La debilitat d'uns bisbes que enyoren el Concili de Trento.

En la dècada dels seixanta del segle passat, milers i milers d'escolars de l'Espanya franquista estudiarem els primers cursos amb l'Enciclopèdia Álvarez. L'Enciclopèdia de Tercer Grau –Intuïtiva, Sintètica, Pràctica- (sic), amb la qual vaig fer el curs d'Ingrés al Batxillerat, constava amb el Res Obsta del Canonge Penitenciari Censor i amb el Pot Imprimir-se de l'Arquebisbe, i en les seues pàgines vaig aprendre el que vaig poder d'aritmètica, geometria, llengua espanyola, geografia, ciències de la naturalesa i història (?) d'Espanya. A més, el llibre incloïa unes pàgines dedicades a la Formació Polític-Social (adoctrinament falangista bàsic), i unes altres que anomenava Història Sagrada. Aquesta última part combinava la narrativa mitològica catòlica amb la catequesis integrista, pròpia del nacional-catolicisme imperant en aquella dictadura eterna amb la qual ens van castigar el general Franco i els seus sequaços.

Encara recorde a aquell mestre, don Juan, que era bona gent, i que ens prenia la lliçó de les diferents matèries posats en fila, un xiquet darrere l'altre, ordenats del primer a l'últim del grup. Quan fallaves una pregunta, si el següent l'encertava, ocupava el teu lloc; i si et descuraves podies veure't en el furgó de cua de la classe. Eren els temps de la divisió explícita entre els listos i el pelotón de los torpes. Entre tots dos grups, la majoria pugnàvem per surar, en la zona temperada de la filera.

Per pura supervivència vaig haver de memoritzar que el concili de Trento, en 1545, “fue una gran reunión de príncipes de la Iglesia que condenó el protestantismo y fijó lo que habíamos de creer”. Així, tal qual. Això semblava normal a un xiquet de nou anys al que l'Enciclopèdia i don Juan li deien que Espanya era la nació mariana per excel·lència, “es decir la nación que más ama y venera a la Virgen”. No era difícil d'acceptar tampoc que la creació del món havia sigut “un acto libre del poder divino, en virtud del cual Dios lo sacó de la nada”. Per si alguna reticència podíem albergar els qui procedíem de famílies sense fervor religiós, l'Enciclopèdia Álvarez era molt contundent: “Entre los descubrimientos que la ciencia ha hecho sobre el origen del mundo y el relato de Moisés en el Génesis, existe un paralelismo que revela claramente la inspiración que Moisés tuvo”. Amb un subtil aclariment, això sí: “Los días [de la Creació] de los que nos habla Moisés debemos interpretarlos como larguísimos períodos de tiempo, pues si Moisés empleó la palabra ‘días’ fue solamente para que lo entendieran mejor”.

Han fet falta cinquanta anys perquè un ministre, José Ignacio Wert, del govern de Mariano Rajoy, impose una assignatura semblant de Religió [que ja no és ni tan sols Història Sagrada], al dictat d'una Conferència Episcopal que evidencia enyorar la potestat de fixar allò que els xiquets han de creure, a la forma i manera del Concili de Trento. Clar que en aquests temps, −no és cosa menor−, aquesta assignatura solament la cursaran aquells xicots els pares dels quals la preferisquen abans que una altra: Valors Socials i Cívics.  Aquesta llibertat d'elecció no estalvia el fet aberrant, pervers, que les famílies catòliques hauran d'optar entre ambdues, hauran de decidir si prefereixen que els seus fills estudien una ètica confessional o una ètica cívica i democràtica.

Juan José Tamayo, el reconegut teòleg, ha denunciat com a inacceptable que una assignatura anomenada Religió Catòlica s'haja convertit en una matèria avaluable en un Estat constitucionalment no confessional, tant i més pels propis continguts d'aquesta assignatura.  Aquests són −ha escrit− “íntegrament catequètics amb tendència al fonamentalisme [i el] pensament que es transmet en la matèria és androcèntric; el llenguatge, patriarcal; la concepció del cristianisme, mítica; el plantejament de la fe, dogmàtic; l'exposició, anacrònica”. El teòleg ha subratllat que amb el temari dictat pels bisbes “la catequesis torna a l'escola i ho fa amb els tons masclistes dels temps més rancis del nacional-catolicisme”.

És força o debilitat el que acaben d'evidenciar els bisbes? Pense que és clarament feblesa, esgotament. Els seminaris estan buits des de fa anys, el casament civil és majoritari, el divorci està normalitzat, els matrimonis entre parelles del mateix sexe creixen, el govern no s'ha atrevit a derogar la Llei de terminis de l'avortament, les expressions de religiositat tenen més de ritu social que de pràctiques de fe i, fins i tot, l'ampli calendari festiu religiós ha incorporat forts components pagans explícits que fan ombra als propis ritus.

La jerarquia de l'Església espanyola enyora els anys de la dictadura, quan manava i era obeïda, i segueix sense voler adaptar-se al món d'avui. No vol saber res de problemes tan centrals en una societat desenvolupada com l'avortament o l'eutanàsia, i no vol acceptar que ja no és l'única confessió religiosa sobre el terreny. Prefereix refugiar-se en els dogmes abans que a comprometre's amb  una formació integral dels joves, que han d'afrontar els reptes d'una societat lliure i democràtica. Les seues eminències reverendíssimes no obrin la boca davant els estralls de la crisi, res diuen de les famílies expulsades de les seues cases pels bancs, callen sobre les famílies amb tots els seus membres sense ocupació mentre els seues més alts prelats gasten a mans plenes en luxes i desvaris. Clamen a crits pels embrions, però no mouen un múscul pels xiquets desnodrits. No manifesten ni caritat cristiana per les dones que pateixen la violència de gènere, mentre veneren la maternitat immaculada de María. Callen i intenten ocultar la pederàstia entre els seus, ignorant tanta sordidesa com coneixem diàriament. Estan cecs i sords davant els problemes reals d'una societat per la qual no se senten interpel·lats, i es mostren altius i distants davant les denúncies dels seus profits, els seus privilegis i les seues perversions.

Com les seues esglésies estan cada vegada més buides, com cada vegada administren menys sagraments, com la catequesis compta cada vegada amb menys assistents, han decidit –amb l'inestimable col·laboracionisme còmplice d'un govern que cerca consol en els seus sectors més reaccionaris− portar el catecisme a l'escola. Si els xiquets no van voluntàriament a la catequesis a adoctrinar-se, cal portar l'adoctrinament als xiquets a l'escola, que d'allí no poden fugir. Al final, aquests prínceps de l'Església del segle XXI l'única cosa que voldrien seria tornar al segle XVI. Així podrien fixar-nos a tots “el que havíem de creure”. Però no poden, i ací està la prova inequívoca de la seua fràgil debilitat.