Es conta –veritat o llegenda− que
una coneguda actriu nord-americana, que havia sigut esposa o amant quan era poc
més que una adolescent d'un no menys famós cantant, tenia problemes amb el seu
llavors marit; també aquest famosíssim actor de cinema. La dona va cridar al
seu antic company sentimental per a queixar-se del tracte que rebia, i el
cantant li va respondre: “Vols que li envie als xicots i que li trenquen les
cames?”.
Ve la cosa a conte perquè creix
el rumor que hi ha prou gent que és a punt d’enviar a un partit emergent a que li trenque les cames al Partit Popular
de Mariano Rajoy. Aquesta gent -que se sent maltractada- són els electors que podem identificar com el
segment més centrista del partit conservador. Un bon grapat de votants
desenganyats de Rajoy i de les seues promeses degenerades, que poden sumar un
percentatge significatiu d'electors, que semblen estar més que farts i fastiguejats –així ho
indiquen les enquestes− de l'actitud i l'activitat desenvolupada pel Partit
Popular durant els més de tres anys que portem de legislatura.
Retallades en la capacitat
redistributiva de l'Estat, minvament en l'eficàcia social del sistema, pèrdua evident
de qualitat democràtica, propaganda en compte d’informació en els mitjans de
titularitat pública, incompliment absolut del programa amb el qual van guanyar
les eleccions, injecció de quantitats obscenes de diners públics als bancs
gestionats per truans i vividors, subordinació vergonyant a les directrius
financeres que marquen des de Berlín i Brussel·les, sacrificis que castiguen
als segments més febles i fràgils de la societat, empobriment de les classes
mitjanes i deteriorament imparable dels sectors més populars, emigració de
milers de joves expulsats del país i, sobretot i sobre totes les coses:
desocupació i corrupció. Desocupació desbocada –especialment greu entre els
joves; també entre els millor formats en les universitats públiques− que no hi
ha forma de reduir significativament, i corrupció, muntanyes de processos
judicials per causes de corrupció en tots els plànols de la realitat.
Corrupció pública i privada, que
el PP ha generat per a pagar sobresous als seus càrrecs orgànics i de
representació, per a enriquir als més perdularis dels seus amics polítics, per
a pagar obres en les seues seus i per a sufragar campanyes electorals amb diners
negres tot incomplint la legislació vigent. Tot això amb l'agreujant, a més,
que el PP no reconeix error ni responsabilitat alguna en tant d’excés, en tant de
desastre. Tot és culpa, diuen, de l'herència que els van deixar els socialistes
en 2011. Una espècie de jaculatòria que tenen el cinisme d'utilitzar fins i tot
en regions autònomes en les quals porten governant des de fa més de vint anys,
com és el cas de València; el govern de la qual és un vergonyós referent
internacional de corrupció, i la seua marca regional està trufada d'imputats,
condemnats i empresonats. Primer no hi ha responsabilitat fins que hi haja
sentència ferma, i quan la justícia es pronuncia, resulta que eren
comportaments individuals i aliens a la voluntat del partit. De les
responsabilitats polítiques, ni es parla.
El PP s'ha juramentat per a dir
que tot està millorant. Que les xifres econòmiques no deixen lloc a dubtes: la
crisi és cosa del passat. Sorprèn que repetisquen aquest ritornello per activa i per passiva, com si pretengueren
hipnotitzar a la ciutadania. Però ja no cola, i és que excepte els
irreductibles, una bona part del seu electorat natural està literalment fastiguejat
amb Rajoy i els seus ministres, que menteixen més que parlen cada vegada que
tenen un micròfon o una càmera davant. Ja no cola, i l'hegemonia conservadora
que el Partit Popular posseeix a Espanya des dels anys vuitanta està tocant a
la seua fi. Si les exportacions han crescut dos punts respecte a l'any
anterior, si el PIB creix unes dècimes més que el francès o l'italià, o si el bonus a deu anys està a menys de cent
punts respecte de l'alemany, que són les xifres macro de les quals parla el PP,
importa poc a la gent que constata que els bancs desnonen de les seues cases a
milers de persones per impagament de la hipoteca, o que han de recórrer a les
ONG’s com Càrites, els bancs d'aliments o unes altres, senzillament perquè la
crisi els ha deixat sense treball o sense els mínims suficients per a
sobreviure.
En les dues últimes dècades,
l'esquerra clàssica espanyola ha estat i segueix estant fragmentada, potser
perquè està en els seus gens, i no ha sabut trobar un discurs alternatiu i
creïble. Les dretes, contràriament, han sabut conviure sota una marca política,
PP, que ha mantingut eficaçment units electoralment a sectors que van des de
l'extrema dreta d'arrels ideològiques profundament franquistes fins al que
podríem anomenar el centre-centre, que inclou a parcel·les pròximes a la franja
dreta de la socialdemocràcia. Aquests sectors són els que presenten símptomes
de deserció, d'abandó de les pútrides aigües popularistes, a la cerca d'un
espai polític més net, menys putrefacte.
Les enquestes que proliferen com
a bolets després de la pluja de primavera estan reflectint la ruptura completa
del bipartidisme imperant des de l'aprovació de la Constitució de 1978: el PP i
el PSOE estan en mínims històrics, i els seus tradicionals aliats
parlamentaris, els nacionalistes bascos del PNB i els homòlegs catalans de CiU,
que han sigut capaços de governar amb tots dos segons els ha convingut, també
viuen hores baixes. Els bascos tenen a Madrid una força parlamentària real
escassa, i els catalans estan tocats pels excessos sobiranistes i per la
corrupció que també ha afectat les bigues mestres de la formació.
Si per la riba esquerra ha sorgit
PODEM, un partit que en un any ha aconseguit nivells que el situen com a
primera o segona força en expectativa de vot, amenaçant fonamentalment al PSOE
i a Esquerra Unida, però també a partits nacionalistes perifèrics de matriu
progressista i fins i tot radical, per la riba dreta està pujant amb força una
altra novetat partidària: Ciudadanos (C’s).
Originari de Catalunya, amb menys
d'una dècada de vida i amb exclusiva presència parlamentària en aquella regió
autònoma, C’s compta amb un líder [Albert Rivera] jove, dinàmic, convincent i
atractiu per a aquelles persones que se situen en el terreny que va des del
centre dreta al centre-centre. Anys arrere va tenir relacions polítiques amb Noves Generacions, la branca juvenil del
PP, però avui vola al seu aire. A mitjan dècada anterior pocs hagueren apostat
un euro per ell, però ací està, ocupant un protagonisme creixent.
Quan Ciutadans era exclusivament
oposició i denunciant del nacionalisme sobiranista català, el PP l’acaronava. L’ovacionava
i procurava sumar forces amb ells per a erosionar a Convergència i Unió i al Partit
dels Socialistes de Catalunya, dividit i delmat aquest últim entre l'independentisme i l’unionisme.
Ara, en aquests moments, les bateries del Partit Popular disparen cada vegada
amb més afany contra el partit d'Albert Rivera. Des de la seu central del
carrer de Gènova, a Madrid, Ciutadans és percebut com una opció de recanvi del
centredreta, tota una amenaça amb majúscules a aquella hegemonia que el PP ha
mantingut entre les dretes de totes les grandàries i melodies durant dècades.
Ciudadanos/Ciutadans és un partit que encara s'està fent, i tot i que alguns ho veuen com una marca blanca del PP no sembla que els trets vagen
per ací. El seu discurs no és el d'una organització que aspira a ser frontissa
dels dos [cada vegada menys] grans, i encara que és més el que no se sap del
seu programa que el que realment han fet públic, està rebent discrets ànims i
recolzaments de sectors significatius de l’establishment,
preocupat i cansat per la impresentable gestió de Rajoy i dels seus
col·laboradors directes. El nou partit pot ser l'altra força que, finalment, dinamite
el sistema partidari espanyol en els pròxims mesos.
Tan deteriorat està aquest que
quan, en dates pròximes, se celebre en el Parlament de Madrid el Debat sobre
l'Estat de la Nació, no participaran en ell cap dels dos líders dels dos
partits emergents: Pablo Iglesias i Albert Rivera. Cap dels dos és diputat a
Madrid. Tot un símptoma, tot un senyal, tota una evidència de quanta distància
hi ha entre l'actual Parlament espanyol i la realitat partidària del país i, a
sobre, de quant de delicat és el mateix estat de la nació.
Amb aquests antecedents, potser l’slogan
de campanya d'Albert Rivera i Ciutadans podria ser: “Vol vosté que li trenquem
les cames al PP?”. Políticament parlant, clar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario