Ciudadanos, eixe partit híbrid.

Contràriament al que a molts pensen, el partit que lidera amb mà ferma Albert Rivera no és un nouvingut a la política espanyola, a la forma del Podemos que pilota Pablo Iglesias. Va nàixer fa quasi una dècada a Catalunya i prompte va desbordar, encara que amb molta timidesa i sense èxit, les fronteres del Principat. Ha estat en aquests últims mesos, això sí, des de les eleccions europees de 2014, i malgrat que els seus resultats van ser modests [la vuitena llista més votada i solament dos eurodiputats], quan Ciudadanos ha anat escalant en les enquestes; pujant i pujant fins a convertir-se en una seriosa preocupació per als dos grans partits sistèmics espanyols, el Partit Popular i el Partit Socialista. Encara sense descartar que Podemos puga obtenir en les pròximes eleccions major suport del que ara li auguren les prediccions, tot sembla indicar que Ciudadanos va a ser la força política a la qual els partits majoritaris festejaran per a formar un govern o, si més no, una majoria parlamentària que permeta constituir-lo.

És veritat que Ciudadanos s’ha enlairat amb tanta força perquè el PP dóna símptomes inequívocs de caducitat de projecte, d'incapacitat de la seua dirigència i d'asfíxia de bona part de la seua àmplia base electoral. La corrupció en fase de metàstasi, la política austericida exempta de la mínima sensibilitat social, les tensions polítiques amb Catalunya, el rodillo de supèrbia emparat en la seua majoria parlamentària i la pèrdua de contacte amb la realitat han obert una enorme extensió de terreny electoral que el PP havia cobert durant dècades, i que ara està sent ocupat en una operació llampec per les forces del jove i dinàmic Albert Rivera.

S'ha expandit per l'Espanya urbana i ara pugna per disputar també el vot de l'Espanya interior, en particular de les zones menys poblades però sobre representades en el Parlament. Com que sap que ací té el seu taló d'Aquil·les, intenta esmenar-ho.

A tot arreu es presenta com un partit proper als problemes concrets de la gent, sense escarafalls ideològics. Diu ser un partit constitucionalista, post nacionalista i progressista que ha superat la dicotomia esquerra/dreta i s'ha instal·lat en el binomi llibertat/autoritarisme, identificant-se, clar, amb la primera. El seu missatge implícit, encara que a voltes no tant, rememora allò que deia el gran eslògan de la UCD de Suárez en les eleccions de 1977: “lo bueno de la izquierda y lo bueno de la derecha”. Fins i tot el recurs al record del líder avilés està perfectament integrat en el cànon doctrinal del partit.

Els analistes estan dividits. Uns expliquen que és un partit de centre dreta, mentre que uns altres ho situen en el centre esquerra. Ells mateixos es presenten com afermats en el centre-centre en el qual el ciutadà comú situa  la virtut. L'objectiu és atrapar vots tant de la dreta com de l'esquerra, del Partit Popular i del Socialista i, si és possible, d'alguns despistats més a l'esquerra d'aquest seduïts pel dinamisme de Rivera, així com per la seua moderació carregada de pragmatisme.

No obstant això, si aprofundim una mica més en el corpus doctrinal de Ciudadanos, percebrem alguns dèficits significatius.

Una cosa és aquesta combinació entre liberalisme econòmic i defensa de la més castissa unitat d'Espanya ―que atrau a empresaris i gent d'ordre identificada amb el nacionalisme espanyol, el banal i el canònic― i unes formes republicanes en les quals cap, per exemple, un discurs progressista de defensa de l'avortament o els matrimonis del mateix sexe. Però una altra molt diferent és la seua acció política en el dia a dia. La major part dels dirigents de Ciudadanos no tenen la prestància i el saber estar de Rivera, i alguns són francament impresentables, com per exemple la dirigent valenciana Carolina Punset, una xica de bona casa nascuda a Washington, a la qual quasi tot l'autòcton en el territori que li han encomanat li resulta vilatà. La senyora ha arribat fins i tot a negar-li el reconeixement al cantautor Raimon en la seua Xàtiva natal, amb el caspós argument que els seus mèrits els va realitzar en un altre lloc [Catalunya] i no en terra valenciana. Aquests tics, o la defensa de les festes taurines, negant el maltractament animal, són algunes de les que enlletgeixen un partit que es diu modern i modernitzador. Ciudadanos és doncs, ―resulta evident―, un partit híbrid.

Més greu, no obstant això, molt més greu és la política que ha establert el líder suprem, Albert Rivera, sobre la Llei de la Memòria Històrica. Segons la seua molt particular visió, el pacte de la Transició va establir que a Espanya ja no hi ha vencedors ni vençuts. Per tant, més enllà de les paraules, per la via dels fets, tot fa pensar que els familiars dels més de cent deu mil desapareguts que jauen encara en les cunetes a l'espera de ser enterrats dignament han de renunciar a això i, a més, han d'oblidar que durant dècades van ser tractats i humiliats com vençuts o fills de vençuts. Fins i tot ara, quan Rivera diu que la medalla d'or de Calatayud no se li ha de retirar a Franco està negant, de forma explícita i vergonyosa, aquella visió edulcorada de la Transició que tan bons resultats li va donar a la dreta espanyola i a una part de l'esquerra. Es tracta d'aquella esquerra amnèsica que encara avui prefereix mirar cap a un altre costat quan es parla de dignificar la memòria dels qui van lluitar per la llibertat contra el feixisme, tant en la guerra com en la immensa, terrible i negra postguerra que es va allargar fins a la meitat de la dècada dels anys setanta.

Caldrà veure que es fa de les propostes de regeneració i de modernització que promet desenvolupar Ciudadanos, com sens dubte ho és la de la desaparició del Senat que acaben d'anunciar, una càmera tan inútil com desacreditada i onerosa per a l'erari públic. Caldrà confirmar que aquesta alternativa política i electoral trenque l'hegemonia del neo franquista Partit Popular. Tot amb tot, convindria no enganyar-nos: Ciudadanos és un partit híbrid que està situat en l’escenari partidari espanyol en un territori que no està, precisament, en la marge esquerra.