Rajoy no podia somniar que els
sobiranistes li feren tan gran regal quan estava agonitzant. A menys de dos
mesos de les eleccions al Parlament de Madrid, amb un Partit Popular enfangat
en la corrupció sistèmica que l’aproxima molt a una organització delictiva, i
amb una realitat econòmica que la ciutadania no pot conciliar amb els discurs
triomfalista dels popularistes, el president del govern espanyol ha rebut un passe de gol o, si ho preferiu, un bocatto
di cardinale, des de Catalunya. Les dues metàfores són d’Enric Juliana, i
funcionen perfectament per a descriure allò que ha ocorregut al Parlament català. Amb les alegries de la senyora Forcadell i la declaració recolzada per Junts pel Sí i la
Candidatura d’Unitat Popular el programa electoral del PP ja ha quedat tancat i
arrodonit, i pot resumir-se així: "Por
la Unidad de España, de los mucho españoles unidos, muy españoles".
La unitat d’Espanya, ―que n’hi ha
dies que arranca d’Isabel i Fernando, i d’altres de Viriato o d’Atapuerca―,
és i serà eterna, diuen molts des de tot arreu, Catalunya inclosa. Afirmacions
d’aquest tipus ens recorden, per exemple, que el règim castrista va afegir en 2002 una
disposició especial a la Constitució cubana de 1976, segons la qual el
socialisme va ser declarat irrevocable. No sols Francis Fukuyama ha volgut
acabar amb la història, també d’altres han intentat, intenten i intentaran fer
valdre la seua idea de que n’hi ha coses ―un Estat en el cas del que parlem―
que són i seran pels segles dels segles. Una concepció així té poc a veure amb la
democràcia. El president de la República Bolivariana de Veneçuela, Nicolás
Maduro, ―per posar un altre exemple―, ha declarat davant les properes eleccions
al seu país que si l’oposició obté la victòria, ell no cedirà el poder i
governarà “amb el poble, sempre amb el poble i en unió cívica militar”. Un
altre que també vol decretar que s’ha arribat a la fi de la història, i si el
decret no funciona, els militars s’encarregaran de fer-lo funcionar.
Evidentment no es tracta de
comparar el règim polític espanyol, una democràcia occidental homologada [d’una
qualitat molt millorable, això sí, a hores d’ara] amb una dictadura com la
cubana o un règim populista autoritari com el veneçolà, però sí els podem fer
servir per a entendre que les estructures polítiques són com són mentre els
ciutadans, ―els qui tenen realment la sobirania―, no decidisquen una altra
cosa. I això s’ha d’aplicar a Cuba, a Veneçuela i, també, a Espanya.
Actualment, el creixent distanciament
entre Catalunya i Espanya s’assembla cada vegada més a un abisme davant el qual
molts han començat a patir un atac de vertigen. No serà perquè els sobiranistes
no vingueren anunciant les seues intencions. Des de La Moncloa, tanmateix,
Rajoy va ser fidel als seus principis i va continuar amb la lletania del
compliment de la llei i del no n’hi ha res a debatre sobre la irreversibilitat
espanyola. El problema no ha fet sinó complicar-se cada dia més, i ell ara confia
en que tot abanderant la unitat d’Espanya, apareguent com el cap de quadrilla
dels que fan front als separatistes, l’electorat oblidarà contingències menors
com ara l’atur, la corrupció, la crisi o l’empobriment creixent, i el recolzarà
per a mantindre’s a La Moncloa quatre anys més. Ja ho ha dit ell, amb eixa
manera irritant de maltractar la llengua castellana: "Estar seguros. Esto va acabar bien. Lo malo es que ha comenzado mal".
Rajoy s’ha reunit amb els
dirigents del Partit Socialista, de Ciudadanos
i de Podemos, tot tractant de
constituir un front anti-sobiranista. Els dos primers són sensibles o
directament partidaris de fer-ho. Seria un error més en la llarguíssima sèrie d’errors
que s’han comés des de fa anys, particular i especialment el Partit Popular.
Qualsevol cosa que polaritze la situació, que confirme l’existència de dos
blocs que no poden ni tan sols parlar-se, serà no ja contraproduent, sinó que
significarà la victòria d’aquells que des de les dues posicions enfrontades són
aferrissats partidaris de la coneguda consigna del “quant que pitjor, millor”. Per
a ells, és clar; millor, sols per a ells.
També a Catalunya n’hi ha de
partidaris d’aquesta tesi. La radicalització és creixent com més va més.
Persones que semblaven assenyades equiparen la situació catalana amb les
lluites d’alliberament nacional dels anys cinquanta i seixanta del segle
passat, com si Catalunya tinguera res a veure amb Algèria, el Congo o Vietnam.
Altres, inclús, han emparentat l’actual situació al Principat a la lluita pels
drets civils dels afroamericans als Estats Units. I no són declaracions aïllades
i sense recorregut, no; que hi ha qui s’ho pren seriosament. Ho demostra que fins
i tot el Secretari General de l’ONU, Ban Ki-Moon, ha declarat de forma
explícita que Catalunya no està entre els territoris amb dret a l’autodeterminació.
És que ens estem tornant tots
bojos? Alguna cosa així va dir algun conseller a la reunió de govern presidida per
Artur Mas fa uns dies, segons ha contat La
Vanguardia. Com no podia ser menys han començat a aparèixer dissensions dins
el govern català, i al si de la pròpia Convergència. Més enllà de la
credibilitat que puga merèixer-nos un pacte estable entre JxS i la CUP,
antitètiques en tantes coses, sorprèn i molt la urgència amb la que l’actual
majoria parlamentària vol actuar. No volen esperar ni a tindre govern, ni tan
sols candidat a presidir-lo. Han decidit allò que en diuen la desconnexió, però
―si arribara el cas― marxar d’Espanya no hauria de ser fugir d’Espanya;
desconnectar no hauria de ser arrancar els cables i els endolls. Tot fa creure
que tenen por de perdre impuls i necessiten una reacció airada, inclús autoritària
per part del govern de Madrid.
És difícil no caure en la sospita
de que estan fent tant de soroll i tant d’aldarull amb tanta urgència perquè
volen que el PP continue manant a Madrid. Aznar, FAES, Rajoy i el PP són els
qui han eixamplat i enfortit l’independentisme a Catalunya, com va reconèixer
un home que parla clar com és Joan Tardà. ¿Serà que des del pont de comandament
del procés n’hi ha por que canvie el color i el tarannà del govern espanyol
després del 20N? Tot fa pensar que sí. Per què sinó el passe de gol a Rajoy?
Hauria de quedar clar que una
cosa és el dret legítim dels ciutadans de Catalunya de redefinir el seu futur,
incloent-hi el tipus de relació que volen tindre amb Espanya, i una altra el
com està gestionat l’actual majoria parlamentaria eixe dret. On creuen que
poden arribar així? Corren el risc de perdre el suport dels qui des de fora de
Catalunya ―pocs o molts― recolzen el seu dret a decidir. Sembla que no els
importa, tanmateix.
En qualsevol cas, seria
convenient que reflexionaren una mica. Mai, ―és una regla d’or en qualsevol
confrontació política de negociació, i la situació actual exigirà tard o d’hora
negociar―, pot deixar-se a l’altre sense cap eixida, ni mai se li pot demanar
una cosa que no pot concedir-te. Deixant de costat la utilització bastarda que
Rajoy i el PP estan fent i faran de la situació, el govern espanyol mai podrà prémer ―amb el marc legal actual― la tecla del Sí a tot el que es demana
ara per ara des del Parlament de Catalunya. No queda, per tant, altra eixida que
negociar, raonar, pactar. És una evidència que hauria d’estar clara per a tots.
Seria convenient tornar a allò
del dret a decidir. Tornar a exigir la convocatòria d’un plebiscit que siga legal per arribar a saber que en pensa realment la gent catalana davant una
pregunta simple: vol o no vol vostè continuar
dins de l’Estat espanyol? Cal ser conscients, tanmateix, que el referèndum no
seria una mena d’abracadabra que desfaria el nuc actual. No és suficient,
però si necessari per a que uns puguen conèixer en profunditat els pro i els
contra de la separació d’Espanya i altres l’escenari sobre el que han d’actuar.
És a dir, que convindria abandonar el frontisme, la híper polarització, la confrontació del tot
o el no res, i començar a fer política d’alta qualitat democràtica i sense
urgències. Una situació com l’actual no es pot resoldre ni en dies ni en mesos.
Caldrà mantenir la calma i ser pacients. Per començar, uns haurien d’acceptar
que res tret de la mort és irreversible, i d’altres que marxar, si arribara el
cas, no pot ser de cap manera fugir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario