A París un comando de fanàtics
islàmics ha assassinat a pacífics ciutadans com ho fan diàriament a l'Iraq,
Tunísia, Síria o Afganistan. Sopant en la terrassa d'un restaurant o en un
concert en la zona de la Plaça de la República, la nit amable d'un divendres de
novembre es va convertir de sobte en un infern. La premsa diu que estem davant
la crònica d'un atemptat anunciat perquè França és el país europeu més amenaçat pel yihadisme,
fins al punt que una alta autoritat judicial havia parlat de la possibilitat
real d'un 11-S francés.
Entre anestesiats i adormits, el futur
europeu se'ns està escorrent entre els dits, i sembla que no volem adonar-nos.
Vivim en la petita part del planeta que, al costat de Canadà i Austràlia,
resulta la més habitable; aquella en la qual, malgrat tot, la despesa social per capita és la més alta del globus.
Però no sabem valorar-ho ni valorar-nos, i semblem disposats a deixar morir la
bella idea d'una Europa pròspera, lliure i solidària.
Vivim abstrets, tancats en les
nostres xicotetes o grans bombolles, segons el plànol de la realitat en el que
ens situem.
No són pocs els que ens observen
des de més enllà de les nostres fronteres i no entenen què passa a Europa. Uns,
els més pobres, els desesperats que fugen de l'horror de la fam i de la guerra,
no entenen com no som sensibles al seu dolor, i els repel·lim de qualsevol
forma i sense excusa. Uns altres, des d'altres latituds, se sorprenen davant
aquest peterpanisme egoista que ens
embarga; davant aquells particularismes nacionalistes de guarda-roba
vuitcentista que ens impedeixen enfrontar conjuntament els problemes reals que
ens dessagnen. Aquells reptes davant els quals la institucionalitat europea es
mostra maldestra, lenta i fràgil en la seua insuficiència, embolicada, això sí,
amb vestidures de mil colors.
Paral·lelament, la Unió Europea
és, cada vegada més, una entitat política deprimida. Els qui vivim dins, ens
debatem entre la impotència i la incredulitat, quan no directament ens refugiem
en el no saber, en l'ignorar què hi ha més enllà dels nostres murs, al mateix
temps que acceptem la incapacitat per a gestionar els problemes apressants que tenim
dins d'ells. No obstant això, milions dels que ens miren des de fora decideixen
intentar travessar el purgatori per tal d'entrar en ella.
Les dades objectives són tossudes,
però fem com que no les veiem. En el millor dels casos, ens lamentem per no
poder fer res per millorar-les. Europa, nostra cada vegada més feble Unió, ―en
mans dels mercaders sense escrúpols i sense cervell―, s'està llatinoamercanitzant a marxes forçades.
Fa ja més de tres dècades que Ulrich Beck va posar de manifest que les
fronteres de desigualtat i d'inseguretat estaven en un procés accelerat de
modificació, i que la individualització i les fractures socials i fins i tot
familiars eren les primeres resultants de la globalització i de la revolució
tecnològica. Va encunyar, a més, el concepte de brasilenyització, amb el qual assenyalava els riscos de profunda
escissió interna d'una societat. Luis de Sebastián va parlar, en una línia
semblant, de les societats duals
llatinoamericanes, al·ludint a aquelles en les quals el primer i el tercer món
conviuen ―a una distància que es pot fer caminant― dins d'una mateixa frontera
i sota una mateixa bandera, i Waldo Ansaldi va introduir el concepte d'apartheid social, per a emfatitzar la
creixent exclusió resultant d’aquelles doctrines de la revolució conservadora
de Reagan i Thatcher, del Consens de Washington, del fanatisme del Fons
Monetari Internacional o, més recentment, de les receptes de l’austericidi imposat a sang i llàgrimes
en els països de l'Europa del sud.
Aquesta és la llatinoamericanització que afecta a
Europa, la que es materialitza amb la tossuderia de les dades de la immoral
desigualtat de la que parla amb xifres incontestables Thomas Piketty.
Europa ja pateix la realitat de
barris marginals i marginats; les seues favelas,
les seues villa misèria, els seus ranchitos, que no són com els de Sao
Paulo, Buenos Aires o Caracas, però serveixen per al mateix. Perquè en ells
malvisquen els més pobres, que amb freqüència són immigrants magrebins,
subsaharians i gents de l'orient pròxim i, sovint, musulmans. En ells troba un
excel·lent brou de cultiu el yihadisme que està captivant a joves que, encara
que d'origen extern, hagueren de considerar-se i comportar-se com a europeus
convencionals atés que ací van nàixer i van créixer.
La notícia dels atacs de París,
―una matança en tota regla―, ens ha colpejat en plena boca. No ha sigut una
massacre a Kabul, a Bagdad, a Damasc o a Beirut, a les quals ens hem acostumat;
ha sigut en la capital sentimental d'Europa ―["capital del desenfrenament
i del vici i portadora de la bandera de la creu”, segons el comunicat del grup
terrorista Estat Islàmic, EI]― en la
nit suau d'un divendres de tardor que tenia a milers de parisencs i de
forasters gaudint d'ella. Uns guerrers d'Al·là intoxicats d'odi als croats, que
així anomenen als europeus, ―com si estiguérem encara en el segle XIII―, es van
immolar matant en nom del seu déu. Moltes de les víctimes, les de la Sala Bataclan
ho van ser, senzillament, ―segons el comunicat de EI― perquè allí s'havien
concentrat “centenars de apòstates en un concert amoral i de
desenfrenament".
Els promotors de l'assassinat en
massa han afirmat que "Va tremolar París (...) es van estrènyer els seus
carrers i el saldo de víctimes dels atacs va ser d'almenys 200 croats morts i
més ferits, gràcies a Déu".
En aquest escenari global, davant
aquest acte bàrbar al que Europa ha de donar una resposta no conjuntural i intel·ligent,
les nostres contingències polítiques domèstiques perden pes i volum. Tots sabem
que Europa no pot confiar en la policia i l'exèrcit per a mantenir el necessari
equilibri de llibertat i seguretat; tots sabem que fa falta una política
econòmica que cohesione la nostra societat reduint les desigualtats que ara són
creixents; una política social que no desempare als febles i els abandone a la
seua sort; i una política educativa efectiva en defensa dels valors
republicans, que assegure la vigència dels drets humans des dels principis de
llibertat, igualtat i solidaritat.
Parlaran els nostres candidats de
tot això en la pròxima campanya electoral?
No hay comentarios:
Publicar un comentario