Cada mitjà de comunicació
―premsa, ràdio i televisió― que es precie encarrega i publica la seua enquesta
electoral. Les previsions demoscòpiques floreixen com els ametlers a la
primavera, i cada ciutadà és molt lliure de creure-les o no. Sabem que hi ha
mitjans i mitjans, i entre ells alguns que són, en la pràctica, un simple òrgan
oficiós de partit. Més enllà, no obstant això, de les manipulacions que
sociòlegs i estadístics puguen fer en el
cuinat de les dades obtingudes pels enquestadors, hi ha tres elements que convé
tenir en compte: un, que les mostres solen ser insuficients perquè una enquesta
amb un univers ampli és molt cara; dos, les habituals no ofereixen resultats
fiables del repartiment d'escons per províncies; i, tres, la llei electoral
espanyola prima als partits majoritaris en les circumscripcions menudes, açò és
en les províncies menys poblades. Fernando Abril Martorell [UCD] i Alfonso
Guerra [PSOE] van fer dècades arrere el que van haver de fer per a conciliar el
repartiment que asseguraria les seues majories alternatives.
Per això, malgrat les seues
imperfeccions i malgrat la desconfiança que afecta a tot allò que d'una manera
o d'una altra tinga relació amb el govern del PP, se li ha donat tanta
importància a l'última enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques
[CIS]. No són pocs els que pensen que, ―vist el que es veu diàriament en TVE;
sabut el que va fer i no va fer el Banc d'Espanya amb les maniobres en la
foscor de la banca; i oït com se sent mentir sense rubor a Rajoy i als seus
ministres―, ningú pot fiar-se del que diga el CIS. Aquest, més enllà de la seriositat
dels seus professionals, està vinculat a l'Executiu com a organisme públic que
és, i això aixeca sospites de parcialitat en el cuinat dels resultats que finalment
es fan públics.
Malgrat tot, l'enquesta del CIS
té dues característiques que la fan única i la millor. La primera és la
grandària de la mostra. La segona és què, més enllà dels percentatges en brut,
atén a la distribució d'escons per províncies. Després d'haver-se fet pública
aquesta mateixa setmana, algunes coses poden afirmar-se quasi, quasi amb
seguretat. Vegem-les.
1) El gruix dels 350 diputats que abans es repartien
fonamentalment entre dos [PP i PSOE], ara es van a repartir entre quatre. Això
va a fer impossible una majoria absoluta, una cosa desitjable, tant i més
després de l'amarga experiència del rodillo
austericida imposat pel PP durant els darrers quatre anys.
2) La participació va a ser molt alta. Més del 75 per cent afirma
que votarà, però el 40 per cent dels electors encara dubta. Aquest factor pot
convertir en paper banyat la millor de les projeccions demoscòpiques.
3) El PP va a ser el partit més votat, malgrat tot. Basa la seua
victòria en les circumscripcions menudes, en el vot rural i en el segment de
població d'edat més avançada, però resisteix. No es tracta d'un vot simplement
conservador, sinó directament reaccionari que té a veure amb que a aquests
electors el PP els hi sembla un partit d'ordre i d'un espanyolisme castís sense
fissures. No obstant això, s'espera que perda més de 60 escons.
4) El PSOE enfronta una molt difícil realitat. Ha deixat de
resultar convincent com el referent del vot útil de l'esquerra. Alguna cosa que
ha vingut rendibilitzant des de, si més no, 1993. Una idea que li va donar
l'última victòria a Felipe González, i que va fer valdre en les dues eleccions
que van portar a Zapatero a La Moncloa. Ja no cola. El seu líder màxim i els
seus afins no es cansen de repetir que ells són els únics que poden vèncer al
PP, però aquesta vegada a Pedro se'l menjarà el llop, si permeten la ironia.
5) El PSOE perd vots per la seua dreta i per la seua esquerra, a mans
de Ciutadans i de les coalicions que es vertebren al voltant de Podem i que
responen a la diversitat regional espanyola. El respectat dirigent basc Odón
Elorza afirmava recentment que el PSOE ha iniciat un procés intern de
transformació per a recuperar la seua identitat. Potser tinga raó, però, segons
les enquestes, no es percep. A més, si s'assenyalen alguns dels noms que
apareixen en les llistes socialistes, fa l'efecte que la transformació d'Elorza
està mig submergida en formol.
6) El PP es converteix en irrellevant a Catalunya i al País Basc,
la qual cosa no haguera de deixar de preocupar-los per al model d'Espanya que
defensen, però sobretot resulta cridaner el [pronosticat] resultat català, on
es juguen molts escons: és terrible per als de Rajoy.
7) En ajuda del PSOE [i del PP] ve el repartiment pactat per
l'estranya parella Abril Martorell/Guerra: sempre respecte a les eleccions de
2011, en les 26 províncies més xicotetes, el PP obté 48 diputats i 27 el PSOE.
No obstant això, la novetat és que en elles també arreplega fruits Ciutadans,
amb 17 i, fins i tot, Podem amb 5. És una novetat perquè fins ara PSOE i PP se'ls
hi repartien com a bons amics. És a dir que, malgrat l'arranjament electoral
tradicional, s'estan gestant canvis de fons.
8) Els resultats [segons la previsió del CIS] en les regions que
reparteixen més escons són molt significatius. A Madrid, el PP perd més d'una
quarta part, el PSOE perd la meitat [i passa a ser la quarta força], C’s dobla
als socialistes i Podem els supera.
9) A Catalunya el PP perd dos terços dels seus diputats,
Convergència perd la meitat, el PSC quasi el mateix, Esquerra Republicana de
Catalunya [ERC] més que triplica els de 2011
i irrompen amb força Ciutadans i la coalició En Comú Podem, que igualen
a ERC. El quadre de l'anterior representació catalana a Madrid resta potes per
amunt, i evidencia que la fractura partidària resultant del procés sobiranista
és indiscutible.
10) A més, els sempre essencials escons que el socialisme català ha
aportat tradicionalment als resultats del PSOE van a generar una síndrome
d'abstinència horrorosa per a aquest.
11) Al País Valencià, el PP pot perdre la meitat dels seus diputats
i una mica menys el PSOE. A més, aquest últim es veu superat per la coalició
Compromís- Podem És el moment, i també per C’s. Una bolcada històrica.
12) A Andalusia el PSOE es manté, confirmant-se [junt amb
Extremadura] com la reserva espanyola
del vot socialista. El PP perd un terç respecte a 2011, Esquerra Unida
s'enfonsa, i emergeixen C’s i Podem, doblant els de Rivera als d'Iglesias.
13) El PP i el PSOE sembla que són percebuts com a partits vells,
tradicionals, envellits. El PP es dirigeix al seu públic més tradicional, però
el mateix fa el PSOE. L'obstinació a parlar del que Felipe González o Zapatero
van aportar a la modernització d'Espanya, sent cert, no li arriba
fonamentalment a la gent jove. És un discurs que no el distancia del PP, que
també es presenta [amb enorme descaradura i falta d'ètica] com el partit
modernitzador d'Espanya. No obstant això, es tracta en tots dos casos d'una
modernització que un bon segment de població ja té descomptat [els que van
votar socialista des de 1977 o 1982], i que un altre [els nascuts ja en els
vuitanta i noranta] ni comprenen ni
valoren.
14) No obstant tot l'anterior, res està escrit. Hi ha molt de vot
per decidir encara. Segons els experts una bona part d'aquest vot està prou
desideologitzat com per a ser decidit per petits detalls en els últims moments.
Caldrà estar atent a la campanya, particularment als errors que els líders
puguen cometre.
15) En qualsevol cas, el pròxim govern serà resultat d'un pacte.
Particularment els dos grans partits ja tenen sobre la taula el seu Pla B. El
PP ha promocionat a Soraya Sáez de Santamaría a la categoria de suplent de
Rajoy [allò que amb mordacitat Pablo
Iglesias ha anomenat l'Operació Menina] per a un hipotètic pacte amb Ciutadans,
que vetaria a l'actual president. El PSOE, per la seua banda, des de l'argument
que és necessari enviar al PP a l'oposició, ja ha oferit converses a tots
aquells que després del 20D estiguen disposats a pactar un govern regenerador,
allunyat dels vicis i perversions que han caracteritzat al govern de Mariano
Rajoy.
L'actual president és al·lèrgic
als debats amb altres dirigents. No vol aparèixer amb ells perquè se sap inferior.
Les seues malapteses verbals fan bramar les xarxes socials, i el ridícul
reiterat avergonyeix a propis i estranys. Caldrà veure si l'electorat penalitza
la seua covardia i les seues múltiples clavades de pota.
Finalment, caldrà veure si,
efectivament, el govern que isca de les eleccions afronta els grans problemes
del país en comptes de refugiar-se en el silenci, la inacció o el recurs vomitiu
a la judicialització de la vida política, que han sigut els distintius de
Rajoy. Dins de dues setmanes tindrem els resultats de l'única enquesta que val:
la que es fa en les urnes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario