La decència i la credibilitat com a credencials electorals.

A pocs dies de les eleccions del 20D, la campanya electoral ho contamina tot. Els mitjans de comunicació amplifiquen el soroll partidari, i cada competidor polític pugna per fer-se sentir més alt i més contundentment que els seus adversaris. Combaten enaltint el propi i degradant l'alié, i alguns converteixen la seua proposta quasi en una mercaderia que ens volen vendre com a vulgars negociants. És, lamentablement, allò habitual d'una campanya electoral, encara que en aquests temps s'hagen aguditzat les arestes més tallants, més agressives de la controvèrsia partidària i, a més, per regla general, se li haja perdut el respecte al votant. Uns ho evidencien més que uns altres, per descomptat; tots no són iguals, però alguns s'assemblen massa. Per això, entenc, són tan importants dos components del comportament polític que perceben els ciutadans quan, com ara, a una setmana dels comicis, se'ls demana el vot.  Em referisc a la decència i a la credibilitat que ostenten i mereixen els diferents actors partidaris que competeixen pel vot ciutadà.

Quan dic decència em referisc ―ha de quedar clar― a la dignitat i a l'honestedat en el que es diu i el que es fa. Quan dic credibilitat, pense en allò que està acreditat com a creïble i confiable. No serem pocs els que coincidirem que la nostra política partidària està afligida d'una patologia vírica que es diu corrupció, la qual cosa ha portat els nivells de decència pública a cotes baixísimes; i que, paral·lelament, i en bona mesura aquest i altres factors han minvat de manera quasi irreparable la credibilitat, tant dels representants polítics com la de les seues formacions partidàries.  De nou cal afegir una coda: a uns més que a uns altres.

No obstant això, de la mateixa manera que considere que la decència i la credibilitat registren nivells ínfims en matèria política i electoral, i d'igual forma que crec que aquesta idea està molt estesa i és compartida per la majoria dels ciutadans, em pregunte sobre l'efecte electoral que tindrà. És clar que la corrupció vinculada d'una o altra forma a la política va a tindre efectes electorals, com és clar que la pèrdua de credibilitat d'alguns dels actors partidaris també els tindrà. El que em pregunte és si seran els suficients i desitjables per a millorar la nostra qualitat democràtica d'una forma sensible; una cosa que el sistema polític necessita amb urgència.

Els experts en comportament electoral ens expliquen com es vota, com cada elector decideix la seua opció partidària i tria una papereta que diposita en l'urna. Sabem que, en última instància, el votant no dedica hores intenses a realitzar una anàlisi assossegada dels programes electorals, sinó que tria la seua opció per raons que van des d'una adscripció política simple [conservador, liberal, progressista] a una tradició personal o familiar [una fidelitat als del seu llinatge, per exemple]. Segons sembla, els majors [més enllà dels 45 anys], segueixen aquest patró que podríem considerar un model prou ideologitzat. No obstant això, el votant més jove [el menor de 45] vota de forma menys protocolitzada i està més obert a canviar el seu vot en funció de raons que van de l'interès pragmàtic a la simpatia per un líder o per unes sigles partidàries.

Les enquestes electorals ens adverteixen d'una realitat que caldrà confirmar en la nit del 20D: que els partits que han conformat el bipartidisme tradicional  són molt més forts entre els majors, mentre que els emergents ho són entre els joves. I açò en la mateixa mesura que l'Espanya interior de les petites circumscripcions registrarà un vot molt més conservador que l'Espanya perifèrica més Madrid, en la qual serà majoritari un vot menys tradicional. No és el resultat d'una casualitat que els nostres legisladors apostaren durant la Transició pel que un amic ha definit agudament com una deliberada desviació del principi d'igualtat. Per a mostra un botó, el que donava Alberto Penadés en el diario.es: “Catalunya triarà 47 diputats, amb 5,5 milions d'electors. En aquestes mateixes eleccions, la suma de Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Aragó i La Rioja triaran a 70, amb 5 milions”. És a dir que una cosa seran els vots, i una altra com aquests sufragis es convertiran en escons.

En aquest escenari esbiaixat, quin paper jugaran la decència i la credibilitat? Què decidiran votar els ciutadans? Els especialistes diuen que la propensió a les dreceres heurístiques ―el donar solucions senzilles als problemes complexos― juga sempre un paper notable en escenaris polítics com el que estem vivint.

El Partit Popular apareix davant els ulls de la ciutadania [de la que vol veure-ho] com una immensa organització estacada en el xapapote de la corrupció. Tant els casos oberts que són objecte d'investigació policial o de procediment judicial, com les condemnes fermes i fins i tot els ingressos a la presó de dirigents, es reparteixen geogràficament per tot el país. En les últimes hores un ambaixador del Regne d'Espanya i un candidat a repetir com a diputat han aparegut com els presumptes artífexs d'unes pràctiques corruptes emparades pels seus càrrecs. A les poques hores que Mariano Rajoy, amb la seua habitual ximpleria, declarara que tot li semblava molt normal en el comportament d'aquests dos confrares, el PP feia públic un comunicat segons el qual s'obria expedient informatiu als dos cavallers. A més de la corrupció, el PP amb Rajoy al capdavant, deixa un país amb menys població amb treball, amb menys afiliats a la Seguretat Social, amb un Fons de Reserva de les Pensions del que s'ha gastat 25.000 milions d'euros i amb un deute sobre el PIB que ha passat del 69 al 99 per cent. Quant li importa aquest quadre als seus potencials electors?  Ho sabrem el pròxim dia 20 a la nit.

El Partit Socialista viu hores de desassossec. No hi ha més que sentir les seues queixes i laments pel maltractament que, diuen, pateix el seu líder, Pedro Sánchez, a mans dels mitjans de comunicació. Tots els ataquen, tots els denigren, expliquen a propis i estranys. No els falta una certa raó, al meu entendre. El que ocorre és que això està passant per dues raons de pes: que l'escenari en el qual abans competia solament amb el PP ara competeix amb altres dos partits, que són Ciutadans i Podem [i els seus aliats]; mentre que el primer ho ataca pel flanc dret l'altre ho fa per l'esquerre, amb l'únic i legítim afany de restar-li electors. No obstant això, al meu entendre, el problema principal que pateixen els socialistes no és aquest. El gran dèficit que els afligeix és la seua falta de credibilitat. La van perdre. Poc importa el que diguen, oferisquen o prometen, perquè el seu passat recent els condemna davant molts electors. En una mesura incomparable al PP també han tingut casos de corrupció; però a més a més segueixen obstinats en batalles internes a plena llum, segueixen sense jubilar a velles glòries que cada vegada que parlen puja el pa, segueixen sense saber gestionar la pluralitat d'Espanya, i encara es recorda com Zapatero negava tossudament que estiguérem en crisi per a després pactar la reforma de l'article 135 de la Constitució amb Rajoy, per telèfon. Quant li importa aquest quadre als seus potencials electors?  Ho sabrem el pròxim dia 20 a la nit.

Es produirà, finalment, una bolcada electoral i passarem d'un partit de simples a un partit de dobles en la pista central de la Carrera de San Jerónimo? En la nit del 20D podrem saber-ho, i a més podrem entendre millor quin pes ha tingut la decència i la credibilitat a l'hora de decantar el vot dels ciutadans.