Necrològica.

Ahir, 16 d’abril, la premsa local va publicar una esquela convencional. En ella es donava compte de la mort, als 89 anys, de Mari Garrido. La informació del diari, clar, era molt insuficient. Mari Garrido estava a punt de completar la nonagèsima volta al sol, i confessava haver sigut feliç en la vida. La desaparició d’aquesta dona hauria d’haver estat notícia als mitjans només per eixa raó. 

La vida en la València de la guerra civil i en la postguerra va ser una experiència amarga, però la recordava posant l’accent sobre les alegries de les petites coses quotidianes en compte de fer-ho sobre el drama insuportable. Mari Garrido sempre va buscar la part positiva de la vida. Era una feminista convençuda des d’abans que ningú parlara a casa nostra de feminisme, com era una dona progressista conseqüent sense fer cap alardó d’això. A més a més, era una seguidora del Crist dels evangelis, que entenia millor la solidaritat que la caritat. 

Mari Garrido va conèixer l’home de la seua vida al Teatre Rialto: li va caure un guant i el cavaller li l’arreplegà educada i amablement. Potser això va passar el dia de la foto que acompanya aquestes ratlles. Amb ell va tindre dos fills, i tots quatre van ser feliços durant molts anys, tot i que la vida va fer-los pujar costeres aspres i esgotadores. Juan va morir en 1998, també en abril, i els seus encara el recorden cada dia i el tenen com a exemple del que ha de ser un pare i del que ha de ser un home. 

Mari dialogava amb ell a diari, amb una foto seua com a intermediària. Li explicava i li contava el que li venia de gust, tal i com feia també quan acaronava les fulles de la planta sota la qual van ser depositades les seues cendres, sobre la platja de l’Almardà de Sagunt. Darrerament, des de fa uns mesos, Mari li pregava al seu home que vinguera a per ella. Tenia por de perdre completament la vista i de que els dolors de l’artrosi generalitzada es feren insuportables. Volia morir amb dignitat, amb la mateixa que va viure les seues nou dècades. I ho va aconseguir. Juanin, com ella li deia sols en la intimitat, sembla que va vindre a endur-se-la. I ho va fer, precisament, un 14 d’abril, una data emblemàtica per a la família. 

Mari Garrido ha marxat a algun lloc que ella no sabia ni situar ni descriure, però del que estava convençuda que existeix. Per a la seua família ha deixat un forat negre que no sabrem omplir; un buit fred i dolorós del que sols ens alleujarà el seu record. Gràcies, mamà, per la teua estima i pel teu exemple.