Ha arribat la pau a Gaza, diuen.

Ha arribat la pau a Gaza, diuen. Deien que hi havia una guerra, deien, alguns ho deien. I totes dues coses són falses. Ni ha arribat la pau, ni hi havia una guerra. Diga el que diga eixe narcisista compulsiu al que ahir li van organitzar un espectacle vergonyós a Israel i Egipte.

La guerra és una altra cosa; la guerra no és sepultar amb bombes a altres que no tenen la menor capacitat de respondre a eixes bombes. Lluitar en una guerra és una cosa i assassinar civils amb artilleria pesada és una altra i ben distinta. Això no es diu guerra, es diu genocidi, i els qui ho perpetren són genocides.

La pau també és una altra cosa. Un alt al foc unilateral no és un acord de pau, tant i més quan sols una de les dues parts pot mantindre’l o interrompre’l. No es pot parlar de pau mentre els canons, els drons, els carros de combat, els avions de guerra acompanyats de milers de soldats armats fins a les dents  continuen amenaçant civils desarmats, famolencs, malalts i terroritzats pels dos anys infernals que hi viuen des d’aquell maleït 7 d’octubre de 2023.

Diu Alfons Cervera, a la seua columna de Levante-EMV, que estem davant “la impunidad del matarife, disfrazada de un ofrecimiento de paz que por la catadura moral de sus impulsores ya no se cree nadie”. Certament, té tota la raó quant a la catadura dels matarifes i, també, en que costa de creure’s això de la pau.

És que la historia no començà aquell 7 d’octubre de fa dos anys. Fa dècades que aquella terra que coneguem com Palestina és víctima d’una antiga concepció imperialista que establia, o estableix encara per a alguns, que qualsevol territori amb població no blanca era/és susceptible de ser ocupat per blancs i la seua gent autòctona sotmesa. 

Tanmateix, els perpetradors, Trump i Netanyahu, recolzats o tolerats per altres dirigents polítics internacionals, han donat una treva de la que desconeguem la durada. Al seu caliu, la població palestina està tornant a Gaza per comprovar el que ja sabien o imaginaven: que no queda res en peu, que no hi ha cases, ni escoles, ni hospitals, ni carrers, ni tan sols solars. Només hi ha ruïnes, edificis demolits, enderrocs i més enderrocs que sepulten milers de cadàvers. Però aquesta és la seua terra i no estan disposats a abandonar-la.

Ara han començat a entrar camions amb ajuda humanitària, amb allò més bàsic. Amb allò més bàsic entre allò més bàsic. I tornaran a començar a reconstruir i a reconstruir-se. Sabent, a més, que no és la pau el que ha arribat. Però intentaran posar-se dempeus una altra vegada, més enllà de la terrorífica companyia dels qui els vigilen i amenacen, impunes, absoluta i indignament impunes.

Tant de bo no només els déus els puguen ajudar. Tant de bo puguem fer alguna cosa per ells. Encara que només siga eixir als carrers a denunciar els perpetradors, els responsables de l’horror que pateixen.

Rellotges, periodistes i relats que s'ensorren

 

Torna hui Cervera a Mazón, en la columna dominical de Levante-EMV, i és d'agrair. Sí, és d'agrair perquè és necessari que persones respectades com ell, respectades i compromeses amb la veritat des de les pàgines dels diaris, ens recorden sovint que el Molt Indigne President continua mentint i mentint i tornant a mentir sobre què i com va fer i va estar aquella trista i tràgica vesprada del 29 d'octubre de 2024.

En cap moment he escrit sobre la periodista que va tindre la mala sort d'haver quedat a dinar amb Mazón aquell dia al Ventorro dels nostres pecats. Ni sé ni m'importa la relació personal o professional que la periodista poguera o puga tindre amb el polític. El que passe entre dos persones adultes amb acord entre elles no és cosa meua.

Però és que ara, quasi un any després, la periodista s'ha despatxat amb una carta oberta en la que posa en solfa la que, després de dir que si sí, que si no, que si a una hora, que si a una altra, que si comunicat, que si incomunicat, etc., etc., era la darrera versió de Mazón.

Ara, tants mesos després, la senyora en qüestió diu dues coses: Mazón va atendre el telèfon durant tot el temps que durà el dinar i, segona, que van eixir del Ventorro passades les 18.30, quasi les 18.45. S'ha ensorrat així el relat del polític i, com a reacció en cadena, el del Consell de la GVA i el del propi Partit Popular espanyol, el de Feijóo.

Després de la carta de Vilaplana, TVE ha difundit unes imatges gravades al CECOPI aquella vesprada infausta. Ah mare!

Resulta que no sols s'ha ensorrat la línia de defensa de la consellera Pradas, que espanta per la seua frivolitat de confessar que no li abellia cridar a la Confederació del Xúquer, sinó que resulta feridorament evident que allò del CECOPI va ser un desastre rere desastre, i que estàvem (no sé ara) en mans de persones tan incompetents per a fer front a la tragèdia.

El president, de dinarot i sobretaula de les que fan època; la responsable de les emergències que ni donava ni prenia i només feia el que li abellia; i la consellera Camarero, responsable de les residències de majors, de festorra amb uns empresaris de nosequè mentre homes i dones se li ofegaven a l'Horta Sud.

De rellotges va la columna de Cervera. Sí, però també de ràbia, de dolor, d'espant, i da fàstic. No sé si ells i elles poden dormir i descansar per les nits. Ho dubte molt.

Ara recorde Campanades a morts, que cantava Lluís Llach, i deia "que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies". Si més no mentre no paguen pel que van fer i pel que no van fer aquella tràgica vesprada.

Inici de resposta davant el genocidi: seguiu els diners.

 

Cervera escriu hui sobre Gaza, a Levante-EMV. Hem fet ja un costum que ell escriu cada diumenge i jo faig uns comentaris a la seua peça. N’hi ha dies que és més fàcil que altres, però n’hi ha alguns en els que em resulta quasi impossible. Els pitjors són aquells en els que a l’hora d’escriure el comentari dubte entre escriure des de la raó o des de la ràbia, des de la reflexió o des dels sentits.

Si intente fer el comentari al text d’Alfons de hui des de la reflexió i els arguments, he de posar damunt la taula, com una mena de peces d’un puzle, paraules com ara Genocidi, Holocaust, Trump, Netanyahu, Europa, ciclistes, terrorisme, xiquets, horror, Europa, impotència... Impossible construir un text breu amb eixos ingredients.

Però la dificultat no rau exclusivament en el tema de l’extensió del text que hauria de redactar. És que em resulta d’extrema dificultat enfrontar-me a eixe tema, el del genocidi en Palestina, amb voluntat analítica.

Ho vaig intentar al principi, a finals d’octubre de 2023. Vaig fer un article al diari infoLibre, i el vaig titular 157 niños asesinados al día. En aquell text, publicat tan sols tres setmanes després de l’atemptat de Hamas, escrivia que ja havien mort 3.402 xiquets i xiquetes, i afegia “Un sencillo cálculo aritmético nos dice que han muerto más de 1.100 niños y niñas a la semana; es decir 157 seres absolutamente inocentes al día”.

Ho torne a intentar ara; ara que estem a la vora del segon aniversari de l'inici de la massacre. Però, ¿per on començar quan tenim ja 64.000 víctimes mortals, 20.000 de les quals com a mínim són infants? Això en morts comptabilitzats, deixem de costat no sols els ferits, els amputats i els que per la malnutrició patiran les seqüeles del conflicte durant allò que el reste de vida. No parlem dels cadàvers que n’hi ha sota els edificis ensorrats o els desapareguts. Que puc dir?

Doncs, mira per on, sols en venen al cap preguntes. Com és que Xina o Rússia no diuen ni pruna del que està fent Israel, del genocidi que recorda l’Holocaust? Com és que la Unió Europea és còmplice, i que nosaltres els europeus, a la nostra escala particular, som còmplices de la carnisseria? Com és que Aràbia Saudita, Egipte, Jordània, Iran, Qatar, etc. han abandonat els palestins per acció o per omissió? Per què ningú, entre els governants del planeta, democràtics o autoritaris, no tenen la menor estima ni es preocupen per la massacre que Netanyahu i els seu exèrcit està perpetrant a Palestina?

Un inici de resposta vindria, pense, d’allò de “Follow the Money”. Sí, com conten que va dir Gola profunda al Watergate. Crec que per ahí hauríem de començar a buscar les respostes, seguint als diners.

Jutges, jutgesses i Justícia, amb la DANA al fons.

 

Foto Germán Caballero. Levante-EMV.

Quines ganes tenim la gent de progrés d'escriure i llegir sobre un poder judicial que treballe per la Justícia, així, amb majúscula. Alfons Cervera, hui a la seua columna de Levante-EMV, rescata una idea de la concentració contra Mazón a Catarroja, fa més d'un mes: la de fer costat a la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra.

Dia sí dia també estem rebent notícies relacionades amb allò que en diguem la Judicatura. Molt majoritàriament emanades de les seues més altes institucions, com ara el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem o el Consell Superior del Poder Judicial, allò que en diuen l'òrgan de govern dels jutges i les jutgesses.

Eixes notícies són, les més de les vegades, difícils d'entendre, difícils d’empassar en un país que hauria de ser una democràcia d'alta qualitat.

Hem aprés què és això del Lawfare, una utilització bastarda del sistema judicial contra un enemic polític i/o partidari, perjudicant-lo i deslegitimant-lo i, en última instància, condemnant-lo.

Ens hem familiaritzat amb noms de la carrera judicial com ara Marchena, Llarena, García-Castellón, Peinado o ["nuestra querida Concha"] Espejel. A més, parle en singular, he aprés que del Poder Judicial d'Espanya puc esperar ben poca cosa bona. No puc oblidar Baltasar Garzón i el que li van fer, i continuen.

No parle de tot el sistema judicial, que quede clar. Parle de les estructures de poder. Trobe lògic que el gros dels que conformen la carrera judicial siga conservador, atesa la procedència social que determina la forma de selecció i entrada en eixa elit de funcionaris de l'Estat. Però ser conservador és una cosa i prendre partit inevitablement pel poder i els poderosos és una altra. Clar que n'hi ha de jutges i jutgesses que apliquen la llei de manera professional i amb voluntat de fer justícia. Però, el lawfare, que com les bruixes, existeix, n'és una altra cosa.

Doncs bé, una dona que honora la seua professió i el seu compromís amb l'administració de justícia és la senyora de la que parla hui el meu amic Cervera.

Van a per ella, ja ho sabem. En diuen de les més grosses contra la seua persona, contra la seua capacitat i contra la seua professionalitat; demanen que l'aparten de la causa, que la inhabiliten, i alguns voldrien, no sé, que l'afusellaren. Espere que no puguen amb ella.

No sols per Ruiz Tobarra com a persona, sinó perquè estic convençut que si la magistrada de Catarroja no poguera dur a port la seua instrucció sobre la DANA seria una bomba de neutrons per al sistema democràtic espanyol, i per a la ja deterioradíssima realitat del Poder Judicial.

Seria terrible per a les víctimes directes i indirectes de la catàstrofe del 29 d'octubre de 2024. No podem oblidar que n'hi ha responsables, i que eixos i eixes responsables han de comparèixer davant els tribunals i han de pagar per la mort de més de 229 persones. Mortes o assassinades, no ho sé, però evitables en la seua majoria, d'això sí estic segur.

Escoltar el seus noms de bateig dijous passat a la concentració de cada dia 29 a la Plaça de la Marededéu, un darrere de l'altre, en un llistat insuportable, inacabable i feridor, va ser molt amarg i dolorós. Eixes morts no poden quedar sense que es faça justícia. Pel bé de tots, que així siga.

Adéu, encara que el viatge continua... malgrat la jubilació

 

Doncs bé, ha arribat la meua jubilació, ma non troppo. Des de l’1 de setembre seré catedràtic emèrit, un gran honor sens dubte que la meua Universitat va acordar en el seu Consell de Govern del juny passat. Tot amb tot, ja no seré un professor de plantilla a temps complet com ho he sigut des de fa quasi 42 anys. 

Eixe temps és el que n’hi ha entre les dues fotografies que acompanyen esta nota. Més de quatre dècades en les que han passat moltes coses en la meua vida professional, la immensa major part d’elles grates de recordar. Em compte entre els treballadors privilegiats que reben un salari digne per fer allò que més els agrada; en el meu cas, estudiar, escriure i explicar història.

Amb molta modèstia he de dir que els resultats de la meua investigació i de la meua docència han estat valorats molt positivament per les entitats corresponents.  He publicat llibres i articles acadèmics en distints països; he impartit cursos, seminaris i conferències a diverses universitats espanyoles, europees i americanes, i a més vaig tindre l’immens honor de ser pèrit de l’acusació davant l’Audiència Nacional d’Espanya, en el Sumario 19/97 Terrorismo y Genocidio 'Chile-Operativo Cóndor', que instruia el jutge Baltasar Garzón contra Augusto Pinochet Ugarte i altres por genocidi, terrorisme i tortures.

Pel que fa a càrrecs de gestió he estat Vicerector de Professorat de la Universitat de València, Vicedegà de la Facultat de Geografia i Història, Director de la Universitat d'Estiu de Gandia i Director del Centre Internacional de Gandia. Fins hui he estat Director Delegat per al Campus de Gandia de la Universitat de València, i encara mantindré durant un temps la meua vinculació activa amb la Càtedra de Pensament Territorial Joan Noguera, que quedarà en les millors mans.

El jove de la primera foto no hauria pogut ni imaginar, ni somniar tan sols, que el cavaller de la segona pogués fer un balanç semblant al que acabe de retre quatre dècades després. Podríem dir que he tingut sort, molta, en la meua vida professional. Hauríem d’afegir, també, que eixa sort sempre m’ha agafat amb el cabet en la faena i les manetes actives, com recomana una dita valenciana que vaig ensenyar-me de jovenet.

A partir de setembre, tanmateix, s’obri una nova etapa per a mi. 

Serà molt distinta, sí, però l’encete amb entusiasme. I continuaré amb aquest mur i amb altres formes de participació en el debat públic. Si no puc canviar el món, com desitjava quan era més innocent que no ara, si més no m'esforçaré en denunciar tot el que deteste que passa en ell.

Com Kavafis també puc dir que el viatge és més important que arribar a la meta, així que si hui he arribat a la meua Ítaca laboral, el viatge personal continua. Mentrimentres, sols puc dir, amb la gran Violeta: “Gracias a la vida, que me ha dado tanto”.

No, no són imitadors de Mazón. És que són com ell.

El títol de la columna de Cervera diumenge passat en Levante-EMV és com per a raonar molt. Sobre què podem pensar què pensen els altres sobre el que fem o no fem, sobre la canço de l'estiu, sobre Netanyahu, sobre la presidenta de Corts Valencianes, una tal Masó, sobre l'existència de les estacions, o sobre si el pobre Vivaldi, que diu Cervera, faria o deixaria de fer la més popular de les seues composicions.

Això de Masó és de traca. De veritat, de veritat que em faig creus de què en pensen els votants del partit de la senyora quan l'escolten o lligen tonteries, estupideses com aquella de la que parla hui el meu amic.

No podem, ni Cervera ni jo, ai, oblidar-nos del tio Bulla ni en l'estiu. Si mires els incendis que arrasen terres, pobles, cases, negocis i vides, tropeses amb el tio Bulla.

Si escoltes el que es diu d'ells i el que no es diu, especialment pels Mañueco, Rueda, Guardiola, Moreno, Bendodo, Gamarra i, en el paper estelar, Feijóo, el tio Bulla et pega un cop de puny a l'ull esquerre. A més, per rematar-te i deixar-te KO, caus en el compte que Mazón no està a soles, que té imitadors.

Però no, no són imitadors. És que els tallen a tots ells pel mateix patró. Això, que mires pande mires, to es mortífero. Però... haurem de resisitir-los.

Anti-semita a la força?

Netanyahu sembla capficat en convertir-me en anti-semita, però jo em negue a donar eixe pas. Ara bé, he de reconèixer que n'hi ha moments, dies, en els que em fallen les forces. 

Ell, Netanyahu, i tots els que formen part del seu govern són uns genocides als que algun dia jutjarà un tribunal internacional. Pense que són unes persones que més aviat semblen animals salvatges, ferotges i sanguinaris. 

Em pregunte com és que l'Exèrcit d'Israel, que passava per ser un dels més poderosos i efectius del món, és tan insolvent que per a neutralitzar un terrorista necessita assassinar sis persones innocents, sense parar-se a pensar si són homes, dones, xiquets, nadons o ancians. 

Ja van demostrar que tanta fama d'excel·lència militar trontollava el 7 d'octubre de 2023, quan Hamás va perpetrar una acció terrorista a gran escala, una massacre que va ser una orgia de sang. Van assassinar i segrestar ciutadans israelians i les forces armades de Netanyahu van evidenciar la seua incapacitat. 

La resposta dels responsables governamentals i dels militars, amb Netanyahu al front, ja sabem quina va ser, encara és: perpetrar el genocidi de la població palestina. Una mena de “solució final al problema palestí”, si fem servir l'eufemisme que els jerarques nazis empraven per a referir-se a l'assassinat en massa dels jueus.

Ara, desenes de milers de morts després, un recompte que dia rere dia s’incrementa, em sorgeixen preguntes noves. Em referiré a una només.

¿Com és que els milers de joves que conformen l’exèrcit israelià executen sense problemes coneguts les instruccions que reben dels seus comandants?

Una guerra és un combat per la vida, una lluita per sobreviure front a un enemic que vol matar-te. Però, quina guerra és eixa en la que el balanç de víctimes és el que coneguem? Quina guerra és eixa en la que es bombardeja escoles i hospitals? Quina guerra és eixa en la que s'assetja a una població civil negant-li l'aigua i el pa no perquè es rendeixen, sinó perquè moren?

¿Quina joventut és eixa que està assassinant persones manifestament innocents de manera tan brutal com impune? Quins són els valors que els han inculcat a casa i a l’escola? Què serà d’eixe jovent quan torne a casa, a la vida civil? Com podran viure amb el record del que han fet? ¿Com va a ser la societat israeliana dins deu, quinze o vint anys, amb aquesta insuportable càrrega d’haver sigut partícips d’un genocidi? 

Com serà la nostra societat europea, tan horroritzada com incapaç de posar final a la matança?