Doncs bé, ha arribat la meua jubilació, ma non troppo. Des de l’1 de setembre seré catedràtic emèrit, un gran honor sens dubte que la meua Universitat va acordar en el seu Consell de Govern del juny passat. Tot amb tot, ja no seré un professor de plantilla a temps complet com ho he sigut des de fa quasi 42 anys.
Eixe temps és el que n’hi ha entre les dues fotografies que acompanyen esta nota. Més de quatre dècades en les que han passat moltes coses en la meua vida professional, la immensa major part d’elles grates de recordar. Em compte entre els treballadors privilegiats que reben un salari digne per fer allò que més els agrada; en el meu cas, estudiar, escriure i explicar història.
Amb molta modèstia he de dir que els resultats de la meua investigació i de la meua docència han estat valorats molt positivament per les entitats corresponents. He publicat llibres i articles acadèmics en distints països; he impartit cursos, seminaris i conferències a diverses universitats espanyoles, europees i americanes, i a més vaig tindre l’immens honor de ser pèrit de l’acusació davant l’Audiència Nacional d’Espanya, en el Sumario 19/97 Terrorismo y Genocidio 'Chile-Operativo Cóndor', que instruia el jutge Baltasar Garzón contra Augusto Pinochet Ugarte i altres por genocidi, terrorisme i tortures.
Pel que fa a càrrecs de gestió he estat Vicerector de Professorat de la Universitat de València, Vicedegà de la Facultat de Geografia i Història, Director de la Universitat d'Estiu de Gandia i Director del Centre Internacional de Gandia. Fins hui he estat Director Delegat per al Campus de Gandia de la Universitat de València, i encara mantindré durant un temps la meua vinculació activa amb la Càtedra de Pensament Territorial Joan Noguera, que quedarà en les millors mans.
El jove de la primera foto no hauria pogut ni imaginar, ni somniar tan sols, que el cavaller de la segona pogués fer un balanç semblant al que acabe de retre quatre dècades després. Podríem dir que he tingut sort, molta, en la meua vida professional. Hauríem d’afegir, també, que eixa sort sempre m’ha agafat amb el cabet en la faena i les manetes actives, com recomana una dita valenciana que vaig ensenyar-me de jovenet.
A partir de setembre, tanmateix, s’obri una nova etapa per a mi.
Serà molt distinta, sí, però l’encete amb entusiasme. I continuaré amb aquest mur i amb altres formes de participació en el debat públic. Si no puc canviar el món, com desitjava quan era més innocent que no ara, si més no m'esforçaré en denunciar tot el que deteste que passa en ell.
Com Kavafis també puc dir que el viatge és més important que arribar a la meta, així que si hui he arribat a la meua Ítaca laboral, el viatge personal continua. Mentrimentres, sols puc dir, amb la gran Violeta: “Gracias a la vida, que me ha dado tanto”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario