A propòsit de Camps. Per als catòlics, mentir no és pecat?

Jim Carrey és el protagonista d’una pel.lícula ben divertida titulada “Mentider Compulsiu”. En aquest film encarna un advocat xerraire, ambiciós i sense escrúpols, que fa servir la mentida com a forma de vida i treball. Això li proporciona molts èxits al llarg de la seua carrera, però ha destruït absolutament la seua vida familiar. M’he recordat de Carrey en llegir la columna d’avui de JJ Pérez Benlloch a El País, titulada exàctament com la pel.lícula rememorada. Paga la pena llegir-la, com sempre, però avance un fragment:

“En esta semana que acaba, el presidente ha tenido de nuevo ocasión de exhibir su propensión por la hipérbole. En el que muy bien ha podido ser su último cierre de legislatura en las Cortes, el jefe del Consell ha vuelto a exaltarse loando la transparencia de su Gobierno con la misma falta de fundamento que en otras ocasiones predica su eficiencia o austeridad, cuando tan obvios son la opacidad, como los incumplimientos y los despilfarros. Pero esas evidencias le tienen sin cuidado. En un alarde de autismo nuestro gran hombre se aferra cada día más a su sermón, que es un autobombo sumario convertido en mantra. A menudo no tiene nada que ver con el debate, e incluso es más propio de un individuo alienado o alelado, pero al parecer ese es el recurso que prefiere para afrontar -o más bien eludir- la inclemente ofensiva de la oposición. Al fin y al cabo, y a tenor de las encuestas demoscópicas, ha de pensar que nada de cuento diga o haga ha de restarle votos. Un asunto, por cierto, digno de ser analizado por expertos en comportamientos erráticos del pueblo soberano. Exageraciones a veces risibles de puro disparatadas y también mentiras que podríamos calificar de piadosas o necesarias, como todas las contundentes afirmaciones y negaciones en torno al mortificante episodio de los trajes que, al final, va a resultar profético que se convertirán en su mortaja política”.

Mentre assistim al procés que finalitzarà, o no, amb la mort política de Camps, he buscat informació sobre aquest trastorn de la conducta, i el resultat de la recerca és molt clarificador. De què i de qui estem parlant en qualificar F. Camps de mentider compulsiu?

La Psicología ha establert que existeixen quatre tipus de manifestació de la mentida: la feta en forma esporàdica (tots alguna vegada mentim), l'evolutiva (de xiquet), la qual es diu com producte d'un patiment simptomàtic (per a obtenir atenció gràcies a la creació d'un fals personatge) i l'efectuada com conducta repetitiva. Aquesta és la mitomanía, en la qual es viu para i per la mentida. El mitóman utilitza la mentida com conducta de vida, falsejant la veritat respecte de fets, coses i persones amb l'objecte de fer un dany.

Existeixen tres tipus de personalitat on s'assenta aqueixa conducta obsessiva: la psicótica (producte d'un deliri), la perversa (la mentida és un instrument per a falsejar fets i dites) i la neurótica (l'altre apareix com algú que ho té tot i es necessita de la mentida per a cridar la seua atenció).

La mentida compulsiva, segons sembla, no és un motiu de consulta, però si subjeu com un problema en el 35% dels pacients tractats en molts centres de psicologia. La mentida és una forma d'eludir la realitat i per tant la responsabilitat que tindria l'afrontar la veritat d'alguna cosa. Molts trastorns psicològics duen associada la mentida com forma d'evitació de circumstàncies. No obstant això a la llarga si arriba a convertir-se en hàbit, pot suposar un trastorn psicològicament denominat Trastorn en el Control d'Impulsos (TCI).

No he aconseguit saber si hi la Farmacologia ha produït algun medicament específic per al TCI i, encara menys, si F. Camps està prenent-lo. Si hi ha el producte i Camps el pren, la dosi està desajustada. En la pel.lícula de Carrey les seues mentides han destruït la vida familiar, però a casa nostra les mentides de Camps són un element de destrucció del País. No li recordarà el seu confesor que mentir és un pecat?