Contra l'apatia com a norma i el menfotisme com a bandera.

Avui presenta Enric Senabre un llibre, i m'ha honorat convidant-me a participar a la taula. El títol del volum és Política per a joves inquiets (Bromera), i és més que recomanable. Especialment per als joves que no es desentenen del que passa al seu entorn, d'allò que diríem la cosa pública. Hauria de ser, no obstant, de lectura obligada per als joves que, en paraules de Senabre, s'abandonen a la desídia i accepten l'apatia com a norma i el menfotisme com a bandera. 

El llibre traspua optimisme, però no és ingenu. Enric Senabre, amb un to directe envers el lector, que no és professoral ni projecta ombra de superioritat, sap amb qui està parlant. Vol posar-se, -sense col.legueo impostat-, en un plànol de proximitat als destinataris de les seues reflexions. Si el lector es deixa dur de la mà de l'autor, rebrà informació sobre qué és la democràcia i com es construeix i es manté; què són els partits polítics, que és la dreta i que és l'esquerra; què són els Drets Humans i com es preserven, o com i de quina manera els assumptes personals també són polítics. Abans, no obstant, Senabre li ha explicat al lector que és la Política, així amb majúscula, i l'encoratja a no ser un idiota; és a dir, aquell que en la Grècia clàssica no es preocupava de la gestió dels assumptes públics.

Senabre adverteix el lector que el desprestigi de la política i el dels polítics no fa sinó debilitar la democràcia, tot perjudicant un element essencial d'aquesta: el seu nivell de qualitat. El posa en guàrdia, igualment, contra aquells que malparlen de la política i dels partits polítics, perquè ja sabem a qui li'n sobren sempre aquests: a la dreta més reaccionària. També posa un senyal d'atenció al voltant de la necessitat de participar en les eleccions, però analitzant i triant amb trellat l'opció a recolzar.  Finalment, per no ser exhaustius, Enric Senabre posa el dit en la nafra, -tot fent costat Ignacio Ramonet-, i n'assenyala el mercat i la comunicació com els nous paradigmes que han empresonat la nostra societat en aquests temps globalitzats.

He dit que el llibre és optimista. Necessàriament havia de ser-ho. Com que l'autor s'adreça a un lector jove, no vol espantar-lo extenent-se al voltant dels problemes, els entrebancs, el malbaratament d'expectatives, amb els que aquells que no vullguen ser idiotes van a trobar-se.

Potser per ahí entraríem els adults que necessàriament haurem de ser els educadors polítics dels joves. Cal, llavors, un altre llibre d'Enric Senabre adreçat aquesta vegada als pares i als professors dels joves inquiets. No és fàcil ser-ho, -jove inquiet-, en aquesta societat que manté en l'atur al 40 per cent dels joves entre 16 i 25 anys. No és fàcil d'entendre, ni d'explicar, ni d'acceptar que bona part dels joves de la generació millor preparada de la nostra història està fent les maletes per anar-se'n a l'emigració, siga a l'Europa de sempre, a la Xina, als països del Golf Pèrsic, al Brasil o a l'Àfrica magrebí o subsahariana. No és fàcil.

 

¿Com podem demanar-los que participen políticament en una societat que els rebutja, que no premia l'esforç, que no els permet desenvolupar el seu cicle vital que passa per integrar-se al mercat laboral? Els qui volem educar-los políticament ho sabem, però és difícil –en aquest context- explicar-los que, malgrat tot, cal participar en els assumptes de la polis. Que no fer-ho és un greu error de conseqüències nocives per a tots, i particularment per a ells.

Pel que fa a la implicació política, en primera instància, potser haurem de diferenciar entre política i partidisme, que són dues coses distintes. Potser haurem de matisar l'optimisme de Senabre quan afirma que si demostrem als qui han fet de la política la seua professió que hi ha una contradicció entre allò que diuen defensar i allò que realment fan, no podran suportar-la i es veuran obligats a rectificar (la teoria és correcta, però, ai!, la pràctica la desmenteix a diari). Potser haurem d'explicar-los als joves que de vegades la tria de l'opció a recolzar electoralment no es fa per adscripció, per identificació, sinó tot aplicant la teoria del mal menor, la qual cosa és difícil de sintonitzar amb l'entusiasme.

 I haurem de fer això, però mantenint ben alta la defensa de la democràcia i de la participació política; explicant que els partits són imprescindibles i insistint que no n'hi ha una altra via per a formar part efectiva de la polís que implicant-se de forma directa i plena en els assumptes d'aquesta, tot i que semble que la polis ens rebutja, que no compta amb nosaltres.

No es fàcil ser un jove inquiet. Tampoc no és fàcil ser pare o professor de joves inquiets. Caldrà un nou llibre, doncs.