L'economia a l'espera dels polítics

Mai en la vida hem estat tan pendents de la macroeconomia internacional com aquests dies. Mai. I cada cop més, perquè estem espantats. No sols pel que passa o pel que, -segons llegim i escoltem els experts-, pot passar (en general) i passar-nos (en particular; en singular, a les persones que anem pel carrer cada dia). També perquè fa mesos que Grècia, i després Irlanda i Portugal, obrin els telenotícies i les primeres dels diaris.
Personalment, he llegit avui un article que he trobat clarificador i que, a més de fer-me llum, m'ha provocat alguna reflexió que vull compartir per si a algú pot interessar-li. L'esmentat article ha aparegut al diari Cinco Días, i va signat per David Cano Martínez, qui és director general d'Afinet Global, una assesoria supervisada per la CMNV. Després d'un parell de reflexions copiaré una traducció del text de Cano, extractat, amb negreta meua.

L'article du per títol "Si jo fóra alemany", i obeeix a l'exercici de l'autor d'imaginar què faria ell si la seua faena consistira en gestionar professionalment fons alemanys d'inversió internacional. David Cano ens diu que, atesa la situació de risc que, -més enllà dels indicadors habituals, que són més positius que el clima que ens envolta- transmet l'economia espanyola (i la italiana), ell faria el possible per desfer-se'n de tots els títols espanyols que poguera per pura prudència. Ni tan sols entraria a valorar en profunditat la situació real de l'economia espanyola, senzillament s'allunyaria a l'espera de veure actuar de manera efectiva l'European Financial Stabilitty Facility, i al Banc Central Europeu comprar títols de deute espanyols (i italians). És a dir que, davant la greuíssima conjuntura econòmica, el nostre amic "ocasionalment alemany" esperaria importants i decisives decisions polítiques. Trac una primera conclusió: els qui han de posar solució a la crisi econòmica que afecta l'euro com una pesta són els polítics, els quals han de prendre les mesures terapeutiques; ells i només ells són els qui poden curar la malaltia que afecta terriblement la moneda europea. Hi ha un petit problema, però: tal i com estan comportant-se els líders polítics europeus i nord-americans durant els darrers mesos, no és seguretat i esperança allò que transmeten a la ciutadania. Senzillament: no estan a l'altura; la nòmina d'estadistes és dramàticament esquifida.
El cicle que ens ha conduït on estem arranca de la bambolla immobiliaria que ens va fer creure'ns les mentides dels bancs que ens volien vendre crèdits hipotecaris i de consum al preu que fóra, i d'aquells dirigents polítics que no volien assumir la responsabilitat d'esclatar la bambolla per no pagar-ho electoralment. La crisi internacional ens agafa pel mig, i amb les defenses financeres sota mínims.
Se'ns demanen ara penes i treballs per tal de reduir dèficits i poder pagar els acreedors d'aquella època de la plata dulce, que deien fa dècades als argentins. Les mateixes mans que obliguen a pagar eixos deutes, han de donar crèdits per a poder fer front a les mancances de tresoreria dels deutors. Saben, però, que quant més apreten, més difícil resultarà la recuperació econòmica (generar llocs de treball, incrementar el consum i l'estalvi, millorar el PIB, etc., etc.), i per tant demanen més elevades quotes d'interés perquè temen pel risc de no poder cobrar els deutes que hem adquirit. I, lògicament, exigeixen més i més dures mesures de contenció de la despesa pública, de reducció de les prestacions socials, de restricció dels crèdits a empreses i particulars, per la qual cosa asfixien més l'economia. És per això que la sospita de la insolvència no faça més que crèixer. I així roda la roda... fins a la fallida. Recordem Grècia, Irlanda, Portugal...

Conclusió final: fa falta, ens cal, és imprescindible, a Espanya i a Europa, dosis més elevades de lideratge polític, estadistes que creguen en Europa, en un Estat que s'hauria de dir Europa. Líders que tinguen estratègia, que generen confiança en la ciutadania, i que siguen equitatius en el repartiment de la càrrega que la crisi ha deixat caure sobre les nostres esquenes. Uns líders que, a més de prendre mesures adequades en la conjuntura crítica en la que avui ens trobem, hauríen de dir als especuladors que poca broma amb l'euro, que s'ho pensen dues vegades abans d'atacar-lo, perquè amb les seues maniobres poden eixir malparats atés que ensopegaran amb Europa.
Avui, amb el diferencial del bonus alemany en 380, i sense tindre ni idea del que pot passar els pròxims dies, pot semblar una broma parlar d'eleccions. Però, de cara al pròxim 20N haurem de pensar en quin perfil han de tindre els polítics pel quals anem a votar. El marge de sobirania que quedarà, pel que fa a la macroeconomia, serà escàs, però les prioritats, els principis que caldrà defensar exigiran mans fermes i compromeses amb allò tan vell de la igualtat, la llibertat i la solidaritat.



"Si jo fóra alemany", per David Cano. Cinco Días, 3.08.2011

"Cada dia estic més convençut. Els mercats financers no és que no sempre encerten, sinó que de vegades fallen, i de quina manera. No és recomanable, per tant, extraure veritats absolutes a partir de les cotitzacions, tant en moments d'eufòria (bambolla puntcom) com d'escepticisme (març del 2009, quan l'Ibex va arribar a cotitzar en 6.800 punts). (...) Però seria irresponsable acatxar el cap davant de l'evolució de les cotitzacions emparant-se en la irracionalitat a curt termini i en l'especulació. D'una banda, perquè la pròpia evolució de les cotitzacions té impacte sobre l'economia, en una mena de profecia autocomplida que s'ha d'evitar a tota costa. Segon, perquè convé saber què és el que justifica l'acció de certs inversors que, en un clar comportament de bandada, arrossega a la resta. I, tercer, perquè encara que els mercats no sempre encerten, de vegades, ho fan".
Acceptem, per tant, aquesta capacitat superior d'anàlisi dels mercats. Quins esdeveniments justificarien el repunt recent de les primes per risc dels països de la UME, entre els que convé incorporar ja a França, en haver arribat els 75 pb? Desgraciadament, s'han ajuntat diversos, encara que, en el cas d'Espanya, més vinculats a l'entorn exterior que al domèstic, la qual cosa dificulta justificar els 400 pb de risc país. 
El PIB ha continuat avançat, de forma lenta, però més sana. El dèficit públic es manté en la senda de la reducció i encara que des de les comunitats autònomes s'ha generat un important soroll, en termes quantitatius no permet ocultar la millora de l'Estat. El procés de reestructuració i sanejament del sistema financer espanyol ha donat nous passos, amb fites tan rellevants com l'eixida a Borsa de Bankia i Banca Cívica o la tercera intervenció d'una caixa d'estalvis. Des de l'esfera política, la incertesa respecte a la dates de les eleccions també s'ha dissipat. Siga com siga, si atenem a l'evolució de la prima per risc espanyola i italiana en les últimes setmanes (pràcticament en paral·lel) pareix com si els aspectes domèstics no importaren. I és possible. 

Espanya té un problema de dèficit públic, mentres que Itàlia el té de deute públic. (...) Però no és la meua intenció comparar Espanya i Itàlia, en un exercici que requeriria molt més espai, sinó només constatar que les diferències són majors del que pareixen a partir de l'evolució quasi en paral·lel de les nostres primes per risc país, la qual cosa enllaça amb el que comentava a l'inici: els inversors internacionals han decidit reduir el risc de les seues carteres i això passa per vendre Espanya i Itàlia.
I per què han decidit moderar el risc? Per la decebedora actuació dels responsables polítics a Europa i als EUA durant juliol, que no ha fet més que posar de manifest que en un dels moments més crítics de les últimes dècades, no comptem amb estadistes a l'altura de les circumstàncies. 
És a dir, els polítics són l'agent amb el major poder de decisió i els que exerceixen ara el càrrec no són capaç de respondre a les exigències, que són, capritxos de la Història, màximes . I davant d'aqueixa combinació tan perillosa, els gestors professionals que cobren per, almenys, mantindre el valor de les inversions dels seus clients, opten, en un exercici de prudència raonable, per vendre els actius percebuts amb més risc, obrint el camp de joc als especuladors que s'encarreguen d'amplificar els moviments.
Ho reconec, si jo fóra un gestor d'un fons d'inversió, per exemple, d'Alemanya, exigiria una prima per risc als bons espanyols (encara que no sé si de 400 pb!), espantat per l'evolució de les cotitzacions i davant de risc asimètric d'equivocar-me; però que jo, gestor alemany, actuara amb excessiva prudència, no implicaria que sabera més sobre la situació de l'economia espanyola, i molt menys que estiguera apostant per problemes a Espanya. Estaria, simplement, alineat amb els mercats, uns mercats que, precisament, jo mateix conformaria.
Què m'emportaria a comprar? Veure que mans fortes ho fan. I una d'elles, clarament, és el BCE a través del SMP. I, una altra, l'EFSF, que ha d'actuar amb rapidesa per a posar en pràctica un dels acords presos fa unes setmanes".