Javier Arenas: Il Sorpasso ma non troppo

Anit no sabia on atendre, si a la ràdio o a la tele. El periodista orgànic del PP Paco Giménez Alemany, en la SER, no parava de dir que el PP ha guanyat, que si és històric, i bla, bla, bla; i cada volta que parlava, torna-li la trompa al xic. I jo cagant-me de la risa, però encara nerviós que la cosa no estava clara. I quan ho va estar..., a la tele, a veure els caretos.

Je, je, je,  i Arenas en el balcó, que hauria d'haver fet el discurs del Dia de la Victòria, i va ser el del Dia de la Gran Cagada. I Montoro, que és castellà circunspecte, i no pot disimular-ho l'home, amb una cara de soterrar que no podia amb ella; i al seu costat la ministra Bàñez, que és andalussa ¡Ole mi arma, que no decaiga la fiesta!, donant gritets d'alegria eufòrica fingida a cada frase del senyorito Arenas. I el Gran i Suprem Líder de la Nova Andalussia, que havia aconseguit Il sorpasso ma non troppo,  insistint en que era un dia històric. ¡I tan històric, cavaller, com que vas batre el record de derrotes en les urnes: i van quatre! I després la Cospedal, impagable, senzillament impagable: "que hemos ganado, que hemos ganado, que somos los más votados, i ra, ra, ra", en un ritornello espectacular.

I me'n vaig anar a dormir, més content que unes castanyoles. Mireu si fa falta poc per a fer-me feliç. Avui o demà, o quan em vinga de gust ja em pararé a pensar seriosament i a calibrar si estem davant un canvi de tendència, si l'esquerra plural és l'alternativa real a la fallida casa comuna... Això serà un altre dia. Ahir, anit, m'ho vaig passar com un xiquet amb pilota nova.

I que me quiten lo bailao!  Salut i República.