Els amics dels rics també ploren o es farten de riure?

 

No recorde haver vist ni tan sols un sol capítol d'aquella més que famosa tele-novel·la mexicana de finals dels anys setanta. En aquella època, un servidor consumia ben poca televisió. Tanmateix, el títol d'aquells quasi tres-cents capítols va quedar gravat a foc en la memòria col·lectiva de la nostra generació: Los ricos también lloran (Els rics també ploren). Hui, a Levante-EMV, Alfons Cervera s'ha valgut del record, del significat i de l'objectiu d'aquell celebre fulletó televisiu per a censurar i, encara més, denunciar amb contundència la política pressupostària de l'actual govern de la Generalitat Valenciana.

Es tracta d'un executiu liderat formalment pel PP de Pérez Llorca, però de facto sotmès i alineat a les ordres del delegat de Santiago Abascal a València, el diputat de VOX José María Llanos.

Efectivament, com apunta encertadament Alfons Cervera, la dràstica reducció dels impostos al patrimoni que ha aprovat el Consell —un tema sobre el qual ja vaig escriure fa poc— ha beneficiat directament el 85% de les grans fortunes valencianes. Parlem d'una minoria privilegiada, un reduït col·lectiu de persones que acumulen un patrimoni conjunt de més de 24.500 milions d’euros i que ara es veuen alliberades de contribuir a les arques públiques en la mesura de les seues possibilitats. No ploraran, per suposat, per aquest regal del govern de PP i VOX. Ara bé, els veritablement perjudicats, que som la immensa majoria de la ciutadania valenciana, hauríem de fer alguna cosa al respecte, i no precisament plorar ni lamentar-nos en silenci.

Hauríem de parar-nos a pensar què busca realment aquest govern de dreta extrema, que no pretén altra cosa que reduir i delmar el paper de l'Estat en benefici exclusiu del mercat. El seu objectiu final és acabar amb els serveis públics essentials, inclosos els de caràcter social, deixant-los reduïts, si de cas, a un assistencialisme de beneficència que no arriba ni a la Doctrina Social de l'Església de finals del segle XIX. A més a més, resulta fascinant escoltar com ho justifiquen i ho expliquen: asseguren que apliquen aquestes mesures pel nostre propi bé, perquè ells —els rics i els representants directes dels més rics— no distingeixen entre rics i pobres; segons la seua retòrica, ells tracten a tothom per igual i això, com ens recorda amb fina ironia Cervera, seria la prova irrefutable de quina és la marca d'un «bon govern».

La qüestió veritablement sorprenent és que mig cens electoral es creu aquesta milonga com si fora un article de fe inqüestionable. Ja ho va explicar amb una claredat meridiana Antonio Gramsci: la classe dominant no mana només per la força o la coerció. No fa que mitja societat valenciana els vote perquè els obliguen a punta de pistola o mitjançant una violència explícita, sinó que detenten el poder perquè han sabut construir un consens hegèmonic molt estès. Segons aquest consens, els valors, els interessos i la visió de la realitat d'aquesta classe dominant són acceptats per la ciutadania com els més lògics, naturals i convenients. Han aconseguit fer creure a moltíssima gent que, per pur sentit comú, és normal i desitjable que el mercat siga més potent i mane més que el mateix Estat.

La veritat és que la maniobra té el seu mèrit: és com si els corderets aprovarem entusiasmats que els llops foren els qui manaren en el corral. Així doncs, és evident que els rics ploraran quan els afecte alguna desgràcia personal o familiar, però no ploraran mai per no poder arribar a final de mes, per no poder accedir a una bona escola pública, per no tindre un hospital de qualitat quan patixen un problema de salut greu, o per la impossibilitat de trobar un habitatge digne on desenvolupar un projecte de vida. Per això no ploren en absolut.

Més aviat es farten de riure, com els tres cavallers de la fotografia que il·lustra la columna de Cervera. Són Mazón, Pérez Llorca i Llanos, mostrant-se feliços i contents després d'haver aprovat uns pressupostos profundament regressius per a la immensa majoria dels valencians i valencianes; uns pressupostos dissenyats amb unes rebaixes fiscals tan suculentes com per a garantir que, si els rics han de plorar per alguna raó, no siga en cap cas per una afectació al seu patrimoni ni per un problema de diners.

Als altres, als perjudicats de sempre, els convindria no pedre l'energia en plorar i sí en fer-la servir per a rebel·larse contra el consens hegemònic que Antonio Gramsci ja va explicar-nos fa un segle.

El terratrèmol de Ceuta i la vergonya humanitària

 

   Aquesta entrada del bloc va ser publicada prèviament al web de l'Associació Cívica Massa Crítica Safor. 

L’entrada massiva de persones procedents del Marroc a la ciutat de Ceuta va tindre l’efecte d’un terratrèmol de magnitud superior a 7 en l’escala de Richter. Tanmateix, les rèpliques d’aquest sisme continuen produint-se en distints plànols de la realitat: el geopolític internacional, el de la política migratòria de la Unió Europea, el de les relacions bilaterals entre el Regne d’Espanya i el Regne Alauita, el dels aparells d’intel·ligència espanyols, el de les responsabilitats del Govern central de Pedro Sánchez, el de la política partidària espanyola amb totes les seues misèries, el de les competències i els recursos destinats a atendre la problemàtica derivada de l’arribada irregular de immigrants, el de la vulnerabilitat extrema de Ceuta i Melilla —amb eixa espanyolitat indestructible tan pregonada com poc practicada per les dretes hispàniques— i, finalment, el que realment hauria d’importar: la qüestió humanitària convertida en una variable menor.

El regne marroquí és un veí impossible d’ignorar i amb qui convé tindre les millors relacions, però no és un país amic i convindria no oblidar-ho. Òbviament té els seus interessos, però ni és lleial, ni és confiable. La conciliació i la col·laboració amb eixe veí són prioritàries per a qualsevol govern espanyol independentment del seu color, però és una evidència que no tot poden ser palmades a l’esquena amb els seus representants polítics. No són poc els indicadors de que algunes coses s’estan fent molt malament des de fa dècades amb eixe veí. Cada vegada que des de Madrid es fa alguna cosa que no agrada a Rabat, tenim una resposta passivo-agressiva que posa en tensió extrema les relacions bilaterals.

Aquest taulell de joc, a més, es troba profundament condicionat per l’escenari internacional. L’administració nord-americana de Donald Trump i el govern de Benjamin Netanyahu a Jerusalem semblen del tot disposats a desestabilitzar o fer caure el govern de Pedro Sánchez. L’oposició explícita de Madrid a certes línies de la política exterior de Washington i la denúncia de genocidi israelià davant les accions a Gaza han sigut anotades com a factures pendents de cobrar. Paral·lelament, tot i que l’agressivitat inicial s’ha anat atenuant, la política migratòria espanyola manté discrepàncies de fons amb la visió majoritària de més d’una vintena de socis de la Unió Europea sobre com impermeabilitzar les fronteres exteriors.

En clau interna, són moltes les explicacions que el Govern central ha de donar respecte de com han funcionat —o fallat— els serveis d’intel·ligència. Si algun problema reclama la màxima atenció del CNI, la Policia Nacional o la Guàrdia Civil és la potencial explosivitat de la frontera sud. Van advertir els aparells de l’Estat de la tempesta que s’acostava? Es va prendre mesura alguna després de sentències judicials, com ara la del Suprem? Negligència o alguna cosa pitjor? Hi ha d’haver responsables als quals demanar comptes i, si cal, cessar-los per una fallada d’aquesta magnitud. Ni el Govern ni els ministres implicats poden tancar el debat amb una defensa tan aferrissada com genèrica als serveis d’informació i d’intel·ligència.

Pel que fa a la resposta institucional de les dretes «españolas y muy españolas» no podia esperar-se massa, però el que hem vist supera les pitjors expectatives. Res s’ha d’esperar dels d’Abascal, el discurs dels quals es redueix a l’expulsió immediata dels «moros invasors» com siga de menester. El Partit Popular ha demostrat, una vegada més, una insolvència patètica: incapaços de diferenciar els diversos plànols de la realitat, ho subordinen tot a castigar la figura de Pedro Sánchez. Sota la premissa que «tot és culpa de Pedro el Maligne», es renten les mans i fins i tot anuncien l’incompliment de la llei en negar-se a acollir menors procedents de Ceuta. Per a ells Ceuta és Espanya només com a pancarta de propaganda; quan arriben els problemes reals a la ciutat, la solidaritat territorial desapareix.

Totes aquestes derives polítiques i diplomàtiques empetiteixen, tanmateix, si es comparen amb la crisi humanitària de proporcions dantesques que s’està vivint a aquella ciutat. Més d’un centenar de persones han mort en l’intent de creuar la frontera, tot entrant per la mar. És sabut que al règim alauita li importen ben poc els seus súbdits, que no ciutadans: no demanen la repatriació dels cadàvers, no s’interessen pels vius a la intempèrie de Ceuta, ni es qüestionen quina classe de país dirigeixen quan milers de joves i famílies senceres es llancen a la mar al simple crit de «la frontera està oberta». Quina desesperació s’ha de viure per fugir cames ajudeu-me a la primera oportunitat? Quin fracàs de país, de Regne i de Rei, és eixe?

Però hem de mirar també cap a la nostra societat. ¿Què fem amb eixos éssers humans que han arribat a Ceuta i fugen del Marroc, de l’Orient Pròxim, de l’Àfrica subsahariana que no tenen ni tan sols on aixoplugar-se dels calors del dia i dels freds humits de la nit, passant fam i set? ¿Ens podem parar a pensar què eixos xiquets i xiquetes, adolescents i alguns ni això, foren els nostres fills o els nostres nets?¿Sens ha oblidat el que va ser La Retirada de 1939, quan mig milió d’espanyols van entrar il·legalment a França -els nostres pares o els nostres avis- i van ser conduïts a camps de detenció improvisats com el de la platja d’Argelers sur Mer? ¿Hem oblidat que en aquell camp de concentració es fabricaven xiulets per a que especialment les xiquetes pogueren fer-los servir en cas de ser atacades quan anaven a fer les seues necessitats? ¿Com és que no aixequem la veu per a exigir la deguda atenció a tants desheretats de la terra, especialment els xiquets i les xiquetes, que han arribat a Ceuta? A eixe grau de deshumanització hem arribat? Què vindrà després?

Un jove desorientat, vull pensar.

Alfons Cervera escrvia ahir sobre un assumpte que ja ha generat un bon grapat d’opinions i reflexions, incloses les que fa només uns dies vam compartir en aquest mateix diari, Levante-EMV, tant Alfons García com un servidor.

No insistiré en l’episodi de la gorra: accepte com a hipòtesi benevolent que allò d’evocar la consigna de fer gran Espanya una altra vegada no era més que una ximpleria pròpia d’un jove desitjós de donar la nota; no sols en el terreny de joc, on es guanya la vida amb indiscutible talent, sinó en el complicat i sovint esbarós terreny de la comunicació i la influència mediàtica.

La qüestió, en fons i en forma, va de fotografies. De quin retrat triem guardar en la memòria col·lectiva. Jo me’n quede, sens dubte, amb la imatge que el propi Ferran Torres va lluir solidaritzant-se de cor amb les víctimes de la DANA d’aquell maleït 29 d'octubre de 2024, quan la tragèdia va colpejar la nostra terra. I preferisc deixar al fons del calaix la foto amb la gorreta celebratòria de la victòria de la selecció espanyola al recent campionat del món de futbol de 2026.

Dit això, m’apunte a la idea: que m’agrada com juga Ferran al futbol, exactament igual com li passa a Cervera. No soc d'aquells que apaguen el televisor si no ix d'inici amb el Barça, però reconec que m'alegre sincerament quan salta al terreny de joc. M'agrada pel seu joc elèctric, vertical i determinat; m'agrada perquè conserve, per a bé, el record del seu passat al meu equip, el València CF, on el vam vore créixer i despuntar; i m'agrada, veges tu, per una raó d’afecte personal: perquè és de Foios, el poble d'una tia meua que sempre em ve a la memòria cada vegada que el nom d'aquesta localitat de l'Horta Nord ix a la conversa.

Tanmateix, darrere d’aquesta simpatia futbolística i territorial, és inevitable parar-se a pensar què dimonis passa amb aquests joves triomfadors que, sovint, sembla que no tinguen mesura ni fre. És evident que ha de ser profundament difícil gestionar la condició de ser milionari, famós i adulat a escala global quan només es tenen vint-i-pocs anys. La pressió, el vertigen i l'aïllament de la realitat han de ser monumentals. Però, compte, convé recordar les paraules que li vaig escoltar una vegada a aquell gran porter valencià que va ser Andreu Palop quan li van preguntar per la suposada duresa i dificultat de la professió del futbolista: el que és vertaderadament difícil en aquesta vida, va dir Palop amb una lucidesa impecable, és treballar deu hores al dia en l'obra, com a obrer de vila. Això és la duresa real; la resta són privilegis incomparables.

I és ací on topem amb la darrera estampa de l'exhibicionisme. Ferran se'n ha anat recentment amb el seu amic i company de professió Marcos Llorente a passar uns dies de descans a Eivissa. Fins ací, res a dir al dret a la desconnexió de dos esportistes d'elit. El problema ve quan fan alardó públic de passejar-se en un vaixell de luxe, el lloguer diari del qual equival pràcticament al Salari Mínim Interprofessional de quasi un any per a qualsevol jove de la seua mateixa edat. I no contents amb això, posen per a la posteritat beguent-se un parell de botelles de vi valorades en vint mil euros cadascuna.

Cal realment eixe exhibicionisme obscé? Quina necessitat hi ha de refregar una opulència tan desproporcionada en un context social on la joventut pateix per trobar feina, per emancipar-se o per arribar a fi de mes?

Amb l'assumpte de la gorra ideologitzada, amb el passeig nàutic d'altíssim luxe i amb els excessos d'uns vins inaccessibles per a la immensa majoria dels mortals, em resulta evident que el xicot de Foios necessita urgentment que, des del seu entorn més pròxim, algú li explique unes poques coses bàsiques. Cal que algú amb trellat li faça entendre que aquests gestos, lluny de sumar-li prestigi, perjudiquen seriosament la seua imatge pública. Si no hi posa remei, acabarà fent-nos oblidar la valuosa foto de la seua solidaritat d'octubre de 2024 per a fer que sols el recordem com un jove desorientat que va posar de forma inconvenient en el context d'una victòria esportiva que, d'altra banda, ningú li discutirà mai.

No sols perdem diners amb la rebaixa d’impostos de Pérez Llorca i companyia

 

La imatge és de Massa Crítica Safor.

Aquesta entrada del bloc va ser publicada prèviament al web de l'Associació Cívica Massa Crítica Safor. 

En el debat polític actual, la dreta i l’extrema dreta han convertit la rebaixa d’impostos en una mena de dogma indiscutible, una exigència que es repeteix de forma gairebé monotemàtica en mítings, tertúlies i tanques publicitàries. A casa nostra, sota un discurs aparentment seductor que promet deixar més diners a la butxaca dels contribuents, la realitat de les polítiques fiscals del govern de la Generalitat Valenciana revela, entre altres, una intencionalitat molt més clara: afavorir de manera aclaparadora les rendes més altes, la seua pròpia «parròquia» electoral.

Les xifres publicades per mitjans com Levante-EMV no deixen espai per al dubte ni per a la interpretació ingènua. L’any 2023, sota la gestió del Govern del Botànic (PSPV i Compromís), més de 27.000 persones contribuïen a les arques públiques mitjançant l’impost sobre el patrimoni. L’arribada del Partit Popular al Consell, amb Carlos Mazón, elevant el mínim exempt de tributació de mig milió a un milió d’euros, ja va excloure d’aquesta obligació fiscal més de 13.000 ciutadans. Més recentment, amb Pérez Llorca, l’escalada continuada en el marc de l’acord de govern i la dinàmica parlamentària amb VOX ha elevat l’exempció fins als dos milions d’euros de patrimoni. 

El resultat d’aquesta reforma és devastador per a la capacitat redistributiva de la hisenda pública valenciana: d’aquells 27.000 declarants hem passat a poc més de 4.000. És a dir, el 85% de les grans fortunes valencianes —que acumulen un patrimoni conjunt de més de 24.500 milions d’euros— han deixat de pagar aquest impost. Ningú pot dir que no n’estava advertit: ho van prometre en campanya i ho han executat amb rigor mil·limètric.

Cal preguntar-se, doncs, a qui beneficia realment aquesta política fiscal . Aquest col·lectiu privilegiat no té necessitat de la xarxa de protecció social de l’Estat. No depèn de la sanitat pública ni pateix les llistes d’espera; no porta els seus fills a l’escola pública ni requereix les ajudes a la dependència o la renda valenciana d’inclusió. Poden permetre’s privatitzar la seua salut, la seua educació i el seu benestar.

En canvi, per a la immensa majoria de la ciutadania, el debilitament dels ingressos públics té conseqüències directes i immediates. Una democràcia avançada assoleix la seua millor qualitat per la seua capacitat de redistribuir la riquesa que, de manera natural, tendeix a concentrar-se en poques mans. Sense una fiscalitat progressiva, l’Estat perd la capacitat de mantenir una educació de qualitat, un sistema sanitari eficaç, un servei d’atenció a l’exclusió social solidari o un sistema de pensions digne. 

Però el paper de la fiscalitat no s’acaba en la despesa social. La inversió pública és el motor que arrossega la inversió privada i garanteix la competitivitat d’un territori. Mantenir i millorar carreteres, ports, aeroports, xarxes ferroviàries i sostenir un cos d’empleats públics (professors, sanitaris, bombers, jutges, policies, militars per a la defensa, etc., etc.) qualificats, suficients i correctament remunerats és una condició imprescindible per al funcionament de qualsevol societat complexa. No sols és necessari mantindre eixos ítems de despesa que tothom pot considerar fonamentals. Cal destinar recursos a la investigació a les universitats, a la transferència envers la societat i el teixit productiu; cal atendre a la generació i la difusió de cultura, cal atendre la informació dels mitjans de titularitat pública per a que informen amb veracitat i credibilitat, etc., etc., etc.

Es senzillament evident que quan s’aplica la recepta neoliberal de reduir l’Estat a la seua mínima expressió, la infraestructura col·lectiva es degrada i l’estructura de l’Estat, també.

Aquestes polítiques d’aprimament de l’estat del benestar no són noves. Els qui coneguen, per exemple, la història recent d’Amèrica Llatina des de l’anomenada «Dècada Perduda», la dels anys vuitanta del segle passat, saben perfectament cap a on condueix la fe cega en el déu Mercat: desregulació, pèrdua de serveis essencials, augment desorbitat de la desigualtat i desmantellament de la protecció social. Encara més, hem de parar compte en l’altra cara de la baixada dels impostos: la desregulació i la privatització.

Això és el que arreu el planeta persegueixen els més radicals des de les dretes polítiques i partidàries: convertir en negoci pràcticament tota activitat humana susceptible de generar taxes de beneficis elevades, des de l’especulació i abandonant qualsevol interés per l’eficàcia social dels diners públics. I això fins a arribar a les anomenades societats duals, aquelles en les que dins d’una mateixa frontera i identificades per una mateixa bandera conviuen el primer i el tercer món, i es troben a una distància que pot cobrir-se fins i tot caminant.

Més enllà dels efectes econòmics directes, la retallada de la pressió fiscal als més rics té un impacte social i cultural profundament nociu. Sota el lema de la llibertat individual es fomenta la insolidaritat d’una societat on cadascú ha de resoldre la seua vida pel seu compte. Aquesta dinàmica trenca la cohesió social i crea fractures perilloses. 

Un exemple d’aquesta fractura social és l’assumpció de conceptes com la «Prioritat Nacional», també en l’àmbit pressupostari com han fet Pérez Llorca i els seus amics de VOX. Encara que moltes d’aquestes mesures tinguen un abast jurídic limitat o siguen directament inconstitucionals i inaplicables, el seu impacte ideològic i cultural és enorme: s’estableix una distinció entre qui té dret a rebre l’atenció de l’Estat i qui en queda exclòs, assenyalant directament els col·lectius més vulnerables com els ciutadans de rendes més baixes o les persones immigrants. Es destrueix així la idea d’allò públic com un espai compartit de dignitat i ciutadania universal.

Davant d’aquest escenari, resulta fonamental l’articulació de la societat civil. Associacions cíviques i plataformes ciutadanes com ara Massa Crítica i d’altres entitats compromeses amb el benestar comú haurien de considerar, a parer meu, explicar a la ciutadania que darrere del parany d’un titular que promet «baixar impostos» no hi ha un regal, sinó un peatge caríssim que pagarem no sols en forma de pitjors metges, pitjors escoles o pitjors pensions, sinó que avançarem cap a una societat més desigual, més insolidària i greument fracturada.

La gorra de Ferran

Aquest article el vaig publicar ahir, 28 de juliol, al diari Levante-EMV. 

Hi ha gestos aparentment anècdotics que tenen la capacitat de sacsejar-nos per dins amb la força d'un escalfred. Va passar durant les celebracions per la victòria al Mundial de futbol, quan entre l'eufòria col·lectiva, les banderes i les abraçades, va aparéixer la imatge de Ferran Torres lluint una gorra vermella de tall indubtablement trumpista. La primera reacció de part meua, d'una ingenuïtat quasi infantil, va ser negar l'evidència visual: no pot ser, vaig pensar per a mi mateix durant un instant breu. Exhibia el futbolista el conegut lema del MAGA estatunidenc, el que articula el discurs de Donald Trump i la nova dreta radical a escala global?

Tanmateix, en ajustar la mirada i llegir la tipografia brodada a la franja frontal, la realitat es va revelar lleugerament diferent, tot i que no menys inquietant. No hi deia MAGA, sinó MSGA: Make Spain Great Again, o el que és el mateix, «Fem Espanya gran de nou». El xicot de Foios, símbol esportiu d'una generació i heroi del partit decisiu davant Argentina, portava un eslògan importat directament de la mercadotècnia política més reaccionària de l'altre costat de l'Atlàntic. La pregunta, immediata i inevitable, és la mateixa que es va fer el periodista Alfons Garcia en les pàgines de Levante-EMV: Vols dir, Ferran? Gran de nou, com quan exactament?

Estem davant un parany de tipus partidari, d'un altre eslògan de consum ràpid, o de les dues coses? Quan hom proclama la necessitat de tornar a fer «gran» un país, està pressuposant l'existència d'un passat mític, daurat, al qual cal retornar. Però quan s'observa la història d'Espanya sense les ulleres de la mitologia patriòtica, el castell de cartes s'ensorra. A quina Espanya voldria tornar l'heroi de Nova York?

Eixe passat daurat no ho va ser certament el del segle XVIII, marcat per l'intent fallit de reconstruir un imperi decadent mitjançant les reformes borbòniques de Carles III i la il·lusió d'una segona conquesta d'Amèrica que només va avançar el col·lapse colonial. Tampoc ho va ser al llarg del segle XIX, una centúria fosca que es va obrir amb la rendició incondicional i humiliant als peus de Napoleó Bonaparte i que va cloure amb el desastre de 1898, l'abandó de les darreres colònies a Cuba i Filipines i un país sumit en una crisi existencial. I menys encara ho va ser durant el segle XX, un trajecte dolorós travessat pel caciquisme de la Restauració, la dictadura de Primo de Rivera, el trauma de la Guerra Civil i la llarga, infame i asfixiant dictadura franquista que va aïllar el país de la modernitat europea durant dècades.

Resulta difícil pensar que un jove esportista com Ferran Torres realitzara un repàs per la història espanyola abans d'encasquetar-se la gorreta. La meua voluntat de pensar bé -tot coincidint de nou amb Alfons Garcia- em porta a imaginar que, potser, el futbolista només pensava en una clau estrictament esportiva: en la possibilitat de repetir l'èxit de Sud-àfrica 2010 per tal d'afegir una nova estrella a la samarreta de la selecció. De fet, m'agradaria que el mateix jugador o el seu entorn eixiren a aclarir-ho hui mateix. Li ho han preguntat formalment? Li han donat l'oportunitat d'explicar el sentit d'un gest que no passà desapercebut?

Si no es tractava d'un recordatori futbolístic de la gesta de 2010, l'altra hipòtesi és igualment preocupant. És molt possible que algú o alguns, de manera premeditada i instrumental, confeccionaren la gorra i la posara en mans d'un dels líders del vestidor en ple deliri festiu. I Ferran, amb una innocència que resultaria difícil de comprendre en un home fet i dret, que gestiona contractes milionaris i exposició mediàtica diària, se la posara sense avaluar la càrrega simbòlica del gest ni les conseqüències públiques que se'n deriven. En un món on la imatge ho és tot, la ingenuïtat dels referents públics deixa de ser una escusa vàlida.

El problema fonamental d'aquestes actituds radica en l'enorme poder mimètic de la cultura popular i de l'esport de masses, especialment el futbol. Només cal passejar pels carrers de València o de qualsevol ciutat per comprovar com centenars de joves han adoptat el pentinat de Lamine Yamal, com els tatuatges a la forma i manera de molts dels grans jugadors són visibles a les nostres platges. L'esportista d'elit ja no és només un atleta; és un model estètic i conductual per a joves i adolescents que absorbeixen símbols sense filtre crític. Seria profundament trist i perillós que eixa mateixa joventut començara a veure la gorra del MSGA com una identificació política amb l'extremisme de dreta, atés que en realitat la gorra en qüestió trasllada una gran càrrega ideològica lligada a la divisió, al populisme i al ressentiment.

Per tot això, seria desitjable que tant des del seu cercle més íntim com des de la mateixa Reial Federació Espanyola de Futbol se li fera un suggeriment clar sobre la qüestió. Estaria bé que Ferran Torres prenguera la paraula per a explicar que tot plegat va ser una equivocació, un descuid o, efectivament, un intent desencertat de recordar l'èxit del Mundial de 2010. Caldria desmuntar el símbol abans que algun negociant del màrqueting polític o comercial comence a produir i vendre gorretes amb el MSGA a la porta dels estadis. Perquè si no es frena a temps, la broma —si és que ho va ser— ens pot acabar eixint molt cara a tots.

La casa de la que eixien poemes, un antídot contra el fum dels incendis i l’estupidesa política.

Un grafitti al carrer Moret. Levante-EMV

Ahir me’n vaig anar al llit amb l’angoixa de l’incendi de la Vall d'Uixó, ben visible des de casa, a la vora de la mar. I hui, en abandonar el llit, el panorama no ha millorat gens: el sol apareix mig apagat sobre l’horitzó marí, oferint un espectacle lúgubre que em recorda a la imatge de Saturn, una bola groguenca envoltada per un anell de fum i cendra que l’enfosqueix. Malament comencem el dia.

Faig una primera incursió en la premsa amb la feixuguesa de qui sap que no trobarà bones notícies. El foc no dona treva i les capçaleres obren amb els incendis de Madrid i Castelló, amb milers de persones desplaçades i unes pèrdues materials que fan estremir. Però la devastació no és només forestal. En fer una parada a InfoLibre, em tropese amb una altra mena de flames, aquestes d’origen polític. Una peça que signa Marta Monforte duu un titular punxant: "Una selección, dos Españas: PP y Vox convierten la victoria de 'la Roja' en otra ofensiva contra Sánchez". El subtítol remarca la jugada: "La derecha presenta a la selección como la 'mejor versión de España', contrapone sus valores a los del Gobierno y los vincula con Feijóo".

De nou, la mateixa cançó. Roda i volta, em torne a fer la pregunta de sempre: és que el PP i Vox no van a deixar res fora de la dialèctica de confrontació a matadegolla contra el govern? Sembla que ni un triomf esportiu pot escapar al filtre del partidisme més agre. I tanmateix, el pitjor encara estava per llegir. Monforte cita la portaveu del PP, Ester Muñoz, i la seua activitat a la xarxa X. La senyora, en eufòria postpartit, va escriure: "¡¡¡España vuelve a conquistar América!!! ¡Somos la mejor Nación del Planeta! ¡Qué orgullo!", tot afegint un rotund "¡España siempre por encima de Sánchez!". Una consigna destinada a reforçar la idea que la Selecció havia guanyat malgrat la presència del president —titllat de gafe des de la dreta.

Pensareu que no és gens sà llegir segons quines coses de matí, però jo no aprenc i cada dia m'intoxique amb les opinions, valoracions i eixides de to que poblen els mitjans. Ahir mateix llegia que Abascal amenaça amb aplicar ací la recepta de la motosierra al més pur estil nord-americà o argentí. I mentrestant, el PP celebra la victòria de futbol com si fórem novament els conqueridors del segle XVI. Som la millor nació del planeta, diuen. No una de les millors, no. La millor. No tenen mesura?

Qui els votarà, em pregunte? De quina pasta cal ser per a fer costat a aquest discurs?

Amb l’ànim ja plenament saturat d’aquesta intoxicació mediàtica i ambiental, busque un refugi d’urgència. El trobe en la columna del meu amic Alfons Cervera. Hui, a Levante-EMV, Cervera gira la vista arrere i parla de l’amistat, de les vivències de fa dècades, quan era jove i tan combatiu com ara, però amb més forces. Evoca amics, escriptors, poetes, i es deté en un record concret: "La casa de Moret 9, en el Barrio del Carmen, era la nuestra aquel año de 1974". Explica que d’aquella casa eixien poemes, i la sola idea em resulta lluminosa, extraordinàriament alliberadora. Em produeix un alleujament instantani contra el fum dels incendis i l’estupidesa política.

Així doncs, vaig a seguir el seu exemple. Dedicaré uns minuts a respirar net i viatjaré jo també a 1974, perquè jo també tinc alguna cosa equivalent al Moret 9 de Cervera on refugiar-me quan el present crema. Abans, però, us faig una recomanació sincera: busqueu el text d’Alfons i llegiu-lo. De veritat que desintoxica. Feu-me cas. 

1936, quan la història va irrompre al saló familiar.

Aquesta entrada del bloc va ser publicada al diari Levante-EMV el passat 18 de juliol de 2026. 

Tinc penjada a casa una foto familiar que, en mirar-la, em genera a un grapat de sensacions, de sentiments, d'interrogants i, també d'algun regust sense definir amb claredat que podríem anomenar tristesa. També una mena de vertígen al voltant de com de terrible és comprovar com una realitat, en aquest cas d'una família amb noms i cognoms, va capgirar-se quinze anys després del dia de la fotografia, arran la guerra que va començar amb la sublevació militar contra la II República. 

En la foto estan els meus avis, Antonio i Dolores, amb quatre dels seus fills en 1921. Darrere, al sofà, Dolores està asseguda amb les seues filles, Lola i Concha, de tres i sis anys, aproximadament. A la dreta, el meu avi té mon pare al braç, Juan, amb cinc anys. A l'esquerra, Antonio, el fill major amb set o vuit anys, assegut a un sillonet darrere del qual apareix un gramòfon ben gran que dona idea de l'estatus familiar. Al centre de la imatge, darrere, un gran espill al qual es reflecteix part de l'ampla sala que la família ha triat per a immortalitzar-se. 

És una fotografia que parla d'harmonia, de seguretat, d'estabilitat i d'una confortabilitat que en cap cas serà congruent amb el futur pròxim d'eixe grup familiar.  L'avia Dolores morirà sis anys després, en 1927. L'avi Antonio tornarà a casar-se i tindrà set fills més. La guerra esclatarà en 1936, apenes quinze anys després de la data de la foto que fa explícita la imatge de famíla benestant. A poc de finalitzar, en 1939, Antonio pare estarà tancat en presó, com el seu fill major. Juan, qui anys després serà mon pare, haurà marxat voluntari al front sense haver fet els vint anys. Patirà diverses vicissituds, algunes de gran duresa, i com a un home més de La Retirada, anirà a parar al camp francés d'Argelés sur Mer. 

Eixa família que semblava viure en un marc de solvència i estabilitat, patirà un terratrèmol del que, en certa mesura, no van recuperar-se mai. Ha passat més d'un segle des que es va fer aquella foto familiar, i ara farà noranta anys des que aquella família va aprendre com d'efímera i impensable pot ser la vida. 

Veig eixa imatge com un mirall del temps i, alhora, com un avís silenciós de com n'és, de fràgil, la seguretat humana. Una fotografia fixada en un instant de calidesa que, vista amb la perspectiva dels noranta anys que ara es compleixen de l'inici d'aquell desastre, es converteix en un preludi involuntari de la tragèdia.

Aquest contrast entre la quietud de l'any 1921 i la tempesta de 1936 ens col·loca davant d'un abisme emocional. És el vertigen que genera comprovar com la història, amb majúscules, pot irrompre en la intimitat d'una llar i capgirar-ho tot. La foto familiar transmet una posada en escena que buscava immortalitzar l'ordre i la prosperitat. El gramòfon gran al costat d'Antoñito no és només un objecte; en la dècada de 1920 era un símbol de distinció, de modernitat i d'accés a la cultura de la burgesia benestant. L'espill del fons és un recurs visual que ampliava l'estança, reflectint una llar espaiosa, segura i confortable. Un espai on el futur semblava predestinat a ser més aviat plàcid i continuista. Aquesta imatge respirava estabilitat. Res en eixe saló feia presagiar que, en poc més d'una dècada, aquell món s'esfondraria per complet.

La vida, però, ja va començar a colpejar la família abans de la guerra. La mort de l'àvia Dolores en 1927, només sis anys després de la foto, va trencar el nucli original. La posterior reconstrucció familiar de l'avi Antonio, amb un nou matrimoni i set fills més, dibuixava una nova quotidianitat que es veuria plenament estroncada el juliol de 1936.

Quan esclata la sublevació militar contra la II República, aquella solvència i estabilitat d'una família burgesa es converteix, quasi del matí a la nit, en cendres.

Els joves marxaran al front. Mon pare se'n va com a voluntari a la guerra. Juanito, és gairebé un xiquet que encara no ha complert els vint anys, s'ha allistat amb un xic d'innocència i d'idealisme per defensar la legalitat republicana. Per a ell, el final de la guerra no portarà la pau, sinó el drama de La Retirada en l'hivern de 1939. El fred, la fam i la desolació del camp de concentració francès d'Argelès-sur-Mer, on la sorra de la platja i el filat d'espines es van convertir en la llar forçosa de milers de republicans. 

Mentrestant, a Espanya, el preu de la derrota és la presó per a l'avi Antonio i el fill major. La desfeta és total: la família queda fragmentada, empresonada, exiliada i empobrida. Encara més, Antonio, de família castellana i conservadora afincada a Màlaga, amb germans i familiars militars identificats amb els colpistes, haurà de fugir de la capital andalusa en febrer de 1937 tractant d'arribar a l'Almeria encara republicana, tot formant-ne part de La Desbandà. Una massacre en la que milers de fugitius, famílies senceres, van ser bombardejades per mar i aire provocant una altísima i indeterminada xifra de morts i ferits. Durant el trajecte, la família va perdre un dels seus membres: Carmeli, una xiqueta d'apenes cinc anys a la que Antonio havia muntat a un camió per a estalviar-li la penosa caminata. És la nostra desapareguda particular, dècades abans que des de l'Amèrica Llatina es posara en circulació el concepte. Mai trobaria la família a Carmeli. Mai.

És colpidor saber el terrible destí que els esperava a unes persones que en la foto són completament alienes al que vindrà. Aquella família burgesa i segura de 1921 va haver d'aprendre a la força potser la lliçó més amarga del segle XX: que la pau, l'estabilitat i la pròpia vida poden ser terriblement efímeres, i que ningú està fora de l'abast dels girs de la història.

Avui, més d'un segle després d'aquell clic de la càmera, i a les portes de commemorar els noranta anys de l'inici d'aquella guerra que ho va canviar tot, la meua foto familiar ja no és només un record privat. És un document històric d'un valor immens. Un testimoni de com el fil de la memòria ens connecta amb aquells que ho van perdre tot, demanant-nos, en silenci, que no oblidem el seu patiment ni la fragilitat de la nostra pròpia pau.

Futbol, Espanya, Lamine, Gaza.

 Foto eldiario.es 

Aquesta entrada del bloc va ser publicada prèviament al web de l'Associació Cívica Massa Crítica Safor. 

No pensava escriure sobre el Mundial de Futbol, que la tinta dedicada a l’event i, especialment a la participació espanyola, ja és excessiva. No parle de la televisió o la ràdio, on la cosa ja ha assolit uns nivells quasi tòxics, parle dels mitjans escrits, els convencionals i els que no ho són; els professionals i els amateurs. No diguem de la cridòria ensordidora de les anomenades xarxes.

No és que no m’agrade eixe esport, que m’agrada i molt. No és que no m’agrade escriure sobre futbol, que ho he fet durant anys mantenint un bloc amb les cròniques de tots els partits que jugava el meu equip, el València CF. No és, tampoc, que no m’agrade o interesse el que fa o deixa de fer la selecció espanyola. Al contrari, faig el possible per veure els partits que hi juga i m’alegre i molt si guanya, al temps que gaudisc del seu joc gairebé sempre. A més, amb la selecció espanyola de futbol tinc un avantatge gran: m’alegra que guanye però si perd no m’empipe tant com si perd el meu València.

També, per tancar el perfil futboler que sustente, he d’incloure que d’un temps ençà m’he aficcionat, fins al punt d’haver anat al Ciutat de València a veure-les jugar, a la selecció femenina. Senzillament sóc dels que pensa que la realitat que han materialitzat les jugadores espanyoles ha sigut una vertadera revolució esportiva i sociològica que demostra moltes coses. Totes elles positives.

És a dir, que soc futboler des de que recorde, seguidor del València i soci de jovenet i després amb els meus fills durant més de trenta anys. [Ara ja no, Peter Lim sap per què]. Però el Mundial em supera. Sé que són coses del marketing, de les audiències i, en general de l’obscenitat de diners que mou el món del futbol. Pareu atenció a les pauses per a hidratació en estadis amb aire condicionat.

No faltava més que la intervenció d’Infantino en benefici de la selecció dels Estats Unit per retre-li vassallatge al tarat de Trump per a començar a tindre, un servidor, símptomes d’asfixia i de desitjar que acabe el mundial d’una maleïda vegada.

Ahir l’equip d’Espanya va derrotar al de França (completament format per francesos, diga el que diga el tal M. Rajoy), i esta nit es decidirà si la final és contra Anglaterra o Argentina. Crec que als dos se’ls pot guanyar, i diumenge ho celebraré si així és.

Dit tot l’anterior, la pregunta és pertinent: per què m’he posat al teclat per fer unes ratlles sobre el Campionat que està celebrant-se a Nord-amèrica? Doncs perquè he llegit a eldiario.es que el partit entre francesos i espanyols va ser seguit a Gaza amb devoció i va acabar amb la fervorosa alegria de milers de persones que donaven visques a Espanya. Mai m’ha alegrat tant un «Viva Espanya», que sempre sona bastant horríson a la gent de la meua edat i condició.

La notícia del diari va acompanyada per una foto que m’ha resultat pura tendresa poètica: es tracta d’un mural de bon tamany, pintat sobre un edifici ensorrat per les bombes, en el qual el nostre Lamin Yamal enarbola una bandera palestina. Si aquelles persones d’aquella terra massacrada per l’Israel genocida encara tenen ganes i il·lusió per buscar la forma de veure el partit que es va jugar ahir, jo estic amb ells.

Un xicot que s’ha criat a Rocafonda, un barri obrer i migrant de Mataró sovint estigmatitzat. Ell, que celebra els gols dibuixant amb els dits el codi postal del seu barri per recordar d’on ve, representa la superació, la frescor i, sobretot, una identitat que no necessita banderes excloents per a existir. Per a molta gent que pateix, Lamine pot ser el reflex de qui ve del no-res i aconsegueix tocar el cel sense oblidar les seues arrels. Que enmig d’un genocidi, de la fam, del dol constant i de la por a les bombes, la gent de Gaza busque l’energia i els recursos per a connectar una pantalla, sintonitzar un partit i vibrar amb el joc d’un adolescent és d’una grandesa aclaparadora. El mural de Lamine amb la bandera palestina a Gaza no és només un homenatge futbolístic; és un crit de complicitat d’un poble que es nega a deixar-se deshumanitzar i que s’aferra a qualsevol escletxa de bellesa i alegria.

Volia, després de passar a la final, que Espanya guanye a que ho faça l’altre finalista. Però ara, en saber que els palestins són un clamor en el suport a l’equip espanyol i són animosos seguidors del jove Lamine; ara, desitge apassionadament que els xicots que lideren Rodri Hernández, Ferran Torres, Mikel Oyarzabal i Unai Simón, representants de les Espanyes, guanyen diumenge. Només que siga per donar-los uns minuts d’alegria i celebració a aquells éssers humans que malviuen a les terres de Palestina negant-se a abandonar la seua terra tot i les bombes que continuen caiguent i matant-los dia rere dia.

En un món on el futbol professional sovint sembla una indústria obscena dissenyada per a anestesiar-nos, aquesta connexió fa tot el contrari: ens sacseja i ens recorda per què ens importa tant aquest joc. Diumenge, quan rode la pilota a la gran final, hi haurà milers de persones a l’altra banda de la Mediterrània desitjant que Lamine i els seus companys guanyen. Jo estaré amb ells i, siga quin siga el resultat, eixe mural de Lamine Yamal amb la bandera palestina ja és -per a mi- la victòria més important per a la selecció espanyola en aquest Mundial de Futbol 2026.

Qui de casa se’n va, a casa torna? A propòsit dels nets dels exiliats.

El proverbi popular «Qui de casa se’n va, a casa torna» conté una càrregar nostàlgica que xoca de front amb la cruesa de la història i la mesquinesa de la política partidista. Com bé apuntava ahir Alfons Cervera a la seua columna dominical de Levante-EMV, no som davant d’una sentència efectiva, sinó davant d’un desig bonic que la realitat s'encarrega sistemàticament d’esmollar. 

L’exili no és un viatge d’anada i tornada; és una fractura irreversible. Quan parlem dels exiliats polítics —aquells que van haver de fugir cames ajudeu-me per a esquivar el paretó d'afusellament o el buit fosc d’una masmorra franquista—, la «casa» a la qual podien tornar va desaparèixer en el mateix instant en què van haver de creuar la frontera. La paradoxa es perpetua hui, dècades després, en la carn dels seus descendents i en el debat aspre sobre la Llei de Memòria Democràtica de 2022.

Aquesta legislació, que obre la porta perquè els nets d'aquells espanyols que van perdre la pàtria per defensar la llibertat puguen obtindre la nacionalitat, hauria de ser un acte de pura justícia poètica, de reparació històrica indiscutible. Però a l’Espanya de la confrontació, la deslegitimació i l'insult permanent, la justícia històrica es transmuta en trinxera electoral. El Partit Popular, que en el seu moment va exigir demandes similars en el seu programa per tal d'atraure el vot de l'emigració, ha posat ara el crit al cel. L’actitud respon a una màxima ancestral de la dreta espanyola: «De què es tracta [que defense l'esquerra], que m'opose». No importa la coherència, ni el deute moral amb el passat; importa el desgast del contrincant i el tancament de files ideològic.

El lideratge (?) d'Alberto Núñez Feijóo exemplifica aquesta deriva de manera gairebé caricaturesca. Com s’afirma encertadament, cada vegada que el líder de l’oposició obre la boca, puja el pa. Ho vam veure recentment amb les seues declaracions sobre el que la patronal defineix alegrement com a «absentisme laboral», unes paraules tan desconnectades de la realitat dels treballadors que van obligar el seu propi partit a eixir en tromba amb els extintors i els antiinflamatoris polítics per apagar l'incendi. 

Però el vertader canyaret on s'ha clavat Feijóo —ell a soletes, espentejat per la por de ser avançat per la seua dreta— és en titllar de «d'enginyeria electoral» el reconeixement de la nacionalitat als nets dels exiliats. És la submissió absoluta a la retòrica de VOX i a la seua ditxosa «prioritat nacional». En la seua pugna amb Santiago Abascal per veure qui la diu més grossa, Feijóo ha comprat el marc mental de l’exclusió.

D’aquest escenari ranci emergeixen dues idees clau que -en un altre moment- mereixen ser desgranades amb un xic de calma. La primera és la paradoxa formulada per Antón Losada: resulta al·lucinant —i profundament hipòcrita— observar com els mateixos sectors polítics que es pugen per les parets quan topen amb espanyols que expressen obertament que no volen ser espanyols (siguen bascos, catalans o simplement republicans), són exactament els mateixos que neguen el dret a ser-ho als nets d’aquells que sí que ho eren, que van ser expulsats a la força i, sobretot, que sí volen ser-ho. Es tracta d’un bucle de cinisme perfecte. 

I això ens condueix directament a la segona idea, més perillosa i de profund calat totalitari: el concepte de «prioritat nacional». Sota l'aparença d'un eslògan innocu que pretén protegir «els de casa primer», s’amaga un mecanisme selector on l'estatut d’espanyol no és un dret inalienable, sinó un privilegi que s'atorga o es retira segons el color del carnet ideològic. Ojo que vol dir ull!. Si les dretes coaligades arriben a tindre el poder absolut, el criteri de qui és espanyol esdevé un embut estret.

L’anàlisi històrica no deixa lloc a dubtes sobre cap on condueix aquest camí. ¿Què va fer el règim de Franco quan Hitler li va preguntar pels milers d’espanyols republicans capturats i tancats als camps d'extermini com Mauthausen? La resposta del dictador va ser nítida i criminal: aquells homes i dones no eren espanyols. Se'ls va despullar de la seua condició jurídica, se'ls va col·locar el triangle blau dels apàtrides i se'ls va abandonar a la maquinària de la mort nazi. Per a l'ultranacionalisme, la ciutadania no es basa en el naixement ni en el dret; es basa en la submissió a una idea monolítica d’Espanya.

Per tant, «espanyol» no és una categoria inequívoca, biològica o merament administrativa; en l'imaginari de la dreta espanyola més reaccionària, està mediatitzada pel biaix ideològic més exigent. És espanyol qui ells diuen que és espanyol. I punt. 

És per això que tornar a casa, doncs, continua sent un dret que s’ha de conquerir pam a pam contra els qui es creuen amos del pany i de la clau.

La desconcertant interdependència de la nostra època

 

El passat dia 8, amb el mateix títol que aquesta entrada, vaig publicar en Massa Crítica Safor el text que a continuació copie. 

El tancament del segle XX i el primer quart del segle XXI han estat marcats per un gir copernicà en la interpretació de les relacions internacionals, la geopolítica i la pròpia naturalesa del progrés humà. La caiguda del bloc soviètic entre 1989 i 1991 no només va re-configurar el mapa d’Europa de l’Est, sinó que va obrir les portes a un intens debat intel·lectual sobre quin seria el nou motor de la història un cop desapareguda la premissa de la Guerra Freda. En aquest escenari de transició, figures com Francis Fukuyama i Samuel Huntington van formular tesis antitètiques que intentaven donar sentit a un món en ràpida transformació. Anys més tard, pensadors crítics com Edward Said van impugnar ambdues visions, alertant sobre els perills de les simplificacions culturals en un planeta caracteritzat, precisament, per una desconcertant interdependència.

Ara, en 2026, tot fa pensar que tornem a mirar a formulacions i anàlisis passades per a trobar respostes a allò que estem vivint. En aquesta peça, motivada per una recent defensa de la tesi de Samuel Huntington sobre La guerra de Civilitzacions publicada a aquest mateix web, vull reivindicar l’aportació d’un intel·lectual del prestigi d’Edward Said que va ser radicalment crític amb la teoria del nord-americà.

L’optimisme liberal: Francis Fukuyama i la fi de la història

A les vespres de l’enfonsament de l’estructura bipolar que havia dividit el món durant dècades, Francis Fukuyama va llançar una hipòtesi agosarada primer en un article l’any 1989 i posteriorment expandida en el seu llibre de 1992. El politòleg nord-americà va pronosticar el triomf definitiu del liberalisme econòmic i polític global. Segons la seua perspectiva, un cop derrotats de manera successiva i inapel·lable els totalitarismes feixistes i comunistes, la democràcia liberal se consolidava com el punt final de l’evolució sociocultural de la humanitat i la millor solució possible als problemes humans.

Aquesta tesi va rebre un enorme quòrum en el seu moment, convertint-se en el fonament ideològic de l’anomenat «pensament únic». La proposta central implicava que la història —entesa com una successió secular d’enfrontaments ideològics estructurals— havia arribat al seu final. En endavant, el liberalisme només ensopegaria amb enemics menors o residuals, d’origen estrictament nacionalista o religiós, incapaços d’oferir un model alternatiu universal. El món desenvolupat passaria a ser un espai «post-històric», mentre que els conflictes clàssics quedarien relegats com una hipoteca temporal per a aquells països no desenvolupats que continuaven capficats en disputes identitàries.

Per a Fukuyama, la fi de la història suposava la progressiva desaparició de les guerres d’escala global i de les revolucions sagnants. Els éssers humans, satisfets en les seues necessitats materials i de reconeixement a través de l’activitat econòmica de lliure mercat, ja no tindrien motius per arriscar les seues vides en grans batalles ideològiques. El seu model de democràcia liberal se sustentava sobre tres pilars infrangibles: Disposar d’una economia de lliure mercat, Posseir un govern representatiu i democràtic i, finalment, Mantenir i respectar els drets jurídics individuals.

Així mateix, l’autor defensava que mitjançant l’assumpció dels Drets Humans universals es podria transitar de forma natural cap a uns Deures humans universals, recolzats en reformes estructurals i en una obertura internacional (globalització) que dinamitzés la competitivitat. En aquest esquema, l’Estat havia de reduir el seu paper al mínim en matèria econòmica, garantint únicament el marc jurídic perquè el capital privat es mogués amb total llibertat. Les llibertats polítiques i l’erradicació de governs autoritaris farien la resta. Un esquema, per cert, el de l’Estat petit i el mercat com a mesura de totes les coses, que hui en dia està força reviscolat com ho demostra aquelles instàncies polítiques i partidàries que no tenen cap altre programa que privatitzar i baixar impostos.

La fractura de la il·lusió: L’11 de setembre i el xoc de civilitzacions

L’idil·li de la Pax Americana i el «nou ordre internacional» va durar poc. Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York van sacsejar de soca-rel les tesis de Fukuyama. L’enorme superioritat tecnològica i militar de la potència que encarnava el triomf del capitalisme liberal no sols es va mostrar incapaç de preveure i controlar la nova realitat, sinó que les respostes posteriors a l’11-S van contribuir a incrementar la inseguretat a escala mundial. Es feia evident que el sistema bipolar de la Guerra Freda havia exercit un efecte estabilitzador sobre molts conflictes menors; un cop desaparegut el control de les superpotències, la fragmentació global va emergir amb violència.

Davant el buit teòric deixat per l’optimisme de la fi de la història, la visió de Samuel Huntington va cobrar una rellevància inusitada. Huntington havia publicat ja en 1993 un cèlebre article (i el 1996 el seu llibre corresponent) on esmenava la totalitat de les previsions de Fukuyama. Per a ell, la democràcia occidental no triomfaria uniformement. Huntington argumentava que els actors polítics principals del segle XXI ja no serien les ideologies ni exclusivament els estats-nació tradicionals, sinó les civilitzacions. Tot i que els estats continuarien sent poderosos, les línies de fractura i els principals conflictes de la política global passarien a ocórrer entre nacions i grups pertanyents a diferents matrius civilitzatòries.

Aquest autor va trencar el mapa del món en grans blocs cultural-religiosos: l’Occidental, el Llatinoamericà, l’Islàmic, el Xinès, l’Ortodox, l’Indi, el Japonès, el Budista i l’Africà, assenyalant també línies de falla específiques en llocs com el teatre balcànic, Transsilvània o l’oest d’Ucraïna. Segons la seua visió, les línies de fractura serien quasi exclusivament de caràcter religiós i cultural. La tesi del «xoc de civilitzacions» va rebre una immensa promoció mediàtica i política, en bona part perquè servia com a justificació teòrica ideal per a la política exterior agressiva de l’administració de George W. Bush a l’Iraq i la seua doctrina de guerra contra el terror.

La impugnació crítica: Edward Said i el xoc d’ignoràncies 

És precisament en la institucionalització d’aquest xoc on s’aixeca la veu d’Edward Said. El reconegut intel·lectual d’origen palestí va respondre amb duresa a l’obra d’Huntington a través de la seua tesi sobre «El xoc d’ignoràncies». Per a Said, plantejar una dicotomia tancada i irreconciliable entre Occident i l’Islam és un exercici que només es pot fer des de la profunda ignorància o la malevolència política. Les etiquetes antipàtiques i totalitzadores com «Islam» o «Occident» no fan més que confondre i desorientar la ment humana quan aquesta intenta trobar sentit a una realitat desordenada, mòbil i intrínsecament difícil de classificar.

Said es va enfrontar a Huntington acusant-lo de ser un ideòleg i no un analista crític. Des d’una òptica reduccionista, el paradigma del xoc converteix les civilitzacions i les identitats en realitats completament tancades, estàtiques i aïllades. En fer-ho, s’eliminen artificialment els milers de corrents, contracorrents, intercanvis culturals i processos de fecundació creuada que han definit la història de la humanitat. La història real no és una crònica exclusiva de guerres de religió, sinó un teixit complex d’aspectes comuns i lliçons compartides. El paradigma d’Occident contra la resta funciona com un simple reciclatge del format de la Guerra Freda, reactivat amb força després del trauma de l’11-S.

La temptació de refugiar-se en aquestes simplificacions tranquil·litzadores —com ara les narratives de la croada, el bé absolut contra el mal, o la llibertat contra la por— resulta gairebé irresistible per a les estructures de poder. Fins i tot mitjans de comunicació de gran prestigi han comprat la idea que les cruels generalitzacions sobre el món islàmic són, d’alguna manera, encertades. Aquesta necessitat de crear un enemic extern s’agreuja davant la presència demogràfica i cultural de milions de musulmans que viuen al bell mig d’Europa i dels Estats Units, fent caure el mite que l’Islam és una realitat perifèrica. Aquesta proximitat és percebuda com una amenaça pels clixés històrics arrelats, com el de la sospita permanent cap a l’altre.

En conclusió, la tesi del xoc de civilitzacions és un truc ideològic molt útil per reforçar l’orgull defensiu i militarista de determinats blocs, així com per determinats discursos anti-inmigratoris, però resulta del tot inútil per elaborar una interpretació crítica de la realitat. La desconcertant interdependència de la nostra època exigeix abandonar els dogmes tancats de la fi de la història i de les guerres culturals inevitables. En un món on les fronteres són poroses i les cultures es creuen constantment, la supervivència col·lectiva depèn de reconèixer els vincles mutus i d’evitar que la ignorància programada dicte el destí de les relacions internacionals.

Crec que, passats els anys, la raó és més aviat de Said: no hauríem de parlar de xoc de civilitzacions, sinó de xoc d’ignoràncies. Vertaderament, ara per ara són poques les certeses, són més els dubtes i els interrogants que ens interpelen; també és més còmode o tranquilitzador creure que tot està clar, que els conflictes són binaris i perimetrables, bons contra dolents, nosaltres contra ells. Però, la realitat, agrade més o menys, és que la interdependència del nostre món és una realitat tangible, i és, diguem-ho així, certament desconcertant.

Sadisme o provocació per una covardia compartida.

 

Foto Levante-EMV

El teatre polític disposa d'una gramàtica pròpia on els espais parlen sovint amb més claredat que els mateixos discursos. L'assignació de l'ex-president Carlos Mazón a l'última fila de les Corts Valencianes, concretament al seient 98, vora la porta d'eixida, s'ha convertit en una paràbola visual de la degradació institucional. Davant d'aquest fet, es fa difícil destriar si la decisió de la direcció del seu partit respon a un sadisme intern de Pérez Llorca —un llançament al "galliner" com a càstig per a qui ja és un cadàver polític—, a una provocació calculada cap a l'oposició i la ciutadania, o simplement a la mediocritat d'uns gestors que, incapaços d'exigir-li l'acta de diputat per una covardia compartida, van optar per la solució més banal: amagar-lo en la frontera física del parlament, com si la distància física poguera diluir la responsabilitat moral.

Tanmateix, la vertadera dimensió de la infàmia no rau en la topografia de l'hemicicle, sinó en el buit. Com encertadament assenyala Alfons Cervera en la seua columna dominical al diari Levante-EMV, el que resulta una indecència intolerable és mirar cap a eixa darrera fila i constatar que el seient 98 està quasi sempre buit. L'absència de Mazón, que roman a Alacant desentés de la tasca legislativa mentre continua percebent religiosament el seu sou públic, és la darrera expressió d'un menyspreu absolut cap als valencians i valencianes. Eixe escó buit no és una casualitat protocol·lària, sinó una provocació sostinguda en el temps; la constatació que l'ex-president es sap protegit per unes estructures partidistes on, com recorda Cervera evocant vells fantasmes de la política autòctona, els vincles de complicitat van molt més enllà de les antigues amistats de l'ànima.

Cervera recupera la imatge dels antics cinemes de barri, on la darrera fila era l'espai reservat per als besos i la intimitat amagada. Però l'ex-president no ocupa eixe racó per a estimar, sinó per a certificar una ruptura freda i calculada amb la dignitat del país que deia governar. La seua absència física i la seua presència nominal són la constatació que ni ell ni els qui el mantenen en el càrrec tenen la més mínima intenció de retre comptes ni de mostrar respecte pels familiars de les víctimes de la catàstrofe de la DANA del 29 d'octubre de 2024. 

Cervera manté l'esperança lloable que, en un futur no gaire llunyà, el seient 98 siga substituït de forma definitiva pel banc dels acusats en un tribunal de justícia. A parer meu, el repte més immediat interpel·la directament a la consciència col·lectiva. Més enllà dels deutes judicials que el temps determine, hi ha una urgència democràtica que només es pot resoldre en les urnes. El vertader acte de reparació consistirà en el fet que la societat valenciana exercisca una memòria històrica implacable i immediata. 

Un servidor senzillament espera que els ciutadans i les ciutadanes d'aquest país recorden què va fer Mazón i què no va fer, què ha fet i que no ha fet el PP des d'aquell 29 d'octubre de 2024, i en les properes eleccions no reben ni un vot més que els dels qui continuarien votant pel PP encara que el candidat fora el dimoni emplomat.

Vint anys de dignitat en la memòria: el dolor i la lliçó del metro de València

 

Vint anys han passat ja d’aquell horror. Dues dècades des d’aquell dilluns, 3 de juliol de 2006, quan el temps es va esquerdar per sempre al túnel de l’estació de Jesús. Costa de creure com el calendari avança, però el record de les 43 persones que van perdre la vida i dels 47 ferits es manté nítid i punxant. Encara més, per a les víctimes, per a les seues famílies i per a la societat valenciana, la tragèdia no va acabar sota terra; ben al contrari, allà va començar un calvari alimentat per la infàmia institucional.

Tots recordem on estàvem en el moment en què la notícia va colpejar les nostres vides. Són d'aquells instants que queden fixats en la memòria col·lectiva. Per la meua part, el record em transporta a Gandia, al Passeig cantó al carrer Rausell, quan algú ens va transmetre l’horror. Primer va ser l’estupor, de seguida la por. Les cridades des de la llunyania, la necessitat imperiosa de contactar amb els nostres. Ccalia rebre la confirmació de saber-los sans i estalvis.

Però, immediatament després del drama humà, va començar el desplegament de la vilesa política. El modus operandi del poder d’aleshores, encapçalat pel president Francisco Camps i el seu Consell del Partit Popular, va actuar amb una maquinària ferotge per amagar el drama, desitjós de rendibilitzar políticament la imminent visita del Papa Benet XVI. Quanta mentida, quanta falsedat i quina absoluta manca d’humanitat cap a unes famílies desfetes pel dolor. Camps mai no les va rebre. Es va intentar ignorar-les, desacreditar-les, dividir-les i, fins i tot, comprar-les. Una estratègia perversa recolzada per uns mitjans de comunicació públics, com Canal Nou, servils i anestesiats, i per una part d’una societat valenciana que va viure en una certa somnolència fins que, anys després, el programa de Jordi Évole va trencar el silenci de l'oblit.

Davant d’aquella impunitat va nàixer la resposta més digna: l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol (AVM3J). Aquelles concentracions de cada dia 3 a la Plaça de la Mare de Déu del Cap i Casal es van convertir en el símbol de resistència, veritat i justícia més potent i perllongat de la nostra història recent. Una lluita infatigable contra el silenci oficial.

Malauradament, el pas del temps ens ha demostrat que allò no va ser una excepció, sinó l'aplicació rigorosa d'un autèntic llibre d’estil del Partit Popular per a gestionar desastres traumàtics: negar la realitat, difamar els qui demanen explicacions, ocultar informació, emparar-se en l’omertà i protegir les sigles i els seus responsables per damunt de les vides humanes. Resulta estremidor unir la línia de punts que connecta la gestió d’aquell 3 de juliol de 2006 amb la catàstrofe del 29 d’octubre de 2024. El patró de conducta es repeteix, calcant la mateixa insolvència moral i el mateix menyspreu per la veritat.

Hui, en complir-se vint anys, aquest text vol ser un modest memorial d’homenatge profund i respectuós a les víctimes i a les seues famílies, que ens van ensenyar el significat de la paraula dignitat. Perquè recordar és fer justícia, i perquè els perversos sàpiguen que el seu oblit programat mai no podrà véncer la veritat d’una ciutadania que no oblida.

La democràcia està amenaçada, però el futur no està escrit

La imatge és de Massa Crítica Safor

Aquest article va ser publicat el passat dia 16 al web de l'Associació Cívica Massa Crítica Safor.

La democràcia, com sabem, és un règim polític que resol qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l’Estat i com es canalitzen els conflictes i les demandes socials. Tot això s’aborda des de la sobirania popular, l’Estat de dret, les eleccions lliures, les llibertats públiques, la igualtat dels ciutadans davant la llei, la solució pacífica dels conflictes i el control legítim de la violència que, entre altres coses, inclou el fet que els militars estan sotmesos al poder civil democràticament elegit.

A més, la democràcia ha d’assegurar els principis de la majoria i el respecte a les minories i la separació de poders de l’Estat. Pot donar-se en contextos socioeconòmics i culturals diversos, però és innegable que si bé els factors socials, econòmics o culturals no determinen l’existència d’un règim democràtic, no és menys cert que mentre que uns l’afavoreixen uns altres la dificulten.

Doncs bé, actualment, el sistema democràtic ha perdut qualitat arreu el món i, —causa i conseqüència—, han crescut tant els seus enemics com, encara més, el volum dels qui no senten que el propi sistema es preocupe pels seus problemes, no sols que no els resolga, sinó que ni tan sols es preocupe per ells. Les enquestes certifiquen un descrèdit de la política i de la representació partidària. Els representants polítics parlen massa d’ells i dels seus adversaris i molt poc dels problemes concrets i tangibles de bona part de la ciutadania: tot allò relacionat amb la vivenda, autèntic pal de paller del projecte de vida que bona part del jovent ha de dissenyar és, segurament, la major evidència del que diguem.

Aquesta crisi sistèmica no és, en tot cas, un problema de país, és un problema global. Des de determinades instàncies poderoses s’ha arribat a la conclusió que el capitalisme actual i la democràcia són incompatibles, i han declarat la guerra a la millor forma coneguda de, com hem dit, resoldre qui i com es governa una societat. Pretenen que no governen els elegits pels ciutadans, sinó els més forts i els més rics.

És en aquest context que hem d’entendre que l’escenari polític global està trontollant sota l’influx d’una força tel·lúrica que té el seu epicentre a la Casa Blanca. La presidència de Donald Trump ha transcendit les fronteres dels Estats Units per a convertir-se en un fenomen d’irradiació global, —anomenem-lo trumpisme— l’impacte del qual es deixa sentir de manera directa en la salut de la democràcia mundial. En la europea i, també, lògicament, a casa nostra. Sobren els exemples, de tots coneguts a poc que ens interessem pel món al que estem vivint. Allò que en un principi semblava una sèrie d’excentricitats aïllades de la política nord-americana ha esdevingut un manual d’instruccions per a la degradació de les institucions i de la convivència no sols als Estats Units i a part del continent americà, sinó també arreu del continent europeu, actuant com un autèntic catalitzador de les forces més reaccionàries. També a Espanya. També al País Valencià. Hem d’entendre què està passant al món actual si és que estem interessats en revertir els processos més nocius per a una societat com la nostra.

Les formes de la discòrdia: la mala educació com a pauta acceptada.

En primer lloc, l’efecte més immediat i visible de l’epidèmia trumpista en la política internacional se situa en el terreny de les formes. El mandatari nord-americà ha aconseguit normalitzar i potenciar la mala educació, és a dir la manca absoluta de respecte pels oponents, l’insult groller, l’amenaça explícita i la mentida més descarada com a eines legítimes en la vida política i partidària. Aquesta desqualificació permanent, junt a l’abandonament de les pautes més elementals per a la convivència han trobat un eco fidel en determinats sectors del ventall polític i mediàtic de la nostra realitat pròxima. Han sorgit imitadors i imitadores que segueixen fidelment el patró que transmeten des de Washington DC.

El debat públic a Espanya, per exemple, ha patit un procés de degradació accelerat on l’adversari ja no és un oponent amb qui confrontar projectes i veure de compaginar interessos, sinó un enemic al qual cal destruir fins i tot civilment. Les que són pautes més elementals de relació entre les persones corrents, com ara la cortesia i el reconeixement mutu, s’han vist greument erosionades per l’efecte mimètic d’un lideratge global que premia la brutalitat verbal sobre el diàleg, generant una atmosfera de polarització tòxica que dificulta qualsevol possibilitat de consens en molts assumptes que haurien de ser d’interés comú i majoritari. La vida en el planeta Terra seria, tal vegada, el més necessitat de grans acords i compromisos.

El fons de l’assalt institucional i l’agenda internacional

Més enllà de la retòrica, el fons de les polítiques trumpistes planteja una realitat que hauria estat inimaginable temps arrere. La seua estratègia de confrontació directa amb els pilars fonamentals de la democràcia nord-americana —com ara l’Administració de Justícia, el sistema electoral, la independència de la Reserva Federal, la del mateix FBI, el pes de l’opinió pública o el dels mitjans de comunicació més prestigiosos— serveix de referent per als qui, més enllà de les seues fronteres, busquen des-legitimar les institucions pròpies quan aquestes no responen als seus interessos particulars. Un eix central sobre el que pivota la nova política implementada des de Washington és el de la política migratòria, convertida en un ariet amb el què es persegueix, es colpeja i es terroritza grans contingents de població forana, alhora que es disciplina socialment l’autòctona. Qualsevol discrepància amb eixa pauta és titllada de corrupció o traïció, i col·loca als acusats sota l’etiqueta d’enemics de la pàtria i els fa objectius a neutralitzar pels patriotes autèntics.

Aquesta dinàmica es trasllada de manera inquietant a la política exterior, on les directrius de Washington dibuixen un panorama erràtic i miop, però extraordinàriament pervers. Les vulneracions continuades de les regles més bàsiques del Dret Internacional o la violació sistemàtica de la Doctrina dels Drets Humans consagrada en 1948, són probablement el dany més evident a la convivència planetària. Les guerres comercials i aranzelàries colpegen directament sectors estratègics dels països als que consideren rebels davant els seus dictàmens. El negacionisme climàtic i l’abandonament d’organismes multilaterals, com ara la sortida d’entitats vitals com l’OMS, el Tribunal Penal Internacional o la degradació a la que està sotmesa l’Organització de les Nacions Unides, mina el pes i la capacitat reguladora de tan importants institucions. L’abandó d’una política climàtica efectiva i l’oblit de la transició verda amenacen —o ja han fet malbé— acords globals imprescindibles per a la supervivència del planeta. La connivència i la inestabilitat planetària, el seguidisme i l’empara a la política genocida de Netanyahu en els atacs més brutals sobre Gaza, Cisjordània i el Líban, o els recents bombardejos contra l’Iran dels quals l’administració nord-americana tot just intenta eixir mitjançant acords d’última hora, demostren que des de la Casa Blanca es promou una política exterior al servei exclusiu, i a qualsevol preu, dels cercles financers i especulatius que envolten Trump i el seu grup.

Aquesta inestabilitat posa en perill la seguretat d’una Unió Europea sense una autèntica veu pròpia, a la que l’Administració nord-americana desqualifica i amenaça de manera freqüent, mentre es constata la voluntat manifesta del líder del moviment MAGA de replicar el seu model tot potenciant l’ascens electoral de l’extrema dreta als diversos països, i especialment a Gran Bretanya, Alemanya, França, Itàlia i també a Espanya.

La resposta europea: el futur no està escrit

Davant d’aquest tsunami autoritari i quasi despòtic que pretén imposar una societat individualista, masclista i feréstega, basada en la llei del més fort, la temptació de caure en el fatalisme és gran. Sembla que la negació de la ciència, les supersticions i el darwinisme social estiguen guanyant la partida, però no és cert. No oblidem que el model de Steve Banon no és que la ciutadania crega el que ells diuen, sinó que no crega en res, que dubte de tot i de tots i es desmobilitze de forma completa i absoluta. És la política d’”inundar la zona de merda” [sic]. Tanmateix, cal tindre clar que el final d’aquesta història no està escrit. El futur mai ho està.

No és la primera vegada que el món es veu amenaçat per les forces de la reacció més destructiva i el retrocés social i cultural, i la història ens demostra que la voluntat humana pot capgirar les dinàmiques més fosques per poderoses que siguen.

A Europa i a casa nostra, els demòcrates de tota mena i adscripció tenim un gran repte davant d’aquesta onada de toxicitat. L’amenaça és tan real i versemblant que resulta un absurd històric no avançar cap a una unitat d’acció  dels demòcrates allà on siga possible. Cal anar més enllà dels interessos particulars i partidistes, per a consolidar associacions, plataformes, fronts, enteses, agrupacions —el nom no és el més rellevant— per a la defensa i victòria de la llibertat, la igualtat i la solidaritat, que són els valors que han orientat el nostre continent des de la Il·lustració.

Salvar les nostres societats de l’avanç d’aquestes forces ultra-reaccionàries és un deure moral indefugible per a tots els demòcrates. La tasca a la que estem convocats és, fins i tot, encara més gran: cal salvar el mateix planeta de l’ambició i l’avarícia patològica d’aquells que prioritzen maximitzar fins a l’absurd els seus beneficis econòmics a costa del futur col·lectiu. La resposta al trumpisme que ens ataca no pot ser ni la rendició ni la resignació, ni tampoc la resposta individual i aïllada, sinó la ferma determinació de plantar-los cara, de reivindicar els valors de la democràcia plena i d’alta qualitat. A més, cal recordar que la dignitat de les institucions es defensa des de la ciutadania.

Eixa defensa ha de materialitzar-se en primera instància en l’abandó del pessimisme al que ens aboquen els predicadors i les terminals mediàtiques interessades i a sou dels trumpistes pròxims i llunyans. Ha de materialitzar-se en la mobilització dels demòcrates.  El futur no està escrit, no hauríem d’oblidar-ho, i està en les nostres mans modelar-lo.