Aquest article va ser publicat el passat dia 16 al web de l'Associació Cívica Massa Crítica Safor.
La democràcia, com sabem, és un règim polític que resol qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l’Estat i com es canalitzen els conflictes i les demandes socials. Tot això s’aborda des de la sobirania popular, l’Estat de dret, les eleccions lliures, les llibertats públiques, la igualtat dels ciutadans davant la llei, la solució pacífica dels conflictes i el control legítim de la violència que, entre altres coses, inclou el fet que els militars estan sotmesos al poder civil democràticament elegit.
A més, la democràcia ha d’assegurar els principis de la majoria i el respecte a les minories i la separació de poders de l’Estat. Pot donar-se en contextos socioeconòmics i culturals diversos, però és innegable que si bé els factors socials, econòmics o culturals no determinen l’existència d’un règim democràtic, no és menys cert que mentre que uns l’afavoreixen uns altres la dificulten.
Doncs bé, actualment, el sistema democràtic ha perdut qualitat arreu el món i, —causa i conseqüència—, han crescut tant els seus enemics com, encara més, el volum dels qui no senten que el propi sistema es preocupe pels seus problemes, no sols que no els resolga, sinó que ni tan sols es preocupe per ells. Les enquestes certifiquen un descrèdit de la política i de la representació partidària. Els representants polítics parlen massa d’ells i dels seus adversaris i molt poc dels problemes concrets i tangibles de bona part de la ciutadania: tot allò relacionat amb la vivenda, autèntic pal de paller del projecte de vida que bona part del jovent ha de dissenyar és, segurament, la major evidència del que diguem.
Aquesta crisi sistèmica no és, en tot cas, un problema de país, és un problema global. Des de determinades instàncies poderoses s’ha arribat a la conclusió que el capitalisme actual i la democràcia són incompatibles, i han declarat la guerra a la millor forma coneguda de, com hem dit, resoldre qui i com es governa una societat. Pretenen que no governen els elegits pels ciutadans, sinó els més forts i els més rics.
És en aquest context que hem d’entendre que l’escenari polític global està trontollant sota l’influx d’una força tel·lúrica que té el seu epicentre a la Casa Blanca. La presidència de Donald Trump ha transcendit les fronteres dels Estats Units per a convertir-se en un fenomen d’irradiació global, —anomenem-lo trumpisme— l’impacte del qual es deixa sentir de manera directa en la salut de la democràcia mundial. En la europea i, també, lògicament, a casa nostra. Sobren els exemples, de tots coneguts a poc que ens interessem pel món al que estem vivint. Allò que en un principi semblava una sèrie d’excentricitats aïllades de la política nord-americana ha esdevingut un manual d’instruccions per a la degradació de les institucions i de la convivència no sols als Estats Units i a part del continent americà, sinó també arreu del continent europeu, actuant com un autèntic catalitzador de les forces més reaccionàries. També a Espanya. També al País Valencià. Hem d’entendre què està passant al món actual si és que estem interessats en revertir els processos més nocius per a una societat com la nostra.
Les formes de la discòrdia: la mala educació com a pauta acceptada.
En primer lloc, l’efecte més immediat i visible de l’epidèmia trumpista en la política internacional se situa en el terreny de les formes. El mandatari nord-americà ha aconseguit normalitzar i potenciar la mala educació, és a dir la manca absoluta de respecte pels oponents, l’insult groller, l’amenaça explícita i la mentida més descarada com a eines legítimes en la vida política i partidària. Aquesta desqualificació permanent, junt a l’abandonament de les pautes més elementals per a la convivència han trobat un eco fidel en determinats sectors del ventall polític i mediàtic de la nostra realitat pròxima. Han sorgit imitadors i imitadores que segueixen fidelment el patró que transmeten des de Washington DC.
El debat públic a Espanya, per exemple, ha patit un procés de degradació accelerat on l’adversari ja no és un oponent amb qui confrontar projectes i veure de compaginar interessos, sinó un enemic al qual cal destruir fins i tot civilment. Les que són pautes més elementals de relació entre les persones corrents, com ara la cortesia i el reconeixement mutu, s’han vist greument erosionades per l’efecte mimètic d’un lideratge global que premia la brutalitat verbal sobre el diàleg, generant una atmosfera de polarització tòxica que dificulta qualsevol possibilitat de consens en molts assumptes que haurien de ser d’interés comú i majoritari. La vida en el planeta Terra seria, tal vegada, el més necessitat de grans acords i compromisos.
El fons de l’assalt institucional i l’agenda internacional
Més enllà de la retòrica, el fons de les polítiques trumpistes planteja una realitat que hauria estat inimaginable temps arrere. La seua estratègia de confrontació directa amb els pilars fonamentals de la democràcia nord-americana —com ara l’Administració de Justícia, el sistema electoral, la independència de la Reserva Federal, la del mateix FBI, el pes de l’opinió pública o el dels mitjans de comunicació més prestigiosos— serveix de referent per als qui, més enllà de les seues fronteres, busquen des-legitimar les institucions pròpies quan aquestes no responen als seus interessos particulars. Un eix central sobre el que pivota la nova política implementada des de Washington és el de la política migratòria, convertida en un ariet amb el què es persegueix, es colpeja i es terroritza grans contingents de població forana, alhora que es disciplina socialment l’autòctona. Qualsevol discrepància amb eixa pauta és titllada de corrupció o traïció, i col·loca als acusats sota l’etiqueta d’enemics de la pàtria i els fa objectius a neutralitzar pels patriotes autèntics.
Aquesta dinàmica es trasllada de manera inquietant a la política exterior, on les directrius de Washington dibuixen un panorama erràtic i miop, però extraordinàriament pervers. Les vulneracions continuades de les regles més bàsiques del Dret Internacional o la violació sistemàtica de la Doctrina dels Drets Humans consagrada en 1948, són probablement el dany més evident a la convivència planetària. Les guerres comercials i aranzelàries colpegen directament sectors estratègics dels països als que consideren rebels davant els seus dictàmens. El negacionisme climàtic i l’abandonament d’organismes multilaterals, com ara la sortida d’entitats vitals com l’OMS, el Tribunal Penal Internacional o la degradació a la que està sotmesa l’Organització de les Nacions Unides, mina el pes i la capacitat reguladora de tan importants institucions. L’abandó d’una política climàtica efectiva i l’oblit de la transició verda amenacen —o ja han fet malbé— acords globals imprescindibles per a la supervivència del planeta. La connivència i la inestabilitat planetària, el seguidisme i l’empara a la política genocida de Netanyahu en els atacs més brutals sobre Gaza, Cisjordània i el Líban, o els recents bombardejos contra l’Iran dels quals l’administració nord-americana tot just intenta eixir mitjançant acords d’última hora, demostren que des de la Casa Blanca es promou una política exterior al servei exclusiu, i a qualsevol preu, dels cercles financers i especulatius que envolten Trump i el seu grup.
Aquesta inestabilitat posa en perill la seguretat d’una Unió Europea sense una autèntica veu pròpia, a la que l’Administració nord-americana desqualifica i amenaça de manera freqüent, mentre es constata la voluntat manifesta del líder del moviment MAGA de replicar el seu model tot potenciant l’ascens electoral de l’extrema dreta als diversos països, i especialment a Gran Bretanya, Alemanya, França, Itàlia i també a Espanya.
La resposta europea: el futur no està escrit
Davant d’aquest tsunami autoritari i quasi despòtic que pretén imposar una societat individualista, masclista i feréstega, basada en la llei del més fort, la temptació de caure en el fatalisme és gran. Sembla que la negació de la ciència, les supersticions i el darwinisme social estiguen guanyant la partida, però no és cert. No oblidem que el model de Steve Banon no és que la ciutadania crega el que ells diuen, sinó que no crega en res, que dubte de tot i de tots i es desmobilitze de forma completa i absoluta. És la política d’”inundar la zona de merda” [sic]. Tanmateix, cal tindre clar que el final d’aquesta història no està escrit. El futur mai ho està.
No és la primera vegada que el món es veu amenaçat per les forces de la reacció més destructiva i el retrocés social i cultural, i la història ens demostra que la voluntat humana pot capgirar les dinàmiques més fosques per poderoses que siguen.
A Europa i a casa nostra, els demòcrates de tota mena i adscripció tenim un gran repte davant d’aquesta onada de toxicitat. L’amenaça és tan real i versemblant que resulta un absurd històric no avançar cap a una unitat d’acció dels demòcrates allà on siga possible. Cal anar més enllà dels interessos particulars i partidistes, per a consolidar associacions, plataformes, fronts, enteses, agrupacions —el nom no és el més rellevant— per a la defensa i victòria de la llibertat, la igualtat i la solidaritat, que són els valors que han orientat el nostre continent des de la Il·lustració.
Salvar les nostres societats de l’avanç d’aquestes forces ultra-reaccionàries és un deure moral indefugible per a tots els demòcrates. La tasca a la que estem convocats és, fins i tot, encara més gran: cal salvar el mateix planeta de l’ambició i l’avarícia patològica d’aquells que prioritzen maximitzar fins a l’absurd els seus beneficis econòmics a costa del futur col·lectiu. La resposta al trumpisme que ens ataca no pot ser ni la rendició ni la resignació, ni tampoc la resposta individual i aïllada, sinó la ferma determinació de plantar-los cara, de reivindicar els valors de la democràcia plena i d’alta qualitat. A més, cal recordar que la dignitat de les institucions es defensa des de la ciutadania.
Eixa defensa ha de materialitzar-se en primera instància en l’abandó del pessimisme al que ens aboquen els predicadors i les terminals mediàtiques interessades i a sou dels trumpistes pròxims i llunyans. Ha de materialitzar-se en la mobilització dels demòcrates. El futur no està escrit, no hauríem d’oblidar-ho, i està en les nostres mans modelar-lo.
