Una de valencians: perdem 0-5 contra el Madrid, però avancem en marxa triomfal.

És diumenge d’una nit ventosa i estem a Mestalla. Juga el València contra el Real Madrid, i aquest està apallissant el nostre equip. De fet, en els més de noranta anys d’història del club mai s’ha arribat al descans amb un resultat tan contundentment desfavorable: 5-0. Comença la segona part i l’equip de Mourinho no sembla tindre interés en mortificar-nos més. Alguns de nosaltres, des de la grada, trobem l’aparent condescendència més ofensiva i avergonyidora encara que el patiment de la primera part. Molts aficionats abandonen l’estadi, altres més dolguts que sorpresos restem en silenci, quasi com absents, als nostres seients.

De cop i volta, des de la zona de la Grada Jove, des d’on els seus membres -impermeables a la pluja de gols en contra- han continuant cantant allò de que estan enamorats del VCF i animant no se sap exactament a qui -atesa la poca espenta dels nostres-, s’arranquen amb l’Himne oficial de la Comunitat Autònoma Valenciana.

De manera solemne, la Grada Jove enceta el Per ofrenar noves glòries a Espanya / tots a una veu, germans, vingau. /Ja en el taller i en el camp remoregen / càntics d'amor, himnes de pau! / Pas a la Regió / que avança en marxa triomfal! 

Com és possible?, ens preguntem alguns. No sé si molts.

L’escena a més de surrealista resulta un pur esperpent: el Real Madrid, l’equip de futbol més representatiu de l’Espanya més tradicional, ens estava humiliant de mala manera amb un marcador inèdit en la història del club i amb una actitud perdonavides, i els més incondicionals dels aficionats de l’equip valencià responien -no sé si com una mena d'exorcisme- ofrenant noves glòries a Espanya i avançant en marxa triomfal.

Quan es canta l’himne oficial d’un territori? En el futbol abans de començar el partit és el més habitual. A casa nostra quan cremen les falles es costum que sone l’himne per la megafonia del barri, a mode de cloenda melancòlica de la festa. Però, com interpretar la interpretació de l’himne mentre estem patint un dur calvari futbolístic?

A l’inici del partit, al segon error arbitral, el públic majoritàriament ens havíem apuntat al Así, así, así gana el Madrid!, dolguts com encara estàvem per l’arbitratge patit el dimecres anterior a l’Estadi Bernabeu. Cinc gols després, la Grada Jove cerimoniosa i aparentment aliena al que passava sobre la gespa avançava en marxa triomfal. Cap a on? Una part del públic va aplaudir amb ells l’estrofa final: Flamege en l'aire / nostra Senyera! / Glòria a la Pàtria! / Visca València! / VISCA! VISCA!! VISCA!!!

Som o no som gent estranya?

Compromís per la rebel.lia i la il.lusió en política?

El mapa polític valencià està canviant, segons en diuen tots els analistes. El Partit Popular passa per les seues hores més baixes, i falta saber si és una circumstància conjuntural o és que -per fi, afortunadament- ha despertat una bona part de la ciutadania anestesiada durant anys pels populistes popularistes -farcits de bandolers amb estudis-, venedors de fum i de som els millors. 

Els socialistes, en principi els convocats a ser l'alternativa progressista continuen preguntant-se allò de què volem ser de majors. Amb primàries ja o més tard, el problema dels socialistes és que el nombre d'antics votants que els hi giren l'esquena és creixent. Pateixen una sagnia que no saben aturar o que no volen, perquè la salut del [partit] malalt exigeix cirugia major sense anestèsia. No és un problema de programa, ni de persones, és de cultura política: estan -o semblen estar, si ho mirem de manera més benèvola- exclussivament preocupats pels seus problemes interns, que no són sinó els de la preservació dels llocs de treball (càrrecs, assessors i apparátchik en general) de l'organització partidària.  

L'espai electoral -però, també polític, de participació- que deixa el PSPV-PSOE és territori en disputa per les altres dues organitzacions presents a les Corts Valencianes i a les altres instàncies de govern territorial. Una de tarannà més clàssic, com és Esquerra Unida; i una altra, Compromís, de perfil més innovador, més lluny de la cultura política tradicional. 

Compromís pel País Valencià està inventant coses. La incorporació dels que anomenen no adscrits al funcionament organic de la coalició sembla més ambiciosa i versemblant que altres iniciatives similars d'incorporació dels antics simpatitzants. Ahir, en una reunió a València, segons informa la premsa d'avui, van avançar per aquest camí.  

A més, Compromís incorpora dos elements que poden esdevindre definitius: la il.lusió i la rebel.lia. La primera és un component indispensable per a molts ciutadans que no entenen la participació en la cosa pública com una lluita pels càrrecs ni per les canongies a obtindre, sinó com una més de les seues activitats com a persones compromeses amb el seu temps, el seu espai i els seus congèneres. La segona és imprescindible per a aquells que fa temps que no es resignen a acceptar amb paciència franciscana els governs que patim i la crisi que ens ofega.

Al seu Manifest, Compromís diu: "Esta coalició fa una crida a la societat civil valenciana a participar de la necessària rebel·lió democràtica que exigix un moment tan exigent com l’actual, amb una degradació política que ens avergonyeix i amb una crisi econòmica de gran magnitud que genera atur, empobriment i degradació ambiental. Fem una crida a les valencianes i valencians a la participació, la il·lusió i l’acció, a no deixar-se portar pel pessimisme i l’abstenció. Una altra manera de fer política és possible. Entre tots podem demostrar que és possible la unitat en la diversitat, que és fals que tots siguem iguals i que si volem, podem canviar el nostre país".

Rebel.lia i il.lusió. Serà possible? 

2013, prou de lamentar-nos: PLANTEM CARA A LA VIDA (Amb V.A. Estellés, Vàzquez Montalbán i l'Ovidi a la memòria).

Els altaveus que proclamen l'ideal de la gestió asèptica, sota el control dels qui van repetir fins al fàstic que les ideologies eren un anacronisme del passat, són molt potents i arriben a tots els llocs. Cerquen, promouen, inciten la política de la antipolítica: la política és una cosa dolenta, bruta, quasi depravada. El seu antídot és la gestió; cal gestionar bé, oferir un bon producte i a bon preu. El mercat és la mesura de totes les coses: el que és bo, com a producte, es vendrà; i el que és roïn, fracassarà. 

Per això no importa en quines mans estan la sanitat o l'educació, importa l'eficàcia, la qualitat del producte sanitari o educacional. Són mentides bastes, inconsistents, de vegades fins i tot puerils. Però calen per la potència dels altaveus des de les quals són repetides una i una altra vegada a una població endormiscada, espantada o senzillament crèdula. 

Els ciutadans que no combreguem amb aquestes faules no tenim més remei que organitzar-nos i cooperar, aprofitant  els canals partidaris progressistes, els sindicals, els dels moviments socials, -els vells i els recents, els ortodoxos i els heterodoxos-; i construir, tot plegats, una trama social cada cop més densa que propicie una resposta cívica contundent a cada agressió que el Poder, -els poders de diferent índole-, perpetren contra nosaltres. Contra nosaltres i contra la memòria d'aquells que van lluitar per una societat millor que la que ells vivien, i contra els nostres fills que heretaran només el que nosaltres sigam capaços de mantenir. Cal pactar allò en el que tots estem d'acord, i resistir, perquè a hores d'ara resistir és vèncer.

2013 pot ser un bon moment per a prosseguir amb més força (o per a començar, aquells que estaven absents o anestesiats) a tornar-li als Poders colp per colp. Cap agressió, sense resposta cívica. 


Recorde haver-li llegit fa molts anys a l'enyorat Manolo Vázquez Montalban que si el fort abusa del dèbil i el colpeja immisericorde, el dèbil ha de tornar-li una puntada de peu a  la canyella. De cap manera ha de permetre a l'abusador -escrivia- confiar-se i creure's impune. Ell et colpejarà, però no l'eixirà de franc. 


Acceptem la metàfora de MVM: Si els Poders ens colpegen i cada cop en som més els que els hi fotem respostes  de resistència, de protesta, d'arreplegada de signatures, d'iniciatives legals de defensa, de denúncia davant organismes internacionals, si els esbronquem en públic cada vegada que apareguen..., potser a la pròxima o a la següent s'ho pensaran dues vegades abans d'agredir-nos, abans de retallar, abans de legislar en contra dels nostres interessos, abans d'abusar de la seua força en contra de nosaltres, que som la majoria.

Avant, doncs, amb el 2013 i amb Vicent Andrés Estellés,  Manolo Vázquez Montalban i Ovidi Montllor en la memòria, PLANTEM CARA A LA VIDA. 

El vi.

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.

Vicent Andrés i Estellés 

Per què s'ha enfurismat Rita Barberà i el PPCV amb la BBC

Ara que he vist l'excel.lent reportatge de la BBC sobre la crisi a Espanya, -The Great Spanish Crash - (està subtitulat en castellà) comprenc que l'alcaldesa Barberà i el Partit Popular valencià tenen motius per a enfurismar-se per com queda reflectida la megalòmana i ruinosa política seguida per ella en la ciutat i pels seus companys al front del Consell de la Generalitat. El Conseller Buch explica, en anglés, que algú criticaria en el seu moment als faraons que van fer piràmides i que mirem ara, si són o no importants per a Egipte. I això a propòsit de la Ciutat de les Arts i les Ciències i la resta del complexe, un conjunt urbanísitic que no té comparació possible amb res que es puga trobar al Regne Unit.

La conclusió primera, llavors, és que per molt que estiga emprenyada Barberà i la direcció del PP, més ho hauríem d'estar els ciutadans valencians.

Per a la BBC la regió de València és el paradigma del balafiament dels recursos públics. El pal de paller del documental és una dialèctica macro/micro, que ens du del marc estatal (amb el problema de les caixes d'estalvis i el boom de la construcció) al marc d'un poble menut d'Alacant. Jordi Palafox, un dels entrevistats, explica molt bé com va funcionar Bancaixa durant els anys daurats, mentre que persones comuns, sense faena, ens conten com és el seu dia a dia. Com els joves amb preparació acadèmica estan emigrant on poden a treballar del que els hi oferisquen, mentre que els que no la tenen romanen al poble esperant no se sap exàctament què.

El programa aborda la complexa realitat espanyola actual: els europeus, fonamentalment els alemanys, no poden deixar enfonsar-se a Espanya o l'euro saltaria pels aires. El Govern Rajoy no vol acceptar l'humiliació del rescat que van patir Grècia, Portugal i Irlanda (que significaria la fi del que queda de sobirania espanyola), i fa xantatge a Europa. Fins a quan? 

Una experta ens adverteix que tots estan guanyant temps per a negociar unes condicions honorarables per a un país tan gran com Espanya (del qual Catalunya vol marxar, diu la BBC, perquè Madrid ja no pot donar-li res i el nacionalisme històric està enfortit). 

Què passarà? El programa, de quasi una hora de duració acaba de forma lapidària: "La seua gent (la d'Espanya) està molt emprenyada, i l'única cosa segura per als espanyols normals i corrents és que més patiments estan per vindre". 

Resposta a la tarja de nadal del Conseller de Sanitat d'una professional de la salut pública

Una amiga meua, professional de la sanitat pública, va rebre fa uns dies per correu electrònic una tarja de felicitació nadalenca, en la que li desitjaven (com a la resta del personal sanitari) un "2013 repleto de ilusiones, salud y paz". 

La tarja era del Conseller de Sanitat, Manuel Llombart. L'amiga citada li va respondre, -amb un altre correu electrònic-, un text que reproduiré integrament a continuació. Crec que és una resposta exemplar, que naix de molt endins d'una persona que porta més de tres dècades dedicant-se a la sanitat pública.

"Li agraïsc la seua felicitació però, francament, vostès han acabat amb la nostra il·lusió que després d'uns anys d'ajustament poguérem eixir avant amb la sanitat pública. 

Per contra, solament ens ajusten cada vegada més a les persones que hem aconseguit el nostre lloc de treball mitjançant un concurs de mèrits o una oposició. 

Respecte a la salut millor no parlar. Fan bé en desitjar-nos que la nostra biologia no ens cause una mala passada, perquè en cas que hàgem de fer ús de la sanitat pública, ja s'estan ocupant sense pressa però sense pausa d'anar desmantellant-la. Nosaltres vam ser la prova pilot amb el model Alzira i l'hospital de Manises (que per cert han hagut de demanar el rescat a la Consellería), però ara Madrid s'està convertint en l'exemple del que van a fer vostès amb la sanitat pública en tot l'Estat espanyol. 

I la pau...? No sé durant quant de temps es podrà mantenir la pau social, perquè quan la ciutadania desconfia dels seus polítics, veu com cada vegada és més difícil mantenir un mínim de dignitat (menjar, medicaments, llum, aigua, impostos, habitatge, educació, etc.) i, no obstant això, els pocs diners que hi ha s'envien al sistema bancari, no serà d'estranyar que més prompte que tard es perda aqueixa pau.

De debò, no hi ha motius per a felicitar-nos".

Francament, no puc estar més d'acord. Motius per a felicitar-nos els nadals? No des del Consell de la Generalitat Valenciana.

Fàtima Báñez, eixa ministra

Fátima Báñez és una persona que -crec- cap empresari contractaria per al seu negoci ni per a obrir la porta. Si jo la tinguera un equip de treball, -per imperatiu legal hauria de ser!-no confiaria en ella ni per a fer les fotocòpies. Amb tan pocs atractius com li trobe, em pregunte com ha arribat a... Ministra de treball!!! 

Són coses que passen a aquest país d'opereta tràgica en el que s'ha convertit Espanya: està empíricament comprovat que qualsevol bíped, amb llenguatge articulat i amb el suport del  líder del seu partit pot aconseguir-ho.

Pel que fa a la senyora Báñez, -que a més compta amb la confiança de la Mare de Déu del Rocio-, val a dir que està en possessió d'una quarta qualitat: és impermeable a les crítiques (en valencià col.loquial: té la cara forrada de baqueta). 

Després d'escoltar allò que li va llegir la jove diputada socialista Patricia Hernández hauria d'haver-se retirat del Parlament, amb una cefalea insuportable fins al punt d'haver de ser hospitalitzada. Passats els dies i en rebre l'alta mèdica hauria de presentar la seua dimissió com a ministra i buscar, per primera vegada en la seua vida, un treball de veritat. 

Però, ni mal de cap, ni dimissió. Tranquils, que España va bien. 

De Manuel Castells al Gran Wyoming, transitant cap a l'optimisme

Em semblen  de molt de profit les reflexions que avui ha fet Manuel Castells en una entrevista que ha tret El País. Diu que l'Esquerra ha desaparegut, i ha de ser veritat perquè la realitat real és que fa temps que no em trobe. I tinc amics i coneguts, -bastants-, tan perduts com jo. 

Vertaderament. Castells m'ha obert avui una finestra per la que pense continuar analitzant-me i analitzant-nos. Ell l'ha ha expresat així: "La primera emoción que aparece es la indignación. El miedo atenaza a la gente. Miedo a perder lo poco que le queda. El miedo y la resignación paralizan a la gente. Esto salta cuando no se puede más. En ese momento se supera el miedo. La esperanza llega cuando superas el miedo y encuentras en las redes, en la calle, mucha gente que está como tú. Empieza al hablar con otro, al sentir con otro. Al percibir que no tenemos el poder pero estamos juntos y tenemos la razón con nosotros. Ése es el paso del miedo a la esperanza. No se producen efectos a corto plazo, pero aun así la gente se siente mejor protestando que quedándose en casa".

Fa un ratet he escrit al meu mur del Facebook el següent: Resistir, resistir-los, ja no sols és una exigència moral; és una obligació ètica i política. I la sentència venia de la mà del link amb el vídeo que el Gran Wyoming i la seua gent van oferir ahir a El Intermedio, una versió actualitzada de la seua canço premonitòria que tant d'èxit va tindre abans la victòria electoral del President més mentider de la història d'Occident. 

Conclusió: que entre la finestra de Castells i l'himne de Wyoming me he venido arriba, que es diu ara. Així que d'ara en endavant s'ha d'acabar la indignació, la irritació i el pesimisme. Hem d'afegir-hi esperança, resistència i, fins on siga possible, humor. La batalla està sent molt dura, però, que ningú ho dubte: en som molts més dels que ells volen i diuen.