Aquell que es crema amb llet, veu una vaca i plora

El nou Papa és argentí. Una excel.lent notícia -pel que sembla- per als catòlics argentins, per als llatinoamericans i per als iberoamericans. Perfecte. Els que no són catòlics, ni creients, estan patint aquests dies una sobredosi de clericalisme, de vaticanisme, de papanatisme. I cansa. Cansa prou. 

N'hi ha una expressió argentina que es fa servir quan algú vol aguar-li la festa a un altre o quan vol apagar-li l'entusiasme per alguna cosa: pixar-li la torrada (mearle el asado). No ens anima aquesta intenció, però el cansament pel papanatisme, generat per eixa bonhomia acrítica que ha infectat la majoria dels mitjans de comunicació, propicia la legitima defensa.

I és que n'hi ha una altra sentencia tan argentina com el Papa i com la d'orinar sobre la carn torrada que és: Aquell que es crema amb llet, veu una vaca i plora. Doncs això ens passa a molts. Que crema tanta dolçor vaticana, tanta fe embaladida, tanta proclama de caritat inefectiva, tanta facilitat per a conciliar un discurs de defensa dels pobres i dels oprimits des de l'ostentació i el luxe d'uns centenars d'octogenaris disfressats no se sap de què exactament.

El nou Papa és, diuen, un home que parla clar. És, afirmen, un home compromés amb els pobres, però sense que això implique la politització partidària. És un home, afegeixen que viu modestament, que es cuina ell mateix i que viatja en transport col.lectiu (que en Buenos Aires no és poca cosa). És un home, a més a més, bel.ligerant en contra de la corrupció. Bé està la cosa. Ara, això no obsta per a que el nou Papa tinga fama d'homòfob, ben guanyada quan el govern de Fernández de Kichner va aprovar el matrimoni gay. A més, el seu passat, la seua posició durant la dictadura militar argentina (1976-1983) no està gens clara. Això vist des de la posició més benèvola.

L'Església argentina és una de les més reaccionàries d'Amèrica Llatina, sinó la campiona. La seua connivència amb la dictadura va ser -contràriament a la xilena, per exemple- molt pareguda a l'espanyola amb la dictadura de Franco. La foto en la que suposadament (no n'hi ha unanimitat, sembla, en la premsa argentina) el nou Papa li dóna la comunió a Videla n'és un cop de puny vista avui. [Sembla que la foto no és de Bergoglio, així que ha estat substituida la que inicialment hi figurava a aquest post]

És cert com explica avui El Plural que l'Església sempre ha anat repartint comunions als poderosos, sense preguntar-se si eren genocides o assassins en sèrie. Potser als confessors dels dictadors Videla, Franco, Pinochet, tan catòlics, els interessara més si tenien pensaments impurs o es tocaven de forma libidinosa. La penitència seria segura. No els preguntarien, clar, pel nombre de torturats, de desapareguts, d'assassinats. Això, pensarien, era necessari per a mantindre estalvia la civilització cristiana occidental, i per tant no calia ni contrició, ni propòsit d'esmena ni, encara menys, penitència.

Conclusió, acceptem al nou Papa, però sense melmelada i sense reescriure o amagar la seua història personal. El cavaller té un passat, i ahí està. No l'edulcorem i estigam atents al que fa d'ara en endavant. I, per l'amor de Déu, ja n'hi ha prou de papanatisme insofrible als mitjans de comunicació. I pel que fa a l'Església, menys predicar, senyors meus, i més repartir-ne el blat.

Dels dies de vi i roses als del delírium tremens.

Al gener de 2008, fa més de cinc anys, però ja sentint els colps i les destralades de la crisi, Mariano Rajoy, aleshores en l’oposició, posava com exemple de bona gestió econòmica al Consell de Francisco Camps i afirmava: "Aquest és el model que jo vull aplicar per al Govern d'Espanya". Poc després, amb el problema dels vestits a coll, Javier Arenas, candidat del PP a la presidència de la Junta d'Andalusia, encara assegurava: "Governar no és gastar més, sinó gastar millor. Governar és imitar a Camps". Era l’època gloriosa de F. Camps, aquella en la que semblava més un telepredicador que un dirigent polític democràtic. D’aquells mesos són exabruptes com: "El Govern de Zapatero ens ho ha llevat tot, menys la dignitat i les ganes de treballar" (Siglo XXI, 04/03/2011); “Ens persegueixen. Què li ha fet la Comunitat Valenciana a Zapatero?" (El País, 27/9/2010), o "Som el govern més transparent d'Espanya i d'Europa" (Diario ADN, 14/8/2010). N’eren els dies de vi i roses.

Quasi dos anys després, al novembre de 2009, F. Camps assegurava al que volia escoltar-lo "el suport indiscutible a les caixes d'estalvi, als seus òrgans de direcció i als seus òrgans de govern", que conten "amb independència en les seues decisions" i posseeixen "òrgans de govern independents". Es tracta –afirmava Francisco Camps− d'entitats "lligades a la Comunitat ", [que] "prenen decisions sempre al servei de l'economia i del sistema financer de les tres províncies, i així va a continuar sent". En el to cursi i coent que li és habitual, Camps afegia que "Els presidents de les caixes de la Comunitat conten amb tot el meu suport, amb tot el meu afecte, amb tot la meua estima" i, per tant, "qualsevol decisió que prenguen tindrà l'aval i el suport del Consell". Estàvem ja en la fase del delírium tremens.

Tot just un mes després, en desembre de 2009, Gerardo Camps, Conseller d'Economia des de 2003 (ho seria fins a 2011) afirmava, aparentment sobri, que “la Comunitat està liderant la recuperació en el conjunt de les comunitats autònomes”. No és increïble?

Al gener de 2012, dos anys després d'aquestes últimes declaracions, sent ja diputat a Madrid, Gerardo Camps encara afirmava, carregat de supèrbia i aparentment cec davant la realitat: “S'han fet les coses que s'havien de fer quan s'havien de fer”. Preguntat sobre si faria autocrítica per la gestió de l'anterior govern valencià del que va ser titular d'Economia, responia: "les grans decisions adoptades van ser les més adequades en el moment, igual que les quals es prenen ara són les mesures de caràcter econòmic apropiades per a aquesta situació". Intoxicat per benzodiacepinas o per barbitúrics o simplement mentider compulsiu?

Catorze mesos més tard, el conseller d'economia és un home, diuen, assenyat i capacitat, de perfil més tècnic que no polític. Es tracta de Juan Carlos Moragues. Enfrontant als mitjans de comunicació Moragues ha estat molt directe i contundent: "vivim en un cercle viciós impossible de trencar si no es millora el model de finançament autonòmic”. Moragues, l'home, no parla de la gestió desastrosa del passat recent. El model de finançament és -segons ell- el motiu pel qual la Comunitat Valenciana no solament no ha complit amb l'objectiu del dèficit en 2012, sinó que s'ha convertit en la regió que més s'ha desviat: un 3,45% del PIB enfront del 1,5% de màxim autoritzat. La conseqüència més immediata: haurà noves retallades de la despesa. Però no valdran de molt. Més enllà del mant de l'oblit sobre els seus predecesors, l'escenari descrit per Moragues és un bany de realitat per al propi Consell i per a la Comunitat Valenciana en general: la Generalitat no és que no haja complit en 2012. Tampoc ho farà en 2013. Estem, sembla, davant la crua, nua, terrible i amarga realitat.

És a dir, que estem en mans de Rajoy i els seus alegres xicots, aquells que ovacionaven a Camps, Francisco, quan intoxicat fins al deliri per la seu pròpia megalomanía, delirant de xovinisme patològic, embriagat per l'adulació dels seus conmilitons, i embarcat en el balafiament de l'erari públic en fastos i corrupció fins al punt de destruir el sistema financer valencià, afirmava: "Som els millors, tenim el millor i tenim l'obligació i la responsabilitat de seguir fent de la nostra terra la millor d'Espanya i d'Europa" (Las Provincias, 28/3/2011). Les seues declaracions eren cada cop més estrambòtiques: “La història d'Espanya es va escriure en altres dècades des d'altres territoris, avui hem de dir bé alt i bé clar que aquesta terra ha liderat el canvi possible a Espanya" (El Mundo, 28/3/2011). No és increïble?

Liderar? Aquesta terra avui està en fallida i és la més afectada per la crisi, el malgovern i la corrupció. Intervinguda de fet pel govern espanyol, que al seu torn ho està pel govern alemany, la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Camps és responsable, però Rajoy ho és tant com ell. Com ha escrit Juanjo Millás, i compartisc, “estem fins als collons de la merda que ens obliguen a engolir des del matí fins a la nit”. 

Ha arribat l’hora de començar a parlar clar. Quan i quant van a pagar tots aquests irresponsables? Fins a quan anem a suportar-los?

Gandia o la foto com a metàfora

Com de difícil és construir i com de fàcil ensorrar-ne allò construit.

Vaig tindre durant deu anys una relació intensa amb la capital de la Safor. Una connexió potent en la que ―crec― vaig sintonitzar amb la ciutat que era i amb el projecte del que volia ser. Ha passat un any des que vaig deixar la ciutat, dotze mesos durant els quals he mantingut l’interés per ella, tot i que quasi no he tornat a xafar-la. I ara, després d’eixe temps de distanciament físic, tinc la desagradable sensació de que la ciutat que vaig conéixer ha deixat d’existir; s’ha perdut i ha estat substituida per una mala còpia. És, no obstant, ―m’afanye a dir-ho― una constatació que no m’ha provocat cap sorpresa. És la crónica d’una desaparició anunciada.

Vaig conéixer una ciutat moderna, líder, reconeguda i valorada, orgullosa. Des del seu Centre històric com a centre comercial obert, ―paradigma del desenvolupament urbà i comercial reconegut arreu Europa i Amèrica―, a la qualitat de la seua platja; des del seu interés per posar en valor els actius culturals universals del territori ―que en són molts: els Borja, els clàssics de la literatura catalana, la seua cuina, els seus artistes― a la seua inequívoca valencianitat; des del seu lideratge com a capital de la Safor a la seua aspiració a ser el pal de paller de les comarques centrals valencianes; des del seu dinamisme empresarial a la voluntat reconeguda de ser terreny fértil per a la formació i la investigación universitària.

En només dos anys Gandia s’ha ensorrat, si més no com a ciutat d’avantguarda. Si cerquem Gandia al buscador Google, les dues centes primeres entrades que apareixen (em va faltar paciencia i ànim per a continuar) están referides a eixe producte de detritus televisiu que és Gandia Shore. Les dues centes primeres, com a mínim. Ni els Borja, ni el Palau, ni Ausias March, ni les platges, ni les empreses, ni les universitats, ni la fideuà … ni el Beato.

Si Gandia Shore va convertir-se en un exemple negatiu per a tota Espanya, per ser l'aparador on exhibir la vulgaritat grollera d’una determinada joventut afortunadament minoritària, darrerament hem ensopegat amb Gandia als mitjans de comunicación pel pèsim oratge polític, per l'abandonament de la Mancomunitat, pel perill de que es faça malbé la Platja de l’Ahuir i ―aquests darrers dies― per una foto realment metafòrica del seu alcalde i ―allò que és pitjor― per la reacció extremadament autoritària que aquest i el seu partit han tingut arran la seua difusió. 

El problema, clar, no és que la primera autoritat no siga un gran orador. Allò que la fotografia ens mostra és l'engany, el que n'hi ha de veritat darrere de la façana, les misèries internes, la pobresa trista i humiliadora de la impostació. I darrere de la foto ha vingut l'autoritarisme, la repressió, el càstig als qui han despullat la vanitat de la primera autoritat local. D'ara en endavant, darrere de cada aparició pública seua, molts es preguntaran que n'hi ha més enllà del que està ensenyant-los, què n'hi haurà al darrere de l'escenari. Un preu massa elevat per la glòria efímera d'un discurs. 

Tot plegat, fa temps que sembla que algú haguera encarregat una campanya de propaganda negra per a la ciutat.

Un model  de desenvolupament econòmic superat i caduc, sense ambició innovadora, fatalment conservador. Al seu caliu, corregudes de bous, gladiadors de cartró-pedra, floklòriques i cantants melòdics de l'España cañí, la televisió pública silenciada, la cultura desapareguda o tancada a pany i clau, la imatge de la ciutat degradada als límits, autoritarisme del aquí mando yo, mordassa als discrepants, ostracisme per als crítics… 

¿Quin és el projecte de ciutat per a Gandia que passa per aquests descriptors propis d’una pel.lícula neorealista, trista i malencuniosa, en blanc i negre? Què s’ha fet de Gandia? On va Gandia?

Com de difícil és construir i com de fàcil ensorrar-ne allò construit. 

Fàstic, nàusees i fatiga social. Però, també, ràbia, resistència i rebel.lia.

Fàstic, nàusees i fatiga social. Però, també, ràbia, resistència i rebel.lia. Així està l'oratge cívic a aquesta terra nostra. Una terra en la que vivim en una democràcia de molt baixa qualitat. 

Fàstic i nàusees pels espectacles de corrupció, d'incapacitat política, de mediocritat en la dirigència, de pobresa ètica i intel.lectual del govern espanyol i del valencià. Mentides, mentides i més mentides. Tot el sant dia mentint-nos, intentant enganyar la ciutadania com si fórem bobos, com si no sabérem llegir, com si no fórem capaços de lligar fets i processos, com si els delinqüents -els bandits amb estudis- pogueren amagar-se darrere de les paraules o les frases fetes. "No em consta", Presumpció d’innocència", "Tot és fals menys alguna cosa"...

Fàstic i nàusees perquè el fem ens arriba ja més amunt dels genolls, i no n'hi ha a la vista una quadrilla de fematers dels quals esperar que comencen a arreplegar la brutícia, els detritus, les aigües fecals. No n'hi ha a la vista cap brigada  de neteja en profunditat, cap colla de desinsectació. Què s'ha fet de la decència, de l'honradesa de tantes persones a la nostra societat? A d'altres latituds és la droga, el narcotràfic el que ha corromput les societats; nosaltres hem tingut la rajola, la requalificació de terrenys, l'especulació. 

Merda, merda i brutícia per tot arreu. Des de la Monarquia en avall, deia The Financial Times l'altre dia. 

I la Justícia? Doncs lenta, pesada, farragosa, ambigua de vegades, de classe. Els pobres no tenen presumpció d’innocència: al talego, al trullo, immediatament. Els seus delictes no prescriuen mai. 

I els bancs? Ajudats, rescatats, subvencionats pels diners de tots, continuen desnonant els més dèbils i expulsant-los del sistema. El crèdit no circul.la. Sols volen guanyar diners, com si la cosa no anara amb ells. Les empreses ofegades, la gent al carrer, el consum per terra. I atur i emigració. L'Espanya eterna ha tornat. O sempre ha estat?

I la sanitat, i l'educació, i la investigació, i les pensions? Tot a burro-barra. Retalls i retalls, i ningú no és responsable de res. O no sabien, o no pintaven fava, o ho van fer molt requetebé i la fallida va ser culpa d'altres. 

Val, molt bé, tot està fatal, pitjor que pitjor. I què fem? Doncs no ens queda una altra: ràbia, resistència i rebel.lia. Què sàpiguen que ho estem entenent tot, que estem prenent bona nota de tot, que estem vigilant-los, que denunciarem totes les malifetes que fan dia sí i dia també, que ens manifestarem pels carrers, que escriurem, que parlarem, que explicarem, que exigirem. I que votarem tan bon punt tingam ocasió per fer fora els que n'hi ha i per substituir-los per persones decents. Tant sols això, persones decents i compromeses amb la cosa pública. Una vertadera revolució. 

Al PP acabaran com el ball de Parra, sense cordes ni guitarra?

Diversos assistents van contar a la premsa, off the record, que la reunió de l'executiva del PP de Madrid havia estat un aplec de gats -gates més aviat- en un cabàs. Conten les cròniques que, portes endins, el combat entre Esperanza Aguirre i Ana Botella va ser dels que fan època. Afirmen que els crits i la violència verbal no va faltar al debat, a propòsit del que està passant al PP espanyol.

Bárcenas, Luis el cabrón, i els seus diners a Suïssa han postat el partit del Govern pates per amunt, i a la premsa, la ràdio i la televisió tenim anàlisis i opinions de tots els gustos i colors. Sembla, però, que el corrent majoritari coincideix en que no es pot tapar el sol amb un dit. Si algú no posa ordre, tard o d'hora algú trencarà palletes i allò que passà en privat a la reunió del PP madrileny passarà en públic. 

A Los intereses creados, un dels personatges de Benavente diu que millor que crear afectes és crear interessos, i a la vista està. Què va fer Bárcenas, sembla, durant anys sinó això? I Crespo, Correa, el Bigotes, Fabra, Blasco et allí? Doncs això, crear interessos; una xarxa atapeïda d'interessos de la que formaven (formen?) part polítics, empresaris i gent de mal viure. 

Al costat de la gran estafa, del gran robatori, de l'espoli, ha reaparegut també la versió cutre, la de la corrupció de minorista, la d'anar per casa. Ara no n'hi ha de vestits (com els de Camps), però n'i ha viatges, regals, cotxes, festes, tot pagat amb els diners negres per a mantindre contents i feliços els amics i coneguts que podien (poden?) facilitar els grans negocis. Separats ma non troppo i tot, el tal Sepúlveda s'ha mantingut com a peça important del PP, tot i que a l'ombra de la seua ex muller, la ministra de Sanitat. Tots dos, segons sembla, han tret profit de l'altre i del partit i la xarxa corrupta. Ganancials, en diuen d'això.

Ana Mato és una dona molt representativa de la política actual. Acabà Polítiques a la Complutense i als 23 anys s'enrolà a Alianza Popular, on de la mà d'Aznar va formar part del Clan de Valladolid (amb Sepúlveda, Miguel Ángel Rodríguez,  Miguel Ángel Cortes i Pilar del Castillo). Des d'aleshores ha estat una professional a sou del partit o de les institucions. 

Com altres companys i companyes de la direcció del PP pateix serioses limitacions verbals (cal recordar algunes intervencions públiques, quan ha de deixar el paper i improvisar, per poc que siga), però aquesta no és una mancança insalvable en el PP actual. Ahí està Mariano Rajoy, que és incapaç de connectar tres frases coherents seguides. 

Rajoy -davant el clamor intern creixent que demana la dimissió de Mato- diu que la manté perquè ell té l'obligació de ser just i perquè ella és una magnífica ministra (sic). D'altres membres de la direcció del PP s'acullen allò de que la dimissió és una decisió personal (i això val per a Mato, per a Rafael Blasco, per a Carlos Fabra i per a tutti quantti), però sembla que Mato és un cadàver polític que camina. I els cadàvers fan pudor, quant més va més. 

Fins a quan aguantaran sense obrir les finestres al carrer de Gènova i deixaran caure Ana Mato? O és que van a acabar com el ball de Parra, sense cordes ni guitarra? 

María Dolores a la Plaça d'Orient?

Després dels afusellaments de setembre de 1975, que van generar una onada internacional de protesta i denúncia contra el règim franquista, l'ancià dictador va intervindre per darrera vegada a la Plaça d'Orient de Madrid, en la que va ser la seua darrera aparició publica. L'aplec, tradicional i protocol.litzat durant les dècades de la dictadura, va estar organitzat per demostrar al món l'immens suport popular que encara sustentava al règim. Va ser, no obstant, una mentida patètica que ja ni els més aferrissats camisa vieja van poder creure's.  Franco, durant la seua agònica intervenció va tornar a una de les idees centrals de la retòrica franquista, i va fer una variant de la consagrada fórmula del Contubernio judeo-masónico marxista, tot parlant aquell dia de la conspiració masónico-esquerrana de la classe política, en contuberni amb la subversió social terrorista-comunista. 

Si fa quatre anys, davant l'explosió de l'escàndol del cas Gürtel, Mariano Rajoy va reviscolar la idea del contuberni  tot diguent allò de "No hi ha una trama del PP; hi ha una trama contra el PP";  ahir, María Dolores de Cospedal va recuperar emfàticament la teoria de la conspiració per a defensar-se: "És bastant sorprenent que just quan vam començar a remuntar" (sic), en referència a una suposada recuperació econòmica (de nou los brotes verdes), "apareixen totes aquestes informacions". Cospedal va insistir en tot moment que "algú intenta perjudicar al PP, al Govern i al president" i va arribar a dir que "el PP se sent atacat".

Sembla que es vol recuperar la tradicional palanca de l'enemic conspirador exterior per a cohesionar el col.lectiu suposadament atacat. Qui és eixe enemic? Zapatero, que està missing i ahí continuarà si sap el que li convé a ell i al seu partit? ¿El PSOE, que viu hores baixes i prou faena té en no ensorrar-se en les seues contradiccions al voltant de la credibilitat de la seua cúpula? El sionisme? La Banca Internacional? La Pèrfida Albió? La Maçoneria Internacional? Els separatistes renegats de l'Espanya Eterna? Els tradicionals i sempiterns enemics d'Espanya? L'Anticrist? Els republicans que es manifesten amb la tricolor, dels que parla Esperanza Aguirre?

La senyora de Cospedal no vol mirar -en públic, si més no- el problema de front. L'enemic no està ad portas, l'enemic del PP està dins. És el propi PP. L'enemic és una cultura política que s'ha anat conformant durant anys -particularment des del segon Govern Aznar- sobre els fonaments de la dreta reaccionaria tradicional espanyola. 

El Partit Popular ha comés molts, moltíssims pecats durant les darreres dues dècades. Supèrbia, prepotència, deslegitimació dels adversaris polítics, patrimonialització de l'Estat i de la idea d'Espanya, confusió interessada entre allò públic i allò privat, homologació i legitimació de l'especulació com a activitat econòmica i empresarial honorable, balafiament dels recursos públics, connivència entre els representants polítics i els empresaris que treballen per al sector públic, grandiositat megalòmana, subordinació als interessos particulars per tal d'afavorir el finançament del partit i l'enriquiment dels seus dirigents, etc., etc., etc. I això dins un marc de creixent impunitat que ha finalitzat amb freqüència en la immunitat o, àdhuc, el premi de l'ascens dins l'organigrama partidari dels vividors, els il.luminats i els negociants sense escrúpols que porten el carnet partidari a la butxaca. 

I ara, la senyora María Dolores de Cospedal, eixa aspirant a Dama de Ferro Manxega, ens explica que hi ha una conspiració en contra del seu partit. Si l'aire del carrer, el que respirem tots, és fètid, ¿com serà el que es respira a l'edifici del carrer de Gènova de Madrid o del carrer de Quart a València? No serà ella; però, el o la que vinga darrere seu en la direcció del Partit Popular haurà de començar a netejar casa amb lleixiu, salfumant i Zotal, com abans es desinfectaven les cases de barret. 

Necrològica per un home imprescindible

Certificat de Refugiat Polític a França, 1972

 Dins d'unes dies, el 30 de gener, s'acompliran vuitanta anys de l'ascens d'Adolf Hitler al poder. Poc més tard, el 28 de febrer de 1933, després l'incendi del Reichstag el dramaturg Bertolt Brecht va fugir amb la seua familia de Berlín i  va instal.lar-se a una petita ciutat a Dinamarca. Recorde ara el poeta i activista alemany perquè ha mort un home d'aquells que va descriure en una de les seues sentències més populars i conegudes: "Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són millors. Hi ha qui lluiten molts anys, i són molt bons. Però hi ha els quals lluiten tota la vida, aqueixos són els imprescindibles".

En aquesta època tèrbola i agitada, en la que la decència en la política és tan escasa, en la que ducs, tresorers, consellers, ministres, empresaris i banquers s'han enriquit de forma il.lícita (si és que és possible fer-ho d'una altra manera), en la que els drets dels treballadors són convertits en paper mullat sacrificats en l'altar del Déu Mercat; en aquesta època, dic, trobem a faltar els homes imprescindibles brechtians. 

Eduardo del Alcázar Zambrano ha mort a Vila-Real als 81 anys d'una vida difícil que va començar a mostrar-li com de dura i severa pot arribar a ser quan la part de la familia que no lluitava al front va haver de fugir de la ciutat de Málaga en 1937, abans l'entrada de les tropes franquistes d'Arias Navarro. Allí guanyà justa fama el futur president del darrer govern franquista, fins a fer-se mereixedor d'un malnom de regust taurí, Carnicerito de Málaga, motivat per tanta crueltat en la repressió que va arribar a escandalitzar els feixistes italians. En aquella fugida familiar, Eduardo va pedre una germana, Carmeli, una desapareguda avant la lettre; és a dir, dècades abans que el concepte  desaparecido s'encunyara en Amèrica Llatina. En quantes coses terribles ha estat Espanya precursora!

Eduardo del Alcázar va ser militant del Partit Comunista d'Espanya des de l'any 1950 i començà amb la missió de treure els guerrillers que encara quedaven al Front de Llevant. Pel seu aspecte aparentment fràgil i per la seua extrema primesa la policia franquista el coneixia com el Bambi, tot associant-lo a la coneguda pe.lícula de W. Disney, la qual cosa no el va salvar ni de les primeres tortures ni de la primera entrada en presó. Més detencions, més tortura i més presó vindrien després (passà anys al duríssim Penal de Burgos), tant per la seua militància al PCE com per ser un dels que va posar en marxa una novedosa i efectiva formació de defensa dels drets dels treballadors: les Comissions Obreres. 

I també l'exili apareix amb lletres grans al curriculum vitae de Bambi. París, Berlín Est, Moscou i finalment Bucarest. Allí, el Partit el posaria a treballar en La Pirenaica, Radio España Independiente. A la capital romanesa havia instal.lat la mítica emisora en 1955, desplaçada des de Moscou on havia estat inaugurada en 1941. I després, amb la Transició en marxa, el retorn a Espanya, a València de nou. Però sempre amb una idea clara: continuar lluitant per la llibertat, per la democràcia i pels drets dels treballadors.

Eduardo del Alcàzar entre Joan Sifre i Antonio Montalbán

Un exemple paradigmàtic d'aquells homes que lluiten tota la vida. En una entrevista publicada al llibre Tres generaciones de antifranquistas en el País Valenciano (Dolores Sánchez y Alberto Gómez Roda, FEIS, 2009), Eduardo del Alcázar va declarar: "Nosotros cuando íbamos a la cárcel no éramos derrotados, considerábamos que habíamos perdido una batalla, pero no la guerra y dedicábamos el tiempo al estudio y a prepararnos para de nuevo... Y normalmente salíamos de la cárcel ya preparados para al cabo de un tiempo volver a la lucha".

I així va continuar tota la vida. Fins que la mort li ha arribat de manera injusta i amb massa urgència. Era en aquests moments el President del Col.lectiu d'Usuaris de la Residència Mare de Déu de Gràcia, on s'havia guanyat l'estima i el respecte dels companys i companyes i de l'excel.lent grup de professionals que la gestionen amb criteris que posen per davant de tot el benestar i la dignitat de les persones. Aspirava a convertir-se en resident permanent, i no sols usuari de día, però la maleïda maquinària administrativa ha arribat tard i el camarada Bambi ha mort a l'Hospital de la Plana el mateix dia que havia obtingut llum verda per a materialitzar el seu darrer somni. 

Això de camarada Bambi no és, crec, gens desencertat. El compañero Eduardo era un magnífic exemplar d'ésser humà, una bona persona, amb un punt encara d'ingenuïtat, que amava els llibres, que gaudia de la lectura, que seguia rellegint El Capital, que repassava els textos de Manuel Sacristán, que gaudia llegint la premsa per Internet, que no podia concebre la vida sense interessar-se àvidament per la política, perquè la política és la vida. I tot i la duresa, encara fa uns pocs dies m'explicava que, malgrat tot, pagava la pena continuar vivint-la.

Eixa política vilipendiada, desprestigiada, injuriada i menyspreada per l'acció i l'omissió de tants, ha perdut un dels que homes l'ennoblien i la feien tan natural com la vida mateixa. Hem perdut un dels nostres, i això que ara no és gens fàcil per a molts saber quins són exàctament els nostres. Ens ha deixat, però molts recordarem per a sempre el seu exemple d'home compromés amb la causa fonamental dels homes, que no és altra que la llibertat.

Descansa en pau, camarada Eduardo. Hasta la victoria siempre, compañero.