A un pèl d'estar com Grècia. Què som els valencians, masoquistes?

Avui ha publicat Francisco Pérez, catedràtic de la UV i director del IVIE, un documentat article que hauria de ser motiu de reflexió política per als partits i els representants polítics, així com per a la ciutadania valenciana. El text gira sobre els problemes de finançament del nostre territori.   Dues afirmacions són d'allò més rellevants:


1) El PIB per cápita valencià de 2012 té els nivells reals de 1999 i és el 87,7% de la mitjana espanyola, havent retrocedit del lloc 8 al 12 entre les 17 comunitats. 

2) L'opinió pública ha de saber que la valenciana és l'única comunitat que combina una balança fiscal negativa i una renda inferior a la mitjana. 

Durant els anys del Govern del PP s'ha aprofundit en les pèrdua de posicions del nostre PIB, i d'estar en la meitat de dalt de la taula de les dèset comunitats, ara estem prop de la cua. I ho hem consentit tot i tenint una balança fiscal negativa amb l'Estat Espanyol. Així som quan ens posem a ofrenar glòries de debó. 

Enguany, ara mateix com aquell que diu, la Generalitat Valenciana ha anunciat un dèficit del 3,45% del PIB en 2012 que representa el 25% de les seues despeses. Això amb un endeutament del 29% del PIB, significa que la càrrega d'interessos quasi doblarà en 2013 l'objectiu de dèficit del 0,7% fixat per a totes les comunitats. 

Anem, llavors, de mal en pitjor, i és que la Comunitat Valenciana ha fet fallida. Crack! S'ha acabat: estem a un pèl de merèixer la mateixa consideració financera que Grècia. 


Per què, doncs -si no resulta obvi-; perquè desequilibris tan importants requeriran ajustaments d'ingressos i despeses severs per a recuperar la viabilitat financera.

F. Pérez alerta en el seu article que l'origen de tan greu problema no és —contra el que podríem pensar— que la Comunitat Valenciana gasta més, sinó que ingressa menys. La qual cosa no obsta perquè puga parlar-se d'anys en els que s'han pres decisions de despesa més que discutibles i d'ineficiències òbvies. Ja parlarem d'aquest assumpte en un bloc anterior (Dels dies de vi i roses als del delírium tremens), i no insistirem.

Pel que fa a la relació ingressos - despeses, algunes dades són de molt d'interés:

1) La Comunitat Valenciana és la que menys gasta per habitant des que es va homogeneïtzar en 2002 el sostre competencial de les comunitats. 

2) Les liquidacions pressupostàries indiquen que la despesa per cápita és el 78% de la mitjana. 

3) La C. Valenciana incorre en dèficit perquè els seus ingressos se situen substancialment per sota de les restants autonomies des de fa vint-i-cinc anys (és a dir, abans inclús dels governs del PP), quan va rebre les competències educatives i sanitàries. 

4) El desplome tributari després de l'auge immobiliari i la crisi del deute han despullat a la hisenda valenciana i resulta evident que es van assumir compromisos permanents de despesa amb ingressos transitoris. 

5) Per això, l'ajustament no hauria d'ignorar que una part substancial del diferencial valencià és la debilitat estructural del sistema de finançament. 

F. Pérez conclou tot diguent que "Sembla arribada l'hora que els valencians arriben a consensos bàsics sobre una full de ruta que pose fi a aquesta trajectòria lamentable".

Ahí està el rovell de l'ou. Els valencians hem estat i estem al marge de les preocupacions territorials dels governs de Madrid, siguen aquests d'un color o d'un altre. Ni el binomi Lerma - González, ni el Zaplana -Aznar, ni el Camps - Zapatero, ni el Fabra - Rajoy han pal.liat mai el maltractament financer que ha patit i pateix aquesta Comunitat Autònoma. I la culpa és nostra, i només que nostra. Mai ens hem fet de respectar, mai hem donat cap problema a Madrid, més espanyols que ningú i tota la vida ofrenant no se sap ben bé quines glòries. 

Estem en la cua d'Espanya. Tenim una renda inferior a la mitjana i així i tot patim una balança fiscal negativa. Què som, masoquistes?  

Aquell que es crema amb llet, veu una vaca i plora

El nou Papa és argentí. Una excel.lent notícia -pel que sembla- per als catòlics argentins, per als llatinoamericans i per als iberoamericans. Perfecte. Els que no són catòlics, ni creients, estan patint aquests dies una sobredosi de clericalisme, de vaticanisme, de papanatisme. I cansa. Cansa prou. 

N'hi ha una expressió argentina que es fa servir quan algú vol aguar-li la festa a un altre o quan vol apagar-li l'entusiasme per alguna cosa: pixar-li la torrada (mearle el asado). No ens anima aquesta intenció, però el cansament pel papanatisme, generat per eixa bonhomia acrítica que ha infectat la majoria dels mitjans de comunicació, propicia la legitima defensa.

I és que n'hi ha una altra sentencia tan argentina com el Papa i com la d'orinar sobre la carn torrada que és: Aquell que es crema amb llet, veu una vaca i plora. Doncs això ens passa a molts. Que crema tanta dolçor vaticana, tanta fe embaladida, tanta proclama de caritat inefectiva, tanta facilitat per a conciliar un discurs de defensa dels pobres i dels oprimits des de l'ostentació i el luxe d'uns centenars d'octogenaris disfressats no se sap de què exactament.

El nou Papa és, diuen, un home que parla clar. És, afirmen, un home compromés amb els pobres, però sense que això implique la politització partidària. És un home, afegeixen que viu modestament, que es cuina ell mateix i que viatja en transport col.lectiu (que en Buenos Aires no és poca cosa). És un home, a més a més, bel.ligerant en contra de la corrupció. Bé està la cosa. Ara, això no obsta per a que el nou Papa tinga fama d'homòfob, ben guanyada quan el govern de Fernández de Kichner va aprovar el matrimoni gay. A més, el seu passat, la seua posició durant la dictadura militar argentina (1976-1983) no està gens clara. Això vist des de la posició més benèvola.

L'Església argentina és una de les més reaccionàries d'Amèrica Llatina, sinó la campiona. La seua connivència amb la dictadura va ser -contràriament a la xilena, per exemple- molt pareguda a l'espanyola amb la dictadura de Franco. La foto en la que suposadament (no n'hi ha unanimitat, sembla, en la premsa argentina) el nou Papa li dóna la comunió a Videla n'és un cop de puny vista avui. [Sembla que la foto no és de Bergoglio, així que ha estat substituida la que inicialment hi figurava a aquest post]

És cert com explica avui El Plural que l'Església sempre ha anat repartint comunions als poderosos, sense preguntar-se si eren genocides o assassins en sèrie. Potser als confessors dels dictadors Videla, Franco, Pinochet, tan catòlics, els interessara més si tenien pensaments impurs o es tocaven de forma libidinosa. La penitència seria segura. No els preguntarien, clar, pel nombre de torturats, de desapareguts, d'assassinats. Això, pensarien, era necessari per a mantindre estalvia la civilització cristiana occidental, i per tant no calia ni contrició, ni propòsit d'esmena ni, encara menys, penitència.

Conclusió, acceptem al nou Papa, però sense melmelada i sense reescriure o amagar la seua història personal. El cavaller té un passat, i ahí està. No l'edulcorem i estigam atents al que fa d'ara en endavant. I, per l'amor de Déu, ja n'hi ha prou de papanatisme insofrible als mitjans de comunicació. I pel que fa a l'Església, menys predicar, senyors meus, i més repartir-ne el blat.

Dels dies de vi i roses als del delírium tremens.

Al gener de 2008, fa més de cinc anys, però ja sentint els colps i les destralades de la crisi, Mariano Rajoy, aleshores en l’oposició, posava com exemple de bona gestió econòmica al Consell de Francisco Camps i afirmava: "Aquest és el model que jo vull aplicar per al Govern d'Espanya". Poc després, amb el problema dels vestits a coll, Javier Arenas, candidat del PP a la presidència de la Junta d'Andalusia, encara assegurava: "Governar no és gastar més, sinó gastar millor. Governar és imitar a Camps". Era l’època gloriosa de F. Camps, aquella en la que semblava més un telepredicador que un dirigent polític democràtic. D’aquells mesos són exabruptes com: "El Govern de Zapatero ens ho ha llevat tot, menys la dignitat i les ganes de treballar" (Siglo XXI, 04/03/2011); “Ens persegueixen. Què li ha fet la Comunitat Valenciana a Zapatero?" (El País, 27/9/2010), o "Som el govern més transparent d'Espanya i d'Europa" (Diario ADN, 14/8/2010). N’eren els dies de vi i roses.

Quasi dos anys després, al novembre de 2009, F. Camps assegurava al que volia escoltar-lo "el suport indiscutible a les caixes d'estalvi, als seus òrgans de direcció i als seus òrgans de govern", que conten "amb independència en les seues decisions" i posseeixen "òrgans de govern independents". Es tracta –afirmava Francisco Camps− d'entitats "lligades a la Comunitat ", [que] "prenen decisions sempre al servei de l'economia i del sistema financer de les tres províncies, i així va a continuar sent". En el to cursi i coent que li és habitual, Camps afegia que "Els presidents de les caixes de la Comunitat conten amb tot el meu suport, amb tot el meu afecte, amb tot la meua estima" i, per tant, "qualsevol decisió que prenguen tindrà l'aval i el suport del Consell". Estàvem ja en la fase del delírium tremens.

Tot just un mes després, en desembre de 2009, Gerardo Camps, Conseller d'Economia des de 2003 (ho seria fins a 2011) afirmava, aparentment sobri, que “la Comunitat està liderant la recuperació en el conjunt de les comunitats autònomes”. No és increïble?

Al gener de 2012, dos anys després d'aquestes últimes declaracions, sent ja diputat a Madrid, Gerardo Camps encara afirmava, carregat de supèrbia i aparentment cec davant la realitat: “S'han fet les coses que s'havien de fer quan s'havien de fer”. Preguntat sobre si faria autocrítica per la gestió de l'anterior govern valencià del que va ser titular d'Economia, responia: "les grans decisions adoptades van ser les més adequades en el moment, igual que les quals es prenen ara són les mesures de caràcter econòmic apropiades per a aquesta situació". Intoxicat per benzodiacepinas o per barbitúrics o simplement mentider compulsiu?

Catorze mesos més tard, el conseller d'economia és un home, diuen, assenyat i capacitat, de perfil més tècnic que no polític. Es tracta de Juan Carlos Moragues. Enfrontant als mitjans de comunicació Moragues ha estat molt directe i contundent: "vivim en un cercle viciós impossible de trencar si no es millora el model de finançament autonòmic”. Moragues, l'home, no parla de la gestió desastrosa del passat recent. El model de finançament és -segons ell- el motiu pel qual la Comunitat Valenciana no solament no ha complit amb l'objectiu del dèficit en 2012, sinó que s'ha convertit en la regió que més s'ha desviat: un 3,45% del PIB enfront del 1,5% de màxim autoritzat. La conseqüència més immediata: haurà noves retallades de la despesa. Però no valdran de molt. Més enllà del mant de l'oblit sobre els seus predecesors, l'escenari descrit per Moragues és un bany de realitat per al propi Consell i per a la Comunitat Valenciana en general: la Generalitat no és que no haja complit en 2012. Tampoc ho farà en 2013. Estem, sembla, davant la crua, nua, terrible i amarga realitat.

És a dir, que estem en mans de Rajoy i els seus alegres xicots, aquells que ovacionaven a Camps, Francisco, quan intoxicat fins al deliri per la seu pròpia megalomanía, delirant de xovinisme patològic, embriagat per l'adulació dels seus conmilitons, i embarcat en el balafiament de l'erari públic en fastos i corrupció fins al punt de destruir el sistema financer valencià, afirmava: "Som els millors, tenim el millor i tenim l'obligació i la responsabilitat de seguir fent de la nostra terra la millor d'Espanya i d'Europa" (Las Provincias, 28/3/2011). Les seues declaracions eren cada cop més estrambòtiques: “La història d'Espanya es va escriure en altres dècades des d'altres territoris, avui hem de dir bé alt i bé clar que aquesta terra ha liderat el canvi possible a Espanya" (El Mundo, 28/3/2011). No és increïble?

Liderar? Aquesta terra avui està en fallida i és la més afectada per la crisi, el malgovern i la corrupció. Intervinguda de fet pel govern espanyol, que al seu torn ho està pel govern alemany, la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Camps és responsable, però Rajoy ho és tant com ell. Com ha escrit Juanjo Millás, i compartisc, “estem fins als collons de la merda que ens obliguen a engolir des del matí fins a la nit”. 

Ha arribat l’hora de començar a parlar clar. Quan i quant van a pagar tots aquests irresponsables? Fins a quan anem a suportar-los?

Gandia o la foto com a metàfora

Com de difícil és construir i com de fàcil ensorrar-ne allò construit.

Vaig tindre durant deu anys una relació intensa amb la capital de la Safor. Una connexió potent en la que ―crec― vaig sintonitzar amb la ciutat que era i amb el projecte del que volia ser. Ha passat un any des que vaig deixar la ciutat, dotze mesos durant els quals he mantingut l’interés per ella, tot i que quasi no he tornat a xafar-la. I ara, després d’eixe temps de distanciament físic, tinc la desagradable sensació de que la ciutat que vaig conéixer ha deixat d’existir; s’ha perdut i ha estat substituida per una mala còpia. És, no obstant, ―m’afanye a dir-ho― una constatació que no m’ha provocat cap sorpresa. És la crónica d’una desaparició anunciada.

Vaig conéixer una ciutat moderna, líder, reconeguda i valorada, orgullosa. Des del seu Centre històric com a centre comercial obert, ―paradigma del desenvolupament urbà i comercial reconegut arreu Europa i Amèrica―, a la qualitat de la seua platja; des del seu interés per posar en valor els actius culturals universals del territori ―que en són molts: els Borja, els clàssics de la literatura catalana, la seua cuina, els seus artistes― a la seua inequívoca valencianitat; des del seu lideratge com a capital de la Safor a la seua aspiració a ser el pal de paller de les comarques centrals valencianes; des del seu dinamisme empresarial a la voluntat reconeguda de ser terreny fértil per a la formació i la investigación universitària.

En només dos anys Gandia s’ha ensorrat, si més no com a ciutat d’avantguarda. Si cerquem Gandia al buscador Google, les dues centes primeres entrades que apareixen (em va faltar paciencia i ànim per a continuar) están referides a eixe producte de detritus televisiu que és Gandia Shore. Les dues centes primeres, com a mínim. Ni els Borja, ni el Palau, ni Ausias March, ni les platges, ni les empreses, ni les universitats, ni la fideuà … ni el Beato.

Si Gandia Shore va convertir-se en un exemple negatiu per a tota Espanya, per ser l'aparador on exhibir la vulgaritat grollera d’una determinada joventut afortunadament minoritària, darrerament hem ensopegat amb Gandia als mitjans de comunicación pel pèsim oratge polític, per l'abandonament de la Mancomunitat, pel perill de que es faça malbé la Platja de l’Ahuir i ―aquests darrers dies― per una foto realment metafòrica del seu alcalde i ―allò que és pitjor― per la reacció extremadament autoritària que aquest i el seu partit han tingut arran la seua difusió. 

El problema, clar, no és que la primera autoritat no siga un gran orador. Allò que la fotografia ens mostra és l'engany, el que n'hi ha de veritat darrere de la façana, les misèries internes, la pobresa trista i humiliadora de la impostació. I darrere de la foto ha vingut l'autoritarisme, la repressió, el càstig als qui han despullat la vanitat de la primera autoritat local. D'ara en endavant, darrere de cada aparició pública seua, molts es preguntaran que n'hi ha més enllà del que està ensenyant-los, què n'hi haurà al darrere de l'escenari. Un preu massa elevat per la glòria efímera d'un discurs. 

Tot plegat, fa temps que sembla que algú haguera encarregat una campanya de propaganda negra per a la ciutat.

Un model  de desenvolupament econòmic superat i caduc, sense ambició innovadora, fatalment conservador. Al seu caliu, corregudes de bous, gladiadors de cartró-pedra, floklòriques i cantants melòdics de l'España cañí, la televisió pública silenciada, la cultura desapareguda o tancada a pany i clau, la imatge de la ciutat degradada als límits, autoritarisme del aquí mando yo, mordassa als discrepants, ostracisme per als crítics… 

¿Quin és el projecte de ciutat per a Gandia que passa per aquests descriptors propis d’una pel.lícula neorealista, trista i malencuniosa, en blanc i negre? Què s’ha fet de Gandia? On va Gandia?

Com de difícil és construir i com de fàcil ensorrar-ne allò construit. 

Fàstic, nàusees i fatiga social. Però, també, ràbia, resistència i rebel.lia.

Fàstic, nàusees i fatiga social. Però, també, ràbia, resistència i rebel.lia. Així està l'oratge cívic a aquesta terra nostra. Una terra en la que vivim en una democràcia de molt baixa qualitat. 

Fàstic i nàusees pels espectacles de corrupció, d'incapacitat política, de mediocritat en la dirigència, de pobresa ètica i intel.lectual del govern espanyol i del valencià. Mentides, mentides i més mentides. Tot el sant dia mentint-nos, intentant enganyar la ciutadania com si fórem bobos, com si no sabérem llegir, com si no fórem capaços de lligar fets i processos, com si els delinqüents -els bandits amb estudis- pogueren amagar-se darrere de les paraules o les frases fetes. "No em consta", Presumpció d’innocència", "Tot és fals menys alguna cosa"...

Fàstic i nàusees perquè el fem ens arriba ja més amunt dels genolls, i no n'hi ha a la vista una quadrilla de fematers dels quals esperar que comencen a arreplegar la brutícia, els detritus, les aigües fecals. No n'hi ha a la vista cap brigada  de neteja en profunditat, cap colla de desinsectació. Què s'ha fet de la decència, de l'honradesa de tantes persones a la nostra societat? A d'altres latituds és la droga, el narcotràfic el que ha corromput les societats; nosaltres hem tingut la rajola, la requalificació de terrenys, l'especulació. 

Merda, merda i brutícia per tot arreu. Des de la Monarquia en avall, deia The Financial Times l'altre dia. 

I la Justícia? Doncs lenta, pesada, farragosa, ambigua de vegades, de classe. Els pobres no tenen presumpció d’innocència: al talego, al trullo, immediatament. Els seus delictes no prescriuen mai. 

I els bancs? Ajudats, rescatats, subvencionats pels diners de tots, continuen desnonant els més dèbils i expulsant-los del sistema. El crèdit no circul.la. Sols volen guanyar diners, com si la cosa no anara amb ells. Les empreses ofegades, la gent al carrer, el consum per terra. I atur i emigració. L'Espanya eterna ha tornat. O sempre ha estat?

I la sanitat, i l'educació, i la investigació, i les pensions? Tot a burro-barra. Retalls i retalls, i ningú no és responsable de res. O no sabien, o no pintaven fava, o ho van fer molt requetebé i la fallida va ser culpa d'altres. 

Val, molt bé, tot està fatal, pitjor que pitjor. I què fem? Doncs no ens queda una altra: ràbia, resistència i rebel.lia. Què sàpiguen que ho estem entenent tot, que estem prenent bona nota de tot, que estem vigilant-los, que denunciarem totes les malifetes que fan dia sí i dia també, que ens manifestarem pels carrers, que escriurem, que parlarem, que explicarem, que exigirem. I que votarem tan bon punt tingam ocasió per fer fora els que n'hi ha i per substituir-los per persones decents. Tant sols això, persones decents i compromeses amb la cosa pública. Una vertadera revolució. 

Al PP acabaran com el ball de Parra, sense cordes ni guitarra?

Diversos assistents van contar a la premsa, off the record, que la reunió de l'executiva del PP de Madrid havia estat un aplec de gats -gates més aviat- en un cabàs. Conten les cròniques que, portes endins, el combat entre Esperanza Aguirre i Ana Botella va ser dels que fan època. Afirmen que els crits i la violència verbal no va faltar al debat, a propòsit del que està passant al PP espanyol.

Bárcenas, Luis el cabrón, i els seus diners a Suïssa han postat el partit del Govern pates per amunt, i a la premsa, la ràdio i la televisió tenim anàlisis i opinions de tots els gustos i colors. Sembla, però, que el corrent majoritari coincideix en que no es pot tapar el sol amb un dit. Si algú no posa ordre, tard o d'hora algú trencarà palletes i allò que passà en privat a la reunió del PP madrileny passarà en públic. 

A Los intereses creados, un dels personatges de Benavente diu que millor que crear afectes és crear interessos, i a la vista està. Què va fer Bárcenas, sembla, durant anys sinó això? I Crespo, Correa, el Bigotes, Fabra, Blasco et allí? Doncs això, crear interessos; una xarxa atapeïda d'interessos de la que formaven (formen?) part polítics, empresaris i gent de mal viure. 

Al costat de la gran estafa, del gran robatori, de l'espoli, ha reaparegut també la versió cutre, la de la corrupció de minorista, la d'anar per casa. Ara no n'hi ha de vestits (com els de Camps), però n'i ha viatges, regals, cotxes, festes, tot pagat amb els diners negres per a mantindre contents i feliços els amics i coneguts que podien (poden?) facilitar els grans negocis. Separats ma non troppo i tot, el tal Sepúlveda s'ha mantingut com a peça important del PP, tot i que a l'ombra de la seua ex muller, la ministra de Sanitat. Tots dos, segons sembla, han tret profit de l'altre i del partit i la xarxa corrupta. Ganancials, en diuen d'això.

Ana Mato és una dona molt representativa de la política actual. Acabà Polítiques a la Complutense i als 23 anys s'enrolà a Alianza Popular, on de la mà d'Aznar va formar part del Clan de Valladolid (amb Sepúlveda, Miguel Ángel Rodríguez,  Miguel Ángel Cortes i Pilar del Castillo). Des d'aleshores ha estat una professional a sou del partit o de les institucions. 

Com altres companys i companyes de la direcció del PP pateix serioses limitacions verbals (cal recordar algunes intervencions públiques, quan ha de deixar el paper i improvisar, per poc que siga), però aquesta no és una mancança insalvable en el PP actual. Ahí està Mariano Rajoy, que és incapaç de connectar tres frases coherents seguides. 

Rajoy -davant el clamor intern creixent que demana la dimissió de Mato- diu que la manté perquè ell té l'obligació de ser just i perquè ella és una magnífica ministra (sic). D'altres membres de la direcció del PP s'acullen allò de que la dimissió és una decisió personal (i això val per a Mato, per a Rafael Blasco, per a Carlos Fabra i per a tutti quantti), però sembla que Mato és un cadàver polític que camina. I els cadàvers fan pudor, quant més va més. 

Fins a quan aguantaran sense obrir les finestres al carrer de Gènova i deixaran caure Ana Mato? O és que van a acabar com el ball de Parra, sense cordes ni guitarra? 

María Dolores a la Plaça d'Orient?

Després dels afusellaments de setembre de 1975, que van generar una onada internacional de protesta i denúncia contra el règim franquista, l'ancià dictador va intervindre per darrera vegada a la Plaça d'Orient de Madrid, en la que va ser la seua darrera aparició publica. L'aplec, tradicional i protocol.litzat durant les dècades de la dictadura, va estar organitzat per demostrar al món l'immens suport popular que encara sustentava al règim. Va ser, no obstant, una mentida patètica que ja ni els més aferrissats camisa vieja van poder creure's.  Franco, durant la seua agònica intervenció va tornar a una de les idees centrals de la retòrica franquista, i va fer una variant de la consagrada fórmula del Contubernio judeo-masónico marxista, tot parlant aquell dia de la conspiració masónico-esquerrana de la classe política, en contuberni amb la subversió social terrorista-comunista. 

Si fa quatre anys, davant l'explosió de l'escàndol del cas Gürtel, Mariano Rajoy va reviscolar la idea del contuberni  tot diguent allò de "No hi ha una trama del PP; hi ha una trama contra el PP";  ahir, María Dolores de Cospedal va recuperar emfàticament la teoria de la conspiració per a defensar-se: "És bastant sorprenent que just quan vam començar a remuntar" (sic), en referència a una suposada recuperació econòmica (de nou los brotes verdes), "apareixen totes aquestes informacions". Cospedal va insistir en tot moment que "algú intenta perjudicar al PP, al Govern i al president" i va arribar a dir que "el PP se sent atacat".

Sembla que es vol recuperar la tradicional palanca de l'enemic conspirador exterior per a cohesionar el col.lectiu suposadament atacat. Qui és eixe enemic? Zapatero, que està missing i ahí continuarà si sap el que li convé a ell i al seu partit? ¿El PSOE, que viu hores baixes i prou faena té en no ensorrar-se en les seues contradiccions al voltant de la credibilitat de la seua cúpula? El sionisme? La Banca Internacional? La Pèrfida Albió? La Maçoneria Internacional? Els separatistes renegats de l'Espanya Eterna? Els tradicionals i sempiterns enemics d'Espanya? L'Anticrist? Els republicans que es manifesten amb la tricolor, dels que parla Esperanza Aguirre?

La senyora de Cospedal no vol mirar -en públic, si més no- el problema de front. L'enemic no està ad portas, l'enemic del PP està dins. És el propi PP. L'enemic és una cultura política que s'ha anat conformant durant anys -particularment des del segon Govern Aznar- sobre els fonaments de la dreta reaccionaria tradicional espanyola. 

El Partit Popular ha comés molts, moltíssims pecats durant les darreres dues dècades. Supèrbia, prepotència, deslegitimació dels adversaris polítics, patrimonialització de l'Estat i de la idea d'Espanya, confusió interessada entre allò públic i allò privat, homologació i legitimació de l'especulació com a activitat econòmica i empresarial honorable, balafiament dels recursos públics, connivència entre els representants polítics i els empresaris que treballen per al sector públic, grandiositat megalòmana, subordinació als interessos particulars per tal d'afavorir el finançament del partit i l'enriquiment dels seus dirigents, etc., etc., etc. I això dins un marc de creixent impunitat que ha finalitzat amb freqüència en la immunitat o, àdhuc, el premi de l'ascens dins l'organigrama partidari dels vividors, els il.luminats i els negociants sense escrúpols que porten el carnet partidari a la butxaca. 

I ara, la senyora María Dolores de Cospedal, eixa aspirant a Dama de Ferro Manxega, ens explica que hi ha una conspiració en contra del seu partit. Si l'aire del carrer, el que respirem tots, és fètid, ¿com serà el que es respira a l'edifici del carrer de Gènova de Madrid o del carrer de Quart a València? No serà ella; però, el o la que vinga darrere seu en la direcció del Partit Popular haurà de començar a netejar casa amb lleixiu, salfumant i Zotal, com abans es desinfectaven les cases de barret.