El PP com a magdalena o per què cada vegada ens evoca més el franquisme.

Cada dia que passa em resulta més difícil escoltar amb serenitat i sense indignar-me els dirigents del Partit Popular. El mateix em fan els valencians que els espanyols. No aguante les seues mentides, la seua arrogància, la seua hipocresia, el seu cinisme; ni tampoc eixa vocació incontenible de donar-nos lliçons de moral en cada ocasió que tenen. Sovint fa l’efecte que estem davant uns dèspotes poc il.lustrats que pensen que els ciutadans som infants que no entenem que és realment allò que ens convé, ni com de difícil és governar en el món en el que vivim.

A casa nostra, la inanitat de Fabra és olímpica. I a Espanya, què dir de Rajoy? És veritat que costa treball distingir la ratlla que separa en ell el que sembla simple estultícia del pur cinisme. També aquí ens enganya. No és un estúpid insolvent; no és un cretí incapaç d’exposar una idea pròpia amb coherència. Ho sembla, però no ho és. Té limitacions verbals òbvies, però no és bobo. Sap on va i on ens porta. És realment un cínic majúscul. Un hipòcrita que ens falta al més elemental respecte intel·lectual a tots els ciutadans.

Molt al meu pesar, ara, tants anys després, sent unes emocions involuntàries que són com una agra i amarga versió de la magdalena proustiana. El lloc de la magdalena, tan poètica en l’escriptor francés, en mi és ocupat –amb la mateixa potència evocadora- pel tipus de política que practica el PP. La fan explícita aquells professionals de la cosa pública que habiten al territori al que regna el senyor Mariano Rajoy. Són aquells que es gasten unes formes, unes pautes, uns estils sustentats per l’arrogància, la supèrbia, la mentida, la deslegitimació de l’altre, els judicis de valor sempre pejoratius sobre els demés i la negativa a assumir cap responsabilitat i a donar cap explicació que se’ls hi demane. Certament, aquests personatges han acabat per constituir per a mi una palanca d’evocació d’allò que guarde a la meua memòria del que vaig viure durant els anys del franquisme.

Ara, quan es commemoren els primers dos anys del govern Rajoy, l’aire està fent-se més i més irrespirable. Autoritarisme, menyspreu a la ciutadania, servilisme amb els poderosos i humiliació envers els dèbils. Una política econòmica de duríssim impacte social que ha reviscolat, ni més ni menys, que el fantasma de l’emigració per raons laborals i econòmiques. Un abandó de la ciència i la investigació que recorda el nefast que inventen ellos. Una primacia feridora dels interessos privats per sobre els públics. Retalls en les prestacions socials i reducció dels drets assolits durant dècades de lluites socials. Imposició per la força d’un sistema de valors conservadors o explícitament reaccionaris, emanats directament dels confessionaris i les sagristies de l’Església catòlica. Negació a retre comptes efectius de l’acció de govern, tot i les evidències de disfuncions, malifetes, errors dolosos i àdhuc directament delictes. Manipulació de la informació als mitjans de titularitat pública, i complicitat en paral.lel amb bona part dels privats. Culpabilització als opositors i derivació de responsabilitats de tot allò que els convé, sense més argument que la seua voluntat. Utilització bastarda del poder legislatiu per a decretar restriccions i condicionants de les llibertats bàsiques en benefici, precisament, d’una imaginària llibertat superior que és la que ells consideren adequada. Repressió contra els discrepants, els opositors i, en general, els desafectes al règim en benefici d’una recuperada majoria silenciosa. Imposició irracional i irrespectuosa d’una idea d’Espanya en general i de València en particular que és exclusivament la d’ells, com si fora l’única digna i possible. Adopció de mesures que atempten contra els drets humans de primera generació dels més pobres entre els pobres, com són els immigrants. Així estan les coses al meu parer.

Aquest partit que en diuen popular i els governs que sustenta em resulten, com més va més, una magdalena evocadora d’un temps passat: el franquisme, opressor fins l’asfixia. Haurem de tornar a superar-lo. Haurem de fer una mena de nova transició envers una democràcia de molta més qualitat que la que tenim ara. Serà l’única forma de deixar de patir per les magdalenes amargues.

Alberto Fabra, el molt honorable governador civil?

Alberto Fabra farà cinquanta anys en 2014 i segurament –no serà el primer- realitzarà balanç del seu mig segle de vida. Més enllà de les qüestions d’índole personal que no ens interessen, potser es preguntarà com va ser que un jove aparellador (arquitecte tècnic) titulat per la Universitat Politècnica de València als vint-i-tres anys esdevinguera president de la Generalitat Valenciana als quaranta set. 

El trajecte és conegut. En 1982, l’any de la desfeta de la dreta espanyola i la victòria dels socialistes de Felipe González, amb la majoria d’edat encara calenteta, el jove va tindre la feliç idea d’afiliar-se a les Noves Generacions d’Alianza Popular, presidida per Manuel Fraga Iribarne. Onze anys després, en 1991, encara amb vint-i-set anys, el xicot va resultar elegit com a regidor de l’Ajuntament de la capital de La Plana. I des d’aleshores ençà tot han estat càrrecs de representació: regidor fins a 2005, alcalde des de 2005 a 2011, diputat a les Corts Valencianes des de 2007 a 2011 i des d’aquest darrer any Molt Honorable President de la Generalitat.

Més enllà de la reflexió que ell farà, podem preguntar-nos quins són els mèrits o les virtuts polítiques que adornen tan llarga trajectòria? Pocs, per no dir-ne cap. No és precisament un líder popular, no és un bon comunicador, evidencia una insuportable manca de recursos com a dirigent partidari, i és palesa la seua feblesa orgànica: ni al país dels valencians ni a Espanya, Alberto Fabra ha resultat ser allò que en diuen “un baró del PP”.

La veritat és que ho tenia malament quan va arribar al carrer de Cavallers. D’entrada fou designat com una solució d’emergència i un nom de compromís per a no destorbar massa a cap de les famílies del PP autòcton. A més, venia a fer el relleu de dos homes que –per eixes coses que té la política d’incomprensible- havien marcat època. Deixant de costat el conquense i brevíssim Olivas, la parella que el va precedir era de xavo: el pinturero de Zaplana, i el curita Camps. El murcià era i és un atrevit sense complexos, capaç de dir allò que millor li convé sense mudar el seu millor somriure: “eso son chorradas importantes”, va dir en una ocasió compromesa fent alardó del seu potencial discursiu. El capellanet va arribar amb la lògica modèstia que la seua condició li dictava, però es transformà aviat en un visionari, en un al·lucinat incapaç de fer front a dues de les temptacions clàssiques: el món [dels diners] i el dimoni [de la vanitat]. De la carn, tot i les sospites malèvoles que alguns han volgut alimentar, no en tenim notícia certa. I, a més a més, no ens importen.

A Alberto Fabra això de Molt Honorable President li’n quedava gran des del bell principi. Tres o quatre talles més que la seua. Ni ha arribat a ser un home temut i odiat com Zaplana, un llibertí reconegut com a Patró Major de la confraria pepera fins arribar a ministre; ni ha tingut el bon oratge i la sort de cara com Camps, al que la correlació de forces internes del PP espanyol i la facilitat per a repartir canongies diverses –grans i menudes- li va valdre per a convertir-se en baró inclús fins a sonar, ai!, com a hipotètica alternativa a la presidència del govern espanyol. Com estarà la banqueta del PP!

Alberto Fabra, ja ho hem dit, amb penes i treballs apunta alguna dada positiva. És com ens ensenyaven a l’escola que era l’aigua: “inodora, incolora e insípida”. Si de cas, per no deixar-li el marcador a zero, podem dir que és un home que té una rara habilitat: mai parla de com són les coses, sinó de com haurien de ser. Mai no explica allò que és, sinó que la seua deriva és fer un discurset [banal] sobre com hauria de ser allò pel que li pregunten o ha d’explicar pel càrrec que ocupa. Complementàriament, vulgaritza aquesta petita capacitat perquè realitza un repartiment indiscriminat de culpes per als altres. Tot allò de dolent que puga afectar-li és pels altres. Ell és tot virtut.

Clar, que això li’n juga males passades. La seua darrera declaració pública ha estat una prova. Al bell mig de la borrasca per la decisió de tancar RTVV –prèvia consulta i venia de PJ Ramírez-, el MHP Fabra va dir que és "el moment d'oferir als ciutadans esperança i optimisme, amb el cap molt alt"; i això perquè al seu parer el Consell que presideix ha fet "el que calia fer" per a eixir de la crisi i, per açò, ara la regió està "en el moment de la inflexió, la recuperació i l'esperança". És possible ser més inoportú i estar més lluny de la percepció dels ciutadans?

Ha de ser la seua una reacció incontrolada, una vegada més. Un impuls irrefrenable d’imitar al seu predecessor, que explicava a tort i dret que representàvem per a l’Espanya en crisi la Covadonga del segle XXI, i que els valencians erem els millors i els més envejats de la galàxia.

No és difícil imaginar que Fabra odia Camps. Segurament tots dos s’odien. L'un, el curita, perquè va ser substituït per l’altre en ser expulsat al no-res exterior, empestat, negat pels seus conmilitons que abans l’adulaven, l’afalagaven, li reien totes les gràcies i li aplaudien les seues al·lucinacions com a gran estadista internacional. L'altre, el de Castelló, perquè ha hagut de concloure que va ser designat rei d'un regne buit; ensorrat i intervingut. I va heretar el no-res per la bogeria, per la megalomania, pel balafiament, per la corrupció propiciada i per l'addicció a l'aplaudiment comprat del seu predecessor.

Al final, en fer el balanç dels cinquanta anys, Fabra potser se’n adonarà que aquell jove aparellador no va arribar a MHP de la Generalitat Valenciana, sinó a simple governador civil de la província. Ignore, no obstant, si serà conscient de la nostra desgràcia com a ciutadans valencians. Comparativament, la seua és a penes una peripècia personal poc exitosa.

Desperta València? El tancament de RTVV, un nou punt d'inflexió política al País Valencià?

Foto www.elpuntavui.cat 

Fa un temps, sis mesos, vaig escriure un post amb dues preguntes al seu títol: Desperta València? El 3 de maig, un punt d'inflexió política al País Valencià. Tractava de la concentració a la plaça de la Mare de Déu de València de milers de persones per a fer costat els familiars de les víctimes del 3 de juliol de 2006 al metro de València. El programa de Jordi Évole, a La Sexta, havia estat un colp a les consciències, en bona mesura perquè havia mostrat un PP en general i un Juan Cotino en particular absolutament insensibles al dolor de les famílies destrossades pel drama del metro i com a còmplices de la tragèdia. Titule ara com titule aquestes ratlles, per fer un paral.lelisme entre aquella despertada ciutadana i la viscuda aquests dies amb la decisió del MHP Fabra de tancar RTVV. 

He anat a RTVV (ràdio i TV) tantes vegades com m'han convidat, i n'han estat moltes. Sempre, això sí a parlar d'Amèrica, particularment de la llatina. En alguna ocasió a la tertúlia del matí o a entrevistes a Ràdio 9 quan es tocava algun tema americà (eleccions als EUA, la salut de Fidel Castro, commemoracions com les d'Hiroshima i altres). En altres, moltes, em venien a gravar al meu despatx a la Facultat per a Notícies del món; i en els darrers anys he estat participant freqüent al programa A2 Internacional, conduït per Vicent Montagud. 

La més llarga de les meues intervencions, quant a presència al plató, no obstant, la vaig viure l'11 de setembre de 2001. Reaccionaren tard davant el que estava passant a Nova York, però algú va tindre la idea de telefonar-me per a que em presentara amb urgència al plató del telenotícies de mig dia que conduïa Lluís Motes. Allí vaig passar hores. Jo era l'únic "expert" a mà, pel que va semblar, i vaig dir la meua a propòsit del que vaig entendre com un punt i a banda en la història mundial. És cert que jo era una mena de comodí al plató. Jo responia preguntes, però de sobte em demanaven aturar-me: algú havia localitzat a un valencià que vivia a Texas o a Virginia i el cridaven per telèfon per a veure que opinava ell sobre la situació. Amb una interrupció a mitja vesprada, van tornar-me a treure al plató un parell d'hores més per la nit, i vaig fer tot el que estava a la meua mà per valorar les notícies que anaven succeint-se arreu el món. Fou una experiència ben singular aquella. Estranya. Vaig viure la tensió del plató, el lògic desconcert pel moment que vivíem, i també detalls per a mi sorprenents com ara que el presentador fumara o que es canviara al castellà en les pauses de publicitat. 

Han estat molts anys per tant durant els quals he col.laborat amb la RTVV amb certa regularitat, sempre, convé no oblidar-ho, per a tractar temes ni espanyols ni valencians, la qual cosa té lògica en funció del meu perfil professional. 

Per tant no sols tinc una idea del que ha estat l'empresa com a ciutadà sinó que l'he vista per dins i he anat assistint al seu deteriorament en tots els sentits. A més, sé que ha estat un forat immens pel qual s'han malbaratat recursos que haurien vingut molt bé per a altres necessitats del país.  
No obstant, malgrat tot, he col.laborat [sempre ad honorem, no sé si cal dir-ho] sempre que m'han cridat perquè crec en la necessitat que tenim els valencians de comptar amb una radiotelevisió pública. I és que, tot i els lladres, corsaris, pirates, manipuladors, xantatgistes, vividors i canalles que han fet malbé la RTVV, continue estant a favor de l'existència d'una radiotelevisió pública i valenciana entesa com a servei públic, i en la meua idea no cap ni la manipulació partidària ni les Tómboles en particular ni el telefem en general. És per això que no accepte la desaparició de la RTVV per obra i gràcia del MHP Fabra i sus muchachos. Que quede clar que no defense la RTVV que hem patit, però sí una RTVV en sintonia amb l'esperit i l'estratègia amb la qual va ser concebuda en el bell principi, allà pels anys vuitanta del segle passat. 

Em pregunte, a més a més i en conseqüència, si aquest greu error del MHP Fabra i del seu partit pot constituir un nou punt d'inflexió política que facilite encara més que la ciutadania els expulse ben aviat a les tenebres de l'oposició política al nostre país. 

No és un govern, és un malson. Les protestes i la ràbia han de cristal·litzar en vots.

La Llei Wert desapareixerà de l'escenari en el moment que el PP perda la majoria absoluta a les Corts espanyoles. Així serà si, com han dit públicament la resta dels partits del ventall parlamentari, mantenen el compromís que assoliren durant la tramitació imposada per la piconadora majoria absoluta popularista. La nova llei d’educació no sols no millora, sinó que empitjora l’escenari educatiu. És reaccionària perquè destil.la les obsessions conservadores del partit de Rajoy, particularment quant a l’objectiu de deteriorar l’ensenyament públic; no ha generat més que l’oposició de tots els sectors directament implicats en l’educació; ha retornat a fórmules superades del passat; ha recuperat valors confessionals contradictoris amb la Constitució de 1978; és incompleta, tècnicament molt dolenta i –per si faltava alguna cosa- com ha dit el mateix ministre, serà cara d’aplicar.

Però, no és l’educació l’únic sector convertit en objectiu estratègic del Partit Popular. La sanitat és un territori que els popularistes no entenen per què ha de quedar al marge dels interessos econòmics privats. En la mesura que tots els ciutadans som, tard o d’hora, consumidors sanitaris, per quina raó –pensen- hauria de quedar-se la iniciativa privada al marge de tan suculenta opció de negoci. No en tenen prou amb els concerts, ni amb les externalitzacions de serveis, ni amb la derivació de pacients, ni amb la cessió de terrenys, ni amb les subvencions explícites o implícites: ho volen tot. I –si els ho permetem− no pararan fins a aconseguir-ho. El procediment és el de sempre: reducció de pressupostos i execució de tot tipus d’iniciatives per a deteriorar per asfixia la sanitat pública. Massificació, llistes d’espera, copagament de segons quines prestacions... fins a que siguen els propis ciutadans els qui arriben a la conclusió que és millor pagar-se una assegurança privada. Aquells que puguen, clar. I per als qui no estiguen en situació, sempre haurà de quedar una parcel.la de sanitat pública, emparentada de prop amb l’antiga beneficència. Tot siga per la caritat cristiana.

Darrere dels atacs frontals a la sanitat i l’educació pública ha arribat el moment d’una tercera escomesa: contra el sistema de pensions. La re valorització automàtica segons l’IPC és un anacronisme insostenible, diuen. La descompensació entre treballadors actius i passius és creixent i els jubilats no volen morir-se prompte –com li convindria al sistema−, sinó que desitgen cobrar la pensió i consumir medicaments i atenció hospitalària durant molt de temps. Tot plegat, la situació obliga a un Govern responsable −afirmen− a fer el que fan. Amaguen, evidentment, el que n’hi ha per sota: que posant contra les cordes els sindicats, el mercat laboral ha sigut prèviament desfet, en connivència amb les insaciables organitzacions empresarials mitjançant una reforma que sols ha generat que s’incrementen les rendes empresarials a despesa de les salarials, que la inseguretat i la vulnerabilitat siguen la norma en els contractes laborals, i que –malgrat tot els sacrificis− la taxa d’aturats es mantinga com la més elevada amb diferència de la Unió Europea. La Mare de Déu del Rocío està col.laborant poc i malament amb la ministra Báñez.

Tot el sistema d’intervenció social està en perill, si és que no ha sigut ja gairebé extingit. Asfixiar-lo és la consigna. Des de les prestacions per dependència al sistema de beques, des de les de menjador o les de llibres en primària a les universitàries. La Llei de reforma de les administracions públiques buida de contingut els ajuntaments, els allunya de la possibilitat de que siguen agents principals del desenvolupament territorial sostenible i encara més: potencià la re centralització d’un Estat, Espanya, que no és com ells voldrien. No els importa. Si l’Estat és plurinacional, ells el volen monolíticament castellanista i pivotant sobre la capital, Madrid, que per a això està al centre geogràfic. I –si els ho permetem− passaran per damunt del que faça falta per a aconseguir-ho.

Trenta cinc anys després de la Constitució que no votaren i que ara diuen venerar, poca cosa han fet per la reconciliació de franquistes i antifranquistes, excepte deixar que rode la roda del temps. Les despulles del cruel dictador descansen en la pau de Cuelgamuros, fenomen únic als països democràtics mentre que les restes de milers i milers de víctimes republicanes encara estan a les cunetes. La Llei de Memòria Històrica és paper banyat per manca de voluntat política i de pressupostos per a desenvolupar-la. El sistema de valors que encara ens recorda el nacionalcatolicisme és el que el Govern Rajoy considera de validesa universal, i estan disposats a fer girar cap arrere les agulles del rellotge en assumptes tan sensibles com l’avortament o l’aconfessionalitat de les institucions. La Conferència Episcopal dicta la mostra que els diversos ministres han de copiar cent o mil vegades fins a convertir-la en lleis al BOE.

Una part substantiva de la ciutadania està rebel.lant-se a diari contra eixa política antisocial i, a més a més, no validada a les urnes perquè Mariano Rajoy està governant al marge d’allò que propugnava al seu programa electoral. Manifestacions, concentracions, vagues generals i parcials, escrits, manifestos, signatures, denúncies, són les formes que la ciutadania està emprant en la resistència contra un govern esguitat de dalt a baix per la corrupció del partit que el sustenta.

A casa nostra, al País Valencià, el PP regional és el no va més del corrompiment i la incapacitat. A l’espoli que patim des de 1995, s’uneix la insuportable levitat d’Alberto Fabra, incapaç de liderar ningú, dependent dels favors de Madrid en matèria de recursos econòmics, i estigmatitzat entre els seus per tindre bona part de la seua plana major partidària imputada judicialment. València, la Comunidad, és avui a Europa sinònim de mala gestió, de balafiament de recursos, de corrupció i de terra acollidora de tot tipus de vividors.

Ara tenim notícies, indicadors i símptomes que podem estar en la fase final del malson. Que podem acabar amb la plaga que dura quasi dues dècades. Les enquestes, les protestes ciutadanes, els re posicionaments dels sectors empresarials més dinàmics, les tensions internes del Consell o el mateix abandó del vaixell del govern valencià per quadres del segon esglaó, són elements que cal tindre en compte en l'anàlisi de la conjuntura.

Tanmateix caldrà votar tot incrementant substancialment la participació electoral. Convertir la protesta, el rebuig, la queixa, el lament, en vots. Votar és l’única forma de expulsar de les posicions de poder als que han conduït aquest país a la situació que es troba. Anaven a fer-nos campions i hem baixat a la segona divisió de les regions autònomes espanyoles. 

Cal que la ràbia, les queixes i els laments de la ciutadania que està patint el malson esdevinguen en més protestes i que les protestes cristal·litzen en vots. Que cadascú vote per l’opció de progrés amb la que millor sintonitze. Però, cal votar. Tots els vots són necessaris per a recuperar les institucions a partir de les quals hem de re construir un país amb futur per a tots. No queda molt per a les eleccions europees, i en elles és necessari, vital, derrotar amb contundència el Partit Popular. Ningú que estiga patint el malson pot quedar-se a casa.

De la qüestió catalana a la contestació a la monarquia.

N’hi ha molt a la premsa diària espanyola sobre Catalunya, els catalans, Espanya i els espanyols. Sovint els arguments es reiteren i, amb freqüència, s’abusa dels llocs comuns, de frases fetes més o menys encertades i no falten les desqualificacions i les amenaces. Sabem que a determinats mitjans catalans podem trobar paral.lelismes, però la potència dels altaveus d’uns i altres és incomparable i, justament per això, la capacitat d’influir en l’opinió pública és molt distinta. A més, mentre que els segons queden reduïts a l’àrea catalana, la resta penetren en tot el territori espanyol. 

Darrerament, sembla que s’han aguditzat les posicions i la tensió ha pujat en intensitat. Una mostra la trobem en un article de Borja de Riquer i Joaquim Albareda [Todo vale contra el catalanismo] on replicaven a les pàgines d’El País un text anterior de Gabriel Tortella [El tigre nunca debió de salir de su jaula]. Debat entre historiadors habemus. D’història contemporània i d’història moderna els primers, d’història econòmica el segon. No vaig a entrar en ells, tot i recomanar la seua atenta lectura, però aborrona que Tortella acabe la seua argumentació (?) tot diguent “Es difícil prever qué pueda suceder en el futuro; pero lo que es seguro es que, si el gobierno español hubiera aplicado con rigor la legislación vigente, el tigre seguiría enjaulado”. Riquer i Albareda argumenten en sentit contrari, −crec que tan sorpresos com irritats−, i conclouen demanant-li, per favor, a Tortella que no intoxique más l’ambient mediàtic amb metàfores impròpies d’un demòcrata.

Convindria, no obstant, que l’arbre no ens impedirà allò de veure el bosc. La qüestió catalana és un gran problema per a l’Espanya actual, però no és l’únic problema. Un llistat exhaustiu de l’agenda de temes a resoldre el vam poder llegir recentíssimament en un article de José Antonio Zarzalejos en El Confidencial [Una España proletaria y pesimista]. El columnista habitual de La Vanguardia i tertulià de la Cadena SER és un home que pensa, parla i escriu bé, que està −evidentment− en una posició política conservadora des de sempre (director de l'ABC no és qualsevol, i ell ho va ser), però és un home amb trellat.

Diu Zarzalejos que la magnitud de la crisi moral que patim −que és la més grossa de les crisis de l’Espanya actual− ha conduït a la paralització i l'abstracció del govern de Rajoy. El periodista és contundent amb el Don Tancredo de Pontevedra, a qui acusa d’estar només pendent de la crisi econòmica, i d’emboscar-se darrere d'ella per a evitar reconèixer la necessitat de corregir els errors polítics i de gestió comesos que, com la porqueria sobre aigües estancades, suren després d'anys d’ocultacions i autocomplaença.

Arran d’això, el columnista fa un llistat dels problemes presents, i enllaça des de la commoció per la sentència d'Estrasburg sobre la doctrina Parot i els errors que l'han fet possible, al procés sobiranista de Catalunya “cada vegada més inversemblant però tossudament real”. A continuació enumera altres assumptes que van molt malament: des del feudalisme dels partits anomenats nacionals al malbaratament de recursos; des de la corrupció generalitzada a la fragilitat de la Corona; des de la insuportable politització del Tribunal Constitucional a la burocratització de la Justícia. La conclusió és que és necessari estendre un certificat de defunció sobre les inèrcies positives de la transició; és a dir, que ha finalitzat una època.

Hi coincidim en que més enllà de la crisi econòmica, dura i llarga fins a l’extrema fatiga social que patim i més enllà de l’ominipresent qüestió catalana, un fet destaca −a parer nostre− com a evidència de la fi d’època que acabem de subscriure: la crisi de legitimitat de la Monarquia. Mai en cap altre moment anterior, des dels anys del Referèndum per a la Reforma Política de Suárez ençà, ha patit la dinastia borbònica un desprestigi i una contestació popular com el que s’evidencia a hores d’ara.

I això fins al punt que en les altes instàncies s’ha dissenyat un pla per a rescatar-la del mal moment pel que passa. Inclús sembla que la premsa espanyola de referència participa de l’estratègia i s’han reunit com a Fuenteovejuna per a embastar la campanya. No ho tenen fàcil. La monarquia és una altra Institució embrutada i desprestigiada per la corrupció i els desgavells interns, que no ha sabut acomplir amb el paper que tenia encomanat. Cada dia que passa, les Persones Reials estan més allunyades de les persones reals, tots nosaltres.

La monarquia, certament, és molt vulnerable. En realitat, no se sustenta més que en un conte per a infants, que −com la Blancaneus o la Caputxeta Vermella− ha de generar una dosi d’il.lusió ingènua que permeta que els crèduls s’empassen que les fades existeixen i sempre s’imposen a les bruixes, que el Bé sempre triomfa i el Mal és derrotat. Recolzar la Monarquia des de la racionalitat és, −particularment davant les generacions més joves, per als nascuts després de 1981 per exemple−, pràcticament impossible. ¿Un senyor és el cap de l'Estat sense que els ciutadans l'hagen triat i el seu fill ho serà sols per això, perquè és el seu fill? Però, quina broma és esta?". No, no els hi va a ser senzill.

A Espanya ha finalitzat una època, sí. I per afrontar la següent, convindria començar a alleugerir la cartera de problemes a resoldre. Per on començar?

L’obsessió recentralitzadora del PP en contra de la governanza: ara ataca de manera ferotge els ajuntaments.

Acte al Paranimf de la Universitat de València el 4 d'octubre de 2013

Què tindrà aquest govern que és capaç de provocar en contra seua les unanimitats més sòlides en tot el ventall parlamentari?

Diumenge 13 d’octubre prop de dos mil alcaldes de totes les forces polítiques, tret els de el PP, han denunciat la reforma local que prepara el Govern de Mariano Rajoy i han anunciat que acudiran al Tribunal Constitucional si l'Executiu no retira el projecte i ho consensua amb ells. És una resposta grossa. Tant com el compromís de totes els partits polítics presents al Parlament de Madrid –amb la notable excepció d’UPyD, que ja està ensenyant prou la pateta, tot siga dit-, de reformar la Llei Wert tan bon punt el PP perda la majoria absoluta a les Corts. Quan s’observa l’activitat legislativa del Partit Popular és lògic concloure que si a Franco li’n sobrava el Segle de les Llums, a Rajoy li’n sobra bona part del segle XX.

Pel que fa a la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local, els regidors de PSOE, IU, PNB, CiU, Coalició Canària, La Chunta Aragonesista i ICV van llegir un manifest al qual van afirmar que s’amputa l'autonomia local i que deixarà als ciutadans sense prestacions bàsiques, sobretot socials, com la teleassistència, l’educació extraescolar o l'ajuda a domicili. Segons van dir
“Pràcticament el 95% dels municipis deixarà de prestar serveis i competències que afecten al dia a dia dels ciutadans”. Està clar que el Partit Popular manté una visió provincianista que buida de competències els ajuntaments i potencia les diputacions -les diputacions provincials!!!- en una mena de roda i volta en el procés de recentralització de l’Estat en detriment dels municipis i les regions autònomes, i en perjudici de la ciutadania en general. Patiran els alcaldes i regidors que participen de l’axioma que a un equip de govern municipal tot el que no li competeix l’incumbeix. No pot ser d’una altra forma.

Fa uns dies, a la Universitat de València, en concret organitzat pel seu Institut de Desenvolupament Local, es va desenvolupar una jornada de debat sobre la Llei. Pel matí van produir-se moltes intervencions sobre la reforma, molt crítiques per aclaparadora majoria; i per la vesprada va intervindre el Secretari d'Estat de Funció Pública Antonio Beteta i el conseller Juan Carlos Moragues. Tots dos, òbviament, contràriament a allò que havia passat al matí van fer un cant a la Llei, particularment el primer.

No sóc cap especialista i per tant no puc anar més enllà de valoracions de tipus genèric. A parer meu, el més important que es va dir al Paranimf de la Universitat de València, va ser exposat pels professors i investigadors de l'IIDL-UV i pels professionals del Col.legi Oficial de Secretaris, Interventors i Tècnics de l'Administració Local (COSITAL). Tots van emetre opinions i judicis fonamentats sobre allò que en pensen de la Llei. Particularment els segons, en la mesura que són els funcionaris que han d'aplicar-la des de l'endemà que aparega al BOE, van advertir de les greus contradiccions internes de la Llei; de la falta de concreció en molts passatges de la mateixa; de la previsible judicialització de la vida política local pel desig recentralitzador del legislador i pels conflictes de competències entre els distints nivells de l'administració. Conclusió: la nova Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local no sols és políticament regressiva, reaccionària i antiga; és que, fins i tot tècnicament, és un desastre.

Tal i com en la seua intervenció com va apuntar el professor Joan Romero, la iniciativa legal inspirada pel PP presenta la forma d'una normativa de fa més de trenta anys, i a més va en contra del que són els darrers corrents polítics i acadèmics europeus quant a la potenciació dels àmbits locals de decisió i de gestió política afavoridora del desenvolupament territorial.

El món desenvolupat va en la direcció contrària a la que el Partit Popular s’empenya en dur-nos. Tal i com ha escrit el professor Joan Noguera, -qui va coordinar la jornada de debat al Paranimf de la UV a la que he al.ludit-, vivim un temps en el que està produint-se el trànsit de “govern” a “governanza”. I en eixe procés són necessàries noves formes de govern per a les distintes competències, ja que l’Estat no pot a hores d’ara ser el protagonista absolut, l’actor principal, una vegada s’ha arribat a allò que es diu la “majoria d’edat dels territoris”.

És a dir, arreu els països més avançats està produint-se una nova forma de gobernanza que es diu nou regionalisme o nou localisme. Es tracta d’una mena de buidatge de l'Estat mitjançant la reorganització territorial i funcional de competències cap a nivells sub-nacionals (desenvolupament autonòmic i local), supra-nacionals (estructures internacionals que condicionen les polítiques nacionals i prenen competències dels estats) i trans-territorials.
En aquest context de “gobernanza”, les institucions de desenvolupament local adquireixen major importància. La seua funció és proporcionar lideratge, impulsar partenariats, i regular el context general mitjançant la definició de situacions, la identificació d'actors i la gestió de les relacions entre les parts implicades.

Doncs bé, també en aquest terreny que està al marge dels focus de l’opinió pública, el Partit Popular continua amb la seua croada particular per fer marxa enrere el rellotge de la nostra societat. Cada dia que passa és més urgent desallotjar-lo de les distintes instàncies de poder. Si a Franco li’n sobrava el segle XVIII –tota la Il.lustració del Segle de les Llums-, a Rajoy and friends sembla que li’n sobra la major part del segle XX. I això no sols és un horror, sinó que és un immens error.

La pallola valenciana i la independència de Catalunya.

Ha sigut publicat a la web País Valencià, Segle XXI un escrit que està en bona sintonia amb allò que un servidor creu que cal evitar a casa nostra al voltant del debat polític a Catalunya. Pense –i he escrit sobre l’assumpte− que no sols seria desitjable sinó necessari deixar de costat les desqualificacions i les deslegitimacions dels qui no opinen com nosaltres, en relació a un tema tan sensible en una conjuntura tan complexa com la que vivim.

Em mantindré fidel a aquesta línia d’actuació i no entraré a respondre les acusacions que sobre la meua persona van recaure al text al.ludit. Aquells que tinguen interès en llegir els textos que van motivar la resposta francament inamistosa de Pau Viciano, els poden trobar al meu bloc Escriureenlaire. Podran comprovar que, segurament per manca de temps, va llegir-me malament. Un exemple és allò dels federalistes que no són ni carn ni peix, que és exactament el contrari del que diu el meu text.

Viciano m'acusa de treure a passejar els cadàvers d'Allende i del Che Guevara, de trepitjar a més a més el dels Països Catalans (també un cadàver, segons diu) i el del propi Joan Fuster; d'intentar espantar els partidaris de la independència de Catalunya amb "comparacions destarifades",  de no ser demòcrata, de ser un espanyol sense coratge cívic per a defensar tant els valencians catalanistes com el mateix dret a decidir i, finalment i per exclusió, de no ser valencianista.  

Crec que són desqualificacions i deslegitimacions canòniques, d’aquelles que jo dic que no ens hauríem de permetre. És cert –paral.lelament− que mai ningú havia intentat insultar-me amb tanta passió o amb tant de fàstic. Vaig quedar sorprès amb la lectura; molt sorprés. Vaig tornar a repassar els escrits que havien generat tanta ofensa, i vaig tornar a llegir el text de Viciano, al qual tenia per persona assenyada i ponderada. Ens coneguem de vista, però tenim amics comuns i això és una cosa que potser hauria d’haver-lo induït a ser més indulgent abans de disparar-me; però, es veu que quan u està tan segur d’on està l’enemic, apunta i es deixa anar.

Un servidor, més enllà de les referències històriques que no comparacions, destarifades o no, el que diu és molt senzill: que sóc primer que res valencià i no una altra cosa; que els problemes dels valencians com a valencians tenen sols una retirada amb els dels catalans com a catalans,  fins al punt que les solucions desitjables ací i allà en moltes ocasions són completament contradictòries; que els nacionalistes catalans podran i/o voldran fer poca cosa per nosaltres els valencians, tal i com ha ocorregut en el passat; i, finalment, que el valencianisme polític sols tindrà sentit si és capaç de generar un discurs que il.lusione els valencians, que no es recolze en una derrota de fa tres segles i en una relació subordinada a Espanya i sucursalista de Catalunya. Això vaig escriure i ho torne a dir. 

I afegiria, per a deixar clara la meua posició, que com a demòcrata recolze que els ciutadans de Catalunya siguen consultats per a saber què volen fer amb la seua relació amb Espanya. No obstant això, jo no estic a favor de que marxen; ans al contrari: vull que trobem una forma d’encaixar Catalunya en una Espanya distinta de la que patim. I ho desitge no sols perquè sóc demòcrata, sinó perquè m’interessa com a valencià. És possible que allò que desitge -una eixida federalista- no siga ja possible, però també tinc dret a fer explícites les meues aspiracions polítiques.

Sóc ciutadà d’un País amb un PIB per càpita que en 2012 tenia els nivells reals de 1999, i que està en el 87,7% de la mitjana espanyola, havent retrocedit del lloc 8 al 12 en el ranking de les 17 regions autònomes. Un país que és l'única unitat politicoadministrativa que combina una balança fiscal negativa i una renda inferior a la mitjana. Un país en el que el seu Consell va anunciar un dèficit del 3,45% del PIB en 2012 que representa el 25% de les seues despeses. Això, amb un endeutament del 29% del PIB, significa que la càrrega d'interessos quasi doblarà en 2013 l'objectiu de dèficit del 0,7% fixat per a totes les unitats comptables espanyoles.

Expliquen els que saben que l’anomenada Comunitat Valenciana va fer fallida, i que al pas que anem eixos desequilibris tan importants requeriran ajustaments d'ingressos i despeses severs per a recuperar la viabilitat financera. I és que com diuen els especialistes, l'origen de tan greu problema no és —contra el que podríem pensar— que la Comunitat Valenciana gasta més del que gastava, sinó que ingressa menys del que ingressava. La qual cosa no obsta perquè pugam assenyalar amb el dit els responsables del llarg període en el que s'han pres decisions de despesa més que discutibles, de balafiament de recursos i d'una corrupció estesa com una taca d’oli.

Som la comunitat autònoma espanyola en la que menys es gasta per habitant des que es va homogeneïtzar el sostre competencial de les comunitats en 2002. La que presenta unes liquidacions pressupostàries que indiquen que la despesa per càpita és el 78% per sota de la mitjana i que els seus ingressos se situen substancialment per sota de les restants autonomies des de fa vint-i-cinc anys (és a dir, abans inclús dels governs del PP), quan va rebre les competències educatives i sanitàries.  Val a dir que l’ensorrament tributari després de la borratxera immobiliaria i la crisi del deute han despullat la hisenda valenciana i que a hores d'ara resulta evident que es van assumir compromisos permanents de despesa amb ingressos conjunturals o transitoris.  

Més enllà de l'economia en un sentit estricte, estan deteriorant-se a marxes forçades els indicadors bàsics en salut, educació i assistència social. S'atura la investigació per manca de recursos, pugen les taxes universitàries i es redueixen les beques, així que expulsem de les aules als que no poden pagar i a l'estranger a tota una generació de graduats valencians. 

A més, som una realitat política en la que des de 1995 governa un partit que tot i la crisi encara està dominant-nos amb la seua majoria absoluta a les Corts, a les diputacions i a la majoria dels pobles i de les ciutats. Una majoria que les persones de progrés, les clara i conseqüentment valencianistes i les que no ho són, aspirem a trencar en 2015. I en eixe escenari, Viciano formula la que sembla la seua idea política central, la que ha motivat l'escrit que tan malparat em deixa:  “el que s’imposa ara és la solidaritat amb els anhels democràtics dels ciutadans de Catalunya”  tot i “la manca de contingut social d’aquest nou independentisme, o la por a una reacció anticatalanista que podria reeditar de manera corregida i augmentada la cacera de bruixes de l’anomenada Batalla de València”. ¿Recolzar una independència sense contingut social que, a més, pot tindre efectes tan negatius com els que ell mateix (i molts altres) preveu? 

I això ho proposa en paral.lel amb una Plataforma pel dret a decidir al País Valencià? I que és, exactament allò que hauríem de decidir? ¿Més de la meitat de la població valenciana està a favor de la re centralització espanyola i n’hi ha qui diu que hem d’exigir el dret a decidir? I això perquè “el procés de Catalunya ha estimulat un sobiranisme valencià que pot ser constructiu si conserva el seu caràcter de plataforma transversal i políticament plural, sense disputar l’esfera d’actuació dels partits cridats a fer possible una alternativa a les institucions”.

No vull ofendre, però no és massa contradictòria la proposta? No és, amb perdó, incomprensible?

Lamente haver de dir que sí. Tant i més, quan a continuació Viciano afirma que “el sobiranisme català també ha tingut un efecte secundari: “ha provocat un contagi de la pallola federalista  [entre aquells per als que] dir-se federalistes és la seua manera de dir-se espanyols. Espanyols demòcrates i progressistes, puntualitzen, no com Rajoy i Rosa Díez”. Un servidor, sense anar més lluny tal i com he confesat en més d'una ocasió.

La bona notícia pel que a la meua persona respecta del text de Viciano és que fa la impressió que encara m'accepta entre els ciutadans que "volem construir un País Valencià amb cara i ulls", i això perquè als "companys federalistes que no es consideren “ni carn ni peix”" (sic) també  ens concedeix el dret a participar en eixa construcció. Si més no, em permetrà participar amb els de la pallola. Gracietes.

Per aquest camí que Viciano assenyala serà difícil. Amb gent que deslegitima i que desqualifica els que no pensen com ells, poca cosa podrem construir. Espere que aquells que realment volem revertir la situació en la que es troba aquest País −que és de tots els que viuen i treballen en ell (si és que volen ser-ho, tal i com dèiem en 1976)−, sigam capaços d’harmonitzar més i de dividir menys. Podríem començar per no insultar-nos.

Per no insultar-nos i per enfortir la xarxa política i social que en el 2015 ens permeta enviar al Partit Popular a l'oposició en tots els òrgans de poder del País Valencià. Això és el que -a parer meu- s'imposa ara entre els valencians.