Les marxes del 22M i l'Espanya sandinista.

La seqüència és terrible. Hem passat de l'Espanya triomfal a l'Espanya modesta i, sembla, hem arribat finalment a l'Espanya sandinista. La triomfal va ser aquella de l’España va bien d'Aznar (governs de 1996 a 2004); la modesta [l'etiqueta és d'Enric Juliana] va ser la que va deixar el buen talante de Zapatero; i la sandinista és la que ha imposat el govern del Partit Popular amb Mariano Rajoy al capdavant en els dos últims anys. 

Era el Frente Sandinista de Liberación Nacional, victoriós en 1979 contra la dictadura dels Somoza ―un clan dedicat al gangsterisme d'Estat des del primer terç del segle XX a Nicaragua― el que lluitava a favor de la lògica de les majories i en contra de la lògica del capital, tal com va escriure el seu ideòleg Carlos Fonseca, mort en combat. La meta dels sandinistes era aconseguir “Pa, Sostre, Treball i Dignitat” per als nicaragüencs. 

El lema que ha convocat les Marxes per la Dignitat que van culminar el 22 de març a Madrid, sis columnes que van partir dies arrere cap a la capital de l'Estat procedents de totes els regions peninsulars, és “Pa, Treball i Sostre per a tots i totes”. No és possible major coincidència [o inspiració] entre la consigna actual i aquella dels sandinistes de fa més de tres dècades. Clar que la realitat social, política i econòmica d'un país de la Unió Europea, encara dels meridionals, no té absolutament res a veure amb la que existia ni amb la que existeix en aquell país centre-americà. Però no és menys cert que amb la taxa de desocupació que es pateix en l'Espanya actual, i amb les retallades socials que el Govern Rajoy practica sense misericòrdia i sense la menor objecció per com els retalls pressupostaris afecten a milions de persones, hem arribat al fet que les aspiracions dels qui ho estan passant pitjor siguen tan simples com les que expressa la consigna de Pa, Treball i Sostre. I açò, ens agrade més o menys, ens emparenta amb aquells sandinistes dels anys setanta del segle passat. 

Segons el Manifest de les Marxes per la Dignitat 22M, la descomposició del règim sorgit de la Constitució del 78 és evident. Aquest règim, afirmen, és il·legítim perquè està corroït per la corrupció. Entenen els redactors de la proclama que els han estat robats els drets i llibertats per a afavorir els interessos d'una minoria i assegurar els seus beneficis. Eixa minoria és, sostenen, la responsable de l'estat d'excepció social al que s'ha arribat a força de desmantellar l'educació i la sanitat públiques, de reduir dràsticament les pensions dels majors, d'apoderar-se dels habitatges de milers de persones que no podien pagar les seues hipoteques, i de tancar empreses i despatxar a milers de treballadors. 

Hi ha qui prefereix posar el focus sobre la radicalitat [més que una altra cosa, verbal] de part dels promotors de les marxes, com ha fet el diari El País, escrivint en sospitós paral·lelisme amb les manipulacions de la dreta més assilvestrada. És cert que aquelles organitzacions que agrupen a molta gent [legítimament] radicalitzada han jugat un paper important. Però sabem quina és la força orgànica real d'aquests grups, així que seria un error obviar el nivell de fatiga i de desesperació de molts milers de persones que han donat el seu suport a la iniciativa de portar un clar i contundent crit de protesta a Madrid. 

L'European Anti Poverty Network–EAPN (Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social) afirma, en el seu Dossier de Pobresa a Espanya 2014, que segons les últimes dades disponibles existeixen en el país més de tres milions de persones en situació de pobresa severa. És a dir, que viuen amb menys de 307 euros al mes. Aquest grup de població representa el 6.4 per cent de la població total, una taxa que quasi duplica la que hi havia en 2007 (el 3.5 per cent), l'any que va començar la crisi.

Paral·lelament, la pobresa relativa és un indicador que mesura la desigualtat i permet calcular el volum de la població en risc de pobresa. Determina quantes persones tenen ingressos massa baixos en relació al conjunt de la població. En 2013 el llindar de pobresa per a les llars unipersonals es va situar en 7.040 euros, mentre que en les llars formades per dos adults i dos xiquets aqueix llindar es va marcar en 14.748 euros. Com succeeix amb la crisi i la recessió, en disminuir els ingressos de la població també disminueix el llindar del risc de pobresa. Per açò la línia de risc per a una família de quatre membres ha anat descendint des de 2009: 16.199, 15.960,15.271, 15.082 fins als citats 14.784 de 2013. 

I aquesta és la realitat que el Govern Rajoy es nega a reconèixer: la desesperació de milers, de milions de persones que estan pagant cruelment el preu de l'ajust dur de l'economia espanyola. Se'ls està aplicant cirurgia major sense anestèsia, així que no hauria de sorprendre ni la protesta del 22M ni la seua magnitud. El Govern Rajoy pot ignorar-la o desqualificar-la, però està ací. Els seus esbirros més desaprensius poden deslegitimar-la dient que els manifestants de Madrid eren neonazis a la grega o perillosos bolxevics. Els grans mitjans de comunicació poden sumar-se a una espècie de soterrar preventiu de l'ex president Suárez, amb dosis altes de confitura informativa i, amb alguna excepció, ignorar o minimitzar la importància de la protesta del 22M. La dreta nacionalista perifèrica pot prendre's el dia lliure perquè la cosa de la protesta no va amb ells, i el partit dels socialistes pot mirar al cel mentre xiula o taral.leja alguna melodia simpàtica.

Cadascú és molt lliure de fer el que li vinga de gust, certament. Però mai ha estat bona idea en política ―en la que importa a les majories, clar― fer com que la realitat no existeix. El Tancredisme, el romandre tossudament impassible, pot funcionar-li a Rajoy (i ja veurem fins a quan), però no és una opció per a els qui necessiten que la protesta de la ciutadania contra una política antisocial, cruel i nociva per a les persones, es convertisca en força electoral per a desallotjar a la dreta neocon de les institucions de govern, per a enviar-la a l'oposició per molts anys; com a mínim fins que entenga que no tot són els grans equilibris macroeconòmics, que darrere de les grans xifres hi ha persones que pateixen.

Aquells ciutadans que no accepten ni el salvatgisme de la dreta ni la tebiesa de certa esquerra, aquells que es commouen perquè molts milers, centenars de milers de persones es mobilitzen per a demanar dignitat, pa, sostre i treball, haurien de prendre bona nota de quin partit, quina organització social, quina gent és sensible a aquestes angoixes i aquestes necessitats. I haurien de comprendre que en un sistema democràtic, encara en un de baixa qualitat com l'espanyol actual, no hi ha una altra forma de canviar les coses que mobilitzant-se en defensa dels seus drets i amb la força i el pes dels seus vots. Però tenint clar, a més, que si es protesta en el carrer i no s'actua en conseqüència exercint el dret de vot, aquest mateix sistema del que es pretenen corregir els seus grans dèficits se’n riurà d'ells. 

La tàctica del quant que pitjor, millor. D'Allende a Maduro.

En aquests temps que vivim de relativismes insuportables, en els quals els arguments més pelegrins s'exhibeixen amb una supèrbia inversament proporcional a la seua consistència, es pot llegir a analistes de diversa mena pontificant sobre com són i com han de ser les coses en qualsevol escenari polític. Es poden llegir i escoltar últimament opinions poc mesurades que realitzen ―per exemple― un exercici d'història comparada entre el Xile d'Allende i la UP i la Veneçuela de Maduro i el seu socialisme del segle XXI. I la veritat és que si açò sorprèn que es realitze des de latituds allunyades del país andí, allò que arriba a generar perplexitat és que també es faça des de Xile. L'ex canceller mexicà Jorge G. Castañeda es referia a aqueixos exercicis analògics com una expressió del pensament troglodita.

Equiparar la figura de Salvador Allende amb la de Nicolás Maduro és una cosa difícilment comprensible per a un observador mínimament informat. Des de la fortalesa del seu lideratge a la seua capacitat oratòria i el seu cosmopolitisme, des de la formació intel·lectual al compromís democràtic demostrat, el veneçolà està lluny de la talla del xilè. Però si els homes són inusualment antitètics, igual o més ho són els contextos en els quals ambdós se situen. Allende va liderar un procés que, amb les seues llums i les seues ombres, propugnava introduir canvis estructurals en el seu país superant els antagonismes binaris propis de la confrontació Est-Oest de l'època. Un context geopolític internacional que, malgrat la crisi d'Ucraïna, poc té a veure amb l'actual. No sembla, doncs, que un breu exercici d'història comparada ens permeta avançar més: no hi ha cas per a la comparació. Podríem, fins i tot, concloure ―com feia Castañeda recentment― dient que Allende va ser una víctima més de la Guerra Freda, mentre que Maduro és una tragicòmica reminiscència.

Tot amb tot, clar, és cert aquell adagi que el que cerca, troba. I ho hem fet. Existeix un element tangencial, un punt de contacte entre el procés xilè dels anys de la Unitat Popular i el que actualment es viu a Veneçuela. En ambdós casos trobem dosis elevades de mentida i manipulació per part dels actors en conflicte. Més enllà de les intoxicacions, de la propaganda negra i d'altres armes de combat, al voltant del que està ocorrent en la Veneçuela actual trobem ―dins i fora del país del Carib― dosis letals del vell axioma esquerrà del quant que pitjor, millor. Dit d'una altra forma, es tracta de maniobres que pretenen aguditzar les contradiccions internes del sistema a qualsevol preu, sense respectar a res ni a ningú, ni valorar costos fins i tot humans perquè, ja se sap, la guerra [de classes] és la guerra [de classes]. Llegia dies arrere un text d'un ciutadà situat en l'esquerra auto denominada revolucionària, en el qual afirmava que l'únic objectiu veritable de [la seua] esquerra és derrotar a la dreta, a com siga menester. Se suposa que per a, arran la victòria, instaurar una dictadura de proletaris obrers i camperols. Al cap i a la fi, açò del respecte pels Drets Humans no deixa de ser per a alguns ―sembla― una basta mentida burgesa.

Idees més o menys coincidents podem rebre de ciutadans que no han reflexionat molt no ja sobre allò que va ocórrer al Xile d'Allende, sinó sobre allò esdevingut a d’altres països d'Amèrica Llatina durant els setanta i els vuitanta; que no han reparat en les reflexions realitzades, precisament al fil de la caiguda d'Allende, per Enrico Berlinguer i els comunistes italians; que semblen ignorar l'ocorregut entre 1989 i 1991 en l'escenari internacional; que no són capaços de comprendre que Cuba és avui un projecte social fracassat convertit en una caricatura patètica del que va voler ser i no va poder. 

Aquestes lectures binàries, dicotòmiques, que engrandeixen els antagonismes que ja són grans entre els actors en conflicte de les nostres societats, no són no obstant això una novetat en l'espai polític. Tornem a la comparativa entre el Xile d'Allende i la Veneçuela actual, ara que el president Maduro diu que tots els que s'oposen a la seua política ―incapaç de traure al país del fossat de la inflació, el desproveiment i la violència extrema (no solament la política, la social que és molt més greu)―, no són sinó feixistes. 

Al novembre de 1971, es va produir un esdeveniment que tindria un efecte greument polaritzador en la societat xilena: la visita de Fidel Castro. L'estada es va allargar de forma impensable per als hàbits diplomàtics: va durar més de vint-i-quatre dies. Tant per la seua extraordinària durada com per les tensions i els problemes polítics i diplomàtics que va generar, la visita del mandatari cubà va causar un enorme impacte molt especialment per la conjuntura en la qual vivia Xile. El Comandant va recórrer incansablement el país de nord a sud, va visitar més d'una desena de ciutats, va participar en infinitat d'actes en espais públics oberts i tancats, va dictar conferències en diverses institucions, es va reunir amb una infinitat de representants d'organitzacions de la societat civil i de l'aparell estatal, especialment d'entitats sindicals i femenines, va participar en exaltats debats amb estudiants universitaris i va concedir una gran quantitat d'entrevistes a òrgans de premsa, xilens i estrangers. Castro va ser, per descomptat, una espècie d'estel mediàtic aclamat allà on va estar, però va ser un hoste que va arribar a resultar incòmode per al govern xilè.

Es va presentar com un amic primer i com un protagonista després, que va dir que compartia aliats i enemics en l'escenari intern amb els revolucionaris del govern. Açò va acabar per generar una situació molt delicada en les relacions diplomàtiques entre Xile i Cuba. Com va escriure Alberto Aggio, davant cada intervenció del Comandant, el govern es veia forçat a posicionar-se a propòsit de les interpel·lacions efectuades pel revolucionari cubà, per la qual cosa coincidim que amb Castro a Xile es va introduir un element de qüestionament del sistema polític nacional que no existia abans, així com un descrèdit del procés que estava sent conduït per la Unitat Popular i per Allende.

En una entrevista en la TV nacional xilena, conduïda per Augusto Olivares (el periodista que se suïcidaria en La Moneda poc abans que el seu amic Salvador Allende), mentre el president s'esforçava per fer explícits els assoliments del seu govern, el dirigent cubà explicava [també al mateix Allende] les resistències amb les quals s'enfrontava el procés xilè. La principal, el feixisme. Els feixistes xilens (segons ell tots els que no estaven amb l'Allende revolucionari) solament tractaven “de guanyar massa, amb la demagògia si és possible dels sectors més endarrerits de les capes humils, i guanyar massa en les capes mitjanes”. 

Certament, tant la desimboltura com la tendència a deixar de costat qualsevol subtilesa amb les quals Castro va intervindre en l'escenari xilé va acabar ―com explica Aggio― per produir o accentuar un ambient de confrontació entre esquerra i dreta que impediria o impossibilitaria a partir d'ací qualsevol convivència democràtica. 

Segurament, seguint la doctrina dels seus mentors cubans, Nicolás Maduro segueix aplicant, quaranta anys després, la mateixa tàctica que tan dolents resultats va donar a Xile.

És per açò que sorprenen algunes declaracions que s'estan produint actualment en aquell país. Molt recentment la jove diputada comunista Camila Vallejo ha rebut fortes crítiques per titllar ―en un twitt del seu compte personal― de feixistes als opositors al govern de Nicolás Maduro: “L'oposició feixista ―va escriure― està posant en greu perill la democràcia a #Veneçuela: el poder es guanya en les urnes, no mitjançant el crim”. Sorprèn que la jove dirigent comunista no sàpiga que és el feixisme o, si més no, que utilitze eixa etiqueta amb tanta lleugeresa. En paral·lel, el president del seu partit, Guillermo Tellier, a propòsit de la situació veneçolana ha culpat a la premsa: “Poden cometre's excessos, però si es té en compte que la majoria dels morts són chavistes d'on ve l'excés? Tinc la sospita que a Veneçuela existeix molt de construcció mediàtica”. En la mateixa entrevista, referint-se al règim castrista, el dirigent comunista xilé va respondre de forma canònica: “Jo crec que a Cuba no hi ha problemes de drets humans. Hi ha restriccions que fins i tot ara estan alçant-se”.

No sembla ser aquesta la millor forma d'ajudar ni als veneçolans ni als cubans a assolir un govern de progrés com el que presideix Michelle Bachelet, al qual estan presents també els comunistes locals. La tàctica del quant que pitjor, millor mai ha donat bons resultats per a la causa de la majoria. Mai. 

Targeta Roja a Fabra, sí. Però, què més proposem des de l’oposició al règim?

La situació política valenciana és insostenible. D’acord llavors amb treure-li la Targeta Roja a Fabra. D’acord en manifestar-nos el proper dia 7 pels carrers de les nostres ciutats. És imprescindible que ho fem. És necessari mobilitzar la ciutadania més que farta del mal govern, del balafiament de recursos i de la corrupció estesa com taca d’oli; farta, fastigosa que València i valencià siguen mots que tenen connotacions tan bastardes que fa vergonya citar-les. D’acord en tot. No obstant, més enllà de les denúncies que compartim, què se’ns proposa en positiu des de l’oposició al règim?

Sosté Toni Mollà, via xarxa social, una idea que compartisc. A saber: que “la dreta valenciana és tan previsible que els crítics ens hem de copiar a nosaltres mateixos”. Il.lustra el comentari amb una foto del MHP Fabra, amb el somriure habitual sí, però amb una bufanda al coll del Reial Madrid CF. La foto acompanya un comentari a la darrera idea del de Castelló: que Bankia ha de vendre el València CF a qui siga, però amb el compromís que en dos anys faça el club de Mestalla guanyador de la Champions. Acte seguit, Mollà ens permet rescatar un article seu de quan la presa de possessió del MHP, al qual va escriure que les seues primeres paraules van anar en sintonia amb “el mateix deliri de grandesa de Zaplana, de Camps i de Rita que ens ha portat a la fallida”. Guanyar la Champions en dos anys? I ho diu un que és del Madrid? Què és un fantasiós i damunt masoquista?

Tornem al camí que marcava Mollà. Veritat és: els opinadors crítics amb el PP en general i amb Fabra en particular podem caure en un estat depressiu provocat per la reiteració d’idees que ens provoca el roda i volta dels popularistes. No ens ho podem permetre, tanmateix.

Angèlica Such ja és història com a diputada en Corts Valencianes i en les pròximes hores alguna cosa haurà de passar amb la Perla, Milagrosa Martínez. Altres hauran de presentar-se en consergeria més avant si és que Fabra es manté en la posició que està ara, que no necessàriament ha de ser així.

Encara no fa un mes, escrivíem que el PP estava a la vora de l’atac de nervis: “molts de nervis han provocat les enquestes i sobre tot la percepció aguda d’un intangible: bufen aires de canvi polític al País Valencià, vents de final de cicle. S’acaba el domini del Partit Popular sobre les terres valencianes, i ells ho saben”. I afegíem : “I això que encara no han començat a parlar de les llistes. O sí? Entre els imputats i els condemnats que quedaran fora, i els que poden caure d’ací al 2015 [aviat començaran a substanciar-se els casos Gürtel, Cooperació, Brugal, Fitur...], i amb la reducció dels llocs d’eixida segura per a Corts Valencianes i als ajuntaments, el canibalisme polític pot aparèixer al Partit Popular d’un moment a l’altre. Romandrem atents a l'espectacle”. Què escriuríem avui, sinó un ritornello d’aquestes paraules de febrer?

Has dit nervis?  Histèria!

I sinó parem compte en l’ABC que dispara a ràfega contra tot i contra tots [el catalanisme i els catalanistes] a propòsit de la presentació del #Roja a Fabra a càrrec d’una trentena d’organitzacions, partits, sindicats i associacions cíviques que demanen eleccions avançades. Rosa Solbes, de VpC, explicava que l’exigència es fa per: “L’augment devastador de l’atur, l’atonia econòmica, el tancament d’empreses, la desindustrialització, l’abandó del camp, la deriva autoritària d’uns governants que no escolten ni dialoguen, les actituds irresponsables que posen en perill les Institucions Autonòmiques, la privatització dels serveis públics, la venda a preu de saldo del nostre patrimoni, la destrucció de la nostra Radio-Televisió, l’abandó de polítiques d’igualtat entre homes i dones…”

Que diuen aquells que fan guàrdia junto a los luceros? Una mostra, la de l’ABC: “Los catalanistas lanzan una campaña para impulsar un tripartito en la Generalitat”. Amb eixe titular, el diari  informa els seus lectors que “El objetivo de la protesta, que se desarrollará frente al Palau de la Generalitat a la misma hora que se reúne el pleno del Ejecutivo autonómico, pasa por reclamar «la dimisión del presidente Fabra y su gobierno y la convocatoria de elecciones anticipadas» ante lo que consideran «la peor Administración pública valenciana de la historia de la democracia»”.

Res de nou, doncs. No sols els desafectes ens repetim: una) El catalanisme i els catalanistes ataquen de nou; i, dues) Ha començat la campanya del Tripartit.

La primera conclusió, comptat i debatut, és que tots estem repetint-nos ja massa.

Som els opositors al règim que ens maltracta des de 1995 els que hem de realitzar canvis en la lletra i en la música dels discursos. És cert que el govern de Fabra, com el de Rajoy, són més un malson que uns executius democràtics homologables. Però, és hora de començar a fer passes per transcendir la denúncia de tots els mals que ens afecten per la barreja d’incapacitat, sucursalisme, clientelisme i corrupció, i d’obrir el temps dels acords en positiu, dels programes de cada organització política en particular, i d’aquells objectius bàsics i irrenunciables que estan disposats a assumir en col.laboració explícita.

Si tots els partits del Parlament de Madrid, per exemple, s’han posat d’acord en que tan bon punt el PP perda la majoria absoluta derogaran la Llei Wert, ¿què podrien oferir a casa nostra els partits que fa quasi dues dècades  pateixen el ser minoritaris, i amb ells tots els que per ells hem votat des de mitjans de la dècada dels anys noranta del segle passat? 

El Gran Wyoming, la Túria i la Universitat.

Foto Cartelera Turia

La del divendres 21 de febrer va ser una vesprada-nit de festa grossa a La Nau. A l’Aula Magna hi havia un acte, presentat per l’escriptor i periodista Alfons Cervera, sota el títol “Operació Stanbrook. 75 aniversari”. Es tractava d’un homenatge als últims exiliats de la República, que comptava amb la projecció del documental Captius en l'arena. El recordatori de l’odissea republicana va comptar amb una magnífica assistència de públic.

Paral.lelament, al Paranimf, va desenvolupar-se un acte més del cicle commemoratiu del primer mig segle de vida d’una publicació valenciana tan singular com emblemàtica: la Cartelera Turia. Una publicació d’avantguarda democràtica i de resistència popular a totes les maldats de tots els poders, una trinxera dels progressistes valencians de distinta filiació, i una referència inequívoca en matèria cultural.

Son moltes, moltes les vegades que he assistit a un acte al Paranimf de la Universitat de València, però mai els venerables pares acadèmics retratats a les parets del teatre acadèmic havien estat acompanyats per un públic tan identificat amb l’orador principal, tantes interrupcions amb aplaudiments i tanta rialla.

Tot un fenomen El Gran Wyoming. A més d'altres consideracions que podríem fer sobre la seua presència a La Nau, val a dir que partits i institucions voldrien tindre la meitat del poder de convocatòria que va demostrar el polifacètic humorista, músic, periodista i metge (d’escassa vocació, segons explica sovint). Dues hores abans de l’hora d’inici, el Paranimf ja estava ple. Una hora abans, la sala habilitada a La Nau per a seguir l’actuació (?) de Wyoming per circuit tancat de TV, estava de gom a gom, i la cua d’aspirants a accedir-hi arribava quasi més enllà de la Plaça del Patriarca. Amb molta antelació, els responsables de l’organització –que van haver de treballar de valent i aguantar massa impertinències d’alguns que no comprenien que l’aforament del Paranimf és el que és- ja enviaven la gent al Saló d'Actes de la Facultat de Filologia. Amb tot, amb les portes del Paranimf tancades per raons de seguretat, el claustre de La Nau va romandre ple de gent que volia veure el personatge i que li signara el seu darrer llibre: No estamos locos.

Probablement El Gran Wyoming és per mèrits propis el Cap de l'Oposició política real, i no sols al Govern; sinó a la Monarquia, a la Corrupció i a tot allò que està fotent la vida a la majoria del personal en eixe territori tan extens que és conegut com Espanya. La seua intervenció no va decebre: verborreica, excessiva, caòtica, lúcida, irreverent, il.lustrada per moments, assenyada, irrespectuosa i, sobre tot, amb una gran capacitat per a riure's d'ell mateix. No es pren massa seriosament Wyoming. Afirmà que sobre molts dels temes que parla no sap què és realment el que pensa, i que sovint ell mateix se sorprèn diguent amb contundència coses que no sabia que pensava. Wyoming no va decebre a ningú. Tret que algú esperara un erudit i acadèmic analista de la societat en la que vivim. No se li’n poden demanar exquisides precisions conceptuals ni excessiva pulcritud analítica a una persona que parla amb humor càustic d’història, de sociologia, de política, d’economia i del que li ve de gust, farcint a més el discurs de referències personals, familiars o professionals, i afegint anècdotes de vegades surrealistes. Wyoming parla –confessava a La Nau- amb un registre propi, però tracta els temes, els problemes que són els de milers i milers de ciutadans que cada matí es pregunten que inventarà el Poder per a fotre’l eixe dia.

Més enllà del popular presentador de l’Intermedio, a La Nau es va viure divendres una festa de vitalitat democràtica d’aquest maltractat país. La mirada arrere sobre el dolor de l’exili dels republicans que fugien de l’horror franquista; la Cartelera Túria acomplint 50 anys i celebrant-ho amb la presentació d’un llibre que ja ha venut més de cent mil exemplars, i del qual és autor un dels homes de major credibilitat política en l’Espanya actual; i, finalment, emparant-nos a tots, la Universitat de València com amfitriona obrint els seus dos espais més emblemàtics –l’Aula Magna i el Paranimf- a les ciutadanes i els ciutadans valencians que són sensibles a allò que en diguem la cosa pública, i que saben que la degana de les universitats del país és un referent inequívoc. Qui pot promoure dos actes com els de dissabte, sinó la Universitat de València?

Parafrasejant El Gran Wyoming, La Nau oferirà un altre dia més, però no millor perquè és impossible.

El desgavell de l'AVL. De fer feredat a fer el ridícul, o com hem canviat en un segle.

Durant la segona dècada del segle XX, particularment després del començament de la I Guerra Mundial a l’estiu de 1914, i més en concret encara arran la revolució russa que comença en 1917, al País Valencià vam viure el que fa prop de trenta anys batejarem com l’Època dels avalots. Aquest va ser el tema que va inspirar el títol d’un llibre que aparegué en 1989: Temps d’Avalots al País Valencià (1914-1923).

Els avalots, ―uns disturbis greus, una forta agitació contra l’autoritat―, van ser particularment greus en 1919. Tot i que no va ser l’any de més violència als carrers de la capital i als d’altres ciutats del país, va ser aquell que provocà més preocupació a les autoritats tant del cap-i-casal com de Madrid. El governador Durán informava el ministre de la governació Burgos y Mazo que “la agitación obrera de Valencia es de carácter agudo (...) y se distingue por la agresividad del movimiento obrero traducido en coacciones y amenazas”. En la mateixa carta, el governador informava el ministre que “el problema social en los pueblos de esta provincia reviste caracteres más agudos que en la capital; el sindicalismo avanza rápidamente, echando profundes raíces en algunas comarcas, principalmente en los pueblos llamados de la Ribera, donde hay grande extensión de terreno dedicado al cultivo del Arroz”.

En les seues memòries, el ministre Burgos y Mazo escriuria temps més tard: “Valencia me preocupaba más que ninguna otra población de España. No apartaba mis ojos de ella ni un solo instante”. I és que per al ministre, a València la situació era encara més greu que a Barcelona, i això “por haber tomado ya carácter crónico la enfermedad social, por ser objeto de constante propaganda de los elementos societarios de Barcelona y por la condición de sus habitantes, mucho más decididos, resueltos y de armas tomar que los de la capital del Principado, por lo cual todo movimiento verdaderamente revolucionario en el que los revoltosos se decidan a dar la cara a la fuerza pública sería siempre más temible y más difícil de vencer en la Ciudad del Turia”.

Sorprén avui eixa imatge de ferocitat que els responsables de l’ordre públic tenien dels sectors populars valencians, obrers i treballadors del camp, sensibles ―segons el ministre― a la propaganda societària que venia de Barcelona; la qual, ateses les xifres d’analfabetisme (en 1920 n’era del 60 per cent per als homes i del 71 per cent entre les dones) era en bona mesura oral, gràcies a la llengua comuna.

Ara, quasi un segle després, la imatge que projectem els valencians sembla ben distinta. Més enllà de la lligada al balafiament de recursos, a la incapacitat de castigar els corruptes i al sucursalisme subordinat al govern central, el darrer espectacle que estem donant és de traca. Parle, és clar, de la darrera barbaritat, del darrer excés, de l’últim ridícul: el de l’esperpèntic episodi al voltant de la llengua que parlem [no tots, certament] els valencians.

Vergonya provoca llegir la crònica del que va ser la compareixença de la consellera Català [sic] per explicar allò del valencià que no és català, però tranquils que no passa res i, a més, no tenim presa. La senyora consellera vingué a dir, conta la crònica, que ells no pretenen imposar cap definició pel que fa a la llengua per a que no se’ls hi puga acusar d’ingerència, però sí que diuen que la que ha fet l’Acadèmia no ha respectat l’Estatut.

No tenim notícia de que en pensa el també conseller Castellano [sic] del que diu la seua companya Català [sic], però no seria sorpresa que ja figure per a ell en la llista d’aquells “que apuestan por la colonización catalana [els quals] no nos van a decir qué y quiénes somos”.

El Consell Jurídic Consultiu, tots els membres del qual són del PP ―sector oposat a la colonització catalana, això sí―, ha fet un escrit de ¡¡¡32 pàgines!!! Per a dir que la definició de l’AVL no s’acomoda “al que disposa l’article 6.1. de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana i la Llei 7/1998 de creació de la dita Institució”.

I, clar, no s’acomoda perquè l’article 6.1. de l’Estatut diu, senzillament, que “La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià”. 

¿…?

Clar que el propi CJC reconeix (pàgina 24) que el Tribunal Constitucional d’Espanya [ojo que vol dir ull!] va establir, per sentencia 75/1997 que la Universitat podia emprar indistintament valencià o català, però ―i ho subratlla ben subratllat― amb una finalitat exclusivament acadèmica, açò és per a la docència i la investigació”.

Conclusions: 1) L’AVL no pot dir què és el valencià, sols pot nomenar-lo. Per tant l’AVL ha de fer un diccionari normatiu del valencià en el que l’única entrada sense contingut serà la corresponent al mot Valencià, ja que els acadèmics no més poden dir ―en la mesura que han d’ajustar-se a allò que disposa l’article 6 de l’Estatut― que el valencià és el valencià. 2) Que del valencià només es podrà dir que es llengua catalana dins la Universitat, però sols als efectes docents i investigadors. És a dir que als estudiants se’ls hi pot explicar a classe que el valencià és llengua catalana, però en eixir de tan venerable recinte sols podran dir que el valencià és el valencià. I punt.

La pregunta és fins a quan haurem de suportar aquestes formes tan grotesques de fer el ridícul. Què diria el senyor Burgos y Mazo, que pensava que els valencians eren tan decididos, resueltos y de armas tomar?

El PP, tremolós i dividit, no sap com treure la llengua a passejar per a amagar misèries internes.

Al món, ja ho sabem, n’hi ha països normals i uns altres que no ho són. Els que podem encabir sota aquest rètol són aquells que, entre altres moltes coses, saben quina és la llengua que parlen. El nostre país, amb tantes virtuts i bondats, malauradament no és un país normal. I no ho és perquè hi ha gent que fa molt de temps que s’entesta en que no ho siga. Si més no en matèria de llengua.

En Amèrica han estat molts i greus els problemes entre els diversos estats que comparteixen frontera; alguns fins i tot han pogut arribar a la guerra en èpoques de la seua història republicana. No obstant això, ni els uruguaians tenen problema de denominació de la llengua que parlen amb els argentins, ni els xilens amb els peruans, ni els colombians amb els veneçolans, ni els hondurenys amb els nicaragüencs, ni els mexicans amb els cubans per a ser cadascun el que són i admetre sense problema que parlen espanyol. Amb moltes variants pròpies de l’espanyol d’Amèrica, tan estudiades, però amb un consens absolut pel que fa al nom de la llengua que fan servir: la de Cervantes. Diferències poden haver-ne entre el portuguès de Brasil i el de l’antiga metròpoli ibèrica, però tots dos connacionals entenen que parlen la llengua de Camões. I que anem a dir de l’anglés d’Anglaterra, Escòcia, Gales, Irlanda, Austràlia, Canadà o els Estats Units d’Amèrica? Que no són cadascun dels parlants nacionals del seu país sense que això siga obstacle per a que es reconeguen com a parlants de la llengua de Shakespeare.

A casa nostra les coses són més complicades. El PP torna amb la matraca del valencià i el català. Una vegada més, i són ja incomptables les ocasions, el Partit [dels nostres] Pecats desafia la romanística internacional i el sentit comú més elemental, i torna a castigar-nos les neurones amb sentències delirants que si foren sinceres ens farien sentir pena pels seus emissors. Tanmateix, cal no patir el més mínim. Ells saben que estan mentint, una vegada més. Senzillament fan i diuen el que creuen que els convé, electoralment parlant. El darrer exemple és el del MHP Fabra, un home que fa temps que va perdre la noció del ridícul –si és que la va tindre de jove- qui va preguntar –en castellà, clar; tot i que la cosa venia a propòsit de qué és el valencià- si l’oposició porta la senyera o la quadribarrada.

Ells saben, -si més no els que tenen el batxillerat acabat, com és el cas de Fabra-, que allò que ha dit l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és l’única cosa que es pot dir: que la llengua dels valencians és la “llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català”.

Darrere de l’oposició del PP a l’Acadèmia no n’hi ha més que la voluntat de jugar una altra vegada amb el fantasma del catalanisme depredador de la valencianía bien entendida de cara a les eleccions. Ni ara ni mai han volgut debatre; ni ara ni mai han volgut potenciar la llengua que diuen defensar, tan distinta –afirmen- de la que parlen els catalans.

No és que hagen volgut potenciar la llengua pròpia davant l’empenta d’una altra tan estranya i aliena als valencians com la dels veïns del nord. Allò que desitgen i no poden és eliminar-la o, en el millor dels casos, reduir-la en el seu ús a l’espai domèstic o a l’informal. Mentre ho aconsegueixen, tracten d’utilitzar-la de forma bastarda per a enganyar ànimes beneïdes i analfabets funcionals amb allò de que el valencià és la llengua dels ibers, arrodonida més tard per Al Russafi i companyia.

Si volgueren raonar podríem explicar-los que els xilens són xilens i els peruans són peruans, sense cap problema tot i que comparteixen frontera i parlen el mateix idioma, amb les seues formes particulars ben definides. Igual que els andalusos i els lleonesos, o els castellans i els canaris, que parlen espanyol amb notables diferències de fonètica, prosòdia i vocabulari. Però no volen consensuar res, ni arribar a cap acord: ara que l’AVL no diu el que ells volen, sols tracten d’estripar la baralla.

Entenc que no cal anar més enllà de la denúncia de l’intent de manipulació grollera que, una vegada més, el PP ha posat en marxa. Pense que cal dir el que s’ha de dir i no perdre ni un minut més en discussions. Són ells els qui pateixen el descrèdit davant els ciutadans; són ells els qui tenen problemes interns, i volen amagar-los; són ells els qui estan abocats als tribunals per problemes de corrupció generalitzada. No col.laborem en la difusió del seu objectiu intoxicador.

L'Espanya de les marees de colors.

El PP s'ha convertit, em diu un ocurrent, en el Partit Provocador…  de marees de colors: la blanca, la verda, la violeta. I és que el seu màxim dirigent, el president del govern del Regne d'Espanya, cada vegada més qüestionat entre els seus, és un expert a irritar –a provocar les ires- de propis i estranys. Molt cridanera ha estat l'espantada de pesos pesats de l'organització cada vegada més reaccionària que conservadora, com són Aznar i Mayor Oreja, els qui s'han permès menysprear al mateix Rajoy al no assistir al conclave del partit organitzat a Valladolid durant el primer cap de setmana de febrer. Aquesta espantada quasi ha coincidit en el temps amb l'aparició d'un nou partit, una escissió per la dreta, per l'extrema dreta, d'una organització que es diu VOX, i que està liderada per dissidents crítics del PP oficial, al que consideren massa tebi en temes com el final del terrorisme o el que en qualifiquen de desafiament català, i al que critiquen la seua política fiscal i la que consideren poca espenta privatitzadora del sector públic.

Viu un molt mal moment el partit governamental. Els nervis ho tenallen, i és que no són pocs els problemes que l’assetgen. Destaca entre ells la incapacitat per a donar una resposta a la crisi que no faça recaure els costos sobre els més febles (les xifres d'avanç de la pobresa són dantesques, particularment les de la desocupació; així com la de llars que han caigut per sota de la línia de pobresa) i, en paral·lel, l'assot de la corrupció que ha regat d'imputats amb carnet del PP tota la geografia espanyola. 

La reunió de Valladolid, Convenció Nacional l’han batejat pomposament, és senzillament una operació de màrqueting polític d'urgència. En absolut és una reunió per a abordar i debatre els problemes d'Espanya o els del propi partit, és una simple excusa per a fer alardó de la millora d'alguns indicadors macro i intentar contrarestar les diverses marees que Rajoy i els seus han deslligat en els dos anys que porten en el govern.

La marea blanca, especialment activa a Madrid, és la marea sanitària. Acaba d'assolir un èxit de gran importància: els seus participants han aconseguit parar i revertir la privatització de sis hospitals públics parida i desenvolupada pel govern regional, amb el silenci còmplice de la ministra de sanitat Ana Mato. La batalla, ferotge, s'ha saldat amb la fugida de les companyies privades que anaven a fer-se càrrec dels hospitals i amb la dimissió del conseller del ram. Ha deixat, a més, molt tocat al mateix president de la Comunitat autònoma i a la pròpia alcaldessa de Madrid, políticament irrecuperable des de la seua esperpèntica actuació a Buenos Aires, on la capital madrilenya va perdre l’organització de l'Olimpíada de 2020.

La marea verda sacseja l'educació des de fa mesos. El ministre Wert, un Torquemada que no haguera desentonat en els anys de l'Espanya més negra, ha aconseguit mobilitzar a tota la comunitat educativa: professors, pares i estudiants. Els carrers s'han omplert setmana rere setmana de manifestacions, tancaments, manifestos, proclames i compromisos en contra d'una llei que no solament és innecessària i cara, sinó que, d'aplicar-se, endarreriria la realitat educativa a la dècada dels setanta. Tots els partits de l'arc parlamentari s'han compromès a abolir la Llei Wert en el moment en què el Partit Provocador perda la majoria absoluta en la Càmera.

La marea violeta l'ha deslligat el ministre de justícia, Alberto Ruiz Gallardón. Un camaleó de la política que, així opinen diversos observadors, s'ha passat de frenada amb la proposta d'una modificació legislativa sobre l'avortament que fa retrocedir la [nul.la] llibertat de les dones als anys del franquisme. Ha provocat manifestacions de protesta i solidaritat amb les dones espanyoles a París, a Londres, a Roma i altres capitals europees. A més, milers de persones s'han concentrat a Madrid i s'han dirigit al Parlament per a exigir la retirada del projecte. La resposta del ministre, en la Convenció vallisoletana, ha estat un exercici de fatxenderia: ha empenyorat la seua paraula en què el projecte no serà esmenat. Justament el contrari del que li demana no solament la societat espanyola, sinó dirigents destacats del seu propi partit. Gallardón és, al costat de Wert, el Gran Provocador de marees de colors. Tan sols Rajoy i la seua secretària general, María Dolores de Cospedal -molt tocada pel més greu problema de corrupció interna que afecta al partit, el Cas Bárcenas; i a més per tribulacions poc clares del seu marit-, competeixen amb ells en agitar a la ciutadania provocant les marees cíviques que els han fet desplomar-se en les enquestes de cara a les eleccions europees i a les posteriors municipals i autonòmiques.

En el seu exercici de màrqueting polític defensiu, des de Valladolid, el PP diu que ells són la marea blava. Una marea que, se suposa, contrarestarà a les altres. I és que la blanca, la verda i la violeta tenen molt de roges, segons ha declarat un dels menys perspicaços dirigents del partit, el president murcià Valcárcel. Al final, resultarà que el PP s'ha reunit a Valladolid per a dir-nos que ells són els blaus i els qui els contradiuen són els rojos. Tan originals com el mateix Franco i els seus sequaços. Així està el pati, i mentrestant les xifres macro milloren i les micro segueixen colpejant als més vulnerables. Rajoy i la seua tropa segueixen a la seua, però podria ser que les marees que estan provocant se’ls emporten per davant més prompte que tard.