Pobles i populismes.

Quan des del llenguatge col·loquial parlem de poble ens referim habitualment al conjunt de persones d'un lloc, regió o país que tenen un mateix o paregut origen o comparteixen -amb variacions menors- una mateixa cultura. Raonable i senzill d'entendre. No obstant això, quan aquest concepte de poble es converteix en categoria política la cosa es complica. Fonamentalment perquè s'utilitza designant el tot per la part, amb un afany totalitzador que freqüentment és no solament abusiu sinó bastard en la mesura que eixe genèric serveix a interessos particulars que es volen fer passar per generals. Es parla així amb intencions inconfessables del poble espanyol, el poble català, o el poble basc, per citar alguns casos pròxims.

Alguns, potser per deformació professional, o per pur sentit comú polític, ens posem en guàrdia quan escoltem a un dirigent polític parlar del que desitja o necessita el poble, el seu poble, el que ell representa, dirigeix o lidera.

Per aquesta senzilla raó no ens agraden i ens preocupen els qui utilitzen amb tanta facilitat el concepte de poble en el discurs polític. Ens estimem més sentir parlar de ciutadans, en tant que subjectes de drets civils i polítics personals i inalienables.

Parlar amb lleugeresa del poble com a subjecte polític, del que aquest poble desitja o necessita, és una de les característiques dels sistemes polítics que són denominats populistes. Apressem-nos a aclarir que és necessari diferenciar comportaments [polítics] populistes de sistemes [polítics] populistes. Els primers estan generalitzats. Pràcticament tots els partits polítics es recolzen en un discurs populista: enalteixen el propi i degraden l'alié, il·luminen els seus encerts i oculten els seus errors o insuficiències, culpabilitzen sempre als altres del que va malament i es fan amb la paternitat exclusiva del que va bé, exageren els dèficits dels adversaris i canten els seus propis encerts com a resultat de les grans virtuts que els singularitzen.

La novetat en aquests temps difícils que vivim és que han aparegut organitzacions noves i, en paral·lel, semblen estar mutant unes altres no tan recents, que ens fan témer que estan en trànsit de que el seu comportament [populista] done pas a un sistema [populista]. Exemples, noms es preguntarà el lector. Proposem acabar de llegir aquest text i que cadascun done les seues pròpies respostes a la pregunta.

L'etiqueta populista ha sigut aplicada a règims, estats, organitzacions polítiques i líders partidaris, i el primer problema amb el qual ensopeguem és que tenim dificultats per a saber que hi ha darrere d'aquesta etiqueta, darrere del propi concepte de populisme. Els historiadors, els sociòlegs, els politòlegs han escrit abundantment sobre aquest problema, i amb freqüència han utilitzat el mateix concepte per a referir-se a fenòmens molt diferents. En un primer acostament podem dir que quan es parla de populisme es pot estar al·ludint a: 1) formes de mobilització política en les quals líders demagògics i carismàtics manipulen a grups humans amplis i amb escassa formació política; 2) moviments socials policlassistes, liderats per la classe mitjana o alta però amb una àmplia base popular obrera i/o camperola; 3) una fase històrica en el desenvolupament dependent o una etapa en la transició a la modernitat; 4) polítiques estatals redistributives, nacionalistes i incloents, oposades a les polítiques excloents que beneficien al capital estranger, concentren l'ingrés i reprimeixen les demandes populars; 5) un tipus de partit polític liderat des de la classe mitjana o alta, amb base popular i sense definició ideològica precisa; 6) un discurs polític que divideix a la societat en dos camps antagònics: per exemple el poble contra l'elit dominant; i 7) en la mesura que s'ha donat i es dóna amb freqüència a Amèrica Llatina, l'intent d'algunes nacions de controlar processos de modernització determinats des de l'exterior, fent que l'Estat adopte un paper central en la defensa de la identitat pròpia i en la promoció de la integració nacional mitjançant el desenvolupament econòmic.

Pot dir-se, doncs, que quan diem populisme no estem parlant d'un concepte clar, sinó tot el contrari. Malgrat això, la pròpia força del concepte, la noció intuïtiva que tothom sembla tenir d'ell, ha fet que després de dècades segueix sent utilitzat per a catalogar règims com el d'Alberto Fujimori en el Perú dels noranta o el d'Hugo Chávez/Nicolás Maduro en la Veneçuela actual, per no fer una llista més extensa. Sembla que amb el populisme passa que ningú sap definir-ho, però tots saben el que és.

         Així doncs, si acceptem el concepte, i sembla que no hi ha alternativa, observarem que podem trobar un populisme primerenc o liberal, un  populisme clàssic i, finalment, allò que hom denomina neopopulisme. Entre els populismes primerencs podem incloure els governs d’Hipólíto Yrigoyen en l'Argentina, amb el seu radicalisme personalista; i el d'Arturo Alessandri a Xile, amb la seua “benvolguda xusma”. Tots dos van ser deposats per sengles colps militars.

         El populisme clàssic, el de més difícil anàlisi, és aquell que triomfa majoritàriament durant les dècades dels trenta i els quaranta del segle XX. I ho fa de la mà de Getulio Vargas a Brasil, Lázaro Cárdenas a Mèxic, Juan Domingo Perón en l'Argentina, Victor Raúl Haja de la Torre en el Perú, Rómulo Betancourt a Veneçuela o Jorge Eliécer Gaitán a Colòmbia. Tots ells, des d'una mobilització policlassista fonamentalment de masses urbanes, es definien com a promotors d'un canvi social a favor dels treballadors, des de la democràcia electoral i el nacionalisme continental. Apareixeran altres propostes populistes en els anys seixanta i encara en els setanta: Goulart a Brasil, Velasco Ibarra a Equador, Velasco Alvarado al Perú, Echevarría a Mèxic, o el dels germans Castro a Cuba per citar algunes que podrien ser més, però no tindran l'èxit de les primeres. Les dictadures militars de nou tipus, les anomenades de Seguretat Nacional, seran les que acabaran amb moltes d'aquestes experiències de populisme tardà.

         El neopopulisme dels noranta ha de ser entès com una resposta a la fortíssima crisi econòmica dels vuitanta i als seus efectes més duradors, amb grans demandes socials no cobertes, que va impulsar nous lideratges amb fort suport social. Cal inscriure'ls en contextos com el de la informalització de la política, marcada per processos que es produeixen i desenvolupen al marge i en contra de la política tradicional i de la institucionalitat democràtica; aquells en els quals es viu una crisi profunda del paper mediador dels partits polítics històrics. El neoliberalisme, dels vuitanta i els noranta, més o menys salvatge segons països, va contribuir a la desinstitucionalizació de la representació política, la qual cosa va constituir un immillorable brou de cultiu per a aquests neopopulismes.

Cal apuntar finalment que pel que fa al populisme, podem acostar-nos a la seua comprensió des de l'establiment de cinc característiques que permeten tant la comparació de fenòmens com la identificació de subtipus que tenen, allò que podríem dir, una semblança de família. Són aquestes: 1) Un patró personalista o paternalista de lideratge polític, encara que no necessàriament carismàtic; 2) Una coalició política policlassista i heterogènia, amb majoria abundant de sectors subalterns; 3) Un procés de mobilització de dalt a baix, que passa per alt les formes institucionalitzades de mediació, o les subordina a vincles més directes entre el líder i les masses; 4) Una ideologia amorfa o eclèctica, caracteritzada per un discurs que exalta als sectors subalterns i que és explícitament antielitista i/o antiestablishment;  5) Un projecte econòmic que utilitza mètodes redistributius o clientelistes, àmpliament difosos amb l'objectiu de crear una base material per al suport dels sectors populars.

És necessari estar molt atents a l'emergència d'aquestes propostes polítiques. No apareixen perquè sí. Sempre hi ha raons que les expliquen. Algunes de les causes tradicionals de l'aparició de les alternatives populistes es donen ací i ara: baixa o molt baixa qualitat democràtica, descrèdit de tot tipus d'institucions, crisi econòmica que colpeja als més febles i els més joves, crisis de valors comunament acceptats, desprestigi dels partits polítics tradicionals, allunyament creixent entre el govern i els ciutadans, sensació d'engany o frau als ciutadans per part dels seus teòrics representants, corrupció que apareix com generalitzada en les altes instàncies polítiques, econòmiques o financeres, reducció o posada en qüestió de drets consolidats dels ciutadans, etc.

No obstant això, és convenient recordar que els populismes sempre fracassen. Tard o d'hora. Pretenen ser una drecera a la solució dels problemes. I mai, mai els grans problemes tenen solucions senzilles. En el nostre cas, com en molts altres, l'única eixida és elevar la qualitat de la democràcia, castigar amb rapidesa els comportaments dolosos, depurar als qui roben o menteixen a la ciutadania, enfortir les institucions i incrementar el volum dels qui participen de forma activa i vigilant en la gestió de la cosa pública. No hi ha més. Altres camins poden semblar més atractius per justiciers i immediats. Però és aparença i no realitat.

Brasil no és una illa, o la corrupció com a pandèmia.

Per raons de tipus professional que no vénen al cas, he viatjat a Brasil tres vegades en els últims tres mesos. Dos d'elles al Nord-est, i la tercera i última a Sao Paulo. M'he mogut, doncs, entre dos de les grans i distants realitats socioeconòmiques i culturals del gegant que és la República Federativa del Brasil: la nordestina, que passa per ser la regió menys afavorida; i la paulista, la més desenvolupada i cosmopolita de tot el país. Són ja molts anys viatjant amb certa regularitat a aquell enorme lloc del planeta, però mai com ara havia pogut arreplegar en viu i en directe un procés electoral tan polaritzat com el qual s'està vivint.

No pretenc fer una anàlisi quant a les perspectives electorals dels dos candidats que van a concórrer en segona i definitiva volta per la presidència de la República brasilera, i molt menys apostar per una o una altra de les opcions en pugna. La meua intenció és molt més modesta i més d'acord amb la meua formació d'historiador i analista social. Sobretot m'interessa posar sobre el paper les coincidències que observe en la realitat brasilera en relació amb les que ens són més pròximes, com l'espanyola o la valenciana.

Apuntem algunes idees contrastades: si durant els anys 2007-2010 Brasil havia crescut al 5%, en el període de la presidenta Dilma Rousseff, 2010-2014, ho ha fet al 2, contra l'esperat 4%; el Real, la moneda oficial, s'ha depreciat, la qual cosa ha augmentat la desconfiança dels consumidors; s'ha constatat una pèrdua del valor de mercat d'empreses estatals, com la immensa i fonamental Petrobras; ha augmentat la inflació, una bèstia negra de l'economia i dels ciutadans de Brasil; ha descendit el volum de les inversions estrangeres, singularment les de Xina, entorn d'un 10% en els anys 2010-2013. A més del dolorós fracàs esportiu de la canarinha, el Mundial de futbol ha tingut un cost sorprenent major que els tres anteriors mundials sumats. L'esdeveniment es va desenvolupar entre greus acusacions de corrupció i, en general, va oferir una imatge d'improvisació i incompliment dels terminis en la finalització d'obres. El resultat final ha generat, just al contrari del que es pretenia, un deteriorament de la marca Brasil en l'exterior.

En la mesura que els mesos anteriors al Mundial de futbol es van produir extraordinàries mobilitzacions i protestes per tot el país, que van començar amb les contràries als preus del transport en Natal (Rio Grande do Norte, en el Nord-est), la percepció de balafiament en infraestructures i en els recursos destinats a l'esdeveniment esportiu haguera sigut millor –diuen els crítics- dedicar-los a greus mancançes d'índole social, i que es van expressar en la consigna “*Nao vai ter copa”. Va ser síntesi d'una pregunta estesa entre la ciutadania: per què no gastar aquells recursos en educació, en sanitat… en reduir la desigualtat?

Des d'aquesta vora de l'Atlàntic és impossible no sentir-se seduït pel desig d'intentar una aproximació comparada entre la conjuntura brasilera i l'espanyola. Al costat d'una pèssima gestió política de les protestes ciutadanes, que han conduït a la presència dels indignats, fa un any era impossible no percebre a Brasil una sobredosi d'eufòria com l'existent en l'Espanya prèvia a l'esclat de la crisi. Eufòria que se sustenta[ba], potser, en una bambolla econòmica que si ací va ser l'especulació immobiliària allà ha fet del híper consumisme afavorit des de les instàncies de govern el motor de l'economia nacional. I, finalment, i per sobre de tot, com a Espanya, el fantasma de la corrupció recorre Brasil sense control.

I amb aquests vímets arribem a la cita electoral del primer diumenge d'octubre. La mort en accident aeri d'Eduardo Campos, líder del Partit Socialista (PS), va determinar que assumira la candidatura Marina Silva, una dona d'origen molt humil, carismàtica, evangelista i ex ministra del govern de Lula da Silva. Si bé les primeres enquestes després de la irrupció de la popular candidata van trastornar l'escenari electoral, finalment les aigües van tornar al seu llit. Importants errors en campanya, particularment en televisió, una certa percepció d’inexperiència del seu equip i el temor d'una part de l'electorat al fet que el de Marina fóra un govern massa heterogeni i feble, la va despenjar en el resultat de la primera volta. Van passar a la segona i decisiva l'actual presidenta, Dilma Rouseff, al capdavant del Partit dels Treballadors (PT), i Aécio Neves, candidat del Partit de la Socialdemocràcia Brasilera (PSDB), amb un resultat 42 a 34 a favor de la primera. Un partit aquest últim, per cert, que contràriament al que és freqüent llegir en la premsa espanyola no és ni un partit de dretes ni un partit conservador, sinó una espècie de partit progressista i reformista a la forma llatinoamericana, amb la seua ala social liberal i la seua ala socialdemòcrata; és a dir, un partit que encaixaria sense problemes en l'escenari partidari europeu.

La campanya es decidirà, finalment, el pròxim dia 26. Queden, doncs, dues setmanes encara i no van a ser fàcils. La mirada del viatger ha detectat alguns elements als quals cal parar esment.

La primera i possiblement la més sorprenent és que encara que als mitjans es respira que estem davant un canvi de cicle, que es viu una polarització extrema entre els partidaris de Dilma i de Aécio (la política brasilera és extremadament personalista), no eximeix de desqualificacions i fins i tot d’insults, en el carrer hi ha molt poc ambient electoral. De fet, si el viatger no parara esment a la televisió i a la premsa, podria no adonar-se’n que el país es troba en el tràngol electoral en el qual es troba.

Es percep l'existència de greuges territorials molt seriosos. Brasil també té el seu nord i el seu sud. I l'asimetria dels nou estats nordestins d'una banda, i els del sud-est, encapçalats pel més desenvolupat estat de Sao Paulo, és molt evident. Els dos candidats són del sud. La presidenta Rousseff, natural de Minas Gerais, ha acusat als tucanos (els de el PSDB) de menysprear als nordestins, per considerar-los no solament pobres sinó ignorants. Rousseff ha agranat allí, en el Nord-est, i Neves (que també és de Minas Gerais) ha obtingut uns resultats considerablement inferiors als de la líder del PT.  A més, l'actual presidenta es va imposar en l'estat natal de tots dos (43/40), tot i que Neves ha sigut reeixit governador d’ell; però, en el transcendental estat paulista, el tucano s'ha imposat per un clar 44 a 26.

Les espases estan en alt, tant i més perquè el PS, amb Marina Silva al capdavant, ha decidit recolzar a Neves. Com l'ecologista va obtenir el 21 per cent dels vots en la primera volta, si els seus electors seguiren la consigna del partit el resultat estaria cantat. Però no serà tan mecànica la cosa.

El PT parla del retorn de fantasmes del passat, que connecta amb l'amenaça de que el PSDB acabarà amb l’atapeïda xarxa assistencial de l'era Lula. Els tucanos repliquen que millor seria comptabilitzar a aquells que són capaços d'eixir de l’assistencialisme governamental que als que entren en aquests programes, perquè seria senyal que el desenvolupament del país avançava pel camí correcte. En qualsevol cas, afirmen que mantindran els programes essencials d'assistència social.

No obstant això i malgrat tot, hi ha un problema de molt de calat en l'actual escenari electoral, una patologia greu que està tenallant a la societat brasilera i, per tant, als electors que han de tornar a les urnes dins de dues setmanes: els fortíssims escàndols de corrupció, que han esguitat tot l'últim període polític. L'últim ha sigut el de Petrobras, que en plena campanya està generant grans titulars de premsa, tant i més perquè Dilma Rousseff va ser la ministra d'energia del govern de Lula: directius de l'empresa han declarat en seu judicial, després de pactar amb la fiscalia, que el PT i els seus aliats rebien el 3% dels contractes signats per l’empresa petroliera.

L'oposició insisteix en la necessitat de regenerar el país, i les exigències de responsabilitats no es detenen en Dilma, sinó que afecten també al mateix Lula. Per a l'estranger que ho observa, Brasil és un país que pot semblar una illa; potser és tan gran que mira massa cap a dins de si mateix. No obstant això, els seus problemes són semblants als d'uns altres, en aquest cas als nostres, entre els quals brilla amb intensitat especial la corrupció política. L'escenari electoral espanyol i valencià està encara a mesos vista, però a Brasil prompte sabrem què és el que decideixen els seus electors, si s'inclinen finalment pel canvi en les formes i pautes de la direcció política o si, contràriament, segueixen apostant per un govern que, més enllà de la important taca de la corrupció, ha aconseguit reduir notablement els nivells d'extrema pobresa del país.

En conclusió, una pregunta comuna per a les dues vores de l’Atlàntic: quin pes van a donar-li els electors a la corrupció política?  

El president [Mas] en el seu laberint.

La situació a Catalunya està cada vegada més complicada i preocupant. Recorda aquelles pel.lícules de submarins que pateixen una avaria greu o danys en acció de guerra, se’n van al fons i la temperatura dels reactors puja sense fre perquè no n’hi ha forma de refrigerar-los. De tant en tant, el mariner encarregat de mirar l’agulla de la temperatura diu allò de – “Tres cents quaranta i pujant”. L’agulla catalana ja fa estona que està en la zona roja del medidor i els protagonistes intercanvien mirades com les dels tripulants del submarí.

La confrontació entre el que en diuen bloc sobiranista i el que podríem dir bloc unionista, encapçalat pel Partit Popular, és cada cop més explícita. La vicepresidenta del govern de Madrid ha reconegut que estem davant el pitjor escenari possible. Sáez de Santamaria que, -tot i tindre el vici de parlar com aquell que explica obvietats a persones de pocs recursos intel.lectuals-, és l’única ministra políticament solvent del govern Rajoy, pensava que Mas no faria res al marge de la legalitat. Sembla que de les converses mantingudes a La Moncloa, el PP havia arribat a concloure que només calia deixar que Artur Mas és penjarà amb la seua pròpia corda i que, quan això passara, l’aparició en escena del Tribunal Constitucional faria el que faltava per a desinflar el souflé català. Quins estrategues de via estreta els del Govern de Madrid. Fan feredat.

La bona qüestió és que el bescuit no s’ha desinflat, entre altres raons perquè la situació ja no és un assumpte estrictament partidari ni, per suposat, està sota el control dels seus aparells, i menys encara del de Convergència Democràtica de Catalunya. Caldrà apuntar de passada que això de Convergència i Unió està ja in articulo mortis: la conjunció i que els unia és cosa del passat, atés que ni les formes mínimes es mantenen.

El PP voldria –o hauria volgut- que Artur Mas reculara, que es fera arrere i que això haguera desfet la [relativa] unitat d’acció dels partidaris de la consulta prevista per al 9 de novembre. El problema, però, és que el president Mas està dins d’un laberint del que li resultarà difícil d’eixir. No recorda la situació del President cap submarí, sinó la novel.la en la que García Márquez narra les darreres setmanes de vida del Libertador, Simón Bolívar. El general ja no tenia on anar, ni què fer, i la decadència física d’una vida d’excessos l’havia deixat convertit en una mena d’espectre d’ell mateix. Tret d’un molt reduït grup de fidels, Bolívar no tenia ni tan sols on retirar-se; destorbava els antics amics, i els enemics no volien sinó acabar definitivament amb ell.

No és visible, afortunadament, cap deteriorament físic en el president Mas; ans al contrari, sembla gaudir d’un excel.lent estat de forma. El paral.lelisme del que parlem rau en que potser aviat començarà a ser un destorb per a uns i per a d’altres. Mas ha entrat a un laberint (si som optimistes) o a un carreró sense eixida (si ens deixem arrossegar pel pessimisme), tot fugint dels silencis i de les [impresentables] formes polítiques de Mariano Rajoy.

Fa molt de temps que Mas va perdre el control de la situació, i només mou les seues peces a les caselles del tauler que els adversaris (que en són uns quants) li permeten o l’obliguen. El Molt Honorable català va tirar-la llarga en 2012, i va convocar eleccions. El resultat va ser dels que fan època: va perdre 12 escons al Parlament de Catalunya, en passar del 38.4 al 30.7 dels vots vàlids. Contràriament, Esquerra Republicana va més que duplicar els seus resultats de 2010 quant a escons (de 10 a 21) i quasi va doblar els vots (del 7.0 al 13.7 per cent). El Partit dels Socialistes també va patir una bona derrota, tot passant de 28 a 20 escons i perdent quasi un 4 per cent dels vots (del 18.3 al 14.4 per cent). A més, al Parlament van obtindré representació fins a set forces polítiques, en entrar també les CUP.

D’aleshores ençà, Artur Mas és un líder amb els peus de fang. Tard o d’hora el front sobiranista es trencarà o canviarà tant la correlació de forces que Convergència i Mas passaran a un segon esglaó quant al procés. Les enquestes diuen que ERC ja supera a Convergència, encara amb més marge del que va obtindre a les darreres eleccions europees; que el PSC està a la vora de l’extinció, i que el PP pot ser donat per desaparegut a Catalunya. Tot i amb això, les previsions parlen d’una forta inestabilitat d’un futur govern amb vuit organitzacions representades, atesa la irrupció amb força de Podemos, que encara fa valdre el seu discurs contra la Casta. Una mena de profecia que va acomplint-se dia rere dia, com hem vist aquesta setmana amb la corrupció de les targetes en diners negres de la cúpula de Bankia, precisament l’entitat del major desastre bancari espanyol de tots els temps.

Què farà Artur Mas el dia 9 i, sobre tot, que farà després? Sabrem si està en un laberint o en un carreró sense eixida. El més important, però, és que cada dia que passa queda menys temps per a la política amb majúscula, i a més a més els qui haurien de dirigir-la no donen la talla. És difícil creure que Rajoy siga un interlocutor vàlid per a una política de negociació i de pacte; difícil per no dir impossible. Tot i que les enquestes diuen que tres quartes parts dels electors catalans volen votar, des de Madrid no saben més que parlar del deure sacrosant de complir la llei i de demanar iniciatives als altres. Per a quan les iniciatives de Rajoy? És clar que la llei s’ha d’acomplir. Però, quan la distància entre la llei i segments majoritaris de la societat es demostra tan gran, cau pel seu pes que ha arribat l’hora de revisar la llei per actualitzar-la i posar-la en sintonia amb la nova realitat social.

No és senzill fer això. I demana temps, compromís i lleialtat entre els negociadors. Ara per ara tot són exigències innegociables, preses i falta de lleialtat per totes dues bandes. Pel que fa a Artur Mas, si es deixa arrossegar pel clima polític que ell i d’altres han contribuït a crear entre bona part de la ciutadania de Catalunya i vol immolar-se política i personalment, tots ho lamentarem. Tal vegada rellegir García Márquez i El general en su laberinto li ajudaria a veure un poc més clar entre tanta boira. 

Enveja i també vergonya. Escòcia, Catalunya, Espanya.

Escòcia va votar el 18 d'octubre, i els resultats finals no es van conèixer fins a passades unes hores que per a molts van ser una costera ben llarga. Finalment, els partidaris de que el país es mantinguera dins de Gran Bretanya van vèncer amb claredat.

Estem llegint aquests dies anàlisis molt interessants i unes altres no tant sobre el succeït. Generalment aquestes últimes solen ser reiteratives i teleològiques, quan no tendencioses i viciades d'origen. Per descomptat que s'han fet lectures per a tots els gustos. Abans del referèndum, els que volien desvincular completament la situació a Escòcia de la que es viu a Catalunya explicaven a tot el que els volia sentir o llegir que ambdues nacions no tenen res que veure, que les seues realitats polítiques s'assemblen com un ou a una castanya, i que res del que passara a l'antiga Caledònia podia generar rèpliques a Espanya. Aquests són els que han celebrat amb joia poc mesurada el resultat escocés, i s'han apressat a dir que, per descomptat, l’unionisme britànic ha triomfat perquè més enllà dels fervors explícits dels secessionistes, una majoria silenciosa ha alçat la seua veu contra el desgavell d'una convocatòria a les urnes que mai hauria d’haver-se celebrat. Callen que després del plebiscit s'ha avançat, i sembla que encara s'avançarà més, en la via  federalista britànica.

En la riba contrària, molts esperaven que el desitjat triomf del Sí escocés fóra vent de cua per al procés català i enumeraven les connexions que en la seua opinió podien establir-se entre tots dos territoris. Ara han canviat les tornes i les explicacions respecte a la derrota de la proposta secessionista, encapçalada pel Primer Ministre d'Escòcia Alex Salmond, tracten d'evitar els paral·lelismes o, com a mínim, de matisar-los. L'interès és clar: evitar que el No dels escocesos desanime als partidaris de la secessió catalana. Callen, també, que després del plebiscit s'ha avançat, i sembla que encara s'avançarà més, en la via  federalista britànica.

Tots tenen, en certa mesura i al nostre judici, part de raó encara que, com és lògic, cadascun posa el focus sobre allò que més li convé i fa de la necessitat virtut per a afavorir o no perjudicar, segons els casos, els seus particulars interessos.

Més enllà de les simpaties que poguérem tenir pel Sí o pel No escocés, no han sigut pocs per aquestes terres els qui han reparat en l’alta qualitat democràtica del procés escocés. Quatre idees sustenten aquest reconeixement: un, es va cridar als ciutadans a les urnes perquè decidiren; dos, la campanya va ser renyida i dura, però es van mantenir ben greixades les formes democràtiques; tres, els líders van actuar com a tals i van reconèixer el resultat sense maquillatge algun, donant la cara davant l'opinió pública sense miraments de cap tipus; i, quatre, Alex Salmond va demanar als seus lleialtat amb el resultat i poc després va anunciar la seua dimissió.

Quines coses hem de veure en aquests temps complexos! Anem a pams, però.

L'enveja és, a més d'un pecat cabdal segons l'Església Catòlica, alguna cosa bruta i rebutjable. Però la paraula té una segona accepció que consisteix a tenir un desig honest d'emular alguna qualitat o algun bé que un altre posseeix. I existeix una altra paraula que vull rescatar en aquest moment: vergonya, entenent per tal el sentiment per alguna acció deshonrosa. Com que em referisc a una acció poc o gens honorable d'un altre, seria aquella a la qual en diguem vergonya aliena.

I llavors, de què estem parlant? Doncs d'això, d'enveja i de vergonya [aliena i, ai, també pròpia]. Enveja per aquella alta qualitat de la democràcia britànica, que ja la volguérem si més no semblada entre nosaltres. Un líder que ha vençut mostra agraïment al seu antagonista, el líder derrotat; i aquest, al seu torn, reconeix la derrota, demana lleialtat als seus i dimiteix com a expressió de l'assumpció de la responsabilitat pel fracàs.

I parlem també de vergonya. Des del sobiranisme català s'ha transmès un clamorós ací no ha passat res, que ningú pot creure i que repica amb força davant la falta d'un altre discurs que no siga el reiterat i ja conegut del dret a decidir. Per descomptat que sí, però què ha passat a Escòcia, senyores i senyors?

Vergonya per escoltar a la ràdio al dirigent el PP Esteban González Pons al minut de conèixer-se el resultat escocés fent el més grosser electoralisme, marmolant als anglesos per la convocatòria i perdonant-li la vida als escocesos perquè, en última instància, havien decidit l'única cosa que es podia decidir des de la sensatesa. Aquesta línia argumental de l’inefable eurodiputat només va ser un aperitiu del que ens esperava.

Va arribar Mariano Rajoy, es va situar davant una càmera de televisió, li van posar un teleprompter ben propet i el cavaller va llegir amb la nul·la perícia habitual i la desgana congènita que l’acompanya un text vulgar i conegut, farcit de llocs comuns i d’al·lusions amenaçadores a la llei; missatge amb el qual pretenia desqualificar l'esdevingut a Gran Bretanya. La imatge de Rajoy en pantalla, en un primer plànol excessiu que engrandia els seus tics oculars coneguts, va ser un lamentable i patètic contrapunt a les intervencions que havíem vist de Salmond i de Cameron.

El que s'ha dit, vergonya, molta vergonya. Aliena, sí; però també pròpia. Vergonya de constatar una vegada més que Mariano Rajoy és, ni més ni menys, que el president de govern que els electors espanyols van triar [de manera indirecta] per majoria absoluta.

La diferència catalana, Rajoy i Cameron.

Catalunya comparteix amb la resta de les regions peninsulars la crisis econòmica que ha provocat una duríssima crisi social i una davallada dels serveis públics i del paper assistencial de l’Estat. La resposta a la crisi econòmica ha anat per la via de la devaluació interna, la qual cosa ha generat una rebaixa salarial que ha reduït el consum i ha provocat més atur, menys ingressos fiscals i més dèficit públic que força a retallar més i més els pressupostos. La política del Partit Popular que governa Espanya des de l’ensorrament del socialista Rodríguez Zapatero en 2011 no ha estat altra que seguir les directrius de l’Alemanya de Merkel i del FMI de reduir el dèficit a qualsevol preu, així que fa anys que estem dins un cercle infernal del que no es veu l’eixida. Al Principat, està per delimitar quina ha estat la responsabilitat del govern de Mas i de Convergència i Unió, amb el suport des dels marges d’Esquerra Republicana, però aquesta és una altra història.

Com a Espanya, també a Catalunya va sorgir i creix sense descans el Partit dels Indignats [o dels Encabronats o el Partit de la Ira, com ha escrit Enric Juliana]. Arreu l’Estat, l’escenari en el que ara estem s’inicià amb el 15M [de 2011] i les acampades a les places de les ciutats espanyoles i ha començat a cristal·litzar, parlant electoralment, en eixe fenomen imprevisible avui que se’n diu Podemos. Els partits majoritaris estan desarborats davant la nova situació: el PP no obstant creu, estúpidament, que és un monstre que el beneficia en la mesura que està devorant al PSOE i a Esquerra Unida, per la qual cosa no fa altra cosa que publicitar-lo amb intensitat. L’esquerra clàssica, que els de Podemos desqualifiquen de forma irresponsable amb arguments en blanc i negre, no sap cap on anar, ni com respondre al desafiament permanent d’un grup que practica un discurs populista que connecta de meravella amb milions de persones que se senten membres del Partit dels Encabronats.

Catalunya, no obstant, presenta una diferència substancial amb altres regions peninsulars: és un territori amb molts ciutadans que se senten nacionalment catalans [i no tant espanyols]. La conjuntura de crisi i la dura devaluació interna han provocat al Principat una resposta coincident i diferenciada alhora a la de la resta d’Espanya: a més d’indignació ha potenciat el sentiment nacional de milions de persones i l’encabronament ha pres una consistència i una capacitat mobilitzadora insospitada i insospitable. I és que el Govern de CiU ha aconseguit convèncer a molts que, pel que fa als efectes de la crisi, tot és culpa de Madrid. No els ha resultat massa difícil.

El Partit Popular, des del segon govern d’Aznar entre 2000 i 2004, durant els anys que va passar a l’oposició entre 2004 i 2011, i en el darrer període de Rajoy, des de 2011, ha volgut fer la re espanyolització d’Espanya [com va dir, bocamoll com és, el ministre Wert], és a dir refer Espanya com a ells els agradaria: uniforme i castellanitzada, tot i que respectant las sanas particularidades regionales que a todos nos enriquecen. El Partit Popular, amb els seus analistes de FAES al front, fa temps que estan entestats en posar ordre [especialment, però no sols] a les regions basca i catalana.

Particularment a aquesta darrera, la política del PP ha generat exactament el contrari del que es proposava, i el partit de la dreta espanyola s’ha convertit en un motor de generació d’independentisme. Costa de creure tanta estupidesa, tanta arrogància i tanta incapacitat política. Ni els més radicals catalanistes donen crèdit al que veuen.

L’operació españolizadora ha estat dirigida més amb els budells que amb el cap. Espanya és un país de molt baix fervor nacional convencional. El nacionalisme espanyol enveja l’entusiasme nacional de –singularment- bascos i catalans, amb la seua devoció per la bandera, pel seu himne i per la solemnitat davant les efemèrides nacionals. Espanya té un himne sense lletra que impedeix cantar-lo, per exemple, com fan els brasilers, els xilens, els francesos o els italians. A més, a Espanya, la bandera és aquella que per a molts resulta impossible deslliurar de la guerra civil i de la dictadura franquista, i així no és fàcil sentir estima real per aquests símbols. Comptat i debatut, el resultat és que els nacionalistes espanyols –incloent-hi els més moderats i també les del nacionalisme banal- suporten amb dificultat i de vegades amb ràbia les demostracions de consistència nacional dels separatistes.

Mariano Rajoy i el PP han volgut aprofitar-se d’eixa enveja. El líder del PP, un home que combina la indolència i la manca de preparació amb una singular capacitat per a romandre immòbil, ha fet servir des de sempre aquesta característica per a arribar fins on ha arribat. Deixar podrir-se els problemes, deixar que el temps acabe amb els adversaris i els esgote en la lluita contra el seu mur de silenci, no dir ni sí ni no, esperar i esperar. I això és el que està fent amb la situació a Catalunya.

Rajoy espera que els empresaris i els banquers de Barcelona li expliquen a Artur Mas on està la ratlla roja; i que l’amenaça d’aplicar rigorosament la legislació vigent tinga efectes disuasoris. Potser confiava que la confessió de Pujol afectaria el fervor nacional, però tot i que ha sigut una bomba i de les grans, bona part de la societat catalana no s’ha desmobilitzat. I és que en la seua desídia suïcida la situació està fora de control. Encara no és l’hora d’abandonar la paràlisi i plantar cara a la situació? No veurà el calvari que està passant el seu col.lega Cameron amb Escòcia?

Comença el nou curs amb l'amenaça de colp a l'Estat democràtic.

L'estiu entra en la seua última fase, s'han acabat les vacances per als qui tenen treball i el jovent torna als centres d'ensenyament: ha començat el nou curs.

No va a ser un curs fàcil per a ningú, i menys en l'actual situació política. Núvols ben negres cobreixen l'horitzó, i no solament l'electoral. Encara que les municipals i regionals seran al maig pròxim, la tardor es preveu calenta socialment parlant, i l'hivern més que convuls. És a dir, que abans que la primavera arribe anem a viure una etapa política i partidària d'alt voltatge, d'una intensitat inusual, i això que d'intensitats polítiques anem ben servits en els últims anys. La confrontació de la primavera serà, a més, el pròleg de les legislatives de novembre; així que l'any 2015 se'ns anuncia recarregat d'emocions i tensions que poden arribar a afectar seriosament la salut del ciutadà.

L'economia no remunta el vol per molt que Mariano Rajoy parle que aquesta té ja arrels vigoroses [sic]. Seran vigoroses, portentoses, poderoses o mega galàctiques, però no es veuen per cap lloc. És cert que les xifres macro estan millorant, però no ho és menys que més enllà dels Pirineus la recuperació econòmica està entre tíbia i freda (Alemanya, França i Itàlia estan com estan) i el Banc Central Europeu acaba de deixar l'interès financer per a la banca en el 0.05. Com d'espès està el panorama perquè Draghi, desoint a Merkel, haja baixat els tipus al mínim històric? En les terres que governa [és una forma de dir-ho] Rajoy, la desocupació no disminueix. Els poquíssims llocs de treball que es creen són estacionals, precaris i malament pagats. El Partit Popular ha aconseguit alguna cosa inimaginable fa pocs anys: que es puga ser treballador a jornada completa, i estar per sota de la línia de pobresa. Pitjor és no tenir treball o tenir-ho a temps parcial, diuen els de Rajoy [i els grans empresaris, al costat dels banquers], i tenen raó. Raó carregada, açò sí, d'una sobredosi de cinisme superlatiu. Aqueixos treballadors precaris i malament pagats haurien de, en eixa lògica, agrair als seus ocupadors que no usen el fuet contra ells. Espanya, la de les arrels vigoroses, va estupendament. Això diuen des del Govern, i la majoria de la gent es pregunta de quin país parlen.

La política partidària està retorçada, gripada, obsoleta. I això ocorre perquè el model de la Transició va col·lapsar. Ja no serveix. Cal reformar-lo a fons, si no volem que el sistema s'enfonse; si no volem que l'actual escenari de partits s'òbriga als extremismes de dreta i als populismes de diferent signe, així com als diversos particularismes que poden créixer amb facilitat en un escenari com l'actual.

La Constitució de 1978 es va quedar xicoteta i la societat actual no cap dins d'ella. Cal canviar-la, actualitzar-la, sintonitzar-la amb una realitat glocal que no és ni pareguda a la de finals dels anys setanta del segle passat. Tothom ho sap, tots sabem que cal fer-ho, però ningú té la suficient claredat d'idees ni el necessari lideratge com per a afrontar aquest repte. No hi ha més que tacticisme, cortoplacisme, càlculs mesquins i la disposició de tots a saltar-se un ull si en l'envit deixa cec a l'adversari.

La qüestió catalana és l'evidència de l'obsolescència del model que va sorgir en els anys de la tornada a la democràcia. Els nacionalistes moderats de Convergència i Unió estan a les portes del divorci, i a més han perdut el timó d'un procés que van assumir perquè des de Madrid, pràcticament, se'ls va espentar a fer-ho i perquè no van tenir el suficient realisme estratègic com per a desmarcar-se de les opcions netament sobiranistes o independentistes. Aquests últims han emprès un camí cap a la secessió exprés que no es pregunta pel dia després i que atén més a sentiments que a càlculs. I és que Espanya es concep des del centre d'una forma que ni tan sols és mínimament amable amb les perifèries. Espanya és molt plural, i ho és per raons que vénen de segles arrere. Negar-ho, com fa el nacionalisme espanyol, no condueix sinó a la confrontació amb els nacionalismes perifèrics. I és que els nacionalistes espanyols, per negar que no quede: fins i tot neguen que ells siguen nacionalistes.

Els partits polítics sistèmics estan entre des-legitimats per la corrupció i per la seua política antisocial [el cas del PP] o desapareguts en combat [poc de combat] dessagnats en les seues lluites internes [el cas del PSOE]. La coalició liderada pel Partit Comunista, Esquerra Unida, pateix en les seues carns l'aparició d'un nou grup, Podemos, la cotització del qual puja i puja en les enquestes, que amenaça amb posar potes enlaire el sistema. És la versió hispana d'aquell que se vayan todos argentí, encara que com allà no se sàpia qui ni com els van a substituir. A més, per a completar el marc, estan els nacionalistes perifèrics [País Basc, Galícia, País Valencià, Balears, Canàries, Aragó] i altres noves agrupacions polítiques de caràcter local o regional d'esquerra [Guanyem Barcelona, per exemple] o de dreta [UPyD, Ciutadans]. S'augura un escenari ben complicat a l'hora de generar majories de govern.

I què se li ha ocorregut proposar al PP en aquest escenari? Doncs canviar la llei electoral; és a dir, canviar les regles del joc quan estem al final de la segona part. I açò sense comptar amb ningú, valent-se de la majoria absoluta que tenen en el Parlament de Madrid. Per a evitar que coalicions postelectorals els desallotgen de les alcaldies allà on perden la majoria absoluta que ara tenen [serien centenars, segons les enquestes], volen que siga alcalde el cap de la llista més votada. Una vilesa, un autèntic colp a l'Estat, una devaluació sense precedents de la qualitat de la democràcia espanyola, que no pretén més que evitar el pitjor efecte de l’estira-i-arronsa electoral que les enquestes els anuncien: la pèrdua del poder local.

És difícil saber si s'atreviran, encara que com juguen a la desesperada és possible que ho facen. Més enllà de tot el que s'ha dit, la decisió de canviar les regles del joc seria un pèssim missatge a la ciutadania: els polítics [així, en general, com es parla despectivament en el carrer] no tenen un altre objectiu que perpetuar-se en els seus càrrecs. I açò mentre milions de ciutadans cerquen treball sense trobar-lo i senten com l'Estat social tremola sota els seus peus. Un escenari que ni pintat perquè triomfe el discurs populista; aquest sí, amb arrels vigoroses.

Pujol

Que ningú em parle avui, per favor, de campanyes, de pàtries, ni de nacionalismes. Que ningú em demane silenci i, per l'amor de Déu, que ningú m'acusse de fer-li el joc a algú. Vull allunyar-me fins on siga possible del circ mediàtic que ja està muntant-se amb l'assumpte; procuraré no llegir més del tema. Si més no durant els propers dies. 

La veritat, el comunicat m’ha tocat el tendre. No em resultarà senzill deixar-lo arrere. Ha sigut per a mi un colp allà on més mal podria fer-me en aquesta època en la que prima, regna, la indecència política. Ha sigut un colp a aquella part del cervell on siga que habite la consciència ètica.

He de confessar-ho, sempre he sentit admiració per eixe home. Mai no he estat ni tan sols pròxim al seu ideari ni, tampoc, a la seua militància. Però he tingut una imatge d'ell com a persona extraordinàriament solvent, política i èticament. Una persona confiable, molt honorable, més enllà de les litúrgies de palau. Un líder per a una causa, més enllà de la meua distància amb ella.

Avui, amb la primera ullada a la premsa, he entropessat amb el seu comunicat d'ahir. Un text en el que intenta explicar, amb una lògica infantil, impròpia, un comportament inexplicable. Unes ratlles auto-inculpatòries que no poden tindre cap altre efecte, pense, que malbaratar el crèdit personal, més que polític inclús, atresorat des dels anys seixanta del segle passat.

Fa temps que les tribulacions familiars em semblaven una evidència d'allò de la distància que separa a la generació dels revolucionaris o dels avantguardistes de la dels seus fills. Els primers van combatre per la victòria dels seus ideals acarant totes les privacions i amb l'austeritat com a bandera, mentre que els segons han viscut a l'ombra dels beneficis de tot tipus derivats de dur el cognom dels seus progenitors. Pensava que l'home, el líder, patia la vergonya de veure els fills als tribunals, havent de retirar-se de la primera línia de foc polític per motius poc dignes.

Avui, en llegir el comunicat del senyor Jordi Pujol i Soley, he sentit molta tristesa. Vull creure, particularment pel patetisme de les seues ratlles finals, que l'home està vertaderament avergonyit. I demana perdó a totes aquelles persones que hagen pogut sentir-se defraudades en la seua confiança pel comportament que explica al comunicat.

Servidor no és qui per a perdonar-lo. Ni tan sols per jutjar-lo. Servidor, l'única cosa que pot dir és que no podia imaginar aquesta pauta de vida en un home al qual considerava un referent de lideratge, un home al marge de les petites i les grans misèries de l'exercici de la política. Avui he baixat, hem baixat, un esglaó més en l'escala de la decència política.

I, per favor, per favor que ningú no em parle ni de pàtries, ni de nacions, ni de campanyes. Si algú vol insultar-me, l'únic adjectiu que accepte és el d'ingenu.