Encetem una nova època al País Valencià amb una exigència de generositat.

Les urnes han parlat, han dit prou al mal govern i han exigit fer fora els responsables de la situació d’extrema gravetat política, econòmica, social i ètica que pateix el nostre País. El 24 de maig s’ha obert una etapa nova en la nostra vida com a ciutadans valencians. És per això que ens felicitem per l’oportunitat que s’ha obert al davant de la nostra societat, i estem segurs que el missatge d’unitat en la pluralitat que el vot ciutadà ha fet evident ens encoratja a tots, —molt particularment als actors polítics partidaris—, a treballar per elevar la qualitat i l’eficàcia social de la nostra democràcia fins a posar-la a l’alçada de la dels països més avançats de la Unió Europea. 

Les urnes han permés canalitzar la rebel•lia de tots els qui necessitàvem revoltar-nos contra un govern que ha tractat els ciutadans com a mercaderia; un govern que no ha estat preocupat més que pels seus interessos concrets, de la mateixa forma que sols s’ha sentit interpel·lat per les grans variables macroeconòmiques dictades pels mercats controlats pels grans poders financers, al temps que sols ha volgut maximitzar els beneficis dels que més tenen, sense que l’importara en absolut que de les seues accions i les seues omissions es derivara dolor, sofriment, llàgrimes i espant per a tants.

És per això que cal que el nou temps es materialitze en la constitució d'àmplies majories de govern en les quals tots els actors partidaris prioritzen els interessos del conjunt dels valencians. Caldrà aprendre a treballar políticament des d’una nova cultura del pacte polític, d’un seguit d’imprescindibles acords lleials de govern que inauguren i donen contingut a la nova època al nostre País. Després del 24M, la ciutadania espera conèixer la vertadera estatura política dels dirigents que ha triat amb el seus vots.

A casa nostra, tot i algunes experiències locals que convé tindre com a referència, no existeix una vertadera cultura del pacte polític entre partits. Aquesta és una evidència que demostra que un sistema democràtic de qualitat necessita temps, molt de temps per a que els canvis cristal·litzen en una cultura política de qualitat contrastada. Potser no hem tingut suficient temps, malgrat les dècades transcorregudes des que superàrem la dictadura franquista; però tampoc ens hem esforçat a adquirir-la. Ara és el moment, i ho és perquè resulta imprescindible que la unitat en la pluralitat ens permeta afrontar amb garanties la reconversió del nostre País en l’exemple de democràcia d’alta qualitat que necessitem.

Òbviament quan parlem d’una nova cultura del pacte estem proposant una pauta per a la constitució de majories de govern que no passe per l’adjudicació de quotes en el repartiment de les diverses instàncies de poder. No, eixa no pot ser la forma d’abordar una situació crítica com la que patim després de dues dècades en mans de corruptes i corruptors, sotmesos a l'imperi de les majories absolutes del Partit Popular.

El País dels valencians està desarborat econòmica, social i moralment, per la qual cosa una part significativa de la ciutadania ha dit prou. És eixa gent, —que ha sentit fins i tot la vergonya de veure’s assenyalada com a habitant d’un territori que ha passat a ser conegut internacionalment com el paradigma de la corrupció institucional—, la que ha llançat una exigència de generositat als diversos responsables polítics dels partits del progressisme valencianista.

L’exigència és que durant la pròxima legislatura, després de constituir governs que més enllà de la forma que adopten representen en el fons la unitat en la pluralitat, es posposen les legítimes aspiracions partidàries en benefici de l’esforç col·lectiu. La situació que patim és tan dolenta que va des de l’insuficient finançament que rebem de l’Estat a l’increment alarmant dels indicadors de desigualtat interna o des de la pèrdua d’una radiotelevisió pública al menyspreu més absolut per la llengua i la cultura que ens és pròpia, tot passant per la necessitat d’innovar en el model productiu o de revertir la pèrdua de capital humà pels joves que han hagut d’emigrar en no trobar alternativa laboral a casa nostra.

Haver aconseguit despatxar el PP després de tants anys amb majories absolutes que les han fet sentir-se impunes ha estat, tan sols, la primera etapa. Ara cal governar, pobles, ciutats i el propi País en benefici de la majoria. La il·lusió generada ha estat tanta que espanta pensar en una decepció que seria brutal per a tots, cas de no aconseguir fer funcionar el País des de la lògica de l’interés comú. Cal implantar una nova dinàmica que pose negre sobre blanc als ulls dels ciutadans que la política és la més noble de les activitats dels homes i les dones lliures per a resoldre de forma globalment útil els problemes de la convivència col·lectiva en una societat lliure.  

Els ciutadans valencians han de saber i comprovar que un nou temps ha començat, que l’honestedat presidirà l’exercici de la política, que els legítims interessos partidaris quedaran en segon plànol en benefici dels interessos generals, i que tots els qui han robat a mans plenes, els qui han saquejat les arques públiques seran conduïts davant la Justícia per a que paguen pels seus delictes. És amb l’obligació de desenvolupar els canvis necessaris en aquesta nova etapa amb la que els sota signants estem fermament compromesos.

Després del 24M, s'obri una nova època.

Ha finalitzat una època. No és solament que el mapa polític espanyol s'ha fet molt més complex per la irrupció de nous actors partidaris, sinó perquè la cultura política que ha imperat des de fa dècades ha donat mostres inequívoques d'estar mutant de manera incontenible i incontestable.

No solament ha saltat per l'aire el bipartidisme PP-PSOE, no solament han aparegut Podem i Ciutadans, sinó que ha sorgit una extensa nòmina de moviments de matriu popular que ha disputat amb èxit parcel·les de poder fonamentalment en els ajuntaments. Es tracta de col·lectius en els quals es poden trobar associacions cíviques o socials, petits partits més o menys radicals i, fonamentalment, ciutadans indignats, ―uns, descreguts dels partits tradicionals; i altres, espentejats a l'acció política per sentir-se sense representants confiables―, que han trobat així unes vies d'acció política efectiva.

És cert, no obstant això, que el còmput global diu que el PP i el PSOE mantenen la meitat dels vots emesos, però no ho és menys que aquesta xifra és tan sol una aproximació grollera a la realitat. El PP va dir en la nit electoral, i segueix repetint patèticament, que ells han guanyat perquè tenen més vots que ningú, però és una tesi tan ridícula que els qui no són afectes a les seues sigles se’n riuen d’ells amb ganes. La veritat és que ha perdut més de dos milions i mig de vots, així que si això és guanyar caldria revisar el significat del verb.

El PSOE segueix caiguent però a menor velocitat, i anuncia a tot volum que està en fase de tornada a la competició política. Serà així, però està molt lluny d'haver recobrat la credibilitat perduda en els últims anys, i no solament en els de Rodríguez Zapatero.

Podem ha entrat amb força en les institucions, però no ha assaltat els cels com anunciaven. Ciutadans, per citar al segon dels nous partits, també ha mostrat múscul jove, però no s'ha convertit en la clau de govern imprescindible que donaven per segura.

La primera conclusió del 24M a l’escenari espanyol és, doncs, que on hi havia dos partits a disputar-se alcaldies i parlaments regionals, ara n’hi ha quatre. No obstant això, aquesta és una veritat incompleta. Posem dos exemples: l'alcaldia de Madrid i la de Barcelona.

En la primera, la màxima responsabilitat municipal ha recaigut en una jutgessa jubilada de gran prestigi des dels anys de la lluita antifranquista, Manuela Carmena, al capdavant d'una candidatura denominada Ahora Madrid. A Barcelona ha resultat la més votada Ada Colau, líder de Barcelona en Comú, una activista social jove però amb molts anys de militància, molt particularment en la Plataforma Anti Desnonaments, que ha lluitat amb gran coratge contra aquella gran banca insensible que no dubta a expulsar de les seues cases a persones que, ―per culpa de la crisi i la desocupació―, es veuen impedides per a fer front als pagaments de la hipoteca dels seus habitatges. Carmena ha vençut a Madrid no solament al PP, sinó també al PSOE, que ja li ha oferit el seu suport. Colau ha vençut a la totpoderosa Convergència i Unió, que governa la Generalitat de Catalunya. El PSC i el PP són, respectivament, la cinquena i la sisena força de l'Ajuntament de la Ciutat Comtal, quasi irrellevants. Ambdues candidatures, la de Carmena i la de Colau han comptat amb el suport de Podem, però les dues són molt més que l'organització que lidera Pablo Iglesias.

La dimensió de la derrota del PP pot valorar-se, a més de per els dos milions i mig de vots que ha perdut, perquè algunes de les seues més emblemàtiques figures van a ser desallotjades del poder, local o regional, que ostenten des de fa dècades. L'alcaldessa de València, Rita Barberà, en la butaca municipal des de 1991, de la qual Rajoy va dir poques hores abans de la jornada electoral que “era la millor”, serà expulsada del poder gràcies a l'extraordinari creixement de Compromís, una coalició que reuneix el més representatiu del valencianisme polític i social, que ha aconseguit un resultat que es recollirà als llibres d'història. Esperanza Aguirre, emblemàtica líder del PP de Madrid, destacada i irreverent opositora interna a Rajoy, ha sigut humiliada per Manuela Carmena, i això després d'una bruta campanya electoral en la qual va arribar a acusar-la de simpaties cap a l'ETA. María Dolores de Cospedal, secretària general del PP i presidenta de la regió de Castella-La Manxa, perdrà el poder a les mans del PSOE i aliats malgrat haver modificat al seu parer i sense consens, gràcies a la seua anterior majoria absoluta, l'estatut regional i, àdhuc, l'organització electoral.

El més significatiu d'aquestes eleccions, no obstant això, és el canvi que, com hem dit, sembla estar produint-se en la cultura política espanyola. La ciutadania ha emès un missatge clar de repudi al mal govern, a la corrupció, al balafiament dels recursos i a la insensibilitat social. La resposta a aquest estat de l'opinió pública no podrà consistir en un simple repartiment dels càrrecs entre els partits, que necessàriament hauran de pactar per a formar majories de govern estables.

El mandat de les urnes, per a qui vulga entendre’l, és que el simple repartiment de partides pressupostàries, seients de representació i canongies vàries no serà acceptat. Les urnes han exigit programes de bon govern, ús adequat dels recursos i eficàcia social dels òrgans de representació, tal com cal esperar de la situació d'emergència social i moral que viu el país.

Menys el PP, que comença a debatre's entre l'autisme del seu president, les crítiques més o menys vetlades i els anuncis de dimissió d'alguns barons regionals, la resta dels partits diuen haver entès el missatge ciutadà. Ja ho veurem.

Rajoy és un home que ni sent ni pateix i que, davant el desastre del 24M, solament ha admès que la crisi ha sigut molt dura i que no han comunicat bé la seua acció de govern. Tot i que després ha rectificat parcialment, es tracta d'una de les pitjors expressions d'una espanyolitat tòpica i castissa, la del sostenella i no enmendalla. No són pocs els seus companys de partit que reconeixen que per aquest camí no s'arriba més que a l'abisme, i encara que ―com diem― comencen a escoltar-se veus contestatàries, no serà fàcil que en un partit tan jeràrquic i presidencialista com el PP es produïsca alguna cosa semblant a un motí. No serà fàcil, però tampoc hauria de descartar-se una revolta interna que fera que Rajoy avançara les eleccions legislatives previstes per a novembre.

El repte principal, malgrat tot, en l'escenari que s'ha definit després del 24M, és el que han d'assumir les forces polítiques de progrés que han sigut comminades per una majoria qualificada de ciutadans a inaugurar una nova època política a Espanya. Una nova etapa en la qual s’instaure una nova cultura política. En la qual la decència, l'honestedat, la claredat, la transparència i la participació siguen les paraules clau que descriguen una nova realitat en la qual el centre de l'acció política siguen les persones, els ciutadans. Una nova època en la qual la democràcia espanyola assoleixca uns nivells de qualitat homologable a la dels països més avançats de la Unió Europea, particularment en la seua eficàcia social.

El moment de desfer-nos dels qui estan en política per a folrar-se.

Aquestes ratlles estan escrites el dia que estem convocats a les urnes, la data en que milions de persones estem citades amb la nostra responsabilitat de participar en l’elecció d’aquells als que hem de confiar la gestió de la cosa pública.

En un article recent, l’escriptor i periodista mexicà Samuel Schmidt escrivia a propòsit de la situació política al seu país, més concretament sobre el problema de l’abstenció electoral. En aquest sentit, deia que la societat mexicana no té la culpa del nivell ruïnós al que l’acció dels professionals de la política ha dut l'harmonia social, al fet que els partits contracten delinqüents per a rebentar mítings dels seus contrincants, al fet que els candidats s’embruten d'excrements com a estratègia de campanya, perquè quan el procés electoral finalitza, eixos mateixos càrrecs polítics prenen cadira i pacten tranquil·lament com repartir-se la hisenda pública i el tràfic d'influències. La conclusió de Schmidt és lògica: l'enemic no és l'abstenció, és la mala política.

Tot i que les distàncies entre la realitat política mexicana i la nostra és immensa, tant pel que fa a la violència vinculada a la industria del crim com pel que fa al funcionament de les institucions, convé parar compte en quins han resultat a d’altres latituds els efectes d’allò que en diuen aprimar l’Estat [és a dir: els retalls en la despesa pública i el subordinar-ho tot al maleït equilibri pressupostari] i deixar-ho tot en mans dels mercats, de convertir-los en la mesura de totes les coses. No és la primera vegada que parle del perill de llatino-americanització dels països del sud d’Europa, en sintonia amb el concepte de brasilerització amb el que ens advertira el mal guanyat Ulrich Beck. El sociòleg alemany insistia en el paorós estigma de la desigualtat que afecta, per exemple, les societats d’Amèrica Llatina i en el perill de la seua rèplica a la nostra Europa. És des d’aquestes coordenades que citava Samuel Schmidt, ara que acabem de deixar arrere una campanya electoral bruta fins a dir prou.

També a casa nostra ha circulat per les xarxes socials una sentència referida a la pandèmia de corrupció que patim. Deia així: “No és la política la que fa convertir-se en lladre a un candidat. És el teu vot el que fa a un lladre convertir-se en polític”.

Cal tindre cura, doncs, de la importància del vot. També cal exercir-lo inexcusablement. L’abstenció és un greu incompliment de les obligacions bàsiques del ciutadà. Al meu parer, la més important decisió que la ciutadania ha de fer explícita avui és si actua o no en contra del partit polític ara per ara majoritari, que és poc més d’una agrupació de corruptes, d’una xarxa de delinqüents que van descobrir que la cova del tresor no era altra que l’erari públic. Òbviament em compte entre els partidaris d’expulsar-los per sempre més de la gestió política i espere que la meua posició resulte aclaparadorament majoritària.

Dins poques hores ho sabrem. Veurem, en primera instància, si hem estat capaços  de reduir sensiblement el perill de l’abstenció del que des de Mèxic ens advertia Samuel Schmidt i, en segon lloc si hem estat o no capaços de substituir els corruptes per gent honesta que no està en política per a folrar-se.

Pamflet electoral: Votem, votem que el mal s’acaba.

La política és una activitat noble, potser la més noble de totes en tant que abraça les accions de les persones lliures per a resoldre de forma globalment útil els problemes de la convivència col·lectiva en una societat lliure. Tota la ciutadania, llavors, per definició, està convocada a participar en la política com una mena de compromís ineludible que els hi pertoca per la simple condició de ser homes i dones lliures.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. Uns anys, gairebé vint, durant els quals una part substantiva de la ciutadania va dimitir de les seues responsabilitats quant al compromís amb la política; ho va fer entre anestesiada i venuda a una elit política que va convèncer-la de viure en un territori feliç, envejat per milions de persones que volien vindre-se’n a viure amb nosaltres. N’eren els dies de vi i roses.

Quan començarem amb els primers símptomes del delírium trémens, amb la construcció com a pla de paller econòmic i amb els mega events galàctics incloses visites papals, quan moltes veus autoritzades advertien que avançaven a gran velocitat cap a l’abisme, els governants esgrimien les sòlides majories electorals que aquella ciutadania apàtica, comprada o còmplice els hi havia donat per a avalar la legitimitat de les seues formes de [mal]govern.

Les dues dècades del [mal]govern del Partit Popular, però especialment els darrers quatre anys han sigut tan terribles, tan desoladors, tan negres que quedaran en la memòria de tots com a una època ominosa, caracteritzada pel saqueig practicat per un partit podrit que ens ha cobert de vergonya, que ens ha convertit en paradigma del balafiament de recursos, del desmantellament d’allò públic en benefici dels sectors privats, i que ha sigut capaç de destrossar des del sistema financer autòcton fins a la justa fama de poble treballador i emprenedor que teníem.

Dins uns pocs dies de nou estem convocats a les urnes. Hem de triar de nou aquells que han d’abordar la resolució dels problemes de la convivència col·lectiva des de les institucions: des dels ajuntaments a les Corts Valencianes passant pel Consell de la Generalitat. Convindria, tanmateix, que una vegada designats els representants, quedara clar per a tothom que seran això, representants i que, en conseqüència, hauran de donar compte i raó d’allò que fan com d’allò que no fan, mentre que els ciutadans hauran de recordar que si no reben aquests informes periòdics hauran d’exigir-los sense contemplacions. De la mateixa forma que hauran d’exigir-los responsabilitats de forma efectiva.

Atenent a l’estat de degradació al que hem arribat en els diversos plànols de la realitat, tant l’econòmica com la social i la moral, la teràpia necessària per a recuperar una societat tan malalta, tant per sota en les seues constants vitals, sols podrà ser un tractament aplicat des de l’esquerra política.

L’esquerra és ampla i plural. L’esquerra pragmàtica, l’esquerra experimentada, l’esquerra coherent, l’esquerra inexperta, l’esquerra valenta, l’esquerra utòpica, tantes esquerres com ciutadans lliures que volen ser membres d’una societat lliure i solidària. Totes elles fan falta.

Faran falta el dia 24 per constituir majories de govern que expulsen els corruptes i els seues còmplices de les institucions. Però també faran falta el dia 25 i següents. Més falta encara.

Perquè per a constituir eixos governs plurals farà falta generositat política, sí, però sobre tot caldrà que siguen conscients de fins a quin punt la salut de la nostra societat està danyada i debilitada. Des de la plena consciència de la gravetat de la situació, serà que hauran de distingir allò que és urgent d’allò que, tot i important, no ho és tant.

Trobaran el calaix buit, els recursos seran simplement, i en el millor dels casos, allò que els qui ara [mal]governen no hagen pogut gastar-se. No podran, tanmateix, refugiar-se en l’herència rebuda, que eixa la donem tots per descomptada. La ciutadania exigirà millores amb la màxima urgència i no serà fàcil donar-ne satisfacció ràpida a cap dels problemes que patim.

No obstant això, els primers missatges que els ciutadans hauran de rebre de les noves majories de govern sorgides de les urnes haurien de ser que un nou temps ha començat, que l’honestedat presidirà l’exercici de la política, que els legítims interessos partidaris queden en segon plànol en benefici dels interessos generals, i que tots els qui han robat a mans plenes, els qui han saquejat les arques públics seran conduïts davant la Justícia per a que paguen pels seus delictes.

Votem, votem que el mal s’acaba. Enterrem la nit, que ja no tenim temps d'equivocar-nos.

Els candidats a la Cadena SER: li van dir debat i no ho va ser.

En començar la campanya electoral en la que estem immersos, la Cadena SER va organitzar un encontre entre els candidats de les sis formacions principals que es presenten a les eleccions del proper 24 de maig. Tot i que cal agrair a l’emissora que reunirà els caps de llista de les distintes organitzacions, la segona cosa a dir és que allò no va ser un debat, ni cosa que li semble.

Un debat és una discussió, una confrontació d’opinions divergents, un diàleg entre dues o més interlocutors que exposen les seues posicions sobre un tema més o menys ample, i les defensen alhora que discrepen o critiquen les posicions dels altres participants en la trobada. Doncs bé, allò que va organitzar la Cadena SER li va semblar a un veritable debat com un ou a una castanya.

Segur estic que no és responsabilitat del mitjà, líder absolut en audiència al nostre país. Tan segur com que van ser un o més dels responsables de comunicació dels diversos intervinents els que van imposar eixe model de monòlegs successius.

El format del debat, celebrat per cert a la Sala Matilde Salvador del Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, va ser conduït [és una forma de dir-ho] pel periodista Bernardo Guzmán, qui no va tindre cap altre problema que recordar el torn dels intervinents. Estructurat en tres torns de minut i mig per dirigent per a parlar de com estem, dos de la mateixa durada sobre propostes i compromisos de cada partit, i una ronda final a minut per persona per a demanar el vot per a la seua candidatura. En cap moment van haver-hi interrupcions, ni es va establir el més mínim debat entre els participants. Guzmán no va preguntar res a ningú, i va ser, com ja hem dit, un moderador que no moderava res. Entre altres coses perquè els líders van ajustar-se de forma germànica als temps que tenien assignats. Tots sis van ser molts disciplinats amb la tirania del format.

Esto es lo que hay. Aquests són els monòlegs en companyia que la baixa qualitat democràtica que patim ens permet. No n’hi hagué confrontació, ni tensió dialèctica, ni tan sols emoció. Tot va estar emmarcat, controlat, tot va resultar previsible. Després no hauríem de sorprendre’ns quan sapiguem que les tertúlies de la Sexta Noche, o les d’Hora 25, tenen més audiència que una trobada com la que estem comentant. Cal tindre moltes ganes de perdre una hora com per a empassar-se allò que va organitzar la Cadena Ser a La Nau. No obstant, si algú té interès en veure’l pot fer-ho a la web de l’emissora on trobarà el vídeo.

Qui no l’haja vist i ho faça, segurament acceptarà que el candidat del PP, l’actual president de la Generalitat, Alberto Fabra, va ser com el Francisco Umbral del recordat “jo he vingut ací a parlar del meu llibre”. A l’home li va donar igual que Ignacio Blanco [amb Mònica Oltra el més incisiu dels participants, tot i que li va valdre de poc] li preguntara tres vegades si continua assegurant que no coneix Marcos Benavent, l’ex gerent d’IMELSA, o si està segur de [l’honorabilitat de] Rita Barberà. Els quatre líders de l’esquerra [Ximo Puig, Antonio Montiel i els ja esmentats Blanco i Oltra] van demanar-li comptes per la corrupció. El líder d’Esquerra Unida, directament, li va dir en la seua primera intervenció, que el de Fabra “és un govern de lladres”, mentre que Mònica Oltra va acusar-lo de l’increment de la pobresa i va contradir unes paraules recents de Rajoy, tot diguen que el PP no n’ha comés errors sinó horrors. Montiel va  acusar-lo no sols de corrupció; va afegir incompetència i balafiament dels recursos, i fins i tot Carolina Punset [més temperada i menys crítica que la resta] va dir que la corrupció havia estat un patró de funcionament del govern actual i dels seus antecessors. El penúltim en prendre la paraula en aquest torn va ser Ximo Puig, qui després de donar xifres sobre dades socials cada cop més dolentes va afirmar que el govern de Fabra havia fet sevir el poder en benefici propi.

Després d’aquest repàs inicial, l’espectador potser esperava que el MHP Fabra es donara per al·ludit, que es defensara de les acusacions de ser bon amic de corruptes, que trencarà alguna llança per l’honorabilitat de la seua formació política, que reconeguera algun error, que assumirà alguna responsabilitat, que fera explícit una mena de Nunca Mais.  Vana il·lusió.

Fabra havia anat a l’acte a “parlar del seu llibre”. Ni una paraula, ni una, cap ni una, sobre corruptes o corrupció. Res. El MHP Fabra començar a entonar una melodia que va repetir en cadascuna de les sis vegades que li van donar la paraula, tot interpretant allò de variacions sobre un mateix tema. A saber: estem millor que fa quatre anys, malgrat la cruesa de la crisi no s’ha tancat cap col·legi ni cap  centre de salut [sic], s’ha reduït l’Administració, s’han rellançat les exportacions i a hores d’ara la Comunitat Valenciana és un referent en creació de llocs de treball [sic].  Als anteriors governs del PP, que porten en la Generalitat des de 1995, ni els va esmentar. I això que Ximo Puig va arribar a dir-li que cada cop se sembla més a Camps, encara que –mordaç el de Morella- li desitja que no acabe igual.

Tret de Fabra, la resta van acomplir amb el seu paper dignament. Mònica Oltra potser fou la més fresca, la més autèntica; mentre que Blanco va ser el més dur. Montiel va reconèixer que es un novell en aquestes coses, tot i que amb el discutible argument de que ell no és un polític [volem entendre un professional de la política], i Ximo Puig va intentar el to institucional [de vegades excessiu] de l’aspirant de més edat i experiència.  Carolina Punset va fer una bona presentació, tot i que amb una ambigüitat clarament calculada i preocupant per als espectadors d’esquerra. Tot amb tot, va dir que està per construir acords però no per a fer el d’abans, perquè no podem viure sols de l’hosteleria.

Propostes per al futur? Acord total, tret de Fabra, en fer punt i a banda. Oltra va llançar la proposta de desenvolupar un pla de xoc contra la pobresa, especialment la infantil, i va aconseguir el compromís d’obrir els menjadors escolars a l’estiu. Més enllà d’això, acord general en acabar amb la corrupció endèmica, en incrementar la inversió en I+D+i, potenciar les PYMES i els autònoms, la cultura, l’agricultura ecològica, la conservació i l’eficiència energètica dels immobles, incrementar les plantilles dels servidors públics [exemplificats com a mestres i metges]...  

Fabra va fer la seua darrera intervenció com la primera. Hem passat quatre anys molt durs, però estem molt millor que estàvem [sic]. I va cloure, tot fent esment, amb calçador, de la defensa dels senyals d’identitat dels valencians. Això sí, en un correcte castellà. El mateix que va fer servir Carolina Punset. Ximo Puig i Antonio Montiel van alternar les dues llengües, mentre que Blanco i Oltra sols van parlar en la llengua del país.

Conclusió: no, no va ser un debat, va ser un seguit de monòlegs en companyia. Però, com ja he dit, esto es lo que hay. Com a mínim, els qui vegen el debat sabran que el PP i el seu candidat van a la seua, ni senten ni escolten. De Ciudadanos, no acabem de saber si puja o si baixa. De la resta, de PSOE, Esquerra Unida, Compromís i Podem ens queda la impressió que estan disposats i compromesos a treballar conjuntament per treure aquest país del colt en el que l’han clavat vint anys de mal govern, de megalomania, de balafiament i de corrupció del Partit Popular. 

La corrupció dels paràsits de la política colpeja el sistema democràtic.

La democràcia és, com sabem, un règim polític que resol qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l'Estat i com es canalitzen els conflictes i les demandes socials. Tot això s'aborda des de la sobirania popular, l'Estat de dret, les eleccions lliures, les llibertats públiques, la igualtat dels ciutadans davant la llei, la solució pacífica dels problemes de la societat i el control legítim de la violència que sols pot ser exercida pels cossos de seguretat comandats pel poder civil, democràticament triat. A més, la democràcia ha d'assegurar els principis de la majoria, conjugats amb el respecte a les minories, i se sustenta sobre la separació de poders de l'Estat.

Aquestes característiques que perfilen allò que és un Estat democràtic poden donar-se amb intensitats variables, que poden afectar la qualitat d’un sistema  concret. Per exemple: la igualtat dels ciutadans davant la llei pot ser relativitzada quan els processos d’instrucció judicial que afecten persones o grups poderosos es dilaten en el temps mercè una utilització bastarda dels recursos jurídics, que sols estan a l’abast d’aquells que poden pagar costosos equips d’advocats. Un altre exemple, tant o més greu: la separació de poders entre el Legislatiu i l’Executiu pot arribar a ser quasi inexistent per l’exercici abusiu d’una majoria absoluta partidària al Parlament, que no sols fa malbé qualsevol iniciativa de l’oposició, sinó que buida la Cambra de contingut en la mesura que allí no n’hi ha cap debat polític real.

Quan el sistema polític pateix aquestes o altres deficiències, tot i que no per això deixa de ser democràtic, allò que podem afirmar és que la qualitat d’aquesta democràcia és baixa o, inclús, molt baixa. Llavors és evident l’existència d’un greu problema perquè afecta negativament no ja la pròpia essència del sistema, sinó perquè perjudica la credibilitat de les institucions de l’Estat entre la ciutadania i les allunya de la seua confiança.

La pèrdua de qualitat de les decisions democràtiques genera  automàticament el desprestigi de les institucions i la sospita envers un dels actors polítics principals com són els partits polítics. Els partits es descapitalitzen, entren en una selecció negativa dels seus dirigents que passen a ser uns simples treballadors de la política i perden el contacte amb la realitat ciutadana. En eixe escenari, és freqüent assistir al reforçament dels executius i a la pèrdua de consistència dels parlaments, com a càmeres de legislació, representació i fiscalització, el que genera sistemes polítics sense contrapesos ni equilibris institucionals. La conseqüència més immediata és que es veu afectada la capacitat d’integració social que és consubstancial a un sistema democràtic d’alta qualitat.

Amb la crisi de l’any 2007 i següents, la integració social està assolint les cotes més baixes a casa nostra: la devaluació interna per la via salarial, la precarització laboral, els retalls en la capacitat redistributiva de l’Estat i, sobre tot, les paoroses xifres d’aturats ho han provocat. A més, en paral·lel amb la crisi econòmica i financera, la ciutadania ha sabut de l’existència d’una mena de virus de gran capacitat destructora: la corrupció.

Els agents difusors, els qui sembla han escampat el virus per tot arreu de la societat han estat tant bona part de les maquinàries partidàries, com aquells que més que treballadors de la política han funcionat o han exercit les seues responsabilitats com a paràsits de la política; aquells que no han tingut cap altre objectiu que saquejar l’erari públic.

En un lapsus linguae antològic, la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va dir dies arrere que el seu partit s’havia esforçat en saquejar Espanya. Potser van trair-la les notícies de les que necessàriament disposava a propòsit de la situació en dues regions que fa dècades són feu del Partit Popular: Madrid i València. Els casos judicials en totes dues són notícia d’apertura als mitjans dia sí i dia també. El nombre d’implicats creix sense fre i la ciutadania assisteix entre irritada, espantada i sorpresa a la constatació de que el virus de la corrupció ha infectat el sistema polític i social fins amenaçar àdhuc la seua supervivència.

Els propagadors del virus són de tota classe i condició: des de gent de l’establishment que s’han implicat en fraus o robatoris milionaris, als arribistes que s’han dedicat a abassegar diners a base de petites mordidas que, unides, arriben a significar una quantitat de diners gens menyspreable. Això sí, tots dos grups coincideixen en un modus operandi que evidencia una carència absoluta d’ètica, unes pautes mafioses de funcionament en la gestió dels assumptes públics [les adjudicacions d’obra o serveis a l’Administració, per exemple], i una insensibilitat social tan exagerada que sorprèn: les víctimes dels robatoris poden ser ancians enganyats per tèrboles ofertes bancàries, víctimes de la SIDA a l’Àfrica subsahariana o famolencs xiquets haitians.

Dies arrere, The Economist va dedicar-li un duríssim editorial a l’economia espanyola, i en particular al mal que el binomi amiguisme i corrupció li estan fent. Afirmava que els espanyols estan acostumats al fet que els seus representants públics s'òmpliguen les butxaques fent negocis a través de l'Administració, i concloïa afirmant que aquesta realitat està provocant el rebuig dels ciutadans als partits tradicionals, PP i PSOE.

Acaben de fer-se públiques transcripcions de les converses entre el màxim dirigent del PP a València, Alfonso Rus, i alguns dels col·laboradors en activitats delictives que, presumptament a hores d’ara, formaven part de la seua forma d’exercir la responsabilitat política. A més de fer vergonya escoltar-les, són, sens dubte, una evidència de com de pobra és la qualitat de la nostra democràcia. Veurem si la ciutadania, majoritàriament honesta, incloent-hi molts dels qui han votat tradicionalment al PP, castiguen amb contundència tots aquells partits que continuen portant paràsits de la política a les seues llistes electorals. El pròxim dia 24 de maig ho veurem.

La història de les Espanyes i l'Enciclopèdia Álvarez.

Bona part dels qui cursàrem els estudis previs al batxillerat durant els anys cinquanta i seixanta ho vam fer amb l'Enciclopèdia Álvarez, i amb ella vam aprendre algunes línies bàsiques de la nostra història: que Espanya ja existia en l'Edat antiga, la que “comprèn des que es va tenir de l'home notícies escrites fins a la invasió dels bàrbars del Nord l'any 409”; que aquella Espanya estava poblada pels ibers i els celtes ―xicotets, bruns i de procedència africana els primers; alts, rossos i procedents del centre d'Europa els segons― de la barreja dels quals eixirien els celtibers, que ocuparien el centre de la península. Aquests es caracteritzaven, explicava l'Enciclopèdia, pel seu extraordinari amor a la independència, per ser intrèpids i ferotges, per lluitar en guerrilles contra qualsevol poble estranger que els atacara i perquè estaven juramentats en què “quan el cap moria en el combat, tots els seguidors es donaven mort a si mateixos” [sic].

Recordava Joan Romero aquella Enciclopèdia fa uns dies durant la presentació del llibre que ha editat al costat d'Antoni Furió: Historia de las Españas.

El nou llibre és un volum conformat per una dotzena de textos signats per prestigiosos especialistes. La nòmina d'aquests és tota una garantia de qualitat ja que, més enllà dels propis editors, la conformen Josep Fontana, Antoni Simón, Joaquim Albareda, Antonio Miguel Bernal, Pedro Ruiz Torres, Juan Sisinio Pérez Garzón, Borja de Riquer, Ramón Villares, Manuel Alcaraz i Alain C. Cagnon. L'eix vertebrador dels textos, “la idea fonamental que travessa el llibre és que una cosa és l'estat i una altra, la nació. Els intents d'encaixar per la força estat i nació han fracassat”.

El problema d'Espanya, una i mil vegades abordat i una i mil vegades no resolt.  Com explica en el seu capítol Pedro Ruiz Torres, titulat “Els usos de la història en les diferents maneres de concebre Espanya”, ja des dels trenta volums de la Historia General de España de Modesto Lafuente, a mitjan segle XIX, ha tingut vigència el relat d'una “antiquíssima nació espanyola, [en la qual] sobretot en l'últim període visigot, en els regnes cristians durant ‘la Reconquesta’ i en la nació forjada pels Reis Catòlics, estaven ja les llibertats forjades en el segle XIX, després de l'abolició de l'absolutisme, sense necessitat d'una revolució com la francesa”.

Cert és que aquest problema connecta clarament amb la idea que expressa Josep Fontana en la Introducció del volum, quan diu que la intolerància ha sigut un signe característic de la història d'Espanya. Com també ho és, apunta Ruiz Torres, que el desenvolupament del sistema autonòmic de les últimes dècades i les polítiques antisocials de resposta a la crisi d'aquests últims anys no han fet sinó aguditzar les dificultats d'avançar en la resolució del conflicte.

Davant el desencontre creixent que s'està donant entre el govern de Catalunya i el de l'Estat, Pedro Ruiz Torres dissecciona el debat parlamentari de 1932 entre José Ortega i Gasset i Manuel Azaña, a propòsit de l'Estatut català. En aquella extraordinària controvèrsia es va evidenciar, una vegada més, que hi havia dues formes radicalment diferents de concebre tant a Espanya com a la seua història.

La tesi d'Ortega era contundent: rebutjava qualsevol reivindicació de sobirania per part catalana, en la mesura que acceptar-la significaria de forma immediata una catàstrofe nacional. A més, afegia, la sobirania emana del poble, però no del poble de Catalunya sinó de l'espanyol, per la qual cosa solament aquest té dret a decidir si trenca o no la convivència. La d’Azaña estava en les antípodes. El president del govern entenia que la petició catalana d'autonomia era legítima, fonamentalment perquè els promotors havien complit amb tots els tràmits constitucionals i perquè considerava que la pretensió dels catalans de viure d'una altra forma dins de l'Estat podia conjugar-se amb els interessos d'Espanya al si de la República.

Després de la llarga nit franquista, durant la qual Espanya va ser aquella que descrivia l'Enciclopèdia Álvarez, la Constitució de 1978 tampoc va ser capaç de resoldre de forma clara allò discutit entre Ortega i Azaña. Així en l'article 2 queda negre sobre blanc la indissoluble unitat de la Nació espanyola a la forma orteguiana i, paradoxalment, es reconeix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions, la qual cosa sembla una evident influència azañista. Va ser la Constitució de 1978 un exercici de síntesi entre tots dos plantejaments, un intent de resoldre aquella contradicció irreconciliable?

Si ho va ser, a hores d’ara aquesta solució pateix una crisi profunda. Diuen Romero i Furió en la presentació del volum ―i no els hi manca raó― que Espanya està inacabada. Afegeixen, a més a més, que la història del país està farcida de desencontres, que hi ha hagut poc diàleg sobre les qüestions essencials relatives a la convivència dels pobles peninsulars.

Ara, diuen els dos editors, davant els qui proposem una redefinició de l'Estat espanyol apareixen, una vegada més, aquells que se situen fora de la història, aquells que segueixen amb la seua Enciclopèdia Álvarez tot insistint en els tres mil·lennis d'existència de la nació espanyola. Això, diuen Romero i Furió, “no és sinó una manera d'expressar la inseguretat sobre el present i de conjurar, de forma imperativa i categòrica més que reflexiva i crítica, els temors sobre el futur”.

No resulta fàcil, doncs, tindre il·lusions fundades que serem capaços d'avançar, però ―una vegada més― haurem de fer de la necessitat virtut i contrapesar el pessimisme de la raó amb l'optimisme de la voluntat. No podem deixar de publicar llibres, de generar debats, d'interpel·lar-nos mútuament per a abandonar d'una bona vegada la doctrina d'Antonio Álvarez Pérez i la seua Enciclopèdia que el franquisme ens va obligar a ingerir en dosis nocives per a la nostra salut.

Com va dir Joan Romero en la presentació del volum, els autors han pretès “que les noves generacions s'acullen al passat col·lectiu d'una altra manera diferent a la dels qui ens formàrem amb l'Enciclopèdia Álvarez”. Tant de bo tinguem una mica de sort i ho aconseguim. Aquest llibre, per descomptat, és una excel·lent contribució per a això.