Cuba, l'illa on el temps es va aturar.

Vaig rebre aquesta setmana un correu des d'un diari digital argentí, Infobae.com, demanant-me respostes a un qüestionari sobre el que en diuen eleccions municipals a Cuba, del diumenge 26 de novembre. No sé si hi ha experts en eleccions cubanes, però jo no em conte entre ells per descomptat. No obstant això, com el qüestionari era ampli i no es cenyia a la cita electoral, vaig respondre amb gust.

Abans de fer-ho vaig visitar la web del diari oficial Granma, el diari opositor que dirigeix ​​des de l'interior de l'illa Yoani Sánchez -14ymedio.com-, així com el portal de notícies Cibercuba, que s'edita des dels Estats Units. Com gairebé sempre que m'acoste a l'actualitat interna de Cuba, la realitat supera la ficció.

Vaig descobrir que el 25 de novembre s'ha complert el primer aniversari de la mort de Fidel Castro i l'efemèride apareix reflectida en els tres mitjans referits, amb diferent èmfasi, és clar. Al Granma, òrgan oficial del PCC, el record al líder desaparegut ho inunda tot, literalment. No em causa sorpresa, però, que la referència a la cita electoral municipal siga tot just testimonial. En 14ymedio.com la realitat informativa és molt diferent pel que fa al dirigent mort i similar pel que fa a les eleccions. Cibercuba, per la seva banda, ignora la cita a les urnes, però ofereix dues perles sobre l'aniversari de la mort de Castro. Una és una notícia d'una compareixença de François Hollande a Madagascar, amb motiu d'una cimera francòfona, amb un titular que impacta: “Presidente de Francia envía al pueblo cubano sus condolencias por la muerte de Fidel”. Emmanuel Macron no ha arribat a l'Elisi encara, pel que sembla.

L'altra perla informativa de Cibercuba és un vídeo en que uns xiquets, pertanyents a l'Organización de Pioneros José Martí (OPJM), plataforma oficialista que agrupa els estudiants des de l'ensenyament primari, declamen el poema Cançó a Fidel de la poetessa Carilda Oliver Labra. El titular de la notícia és: “Pioneros cubanos recitan "Canción a Fidel", el "novio de todas las niñas que tienen el sueño recto". Efectivament, el poema és en si mateix surrealista, encara més recitat per infants de deu o onze anys: Ese Fidel insurrecto / respetado por las piñas, / novio de todas las niñas /que tienen el sueño recto / (…) Gracias por ser de verdad, / gracias por hacemos hombres, / gracias por cuidar los nombres / que tiene la libertad… / Gracias por tu dignidad, / gracias por tu rifle fiel, / por tu pluma y tu papel, / por tu ingle de varón. / Gracias por tu corazón, / ¡Gracias por todo, Fidel!

Un dels molts homenatges, incomptables, que apareixen en el Granma és una cançó, que podem escoltar amb el vídeo de la gravació amb diversos cantants, joves tots ells. El títol és ben expressiu: “Cabalgando con Fidel”, i el subtítol de la notícia, també: "El poble cubà continua el rumb marcat pel seu guia". Destaquem una de les estrofes, cantada per una xica de preciosa veu: “Hoy no quiero decirte comandante / ni barbudo ni gigante / todo lo que sé de ti / Hoy quiero gritarte, padre mío / no te sueltes de mi mano / aún no se andar bien sin ti”.

Sembla que a Cuba el temps es va aturar. Però segurament no és ben bé així, sinó simplement el que passa és que resulta més fàcil parlar i recordar el passat que abordar els problemes i la realitat del present.

Per això, quan el periodista argentí em preguntava si, al meu entendre, les eleccions d'aquest diumenge marquen l'inici del procés de successió de Raúl Castro, la meua resposta va ser extensa. Parlar d'eleccions a Cuba és una cosa que condueix a error, perquè aquestes no responen en absolut al que a Occident entenem per comicis democràtics. Els ciutadans trien entre una oferta limitada de candidats que ja formen part del sistema. No es diferencien per oferir propostes diferents, ni defensen una cosa que s'assemble a un programa polític i, en última instància, tots els que finalment accedeixen als càrrecs hauran de ser membres del mateix partit, el PCC. Per tant, parlar d'eleccions a Cuba exigeix ​​utilitzar moltes cometes. Constitueixen, en realitat, el procediment del règim castrista per renovar parcialment als seus quadres dirigents en els diferents nivells. Raúl Castro i el PCC, al costat de les Forces Armades Revolucionàries, FAR, busquen un relleu suau i segur per a la gerontocràcia dirigent que res canvie. L'actual mandatari és un ancià, com en general bona part de la direcció política del país. La majoria dels dirigents estan més enllà dels vuitanta anys.

L'última de les preguntes del qüestionari em va resultar la més amarga de respondre: Què podria canviar a Cuba després de l’eixida de Raúl Castro del poder? Vaig contestar el següent: Sóc extremadament pessimista respecte a l'evolució de Cuba en els propers anys. Amb Obama a la Casa Blanca hi va haver un temps d'esperança, però després l'arribada de Trump aquella es va esvair en la boira. El règim cubà va fracassar socialment fa més d'un quart de segle. Concretament des que va caure la URSS, el seu soci i amic generós. El socialisme cubà no proveeix a la majoria dels seus ciutadans ni tan sols de l'alimentació bàsica i necessària; els serveis educatius i sanitaris, que dècades enrere van donar merescuda fama al règim, pateixen les dràstiques retallades pressupostàries així com mancances de tot tipus que s'arrosseguen des de finals dels anys vuitanta; a més, en el món interconnectat en què vivim, els cubans -particularment els professionals, els estudiants i la joventut en general- no hi manquen només de les llibertats fonamentals, sinó tampoc una cosa tan imprescindible en la nostra època com l'accés a Internet, limitació que els margina del món global i que llasta, també, la capacitat formativa a les seues escoles i les seues universitats. L'anomenada generació dels "néts de la revolució" està fastiguejada i desesperada per la seua falta de futur, per això bona part dels que -per un o altre motiu, per una o altra via- aconsegueixen marxar del país fan l'impossible per no tornar. Són ells, crec, els que amb més força expressen aquest pessimisme existencial del què em faig ressò.

Veritablement, veient i llegint allò publicat amb motiu de l’aniversari de la mort de Fidel Castro, sembla que a Cuba el rellotge està absolutament aturat.

Tantes coses com amaguen i absolen les banderes.

Els himnes i les banderes emocionen i encoratgen a qui les sent com a representació tangible d’una identificació amb la terra i la gent de la que són i se senten part. És, això del patriotisme, un sentiment que necessita una mena d’ingenuïtat juvenil per a preservar-lo indefinidament.

Els himnes i les banderes, és cert, permeten fer explícita i compartida eixa adscripció al grup d’aquells que se senten membres d’una comunitat. Tanmateix, càntics i ensenyes han estats emprades tant per mobilitzar les energies positives del grup com en benefici d’interessos bastards. Els exemples que es poden fer servir de totes dues possibilitats són infinits, i la història ens ho ha demostrat abastament.

Ara, en la nostra actualitat més pròxima, arran la crisi d’Estat provocada per la situació a Catalunya, estem assistint a un rosari de fets i circumstàncies en les que particularment les banderes –i tot allò que poden representar- estan utilitzant-se per amagar les misèries dels qui més alardó fan de patriotes. Tant des de l’ampli segment dels votants del Partit Popular com del d’aquells que adscriuen a l’independentisme català està evidenciant-se una extraordinària indulgència al valorar les actuacions dels seues representants.

 

Clar i ras. Resulta cridanera la capacitat dels seguidors de Rajoy per a acceptar la pandèmia de corrupció a tots els nivells del partit que comanda, de la mateixa manera que sorprèn de manera extraordinària la capacitat dels votants independentistes per a acceptar l’incomprensible irresponsabilitat que ha evidenciat tot allò que ha convergit a la fallida DUI del 27 de setembre passat. L’única explicació possible és que uns i altres han aconseguit embolicar-se en les respectives banderes, i els seus afins els han eximit de tots els pecats que han comés.

El Partit Popular s’ha finançat de manera il·legal i corrupta, i ha concorregut a les convocatòries electorals dopat amb diners delictius. Compta amb bona cosa de màxims dirigents en presó, en llibertat condicional o pendents de judici. A més, acabem de saber que haurà de seure com a partit polític a la banqueta dels acusats per primera vegada en la història política espanyola, sota l’acusació de destrucció de proves judicials.  Per si no fora prou, el seu màxim dirigent, M. Rajoy ha rebut diners il·legals i il·lícits, segons ha conclòs la investigació de la Unitat Central Operativa [la UCO, el Servei de Policia Judicial de la Guàrdia Civil].  Doncs bé, tant el Partit Popular com el seu màxim dirigent fan alardó continuat davant la ciutadania de ser els millors custodis de la Constitució i de la unitat d’Espanya.

La proliferació de banderes als balcons dels pobles i ciutats espanyoles indiquen, és clar, una identificació amb eixa missió defensiva davant allò que expliquen com un atac dels separatistes catalans a ambdues coses defensades i protegides amb tant de zel pels de Rajoy.  La pregunta és, llavors, ¿com s’ho fan aquestes persones per dissociar les activitats delictives de les accions de govern del mateix Rajoy? ¿Com s’ho fan? Com és que no demanen responsabilitats o, si més no, els abandonen electoralment en massa? Com és que poden continuar votant-los?

A les terres de més enllà de l’Ebre, al seu tomb, estem assistint aquests darrers dies a un exercici que alguns en diuen d’autocrítica per part dels dirigents que van engegar el procés envers la independència, en el qual van aconseguir mobilitzar de forma modèlica milions de persones. Modèlica sí, però deixant de costat que uns altres milions de catalans, pam amunt pam avall respecte dels primers, estan radicalment en contra de la secessió.

L’aventura que alguns han qualificat d’irresponsabilitat majúscula està, ara per ara, en les seues hores més baixes. Catalunya pateix tres crisis internes inimaginables fa no gaire temps. Una crisi econòmica determinada per una desconnexió inexplicable entre els dirigents del Procés i les elits financeres i empresarials catalanes. Una crisi política d’incerta evolució en la que l’antiga Convergència, partit de govern durant dècades [33 anys dels darrers 40], reconvertida en PDCat fugint de la seua corrupció sistèmica, ara ha decidit que no es presentarà a les eleccions, sinó que ho farà de forma semi clandestina dins “la llista del President”. En les mans d’aquest delega el fer i el desfer de posar i llevar noms segons li plaga, deixant de costat els òrgans interns del partit. Finalment, una crisi social que ha fet malbé la sòlida convivència en una societat mestissa [com totes les europees occidentals] en la que el pacte era aquell de que era català el que vivia i treballava a Catalunya; una situació de fractura i incomunicació de la que no es poden avaluar els danys encara.

Els dirigents sobiranistes i els mitjans que els hi són fidels argumenten, com feia un editorial de l’ARA, que “l’aprovació de la declaració d’independència es va fer sabent que seria un gest merament simbòlic, com han admès els membres de la Mesa del Parlament davant del jutge, perquè no es disposava de la força coercitiva per implementar la República”. L’explicació de per què es va fer una passa tan tremenda quan se sabia impossible és, encara, més sorprenent: “el país i el Govern no estaven preparats per fer front a un estat autoritari sense límits a l’hora d’aplicar la repressió i la violència” [sic].

Segons l’ARA: “Aquesta anàlisi de la realitat partia d’un desconeixement bàsic del funcionament dels estats en general, i de l’espanyol en particular. I si ho sabien, van preferir continuar endavant sense explicar tota la veritat als ciutadans, fent creure que tenien previstos tots els escenaris possibles” [sic].

Hem llegit bé: els dirigents van fer creure els ciutadans, és a dir als partidaris i als detractors, a tots dos grups, que no sabien o que sabien i no ho explicaven, però què en qualsevol cas no tenien avaluades les conseqüències d’una decisió del calat i la transcendència de declarar la independència del territori de manera unilateral. És inversemblant.

Doncs bé, comptat i debatut, a les dues realitats, espanyola i catalana, ¿com s’ho fan tantes i tantes persones a l’hora de continuar recolzant els corruptes i els irresponsables? Doncs pels himnes i les banderes. Molts continuaran votant per Rajoy o per Puigdemont i pel que representen perquè els hi pesen més les emocions que la raó. Perquè les banderes també aprofiten per amagar coses dolentes i per a absoldre pecats que haurien de ser imperdonables. A Espanya amaga i absol –si més no- la corrupció sistèmica d’un partit i uns dirigents; mentre que a Catalunya permet amagar i absoldre –si més no- uns comportaments entre negligents i irresponsables d’uns partits i uns dirigents que, tampoc, no haurien de merèixer cap justificació. 

Bandera blanca?

Potser a hores d’ara –permeteu-me pensar-ho, i no sols desitjar-ho- la part menys radical del Partit Popular i la seua homòloga dels partits independentistes han arribat a concloure que cap dels dos té la força suficient per a vèncer en la crisi d’Estat que patim des de fa massa. De fet, el balanç final de tot el Procés és a dia d’avui molt decebedor per a aquells que van creure que la independència estava a tocar de dits. L’ex conseller Santi Vila, avui aïllat a un racó de l’escenari, ho ha expressat de manera molt gràfica: “teníem que dur el país a la preindependència i hem tornat a la preautonomia”.

Des del govern de Rajoy arriben senyals inequívoques de que són sabedors de que han comés errors molt greus, així com de la necessitat de reconduir el conflicte cap a un escenari menys visceral que l’inaugurat l’1O amb la lamentable i impresentable intervenció de la policia. Aquella actuació policial s’ha convertit en una taca negra en la imatge de l’Espanya del PP que costarà eliminar.

A més, Rajoy i els moderats que encapçala -moderats si els hi comparem als falcons que sintonitzen amb el desig de castigar els catalans d’una bona vegada-, han vist que tenen dins de casa i en la rodalia alguns d’aquesta colla que són més papistes que el Papa, com ara el fiscal Maza o el juvenil Pablo Casado, així com, en general, els aznaristes que encara tenen poder dins el PP.

La decisió de Carmen Lamela d’enviar a presó Junqueres i la resta dels consellers, que havien acudit a l’Audiència Nacional, va aconseguir reviscolar la infanteria secessionista, desconcertada pel que havia passat després de la sessió del Parlament de Catalunya, de que els dirigents independentistes marxaren de cap de setmana després de proclamar (?) la independència, de que la bandera espanyola continués onejant a la Plaça de Sant Jaume, i de que el president Puigdemont aparegués a Brussel·les com a exiliat. Objectivament, l’empresonament de bona part de la dirigència sobiranista va ser un gol en contra que tornava a equilibrar un partit en el que Rajoy s’havia posat per davant en convocar eleccions per al 21 de desembre.

Mentre que Junqueres i la resta del Govern anaven a presó, al Tribunal Suprem Carme Forcadell i la resta de la Mesa del Parlament rebien un tracte ben distint que, en tan sols una setmana, ha aconseguit canviar radicalment l’estratègia de la defensa. La presidenta va passar una nit a Alcalá Meco i, després de dipositar una fiança va quedar en llibertat. La nova estratègia dels acusats ha passat per acatar explícitament l’article 155, per declarar que la DUI va ser un acte purament testimonial i per comprometre’s a no actuar en el futur al marge del marc constitucional. Han estat advertits pel jutge Llarena de què els hi passarà si aquesta nova línia de defensa és un engany.

En qualsevol cas, Rajoy ha recuperat terreny perquè sembla haver-se fet de nou amb el control de la situació, i la caverna política i mediàtica de Madrid ho celebra tot fent-ne burles i acudits sobre la covardia dels catalufos. Que el maldestre Zoido no tornés a reproduir el desastre de l’1O el dia de la vaga general, quants uns pocs milers de persones, majoritàriament estudiants, van tallar autopistes i ferrocarrils, n’és també un indicador de que des de Madrid no volen més errors que lamentar després.

En la riba independentista caldrà veure com es descodifiquen els compromisos de Forcadell i dels seus companys davant el jutge Llarena per part d’ANC, Òmnium i, també, pel que fa a eixe nou actor recentment aparegut que són els Comités de Defensa de la República, poc menys de dos cents col·lectius que es caracteritzen per l’acció assembleària, directa i descentralitzada. De moment ja es tenen notícies de queixes i crítiques internes envers la direcció d’ANC. Malgrat tot, la imponent manifestació de Barcelona per l’alliberament dels empresonats de dissabte n’és una prova de que els secessionistes mantenen una bona capacitat de mobilització.

En els propers dies caldrà estar molt atents a com evoluciona l’estratègia de Puigdemont a Brussel·les, cada vegada més arriscada i més autònoma de la direcció del PDCat, que tem un desastre electoral en desembre.

Ara per ara sembla que els sobiranistes competiran amb les seues sigles el dia 21D, i competir vol dir competir. És a dir, que els hi resultarà difícil no acusar-se de moltes coses quant al resultat actual del Procés. Qui va posar més carn a la graella, qui va fer-se arrere en segons quins moments, qui no va saber aturar respostes com ara les dels bancs i les grans empreses, qui va fallar quant als suports internacionals, què s’ha de fer davant la demostrada capacitat judicial de l’Estat, etc., etc., etc. Totes aquestes qüestions van a ser motiu de discussió. Quin és el grau de sintonia amb les organitzacions de masses que han dut el pes de les grans mobilitzacions, i que tenen als seus líders en presó, és també una incògnita que es resoldrà aviat.

En qualsevol cas, sembla evident que l’estratègia de confrontació total no ha funcionat. Tampoc des de la perspectiva del govern de Madrid l’escenari actual és el desitjable. Si les eleccions del 21D, finalment, donaren com a resultat un Parlament si fa no fa paregut al que va quedar dissolt per l’aplicació del 155, potser hauria arribat el moment d’enlairar banderes blanques de negociació. Perseverar en el conflicte frontal com està plantejant-se des de Brussel·les i des de l’espanyolisme radical seria molt nociu per a Catalunya i per a Espanya, així que darrere de la bandera blanca els sobiranistes haurien d’oferir un compromís explícit i lleial de respectar el marc legal actual, mentre que l’Estat hauria d’acceptar obrir negociacions per a promoure una consulta inspirada per la via escocesa. ¿N’hi ha cap opció més que aixecar les banderes blanques de la negociació, previ l’abandonament de la voluntat de vèncer els altres?

Un carrusel dramàtic que amenaça esdevindre tragèdia.

Cada setmana que passa em resulta més difícil escriure aquesta peça d’opinió. Quins temps aquells en els que canviava de tema em funció de l’actualitat, autòctona o estrangera. Qui ho recorda, ara que fa columnes i columnes en les que la crisi d’Estat que patim és omnipresent, asfixiant, esgotadora. Dijous, el periodista Carles Francino obria el seu programa a la Cadena Ser amb l’habitual opinió editorial tot diguent: “No puc més”. Vaig difondre les seues paraules per les xarxes de les que participe, tot afegint un comentari personal: “L'esgotament de Carles Francino, una malaltia que pot esdevindre pandèmia”. Una persona coneguda em va respondre que Francino no tenia dret a queixar-se, ja que –a parer seu- no és més que un nacionalista espanyol [sic]. Guanya adeptes, és evident, una visió binària de la societat segons la qual has de ser necessàriament o nacionalista català o nacionalista espanyol. No n’hi ha altra alternativa.

Així ho visc, crec, amb moltes persones. Si més no amb aquelles que no combreguem ni amb la fugida a la desesperada dels secessionistes catalans ni amb el desig de venjança que es respira entre els autoanomenats constitucionalistes. Més que viure patim un carrusel en el que l’escenari canvia quasi a diari. L’aplicació del 155 per part de Rajoy va semblar que deixava grogui els sobiranistes, especialment després la marxa de Puigdemont i quatre dels seus consellers a Brussel·les i de la convocatòria d’eleccions per al proper 21 de desembre. Tot fa pensar que aquest era un escenari que els socis independentistes no n’havien previst. Un més i el catàleg d’imprevisions ja és gruixut.

Tanmateix, la decisió de la jutgessa Carmen Lamela de tancar en presó sense fiança Junqueras i la resta dels consellers, que havien acudit disciplinadament a la citació de l’Audiència Nacional, va engegar de nou el tauler per l’aire. Encara més quan el Tribunal Suprem va prendre majors garanties processals amb Carme Forcadell i la resta dels membre de la Mesa del Parlament de Catalunya. Una primera explicació del tractament diferenciat al·legat des de fonts de l’entorn de Lamela aviat va ser desmentida pels advocats dels empresonats: sí havien demanat el mateix ajornament que els seus col·legues defensors de Forcadell i altres havien presentat al jutge Pablo Llarena al Tribunal Suprem.

Doctors en té la disciplina jurídica que han opinat amb coneixement professional sobre l’enviament a presó de Junqueres i altres, i no seré jo qui intervinga en eixe debat, tot i que empresonar amb tanta lleugeresa una persona em repugna, encara més si és un càrrec electe. Si que opinaré, no obstant, fent servir el meu dret de ciutadà per a expressar lliurement les meues opinions sobre tot allò que considere, tant i més si es tracta d’assumptes que afecten i afectaran la convivència a Catalunya i a la resta d’Espanya.

La Justícia hauria de ser cega, però no piròmana. I sembla que les directrius emanades des del govern Rajoy i executades des de la Fiscalia General de l’Estat poden tipificar-se, justament, com a incendiàries. El seu responsable, José Manuel Maza, sembla que ix de casa cada dia amb una marraixa de benzina, disposat a buidar-la allà on més flames puga aconseguir. A propòsit de l’empresonament de Junqueres i altres va declarar que prou de paciència havia tingut ja l'Estat amb ells i què, tot i amb això, s’haurien pogut estalviar la presó si hagueren declarat que acceptaven la Constitució i què “deixaven d’estar en la línia delictiva”. És a dir, si els declarants davant Lamela se’n hagueren penedit dels seus pecats, la jutgessa hauria estat magnànima. Com que no ho van fer, recalcitrants i tossuts que en són, doncs tots a fer penitència a la càrcer. El Fiscal General de l’Estat sembla interessat en confirmar l’informe del Consell d'Europa recentment publicat, el qual situa Espanya com el país menys compromès en la lluita contra la politització judicial dels 21 estats avaluats per aquest organisme.

Comptat i debatut, patim una concepció de la justícia més pròxima a la venjança que al restabliment de la legalitat vulnerada. Una opinió que connecta amb una idea expressada a La Vanguàrdia per Enric Juliana, qui ha dit que als circuits oficialistes de Madrid és perfectament perceptible un clam: “A eixos cal castigar-los”. Inclús és evident la ferma voluntat de castigar-los, apunta el periodista, més enllà dels que puguen ser els interessos tàctics del govern Rajoy.

Així doncs, quan redacte aquestes ratlles la situació és dramàtica, tant i més perquè queden encara quasi set setmanes per al 21D, més de quaranta dies durant els quals poden convertir el drama en tragèdia. Els déus no ho permeten.

Mentrimentres, els partits convocats a les urnes fan i diuen el que millor consideren per poder-les enfrontar. En eixe terreny es parla de coalicions, acords previs i posteriors, i s’emplacen els uns i els altres a clarificar les seues posicions. Les enquestes quant a la intenció de vot no permeten imaginar una clarificació significativa de l’actual correlació de forces entre secessionistes i unitaristes, però posen l’èmfasi en el paper decisori que podrien tindre els Comuns d’Ada Colau i Xavier Domènech. Aquests han proposat un “front catalanista” que pivote sobre tres idees: l’amnistia [per als actuals empresonats], la defensa de l’autogovern i un referèndum sobre la vinculació de Catalunya i Espanya. Tres línies que recorden, i molt, aquell lema llegendari de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” dels anys setanta. Convindria reflexionar una mica sobre com hem arribat fins ací. Crec jo.

Tristesa i vertigen pel neguit generalitzat: ningú tenia Pla B.

Estic a diumenge i el sol ha tornat a eixir, com ahir, després d’un dia tan turbulent com divendres, aquell en el que el Senat d’Espanya va aprovar aplicar el punitiu article 155 de la Constitució després que la meitat del Parlament de Catalunya declarés la independència. És clar que el sol va a la seua, que no sent ni pateix, que ni s’irrita ni s’espanta pel que vam viure divendres.

Una altra cosa són les persones. Aquestes si experimenten sentiments i sensacions, i crec no enganyar-me si afirme que són més que moltes les que arran del que va passar divendres 27 estem a hores d’ara afectades per un sentiment de tristesa i per una sensació de vertigen. Encara més, alguns ens hem quedat sense resposta, tot resultant d’això una evidència: que tampoc nosaltres teníem un Pla B.

La tristesa, entenc, és la conseqüència pròpia de qui ha experimentat un fracàs, una pèrdua, una decepció. El vertigen, al seu torn, es una mena d’angoixa, una certa sensació d’asfíxia, un formigueig de por, àdhuc de pànic, resultants de la incertesa d’un perill no necessàriament explícit. Patim per ser conscients del fracàs rotund i indiscutible de la política i dels polítics que ens representen en tant que ciutadans. Patim pel vertigen d’haver entrat en un terreny mai no trepitjat, un territori en el que no se sap ben bé que pot passar i del que no sabem eixir.

A hores d’ara, segons sembla, des del nacionalisme català s’ha fet allò que a parer seu estaven obligats a fer, tot obeint, afirmen sense descans, el manament del poble de Catalunya. Més enllà de com de discutible és la suposada ordre emesa l’1 d’octubre, l’abús del concepte de poble resulta més que preocupant. Qui és el poble? Qui no en forma part d’eixe poble? És fàcil deduir que per al nucli dirigent de l’independentisme els ciutadans que no són sobiranistes no entren dins el grup poble de Catalunya. Quant avançaríem si en compte de parlar d’un difús i ambigu poble de Catalunya parlàrem dels ciutadans de Catalunya, com va fer quaranta anys arrere Josep Tarradellas, entenent per tal tots aquells que viuen i treballen a Catalunya i volen sentir-se catalans.

Paral.lelament, des del Senat d’Espanya també s’ha fet allò què, diu la majoria dels senadors, estaven obligats a fer, tot obeint, afirmen sense descans, allò disposat en la Constitució de 1978. Entenc què des dels estats majors dels partits que han donat suport a l’aplicació de l’article 155 no n’hi ha hagut ni visió estratègica, ni han aparegut uns líders capacitats per abordar la situació catalana com el problema polític que és, i no com una qüestió purament legal, institucional i d’ordre públic. Els que han dit sí a l’aplicació de l’article 155 semblen no entendre què, equivocats o no, n’hi ha molts milers de persones a Catalunya que sols se senten vinculats a Espanya per imperatiu legal.

Cap dels dos grups –al Parlament català i al Senat- transmet la idea d’entendre en profunditat la situació, i és bastant fàcil concloure que estan improvisant els moviments sobre el tauler. Ni els dirigents sobiranistes, ni els del 155 fan creure que saben què pot passar demà. Resistir, els primers, a l'espera de què exactament? Decretar mesures, els segons, és una cosa, però executar-les i fer-les efectives és una altra. La tossuderia de Puigdemont, d'una banda, no està generant més que rebutjos internacionals. El govern Rajoy, a la riba contrària, ja ha deixat clar fins a quin punt són maldestres, destacant entre ells l'inefable ministre Zoido. Ara és la vice presidenta qui ha de fer-se amb el control polític de Catalunya, i tenint en compte els antecedents de la seua gestió no resulta fàcil augurar molt èxit.

Puigdemont anuncia que ell no se sent destituït, i Rajoy i el seu govern volen neutralitzar-lo a d’ell i a tots amb els que amb ell s’entesten en desobeir el 155. Què passarà demà? M’aborrona pensar què, comptat i debatut, ningú sap què pot passar a partir de dilluns.

Un servidor tampoc sap cap on tirar, ni què fer. Afortunadament, no sóc ciutadà de Catalunya i, per tant, no he de resoldre res vital quant a l’aplicació del 155. Com a funcionari de l’Estat no em veure entre l’espasa i la paret, com si es veuran milers de funcionaris catalans demà mateix.

Em pregunte, tanmateix, què faria jo si visqués a Catalunya. I no trobe una resposta ferma i clara. He quedat orfe de referències. Ni estic d’acord amb la DUI ni amb el 155, però no sé on estic realment, ni què hauria de fer. La posició que jo defensava va caducar divendres a migdia a Barcelona.

És cert que el sol ha tornat a eixir avui diumenge, però el veig amb el neguit de qui se sent superat per una realitat tossuda i, sembla, irresoluble; una realitat que em manté dins d’un atzucac fosc i estret del que no sé com eixir. Això sí, no estic a soles i una cosa sembla evident a hores d’ara: ningú tenia Pla B.

Els trens van xocar violentament al quilòmetre 155.

El Consell de ministres presidit per Mariano Rajoy ha posat en marxa l'aplicació de l'article 155 de la Constitució per avortar -ha afirmat- l'amenaça de secessió catalana. Contràriament al que s'anunciava, el que el Govern de Madrid ha proposat al Senat és, com titula el Periódico de Catalunya, una destralada a l'autogovern dels catalans. Efectivament, Rajoy i el seu govern han optat per la versió més dura i traumàtica del lamentable article 155.

És estupor, incredulitat, ràbia i por el que es pot trobar a la premsa d'avui. Esther Vera parla al diari Ara, amb raó, de l'Espanya tenebrosa i d'un nacionalisme espanyol que sustenta l'horrible la-vaig matar-per-que-era-meua. Joan Coscubiela, per la seua banda, un home assenyat, i gens sospitós de fanatisme secessionista, ha dit que el Govern de Madrid ha decretat la suspensió de l'autogovern, la intervenció de la Generalitat i la vulneració de les llibertats. Ah mare!

Qui el podrà desmentir? Des de la tristesa i la impotència que causa el desenvolupament dels fets d'ahir, una reflexió d'urgència permet augurar que no estem exclusivament davant d'una operació contra l'independentisme català, sinó que més aviat l'actuació de Rajoy i els seus -alerta, amb el suport de Ciutadans i d'un PSOE a la deriva-, anuncia una política de re centralització autoritària per a Espanya, així com un desig d'eradicar qualsevol expressió política de la tossuda realitat plurinacional d'aquest Estat.

Rajoy s'ha assegurat el suport del PSOE de Pedro Sánchez, qui està perdent a dojo el capital polític acumulat amb les primàries, fins al punt que molts ens preguntem què més hauria fet Susana Díaz si ella hagués vençut. Amb l’entusiasmat espanyolisme de Ciutadans, amb Albert Rivera exigint a Rajoy -com Aznar- mà dura amb els separatistes, Sánchez s'ha posat en primera posició de salutació a l'espera del que decrete el Govern. Deien [Ábalos, Calvo] que ells eren garants que seria un 155 gairebé superficial, indolor. Que Santa Llúcia els conserve la vista i la capacitat prospectiva. O Rajoy els va enganyar com a xinesos d'acudit, o hi ha hagut una revolta palatina a Ferraz, una vegada més.

El PSOE de Pedro Sánchez amenaça ruïna a Catalunya, tant i més perquè a Iceta no li donen respir a Ferraz, i la deriva de la casa central de Madrid deixa al PSC als peus dels cavalls. Alcaldes del partit català li han demanat a Iceta que es desmarque. La dimissió de Núria Parlón de l'executiva de Sánchez és una expressió nítida de la desconnexió socialista des de Catalunya. El PSOE no té discurs propi sobre la crisi catalana per a Espanya, es lliga de peus i mans a l'anomenat bloc constitucionalista, i imposa que el PSC tampoc ho tinga per a Catalunya.

Més enllà de la gravetat de la conjuntura que vivim, ¿quina és l'estratègia socialista? Es creu veritablement en el PSOE de Ferraz que poden ser partit de govern a Espanya sent irrellevants a Catalunya? Això ho pot aconseguir el PP, però per al PSOE seria un objectiu inabastable. Pitjor, impossible. Nota al marge: ¿entén el PSOE que al sumar-se a aquest bloc anomenat constitucionalista, automàticament, situa al marge de la Constitució a tots aquells ciutadans -ex votants o potencials votants seus- que no participen de la deriva tan maldestra com inacceptablement autoritària desenvolupada per Rajoy? Això tindrà conseqüències molt negatives en diversos plànols de la realitat política espanyola, i els socialistes poden pagar-ho molt car. Però no només ells, tota l'esquerra hispana.

Rivera ha sobrepassat a Rajoy per la seua dreta, fins al punt que en futures eleccions el vot netament espanyolista, el políticament més primari, se'l disputaran entre ells, de manera que el PSOE -en matèria patriotera- no li quedarà més que el vot dels seus addictes incorruptes. Un balanç que no només pot delmar-lo, sinó que pot afermar en el poder durant molts anys a la dreta més reaccionària i castissa.

Puigdemont, per la seua banda, hauria de reconsiderar la seua posició, però cal reconèixer que ho té molt difícil. Ara bé, no són pocs els que creuen què està obligat a fer-ho. L'atac a les institucions catalanes decretat per Rajoy, amb el tràmit al Senat, reforça al bloc sobiranista però no està escrit que aquesta cohesió puga mantenir-se per un temps llarg. És fàcil trobar avui dia testimonis d'economistes independentistes que afirmen haver avaluat malament els riscos d'una independència no acordada amb l'Estat. ¿És possible que s'hagen dissenyat escenaris econòmics i financers donant per fet que Madrid anava a dir amén a les exigències del bloc sobiranista? ¿És possible que des del pont de comandament de l'independentisme no s'hagués contemplat, ni tan sols com a hipòtesi de treball, un escenari tan terrible com el que ahir ens van anunciar? ¿Es pot seguir ignorant el tancament de files, més o menys entusiasta, de les grans potències internacionals amb Rajoy?

Enric Juliana sostenia abans del cop duríssim d'ahir que l'únic horitzó possible, l'única solució democràtica era anar a eleccions. I es preguntava si Puigdemont es deixaria arrabassar una de les grans prerrogatives del seu càrrec, o deixaria que les hi convoquessen des de Madrid. Concloïa la seua anàlisi apuntant que en els dies que queden perquè el Senat done llum verda al 155 encara es podria salvar la situació si des de la Plaça de Sant Jaume es decidira convocar a les urnes als catalans. Ara, Puigdemont ja sap que han decidit despullar-lo d'aquesta potestat. És per això que tant des de La Vanguardia com des d'El Periódico li demanen, gairebé li preguen, que siga ell qui convoque eleccions, que siga ell qui pose les urnes.

En cas contrari, l'aplicació de mesures extraordinàries de control i la humiliació que això implicarà per a les institucions de govern de Catalunya, obren un escenari temible igual que imprevisible. Imposicions de l'autoritat externa, resistència activa i passiva al carrer i en els organismes públics per part dels funcionaris, actuacions policials, detencions, registres, més protestes, inseguretat jurídica, efectes econòmics indesitjables, pèssima imatge exterior tant de Catalunya com d'Espanya, etc., etc., etc. Un desastre de magnituds incalculables a dia d'avui.

¿Resoldrà el problema unes eleccions? No, resoldre no resoldrà una destrossa tan gran com la que patim, però si permetria conèixer quins són els suports reals de cadascuna de les opcions a propòsit de com redefinir les relacions entre Espanya i Catalunya en la situació a la que hem arribat. Segons l'enquesta publicada pel Periódico de Catalunya, realitzada després de l'empresonament dels líders de l'ANC i d'Òmnium i els anuncis del que podria respondre l'Estat al secessionisme, dos de cada tres catalans i la meitat dels independentistes rebutjaven tant la Declaració Unilateral d'Independència com l'aplicació de l'article 155. Les eleccions, per tant, convocades per Puigdemont, serien l'únic que ara es podria fer per evitar entrar en una fase que pot ser molt traumàtica i dolorosa per a tothom.

El “problema català”: Ortega contra Azaña, vuitanta cinc anys després.

L'anomenat problema territorial és molt vell a Espanya. Massa temps arrossegant i sense indici de llum al final del túnel. Dins d'aquest conducte va transcórrer la centúria anterior fins a 1978, un moment en què els constituents van parir allò de l'Estat de les autonomies. No obstant, el que aquest nou Estat fos concebut com un café per a tothom, per als que volien dues tasses i per als que mai en la seua vida s'havien plantejat la necessitat de prendre un glop, va ser un text que s'ha anat desgastant a poc a poc. Han passat quaranta anys, i aquell acord està caducat per a una bona part dels ciutadans de l'Estat espanyol, mentre que per a una altra bona part, més àmplia segurament, aquella descentralització gairebé federalitzant continua sent més que suficient. L'assumpte pivota sobre una concepció tan anacrònica com senzilla d'entendre: a una nació [espanyola] li correspon un Estat [espanyol]. Per tant, amb aquesta mateixa lògica, els qui se senten ciutadans d'una nació sense Estat es troben a disgust i volen aconseguir-ho. Per exemple, els independentistes catalans.

Entenc malgrat tot que, encara avui, una part dels que aposten per la secessió de Catalunya estarien disposats a quedar-se com a ciutadans d'un Estat plurinacional inserit en el marc solvent i pragmàtic de la Unió Europea. Però aquesta possibilitat està molt lluny de ser probable, tot i que pogués realitzar-se una reforma constitucional de certa envergadura que -convé no oblidar-ho- una part de la ciutadania de l'Espanya central i meridional considera completament innecessària.

Fa més de dos anys, amb motiu de la presentació del llibre Història de les Espanyes, editat per Joan Romero i Antoni Furió, [un text que els més alts responsables polítics haurien de llegir per prescripció mèdica] em feia ressò de les pàgines escrites, entre d'altres, per Josep Fontana i Pedro Ruiz Torres. Fontana, a la Introducció del volum, afirma que la intolerància ha estat un signe característic de la història d'Espanya; mentre que per a Ruiz Torres al desenvolupament del sistema autonòmic de les últimes dècades i les polítiques antisocials de resposta a la crisi d'aquests últims anys [amb Rajoy a La Moncloa] no han fet sinó aguditzar les dificultats per avançar en la resolució del desencontre creixent entre el govern de Catalunya i el de l'Estat. Com poder comprovar a diari, dosis tòxiques d'intolerància ens segueixen acompanyant.

Pedro Ruiz Torres analitza al seu capítol del llibre el debat parlamentari de 1932 entre José Ortega i Gasset i Manuel Azaña, a propòsit de l'Estatut català. En aquella extraordinària controvèrsia es va evidenciar, un cop més, que hi havia dues formes radicalment diferents de concebre tant a Espanya com a la seua història. La tesi d'Ortega era contundent: rebutjava qualsevol reivindicació de sobirania per part catalana, en tant que acceptar-la significaria de forma immediata una catàstrofe nacional [espanyola]. A més, afegia, la sobirania emana del poble, però no del poble de Catalunya sinó de l'espanyol, de manera que només aquest té dret a decidir si trenca o no la convivència. La posició d'Azaña era a les antípodes. El president del govern entenia que la petició catalana d'autonomia era legítima, fonamentalment perquè els promotors havien complert amb tots els tràmits constitucionals i perquè considerava que la pretensió dels catalans de viure d'una altra manera dins de l'Estat podia conjugar-se amb els interessos d'Espanya al si de la República.

Resulta desolador constatar que, passats els anys, amortitzat el títol vuitè i algunes parts més de la Constitució, ara la cosa és -encara- més complicada que en 1932. Ho és perquè en la situació de Catalunya [i en certa mesura a Espanya] l'eix esquerra-dreta que vertebrava la política del Principat ha estat substituït per l'eix nacionalistes-no nacionalistes. Així es teoritza des del secessionisme, i en conseqüència s'explica que la política social -el terreny en el qual vol seguir movent-se l'esquerra més clàssica, i també la més recent, com són els Comuns- haja passat a ser una matèria postergada entre les organitzacions independentistes. Podria estar passant una cosa semblant a Espanya, un territori en el qual la unitat nacional proclamada sacrosanta pel PP de Rajoy estiga arrossegant el PSOE a deixar de costat els greus problemes socials que pateix el país; assumptes aquests que ara han desaparegut del debat polític perquè tot ell es centra en l'anomenada qüestió catalana.

La vida dóna aquestes sorpreses, però sorprenga més o sorprenga menys l'escenari és aquest: uns nacionalistes [espanyols] que identifiquen nació i Estat no admeten més nacions en el seu, mentre que altres nacionalistes [catalans] que no tenen Estat volen crear-ne un que siga exclusivament seu. Que això estiga passant a l'Europa que hauria de ser de les regions, és un drama. Que no s'estiga treballant amb eficàcia per enfortir la Unió Europea que pot ser simplement destrossada per la nova correlació de forces polítiques i econòmiques del món actual [el de Trump, Putin i els camarades xinesos], que ens mantinguem en la lògica dels Estats-nació de manera obsessiva, és una calamitat que pot portar-nos a la tragèdia.

No obstant això, aquí sembla que continuem sense treure’ns la pasta dels dits i és molt vigent el debat entre Ortega i Azaña vuitanta-cinc anys després. El filòsof va dir en 1932 que com que el problema català no tenia solució, sols podíem aspirar a conviure amb ell. Azaña, pel seu compte, havia dit uns anys abans el següent d’Ortega: "Una cosa és pensar; una altra, tenir ocurrències. Ortega enfila ocurrències".

Algú està pensant a hores d’ara en solucionar “el problema”, o continuem tenint-ne ocurrències?