No penses en una gavina, pensa en un sistema de valors a defendre.

En 2004 va aparèixer un petit llibre que va convertir-se en tot un èxit editorial, i que continua sent citat abastament en parlar de les controvèrsies polítiques entre conservadors i progressistes arreu el món. El seu autor va aconseguir un títol impactant i fàcil de recordar per a un volum que duia com a subtítol el més apte per a iniciats de “llenguatge i debat polític”. Quan George Lakoff, al títol, demanava als lectors que no pensaren en un elefant estava fent alguna cosa més que recordar la imatge de l’animal que representa els republicans nord-americans.

Tot i que a casa nostra podríem dir, imitant el títol de Lakoff, “No penses en una gavina”, per allò de la palmípeda que fa servir el Partit popular, l’obra del lingüista cognitiu estatunidenc interessa ara perquè avançava fa dècada i mitja que en matèria política, partidista i, àdhuc, electoral els valors morals són més importants que tota la resta de variables dels escenaris en els que es debat sobre la cosa pública.

Més enllà de problemes com ara els del terrorisme aflorat per als nord-americans arran l’atac a les Torres Bessones en 2001 i les seues conseqüències, més enllà de la problemàtica relativa a assumptes vitals com ara els de la sanitat o l’educació, segons Lakoff una gran part de l’electorat demòcrata del seu país va concloure que George W. Bush era un immoral intolerable perquè estava en oberta contradicció amb els seus valors progressistes.

No resulta excessiu concloure que deducció pareguda podria treure’s del balanç de l’acció de govern de M. Rajoy, analitzada aquesta a la llum de l’ètica política progressista que ens resulta més pròxima. No cal fer un tractat voluminós, ni fer una recerca extensa de les hemeroteques. En passar revista al que hem vist aquesta darrera setmana al Parlament n’hi ha prou.

Al ple dedicat a l’assumpte de les pensions que ha deslliurat el pànic en les files del PP per les mobilitzacions dels jubilats, Rajoy va fer dues coses immorals: impedir que pogués votar-se cap proposta i mentir en afirmar que pujarà les pensions sense dir ni quant ni quan ni a qui. Pel que fa al ple dedicat a la derogació de l’empresonament permanent revisable, Rajoy va instrumentalitzar –una vegada més, i van moltes- el comprensible i terrible dolor d’unes persones concretes per a obtindre rendes partidàries i electorals. Afegim una darrera anotació que no és menor pel que fa a comportaments immorals: en totes dues sessions, Rajoy va gaudir del recolzament de vegades feridor dels Ciutadans que comanda Albert Rivera, un home que ha decidir mossegar electoralment al PP també per la seua franja més dretana.

Enfront dels dos partits conservadors s’han ubicat els de la resta del ventall parlamentari, des de Podem, Compromís, En Comú Podem i altres a Esquerra Republicana de Catalunya passant pel Partit Nacionalista Basc i, també, el PSOE. PP i C’s van perdre la votació que pretenia aturar el procés de derogació de la presó permanent revisable, però ara dilataran el procediment amb murrieries i tecnicismes en la Mesa del Congrés.

És per això que, a les alçades que estem i, tal i com va la situació política, fa la impressió que a les properes cites electorals importaran més els valors que cada opció partidària defense que els programes polítics concrets que proposen.

Parafrasejant el que escrivia Lakoff fa gairebé quinze anys, allò que ha d’unir els progressistes de procedència diversa és, ha de ser, un sistema de valors: el que troba els seus pilars en la llibertat, la igualtat, l’honestedat, el laïcisme i la solidaritat; un grapat de principis que està sent violat amb tanta ignomínia pel Partit Popular de M. Rajoy.

Les organitzacions polítiques que volen revertir tanta infàmia no haurien de proposar al seu electorat simplement uns programes com si es tractés d’un repertori d’intencions plausibles, sinó que haurien d’oferir una alternativa moral fonamentada en allò que és essencial en el pensament republicà europeu. És a dir, en allò que està sent profanat diàriament per la nostra dreta irredempta.

8M als carrers: Les dones exigeixen canvis profunds amb una demostració de força.

Les manifestacions del dia 8 de març de 2018 seran recordades per molt de temps, potser la data siga considerada en un futur com una fita històrica, un punt i a banda no sols quant a la història del moviment feminista, sinó quant a l’inici d’un canvi cultural de gran calat en la societat espanyola. Milers i milers de dones de totes les edats van prendre els carrers amb una força i una determinació que va resultar tota una sorpresa àdhuc per a les organitzadores, i encara més per a la majoria de les persones incloent-hi les que van acudir al reclam de la convocatòria. Tothom recordava les impressionants manifestacions contra la guerra d’Irak.

Els carrers de València, la ciutat a la qual vaig participar, van contagiar-se de l’efervescència pròpia d’una festa democràtica tan especial i massiva. Des de lluny de la zona on l’organització havia citat la ciutadania era evident l’allau de gent que anava a concentrar-se. I tant. Tota l’àrea del Parterre estava col·lapsada pels assistents: moltes desenes de milers de dones i d’homes, moltes d’elles i d’ells joves, àdhuc adolescents amb les cares pintades. S’exhibien mocadors, samarretes, bufandes del clàssic color violeta del feminisme; banderes, pancartes, cartells amb textos, amb lemes encoratjadors, simpàtics i ocurrents o reivindicatius quant a la lluita de les dones per la igualtat; tot plegat, tan gran desplegament d’entusiasme i compromís era la conseqüència de tanta gent com va sentir-se interpel·lada per la crida de les organitzacions feministes a convertir aquest 8 de març de 2018 en una data per a la història.

Havia estat convocada una atrevida i innovadora vaga de dones, una acció que havia de posar negre sobre blanc que la societat actual, simplement, no pot funcionar si les dones no compareixen al lloc de treball o deixen de fer-se càrrec de totes les tasques que exerceixen diàriament a l’escenari públic o al més íntim marc domèstic. Més enllà de les elevades xifres de participació en la vaga –sis milions, segons sembla-, més enllà de tantes dones com no van poder exercir com a vaguistes efectives per les raons més diverses, les manifestacions de la vesprada-nit d’aquest extraordinari 8 de març seran inoblidables per a tots.

També –segur que sí, encara que per motius diferents- seran difícils de pair per a aquells que les havien desqualificat, les havien denigrat i havien fet tot el possible per aconseguir que el repte del moviment feminista acabés en un fracàs rotund.

Dos partits polítics i els mitjans de comunicació que els fan la cobertura mediàtica cada dia havien desqualificat la vaga del 8M. El Partit Popular i Ciutadans havien argumentat que era una vaga elitista i anti-sistema, una vaga contra el capitalisme, una mobilització orquestrada per un grup polític amb nexes amb països on es du el burka [sic]. Comptat i debatut, des d’aquests partits de la dreta clàssica i de la menys atàvica es va desqualificar la convocatòria de vaga del 8M com un atemptat perillós i inacceptable contra els valors occidentals. Ni més ni menys.

Destacades dirigents del PP van declarar que elles eixe dia farien vaga a la japonesa. Més enllà que algú els hauria d’explicar que els nipons fan vaga com tothom arreu el món, el que la Ministra Tejerina o la Presidenta de Madrid afirmaven és que elles el 8M treballarien el doble. És fàcil imaginar la desagradable sorpresa que van tindre quan Rajoy va respondre al Senat, preguntat per una representant de Nueva Canarias, que ell no es reconeixia en les declaracions de les seues companyes. Tant és eixí que a l’endemà va comparèixer davant els mitjans amb un llacet violeta a la solapa.

És cosa sabuda que el líder del PP és un consumat contorsionista –altres dirien cínic i mentider- com molts altres dels dirigents del seu partit, així que no va ser sorpresa que en parlar el líder el seu partit començarà a matisar la posició radicalment contrària contra la vaga convocada. La presidenta del Congrés Ana Pastor o la portaveu Andrea Levy van ser les encarregades de transmetre la idea de que en el PP també n’hi ha de feministes homologables. Així també es reclama la senyora Arrimadas des de Ciutadans, tan jove i tan conservadora ella, qui havia qualificat la vaga d’anti capitalista, i amb aquest senzill argument invalidava la convocatòria.

Estem parlant d’uns canvis més aviat estètics que, tanmateix, ens permeten diverses i interessants lectures. No cal més que repassar les primeres pàgines de la premsa més reaccionària per a veure que La Razón titulava a l’endemà a tota pàgina: “Les dones han pres el carrer”, mentre que l’ABC ho va fer tot diguent: “Milers de dones prenen el carrer per la igualtat”. Ja no es desqualifica, si més no en portada, sinó que es reconeix l’èxit de la convocatòria, com han fet M.Rajoy o Albert Rivera sense el menor pudor i, per suposat, sense cap autocrítica.

M.Rajoy, que va dir en Onda Cero “No nos metamos en eso”, quan li van demanar per l’esquerda salarial entre homes i dones, ara diu que ell està per la igualtat i que celebra l’evidència de la conscienciació de la societat. Tanmateix, el Consell de Ministres del dia 9 no ve prendre cap decisió que indique que han pres nota del que va passar el dia 8.

No obstant, tot i la inacció, segur que ho han fet. Al PP estan enceses totes les alarmes per les mobilitzacions al carrer. Encara estan els jubilats, que en són milions, i han aparegut les dones, que encara en són més. Saben que no podran resistir eixa pressió molt de temps, com ho sap Ciutadans, així que hauran d’actuar i amb rapidesa o el corrent de les mobilitzacions els perjudicarà seriosament. No poden demanar resignació indefinidament; no a les dones, als milions de dones que el 8M van eixir al carrer a demanar un altre contracte social.

Però, convindria no enganyar-se: la nova realitat que el 8M ha posat de relleu no sols interpel·la a les dretes, també l’esquerra hereva dels valors republicans haurà de reaccionar amb rapidesa. Haurà de resoldre un problema que cada dia és més urgent: com transformar la ràbia i la crítica del carrer en acció política eficaç a les institucions. El descrèdit dels que van voler desqualificar inútilment la mobilització del 8M no es convertirà mecànicament en suport electoral a les sigles partidàries que van ser aliades de la protesta massiva. I en democràcia, ja ho sabem, les protestes han de convertir-se en palanca a les institucions, i per a això cal que aquells que vulguen convertir-les en lleis i reglaments de progrés obtinguen el suport electoral dels que desitgen aquests canvis.

N’hi ha qui diu que el 8M va començar una revolució. Ho siga o no realment, el ben cert és que tot fa pensar que s’ha encetat una nova etapa en la història del paper de les dones en la nostra societat. Reclamen amb tanta justícia com contundència que són la meitat de la població, i exigeixen uns canvis estructurals que van des dels salaris a la seguretat, des de la conciliació en la vida quotidiana a l’ensenyament de valors igualitaris des de l’escola. Per tant, és l’hora que l’esquerra opositora actue amb consciència de que ha de traslladar i materialitzar aquestes demandes a les institucions.

Però no sols cal treballar institucionalment, i no sols n’hi ha deures per als diversos actors socials. També els homes, així, en general, haurem de canviar molts hàbits i comportaments; moltes concepcions que estan absolutament obsoletes quant a la nova realitat que les dones exigeixen assolir amb tanta urgència com raó. L’objectiu és ambiciós i difícil, però senzill d’entendre. Ho explicava un modest full a la porta d’una petita botiga tancada per la vaga: “Disculpeu les molèsties. Estem canviant el món per a vostès”. Més clar, impossible.

El PP i els jubilats: No és falta de sensibilitat, és ideologia selvàtica pura i dura.

Han eixit als carrers els jubilats, farts d'estar farts del discurs autocomplaent d'un Govern que ha fet del desvergonyiment una categoria de la seua identitat. Tant ha insistit Rajoy que la crisi ha passat, que se li ha rebel·lat un col·lectiu que ha estat un graner de vots històric per al PP. El descosit electoral pot ser, si les coses van per on apunten, apoteòsic.

La crisi econòmica que va resultar ser una estafa va treure al carrer, des de 2008, a milers i milers de persones, ciutadans que protestaven contra les retallades pressupostàries en àrees tan sensibles com la sanitat o l'educació; contra la pobresa tan creixent com la desocupació laboral; o contra la manca d'esperança per als més joves abocats a l'emigració o l'atur crònic. Hi va haver una Vaga General el 2012 i, dos anys després, les anomenades Marxes de la Dignitat van prendre Madrid al març de 2014.

Uns anys abans, el 2011, havia irromput amb força, més com un crit de rebel·lia que una altra cosa més sòlida el moviment del 15M, que responia a la convicció generalitzada que els partits sistèmics, el PP i el PSOE, ni hi eren ni se’ls esperava per fer front a l'ofensiva radical de la banca i les grans corporacions financeres i empresarials. D'aquelles grans acampades i les seues corresponents mobilitzacions sorgiria un nou partit amb l'objectiu de representar als anomenats indignats: Podem.

Va canviar l'escenari partidista. Els dos grans van veure sorgir al seu costat a Ciutadans i als alternatius de Pablo Iglesias, però tot i menjar-li terreny als dos grans, aquests van seguir sent el primer i el segon partit en vots i representació parlamentària. Encara després la pèrdua de la majoria absoluta dels de M. Rajoy, la miopia i les mesquineses ideològiques i electorals dels altres tres partits d'oposició no van aconseguir desallotjar al Partit Popular de La Moncloa, i aquest ha seguit practicant una política d'ajust dur, de nul·la sensibilitat social, que ha convertit els més febles en els grans pagans de la crisi.

La poca vergonya política del Partit Popular, capaç de violentar en el seu benefici fins on faça falta el funcionament de les institucions de l'Estat, en un escenari en el qual tot el focus porta mesos sobre "el desafiament català que atempta contra la sacrosanta unitat d'Espanya", ha permès resistir sense grans aclaparaments Rajoy i els seus.

Les seues polítiques sectorials, tan antisocials que han posat a Espanya en el furgó de cua de la Unió Europea, no han servit perquè l'oposició haja estat capaç de fer-los fora del Govern. Les tribulacions electorals dels partits grans, amb la seua bona dosi de personalismes, i els interessos particulars dels partits nacionalistes, tan lícits com miops i egoistes, expliquen una mena d'empat catastròfic en l'escenari espanyol: ni el govern és capaç de governar ni l'oposició ho és de conformar una alternativa a aquest. Rajoy només vol resistir, contra vent i marea, guanyant un temps que li permeta recuperar forces. És la seua forma de ser i de viure la política des de sempre: ha collit èxits a força de no moure’s, de no fer res i de deixar als altres consumir-se al foc lent de la seua immobilitat.

Però, com apuntàvem, ara ha passat una cosa nova, la irrupció en l'escenari d'un col·lectiu que pot, aquest sí, posar contra les cordes a aquest Govern de les retallades socials: els pensionistes.

És fàcil trobar motius per a la rebel·lió: una pèrdua real de poder adquisitiu que s'ha anat reforçant any rere any des que es va abandonar la revaloració d'acord amb la pujada de l'IPC que va establir Zapatero. L'increment d'un 0.25 per cent aquest any, que per a les pensions majoritàries a penes dóna per a un cafè, unit al desvergonyiment de Rajoy, Montoro, Báñez o Celia Villalobos, han escalfat la sang reivindicativa de milers de jubilats.

El president del govern, en una ostentació inusual de sinceritat, va exhortar els espanyols a contractar plans de pensió per assegurar-se una jubilació tranquil·la, i va suggerir estalviar per pagar els estudis dels fills [sic]. Montoro -el petulant ministre que afirma que cal guardar carlotes per a les campanyes electorals- ha dit que això d'indexar amb l'IPC és una antigalla, i que cal connectar -sense major explicació del com- les pensions al creixement de l'economia [ sic]. Báñez, la més inefable entre les ministres, que sembla una caricatura de si mateixa, ha declarat emfàticament que el sistema de pensions és fort i sòlid gràcies a Rajoy [sic]. Per la seua banda, Celia Villalobos, flagell de desafectes al règim, ha afirmat sense vergonya que hi ha pensionistes que estan més temps cobrant la pensió que treballant [sic].

Aquestes declaracions, així com tantes altres i, sobretot, les accions de govern de Rajoy evidencien que no estem, simplement, davant d'una manifestació de falta de sensibilitat social del Partit Popular. No, això no és nul·la empatia cap als grans perdedors de la crisi; no és, tampoc, una sorprenent manca de pietat i misericòrdia cristiana amb els que pateixen. Aquests fets i paraules són l'expressió explícita de la ideologia selvàtica, en què només sobreviuen els més forts, del partit de la corrupció sistèmica que dirigeix Rajoy.

Si el Govern segueix per aquest camí i els jubilats perseveren en les seues mobilitzacions i en la seua amenaça de expressar-se clarament a les urnes, podem estar a les portes d'un escenari partidari molt diferent a l'actual. Aquesta pressió dels pensionistes no només amenaça i espanta al PP, sinó que és avís de navegants per als altres partits de l'arc parlamentari. Atents, que els vells sembla que han dit Prou!

Amnistia Internacional assenyala greus i severes patologies del Regne d'Espanya.

L'Informe de 2017 que ha fet públic Amnistia Internacional és demolidor, tant en paràmetres absoluts com relatius, si comparem les denúncies contra el Regne d'Espanya amb el que aquest informe diu en referència a altres països europeus. És molt il·lustratiu del deteriorament de les llibertats a Espanya comparar allò que l'esmentat informe assenyala per Alemanya, Gran Bretanya i Itàlia, els tres països que són referència per a nosaltres en tantes coses, o el que apunta per a Portugal o Grècia, països més menuts que han patit –també- la duresa extrema de la crisi de 2007.

Fins a set denúncies contra Espanya apunta Amnistia Internacional en aquest informe que ara s'ha fet públic. 1) Es va restringir desproporcionadament el dret a la llibertat d'expressió i el dret de reunió pacífica de persones que donaven suport a la independència catalana. 2) Desenes de persones van ser processades per "Enaltiment del terrorisme" i "Humiliació a les víctimes" en les xarxes socials. 3) Es va emprar força excessiva contra manifestants que van oposar resistència pacífica a la operació policial que impedia la celebració del referèndum sobre la independència de Catalunya. 4) Espanya va reubicar a un nombre de sol·licitants d'asil menor del que s'havia compromès a acollir en el marc del programa de la UE. 5) Va acollir a menys persones refugiades de les previstes en el seu compromís. 6) Van continuar els desnonaments forçosos, que van afectar a milers de persones. 7) Les autoritats van continuar tancant investigacions sobre crims de dret internacional comesos durant la Guerra Civil i el franquisme.

És a dir: tres denúncies relacionades amb la situació a Catalunya, dues referides a l'anomenat problema migratori, i dues més vinculades a drets fonamentals de les persones, com ara el dret a un habitatge digne i el dret de milers de famílies a rescatar els cadàvers que, víctimes de la guerra civil i dels anys més durs del franquisme, segueixen en les cunetes. Un panorama al que a dia d'avui cal afegir allò que ha passat en dates recents i que, de ben segur, formaran part de l'Informe de 2018 d'Amnistia Internacional: la inconcebible condemna a un cantant de rap a tres anys de presó; el segrest d'un llibre sobre el narcotràfic a Galícia; i la censura d'una obra exhibida a la fira internacional d'art ARCO. A més, per descomptat, de l'empresonament mantingut de càrrecs polítics electes i de líders socials catalans sota acusacions que la immensa majoris de juristes experts consideren completament mancades de base legal suficient.

La realitat dibuixada per l'Informe 2017 d'AI sobre altres països europeus contrasta de forma rotunda amb el que s'ha dit a propòsit del Regne d'Espanya.

Pel que fa a Alemanya, Amnistia Internacional fa tan sols un parell d’observacions, ambdues referides a qüestions migratòries i a temes de seguretat antiterrorista: les autoritats van continuar expulsant a l'Afganistan a persones sol·licitants d'asil, i el Parlament federal va ampliar els poders de la policia per dur a terme protocols de vigilància i per imposar mesures administratives a persones identificades com "atacants en potència". En l'apartat dedicat a França, l'Informe recull tres denúncies, dues relatives a la lluita antiterrorista i una a temes migratoris: una nova llei va atorgar més poder al govern per imposar mesures antiterroristes per motius imprecisos i sense ple control judicial; ha entrat en vigor una nova llei que imposa obligacions sobre el deure de vigilància a les grans empreses; i es va continuar retornant a persones de nacionalitat afganesa al seu país, en violació del principi de no devolució.

En relació amb Itàlia, Amnistia Internacional presenta quatre acusacions: una a l'apartat migratori i tres relatives a drets fonamentals. Es denuncia que Itàlia cooperava amb les autoritats líbies per restringir la migració; la població romaní va seguir estant sotmesa a desallotjaments forçosos i segregada en camps en condicions de vida precàries; i es va introduir legislació per penalitzar la tortura, però aquesta no complia amb tots els requisits de la Convenció contra la Tortura. Pel que fa a la Gran Bretanya, es denuncien en l'informe tres assumptes: les greus restriccions en l'accés a l'avortament de les dones a Irlanda del Nord; la reiterada restricció de drets per la legislació antiterrorista; i el que ha seguit sense materialitzar-se la plena rendició de comptes per presumptes tortures comeses per les forces armades i els serveis d'intel·ligència britànics.

Dues denúncies només es recullen en l'Informe en relació amb Portugal i amb Grècia. En el primer cas es sancionen per inadequades les condicions d'habitatge per a les persones romanís i les afro-descendents; i es recorda que Portugal va reubicar un nombre de sol·licitants d'asil inferior a l'establert en virtut del programa de la UE. Pel que fa a Grècia, s'afirma que milers de migrants i sol·licitants d'asil continuaven atrapats a les illes gregues en condicions terribles; així com que Grècia no havia impedit el trànsit de éssers humans en el cas de 42 treballadors de Bangladesh.

Òbviament, totes les denúncies reflectides en l'Informe 2017 d'Amnistia Internacional són gravíssimes, però cal concloure que pel que fa a Espanya la situació és, amb diferència, substancialment diferent i molt pitjor en relació amb els països que ens són més propers.

Qualsevol observador mínimament atent a la situació interna espanyola en matèria de drets i llibertats no pot sinó concloure que, en aquests anys de govern del Partit Popular dirigit per M. Rajoy, hem retrocedit dècades. El que Amnistia Internacional recull en el seu informe de 2017 serà poc, lamentable i tristament, per al que haurà d'assenyalar en l'informe de 2018 a la marxa que anem. És urgent, doncs, una resposta clara i contundent dels partits d'oposició, així com de la societat civil, per revocar de forma urgent la deriva autoritària i intimidatòria dels poders de l'Estat. Ens estem jugant, ni més ni menys, els nivells de salut del sistema democràtic, a hores d'ara afectat per patologies severes a les quals cal posar remei com més aviat millor.

Escàndols No Governamentals: no tirem el xiquet amb l'aigua bruta.

Dues de les més prestigioses Organitzacions No Governamentals que treballen per intentar que el món siga un territori menys hostil, per pal·liar o revertir desigualtats, injustícies i necessitats bàsiques de l'ésser humà, s'han vist confrontades amb una realitat terrible: en el seu si també hi ha hagut miserables que s'han comportat de manera antagònica als principis més elementals que regeixen en aquest tipus d'organitzacions.

Intermon Oxfam i Metges Sense Fronteres han reconegut la veracitat de les denúncies de conductes sexuals més que inadequades d’alguns dels seus treballadors -sempre homes- en diferents escenaris. MSF ha parlat de gairebé cent cinquanta denúncies o alertes rebudes, de les quals quaranta van ser identificades al final d'una investigació interna com a casos d'abús o d’assetjament. Aquesta organització humanitària, cal recordar-ho, té quaranta mil empleats permanents a tot el món.

Més greu, dins de la inacceptable realitat reconeguda per MSF, és el que s'ha sabut a propòsit d'Oxfam.

Recentment han eixit a la llum informacions contrastades a propòsit no ja d'actuacions incompatibles amb l'ideari de l'organització sinó què, conegudes aquestes, alts responsables de l'ONG van optar per l'encobriment d'abusos sexuals a menors comesos pels treballadors d'Oxfam després del terratrèmol de 2010 a Haití i, també, per abusos sexuals a treballadors de la pròpia organització en botigues d'aquesta a Gran Bretanya. Especialment vergonyós per a l'entitat -i demolidor per a la seua imatge- ha resultat el saber-se que el major encobridor i també participant en els fets denunciats a Haití és Roland van Hauwermeiren, director de l'organització en aquell país. Ha estat provat que aquest home va consentir i va promoure la prostitució de menors en la seua pròpia residència personal, així com que els seus caps van permetre una eixida digna d'Oxfam a tres treballadors implicats, tirant terra sobre l'assumpte per no perjudicar la seua reputació humanitària. Per si faltava alguna cosa, aquesta setmana s'ha sabut que ha estat detingut a Guatemala, país en què va ser ministre de finances, el president internacional d'Oxfam, Juan Alberto Fuentes, per presumpta corrupció relacionada amb el seu acompliment governamental al país centreamericà entre 2008 i 2012.

Convé recordar davant tan crua realitat que la secció espanyola d'Oxfam és Intermón, una organització que va néixer del Secretariat de Missions de la Companyia de Jesús el 1956, que des del principi es va situar no només en l'assistencialisme humanitari sinó en la denúncia i defensa la justícia i a favor de les transformacions socials, i des dels anys setanta es va declarar organització laica i independent. A la fi dels anys noranta, Intermón es va incorporar a Oxfam, el major grup de ONG independents del món. En l'actualitat Oxfam Intermón està present en noranta països del món, i centra la seua activitat en el desenvolupament, l'acció humanitària, les campanyes de mobilització social i de denúncia política, la defensa dels drets de les dones i la promoció del comerç just.

Les informacions conegudes en aquests dies estan fent mal a les ONG, i alguns governs com el britànic han amenaçat de retirar-les les subvencions, atiat pels diaris sensacionalistes, alhora que la pròpia Unió Europea ha dit que està preparada per retirar el finançament a qualsevol de les oenagés que no compleixca amb els estàndards ètics necessaris. Al caliu d'aquelles i aquestes notícies, alguns milers de socis s'han donat de baixa, i particularment Oxfam està travessant una crisi important. No obstant això, l'escenari negatiu no es circumscriu exclusivament a aquesta o aquella organització no governamental, sinó que ha generat un núvol important en el món de la cooperació internacional.

S'ha fet imprescindible, doncs, aturar el problema amb la major contundència des de dins les pròpies organitzacions, com s'està fent. Tant Oxfam com MSF han ofert tota la informació de que disposen, en un exercici de transparència que ja voldrien moltes altres entitats internacionals de qualsevol sector, tant privades com públiques. Això és imprescindible, però no suficient: han d'extremar els controls interns per minimitzar, encara més, els riscos que entre tants milers de cooperants heroics s’embosquen miserables de la pitjor mena, que fan servir la seua condició de cooperants per abusar de les persones que són les destinatàries de la cooperació.

A propòsit dels assetjaments i els abusos d'índole sexual, advertia recentment el president de la Coordinadora d'ONG espanyoles que, en unes societats de marcat caràcter masclista i patriarcal, no podem caure en l'infantilisme de creure què, com les oenagés es dediquen a l'ajuda i als drets humans, van a ser -per definició- alienes a aquest tipus de problemes. No ens eixim del món real, però no ignorem tampoc el paper insubstituïble que realitzen diàriament la més que immensa majoria dels homes i les dones que treballen en la cooperació en els escenaris més adversos que puguem imaginar.

A més, no podem perdre de vista que organitzacions com les ara posades en dubte es dediquen a realitzar allò que els Estats no fan, ja perquè no volen ja perquè no poden, en l'auxili i el suport als més desfavorits, als desheretats de la Terra. Sense aquestes organitzacions, que viuen gràcies al nostre compromís i al nostre suport econòmic, el món seria encara un lloc més difícil i aspre del que ja és. Així doncs, mantinguem-nos atents als avatars d'aquestes oenagés pel que fa a la detecció i neutralització dels seus cigrons negres, però no caiguem en l'error de tirar el xiquet amb l'aigua bruta.

Memòria de La Desbandá o com continua fent mal la Guerra, la maleïda guerra.

Lawrence Fernsworth, corresponsal de The Times i de The Manchester Guardian, va impedir als rebels de Franco negar la tragèdia de la carretera Màlaga-Almeria. Al diari de Manchester va escriure el següent: "L'evacuació de Màlaga va començar quan la població va saber de les dificultats al front, però ningú va creure que l'èxode voluntari anava a assumir el caràcter d'un cataclisme humà desconegut en la història d'Europa. Aviat es va convertir en una sagnant realitat. El camí es va tornar un infern bombardejat pels vaixells feixistes espanyols i els avions alemanys i italians. (...) Aviat el camí va quedar cobert de mort ". https://blogdehistoriaderafa.wordpress.com/

En aquest país hi va haver una guerra tan terrible i cruel com ho són totes les maleïdes guerres, però la nostra va tenir un plus enorme, una espècie d'immensa propina sinistra: va ser una dictadura obscura i ferotge, que va voler neutralitzar a mitja Espanya i que va fer tot allò que va poder, i va ser molt, perquè ningú oblidés, particularment entre els perdedors, perquè ningú passés pàgina, perquè el record amarg i asfixiant d'aquella guerra resultés perdurable pels segles dels segles.

Vaig ser un d'aquells xiquets fill i nét de vençuts que des de molt d’hora va saber que hi havia hagut una guerra, un traumatisme terrible, del que la gent gran no comentava res davant dels xavals. Però, en el col·legi parlaven els vencedors. Encara recorde a aquell professor de Política, don Rafael, falangista de primera hora, que no es cansava d'explicar-nos com, per la gràcia de Déu, el Generalísimo i les seues tropes, amb l'auxili de la Mare de Déu, havien arrasat, total i absolutament, als rojos apàtrides i ateus. En aquelles aules presidides per la creu custodiada per les fotos de Franco i José Antonio, el líder feixista, vaig aprendre el Cara al sol amb el braç aixecat, intuint -d'una manera indefinida, inconcreta, sentida més que entesa- que aquell himne era el de l'enemic dels meus, com ho era la bandera, com l'Invicte Caudillo era algú completament responsable de les desgràcies de la meua família.

La Guerra em va marcar, com a molts dels que no la van viure, perquè d'ella es desprenia una cosa molt amarga, molt trista, molt dolorosa, que havia impactat amb molta força en la vida dels nostres majors; cosa que costava que volgueren rememorar, més enllà de comentaris solts, de referències vetllades, de frases que només els entesos, només els que l'havien viscut, podien descodificar de forma adequada.

Van haver de passar dècades per conèixer la dada més sinistra de la història de la meua família paterna; una família castellana, de Burgos, establerta a Màlaga des que el besavi, militar com part dels seus fills després, havia estat destinat després tornar de Cuba. La Guerra va fracturar definitivament i per sempre a aquella família, i el meu avi, un home a les antípodes dels convencionalismes de la seua classe social, una mena de àcrata republicà sense més programa polític que el que la seua santa voluntat li dictés, va passar de ser Antonio l’excèntric vividor d'aquell llinatge a ser Antonio el rojo. Tres anys de presó patiria arran 1939, després de la simple denúncia d'un familiar al mig del carrer.

Amb dos fills al front, un d'ells el meu pare, encara un xicot, el meu avi va decidir fugir de Màlaga amb la resta dels seus fills, com tants milers d'habitants d'aquella ciutat andalusa, davant la imminent entrada dels nacionals.

En els primers dies de febrer de 1937, desenes de milers de persones es van posar en marxa camí d'Almeria, buscant la protecció de l'Exèrcit republicà: aquell èxode ha quedat en la memòria amb un nom que transmet amargament el que allò va ser, La Desbandá. Aquelles columnes d'homes grans, dones i xiquets van ser bombardejades salvatgement per ordres directes del sanguinari general Queipo de Llano. Van morir entre tres i cinc mil persones. La Desbandá va ser el bombardeig més sagnant de la Guerra Civil espanyola, com va explicar el doctor Norman Bethune, desplaçat des de València a Màlaga amb la seua unitat de transfusió de sang per socórrer la població civil: "El que vull explicar és el que jo mateix vaig veure en aquesta marxa forçada, la més gran, la més horrible evacuació d'una ciutat que hagen vist els nostres temps". Picasso, el genial malagueny que va immortalitzar el bombardeig de Gernika, hauria pogut pintar alguna cosa igual de apocalíptica amb La Desbandá.

Van haver de passar dècades, moltes, perquè en els inicis dels noranta jo conegués el gran secret de la família: a La Desbandá es va perdre Carmeli, una germana del meu pare de tot just cinc anys. El meu avi -com van fer altres fugitius amb els més menuts- l'havia col·locat en un camió que havia estalviar-los l'extenuant caminada fins, crec, Motril, on els deixarien a la seu de la CNT. Els franquistes arribaren abans, i quan el meu avi i els seus altres fills van fer-ho ja no hi havia ni seu de la CNT ni rastre de Carmeli. A la meua família paterna es van recordar durant molt de temps unes frases de les que jo només conserve unes pinzellades, la descripció que la Creu Roja Internacional va fer de la menuda en el seu registre de desapareguts: "Una xiqueta rossa, d'ulls blaus, amb un vestidet groc, que respon al nom de Carmeli...". La nostra desapareguda particular es diu [o es deia] així, Carmeli.

Passen els anys i la guerra segueix present per a mi, a la volta de qualsevol cantonada de la memòria. Avui és una referència en les xarxes socials a l'aniversari de La Desbandá, ahir una exposició inaugurada o qualsevol notícia relacionada amb els milers de cadàvers que romanen a les cunetes d'Espanya, o la impotència que provoca la supèrbia dels monjos benedictins que, immunes i impunes a lleis i jutges, custodien la fossa comuna de Cuelgamuros, la que anomenen el Valle de los Caídos. Què serà demà? ¿Una altra insolència d'un Rafael Hernando qualsevol, un altre insult a la memòria de les víctimes, una altra exhibició de carència absoluta de compassió cap als ancians que encara busquen les restes del seu pare, de la mare, del seu germà per donar-los sepultura en pau?

La maleïda Guerra encara fa mal i seguirà fent-ho. M'ha estremit avui, un cop més, el record de Carmeli a La Desbandá. Una xiqueta perduda entre les bombes, entre els morts i la sang. S'han complert vuitanta-un anys d'aquells dies d'horror i potser la meua tia Carmeli encara viu, qui ho sap. Però està, per descomptat, viva en la meva memòria. I em commoc una vegada més al imaginar-la en el seu desemparament, en la seua por, en la seua angoixa, en la seua solitud. Com em commou el record del meu avi Antonio, que va perdre per sempre una de les seues filles. Com a tants, em segueix fent mal el record d'aquella guerra maleïda. Una guerra després de la qual no va arribar la pau, sinó la Victòria.

Les fronteres partidàries són més fortes que les fidelitats nacionals.

Cada cop sabem més de les interioritats del Procés. I bona part de les notícies que arriben resulten, per a la ciutadania en general, prou desconcertants. És fàcil imaginar que per als directament implicats en la proclamació de la República de Catalunya hauran resultat força decebedores. Potser als seus antagonistes, els contraris a la independència, els preocuparà la davallada de qualitat democràtica què, al caliu de la crisi catalana, està provocant el govern de Rajoy. Aquesta qüestió, no obstant, no és l’objecte de la columna. Un altre dia ho serà, que l’assumpte ho exigeix. 

Tornem als independentistes. D’una banda resulta cridanera la lògica atenció que els teòrics de la secessió van prestar-li a les relacions internacionals de la  futura república, als contactes financers amb entitats europees, a la hipòtesi de crear un petit exèrcit català, i tantes altres coses més, mentre què, paral·lelament, van deixar de costat una anàlisi en profunditat de dos elements centrals de l’escenari en el que estaven actuant: un, la potència de l’Estat Espanyol i la imaginable duresa de la seua reacció, tant per la previsible resposta en clau interna [amb prou de suport popular a la resta d’Espanya, per cert] com pel que fa a la dels seus socis estrangers, particularment els de la Unió Europea; b) l’altre, la resposta d’aquella part de la ciutadania de Catalunya què no combrega amb el Procés, i que tard o d’hora havia de reaccionar segons evolucionés la situació de manera desfavorable per a ells.  

Tot amb tot, fa la impressió que, vist allò que hem vist, la resposta dels diversos segments de la ciutadania catalana identificats amb el sobiranisme ha arribat a una mena d’impermeabilitat què, com podem comprovar ara i adés, està disposada a acceptar qualsevol cosa que no signifique frenar o fer arrere el camí que van mamprendre des dels darrers anys. S’ha d’entendre aquesta resposta. Ha estat tan extraordinària l'efervescència política assolida per prop de dos milions de persones, a les quals se'ls va explicar com de senzill era el Procés, que no és raonable esperar que aquesta massa social es desmobilitze amb rapidesa, encara que les notícies de les últimes setmanes -i les dels últims dies- han d'haver resultat força descoratjadores per a ella.

Més enllà dels expressius whatsapp de Puigdemont a Comín, aconseguits de manera furtiva [o no, com diuen alguns malèvols no sense arguments de pes], les notícies de les dissensions en el bloc sobiranista fan pensar que n’hi ha poc de nou sota el sol. Deixant de costat la CUP que va per lliure, allò que queda negre sobre blanc és que les tensions que detecten els sismògrafs polítics entre el PDCat, el grup de Puigdemont –que com més va més són coses diferenciades- i ERC són explosives. Al remat, la tensió i els enfrontaments entre ERC i l’antiga Convergència venen dels anys vuitanta del segle passat; i això per no parlar del que ha significat el problema de la corrupció sistèmica vinculat a la CDC des dels anys de Jordi Pujol als d’Artur Mas.

Recentment, l’ex president Puigdemont està a Bèlgica perquè quan havia decidit convocar eleccions i aturar l’aplicació del 155, els d’Esquerra li van muntar una duríssima i fulgurant campanya en la que passarà a la història allò de les 155 monedes de plata que va dedicar-li el sempre ocurrent Gabriel Rufián. Després, molt poc després, Puigdemont i alguns fidels van marxar d’amagat cap a Bèlgica, fugint de la llarga mà de l’Estat, mentre que Oriol Junqueras –qui no havia estat informat de la marxa del president- i companyia van ser internats en presó, on ja estaven els dirigents de l’ANC i d’Omniun, Sànchez i Cuixart. Unes diferències que no podien deixar de tindre efectes terribles en les relacions entre els republicans de la pota del matxo que són els d’Esquerra i els republicans de disseny i de nova fornada que són els del PDCat.

Puigdemont no accepta cap altra cosa que ser ell el Molt Honorable President, el PDCat li fa costat cada cop amb menys entusiasme, i els d’ERC ja han dit que de cap manera acceptaran l’ex president si això comporta efectes penals. A més, han denunciat que el PDCat no ha volgut fer-los a mans ni el programa de govern ni el discurs d’investidura que, hipotèticament, faria l’home que ha fixat residència a Waterloo.

La distància entre tots dos socis del Govern anterior és immensa, i no resulta arriscat deduir que ERC ha arribat a la conclusió de que els del PDCat els volen enganyar una vegada més. Mentre Puigdemont ha trobat casa a Bèlgica, còmoda i confortable, amb la família, Junqueras, Forn i els Jordis continuen a presó i sense bones perspectives, si atenem a com raona el jutge Llarena. A més, aviat passaran per l’Audiència Nacional altres responsables d’ERC que podrien seguir la mateixa peripècia carcerària. 

Abandonar l’eix esquerra-dreta i substituir-lo per l’eix nacionalista no podia eixir bé per a un partit republicà i ancorat en l’esquerra catalana i espanyola des de fa moltes dècades. Les contradiccions entre les dues grans forces del catalanisme, la de la dreta i la de l’esquerra, la pugna per l’hegemonia partidària nacionalista, la discussió pel preu que cadascuna d’elles està pagant pel Procés, estan resultat –com era previsible- més fortes que la voluntat de col·laborar lleialment per construir una nova realitat catalana. Fa la impressió que els més inconscients i venjatius de Madrid –que no saben veure més que allò que els interessa- estan fregant-se les mans. Quanta falta fa que els polítics, de tots els bàndols, facen política amb els peus en terra tot mirant cap a l’horitzó. Espanya està hipotecada internacionalment pel problema amb Catalunya, i Catalunya està paralitzada mentre espera un govern que no podrà funcionar amb el comandament a distància. Eixos responsables polítics haurien d’afanyar-se a trobar solucions.