Periodisme i periodistes en l’era de la premsa digital.

Aquells que ja estem en una edat madura, tot i que no necessàriament provecta encara, recordem perfectament que el primer que fèiem anys arrere en eixir de casa cada dia era acostar-nos al quiosc a comprar el diari. Els dies de festa el segon pas era seure a una cafeteria, a ser possible en una terrassa o en una taula pròxima a una finestra ampla, per a prendre un cafè o un tallat mentre llegíem eixe diari amb el que acabàvem de fer-nos. Per a mi aquell plaer diguem-li cívic venia de la mà de la lectura acurada i exhaustiva d’un diari al qual vaig ser fidel durant dècades. Comprar El País era una experiència particularment desitjada, per exemple, després d’aterrar a Madrid procedent de l’altre costat de l’Atlàntic. Seure amb un tallat i un Ducados a una cafeteria de Barajas mentre esperava l’enllaç per a València, i llegir mentrimentres El País, era gairebé una necessitat fisiològica. Clar que parle d’una època que fa molt que va concloure, i no sols perquè ja no es pot fumar a les cafeteries.

No, aquell diari pel qual sentia tanta devoció, i al qual atorgava una immensa credibilitat, és avui com un íntim amic del passat del que, per raons insuperables, em vaig distanciar completament. És clar que la capçalera existeix, però no em reconec en ella, no la reconec tampoc en tant que ha perdut per a mi tota la credibilitat d’aquell altre temps del que parlava. Clar que n’hi ha signatures de columnistes o de col·laboradors als que encara tinc el plaer i el desig de llegir, però són cada cop menys. Han sigut moltes les signatures de referència que han abandonat, o s’han distanciat, d’aquell diari que ja no és ni una caricatura del que va ser.

La premsa escrita ha sigut sacsejada per una nova realitat, i ha acusat tants colps com ha rebut. Els condicionants lligats a la simple supervivència empresarial dels mitjans, les novetats tecnològiques, la generalització d’Internet, la immediatesa de la informació, la caiguda de la publicitat, la precarització infame de la professió periodística, etc., etc., etc., són realitats que no es poden obviar. Estem, és clar, en una altra època, i tot i que deplore molt del que ha ocorregut, no em quede paralitzat en el lament. Cada temps té les seues bondats i, és clar, també els seus inconvenients. Aquell del que parlava és un temps que no tornarà.

Ara repassem les edicions digitals de diversos diaris cada dia. Seguim diversos columnistes, coneguem les línies editorials de cada empresa i sabem que és el que tenim al davant, ja siga a la pantalla de l’ordinador, ja siga a la del telèfon. Podria dir-se que, certament, personalment estic millor informat que abans; que sóc més responsable del meu nivell d’informació, sí. Però, també, he d’acceptar que és difícil navegar entre tanta informació, que els arbres poden amagar-me el bosc. No són sols les edicions digitals de la premsa escrita (deixem ara la ràdio i la televisió, que tenen les seues particularitats), són també les xarxes socials les que repliquen un gran volum d’informació que, sovint, procedeix, igualment, d’aquesta premsa escrita en les seues edicions digitals.

El que he trobat a faltar, el que entenc que vam perdre en els darrers anys ha sigut la credibilitat en eixa premsa escrita.

"Els polítics ens pixen, els mitjans diuen que plou", va ser una consigna repetida durant aquella primavera de l'15-M. Enguany, en el seu informe, l'Associació de la Premsa de Madrid diu que: "En uns temps en què la faena dels periodistes ha patit l'embat d'una gran crisi econòmica, (...) no és estrany que la credibilitat del periodisme i dels periodistes s'haja convertit en un dels elements centrals del debat professional”.

En l'Índex de Confiança Social (ICS), elaborat per la Universitat Ramon Llull, la credibilitat dels mitjans de comunicació espanyols al setembre de 2017 era 98,9 punts sobre 200, que és la nota més baixa de tot l'històric de l'ICS. Segons l'informe, són els ciutadans que se situen a l'esquerra els que menys creuen en els mitjans de comunicació -els donen 82 punts-, una confiança que augmenta fins als 112,1 punts entre els ciutadans que s'autoubiquen a la dreta del ventall polític.

Com tantes altres coses, també la premsa escrita sembla sovint prostituïda, al servei d’interessos poc o gens honorables, adscrita més a la propaganda que a la informació; una tasca en la que capçaleres i molts periodistes evidencien estar a sou d’empreses, entitats i organitzacions que no dubten a mentir i amagar allò que els destorba, com tampoc dubten a ofendre i difamar als seus adversaris. No són poques les ocasions en les que editorials, titulars, notícies i columnes d’opinió són burdes o sofisticades manipulacions de la realitat. La informació i l’opinió no es diferencien, no són plànols distints de la notícia, i periodistes i opinadors s’apliquen amb entusiasme a aquestes falsificacions. No debades a finals de 2017 el terme “posveritat” va convertir-se en acceptat per l’Acadèmia, i això per designar la “distorsió deliberada d'una realitat, que manipula creences i emocions per tal d'influir en l'opinió pública i en actituds socials”.

Darrerament, tanmateix, estem assistint a un fenomen esperançador: la consolidació de la premsa exclusivament digital –sense edició en paper- com a una alternativa de la premsa escrita que guanya seguidors i subscriptors. Amb dificultats i immens esforç dels qui en ella treballen, i amb el suport creixent dels lectors, determinades capçaleres estan lliurant una batalla tan dura com a admirable per oferir una informació de qualitat per a un públic, per a uns lectors que no ens resignem a ser enganyats i manipulats pels interessos bastards que n’hi ha darrere de determinades capçaleres periodístiques.

La denúncia a propòsit de totes les il·legalitats, àdhuc els presumptes delictes, que n’hi ha al darrere del màster de Cristina Cifuentes, la presidenta de la Comunitat de Madrid, ha situat a eldiario.es en una posició d’honor quant al compromís amb el periodisme de qualitat, amb aquell que s’ensenya a les facultats a les quals es formen els futurs periodistes. Altres capçaleres com Infolibre.es, Elconfidencial.com o Ara.cat són mitjans en els quals els lectors trobem informació i opinió sobre allò que com a ciutadans ens interpel·la a propòsit del món al que vivim.

No es tracta, en cap cas, de prescindir de la premsa que també s’edita en paper, ni de deixar de costat a il·lustres periodistes que encara cal llegir a diari, però faig èmfasi en la enorme rellevància que atorgue a la professionalitat i la credibilitat de la nova premsa digital. Ignacio Escolar o Jesús Maraña, per citar només dos noms, poden ser els referents dels que parle.

Cal, per tant, entendre que de la mateixa manera que abans passàvem cada dia a comprar el diari pel quiosc, avui cal fer-se socis d’aquestes noves plataformes periodístiques. És la única forma de combatre la perversitat de la posveritat, la més efectiva decisió per a que els interessos bastards que s’amaguen darrere de determinats diaris de la premsa editada en paper no acaben imposant-se i ofegant-nos.

Problemes institucionals agreugen la crisi d’Estat.

Dies borrascosos els que hem viscut. Va a ser difícil eixir de l’embolic polític, judicial i de fractura social a diversos nivells, i està clar que el govern del Partit Popular no fa sinó empitjorar la situació dia rere dia. La crisi d’Estat que va obrir el contenciós català no sols no ha sigut revertida, sinó que cada cop és més ampla i complexa. Per diverses raons, però la més important és la de mantindre al front de l’Executiu un procastinador compulsiu com és Mariano Rajoy. Un home que s’obstina des de fa anys en evadir les seues responsabilitats, refugiant-se darrere de qualsevol persona, animal o cosa que li permeta no prendre les decisions sovint difícils que el seu càrrec exigeix.

La darrera setmana ha sigut de les que es recorden passats els anys. A la picabaralla grollera davant les càmeres de televisió de la família reial, amb una sogra i una nora que quasi arriben a les mans, un fet que és notícia per ser qui són i que avergonyeix fins els monàrquics, s’ha afegit l’assumpte Cifuentes, incomparablement més greu a efectes polítics que l’anterior. Si no en teníem prou, l’absurda esperança del PP i de Ciutadans -i els seus amics mediàtics- de que la justícia alemanya anava a convalidar, sí o sí, la tesi de la rebel.lió violenta argumentada pel jutge Llarena, s’ha ensorrat de forma estrepitosa. La imatge exterior d’Espanya, ja força deteriorada, és a hores d’ara terrible després la decisió dels jutges del Tribunal Regional Superior de Schleswig-Holstein. I la institucionalitzat jurídica de l’Estat pateix una situació preocupant. No és sols que el teorema de la Catalunya violenta ha quedat greument tocat per la resolució del tribunal alemany, com ha dit Enric Juliana, sinó que la Ministra de Justícia germana ha declarat que les autoritats espanyoles hauran de justificar millor el delicte de malversació del que acusen Puigdemont o no serà lliurat a Espanya. De Bèlgica, Suïssa i Escòcia no cal dir res.

Pel que fa a la Monarquia, com a institució, sembla evident que ha rebut una forta puntada de peu des de dins la mateixa Casa Reial. Si no havíem vist suficient amb Urdangarin i la seua senyora, o amb els molts i diversos escàndols protagonitzats per l’ara Rei Emèrit, faltava que la Reina actual i la jubilada donaren espectacles com el que van gravar les càmeres televisives fa uns dies. Realment cal una institució tan anacrònica com aquesta a una societat del segle XXI? Doncs aquells que consideren que encara és necessària haurien de fer alguna cosa per mantindre-la presentable.

El Cas Cifuentes, tot un monument a la falsedat i l’arrogància, ha posat en el punt de mira una universitat pública: la -mira per on la coincidència- Rey Juan Carlos (URJC). La supèrbia i el cinisme de la presidenta de Madrid amenaça en dur-se per davant tot el que faça falta per tal de mantenir-se en el poder, actitud en la que –com estem acostumats- està sent recolzada pel seu partit [amb la complicitat de Ciutadans, que tot s’ha de dir]. La senyora Cospedal, secretària general, ho ha deixat clar a la forma de Tony Soprano amb la seua família: “Hem de defensar allò nostre i als nostres”. Si més no en la cúpula del Partit Popular han interioritzat de tal forma la seua impunitat, que la pudor de la putrefacció que els afecta sembla no destorbar-los en absolut. I creuen que a la resta de la ciutadania, tampoc.

És evident que des de la URJC hi ha hagut un tracte de favor envers la senyora Cifuentes, tracte que ha arribat a transgredir el Codi Penal, però convindria no prendre la part pel tot. Els responsables directes, començant pel Rector, no són tota la Universitat madrilenya, ni les pautes de transgressió són extensibles a la universitat espanyola. De fet, estem comprovant que, tot i l’interés que alguns han posat en ocultar una part de la realitat, des de dins la pròpia URJC s’ha demostrat que els processos de gestió de matrícula i demés no han pogut ser ni amagats, ni eliminats, ni improvisats al caliu dels desitjos dels implicats.

La resposta del Partit Popular, per boca del seu vicesecretari de Política Social i Sectorial [a qui, per cert, la web del PP atribuïa un màster que no en té], és la de desacreditar a la Universitat com a institució. “Crec que qui realment té un problema és el sistema universitari ", ha dit Javier Maroto a la Cadena SER. Per a ell, i parlava en nom del seu partit, “l'important del cas és saber si a Espanya hi ha universitats que concedeixen títols vàlids però obtinguts sense acreditar els mèrits suficients”.

De la mateixa manera que en la qüestió catalana Rajoy va amagar-se darrere els tribunals de justícia fins a enfangar internacionalment el sistema judicial espanyol, ara des del PP se preparen per a desacreditar i embrutar a la Institució universitària en el seu conjunt. Esperem que la Conferència de Rectors (CRUE) prenga cartes explícites davant d’aquest atac desesperat per derivar l’atenció de la ciutadania, però convindrà que també els propis universitaris expliquem clarament que això que s’ha vist en el Cas Cifuentes és una perversió inaudita i singular que, en cap cas, pot entendre’s com una pauta habitual de les universitats públiques espanyoles.

La institucionalitzat imprescindible en una societat democràtica està sent atacada. En uns casos, com ara la Monarquia, pel propi comportament de la Família Reial. La Universitat pública, assetjada per un partit corromput fins a la medul·la, que no dubta a enfangar tot allò que no es capaç de controlar i subordinar. La configuració de l’Estat, des dels equilibris del règim autonòmic a la imprescindible independència dels diversos poders que el constitueixen, són objecte de la incapacitat o la malevolència del govern de Madrid. Tot està en risc.

Convindria, quan més aviat millor, canviar el capità i la seua tripulació, que ha quedat vist i comprovat que estan decidits a enfonsar el vaixell si molt els convé. Continuen en la seua idea de sempre, com en 2012 li va dir Cristóbal Montoro a Ana Oramas: “Que caiga Espanya que ja l'aixecarem nosaltres”.

El Ministre de Cultura i Los novios de la muerte.

Un cop més l'actual govern, presidit per M. Rajoy, torna a posar-se la Constitució per montera, aquesta vegada per un assumpte relacionat amb els ritus catòlics de l'anomenada Setmana Santa. En aquesta ocasió ha estat, de nou, la ministra Cospedal la que ha tornat a ordenar que la bandera espanyola onegi a mig pal durant els dies que recorden la passió de Crist. L'article 16.3 de la Carta Magna, que estableix que "Cap confessió tindrà caràcter estatal", ha tornat a quedar en paper mullat i trepitjat.

No és, per descomptat, la primera vegada que passa una cosa així. Com tampoc ho és que, en segons quins assumptes, el Partit Popular amenace amb els focs de l'infern a qui gose qüestionar cap article del text constitucional, mentre que en altres temes (l'actualització de les pensions, la bretxa salarial que perjudica les dones, etc., etc.) la Carta de 1978 és poc més que un marc teòric trufat de suposats obstacles infranquejables per al seu compliment.

Fa un any, també amb motiu d'aquestes festes religioses, escrivia a propòsit dels meus records d'infant. Explicava que la Setmana Santa va tenir durant els anys de la meua preadolescència uns tints tenebrosos per a mi. Era temps de silenci, de pregària i recolliment, deien. Sort que més endavant em vaig reconciliar amb la música clàssica que era l'únic que emetia la ràdio, perquè crec que en aquell temps van fer tot el que van poder perquè la detestés en associar-la a repressió, dolor, patiment, mort.

Han passat moltes dècades però encara recorde que així eren moltes coses en aquella Espanya casernària i beata. Tot s'imposava, res s'explicava, tot s'exigia, res es discutia. I tothom, també, havia de viure aquells dies de l'anomenada Setmana Santa amb recolliment i dolor, encara que fos fingit, perquè així ho ordenaven el poder polític i el poder religiós nacionalcatòlic.

És impossible no recordar-me’n d’allò a hores d'ara, en 2018. La ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, ha tornat a ordenar que la bandera d'Espanya onege a mig pal durant la Setmana Santa per commemorar la mort de Crist, i membres del Govern participen amb fervor castrense en actes religiosos.

Els grups polítics d'esquerres han criticat amb fermesa l'ordre, i Units Podem i el PSOE han declarat que és una decisió que va en contra del principi d'equitat. Algú ha apuntat amb raó que "Sembla que Cospedal troba a faltar èpoques anteriors". Per la seua banda, Esquerra Republicana de Catalunya ha declarat que no es mostren sorpresos per la "regressió democràtica que viu l'Estat espanyol" i que els "acosta cada vegada més al marc mental del nacionalcatolicisme ". Al seu torn, el diputat Joan Baldoví, ha denunciat en nom de la coalició valenciana Compromís la "deriva involucionista" de l'Executiu amb "una actitud més pròpia de fa 50 anys que del segle XXI".

Nota a part mereix Ciutadans, aquest partit que vol ser carn o peix, segons convinga, assegura que respecta aquesta tradició que practica el PP, però que no tindrien "res a objectar" si es canvia. Flexibilitat programàtica total.

Més enllà de les declaracions partidàries, més enllà dels anacronismes, deixant enrere la vulneració de l'esperit constitucional, deixant de banda l'empassa a què s'obliga als que no comparteixen aquesta religiositat explícita que desborda els marges raonables de respecte als no catòlics, si alguna cosa ha resultat esperpèntica ha estat veure a quatre ministres de l'actual Govern Rajoy cantant el Soy el novio de la muerte, l'himne de la Legió espanyola, en un acte religiós a Màlaga.

Efectivament, la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, el de Justícia (Rafael Catalá), el d'Interior (Juan Ignacio Zoido) i el d'Educació (Íñigo Méndez de Vigo) van assistir el dijous sant a la desfilada processional de la figura del Crist de la Bona Mort, un solemne acte religiós en el qual tenen un paper estel·lar dels militars, particularment un nodrit contingent de legionaris, desplaçats expressament a la ciutat andalusa en un vaixell de l'Armada Espanyola.

Doncs bé, en aquest acte, els quatre ministres van fer seua la lletra i cantaren amb sentiment -segons les imatges de televisió- l'Himne de la Legió, -originàriament un cuplet estrenat per la cantant Lola Montes en 1921- una cobla que estremeix escoltar en boca de ministres d'un govern de la Unió Europea. Recordem que les seues estrofes diuen així: “Soy un hombre a quien la suerte / hirió con zarpa de fiera, / soy un novio de la muerte / que va a unirse en lazo fuerte / con tan leal compañera. / Cuando más rudo era el fuego / y la pelea más fiera, / defendiendo su Bandera, / el legionario avanzó. / Y sin temer al empuje / del enemigo exaltado, / supo morir como un bravo / y la enseña rescató”.

Quatre ministres d'un govern democràtic d'un país constitucionalment aconfessional, en un acte religiós; i tots ells cantant aquest himne. Entre ells el Ministre de Cultura, senyor Méndez de Vigo. Sí, el Ministre de Cultura. Estem o no en una deriva involucionista que ens fa retrocedir dècades cap a l'Espanya nacionalcatòlica?

Davant la justícia justiciera, cal apostar per la política i la democràcia.

Els darrers esdeveniments relacionats amb Catalunya haurien de fer reaccionar amb contundència i celeritat tots els demòcrates de l’Espanya plural. Fa massa de temps que el dèficit democràtic que hem constatat tant en el comportament institucional dels sobiranistes com en el del Govern central ens va fer demanar una i altra vegada eixir de la lògica judicial i abordar el greu problema –una crisi d’Estat, ni més ni menys- des de la política, el diàleg i el pacte. A hores d’ara, aquella petició ha de esdevindré una exigència.

Més enllà, però de la política i del partidisme, també és necessari parlar de sentiments. Seria desitjable creuar missatges d’afecte, d’estima envers Catalunya i els catalans des de la resta de l’Espanya plural; i a l’inrevés. Són necessàries més veus que proposen, que asseguren que serà possible trobar una forma de convivència entre Catalunya i Espanya en el marc de la Unió Europea. És ara, quan la qualitat de la democràcia espanyola ha assolit uns nivells alarmantment preocupants, quan els demòcrates d’un costat i l’altre de l’Ebre hem de conjurar-nos per trobar una eixida a l’atzucac al que ens han conduït dos nacionalismes radicalitzats per la seua incapacitat per a fer compatibles els seus principis programàtics.

La confrontació política no es pot fer per burofax, remetent-se’ls d’un costat a l’altre com si foren pedrades, ni encarregant la solució als jutges; existeix el telèfon i poden realitzar-se reunions on line, a més que Madrid i Barcelona tenen un pont aeri i un altre ferroviari d’alta velocitat. Dos governs democràtics no poden relacionar-se així durant mesos, ni poden passar-se eixe temps amenaçant-se i desafiant-se. Però, ha ocorregut; tot això ha passat i estem com estem com a conseqüència d’aquestes actuacions dels uns i dels altres responsables polítics.

Dit això, tanmateix, cal dir avui que la decisió del jutge Llarena sembla una barbaritat completa i absoluta vista amb els ulls d’un analista social sense formació jurídica. De mostra un botó.

El gens sospitós de connivència amb els sobiranistes diari El País escriu que, i la cita és textual: “El magistrat considera que en l'intent de secessió es van donar elements de violència i el va comparar, de forma implícita però inequívoca, amb el cop d'Estat del 23 de febrer del 1981”. Com és possible? Quina bestiesa és aquesta?

L’únic episodi de violència del que s’ha tingut notícia, més enllà del de la policia del maldestre ministre Zoido l’1 d’octubre, fou el setge a la Conselleria d’Economia mentre hi havia alguns agents de la Benemèrita a dins. En la resta de les mobilitzacions no es va cremar ni una paperera, ni es va trencar un vidre enlloc, i la policia no va haver d’intervindre mai. Comparar això amb el “todos al suelo” de Tejero, i les ràfegues de metralleta que encara són visibles al Congrés és senzillament un traçar paral.lelisme inaudit. És una bogeria.

A més, segons diu el propi jutge del Tribunal Suprem, la causa judicial que ha instruït: "Fa front a un atac a l'Estat constitucional que, amb la voluntat d'imposar un canvi en la forma de govern per a Catalunya i de la resta del país, integra una gravetat i persistència inusitada i sense parangó en cap democràcia del nostre entorn". Complementàriament, opina l'Autoritat judicial -perquè és una opinió- que "El disseny criminal pot no haver-se interromput en ocasió de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució aprovada pel Senat i que -cada cop amb més nitidesa- semblen estar latents i pendents de represa una vegada que es recupere el ple control de les competències autonòmiques". “Pot no haver-se interromput”, “semblen estar latents”, són afirmacions cridaneres en un auto judicial, si més no.

Afegeix Llarena que "Els fets del 20-S van determinar l'efecte inherent a la violència, és a dir, una real restricció de la capacitat d'actuació com a conseqüència de l'ús de la força, tal com esdevindria en un supòsit de presa de ostatges mitjançant trets a l'aire” [sic]. La conclusió del jutge és duríssima: envia a tots els qui considera responsables a la presó.

Som molts –però encara massa insuficients- els que hem defensat que, ateses les demostracions de la consistència del sobiranisme, els ciutadans de Catalunya havien de ser consultats, la qual cosa feia imprescindible un referèndum per conèixer la dimensió real del bloc dels partidaris de la independència. Ara, amb la que està caient, cal afirmar de nou que tard o d’hora haurà de fer-se una consulta d’aquest tipus.

Catalunya està fracturada, encara més després del que ha passat al Tribunal Suprem. És urgent que els dirigents polítics i socials reaccionen i que no es deixen arrossegar pels budells en compte de per la raó. Cal replantejar el problema de l’encaix de Catalunya en Espanya; és una necessitat imperiosa, però s’ha de fer amb realisme i sense urgències, sense que això implique que ningú renuncie als seus somnis.

Els secessionistes han d’entendre que la democràcia inclou l’acceptació del marc legal existent, així com que apel.lar a un suposat mandat del “poble de Catalunya”, entenent que aquest poble és el que vota per ells és inacceptable. Els de l’altre costat de la ratlla, els que no accepten cap qüestionament de la unitat d’Espanya, hauran de reaccionar davant una realitat que és tossuda: malgrat tot el que ha passat, una meitat de la població catalana dóna suport explícit a les urnes i als carrers a les tesis dels partits independentistes.

És cert que no s’ha fet cap referèndum homologable, atés que el de l’1 d’octubre no pot ser considerat. Però, no és menys cert que, tot i no haver-se fet la tal consulta, les successives eleccions han demostrat que a Catalunya n’hi ha una mena d’empat tècnic entre els que volen i els que no volen la independència. I això no va a canviar de manera sensible tot i que es tornen a repetir les eleccions n vegades més en el futur pròxim.

¿Com eixir d’aquesta realitat endimoniada, com superar-la, com evitar que continue deteriorant-se més la convivència, fent-se malbé les institucions, perjudicant seriosament la realitat econòmica i social, tant d’Espanya com de Catalunya?

Alguns hauran de començar a rectificar el que han estat fins ara les seues premisses programàtiques i innegociables. Alguns? Tots més aviat.

Agrade més o menys, els diversos actors partidaris implicats, dins i fora de Catalunya, hauran d’integrar a les seues anàlisis i les seues propostes algunes evidències. Sense ànim de ser exhaustius podríem citar-ne unes quantes: Catalunya és un territori singular dins el país de la Unió Europea que se’n diu Espanya; comptat i debatut, amb la llei i els jutges és impossible resoldre el problema; els sobiranistes han de deixar de veure el poble de Catalunya com un subjecte polític homogeni i alineat amb les seues premisses; els contraris a la secessió han d’assumir que dos milions de catalans no estan conformes amb la relació actual entre Catalunya i Espanya, i han d’oferir-los un escenari de futur; s’imposen dosis elevades de realisme i de pragmatisme, amb la mateixa força que tots sense excepció han de deixar de confondre els desitjos amb la realitat.

Com a conclusió podríem afegir que les pautes de funcionament d’una societat complexa com és la nostra, i els conflictes inherents a d’ella, sols poden ser abordats des de la política, amb el diàleg, la negociació, el pacte, i el respecte per la majoria que no ofegue o menystinga la minoria. Pel camí dels tribunals, de l’aplicació justiciera del Codi Penal anirem de mal en pitjor. Pitjor, per a tots.

No penses en una gavina, pensa en un sistema de valors a defendre.

En 2004 va aparèixer un petit llibre que va convertir-se en tot un èxit editorial, i que continua sent citat abastament en parlar de les controvèrsies polítiques entre conservadors i progressistes arreu el món. El seu autor va aconseguir un títol impactant i fàcil de recordar per a un volum que duia com a subtítol el més apte per a iniciats de “llenguatge i debat polític”. Quan George Lakoff, al títol, demanava als lectors que no pensaren en un elefant estava fent alguna cosa més que recordar la imatge de l’animal que representa els republicans nord-americans.

Tot i que a casa nostra podríem dir, imitant el títol de Lakoff, “No penses en una gavina”, per allò de la palmípeda que fa servir el Partit popular, l’obra del lingüista cognitiu estatunidenc interessa ara perquè avançava fa dècada i mitja que en matèria política, partidista i, àdhuc, electoral els valors morals són més importants que tota la resta de variables dels escenaris en els que es debat sobre la cosa pública.

Més enllà de problemes com ara els del terrorisme aflorat per als nord-americans arran l’atac a les Torres Bessones en 2001 i les seues conseqüències, més enllà de la problemàtica relativa a assumptes vitals com ara els de la sanitat o l’educació, segons Lakoff una gran part de l’electorat demòcrata del seu país va concloure que George W. Bush era un immoral intolerable perquè estava en oberta contradicció amb els seus valors progressistes.

No resulta excessiu concloure que deducció pareguda podria treure’s del balanç de l’acció de govern de M. Rajoy, analitzada aquesta a la llum de l’ètica política progressista que ens resulta més pròxima. No cal fer un tractat voluminós, ni fer una recerca extensa de les hemeroteques. En passar revista al que hem vist aquesta darrera setmana al Parlament n’hi ha prou.

Al ple dedicat a l’assumpte de les pensions que ha deslliurat el pànic en les files del PP per les mobilitzacions dels jubilats, Rajoy va fer dues coses immorals: impedir que pogués votar-se cap proposta i mentir en afirmar que pujarà les pensions sense dir ni quant ni quan ni a qui. Pel que fa al ple dedicat a la derogació de l’empresonament permanent revisable, Rajoy va instrumentalitzar –una vegada més, i van moltes- el comprensible i terrible dolor d’unes persones concretes per a obtindre rendes partidàries i electorals. Afegim una darrera anotació que no és menor pel que fa a comportaments immorals: en totes dues sessions, Rajoy va gaudir del recolzament de vegades feridor dels Ciutadans que comanda Albert Rivera, un home que ha decidir mossegar electoralment al PP també per la seua franja més dretana.

Enfront dels dos partits conservadors s’han ubicat els de la resta del ventall parlamentari, des de Podem, Compromís, En Comú Podem i altres a Esquerra Republicana de Catalunya passant pel Partit Nacionalista Basc i, també, el PSOE. PP i C’s van perdre la votació que pretenia aturar el procés de derogació de la presó permanent revisable, però ara dilataran el procediment amb murrieries i tecnicismes en la Mesa del Congrés.

És per això que, a les alçades que estem i, tal i com va la situació política, fa la impressió que a les properes cites electorals importaran més els valors que cada opció partidària defense que els programes polítics concrets que proposen.

Parafrasejant el que escrivia Lakoff fa gairebé quinze anys, allò que ha d’unir els progressistes de procedència diversa és, ha de ser, un sistema de valors: el que troba els seus pilars en la llibertat, la igualtat, l’honestedat, el laïcisme i la solidaritat; un grapat de principis que està sent violat amb tanta ignomínia pel Partit Popular de M. Rajoy.

Les organitzacions polítiques que volen revertir tanta infàmia no haurien de proposar al seu electorat simplement uns programes com si es tractés d’un repertori d’intencions plausibles, sinó que haurien d’oferir una alternativa moral fonamentada en allò que és essencial en el pensament republicà europeu. És a dir, en allò que està sent profanat diàriament per la nostra dreta irredempta.

8M als carrers: Les dones exigeixen canvis profunds amb una demostració de força.

Les manifestacions del dia 8 de març de 2018 seran recordades per molt de temps, potser la data siga considerada en un futur com una fita històrica, un punt i a banda no sols quant a la història del moviment feminista, sinó quant a l’inici d’un canvi cultural de gran calat en la societat espanyola. Milers i milers de dones de totes les edats van prendre els carrers amb una força i una determinació que va resultar tota una sorpresa àdhuc per a les organitzadores, i encara més per a la majoria de les persones incloent-hi les que van acudir al reclam de la convocatòria. Tothom recordava les impressionants manifestacions contra la guerra d’Irak.

Els carrers de València, la ciutat a la qual vaig participar, van contagiar-se de l’efervescència pròpia d’una festa democràtica tan especial i massiva. Des de lluny de la zona on l’organització havia citat la ciutadania era evident l’allau de gent que anava a concentrar-se. I tant. Tota l’àrea del Parterre estava col·lapsada pels assistents: moltes desenes de milers de dones i d’homes, moltes d’elles i d’ells joves, àdhuc adolescents amb les cares pintades. S’exhibien mocadors, samarretes, bufandes del clàssic color violeta del feminisme; banderes, pancartes, cartells amb textos, amb lemes encoratjadors, simpàtics i ocurrents o reivindicatius quant a la lluita de les dones per la igualtat; tot plegat, tan gran desplegament d’entusiasme i compromís era la conseqüència de tanta gent com va sentir-se interpel·lada per la crida de les organitzacions feministes a convertir aquest 8 de març de 2018 en una data per a la història.

Havia estat convocada una atrevida i innovadora vaga de dones, una acció que havia de posar negre sobre blanc que la societat actual, simplement, no pot funcionar si les dones no compareixen al lloc de treball o deixen de fer-se càrrec de totes les tasques que exerceixen diàriament a l’escenari públic o al més íntim marc domèstic. Més enllà de les elevades xifres de participació en la vaga –sis milions, segons sembla-, més enllà de tantes dones com no van poder exercir com a vaguistes efectives per les raons més diverses, les manifestacions de la vesprada-nit d’aquest extraordinari 8 de març seran inoblidables per a tots.

També –segur que sí, encara que per motius diferents- seran difícils de pair per a aquells que les havien desqualificat, les havien denigrat i havien fet tot el possible per aconseguir que el repte del moviment feminista acabés en un fracàs rotund.

Dos partits polítics i els mitjans de comunicació que els fan la cobertura mediàtica cada dia havien desqualificat la vaga del 8M. El Partit Popular i Ciutadans havien argumentat que era una vaga elitista i anti-sistema, una vaga contra el capitalisme, una mobilització orquestrada per un grup polític amb nexes amb països on es du el burka [sic]. Comptat i debatut, des d’aquests partits de la dreta clàssica i de la menys atàvica es va desqualificar la convocatòria de vaga del 8M com un atemptat perillós i inacceptable contra els valors occidentals. Ni més ni menys.

Destacades dirigents del PP van declarar que elles eixe dia farien vaga a la japonesa. Més enllà que algú els hauria d’explicar que els nipons fan vaga com tothom arreu el món, el que la Ministra Tejerina o la Presidenta de Madrid afirmaven és que elles el 8M treballarien el doble. És fàcil imaginar la desagradable sorpresa que van tindre quan Rajoy va respondre al Senat, preguntat per una representant de Nueva Canarias, que ell no es reconeixia en les declaracions de les seues companyes. Tant és eixí que a l’endemà va comparèixer davant els mitjans amb un llacet violeta a la solapa.

És cosa sabuda que el líder del PP és un consumat contorsionista –altres dirien cínic i mentider- com molts altres dels dirigents del seu partit, així que no va ser sorpresa que en parlar el líder el seu partit començarà a matisar la posició radicalment contrària contra la vaga convocada. La presidenta del Congrés Ana Pastor o la portaveu Andrea Levy van ser les encarregades de transmetre la idea de que en el PP també n’hi ha de feministes homologables. Així també es reclama la senyora Arrimadas des de Ciutadans, tan jove i tan conservadora ella, qui havia qualificat la vaga d’anti capitalista, i amb aquest senzill argument invalidava la convocatòria.

Estem parlant d’uns canvis més aviat estètics que, tanmateix, ens permeten diverses i interessants lectures. No cal més que repassar les primeres pàgines de la premsa més reaccionària per a veure que La Razón titulava a l’endemà a tota pàgina: “Les dones han pres el carrer”, mentre que l’ABC ho va fer tot diguent: “Milers de dones prenen el carrer per la igualtat”. Ja no es desqualifica, si més no en portada, sinó que es reconeix l’èxit de la convocatòria, com han fet M.Rajoy o Albert Rivera sense el menor pudor i, per suposat, sense cap autocrítica.

M.Rajoy, que va dir en Onda Cero “No nos metamos en eso”, quan li van demanar per l’esquerda salarial entre homes i dones, ara diu que ell està per la igualtat i que celebra l’evidència de la conscienciació de la societat. Tanmateix, el Consell de Ministres del dia 9 no ve prendre cap decisió que indique que han pres nota del que va passar el dia 8.

No obstant, tot i la inacció, segur que ho han fet. Al PP estan enceses totes les alarmes per les mobilitzacions al carrer. Encara estan els jubilats, que en són milions, i han aparegut les dones, que encara en són més. Saben que no podran resistir eixa pressió molt de temps, com ho sap Ciutadans, així que hauran d’actuar i amb rapidesa o el corrent de les mobilitzacions els perjudicarà seriosament. No poden demanar resignació indefinidament; no a les dones, als milions de dones que el 8M van eixir al carrer a demanar un altre contracte social.

Però, convindria no enganyar-se: la nova realitat que el 8M ha posat de relleu no sols interpel·la a les dretes, també l’esquerra hereva dels valors republicans haurà de reaccionar amb rapidesa. Haurà de resoldre un problema que cada dia és més urgent: com transformar la ràbia i la crítica del carrer en acció política eficaç a les institucions. El descrèdit dels que van voler desqualificar inútilment la mobilització del 8M no es convertirà mecànicament en suport electoral a les sigles partidàries que van ser aliades de la protesta massiva. I en democràcia, ja ho sabem, les protestes han de convertir-se en palanca a les institucions, i per a això cal que aquells que vulguen convertir-les en lleis i reglaments de progrés obtinguen el suport electoral dels que desitgen aquests canvis.

N’hi ha qui diu que el 8M va començar una revolució. Ho siga o no realment, el ben cert és que tot fa pensar que s’ha encetat una nova etapa en la història del paper de les dones en la nostra societat. Reclamen amb tanta justícia com contundència que són la meitat de la població, i exigeixen uns canvis estructurals que van des dels salaris a la seguretat, des de la conciliació en la vida quotidiana a l’ensenyament de valors igualitaris des de l’escola. Per tant, és l’hora que l’esquerra opositora actue amb consciència de que ha de traslladar i materialitzar aquestes demandes a les institucions.

Però no sols cal treballar institucionalment, i no sols n’hi ha deures per als diversos actors socials. També els homes, així, en general, haurem de canviar molts hàbits i comportaments; moltes concepcions que estan absolutament obsoletes quant a la nova realitat que les dones exigeixen assolir amb tanta urgència com raó. L’objectiu és ambiciós i difícil, però senzill d’entendre. Ho explicava un modest full a la porta d’una petita botiga tancada per la vaga: “Disculpeu les molèsties. Estem canviant el món per a vostès”. Més clar, impossible.

El PP i els jubilats: No és falta de sensibilitat, és ideologia selvàtica pura i dura.

Han eixit als carrers els jubilats, farts d'estar farts del discurs autocomplaent d'un Govern que ha fet del desvergonyiment una categoria de la seua identitat. Tant ha insistit Rajoy que la crisi ha passat, que se li ha rebel·lat un col·lectiu que ha estat un graner de vots històric per al PP. El descosit electoral pot ser, si les coses van per on apunten, apoteòsic.

La crisi econòmica que va resultar ser una estafa va treure al carrer, des de 2008, a milers i milers de persones, ciutadans que protestaven contra les retallades pressupostàries en àrees tan sensibles com la sanitat o l'educació; contra la pobresa tan creixent com la desocupació laboral; o contra la manca d'esperança per als més joves abocats a l'emigració o l'atur crònic. Hi va haver una Vaga General el 2012 i, dos anys després, les anomenades Marxes de la Dignitat van prendre Madrid al març de 2014.

Uns anys abans, el 2011, havia irromput amb força, més com un crit de rebel·lia que una altra cosa més sòlida el moviment del 15M, que responia a la convicció generalitzada que els partits sistèmics, el PP i el PSOE, ni hi eren ni se’ls esperava per fer front a l'ofensiva radical de la banca i les grans corporacions financeres i empresarials. D'aquelles grans acampades i les seues corresponents mobilitzacions sorgiria un nou partit amb l'objectiu de representar als anomenats indignats: Podem.

Va canviar l'escenari partidista. Els dos grans van veure sorgir al seu costat a Ciutadans i als alternatius de Pablo Iglesias, però tot i menjar-li terreny als dos grans, aquests van seguir sent el primer i el segon partit en vots i representació parlamentària. Encara després la pèrdua de la majoria absoluta dels de M. Rajoy, la miopia i les mesquineses ideològiques i electorals dels altres tres partits d'oposició no van aconseguir desallotjar al Partit Popular de La Moncloa, i aquest ha seguit practicant una política d'ajust dur, de nul·la sensibilitat social, que ha convertit els més febles en els grans pagans de la crisi.

La poca vergonya política del Partit Popular, capaç de violentar en el seu benefici fins on faça falta el funcionament de les institucions de l'Estat, en un escenari en el qual tot el focus porta mesos sobre "el desafiament català que atempta contra la sacrosanta unitat d'Espanya", ha permès resistir sense grans aclaparaments Rajoy i els seus.

Les seues polítiques sectorials, tan antisocials que han posat a Espanya en el furgó de cua de la Unió Europea, no han servit perquè l'oposició haja estat capaç de fer-los fora del Govern. Les tribulacions electorals dels partits grans, amb la seua bona dosi de personalismes, i els interessos particulars dels partits nacionalistes, tan lícits com miops i egoistes, expliquen una mena d'empat catastròfic en l'escenari espanyol: ni el govern és capaç de governar ni l'oposició ho és de conformar una alternativa a aquest. Rajoy només vol resistir, contra vent i marea, guanyant un temps que li permeta recuperar forces. És la seua forma de ser i de viure la política des de sempre: ha collit èxits a força de no moure’s, de no fer res i de deixar als altres consumir-se al foc lent de la seua immobilitat.

Però, com apuntàvem, ara ha passat una cosa nova, la irrupció en l'escenari d'un col·lectiu que pot, aquest sí, posar contra les cordes a aquest Govern de les retallades socials: els pensionistes.

És fàcil trobar motius per a la rebel·lió: una pèrdua real de poder adquisitiu que s'ha anat reforçant any rere any des que es va abandonar la revaloració d'acord amb la pujada de l'IPC que va establir Zapatero. L'increment d'un 0.25 per cent aquest any, que per a les pensions majoritàries a penes dóna per a un cafè, unit al desvergonyiment de Rajoy, Montoro, Báñez o Celia Villalobos, han escalfat la sang reivindicativa de milers de jubilats.

El president del govern, en una ostentació inusual de sinceritat, va exhortar els espanyols a contractar plans de pensió per assegurar-se una jubilació tranquil·la, i va suggerir estalviar per pagar els estudis dels fills [sic]. Montoro -el petulant ministre que afirma que cal guardar carlotes per a les campanyes electorals- ha dit que això d'indexar amb l'IPC és una antigalla, i que cal connectar -sense major explicació del com- les pensions al creixement de l'economia [ sic]. Báñez, la més inefable entre les ministres, que sembla una caricatura de si mateixa, ha declarat emfàticament que el sistema de pensions és fort i sòlid gràcies a Rajoy [sic]. Per la seua banda, Celia Villalobos, flagell de desafectes al règim, ha afirmat sense vergonya que hi ha pensionistes que estan més temps cobrant la pensió que treballant [sic].

Aquestes declaracions, així com tantes altres i, sobretot, les accions de govern de Rajoy evidencien que no estem, simplement, davant d'una manifestació de falta de sensibilitat social del Partit Popular. No, això no és nul·la empatia cap als grans perdedors de la crisi; no és, tampoc, una sorprenent manca de pietat i misericòrdia cristiana amb els que pateixen. Aquests fets i paraules són l'expressió explícita de la ideologia selvàtica, en què només sobreviuen els més forts, del partit de la corrupció sistèmica que dirigeix Rajoy.

Si el Govern segueix per aquest camí i els jubilats perseveren en les seues mobilitzacions i en la seua amenaça de expressar-se clarament a les urnes, podem estar a les portes d'un escenari partidari molt diferent a l'actual. Aquesta pressió dels pensionistes no només amenaça i espanta al PP, sinó que és avís de navegants per als altres partits de l'arc parlamentari. Atents, que els vells sembla que han dit Prou!