A quin port volen arribar els qui han designat Torra?

La situació a Catalunya i les relacions entre aquesta i Espanya no deixen de complicar-se, tot i que fa temps que creiem que res podia anar a pitjor. El nomenament de Joaquim Torra, després de les seus intervencions al Parlament i la pròpia escenificació de la presa de possessió han estat, totes elles, notícies inquietants.

Per dues raons. Una, per qui és i pel que representa el nou president; i, dos, perquè del seu ascens es desprèn que el secessionisme aposta decididament per seguir augmentant la confrontació amb l'Estat.

Torra era fins fa uns dies un home semi desconegut fora del cercle estricte de l'independentisme. El ciutadà que es va fotografiar fa mesos davant la seu del PSOE a Ferraz, burlant-se dels problemes interns dels socialistes, era conscient de ser algú que passava completament desapercebut per a gairebé tothom. De fet, va figurar en el lloc onzè de la llista de Junts per Catalunya a les eleccions passades. És cert que el nou Molt Honorable ha estat la quarta opció, després de Puigdemont, Sánchez i Turull, però no ho és menys que amb ell ha arribat un escàndol que no havia aparegut amb els seus antecessors.

Els escrits del senyor Torra no han deixat indiferent a ningú. No pensem en les reaccions, diguem-ne, espanyoles. Em refereixc a les que ha provocat a Catalunya. Fins i tot en mitjans clarament sobiranistes s'han produït manifestacions no només de disgust, sinó de sorpresa i, també, de desconcert. Torra s'ha disculpat, i ha dit que no tornarà a passar. Què voldrà dir? Per descomptat no podem interpretar que deixarà de pensar com ha pensat tota la vida, sinó, com a molt, que no tornarà a expressar-ho en públic.

Una lectura ràpida de les opinions abocades en bona part dels seus articles posa negre sobre blanc que el nacionalisme de Torra és etnicista i, com s'ha posat de moda dir, clarament supremacista. Els catalans són per al bon senyor millors que els espanyols, posseïdors de virtuts els primers, carregats de vicis i defectes els segons. Ja és preocupant que algú parle avui dia de "els catalans" i "els espanyols" així, com si fossen categories homogènies i estables. Però encara ho és més que parla de bèsties per referir-se als segons.

És clar que hi ha provocadors professionals i descerebrats incurables que des de Madrid o des de qualsevol altre lloc de l'Espanya profunda demanen bombardejar Barcelona o criden enfervorits l'A por ellos. Els mitjans secessionistes de Catalunya repliquen sense descans cada exabrupte espanyolista, i es recolzen en ells per al victimisme que és connatural a tots els populismes. La diferència, extraordinària per cert, és que cap d'aquests energúmens que clamen venjança contra els catalans arribaran a tenir cap responsabilitat de govern. Joaquim Torra, per contra, si és el president d'un dels més importants territoris de l'Espanya plurinacional. I això fa por.

Populisme diem perquè és cosa sabuda que les formacions polítiques populistes, i Junts per Catalunya ho és ja amb tota claredat, presenten dues característiques constitutives: la mobilització de dalt a baix i la divisió del món entre un “nosaltres” i un “ells”.

Les mobilitzacions que han estat fins fa poc modèliques, en les què -amb l'excepció del setge a la Conselleria d'Economia- no es va cremar una paperera, ni es va bolcar un contenidor, ni es va trencar un aparador, han començat a mutar després l'aparició dels CDR, una denominació a la cubana, gens innocent, encara que molts dels seus integrants no saben que amb aquestes sigles es designa el major aparell de control i repressió veïnal de la dictadura castrista.

La divisió binària que en els populismes canònics s'ha fet explícita pivotant al voltant del duo poble / burgesia, poble / oligarquia o nacionals / anti nacionals, a Catalunya es representa amb la contradicció entre catalans i espanyols. Els primers encarnen els bons, els que combreguen amb les tesis sobiranistes; mentre que els segons -independentment del seu llinatge o el seu origen geogràfic- són l'enemic interior que vol destruir l'autèntica Catalunya catalana. Aquesta concepció és la que Joaquim Torra ha explicitat als seus escrits fins ara.

Per això dèiem que, més enllà de la controvertida figura que Torra representa, en la seua elecció per part de Puigdemont i el seu nucli dur s'adverteix una inequívoca voluntat d'incrementar l'aposta, d'endurir el desafiament a l'Estat, de provocar les reaccions irades dels que clamen venjança contra els rebels separatistes.

A on va el secessionisme? Costa molt entendre-ho, la veritat. Torra ha estat escollit amb un 66 a 65 al Parlament català, gràcies a l'abstenció dels quatre membres de la CUP, des de la qual s'ha parlat de nàusees davant la personalitat de l'elegit des de Berlín. Amb una majoria aritmètica parlamentària tan precària, amb menor nombre de vots ciutadans representats, amb una societat cada vegada més polaritzada, amb una dreta rància i radicalment espanyolista com la del duo Rivera / Arrimadas, que ja és la força més votada a Catalunya, i amb persones molt rellevants del sobiranisme venjativament empresonades sine die, no és fàcil saber quin és el port de destinació de Torra, Puigdemont i altres partidaris.

Quant de mal va fer aquell símil de les 155 monedes de plata del diputat Rufián. Que immens error el de Junqueras en aquells dies. Es va avortar una dissolució del Parlament per convocar eleccions amb la qual, molt possiblement, el clima polític hauria millorat sensiblement. Amb aquells antecedents i amb les malapteses i la incapacitat política del govern Rajoy, i amb la inestimable col·laboració del jutge Llarena i del Tribunal Suprem que van de rebolcada a rebolcada jurídica per Europa, es manté un rumb totalment irresponsable.

Fa la impressió que ningú sap com aturar aquest immens, terrible disbarat. S'ha anat massa lluny, s'ha convençut a molta gent que la república és possible just ara, i ningú vol immolar-se dient que no, que no pot ser, que tal vegada en un futur, però que ara per ara no tenen força suficient per aconseguir-ho. Si tinguessen el setanta per cent dels vots, si la majoria parlamentària fos la corresponent, fins i tot major amb l'actual sistema electoral, potser podria entendre’s un desafiament a l'Estat. Potser.

Però no és aquesta la realitat, sinó una altra molt diferent. Refugiar-se en el legitimisme, com fa mesos es predica des de l'independentisme, fa explícit que viu amb un discurs esgotat, que tot i amb això continuarà comptant amb el suport de molta gent a Catalunya.

Algú hauria d'explicar-li a Rajoy, Sánchez i -sembla mentida sent català- a Rivera que només podran reconduir el secessionisme si el vencen a les urnes, però per fer això hauran de revisar les seues posicions fins ara innegociables. Algú, al seu torn, hauria explicar-li als sobiranistes que a la valenta no aconseguiran de Madrid i de Brussel·les més que dolor i pobresa per a tots nosaltres.

El secessionisme li ha donat la vara de comandament a un home com Quim Torra, qui ja s'havia desqualificat a si mateix abans de ser nominat per al càrrec. Tant preocupar-se per la imatge internacional de Procés, i resulta que ara, més enllà d'una patètica bicefàlia, qui el representa és un gris ciutadà d'idees inacceptables en una societat democràtica europea.

Ara només faltaria que a Madrid passàrem de Guatemala a Guatepitjor, i que l'hiperactiu i espanyolíssim Rivera substituís l'incapaç i espanyolíssim Rajoy. Mentrestant, l'esquerra hispana que més o menys representa Podem sense saber com actuar concretament per sortir del forat, i el PSOE continua perdut entre el sentit d'Estat, la seua anacrònica concepció d'Espanya i el seu canibalisme intern irremeiable. Quin escenari tenim per davant. D'entrada, ni tan sols sabem a quin port volen arribar els qui han designat Torra. 

L’amic americà persevera en la Doctrina de l’Abandonament, així que no en queda altra que enfortir Europa.

L’eixida de la UNESCO, la fi de la participació en el Tractat Trans-Pacífic (TTP), la retirada de l'Acord de París sobre el Canvi Climàtic i l'amenaça de cancel·lar el Tractat de Lliure Comerç (TLC) amb Mèxic i Canadà són part d'una sèrie de mesures preses pel govern dels Estats Units d’Amèrica (EUA) presidit per Donald Trump. Ara, aquest ha decidit, amb una exhibició d’irresponsabilitat inaudita, trencar amb el Tractat Nuclear amb l'Iran i, a més, ha anunciat sancions econòmiques contra aquell país.

El cap de la Casa Blanca practica el que ha estat batejada com la Doctrina de l’Abandonament. Diversos analistes han assenyalat que la principal motivació de Trump en treure a EUA d'aquests acords és desmantellar el llegat del seu antecessor, Barack Obama. És veritat que tant l'acord nuclear amb l'Iran, com el TTP i el Tractat de París van ser èxits de l’Administració Obama. Però no és sols això. L'obsessió de trencar les aliances multilaterals s'ha convertit en el pal de paller de la seua política exterior, una estratègia que connecta clarament amb la ximpleria del seu lema de campanya: "EUA primer". Convé recordar que pocs mesos després d’assumir la presidència, Trump va declarar: "Vaig ser elegit per representar als ciutadans de Pittsburgh (la gran ciutat industrial nord-americana) no als de París".

Arribats a aquest punt, si hem entès bé el resultat de la darrera reunió franco-alemanya, des de la Unió Europea s’ha dit, per boca de Macron i Merkel, que hem arribat a una nova etapa de la nostra història com a europeus en la que ja no podem mantindré la confiança en “el nostre amic americà”.

La història de l’amistat és llarga. Els EUA van convertir-se en la gran potencia continental americana després de 1898, en completar la seua expansió territorial fins al Pacífic i, després, en finalitzar com a vencedors indiscutibles una guerra desigual per l’illa de Cuba amb Espanya. Val a dir que el balanç d’aquella confrontació va ser la crònica d’un desastre anunciat. Des de Madrid feia més d’un segle que se sabia que el nou país que havia sorgit de la independència de les Tretze Colònies britàniques provocaria molts de perjudicis a Espanya.

L’Intendent de Veneçuela ja comunicà en 1781 a Carles III que, després la independència de les colònies britàniques, "les Amèriques han eixit de la seua infantesa". Plantejava, a més, una pregunta concreta: "si no ha estat possible a la Gran Bretanya reduir al seu jou a aquesta part del Nord, trobant-se bastant propera a la metròpoli, ¿quina prudència humana podrà deixar de témer molt arriscada igual tragèdia en els sorprenents i extensos dominis d’Espanya en aquestes Indies”.

El Comte d’Aranda en una línia similar, afirmaria, en 1783 que "el domini espanyol en Amèrica no pot ser molt durador”, i això no sols per la dificultat de defendre’l atesa la distància i pels abusos dels funcionaris peninsulars, sinó perquè l’ex-colònia britànica “en breu termini es convertirà en un gegant que aviat amenaçarà les possessions espanyoles”.

El Comte d’Aranda no podia sospitar que cent quinze anys després Espanya perdria la seua darrera colònia a Amèrica, precisament, davant aquell gegant que ell percebia tan clarament com una amenaça.

De potència continental americana, els EUA van passar a ser potència mundial en finalitzar la I Guerra Mundial en 1918, després d’haver-se sumat en 1917 als Països Aliats en contra de les Potències Centrals. El status de superpotència l’assoliran en 1945, en acabar la II Guerra Mundial amb la derrota de les potències de l’Eix. Aquest drama bèl·lic també va convertir la Unió Soviètica en l’altra superpotència planetària, i va establir-se entre totes dues l'escenari per a la Guerra Freda, que es va perllongar durant els següents 46 anys. Paral·lelament, la finalització de la segona guerra va marcar el declivi i la pèrdua d’influència de les grans potències europees, que es materialitzaria, d’una banda en l'inici de la descolonització d'Àsia i Àfrica; i, d’una altra, en un seguidisme total dels països europeus de les directrius establertes des de Washington pel que fa, també, a les relacions internacionals.

La constitució de l’OTAN en 1949, arran d'un acord signat a Washington, havia estat dissenyada per a ser una garantia de seguretat i també de control dels estats d'Europa Occidental davant la Unió Soviètica i els seus aliats, que en 1955 constituirien el Pacte de Varsòvia. Després la desintegració de la Unió Soviètica, l'OTAN va redefinir els seus objectius i activitats, prioritzant fonamentalment la seguretat de l'Hemisferi Nord. Val a dir que, des de la seua arribada a la Casa Blanca, Donald Trump va mostrar-se hostil amb l’aliança i ja va ser particularment desagradable en la primera reunió dels mandataris socis a la que va assistir. De fet, des d’aleshores exigeix que tots els membres incrementen substancialment la seua col·laboració econòmica, tot recordant amb insistència que els EUA aporten les dues terceres parts dels recursos econòmics.

Amb tots aquests antecedents històrics és molt important que, després el darrer abandonament de Trump a propòsit d’Iran, el president francès Macron i la cancellera alemanya Merkel hagen defensat la necessitat d'avançar en una política de seguretat comuna europea i en la preservació del multilateralisme. Concretament, la cancellera va advertir dels desafiaments interns i externs als que Europa fa front, de la perillosa política aïllacionista dels Estats Units, dels conflictes sense resoldre i de les noves amenaces. Amb una duresa inhabitual en el llenguatge entre mandataris, Merkel va dir: "Hi ha conflictes a les portes d'Europa. I l'època en què podíem confiar en els EUA es va acabar". Macron, al seu torn, no es va quedar arrere: "Algunes potències han decidit incomplir la seua paraula: estem davant grans amenaces i Europa té el deure de mantenir la pau i l'estabilitat a la regió".

L’estabilitat de la Unió Europea, tant i més després el Brexit, no és sols un problema de defensa, ni simplement un problema militar. Passa per la necessitat d’enfortir-la en un món en el que entre Xina, Rússia i els EUA dirigits per un personatge com l’actual president poden convertir-la en actor prescindible en l’escenari internacional. Les discrepàncies entre els països membres en matèria comercial, en política financera i l’absència d’una política internacional comuna i digna de tal nom són obstacles de gran envergadura per a avançar envers una Unió Europea que siga alguna cosa més que un club de socis que continuen mirant-se obsessivament el melic nacionalista. El perill real és que Europa reste com un immens parc temàtic cultural i d’oci per a que el visiten xinesos, japonesos, russos i americans.

Rajoy ha convertit a Espanya en irrellevant en l’escenari europeu, per la seua manca de lideratge i per la seua incapacitat de resoldre el problema amb Catalunya. Això quan hauria de jugar un paper en correspondència amb el seu pes econòmic, demogràfic i geo-estratègic dins la UE. Però, no ho farà. No en té ni coneixements ni destreses. No sap què fer amb Espanya, què va a saber sobre com col·laborar en redefinir Europa.

La conjuntura és més que preocupant. L’amic americà, del que els governs del PP han sigut particularment incondicionals [recordem, per exemple, aquell patètic Aznar com a comparsa del Trio de les Açores], és una altra vegada una amenaça, com ho era a les darreries del segle XVIII. Però Rajoy no en té la capacitat analítica que li hem de reconèixer al Comte d’Aranda. És per això què, si, efectivament, tal i com sembla, hem arribat a una nova etapa de la nostra història com a europeus, és imprescindible treure Rajoy i el PP del govern d’Espanya. Cal treballar de debò per redefinir la Unió Europea, amb urgència, amb lideratge i amb idees clares.

ETA ha dit adéu, però deixa ferides encara tendres a la societat basca.

Portade d'El Diario Vasco

L’organització terrorista ETA ha desaparegut de l’escenari a Euskadi, una terra bella, una terra en la que és fàcil trobar tots els colors del verd sota un cel de plom que el sol vol trencar, tal i com cantava Raimon.

Així la vaig veure en aquella primera estada, curta, en els anys setanta, abans la mort del dictador. D’aquell viatge recorde també una tensió policial inimaginable i desconeguda per a un foraster com jo: una enorme presència policial per tot arreu, i molt explícita a les carreteres, amb la Guàrdia Civil amb armament de guerra. Després vam saber que a Algorta, en un enfrontament amb la policia, havia resultat mortalment ferit el membre d’ETA Txiki Mendizabal.

ETA havia sorgit anys arrere, com una escissió de les joventuts del Partit Nacionalista Basc i tenia com a objectiu la creació d'un estat basc euskaldun i socialista, independent d’Espanya i de França. A la seua III Assemblea, celebrada en la primavera de 1964, la militància va decidir que la lluita armada era el millor camí per a aconseguir la seua meta. En aquells anys els militants d’ETA encara llegien i, gent de l’època, bevien del marxisme i del catolicisme que molts dels seus membres professaven des dels seminaris als que s’havien educat. Llegien al Che Guevara i a Frantz Fanon; admiraven Fidel Castro i seguien els avanços i l’exemple de la força guerrera del Vietcong i del FLN algerià, que lluitava contra l’ocupació francesa.

El fet que Guevara amb la seua teoria del Focus, i Fanon, amb Els condemnats de la terra, els hi influirà tant ja dóna idea de com de desenfocada tenien la visió aquells joves gudaris bascos. Avui, tants anys després, sembla increïble que algú pensés realment que Euskadi era una mena de territori colonial a alliberar, dalt o baix com Algèria, el Congo o Vietnam, i que la guerrilla d’orientació guevarista era l’eina més adequada per a aconseguir-ho. Però aquell món en blanc i negre de la dictadura de Franco, en plena Guerra Freda, va propiciar aquestes bogeries.

L’horror que va provocar ETA va assolir proporcions inimaginables durant dècades. Centenars d’innocents van caure a trets o amb bombes; va implantar-se un anomenat impost revolucionari per extorsionar principalment empresaris; i la societat basca va viure durant aquelles dècades entre atemorida i voluntàriament cega davant la barbàrie. També n’hi hagué episodis de guerra bruta, propiciada des d’aparells de l’Estat, i a determinades casernes, com ara Intxaurrondo, es van vulnerar els drets bàsics de la persona en interrogar detinguts sota la sospita de ser membres de la banda terrorista.

ETA va estar matant fins a octubre de 2011, i no va desarmar-se fins a abril de 2017. Ara, quan ha confirmat la seua dissolució, encara podem dir que el País Basc viu les conseqüències d’un passat que l’assimila a les societats en situació post traumàtica, un passat que tardarà molt a passar.

De fet, en la Declaració d‘Arnaga, signada ahir pels set exlíders internacionals que han participat en la conferència de Cambo, s’ha dit que avançar en el procés de reconciliació a Euskadi requerirà molt de temps, atés que les ferides profundes perduraran, per la qual cosa famílies i comunitats romandran dividides. La Declaració ha insistit en que "Encara està per a resoldre un problema important com el dels presos i les persones que es troben fugides, i calen esforços duradors per arribar a una total normalització de la vida quotidiana i política a la regió".

L’anomenat conflicte basc era més un problema entre bascos que entre Euskadi i Espanya, com fa anys va escriure Gurutz Jáuregui, i tot i la desaparició d’ETA no serà fàcil la reconciliació. Potser és un objectiu prematur i convindria més parlar de re-encontre, tal i com Michelle Bachelet proposava per a Xile en 2007, trenta anys després del colp del general Pinochet. Potser el primer objectiu a assolir siga el d’aconseguir viure junts amb harmonia.

ETA ha fet públic fa uns dies una mena de disculpa molt decebedora en què reconeix "el dany causat", admet la seua "responsabilitat directa" en el "patiment desmesurat" que la societat basca ha viscut, i ha afirmat que "ho sent de debò" per les víctimes "que no tenien participació directa en el conflicte".

Aquesta distinció d’unes víctimes que no tenien res a veure amb allò que en diuen conflicte fa pensar que una part dels assassinats no els mereixen la menor consideració, la qual cosa, com és lògic, ha enfurismat a molta gent, entre ells a les associacions de víctimes. Els membres d’aquestes, si més no la part més polititzada i partidista, exigeixen que ETA reconega que mai no va tindre cap justificació ni legitimitat per a matar, que no se li done als presos d’ETA cap benefici penitenciari, i que no es deixe de perseguir a la resta dels membres de la banda que encara no han pagat pels més de 300 crims que ara per ara no s’han aclarit.

És en aquest escenari que he recordat el dolor amb el que vam viure l’assassinat d’Ernest Lluch en 2000. Justo Serna i jo vam publicar un text sota el títol “Contra el terror” en novembre de 2000. En ell dèiem: “Davant la barbàrie, els homes i les dones vinculades a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, volem transmetre a la societat la voluntat comuna de reafirmar-nos en les nostres conviccions democràtiques. Nosaltres, fent valdre els drets que ens assisteixen com a ciutadans, hem de dir-los que no aconseguiran acovardir-nos; que no deixarem que ens ofeguen la llibertat; que no els deixarem que ens treguen la nostra condició de ciutadans lliures i iguals”.

Ahir, en una magnífica entrevista a eldiario.es, Eulàlia Lluch, filla d’aquell home de pau, ha declarat "És tan dur, que més que perdonar els assassins del meu pare, cal ignorar-los. Dir-los que no van a fer-me més mal". A continuació ha afegit una idea important que molts entenem que permetria avançar en la senda del re-encontre, una estació inevitablement prèvia a la reconciliació: "Cal acostar aquests presos [d’ETA, a Euskadi]. A qui estàs fent mal? [mantenint-los allunyats] A les famílies. Potser no totes les famílies compartien la decisió del membre d'ETA".

Estic d’acord amb la senyora Lluch. Cal continuar fent passes per a assolir una convivència harmoniosa, pel re-encontre entre els bascos que permeta imaginar una reconciliació futura. Acostar els presos beneficiaria indiscutiblement eixe procés, així que caldria que ningú confongués la justícia amb la venjança, i que els responsables partidaris tingueren el valor i la responsabilitat d’avançar en aquest sentit.

“És tan vell i arrelat, / tan antic com el temps / el dolor  d'aquella gent. / És tan vell i arrelat / com tots els colors del verd / en aquell mes de maig”, cantava Raimon. Tant de bo començarem entre tots a posar un vertader punt i final a tant de dolor.

Entre la ira i la malenconia, la qualitat d'aquesta democràcia es juga als carrers.

No hi ha treva. Com si Espanya avancés amb pas ferm i decidit cap a una fallada multi orgànica, el ciutadà comú està vivint un distanciament cada vegada més explícit entre la societat i l'Estat. Massa coses importants estan donant senyals inequívoques de mal funcionament, i entre aquestes cal citar des del govern als partits polítics, passant per la judicatura; és a dir, l'executiu, el legislatiu i el judicial. Estem davant d'un gravíssim enfonsament de la confiança entre els ciutadans i els poders de l'Estat. Aquest ensorrament cursa des de fa massa temps, i està provocant ira en diversos sectors socials que no es resignen a la malenconia a la que pogués abocar-los la manca de respostes institucionals adequades a problemes centrals que ens afligeixen com a societat.

La situació ve de fa temps i, per descomptat, seguim baixant esglaons sense descans en la qualitat democràtica de l'Estat. La corrupció és ja una pandèmia i hem viscut en les últimes setmanes una sèrie d'episodis trets -sembla- d'una sèrie televisiva de mafiosos.

L'ajusticiament públic i a plena llum del dia de Cristina Cifuentes hauria fet empal·lidir personatges mítics d'alguna sèrie de mafiosos. La senyora, tan alienada com supèrbia, incapaç d'assumir les evidents responsabilitats que la inhabilitaven per seguir al capdavant del govern de Madrid, va ser definitivament destruïda pel mateix que dies enrere l'havia besat i defensat davant les seues hosts. Va fer que la aclamaren quan ja feia olor fètid a cadàver polític, i quan ho va considerar inevitable li va disparar un vídeo que algú havia guardat durant anys amb la intenció -arribat el moment- de fer el que ara han fet.

La Família popular és molta família, tant que a més d'aparèixer en papers judicials com a organització criminal es manifesta amb formes que recorden i molt el que hem vist en els clans mafiosos del cinema. Potser algú hauria hagut de deixar-li un cap de cavall al llit a Cifuentes, com fan a El Padrí amb aquell productor de Hollywood que no acceptava donar-li un paper al cantant protegit de don Corleone. Segurament s’hauria plegat sens dubte als desitjos no verbalitzats del Don, hauria dimitit molt abans i s'hauria estalviat la ignomínia de l'últim acte.

Segueixen caient a Madrid, com van caure a València, diversos capos dels diversos nivells de la jerarquia familiar, i caldrà veure quin nom li proposen a Ciutadans perquè el vote a l'Assemblea madrilenya com a nou capitost. No serà fàcil trobar a algú que resisteixca la prova del cotó, i en el millor dels casos sempre hi haurà imatges seues aplaudint fervorosament a l’executada Cifuentes. Això o, encara pitjor, amb evidents vincles onerosos amb Esperanza Aguirre, amb Ignacio González, amb Francisco Granados, amb Alberto Ruiz-Gallardón ... en fi, amb algun principal de la Família.

La ira ha tornat als carrers de forma imponentment espontània després de la sentència als cinc hominoides jutjats a Pamplona, els qui organitzats en manada van deixar mostres aclaparadores de la seva violenta vilesa. La sentència del tribunal navarrès, que serà òbviament recorreguda davant el TSJ d'aquella comunitat, ha tret a la gent als carrers, particularment a les dones que ja van donar mostres el passat 8 de març de que -elles fonamentalment, encara que no soles - han entrat en una nova fase de la seua lluita per la igualtat i no estan disposades a tolerar sense respondre ni el maltractament de cap energumen acomplexat i violent, ni les vexacions de les institucions d'una democràcia avançada com hauria de ser la nostra.

Ha estat aquest clam als carrers, davant les portes dels tribunals de justícia, davant les diferents delegacions del govern central, el que ha posat damunt de la taula no només l'anacrònica concepció patriarcal amb la que alguns jutges apliquen el Codi Penal, sinó l'exigència que la justícia transmeta la impressió inequívoca de ser justa. Més d'un milió de signatures recollides en hores, a més, exigeixen la inhabilitació dels magistrats encarregats de dictar sentència en el Judici del Ramat. D’aquell que va formular un vot particular absolutori caldria demanar-ne, també, una pericial psiquiàtrica per què sembla evident que la seua salut mental l'inhabilita per seguir un dia més en el seu càrrec.

També en aquest judici als bèsties de Pamplona, -entre els quals hi ha un soldat professional i un guàrdia civil, per cert, una cosa que fa por en pensar en els criteris d'accés a aquestes ocupacions-, hem vist com s'ha banalitzat el llenguatge; com es modela, s'usa i s'abusa del significat de les paraules.

El terme violència, per exemple, tan grapejat últimament, té pel que sembla accepcions jurídiques i judicials que xoquen amb la més convencional de la majoria dels mortals. És incomprensible que des d'instàncies judicials s'afirme amb tanta facúndia l'existència de violència en manifestacions pacífiques, en acudits, en cançons, en samarretes, en tuïts o en xiulades, i no s'aprecie violència en què cinc salvatges tanquen a una adolescent en un portal i la penetren diverses vegades cada un per torn ininterromput i alternatiu.

Si alguna cosa ha tingut de positiva la sentència de Navarra és que ha demostrat que en aquesta societat, malmesa, amenaçada, colpejada i amb blaus, hi ha molta gent que ha tornat a ser capaç de sortir al carrer per demostrar que està disposada a defensar uns drets que les institucions no són capaços de garantir com cal; molta gent que no està disposada a abandonar-se a la malenconia ni al fatalisme. És una evidència que una bona part de la qualitat de la democràcia espanyola resideix a hores d'ara en els carrers, en diferents organitzacions de la societat civil, així com en alguns mitjans de comunicació que informen al detall i amb precisió del que està passant.

Vivim dies d'indignació i de ràbia continguda, però cal mantenir el cap fred i continuar amb la resistència no malenconiosa sinó dinàmica, i amb voluntat de guanyar en eficàcia pel que fa a exigir a aquest govern que millore substancialment el funcionament de les institucions centrals de l'Estat sobre les que influeix. L'Executiu de Rajoy, que ha espatllat tot el que toca, des dels serveis públics bàsics a les llibertats fonamentals, passant per l'economia i la convivència a l'Espanya plurinacional, té una enorme responsabilitat a la qual fer front, i cal exigir-li i que canvie radicalment la seua dinàmica de govern. És pràcticament impossible que ho faça, entre altres raons perquè la Família popular està en descomposició, així que no quedarà una altra que fer-los fora.

Cuba i la seua revolució: la generació dels fills en el poder i la dels néts al marge.

Segons el diari Granma, òrgan oficial del Partit Comunista de Cuba i únic mitjà de premsa escrita que s'imprimeix al país, el nou President dels Consells d'Estat i de Ministres, Miguel Díaz-Canel, va explicar en el seu discurs de presa de possessió "les postures de continuïtat del govern que encapçalarà, especialment pel que fa a la relació amb el poble, les relacions internacionals i el lideratge del Partit, al capdavant del qual continua el General d'Exèrcit Raúl Castro Ruz ".

En la seua al·locució, el nou president es va decantar per la retòrica pròpia del règim, una pràctica en la qual la propaganda sempre ha primat sobre l'anàlisi raonable. Només els germans Castro s'han permès alguna valoració crítica en comptades ocasions, però en qualsevol cas mai van incloure reflexió alguna relativa a errors o insuficiències pròpies, sinó que els dèficits sempre van ser o d'altres o difusament col·lectius.

En un discurs de 2008, Raúl Castro va reconèixer la contracció que patia la manufactura cubana, així com la necessitat de produir almenys per alimentar-se. El president, que havia substituït per malaltia al seu germà Fidel dos anys enrere, va introduir un paquet de reformes econòmiques que van aprofundir les diferències socials a l'interior de l'illa sense malgrat això frenar la caiguda de la seua economia. L'acomiadament d'empleats estatals, l'eliminació de gratuïtats, la venda a preu de mercat de productes de primera necessitat abans subvencionats, i l'augment en cinc anys de l'edat de jubilació dels treballadors, van percudir en la línia de flotació del sistema. Es va repartir el cost de l'ajust entre els assalariats i els pensionistes mitjançant la reducció del poder adquisitiu dels seus ingressos, però sense millorar per això la situació general. Raúl Castro va ser dur en aquella ocasió, tant que va afirmar davant l'esglai de la seua audiència: "No ens enganyem més; si no hi ha pressió, si no hi ha la necessitat de treballar per satisfer les meues necessitats, i m'ho estan donant gratis per aquí i per allà, ens quedarem sense veu cridant a la faena".

Denunciava el mandatari un històric dèficit central de l'economia del país, l'absentisme i la baixíssima productivitat, particularment perversa en el terreny de la producció alimentària. La realitat agrària i el problema de l'alimentació ha estat sempre un tema recurrent, sobre el qual Raúl Castro va tornar a insistir el 26 de juliol de 2009. En data tan assenyalada, el dirigent va realitzar en un discurs centrat en qüestions econòmiques, i va provocar un bany de realisme per a un país agrícola que -segons les seues pròpies paraules- es veu obligat a importar bona part dels aliments que consumeix, mentre manté sense cultivar més de la meitat de les terres que són propietat de l'Estat.

De les previsions exultants que es van fer als anys seixanta, s'havia passat al discurs de Raúl Castro el 2009. En 1961, Fidel Castro deia: "És en l'agricultura on estan les nostres possibilitats immediates, és en l'agricultura on els fruits es van a veure més aviat". En un documental oficialista, en concret el Noticiero de ICAIC d'aquells anys, la veu en off diu: "El Comandant Fidel Castro llegeix les conclusions que resoldran el proveïment ple de carn abans de finals d'any per a la capital, i al febrer de l'any entrant en tots els mercats. A partir de gener de 1962, el proveïment de viandes superarà totes les necessitats del mercat. Al juny del mateix any, la producció de préssec arribarà a les necessitats del consum, i al gener del 63 es donarà solució definitiva al problema dels greixos. No és una promesa. És un compromís del govern revolucionari amb la pàtria en la seguretat de complir les metes de la producció traçades en les dates assenyalades ".

Mig segle després, el 2009, Raúl Castro deia: "El 26 de juliol de 2007, a Camagüey, em referia a la imperiosa necessitat de tornar-nos cap a la terra, fer-la produir més. Llavors gairebé la meitat de la terra cultivable estava ociosa, o deficientment explotada. Avança a ritme satisfactori el lliurament de terres en usdefruit, encara que persisteixen insuficiències en uns municipis més que en altres. És un tema de seguretat nacional: produir els productes que es donen en aquest país, i que ens gastem centenars i milers de milions de dòlars, i no exagere, portant-los d'altres països. No podem sentir-nos tranquils mentre hi haja una sola hectàrea de terra sense ocupació útil".

A continuació, el dirigent va endurir el to i va afirmar: "No és qüestió de cridar Pàtria o Mort, a baix l'imperialisme, el bloqueig ens colpeja i la terra aquí, esperant per la nostra suor. Puc assegurar-los que en la majoria dels pobles sobra terra i de bona qualitat, enganxada als nostres patis, que no s'utilitza. I per aquí és per on s'està fent un pla per avançar...".

No va dir res Raúl Castro de les felices previsions dels anys seixanta, que recordades ara resulten feridores. Han passat dècades des de llavors, i "s'està fent un pla", va dir el president Castro. Ningú va riure o va protestar entre els milers d'assistents sota un sol de justícia. És més, els aplaudiments van ser vehements i entusiastes quan va dir que calia treballar més. Cinquanta anys de revolució, amb la terra improductiva i amb el rebost buit, i encara s'estava pensant en un nou pla. Un pla que passava, segons el dirigent, per la distribució de terres, com si aquesta fos la solució màgica. No es parlava de formació agrària, ni de llavors, ni de productes químics, ni de finançament, ni d'infraestructures de transport, ni de xarxes de comercialització, ni d'exportació. Només es va parlar, cinquanta anys després, de fer un nou pla de repartiment de terres, a l'estil de mig segle enrere.

En aquell documental oficialista de 1961 es presumia -per exemple- de la producció d'ous, i es deia que les gallines havien desbordat totes les previsions de creixement de la producció, fins al punt que s'havia començat a exportar aquest producte. Gairebé sis dècades després, en la cistella bàsica d'alimentació que actualment subsidia l'Estat cubà, la realitat dista molt d'aquelles previsions tan optimistes, i cada cubà pot adquirir a preu subvencionat tan sols cinc ous al mes.

Sempre ha estat potent el govern cubà en l'apartat de la propaganda, i amb moltíssima freqüència ha aconseguit que internacionalment -que no a l'interior de l'illa- s'accepte com a veritable el que diu ser en lloc del que realment és. Cuba ha sobreviscut amb el sacrifici dels cubans, i no només els que pateixen els rigors interns. Una altra bona part d'ells són els exiliats, repudiats com a traïdors, els que envien remeses de diners als seus familiars de l'interior per ajudar-los a resistir mentre que, alhora, constitueixen una aportació que alleuja les mancances financeres del sistema.

No ho tindrà gens fàcil el flamant dirigent que acaba de fer-se amb el timó de Cuba, qui en el seu primer discurs va assegurar que Raúl Castro "segueix sent el referent per a la causa revolucionària, ensenyant i sempre disposat a enfrontar a l'imperialisme, com el primer, amb el seu fusell a l'hora del combat".

Díaz-Canel no va fer la revolució, forma part de la generació dels fills d'aquesta. Un problema important el tindrà amb la generació que el segueix, la dels néts de la revolució. Són fonamentalment aquests, i també cert tipus de professionals qualificats, els que fan el possible i l'impossible per abandonar el país, per emigrar on i com siga. No són pocs els que aprofiten qualsevol oportunitat per abandonar l'illa. Des dels matrimonis de conveniència a la deserció de molts dels que han sortit a l'estranger en missió oficial. Mantenir la proa a tots ells, als quals el règim considera simples traïdors, i com a tal els tracta, seria una primera rectificació a realitzar pel nou mandatari si, de veritat, desitgés obrir un temps nou.

No obstant això, caben seriosos dubtes sobre les novetats esperables. En la seua presa de possessió, Miguel Díaz-Canel va afirmar, segons recull Granma: "Aquí no hi ha espai per a una transició que desconega o destrueixca l'obra de la Revolució". A més, va afegir: "Als que per ignorància o mala fe dubten del nostre compromís, hem de dir-los que la Revolució segueix i seguirà, [doncs] el món ha rebut el missatge equivocat que la revolució acaba amb els seus guerrillers".

Si el que queda d'aquella revolució que tantes il·lusions va despertar en la dècada dels seixanta no es modifica substancialment, només aguantarà a força de repressió i encara més sacrificis dels cubans de l'interior. Després de la desaparició de la Unió Soviètica, els guerrillers van decretar el duríssim Període Especial en Temps de Pau, i els seus fills o van acceptar-lo amb més o menys entusiasme, o van fugir per on van poder. Avui dia, gairebé seixanta anys després, és impensable que els néts d'aquella revolució dels barbuts amb uniforme verd olivera segueixen combregant indefinidament amb un règim que fa molt va deixar de complir amb les expectatives que havia generat.

Periodisme i periodistes en l’era de la premsa digital.

Aquells que ja estem en una edat madura, tot i que no necessàriament provecta encara, recordem perfectament que el primer que fèiem anys arrere en eixir de casa cada dia era acostar-nos al quiosc a comprar el diari. Els dies de festa el segon pas era seure a una cafeteria, a ser possible en una terrassa o en una taula pròxima a una finestra ampla, per a prendre un cafè o un tallat mentre llegíem eixe diari amb el que acabàvem de fer-nos. Per a mi aquell plaer diguem-li cívic venia de la mà de la lectura acurada i exhaustiva d’un diari al qual vaig ser fidel durant dècades. Comprar El País era una experiència particularment desitjada, per exemple, després d’aterrar a Madrid procedent de l’altre costat de l’Atlàntic. Seure amb un tallat i un Ducados a una cafeteria de Barajas mentre esperava l’enllaç per a València, i llegir mentrimentres El País, era gairebé una necessitat fisiològica. Clar que parle d’una època que fa molt que va concloure, i no sols perquè ja no es pot fumar a les cafeteries.

No, aquell diari pel qual sentia tanta devoció, i al qual atorgava una immensa credibilitat, és avui com un íntim amic del passat del que, per raons insuperables, em vaig distanciar completament. És clar que la capçalera existeix, però no em reconec en ella, no la reconec tampoc en tant que ha perdut per a mi tota la credibilitat d’aquell altre temps del que parlava. Clar que n’hi ha signatures de columnistes o de col·laboradors als que encara tinc el plaer i el desig de llegir, però són cada cop menys. Han sigut moltes les signatures de referència que han abandonat, o s’han distanciat, d’aquell diari que ja no és ni una caricatura del que va ser.

La premsa escrita ha sigut sacsejada per una nova realitat, i ha acusat tants colps com ha rebut. Els condicionants lligats a la simple supervivència empresarial dels mitjans, les novetats tecnològiques, la generalització d’Internet, la immediatesa de la informació, la caiguda de la publicitat, la precarització infame de la professió periodística, etc., etc., etc., són realitats que no es poden obviar. Estem, és clar, en una altra època, i tot i que deplore molt del que ha ocorregut, no em quede paralitzat en el lament. Cada temps té les seues bondats i, és clar, també els seus inconvenients. Aquell del que parlava és un temps que no tornarà.

Ara repassem les edicions digitals de diversos diaris cada dia. Seguim diversos columnistes, coneguem les línies editorials de cada empresa i sabem que és el que tenim al davant, ja siga a la pantalla de l’ordinador, ja siga a la del telèfon. Podria dir-se que, certament, personalment estic millor informat que abans; que sóc més responsable del meu nivell d’informació, sí. Però, també, he d’acceptar que és difícil navegar entre tanta informació, que els arbres poden amagar-me el bosc. No són sols les edicions digitals de la premsa escrita (deixem ara la ràdio i la televisió, que tenen les seues particularitats), són també les xarxes socials les que repliquen un gran volum d’informació que, sovint, procedeix, igualment, d’aquesta premsa escrita en les seues edicions digitals.

El que he trobat a faltar, el que entenc que vam perdre en els darrers anys ha sigut la credibilitat en eixa premsa escrita.

"Els polítics ens pixen, els mitjans diuen que plou", va ser una consigna repetida durant aquella primavera de l'15-M. Enguany, en el seu informe, l'Associació de la Premsa de Madrid diu que: "En uns temps en què la faena dels periodistes ha patit l'embat d'una gran crisi econòmica, (...) no és estrany que la credibilitat del periodisme i dels periodistes s'haja convertit en un dels elements centrals del debat professional”.

En l'Índex de Confiança Social (ICS), elaborat per la Universitat Ramon Llull, la credibilitat dels mitjans de comunicació espanyols al setembre de 2017 era 98,9 punts sobre 200, que és la nota més baixa de tot l'històric de l'ICS. Segons l'informe, són els ciutadans que se situen a l'esquerra els que menys creuen en els mitjans de comunicació -els donen 82 punts-, una confiança que augmenta fins als 112,1 punts entre els ciutadans que s'autoubiquen a la dreta del ventall polític.

Com tantes altres coses, també la premsa escrita sembla sovint prostituïda, al servei d’interessos poc o gens honorables, adscrita més a la propaganda que a la informació; una tasca en la que capçaleres i molts periodistes evidencien estar a sou d’empreses, entitats i organitzacions que no dubten a mentir i amagar allò que els destorba, com tampoc dubten a ofendre i difamar als seus adversaris. No són poques les ocasions en les que editorials, titulars, notícies i columnes d’opinió són burdes o sofisticades manipulacions de la realitat. La informació i l’opinió no es diferencien, no són plànols distints de la notícia, i periodistes i opinadors s’apliquen amb entusiasme a aquestes falsificacions. No debades a finals de 2017 el terme “posveritat” va convertir-se en acceptat per l’Acadèmia, i això per designar la “distorsió deliberada d'una realitat, que manipula creences i emocions per tal d'influir en l'opinió pública i en actituds socials”.

Darrerament, tanmateix, estem assistint a un fenomen esperançador: la consolidació de la premsa exclusivament digital –sense edició en paper- com a una alternativa de la premsa escrita que guanya seguidors i subscriptors. Amb dificultats i immens esforç dels qui en ella treballen, i amb el suport creixent dels lectors, determinades capçaleres estan lliurant una batalla tan dura com a admirable per oferir una informació de qualitat per a un públic, per a uns lectors que no ens resignem a ser enganyats i manipulats pels interessos bastards que n’hi ha darrere de determinades capçaleres periodístiques.

La denúncia a propòsit de totes les il·legalitats, àdhuc els presumptes delictes, que n’hi ha al darrere del màster de Cristina Cifuentes, la presidenta de la Comunitat de Madrid, ha situat a eldiario.es en una posició d’honor quant al compromís amb el periodisme de qualitat, amb aquell que s’ensenya a les facultats a les quals es formen els futurs periodistes. Altres capçaleres com Infolibre.es, Elconfidencial.com o Ara.cat són mitjans en els quals els lectors trobem informació i opinió sobre allò que com a ciutadans ens interpel·la a propòsit del món al que vivim.

No es tracta, en cap cas, de prescindir de la premsa que també s’edita en paper, ni de deixar de costat a il·lustres periodistes que encara cal llegir a diari, però faig èmfasi en la enorme rellevància que atorgue a la professionalitat i la credibilitat de la nova premsa digital. Ignacio Escolar o Jesús Maraña, per citar només dos noms, poden ser els referents dels que parle.

Cal, per tant, entendre que de la mateixa manera que abans passàvem cada dia a comprar el diari pel quiosc, avui cal fer-se socis d’aquestes noves plataformes periodístiques. És la única forma de combatre la perversitat de la posveritat, la més efectiva decisió per a que els interessos bastards que s’amaguen darrere de determinats diaris de la premsa editada en paper no acaben imposant-se i ofegant-nos.

Problemes institucionals agreugen la crisi d’Estat.

Dies borrascosos els que hem viscut. Va a ser difícil eixir de l’embolic polític, judicial i de fractura social a diversos nivells, i està clar que el govern del Partit Popular no fa sinó empitjorar la situació dia rere dia. La crisi d’Estat que va obrir el contenciós català no sols no ha sigut revertida, sinó que cada cop és més ampla i complexa. Per diverses raons, però la més important és la de mantindre al front de l’Executiu un procastinador compulsiu com és Mariano Rajoy. Un home que s’obstina des de fa anys en evadir les seues responsabilitats, refugiant-se darrere de qualsevol persona, animal o cosa que li permeta no prendre les decisions sovint difícils que el seu càrrec exigeix.

La darrera setmana ha sigut de les que es recorden passats els anys. A la picabaralla grollera davant les càmeres de televisió de la família reial, amb una sogra i una nora que quasi arriben a les mans, un fet que és notícia per ser qui són i que avergonyeix fins els monàrquics, s’ha afegit l’assumpte Cifuentes, incomparablement més greu a efectes polítics que l’anterior. Si no en teníem prou, l’absurda esperança del PP i de Ciutadans -i els seus amics mediàtics- de que la justícia alemanya anava a convalidar, sí o sí, la tesi de la rebel.lió violenta argumentada pel jutge Llarena, s’ha ensorrat de forma estrepitosa. La imatge exterior d’Espanya, ja força deteriorada, és a hores d’ara terrible després la decisió dels jutges del Tribunal Regional Superior de Schleswig-Holstein. I la institucionalitzat jurídica de l’Estat pateix una situació preocupant. No és sols que el teorema de la Catalunya violenta ha quedat greument tocat per la resolució del tribunal alemany, com ha dit Enric Juliana, sinó que la Ministra de Justícia germana ha declarat que les autoritats espanyoles hauran de justificar millor el delicte de malversació del que acusen Puigdemont o no serà lliurat a Espanya. De Bèlgica, Suïssa i Escòcia no cal dir res.

Pel que fa a la Monarquia, com a institució, sembla evident que ha rebut una forta puntada de peu des de dins la mateixa Casa Reial. Si no havíem vist suficient amb Urdangarin i la seua senyora, o amb els molts i diversos escàndols protagonitzats per l’ara Rei Emèrit, faltava que la Reina actual i la jubilada donaren espectacles com el que van gravar les càmeres televisives fa uns dies. Realment cal una institució tan anacrònica com aquesta a una societat del segle XXI? Doncs aquells que consideren que encara és necessària haurien de fer alguna cosa per mantindre-la presentable.

El Cas Cifuentes, tot un monument a la falsedat i l’arrogància, ha posat en el punt de mira una universitat pública: la -mira per on la coincidència- Rey Juan Carlos (URJC). La supèrbia i el cinisme de la presidenta de Madrid amenaça en dur-se per davant tot el que faça falta per tal de mantenir-se en el poder, actitud en la que –com estem acostumats- està sent recolzada pel seu partit [amb la complicitat de Ciutadans, que tot s’ha de dir]. La senyora Cospedal, secretària general, ho ha deixat clar a la forma de Tony Soprano amb la seua família: “Hem de defensar allò nostre i als nostres”. Si més no en la cúpula del Partit Popular han interioritzat de tal forma la seua impunitat, que la pudor de la putrefacció que els afecta sembla no destorbar-los en absolut. I creuen que a la resta de la ciutadania, tampoc.

És evident que des de la URJC hi ha hagut un tracte de favor envers la senyora Cifuentes, tracte que ha arribat a transgredir el Codi Penal, però convindria no prendre la part pel tot. Els responsables directes, començant pel Rector, no són tota la Universitat madrilenya, ni les pautes de transgressió són extensibles a la universitat espanyola. De fet, estem comprovant que, tot i l’interés que alguns han posat en ocultar una part de la realitat, des de dins la pròpia URJC s’ha demostrat que els processos de gestió de matrícula i demés no han pogut ser ni amagats, ni eliminats, ni improvisats al caliu dels desitjos dels implicats.

La resposta del Partit Popular, per boca del seu vicesecretari de Política Social i Sectorial [a qui, per cert, la web del PP atribuïa un màster que no en té], és la de desacreditar a la Universitat com a institució. “Crec que qui realment té un problema és el sistema universitari ", ha dit Javier Maroto a la Cadena SER. Per a ell, i parlava en nom del seu partit, “l'important del cas és saber si a Espanya hi ha universitats que concedeixen títols vàlids però obtinguts sense acreditar els mèrits suficients”.

De la mateixa manera que en la qüestió catalana Rajoy va amagar-se darrere els tribunals de justícia fins a enfangar internacionalment el sistema judicial espanyol, ara des del PP se preparen per a desacreditar i embrutar a la Institució universitària en el seu conjunt. Esperem que la Conferència de Rectors (CRUE) prenga cartes explícites davant d’aquest atac desesperat per derivar l’atenció de la ciutadania, però convindrà que també els propis universitaris expliquem clarament que això que s’ha vist en el Cas Cifuentes és una perversió inaudita i singular que, en cap cas, pot entendre’s com una pauta habitual de les universitats públiques espanyoles.

La institucionalitzat imprescindible en una societat democràtica està sent atacada. En uns casos, com ara la Monarquia, pel propi comportament de la Família Reial. La Universitat pública, assetjada per un partit corromput fins a la medul·la, que no dubta a enfangar tot allò que no es capaç de controlar i subordinar. La configuració de l’Estat, des dels equilibris del règim autonòmic a la imprescindible independència dels diversos poders que el constitueixen, són objecte de la incapacitat o la malevolència del govern de Madrid. Tot està en risc.

Convindria, quan més aviat millor, canviar el capità i la seua tripulació, que ha quedat vist i comprovat que estan decidits a enfonsar el vaixell si molt els convé. Continuen en la seua idea de sempre, com en 2012 li va dir Cristóbal Montoro a Ana Oramas: “Que caiga Espanya que ja l'aixecarem nosaltres”.