Eixa Església impúdica i obscena.

José María Gil Tamayo és el secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola. En una roda de premsa recent, aquest senyor va reconèixer que l’Església Catòlica ha mantingut un "silenci còmplice" davant els casos de pederàstia que s’han produït dins la comunitat catòlica. Tanmateix, sense solució de continuïtat, va repartir les responsabilitats de la seua Institució amb el conjunt de ciutadans i ciutadanes, tot acusant-nos d’inacció davant els crims pederastes, i de ser còmplices d’una cultura compartida de silenci. Com és possible tan poca vergonya?

Arran d’aquest immoral repartiment de culpes, el jerarca episcopal va focalitzar la seua compareixença en la que ell considera una campanya mediàtica i política contra l’Església Catòlica; una campanya, diu, que pretén criminalitzar-la i desacreditar-la.

Accepte la tesi del portaveu dels bisbes i decidisc sumar-me a la missió, acció per a la qual em sobren els motius. ¿Per on podria començar a criminalitzar i desacreditar l’Església Catòlica, a més de per la pederàstia consentida i amagada? Per la seua connivència passada i actual amb l'extrema dreta franquista? Per la seua militància contra la igualtat de les dones? Pel seu afany secular d'acumular riqueses, que ha evidenciat darrerament amb les immatriculacions immobiliàries? Per l'absolut menyspreu i desqualificació absoluta a qualsevol altra moral que no siga la seua? Per la persecució de tota dissidència interna? Per la distància sideral que n'hi ha entre els Evangelis que predica i la seua praxi diària? Per on comence?

Deixeu-me dir, abans que algun lector s’ofenga, que ja sé que n’hi ha dins la comunitat catòlica éssers humans d’altíssima qualitat, que li semblen a Gil Tamayo com un ou a una castanya. No estic parlant exclusivament dels afins a l’església dels pobres, dalt o baix en sintonia amb l’anomenada Teologia de l’Alliberament; ni tan sols d’aquells sectors eclesials que viuen inspirats pels Evangelis que recullen les predicacions dels deixebles de Jesús de Natzaret. Sé que n’hi ha milers de sacerdots i seglars que des de les seues creences religioses es posen al servei dels més necessitats, dels més dèbils, dels més fràgils, dels més dependents, dels més oblidats. Això els honora i ens reconforta a la resta dels humans; també als que no tenim creences religioses. Del que parle avui és de la jerarquia eclesiàstica, d’aquella que entre molts altres representa el citat José María Gil Tamayo.

Què ha fet la jerarquia de l’Església davant la pederàstia? Segons explica Miguel Ángel López Muñoz, des de la plataforma Laicismo.org, si deixem de banda la decidida acció del bisbe de Mallorca, trobem que lluny de la defensa de les víctimes i la denúncia judicial, la majoria dels comentaris han estat fins ara a títol individual, com els del cardenal Antonio Cañizares que en 2007 va atribuir la "polèmica" [sic] sobre la pederàstia a l'"intent per part d'alguns de silenciar Déu en la societat". D’altres han arribat més lluny, com ara el bisbe de Tenerife, Bernardo Álvarez, que va afirmar en 2008 que" hi ha adolescents de 13 anys que són menors i estan perfectament d'acord (amb els abusos) i a més, desitjant-ho, fins i tot si et descuides et provoquen". Exculpació i comprensió envers els pederastes i repartiment de culpes entre els perversos, siguen els ateus anticlericals o els joves que busquen que abusen d’ells.

Connivència passada i present de l’Església catòlica amb l’extrema dreta i el franquisme? Durant la major part de la dictadura, els espanyols vam viure sota el Nacionalcatolicisme, una de les senyes d'identitat ideològica del règim de Franco. El general colpista va obtindré des del bell principi el suport absolut del Vaticà i de la jerarquia hispana, mentre que l'Estat posa en nòmina als clergues i va concedir l'Església una àmplia exempció d'impostos. A més, la jerarquia catòlica va gaudir d’una autonomia pràcticament plena quant a l'educació, convertint-la en l’antítesi del que havia sigut l'escola laica de la República. Tot i els efectes del Concili Vaticà II, un ample sector de l’Església espanyola va romandre en sintonia perfecta amb el règim i, posteriorment, està completament alineat amb el Partit Popular, del qual n’ha obtingut no poques prebendes i tractes de favor. Aquesta mateixa setmana, el número dos del partit, l’inefable Teodoro García Egea feia servir un poeta ultra-franquista i escrivia que “España es el Padre Nuestro que rezas por las mañanas, y el rojo y gualda que pone ese nudo en tu garganta”.

La Família Franco és propietària d’un panteó amb quatre tombes, dues de les quals estan lliures, a la madrilenya catedral de l’Almudena, i allí és on els seus néts volen traslladar les despulles del general si són exhumades de Cuelgamuros. L'arquebisbat –com sol passar amb l’Església en aquest país- es renta les mans, i afirma que no ho podria impedir perquè es tracta d'un panteó privat que van comprar els Franco. Veurem si la diplomàcia vaticana és capaç de maniobrar per a obtindré beneficis sensibles del govern de Pedro Sánchez, a canvi d’intervindre per impedir la barbaritat de convertir La Almudena en monument de peregrinació feixista.

Tot amb tot, si alguna cosa caracteritza l’Església Catòlica és la seua voluntat ferma i inalterable d’imposar els seus valors a tota la societat. Mai han acceptat que aquest conjunt de normes o pautes han de fer-los valdre entre els seus creients, i ahir, avui i demà han estat, estan i estaran decidits a imposar-los al conjunt de la ciutadania. Posem-ne un parell de botons de mostra: la croada permanent que mantenen en contra del dret de les dones a interrompre un embaràs no desitjat [per no parlar de la defensa del paper subordinat de la dona envers l’home, dins i fora de la societat eclesial] o l’oposició frontal i innegociable a acceptar el dret a morir dignament mitjançant l’eutanàsia o el suïcidi assistit.

El Comitè Episcopal per a la Defensa de la Vida, sosté que encara és temps de rectificar els errors i redreçar el perillós rumb que [a parer seu] han emprès alguns sectors, inclosos d’entre els dirigents de la nostra societat” i traslladen “al conjunt dels ciutadans, als legisladors i als governants, siguen quines siguen les seues creences o les seves conviccions [...] que la legislació en matèria d'avortament provocat ve a consentir una injustíssima mort d'innocents, les motivacions principals de la qual són la comoditat, la ignorància, la soledat i la desinformació”. Els catòlics, afirma el Comité Episcopal, “estem en condicions immillorables per a poder comprendre la naturalesa del problema de l'avortament. La nostra fe ens permet percebre d'una manera més plena i ens urgeix a proclamar davant de tots la grandesa i dignitat de l'home, la vida és un do de Déu, tal com ens ha mostrat Jesucrist, que és Camí, Veritat i també Vida”. Del per què els no catòlics han d’acceptar resignadament aquests dictàmens no se’n parla al document episcopal.

Això de que la vida és una concessió divina és una tesi que dóna per a molt. A propòsit de la lluita per aconseguir morir amb dignitat, l’Església s’oposa i considera que "la vida és un do de Déu i només Ell té poder per donar-la i treure-la. Sota aquesta idea, tota persona, institució o govern han de fer tot el possible per ajudar a conservar la vida pròpia i la dels altres ". Per això "no és possible que cap persona, institució o govern considere que té dret a treure la vida d'una altra persona". Perfecte. I què passa amb els que no tenen eixa creença, eixa fe catòlica? Doncs, segons eixa concepció segons la qual els valors catòlics són universals i superiors a qualsevol altre sistema moral, no tenen altra eixida que acceptar-los i resignar-se a patir el que faça falta. “Més va patir Crist en la creu”, apunten els més fanàtics.

És a dir, per concloure, que l’Església Catòlica estableix la línia moral correcta per a tots, creients i no creients. ¿Uns i altres hem d’acceptar-la, tot oblidant el seu encobriment de la pederàstia, la seua connivència amb el franquisme i el neo franquisme, la seua aposta per la subordinació de la dona, la seua cobdícia material i la seua intromissió repressiva en la vida dels que no combreguem amb els seus designis? Doncs no, de cap manera. Cal plantar cara a aquesta Església impúdica i obscena.

Polítics d’alt risc i política com a espectacle: estem jugant amb foc.

Ha ocorregut aquesta setmana al Parlament de Catalunya, però està passant a d’altres instàncies institucionals d’arreu l’Estat. No sols a Espanya, és clar. Estem parlant d’un problema que afecta a les democràcies occidentals, com és la degradació en les formes de fer política i en les pautes d’actuació dels polítics. És cert que arreu el món estan donant-se amb intensitats diferenciades, òbviament, però s’ha de dir que les nostres són excessives.

“Els faig una crida a no degradar aquesta institució”. Això va dir Roger Torrent, president de la Cambra catalana, per intentar barrar l’ús creixent de desqualificacions entre els distints portaveus parlamentaris. “Va per tots”, va afegir-hi Torrent, perquè tots han practicat la perillosa actitud de des legitimar els adversaris arribant, àdhuc a l’insult. Destaca, quant als nivells de crispació que genera, el partit Ciutadans, però no és –com va emfatitzar Torrent- l’únic. Aquesta setmana, quan el diputat d’ERC Ruben Wagensberg li va dir a Carlos Carrizosa, de C’s, que era un feixista, aquest li va respondre que això li ho digués al carrer.

L’insuportable tensió dels 6 i 7 de desembre de 2016, amb la Declaració unilateral d’independència ha sigut recordada aquests dies, i els grups de JxCat, el PSC i el mateix C’s van demanar per escrit que Roger Torrent prenga mesures efectives per acabar amb aquests nivells insalubres a l’hemicicle.

És cert que no parle de res que no estiga passant a d’altres latituds, però això no és motiu com per a no reflexionar al voltant de la perillositat d’aquestes actuacions.

De vegades, sovint hauríem de dir, els representants polítics es comporten com si la seua activitat fos un espectacle qualsevol. Un espectacle amb exercicis teatrals, amb dramatitzacions, amb ficcions i enganys, amb sobreactuacions i, en ocasions, amb una incontinguda tendència a l’esperpent. La vicepresidenta del govern, Carmen Calvo, li va preguntar -incrèdula- a la portaveu del PP, Dolors Monserrat, si havia fet una performance després d’una intervenció surrealista de la catalana.

La ciutadania assisteix a aquests comportaments cada cop amb menys sorpresa. Cada vegada més, creix la consciència d’estar assistint a, efectivament, un espectacle, la qual cosa rebaixa fins a cotes preocupants la credibilitat i la confiança envers els representants polítics. A cotes que haurien d’alarmar-nos a tots, però especialment als propis responsables polítics.

La política és la gestió de la cosa pública, és la gestió de la vida en comú en societats cada cop més complexes. És per això que quan els representants dels ciutadans actuen d’aquesta forma estan oblidant que els codis que ells fan servir entre ells no són els que en la seua vida diària practiquen la immensa majoria dels ciutadans.

Sabem que en la representació teatral de la política els diversos actors s’acusen amb adjectius que per a un ciutadà convencional serien imperdonables si se’ls digués un veí o un company de treball. Per això, quan el ciutadà convencional assisteix a una confrontació d’aquest tipus sap que és espectador d’una representació quasi teatral; d’una degradació que rebaixa als seus ulls, encara més, la dignitat de la política i la dels polítics.

Un apunt, a mode de digressió, en aquest sentit: eixa degradació assoleix un nivell paroxístic quan molts polítics s’acusen, uns als altres, ¡d’estar fent política! i, a més, es desqualifiquen per això. Les més de les vegades estan confonent política amb partidisme, però el ciutadà convencional no té perquè saber-ho o entendre-ho així; el que eixa persona escolta és que es desqualifica una persona o es des legitima una proposta tot acusant-la de ser política quan, probablement és simplement partidària; inclús legítimament partidària.

La devaluació de la política i la degradació dels polítics és un càncer per a les institucions, i la pèrdua de confiança en aquestes és un risc elevadíssim per a la democràcia.

Estem assistint a una fractura en les nostres societats, amb la consolidació de posicions binàries i antagòniques, que tendeixen a representar-se com irreconciliables. En aquest brou de cultiu és en el que es gesten i creixen personatges com els Trump, Orban, Bolsonaro i d’altres que ja són i més que en vindran.

A les darreres eleccions als Estats Units, les anomenades Midterms, s’han consolidat encara més les diferències polítiques que han polaritzat el país en els últims anys. Com ha escrit Jaime de Ojeda, el món urbà i suburbà de les dues costes contra l'ampli sector geogràfic i rural del medi oest i del sud; la població educada contra la qual no ha passat del batxillerat; el temor dels blancs contra les minories negra, hispana i asiàtica; les dones, educades o no, contra els homes que veuen en Trump la seguretat del seu predomini; joves contra vells. Cada vegada s'allunya més la massa dels ciutadans dels veritables problemes que afecten el país, per enervar-se debatent qüestions d'identitat.

Una cosa semblant, salvant les distàncies, ha passat al Brasil que ha donat la victòria i la presidència de la república a un personatge de la catadura de Jair Bolsonaro. Un país escindit ha premiat amb més de 50 milions de vots a un home que és un compendi de defectes els quals, simplement, haurien d’haver-lo inhabilitat per a ser elegit com a responsable de cap activitat honorable.

Si això ha passat a Brasil no és perquè no estiguérem avisats.

Fa quinze anys, en 2003, en plena eufòria per la victòria de Lula da Silva, el professor Luiz Werneck Vianna, profesor del Instituto Universitario de Pesquisas de Río de Janeiro, advertia que el PT i Lula estaven desviant-se de la ruta que havien promès els seus votants, i això era perillosíssim perquè la societat havia cregut que la política podia canviar el país. Ja aleshores per a Werneck, la política estava dient-li a la ciutadania que no era capaç de fer-ho. Si això es confirmava -concloïa el professor... ¡en 2003!-, seria la pitjor pedagogia per als brasilers, ja que provocaria la pèrdua de credibilitat en les institucions democràtiques, i sense democràcia no hi hauria cap canvi de model com el que havia promès Lula.

Quinze anys després, Lula està a la presó i Bolsonaro està a les portes del Palau de Planalto, on entrarà amb l’inici de l’any.

La política, la gestió de la cosa pública, l’abordatge i la resolució dels problemes de la societat no és, no pot ser un espectacle de bons i dolents. Encara menys una representació en la que molts dels actors menteixen sense pudor, es desqualifiquen, s’amenacen o s’insulten. Haurien de saber que estan jugant amb foc. De la mateixa manera que els ciutadans de cap manera haurien de donar-los el seu vot.

El fosc horitzó judicial allunya una solució política a la crisi d’Estat catalana.

Ha fet un any que Oriol Junqueras i d’altres dirigents de l’independentisme català són a la presó, mentre que Carles Puigdemont i d’altres continuen fugits a distints països europeus. Un temps que no es pot considerar judicialment raonable, sinó tot el contrari. No n’hi ha cap explicació convincent de per què els líders separatistes han de romandre en presó a l’espera del judici. La fiscalia de l’Estat demana 177 anys de presó per als empresonats, emparant-se en el delicte de rebel·lió, argumentant contra tota evidència que els acusats van actuar amb violència.

En els dotze mesos que han passat, si mirem de prop, sembla que no ha passat quasi res, en la mesura que l’enfrontament entre les posicions polítiques dominants a Catalunya és explícit i ni els separatistes ni els unionistes són capaços de seure a parlar sobre com eixir de l’atzucac i la paràlisi. El partit guanyador de les darreres eleccions catalanes, Ciudadanos, liderat per Inés Arrimadas, ha resultat d’una insolvència lamentable i ni ha fet ni dóna la impressió que farà cap moviment per la negociació amb els seus adversaris. L’heterogènia majoria parlamentaria que sustenta el govern de Quim Torra, pel seu costat, amb penes i treballs no ha arribat a les mans. Tret de la unanimitat que suscita l’existència de presos, la desconfiança entre ells és creixent i sols poden mantindré la ficció d’una unitat que ja ningú pot creure repetint les consignes més genèriques quant als seus objectius.

Des d’Espanya, la mirada de proximitat ens diu que han passat algunes coses importants, la principal de les quals és la jubilació forçada de Mariano Rajoy, un dels major responsables, si no el que més, de que el Procés haja causat els danys que encara no sabem ben bé avaluar. A més, l’arribada al poder de Pedro Sánchez, sols amb 84 diputats, ha posat els socialistes –per convicció democràtica en uns casos i, també, per necessitat en uns altres- en una lògica distinta de la que sustentava el sector més jacobí del partit fins a que Sánchez es fera amb la secretaria general. Quant a la dreta nacionalista espanyola, tant Casado com Rivera, han continuat amb la seua competició particular per aparèixer davant l’electorat com els més espanyolistes i, paral·lelament, com els més justiciers en contra dels separatistes catalans. Una competició que, com més va més, està convertint-se en el pal de paller únic del seu discurs polític, tant i més quan l’extrema dreta de Vox els amenaça, embolicada en la bandera bicolor.

No obstant això anterior, si prenem un poc de distància de l’objecte d’estudi –la crisi d’Estat a Catalunya-, és evident que durant les cinquanta dues setmanes que Junqueras i d’altres porten en presó han ocorregut algunes coses més que, ara per ara, és difícil saber quina incidència tindran a mitjan termini.

Els canvis que observem s’han produït són més explícits a Catalunya que no a Espanya, si deixem de costat les darreres notícies judicials. Mentre que el PP i Ciudadanos no tenen més objectius que fer caure el govern de Sánchez i castigar amb la major duresa els secessionistes, el PSOE intenta mantindré una certa apertura quant a l’abordatge del “problema català”. S’ha de dir que practica una posició de funàmbul que, a més, realitza els seus exercicis d’equilibri mentre li disparen per dalt i per baix; és a dir des de Castella i des de Catalunya. Si la dreta nacionalista no li’n dóna treva a Sánchez, tampoc des de l’independentisme se li ha deixat de fustigar dia rere dia amb exigències que, en bona mesura –i ho saben els peticionaris perfectament- no estan en la mà de Sánchez.

Contràriament, a l’interior de Catalunya s’ha produït un gir tàctic i, tant de bo fora així, també estratègic en Esquerra Republicana. Ara, els líders d’aquest partit afirmen sense rubor que la correlació de forces no permet proclamar unilateralment la independència i que cal eixamplar la base de l’independentisme. També al sector menys fonamentalista del separatisme, el que té dificultats serioses per a identificar-se amb la parella Puigdemont i Torra, s’admet amb idèntica absència de rubor, que allò que va passar al Parlament de Catalunya fa un poc més d’un any no va ser el que van dir que era i, a més a més, la gent [la gent independentista, cal entendre] ja sabia que la proclamació de la República Catalana no podia ser efectiva. La mirada candorosa de Toni Comín i la no tant d’Artur Mas mentre ho explicaven al programa de Jordi Évole van ser ben expressives. Dels partidaris de la Crida per la República, pocs canvis: tenen un manament del poble de Catalunya, etc., etc.,  i ho volen tot i quan més aviat, millor.

La Fiscalia n’ha demanat 25 anys de presó per a Oriol Junqueras i uns pocs menys per a la resta, argumentant que els fets a jutjar van ser violents. L’Advocacia de l’Estat, al seu tomb, no n’aprecia violència i rebaixa la petició de penes que, en qualsevol cas, són encara molt elevades. Mal pinta, llavors, la situació en l’àmbit judicial.

En una entrevista a la Cadena SER, el president del grup parlamentari d’ERC al Parlament de Catalunya, Sergi Sabrià, preguntat per la situació dels presos ha respost: "Són absolutament innocents perquè el que vam fer és exercir el nostre dret a l'autodeterminació que està reconegut internacionalment i que ens és negat per l'Estat".

És evident que les posicions no poden estar més allunyades. ERC, que és ara la veu més realista en el costat independentista, demana l’alliberament dels seus camarades exigint l’aplicació d’un dret que l’ONU sols reconeix en els territoris colonials. El realisme que aquest partit ha demostrat darrerament no està en consonància amb l’exigència de l’alliberament total i definitiu dels presos amb un argument tan feble, tant per a la justícia espanyola com per a l’europea. Respostes d’aquest tipus son d’aquelles que desitgen els qui no volen que s’arribe a cap acord per tal de superar la crisi d’Estat que tenim a Catalunya.

Votar per les promeses [falses o buides] que hem volgut escoltar.

És un fenomen planetari que afecta les democràcies, segurament un producte de la globalització, que s’ha estés com una pandèmia propagada per un virus: milions de ciutadans voten per aquells candidats que els ofereixen com a programa polític desenvolupar allò que entenen volen escoltar. Freqüentment la proposta ha estat sintetitzada al màxim en una o dues idees força que es converteixen en el pal de paller de l’èxit del polític que les transmet. Eixos propòsits tenen algunes característiques que són presents als diversos escenaris nacionals: són simples, aparentment fàcils d’implementar, responen a una visió binària de la realitat –els bons contra els dolents- i, finalment, van dirigits a un determinat tipus d’elector de baixa formació política i, per raons diverses, molt vulnerable en la conjuntura en la que viu.

Aquests missatges ja no circulen i es difonen majoritàriament pels conductes convencionals de fa una dècada, sinó que es transmeten amb gran agilitat i potència mitjançant les xarxes socials habituals [Facebook, Twitter, etc.], els xats dels telèfons, les potents xarxes de desinformació o de propaganda negra –falsa, tergiversada, i elaborada amb la voluntat d’enganyar-, per diaris o cadenes de televisió ad hoc, per esglésies sectàries o per comunitats d’altra índole.

És ara quan resulta evident que enfrontem una ona reaccionària, amb connexions àdhuc amb allò que podem dir neofeixisme, que és una segona generació d’aquella revolució conservadora dels anys vuitanta del segle passat, inaugurada per Ronald Reagan i Margaret Thatcher.

Ara, en Europa i Amèrica, ha arribat eixe nou tsunami ultraconservador, híper reaccionari, neofeixista fins i tot, i el trobem des de la Rússia de Vladimir Putin i la Turquia de Recep Tayyip Erdoğan, a la Hongria de Viktor Orban o la Polònia de Jaroslaw Kaczynski. En l’Europa occidental, la dreta extrema ha aparegut amb força –per exemple- amb Alternativa per a Alemanya [Alternative für Deutschland, AfD] o en Itàlia amb la Liga Norte [des de 2018, simplement Lega] de Matteo Salvini. En cinc països de la Unió Europea la dreta radical va superar el 20% dels vots en les últimes eleccions. En altres cinc, el percentatge va rondar el 15-17%. La tendència d'aquests partits és a l'alça en la majoria de la UE, on ja compten amb representació en 19 parlaments nacionals.

En Amèrica, Donald Trump ha aconseguit imposar-se –si més no ara per ara- a tots aquells que sostenien la versemblant idea de que la fortalesa de les institucions nord-americanes i la de la seua opinió pública reconduirien els excessos anunciats en campanya pel milionari sense experiència política, qui va ser electe gràcies a un sistema electorat anacrònic amb el recolzament de quasi 63 milions de vots [dos milions menys que Hillary Clinton]. Ara estem a poques hores que Brasil –la 4ª democràcia més poblada del planeta- vote en segona volta i valide [o no] el guanyador de la primera, Jair Bolsonaro, un neofeixista al que van recolzar més de 50 milions de brasilers.

A Europa els missatges que conciten l’adhesió d’aquells que donen suport a l’extrema dreta són simples: en un escenari encara afectat pels danys de la crisi econòmica de 2007, exploten la que en diuen nova amenaça per als pobles europeus, la que connecten al binomi immigració i islamització, amb l’afegida de l’amenaça terrorista jihadista. Als Estats Units, Trump va saber connectar amb un important segment de nord-americans, fonamentalment blancs empobrits, que es consideren víctimes de la ventada de la globalització, que han vist com la crisi de 2007 paralitzava l'ascensor social, i que es veuen en competència amb els afroamericans o els llatins, la qual cosa ha insuflat aire al racisme soterrat d’una societat que encara no ha superat completament ni l'esclavitud –abolida en la segona meitat del segle XIX- ni la segregació legalment vigent fins a la segona meitat del segle XX. A Brasil, Bolsonaro ha explotat amb èxit el trinomi corrupció, inseguretat pública i anti-petisme [pel PT de Lula da Silva] com a vectors principals d’una conjuntura electoral en la que destaca un sistema polític podrit, i està en discussió el paper que ha de jugar l’Estat en l’economia.

Des de Nova York, Trump va fer servir dues idees simples: America First i Make America Great Again, un slogan aquest darrer clarament procedent del Let's Make America Great Again de la campanya de Ronald Reagan en 1980; dues consignes que han estat suficients per a molts que van escoltar el que volien escoltar.

Bolsonaro, des de Rio de Janeiro, ha estat treballant amb dues idees també: Brasil acima de tudo i Deus acima de tudos. Per damunt de tot, el país, Brasil. I per damunt, encara, sols Deu. En un país força nacionalista, força, i amb una religiositat popular desbordada, així ha reafirmat la proposta de fer servir la mà dura, extremadament dura, contra la corrupció i contra la inseguretat. Suficient per al que volien escoltar més de 50 milions d’electors brasilers.

Un altre procés més pròxim a nosaltres, que ara està permanentment als mitjans, també ha anat per la mateixa ruta: el Brexit. Els arguments dels polítics i els partits partidaris de l’abandó de la UE era que aquest permetria un major control de la immigració, que es reduiria extraordinàriament, una millor posició britànica per negociar acords comercials internacionals, un allunyament de la feixuga burocràcia de la Unió, i l’alliberament de recursos econòmics [350 milions de lliures setmanals] per a dedicar-los a la sanitat pública per als britànics. Quatre idees falses que milions de ciutadans volien escoltar i per les quals van votar per eixir-se’n de la Unió.

Falta saber què passarà pròximament a casa nostra. El Partit Popular, amb Pablo Casado al front, ha decidit –com durant l’època del pitjor Aznar- pujar al màxim la pressió de la caldera política contra el govern en general i contra Pedro Sánchez en particular, i desgastar-lo tot el possible de cara als diversos processos electorals que s'acosten. Si van començar aferrant-se a la [falsa] il·legitimitat de la moció de censura contra Rajoy, passaren a parlar del govern Frankestein, per després abordar les dues idees bàsiques de la seua proposta política actual: la immigració, amb milions d'africans disposats a envair Espanya; i el cop d'Estat a Catalunya, del qual Sánchez ha arribat a ser acusat per Casado de participant. Dues autèntiques barbaritats indignes d’un partit de govern com és el PP.

Veurem si a Espanya allò que ha funcionat al Brexit, a Trump o a Bolsonaro també és efectiu. Les enquestes diuen que no, i que el PP continua perdent suport electoral, però convindria no baixar la guàrdia. La intoxicació política, tot i que semble massa grollera, està causant estralls en molts països democràtics. N’hi ha molta gent que vota per allò que líders irresponsables els prometen.

Pablo Casado i els seus pròxims, entre el friquisme i l'Enciclopèdia Álvarez.

El Partit Popular viu moments nefastos, i dóna tombs de mal en pitjor com a resultat de la fragilitat i l'extrema vulnerabilitat del seu líder, de la seua manca de propostes de govern, de la seua improvisació, i del seu jugar a la contra disparant a ràfega contra tot i contra tots. És molt preocupant que el principal partit de la dreta espanyola evidencie que no proposa res més que destruir qualsevol cosa que procedeixca dels seus adversaris polítics i, per això, s'encastella darrere d'alguns dels elements fundacionals del nacionalisme espanyol més ranci, com el mite de la nació més antiga d'Europa, la sacrosanta unitat d'Espanya o les reminiscències d'aquell imperi en el qual mai es posava el sol.

El PP segueix patint la pèssima digestió de la moció de censura i del desallotjament de La Moncloa, que porta mesos intentant fer. Després de la derrota imprevista van decidir matar el pare, Mariano, i ressuscitar l'avi José Maria. Sembla que el resultat ha estat desigual: el pare està mort i escassament plorat; i l'avi no ha funcionat, en haver-se convertit en una caricatura per la seua insofrible supèrbia de perdonavides de fulletó. Amb el cadàver polític de Rajoy encara calent, els seus fills [Soraya, María Dolores, Pablo] es van barallar a mort fins que la parentela del partit, que no la militància, va designar hereu al més fotogènic dels cadells. És ara quan l'elegit està mostrant totes les seues mancances, polítiques i ètiques. Ell i el seu cercle més proper s'acceleren cada vegada més en una hiperactivitat que els obliga a llançar un titular rere l'altre, dia rere dia, cadascú més incendiari, més catastrofista, més amenaçant, més malastruc, més infamant i més irresponsable.

A primera vista la impressió és que van de sketch en sketch, de performance en performance, lluitant amb força contra tot i contra tots, contra els gegants i contra els molins de vent, ja siga el maligne Pedro Sánchez, el pèrfid Pablo Iglesias, el traïdor Albert Rivera o les amistats desitjades però perilloses de Vox.

Cada compareixença davant la premsa, en cada ple al Parlament, davant de cada micròfon i cada càmera que se'ls ofereix, la direcció del PP respon segons un protocol que se sustenta en consignes i sentències dels publicistes del partit, que s'esvaeixen en poques hores superades per noves declaracions explosives que no deixen canya dreta. Pablo Casado rugeix en contra de la proposta de la Llei d'Eutanàsia com una metralladora: aquest problema no existeix a Espanya, és una llei que només persegueix dividir la societat i Ramón Sampedro mai va existir [sic]. I el gran líder segueix corrent i passa -sense solució de continuïtat- a l'anunci de l'enfonsament definitiu d'Espanya si s'aproven els Pressupostos de Sánchez i Iglesias o a la urgència d'aplicar el 155 de nou a Catalunya, una complicada realitat política, social i cultural que es nega a reconèixer i a comprendre.

Al costat de la seua gent més propera, el secretari general del partit, Teodoro García Egea, i la portaveu al Congrés, Dolors Montserrat, han viscut una setmana horribilis en què han provocat sorpresa, hilaritat i preocupació. Això últim no només entre la dreta, perquè un lideratge tan rom com el que dirigeix el masteritzat per la URJC és un problema seriós per al funcionament institucional d'Espanya.

Se'ls uneixen també espontanis com l'ex portaveu Martínez Maillo [ "Pablo Iglesias és el puto amo" [sic]] o l'exministra García Tejerina. Aquesta es va sumar a l'ardor guerrer de Casado i, d'entrada, li va donar una puntada de peu al cel de la boca al seu company Moreno Bonilla a pocs dies de l'inici de la campanya electoral andalusa. Tejerina, en menysprear per comparació als xiquets andalusos, així, de cop i volta, va evidenciar, a més de la seua immensa malaptesa política, aquest rictus de menyspreu de senyoreta castellana [Valladolid] de classe alta cap als naturals d'Andalusia. Aquest classisme insofrible, aquesta altivesa i aquesta petulància són, com sabem, elements que els andalusos no poden oblidar a l'hora d'acudir a les urnes. Se li perdonen moltes coses al PSOE andalús, el de Cháves, Griñán i Díaz, senzillament perquè aquesta gent fa por. Encara es recorda altra ministra, la despistada Ana Mato, que ni compte es donava dels cotxes que tenia al garatge, qui va afirmar amb el seu rictus de senyoreta castellana [Madrid] que els xavals andalusos eren tots analfabets.

Deia aquests dies Antón Losada que Pablo Casado és un friqui, i amb ell els seus més pròxims. Extravagant, rar, pintoresc, excèntric, desmesurat, obsessiu són adjectius que defineixen aquest préstec adquirit de l'anglès freaky. Pablo Casado ha exhibit un currículum immerescut i trampós, i no perdona ocasió d'evidenciar la seua pobra preparació acadèmica. García Egea, amb millor expedient curricular, és un campió en el llançament de pinyols d'oliva en la seua Múrcia natal capaç de declarar el primer que se li ve a la boca... com un pinyol. Així, per exemple, va afirmar que la Junta d'Andalucia gasta més en prostitució que en educació [sic]. La seua col·lega Dolors Montserrat, una Pierre-no-done-una de Sant Sadurní d'Anoia, va tindre una vesprada nefasta al congrés el dimecres, acusant al govern de Sánchez de "tindre desconcertades a les prostitutes espanyoles" [sic], i de barrejar en la mateixa frase -per a sorpresa dels diputats sensats del seu partit i festa grossa dels altres- La Moncloa [Sánchez], Waterloo [els separatistes catalans], la datxa de Galapagar [la casa de Pablo Iglesias i Irene Montero] i l'herriko taberna [metàfora burda del suport a Sánchez dels diputats bascos de Bildu i el PNB].

Per descomptat és fàcil admetre aquesta qualificació per als dirigents peperos, la de friquis. Però aquesta és una impressió que pogués ser fins i tot benèvola per simplificadora.

Hi ha alguna cosa més seriosa sota d'aquestes actuacions risibles i ridícules. Per davall hi ha altres coses més greus: no tenen més programa que des-legitimar i neutralitzar als seus adversaris polítics, immobilitzar-los, anul·lar-los, atacant-los per tots els flancs, utilitzant fins i tot la mentida i la desqualificació grollera, subvertint així el sistema de valors propis d'una democràcia avançada.

Espanta, a més, que bona part del seu activisme polític estiga servint-se, en gran mesura, d'un nacionalisme rudimentari de clara ascendència franquista. Com a mostra, l'últim botó: el soliloqui amb tints d'epopeia de Casado el passat 12 d'octubre. "¿Quin altre país pot dir que un nou món va ser descobert per ells?" es preguntava retòricament el dirigent, per passar a afirmar que "La Hispanitat celebra la fita més important de la humanitat, sol o comparable a la romanització" [sic]. La rematada va estar a l'alçada: "Espanya és l'únic país que pot dir que un nou món va ser descobert per ells" [sic].

A l'Espanya franquista dels anys seixanta molts milers d’infants vam estudiar els cursos previs al batxillerat amb l'Enciclopèdia Álvarez ["Intuïtiva, Sintètica i Pràctica"], i amb ella ens ensenyaven que: "Cap nació del món pot presentar un full de serveis tan net com la que Espanya pot exhibir, referent a la conquesta, civilització i evangelització d'Amèrica. Tot i això, els nostres tradicionals i implacables enemics ens acusen de cruels i de no haver fet al Nou Món res que mereixca la pena de ser recordat. Aquestes acusacions, injustes de tot punt, constitueixen la famosa llegenda negra, que certs països estrangers, recolzats per alguns mals espanyols, han vingut abocant sobre Espanya a través dels segles".

Ni tan sols li ha calgut a Pablo Casado llegir l'exitós però insostenible llibre d'Elvira Roca Barea, que ha fet furor entre nacionalistes espanyols de diversa ubicació partidària. La senyora, que s'ha fet un enorme espai mediàtic afirmant coses de la mida i el desvergonyiment de "Els republicans no van ser els vençuts en la Guerra Civil" [sic], ha escrit que l’imperi espanyol a Amèrica va ser un període d'extraordinària placidesa: en tres-cents anys "no hi va haver ni conflictes importants ni grans convulsions socials, ni res que pogués comparar-se a la rebel·lió dels sipais en l'Imperi britànic. La convivència de les races diferents va ser en general bastant pacífica i va haver prosperitat ". Comptat i debatut, està clar que no només Pablo Casado segueix el camí de l'Enciclopèdia Álvarez.

Brasil, entre la catàstrofe i el desastre o la contradictòria percepció de la realitat.

A la primera volta de les eleccions presidencials brasileres ha vençut Jair Bolsonaro, un exmilitar neofeixista, racista, masclista, xenòfob, homòfob i nostàlgic de la guerra bruta i de les massives violacions dels drets humans practicada per les dictadures de seguretat nacional del segle passat. La notícia ha commocionat els demòcrates del món, i s'ha aixecat un clam a favor d'un front democràtic que tanque el pas al militar i se salve amb això la democràcia brasilera. Sorprenentment, aquest crit no és tan unànime al Brasil i són molts els demòcrates acreditats que es neguen a formar part de res amb el PT de Haddad i de Lula da Silva. Ni tan sols per frenar l'ascens de Bolsonaro.

Malgrat el seu histrionisme violent, més de 49 milions de brasilers li han donat el seu suport; 18 milions més que a Fernando Haddad, el candidat que substituïa el venerat per uns i odiat per altres Lula -empresonat per corrupció- al capdavant de la candidatura del Partit dels Treballadors. 30 dels 147 milions d'electors convocats a les urnes optaren per l'abstenció tot i que la participació electoral és obligatòria al país, sota pena de multa. El proper dia 28 aquesta immensa massa electoral del gegantí país sud-americà haurà d'acudir de nou a les urnes per fer president a Bolsonaro, el més probable; o a Haddad, una cosa que ara per ara s'augura pràcticament impossible.

Efectivament, sembla que una majoria de brasilers estan decidits a situar en la més alta magistratura de la República a un home que es troba més a prop de Donald Trump o, encara pitjor si és possible, del filipí Rodrigo Duterte, que d'un mandatari occidental homologable .

A Europa s'està vivint l'actual conjuntura brasilera amb una barreja d'estupefacció, d'incredulitat i, també, de por. Que Amèrica puga tindre al gener de 2019 a un home com Trump a la Casa Blanca i a un altre com Jair Bolsonaro al Palau de Planalto posa, literalment, els pèls de punta a mig món. Fa temps que els processos electorals a Europa ofereixen resultats preocupants, el Brexit britànic, Orban a Hongria, Salvini a Itàlia, o l'avanç de l'extrema dreta a Àustria, a Alemanya o a Suècia.

La conjuntura brasilera ha provocat paral·lelismes amb l'Alemanya de 1933 o, des de posicions més optimistes, amb la França de 2002, quan la ultradreta de Le Pen va ser derrotada en la segona volta per Jacques Chirac, que va passar del modest 19.88 dels vots de la primera a recollir un magnífic 82.21 en la segona, gràcies a una resposta de la França democràtica unida enfront del neofeixisme del Front Nacional de Jean Marie Le Pen. No sembla probable que alguna cosa semblant vaja a passar al Brasil d'aquí a un parell de setmanes.

Com és possible que el Brasil es trobe davant d’aquest desafiament a la democràcia propiciat per tants i tants milions de brasilers?

Una primera aproximació analítica ofereix sis elements a desenvolupar per entendre la situació: la corrupció, la violència urbana, la situació econòmica, el descrèdit dels polítics i els partits tradicionals, la desconfiança creixent cap a les institucions i el rebuig radical al binomi Lula/PT d'una ingent quantitat de brasilers. Es tracta d'una espècie de tempesta perfecta davant la qual la meitat dels electors probablement decidiran donar suport a un candidat que promet solucions senzilles, dures, ràpides i efectives. Paral·lelament, de l'altra meitat d'electors només una part donarà suport a Haddad/PT amb entusiasme; altres ho faran com a mal menor i un tercer grup -que es declara neutral perquè considera que els dos candidats són horribles-, s'abstindrà o votarà en blanc.

La corrupció i el rebuig a Haddad, considerat un titella de Lula, són dues cares de la mateixa moneda. Encara que no només el Partit dels Treballadors està enfangat en la corrupció, fa ja anys que la podridura l'ha des legitimat absolutament davant bona part de la ciutadania. La violència urbana, endèmica a Amèrica Llatina, aconsegueix les seues xifres més insofribles al Brasil: 17 de les 50 ciutats més violentes del planeta estan en aquell país. Després dels primers anys brillants de Lula, quan l'economia brasilera va viure anys de bonança, va arribar un canvi brusc en el mercat internacional de les matèries primeres i de créixer al 5% (2007-2010) es va passar al 2% (2010-2014), la moneda es va depreciar, va augmentar la inflació, les empreses estatals van perdre valor (singularment la gegantina Petrobras) i es van reduir sensiblement les inversions estrangeres, especialment les de Xina.

El descrèdit de la política i dels polítics ha estat paral·lel a l'anterior, i ja en les vespres del Campionat Mundial de futbol de 2014 i el 2015, davant les Olimpíades de Rio de Janeiro de 2016, la gent va eixir als carrers per protestar pels fastos esportius mentre el comú de la ciutadania patia mancances de tot tipus. La tradicional desconfiança cap a les institucions, des de la judicatura a la policia passant per l'administració política -la de Brasília i la dels diversos estats- ha crescut exponencialment des que el PT i els seus portaveus van començar a desenvolupar la teoria del colp [de nou tipus ] com a explicació de les actuacions que van acabar amb la destitució de la presidenta Dilma Rousseff i l'empresonament de Lula da Silva.

La tesi del petisme és que les classes dominants, recolzades per uns mitjans de comunicació monopolistes, i les classes mitjanes reaccionàries van perpetrar un colp d'estat mitjançant accions de comunicació, jurídiques i parlamentàries. El desenvolupament d'aquest argument ha portat a una devaluació de la idea de democràcia, en un procés en el qual des del PT s'ha argumentat que el que ells entenen com una conspiració contra Lula i Dilma exigeix substituir aquesta democràcia per un altre règim a la imatge de l'existent en la Veneçuela bolivariana. En aquest crescendo, el PT ha exacerbat la polarització de la societat brasilera al voltant de la consigna "Nosaltres contra ells" que va llançar fa anys el mateix Lula per desactivar les denúncies de suborns i corrupteles de tota mena durant el seu govern. De fet, quan el jutge Sergio Moro va aixecar el secret del sumari del procés contra l'exministre d'hisenda Antonio Palocci, qui va pactar amb el magistrat una reducció en la seua condemna, es va saber que el 90 per cent de les lleis aprovades durant els governs del PT ho van ser gràcies a suborns. El principi de la fi de Lula i el seu carisma va ser el descobriment que l'anomenat Mensalão [assignació mensual] no era sinó això: la compra de vots al Parlament per tirar endavant els projectes del seu govern.

Quan Lula va ser empresonat i els jutges li van negar la possibilitat de ser candidat presidencial, va designar l'alcalde de São Paulo, Fernando Haddad, com el seu representant. Lluny de crear-se un perfil propi, el designat s'ha mostrat submís i dependent del gran líder, l'ha visitat a la presó setmanalment per rebre instruccions i fer explícita la seua provisionalitat a l'espera de la llibertat del líder. Això, ara, fa pràcticament impossible que l'electorat democràtic no petista li done suport a la segona volta. Com ha escrit José Roberto de Toledo, la gran majoria dels votants no coneix Haddad prou com per odiar-lo ni per témer-lo, així que el rebuig cap a la seua persona i la seua candidatura és la manifestació de la por i el rebuig al PT de Lula.

A hores d'ara, quan el PT ha passat del "nosaltres contra ells" al "tots contra ell" [Bolsonaro], sembla massa tard i poc creïble. Josias de Souza ha escrit aquests dies que el PT arriba a la segona volta de l'elecció presidencial una mica com aquell personatge d'un conte, que mata el seu pare i la seua mare i, el dia del judici, demana misericòrdia per a un pobre orfe. El PT, diu de Souza, vol la comprensió de tots per formar un "front democràtic" de combat a Bolsonaro, personatge que el seu mateix partit va ajudar a crear amb la seua cleptomania i els seus excessos polaritzadors. La diferència entre el PT i l’"orfe" de l'acudit és que el PT desitja que el perdonen sense demanar perdó.

Malgrat tot, des de fora del Brasil es veuen les coses d'una altra manera. Més enllà de les imatges distorsionades que es tenen sobre el PT i sobre el propi Lula, vistos de manera simplificada com un partit socialdemòcrata i un carismàtic obrer aixecat pel seu poble a la presidència de la República, la por al feixisme aconsella negociar i pactar alguna fórmula que propicïe una opció unitària per la democràcia per al pròxim dia 28. És veritat que la fugida cap al bolivarianisme antidemocràtic i el que avui se sap sobre el Lula recent fan gairebé impossible la missió, però caldria intentar-ho amb generositat política per totes les parts, especialment pel PT.

Manuel Castells ha difós un text que ha suscitat innombrables suports a les xarxes socials. En ell, el sociòleg fa una crida a tots els compromesos amb la democràcia, i adverteix que el Brasil està en perill, i amb el Brasil, el món. En una situació així, prossegueix Castells, cap demòcrata, cap persona responsable del món en què vivim podem quedar-nos en una indiferència generalitzada cap al sistema polític brasiler, perquè si Brasil, el país decisiu d'Amèrica Llatina, cau en mans d'aquest menyspreable i perillós personatge, i dels poders fàctics que li donen suport, ens haurem precipitat encara més baix en la desintegració de l'ordre moral i social del planeta. També en una línia similar, el diari El País editorialitzava: "En aquesta cruïlla els qui van ser rivals de Haddad a la primera volta faran bé a abandonar l’exasperant plantejament que presenta al candidat del PT i a Bolsonaro com dos extrems equiparables".

Em sorprèn i em preocupa el que percep en els meus contactes personals, que va en un sentit radicalment diferent. De les moltes i llargues converses d'aquests dies intensos amb diversos amics brasilers he deduït que ni aquestes ni altres crides van a tindre èxit. Crec que no estan avaluant bé la situació, però sóc conscient que els meus interlocutors són gent molt formada, així que m'alegraré si són ells els que, com l'admirat ex president Fernando Henrique Cardoso, tenen raó. FHC ha dit: "Les xarxes divulguen que donaré suport a Haddad. Mentida: ni el PT ni Bolsonaro van explicitar compromís amb el que crec. Per què hauria de pronunciar-me sobre candidatures que o estan contra o no es defineixen sobre temes que valore per al país i el poble? ".

Contràriament, a molts de nosaltres la situació ens recorda l'Europa dels trenta amb aquell "millor Hitler que el Front Popular" o, més recentment, l'assetjament de la Democràcia Cristiana xilena a Salvador Allende el 1973, que quallaria en el colp de Pinochet .

Brasil està escindit i transpira odi, m'ha escrit una amiga abatuda pel pessimisme. Una altra, m'explicava que moltíssims dels electors de Bolsonaro tenen educació superior, però també compta amb habitants de faveles, pobres i negres que són colpejats per la violència. Una tercera, insistia a deixar-m'ho clar: el candidat és Lula, no és Haddad. Bolsonaro és un idiota. Sense partit fort al darrere. Ell va vèncer amb propostes estrepitoses, però no podrà implementar-les. A més, la meua amiga, historiadora de professió, afirma: s’enganya qui transfereix al Brasil del segle XXI el que va succeir en l'Alemanya dels anys 1930. Un últim testimoni, una quarta amiga, en altre temps en sintonia amb el PT, molt irritada em deia: Aquí hi ha feixisme per les dues parts. No es pot oblidar el joc brut del PT, l'arrogància i els atacs a la nostra Constitució. Pagaran el preu per no haver creat líders i apostar només pel projecte personal de Lula. Això mereix una anàlisi clínica!

Totes elles són col·legues universitàries i em mereixen tot el respecte intel·lectual i polític des de fa molts anys.

Una estimada amiga nordestina [l’única regió a la qual ha vençut Haddad], antiga partidària del PT, em responia al preguntar-li com havíem arribat fins aquí: eixa és la pregunta que ens fem. Bolsonaro presenta una agenda mínima anti petista, de combat a la corrupció i d'aposta per la seguretat. Això és tot el que el brasiler vol sentir. Per una educació sense ideologies, contra la ideologia de gènere, per la família, contra l'escola que ensenya que ser gai pot ser normal, que els militars podran portar la pau... Això, i un suport molt efectiu dels Evangèlics. La gent -insisteix la meua amiga- està molt cansada de Lula i de la corrupció i "el capità" [així li diuen els seus partidaris] és com un mite, com el personatge d'una nova sèrie de Netflix. Però -conclou- no perceben les conseqüències que tindrà tot això per a la vida quotidiana.

Un altre estimat col·lega i amic, Alberto Aggio, publicava ahir un article a O Estado de São Paulo, del qual he pres prestat una part del títol per a aquesta columna, en la què concloïa dient: "Entre la catàstrofe i el desastre, la nostra fràgil democràcia haurà de resistir per seguir respirant i guanyar la seua supervivència. És un moment difícil, en el qual només ens serveix el "pessimisme de la raó". I el més tràgic és que no hi ha locus fàcilment recognoscible que expresse algun "optimisme de la voluntat". Atònits, els brasilers segueixen els signes d'alerta buscant evitar, d'alguna manera, una aproximació a la mort de la democràcia". Núvols negres cobreixen el futur pròxim del Brasil.

És el temps d’abandonar els contes, infantils o de terror, a Catalunya.

Fins i tot ho ha dit l’editorial del diari ARA, tot recordant Tarradellas: si alguna cosa no es pot fer en política, és el ridícul. I això és el que fa estona que transmeten els independentistes al Parlament de Catalunya, particularment la darrera setmana. Especialment el president Torra, un home al que el càrrec li queda massa gran de manera tan evident com patètica. Ho deia gràficament Antoni Puigverd a La Vanguardia: "L'independentisme és un gall sense cap. Portat per la inèrcia d'aquests anys fervorosos, segueix corrent. Sense saber on va".

El clima emocional en el que s’ha instal·lat la societat catalana fa gairebé impossible eixir de l’embolic provocat per els errors i les mentides que des dels dos sectors en conflicte –independentistes i constitucionalistes- estan produint-se des de fa massa.

Eixa efervescència dels sentiments ha resultat de la paràlisi barrejada de supèrbia del govern Rajoy, incapaç d’atendre un problema polític que va anar fent-se cada cop més gran, i de la fugida cap endavant d’un Govern català que no va saber mesurar ni les seues forces, i que es va deixar arrossegar pels milers de partidaris als que havia convençut que no hi havia res a fer dins el Regne d’Espanya, i que calia plegar. Una cosa senzilla, tal i com ho explicaven.

Als disbarats parlamentaris dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, amb la proclamació sí per o no de la República catalana, els van succeir la fugida del president Puigdemont i altres a Bèlgica, l’empresonament venjatiu del vicepresident Junqueras i altres, i l’absurda, incomprensible, brutal i inacceptable actuació de la policia espanyola el dia 1 d’octubre. Dos dies després, la intervenció del Rei va acabar-ho d’amanir.

Dues idees van generar-se des del món sobiranista: existia un manament ineludible “del poble de Catalunya” per constituir la República, i la resposta d’Espanya havia sigut la presó i l’exili per als líders “del poble de Catalunya”. Totes dues són idees falses, però van fer fortuna en eixe clima extremadament emotiu en el que es viu. Un clima que no millorarà perquè, efectivament, els qui estan a presó constitueixen una bandera de la que milers i milers de ciutadans de Catalunya no poden renegar.

No n’hi haurà cap manament “del poble de Catalunya” més que el que puga sorgir amb un suport clar i contundent del Parlament de Catalunya, en el qual –ara per ara, si més no- la correlació de forces és la que és, i evidencia que “el poble de Catalunya” és molt plural, està fragmentat i, allò que és pitjor, cada cop està més enfrontat. Pel que fa a la presó, injusta per excessiva, és un assumpte pel qual caldria que molts reflexionaren: qualsevol ciutadà, de Catalunya o de Texas, d’Escòcia o d’Andalusia, de Lombardia o de Laponia, que incompleix la llei ha de respondre davant els tribunals per haver-ho fet. Caldrà, per tant, jutjar els infractors en un judici amb totes les garanties, però no pot demanar-se un ací-no-ha-passat-res i tal dia farà un any. És terrible tanmateix que l’espera del judici haja significat la presó permanent. Tampoc podran oblidar-se els tribunals fàcilment d’aquells que no van fer-se responsables dels seus actes –contràriament a Junqueras i els altres- i van fugir de forma poc gallarda.

Allò que ha passat durant l’aniversari del dia 1 d’octubre és molt greu. No sols perquè els Mossos van haver d’actuar amb una contundència similar a la de qualsevol policia del món occidental quan n’hi ha avalots al carrer, sinó pel que ens transmet a propòsit de la concepció de democràcia que tenen els que van provocar els enfrontaments als carrers i van intentar assaltar el Parlament. Aquells que criden “els carrers seran sempre nostres” fan por a molts, particularment a aquells que tenim una certa edat i recordem Vitòria –Campanades a mort, cantava Lluís Llach- i “la calle es mía” de Manuel Fraga. Aquells que escridassen el president Torra i el conseller Buch i els hi diuen que “el poble els mana i ells han d’obeir”, aquells que assetgen la diputada Arrimadas, desconeixen el concepte de democràcia representativa, i ignoren –no sé si deliberadament- que si acabem amb la representativitat política simplement acabem amb la democràcia.

Cal abandonar l’extrema emotivitat en la que estem instal·lats. A CAT i a ESP. Una anècdota a aquest respecte. Vaig escriure a les xarxes socials un comentari a propòsit de la notícia de que catòlics progressistes es neguen a que les despulles de Franco se soterren a la catedral de Madrid: "¿Va a convertir-se la catedral de tots els catòlics madrilenys en un lloc on es celebre la victòria i la repressió d'uns espanyols sobre altres?". Una bona pregunta, vaig escriure. Una persona a la que no conec em va respondre: “Són problemes espanyols. Ja s'ho faran. Volem marxar!”. Crec que reaccions com aquesta mostren, sí, la desconnexió de molts amb Espanya; però, també, una confusió preocupant entre desig i realitat.

El mateix Puigdemont, darrere de confirmar que la tensió està pujant, ha declarat ahir des de Bèlgica: “Pensar que la independència és l'única solució o que la unitat amb Espanya és l'única solució és absurd”. També Joan Tardà ha fet unes declaracions més que interessants, i entre altres coses va dir: “Els espanyols són tant demòcrates com nosaltres. I els catalans que voten Ciutadans o PSC són tant demòcrates com jo i els meus companys. Si el conflicte és entre demòcrates és evident que s’ha de buscar un marc de normalitat per poder resoldre el problema i aquest marc no ha d’excloure ningú. És la gran lliçó que han d’aprendre els independentistes i els no independentistes”. Quin contrast amb els excessos de Torra quan va fer un ultimàtum a Pedro Sánchez o quan va encoratjar els CDR a continuar “apretant”, no va dir a qui.

Una altra de contrastos: les paraules i fets del govern de Madrid, amb intervencions de Pedro Sánchez o Meritxell Batet, i el raca-raca permanent del duo Casado i Rivera, sempre amb l’amenaça i la repressió com a únics missatges cap els independentistes. Com si aquests constituïssen un bloc monolític i impermeable.

Rajoy i el PP mai van intentar tendir ponts cap a alguna fracció del front sobiranista, mai van voler diferenciar les CUP del PDCat o ERC, ni van saber aprofitar les desavinences entre ells, les que sempre han existit i que s’han fet particularment evidents aquests dies amb allò que Neus Tomàs qualificava de “sainet procesista”, en el que “assistim al moment de pitjor salut parlamentària catalana en democràcia, que s'afegeix a la decreixent credibilitat de les institucions de la Generalitat”.

Tot amb tot, ahir, en una compareixença a dos veus, pretesament solemne però particularment tensa i poc amistosa, Torra i el seu vicepresident, Aragonés, van afirmar que “Aquest Govern és fort, està unit i garantim aquesta unitat, com a mínim, fins al dia de les sentències”. Com escriu l’ARA: El president fixava així una data de caducitat a l’acord de governabilitat que internament gairebé tothom té assumida però que ningú està autoritzat a verbalitzar. Caldrà veure, dic jo, si podran mantindré eixa granítica unitat d’acció pregonada.

En qualsevol cas és el moment que persones amb solvència política i responsabilitat contrastada comencen a parlar clar i a desmarcar-se dels hooligans dels dos blocs. El greu problema entre CAT i ESP no es resoldrà amb rapidesa, en cap cas, així que els qui tenen presa hauran de ser controlats pels realistes i els pragmàtics. No es tracta de renunciar a cap objectiu estratègic per part de ningú, ni de trair cap compromís. Es tracta de no apartar-se de la realitat existent.

El govern de Madrid hauria d’escoltar Joan Tardà –que és un independentista des de molt abans del Procés- quan afirmava “Si oferissin un bon Estatut d’Autonomia de caràcter confederal és possible que molts independentistes el votessin”. Paral·lelament, des de Madrid, Nicolás Sartorius és molt rotund i hauria der ser escoltat com a veu autoritzada de l’esquerra espanyola: “No és possible un referèndum. El dret a l'autodeterminació no existeix. És tot un engany i una mentida. L'han embolicat en el dret a decidir, perquè sona millor. Però només es dóna en situacions colonials, d'opressió. Ni a Espanya ni a cap país d'Europa existeix. Tampoc en Regne Unit. Ho dic perquè s'utilitza el cas d'Escòcia com a exemple. És mentida. Escòcia fa un referèndum perquè el Parlament anglès l'hi permet. Si fos el seu dret, no haurien demanat permís. No tenien dret a fer-ho. Van demanar permís a Cameron, a qui li interessava i l'hi va donar. Però no existeix aquest dret”.

Per aquí passa, a parer meu, eixa realitat que convindria no abandonar. Dos milions de ciutadans de Catalunya estan clarament disconformes quant al marc de relacions amb el Regne d’Espanya, i molts volen independitzar-se. Uns altres tants de ciutadans de Catalunya, però, no volen ni sentir parlar d’independència. A més, n’hi ha un marc legal que passa per l’actual Estatut, per la Constitució espanyola i per la legislació europea i internacional. No és una bona idea oblidar cap de les dues coses: la realitat social i política i l’escenari legal. Qualsevol altra cosa serà un conte infantil o un conte de terror, però serà un conte.