Cuba, un vaixell amb rumb de col·lisió contra un iceberg.

Foto: Eduardo Palomares (Granma)

Espanta llegir notícies que arriben de Cuba. La darrera, la de la carència de gas liquat del petroli (GLP) per a consum domèstic, segons ha reconegut fins i tot el diari oficial Granma. L’únic diari del país ha reproduït una nota de la Unión Cubapetróleo i del Ministerio de Energía y Minas: “Els inventaris que actualment hi ha al país no cobreixen el consum, pel que han existit afectacions a la venda normada i alliberada de GLP i només es pot garantir per als centres que brinden serveis bàsics a la població”.

Granma, com sempre, culpabilitza als Estats Units i a l’enduriment de la seua política decretat per Donald Trump, qui fa tot el possible per donar satisfacció als republicans anti-castristes de Florida i, a més, per desviar els focus que l’apunten en el procés d’impeachment al que està sotmès.

A l’òrgan del Partit Comunista de Cuba (PCC) podem llegir: "Com sap la població, el 26 de novembre de 2019 va ser publicat que EE. UU. sancionava injustament a la Corporació Panamericana S.A. (...) [Aquesta] tenia contractat el subministrament de GLP que garantiria sense afectacions el consum de la població i dels sectors estatal i no estatal, però els proveïdors es van negar a realitzar els lliuraments planificats per a finals de desembre i inicis de gener. Des del moment en què la Corporació Panamericana S.A. va ser sancionada s'han estat realitzant gestions per aconseguir el subministrament de GLP des d'altres mercats, la qual cosa no s'ha aconseguit concretar. Continuen les accions per aconseguir la importació de GLP. Finalment, la Unió Cubapetróleo exhorta la població a adoptar mesures d'estalvi i ús eficient del gas liquat".

A les mancances de tot tipus que pateix de forma crònica la població de l’illa caribenya, amb major cruesa des de la desaparició de la Unió Soviètica en 1991 -fet que va encetar el duríssim Període Especial del que Cuba no ha acabat de recuperar-se-, ara s’ha afegit la manca de combustible per a poder cuinar a les llars cubanes.

És terrorífic –i escandalitza- llegir notícies de premsa de fa trenta anys, com la que publicava el diari El País el 15 de desembre de 1990, sota el títol Enero en Cuba. El Mur de Berlín ja havia caigut, però ni els més reconeguts sovietòlegs imaginaven que a la URSS a penes li’n quedaven dotze mesos de vida. En la notícia, informava el diari espanyol que els governs de L'Havana i Moscou no havien signat encara el nou acord comercial, particularment sobre farina i petroli, indispensables per a la vida quotidiana de Cuba. A més, es donava compte de la visita del Cap de Departament d'Amèrica Llatina del Ministeri soviètic d'Afers Exteriors, Valeri Nikolalenko, qui havia afegit nous interrogants sobre les relacions comercials entre els dos països en afirmar que la URSS aplicaria a Cuba "el més suaument possible, les seues noves normes per no perjudicar massa l'economia de l'illa”. Les "noves regles" del comerç amb la Unió Soviètica –que representava ni més ni menys que el 80% dels intercanvis cubans amb l'exterior-, consistien en pagar els subministraments de Moscou en divises, i d'acord amb els preus de les diverses mercaderies en el mercat internacional.

El diari El País informava que persistia la incertesa per les dificultats internes del govern de Gorbatxov, les que no havien permès a la URSS complir els compromisos que tenia signats amb L’Havana per a 1990. Era lògic, per tant, que per a 1991 hi hagueren dubtes sobre la capacitat de la Unió Soviètica per complir amb futures entregues.

Els soviètics asseguraven mantenir el seu suport polític a L’Havana, i havien comunicat als dirigents cubans que tenien la intenció d'incloure la situació del país en l'ordre del dia de la propera cimera que anava a celebrar-se entre George Bush i Mijail Gorbatxov a Moscou. Des del convenciment que l'hostilitat de Washington cap a Cuba ja no tenia sentit en un hemisferi occidental que havia superat la guerra freda, la URSS volia alleugerir-se del que li significava la càrrega cubana amb l'aixecament del bloqueig econòmic nord-americà, imposat 30 anys arrere.

Han passat tres dècades des d’aquell 1989, ha mort Fidel Castro i el seu germà Raúl que el va succeir deixà la presidència de la República a Miguel Díaz-Canel en 2018, però el govern cubà continua sense resoldre problemes centrals, estructurals, essencials per a la població del país; i continua descarregant tota la responsabilitat en l’enemistat bel·ligerant de Washington, com si ells no pogueren fer cap altra cosa que resistir les envestides i les agressions del govern de torn a la Casa Blanca; com si les dues úniques possibilitats per a Cuba i els cubans foren resistir o morir. “Socialisme o mort” va ser la patètica i dramàtica consigna establerta per Fidel Castro des dels anys del Període Especial.

Raúl Castro digué en 2009, quan ja era president i quan havien minvat els efectes més durs del Període Especial, que era imperiosa la necessitat de tornar-se’n cap a la terra, de fer-la produir més. Havia insistit en que bona part de la terra de conreu estava ociosa, o deficientment explotada, i que no podrien sentir-se tranquils mentre hi hagués una sola hectàrea sense ocupació útil. Va ser en aquell discurs, commemoratiu dels cinquanta anys de la Revolució, quan el dirigent va afirmar, per a sorpresa de molts dels que l’escoltaven: "No és qüestió de cridar Pàtria o mort, a baix l'imperialisme, el bloqueig ens colpeja i la terra aquí, esperant per la nostra suor”.

Doncs bé, una dècada després, avui, el règim cubà no sols no ha resolt el problema de la producció agrària, ni el de l’alimentació en general, sinó que ha esclatat el de la carència de GLP, essencial per al consum domèstic.

El Granma no parla ni de terminis ni de vies de solució del problema, i es limita a informar que des del govern s’estan “realitzant gestions” amb altres mercats [sense explicar com aquests superaran les sancions de Washington], però sense identificar-los i, encara menys, sense establir terminis de resolució del greu problema. El diari oficialista es limita a demanar mesures d’estalvi a la població.

No és difícil imaginar les tremendes conseqüències que una situació així tindria per al govern de qualsevol país. A Cuba, sembla, no passa res. Però sí està passant i el descontentament ja és evident als carrers, tot i la por a la mà repressora del règim. Tot amb tot, no estem davant una situació novedosa.

Fa trenta anys, en 1989, la notícia d’El País sobre les converses cubano-soviètiques ja parlava del descontentament de la població davant la falta de productes a la venda, que s'expressava per tot arreu, a les cues, als transports col·lectius, etcètera; fins i tot en les assemblees de base del partit comunista. Les crítiques, semblaven –segons El País- haver superat els límits tolerables pels dirigents cubans. Carlos Aldana, llavors secretari del Comitè Central del PCC, encarregat de la ideologia i de les relacions internacionals, va intervindré per aplacar els ànims encesos i per demanar que s’evités l’error de “teoritzar sobre el que ens falta, [i] negar o injuriar el que hem aconseguit".

Trenta anys després, el 16 de gener de 2020, Granma recull declaracions del president Díaz-Canel, qui –sense abordar el problema concret del GLP- ha fet èmfasi en “la necessitat de mantenir anàlisis rigoroses, detallats i sistemàtics durant tot l'any, [sobre] les qüestions rellevants per al treball de Govern en les seues diferents instàncies (...) Tot això sense descuidar ni un minut les quatre prioritats fonamentals definides per a l'any: l'enfrontament a la plataforma colonitzadora de l'imperi; la defensa del país; l'intens exercici legislatiu que permetrà implementar el que preveu la Constitució; i la batalla econòmica, dins la qual les mesures d'estalvi tenen un paper decisiu”.

Més i més de la mateixa medicina de sempre: xerrameca. Resistir i resistir, sense saber ni com ni fins a quan, i sempre eludint qualsevol tipus de responsabilitat.

Cuba resisteix, però no serà indefinidament que ho aconseguirà. Tard o d’hora haurà de variar el rumb. El vaixell –acceptem la metàfora- va directe contra un impressionant iceberg, però el capità i els seus oficials es neguen a acceptar què, efectivament, és un iceberg. Venen a dir que és una creació virtual, un efecte òptic creat pels enemics de la naviliera, que volen desviar el vaixell de la seua ruta. Però el iceberg és real, i el vaixell Cuba xocarà més prompte que tard amb la impressionant massa de gel i s’enfonsarà. Els costos, de tot tipus, seran incalculables.

Sempre ha tingut problemes amb la realitat el règim cubà. Fa massa anys que tot es carrega a l’enemiga relació amb els Estats Units; àdhuc ara. És cert que l’embargament, anacrònic i injust està encara vigent, però no explica tot el que passa a l’illa. Com sempre s’ha fet, denunciar l’origen extern dels problemes interns ha eximit el règim d’enfrontar-se amb la realitat de la seua inviabilitat en el món de l’era post-soviètica.

El problema amb el GLP n’és una bona mostra de la incapacitat per a entendre de manera efectiva la realitat de l’economia cubana i, alhora, de la voluntat per negar les seues mancances. És cert que l’agressiva política de Trump explica una part del problema amb el gas liquat, però n’hi ha més.

L’economista Elias Amor Bravo, fent servir dades de l’Oficina Nacional d’Estadistica i Informació (ONEI) del govern cubà ha escrit que, en el període 2012-2017 (que són les últimes dades publicades), la producció nacional de GLP va ser de 53,3 mil tones/any, una xifra clarament insuficient per al consum intern, estimat en 129 mil tones/any; per la qual cosa Cuba s’ha vist obligada a importar la resta. S’ha hagut d’importar una mitjana de 87 mil tones/any, gairebé el doble de la producció interna cubana. Hem de dir que el GLP es fa servir en la seua totalitat en el consum de les llars, ja que no té aplicacions a la indústria o els serveis. Sorprèn, i molt, que el govern no haja tingut una política de generació de reserves de GLP per a fer front a situacions com l’actual.

La conclusió d’Amor Bravo és contundent. Tot i que les famílies cubanes van augmentar sensiblement el consum de GLP entre 2010 i 2017, el proveïdor del servei, l'Estat, ha sigut i és incapaç d'atendre les necessitats de la població, i el desabastiment està provocat pels límits de la capacitat productiva interna i per les dificultats per a comprar-lo a l’exterior. Aquesta –conclou Amor Bravo- “és la història, ben coneguda per tots els cubans. Una societat que no només no pot triar lliurement el que vol consumir, sinó que viu racionada perquè qui s'encarrega de produir és ineficient i improductiu”.

Aquest mateix economista ja havia insistit en 2019 en una idea que no és nova, però que –continuem amb la metàfora- sembla un iceberg virtual per a la direcció del PCC: que el model econòmic cubà no ne dóna per a més, que l’economia està en fallida completa, absoluta i irrecuperable. Els quatre motors de l’economia cubana estan parats o quasi: l’intercanvi comercial, la inversió estrangera, el turisme i les remeses dels que van marxar i envien recursos als familiars que queden a l’illa.

Les exportacions, incloent-hi entre elles les persones que ixen en missió com a mà d’obra qualificada i barata (a Veneçuela i altres països), estan a la baixa: en 2018, la relació entre exportacions i importacions està per sota del 20 per cent, una xifra de les més baixes del planeta. Cuba, a més, no està en condicions de pagar les seues importacions perquè els limitats ingressos en l’exterior l’impedeixen atendre correctament el pagament als proveïdors. La inversió exterior està llastada per la manca de seguretat jurídica i per l’asfixiant burocràcia del país, a més de per la corrupció. El turisme està aturat perquè pateix els problemes del transport i les limitacions imposades pels Estats Units a les companyies i empreses que negocien amb Cuba. Les remeses dels emigrants, tradicionalment injuriats, insultats i castigats pel règim, són una font de divises fonamental però fluctuant i de volum incert.

El vaixell avança cap a l’iceberg amb rumb inalterable, i la col·lisió està assegurada. Caldria, doncs, modificar-la però... posant proa cap on? Ni és possible per al règim canviar-ho tot per a que no canvie res, ni és possible encetar una mena de perestroika caribenya que tindria uns resultats pareguts a la de Gorbatxov. Llavors, que fer? De moment, amb xifres creixents, tots els que poden fugir de l’illa, tots els que poden abandonar el vaixell, saltar per la borda, estan fent-ho.

El tràgic final d’aquell procés revolucionari que va encisar i va il·lusionar tanta gent progressista fa seixanta anys, dins i fora de l’Amèrica Llatina, està pròxim. L’iceberg és real, i el vaixell sembla governat per incapaços o per suïcides.

Paisatge després la investidura: i si els traïdors en són més?

Les sessions parlamentàries que van concloure amb la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern del Regne d’Espanya van ser borrascoses, per fer servir una paraula contundent, però apta en l’horari infantil.

Les tres dretes, les de Casado, Abascal i Arrimadas, van competir per establir qui era el més espanyol, el més groller, el més histriònic, el més ofensiu, el més mal educat. Fins a tal punt la competència va ser dura, que si un jurat hagués de repartir les medalles d’or, plata i bronze hauria de recórrer al VAR. Una instància arbitral que hauria de visionar una i altra vegada cadascuna de les intervencions per a designar l’ordre d’accés al podi.

Vox marca la pauta, i PP i Ciudadanos la segueixen. Amb el pecat duran la penitència. Des de les eleccions andaluses van entrar en una lògica perversa que els hi pot fer molt de mal si no rectifiquen aviat i es desmarquen dels post feixistes. Un exemple que és més que una anècdota: el govern de la Junta d’Andalusia, presidit per Juan Manuel Moreno (PP), balla la música que toca Vox fins a la humiliació: acaben de nomenar per dirigir l'Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva a una senyora, Trinidad Lechuga de nom, que a més de ser un alt càrrec del Bisbat de Còrdova és la directora del Secretariat per als Cristians Perseguits d’aquella diòcesi. El Bisbat de Còrdova és un dels més extremistes en contra de l'avortament voluntari, tot considerant-lo un "crim abominable" i una "matança d'innocents". És allò de deixar a la guineu a la cura de les gallines.

Les coses que passen a Sevilla també han arribat a Madrid: els esperpèntics alcalde i presidenta de la comunitat, Martínez Almeida i Díaz Ayuso, que són de l’ala dura del PP, encara han de lidiar amb els excessos i les humiliacions dels seus socis Ortega Smith i Monasterio.

Ciudadanos, després el naufragi electoral que li va costar la carrera a Albert Rivera, és la viva imatge del patetisme. La seua dirigent, Inés Arrimadas, continua sent un personatge en busca de guió. A la marxa que va, no li’n quedarà altra que fer parella amb Rosa Díez i demanar l’entrada en el PP per a mantindre el lloc de treball. Una parella que podria fer-li el cor a Jaime Mayor Oreja. Si Díez va comparar als socialistes afins a Sánchez amb “els alemanys que fingien no ser conscients de l'extermini nazi”, l’ex ministre d’Aznar ha afirmat que les dretes han d’unir-se per defensar Espanya d’un “front popular presidit per la maldat".

Els tres partits ja van actuar de manera unitària: van arrogar-se la capacitat de decidir qui és o no immoral en el Congrés dels Diputats. Ells administren el carnet d’espanyol constitucionalista, i es reserven el dret de jutjar i sentenciar qui és o no traïdor, o qui ataca Espanya i les seues institucions i qui les defensa. Ara li han fet una OPA hostil al rei Felipe VI: és d’ells i sols d’ells. Ja tenen la Constitució, la pàtria, la bandera, l’himne, la unitat. La resta, traïdors a tot. No haurien de reaccionar des del Palau de la Zarzuela? O és que a la Casa Reial li va la marxa?

En la sal grossa dels discursos sobre la investidura no van tindre fre. Abascal va dir-li a Sánchez que era un mentider, un frau, un estafador, un xarlatà i un tirà de còmic. I això en l’intent de superar Pablo Casado, que li havia dit al candidat socialista que presidirà un "govern de malson", i l’acusava de ser "una mentida errant” i “un president fake”.

Tot amb tot, l’artilleria ofensiva desplegada en les intervencions dels portaveus de les tres dretes va assolir les cotes més preocupants quant els seus líders van desqualificar i van atacar de forma duríssima i indigna els representants d’Esquerra Republicana de Catalunya i de EH Bildu.

Aquests dos partits poden agradar més o menys, però són partits legals i per tant estan dins el marc jurídic vigent en l’Estat, per la qual cosa són mereixedors del respecte institucional de tots, especialment al Parlament. No és fàcil entendre què volen exactament les dretes hispàniques quan bramen des dels seus escons i acusen ERC i Bildu, i per extensió als seus votants, d’assassins o d’immorals.

Coincidisc plenament amb la tesi que defensava recentment Javier de Lucas, a Infolibre. Tal i com recull la LO 6/2002 de partits polítics, un partit que és legal a Espanya compleix amb una condició bàsica de moralitat que és el respecte als drets humans. En conseqüència, una persona que pertany a un partit legal no pot ser considerada immoral per la mera pertinença a aquest partit. Encara menys aquells que el voten. La conclusió per a De Lucas és contundent: acusar d'assassins i immorals a diputats amb acta en el Parlament és –també en la meua opinió- una immoralitat.

Que voldrien les tres dretes? Que desaparegueren per un encanteri tots aquells representants i tots els seus votants, especialment a Catalunya i al País Basc. Com això, òbviament, no va a passar, què proposen? Il·legalitzar-los a tots, tancar-los en presó? Què, exactament?

¿Què volia dir-nos el diputat Adolfo Suárez Illana quan, de manera infantil, es girà d’esquenes per no veure la diputada de EH Bildu Mertxe Aizpurua? Allò que no veu és que no existeix? Què voldria fer amb ella i els seus votants, o amb els d’ERC, el fill d’Adolfo Suárez?

Convé recordar que quan, a la Cadena SER, Àngels Barceló va fer una pregunta semblant a la senyora Cayetana Álvarez de Toledo la resposta va ser impagable: “que reflexionen”. És a dir, que reflexionen i deixen de ser nacionalistes, independentistes i radicals d’esquerres.

El paisatge després de la batalla de la investidura és, doncs, més que preocupant i ha d’haver una dreta en Espanya que es desmarque d’aquests hooligans mal educats, grollers i guerra-civilistes. Algú, alguns polítics conservadors han d’haver en Espanya que es pregunten el mateix que Iñaki Gabilondo es preguntava a la SER a l’endemà de la investidura: i si resulta que els traïdors en són més?

Calma i unitat democràtica per a plantar cara a la vida.

Les plagues de l’Egipte bíblic serien un passeig en barca comparat amb el que va a passar en Espanya quan Pedro Sánchez siga investit com a president del Govern de Madrid. Això anuncien els portaveus de la dreta política, econòmica i financera; això sermonegen bisbes i capellans; això sentencien jutges i magistrats; això publiquen propagandistes i intoxicadors de l’opinió pública que escriuen o parlen a molts mitjans de comunicació.

Els socialistes que no són bons socialistes –com Page o Lambán, per citar-ne dos exemplars que les dretes homologuen- i els comunistes bolivarians-castristes, amb el suport actiu o passiu dels terroristes d’ETA i els separatistes catalans, van a formar un govern de destrucció que serà capitanejat pel propi Satanàs.

Serà el Govern, segons ha explicat el portaveu del PP Javier Maroto, que desitgen Otegui, Torra i Iglesias, una mena de dream team de l’infern que no tenen una altra missió que ajudar al Maligne a desfer Espanya d’una vegada per totes.

Totes aquestes barbaritats, com escoltar Pablo Casado, Inés Arrimadas o Santiago Abascal faria riure si no fos perquè són molt perillosos. Estan disposats a tot, per tal de fer malbé eixe pacte de govern progressista que han aconseguit embastar des del PSOE i Unides Podem amb altres partits d’un ampli ventall. Tan ample que pràcticament inclou a tot l’arc parlamentari tret de les Dretes de Colón. Amb una sorprenent coincidència –això també- amb la dreta democràtica catalana, ara independentista, com és la que representa Junts Per Catalunya.

No, no fan riure. Sí, són molt perillosos. No estan a soles els tres dirigents i els seus militants més aferrissats. Tenen tota una divisió cuirassada de mitjans de comunicació: ràdio, televisió i premsa escrita, en paper i digital. A més, tenen de la seua part una majoria substancial del Poder Judicial, així com d’altres organismes de l’Estat.

Després la sentència del Tribunal Suprem sobre els líders de l’independentisme català, esmenada a la totalitat per la sentencia del Tribunal Europeu de Justícia, ara hem conegut el dictamen de la Junta Electoral Central, que ha desposseït Quim Torra de la seua condició de diputat al Parlament de Catalunya, la qual cosa l’obligaria a abandonar la presidència de la Generalitat. I això ho ha fet un òrgan administratiu, fora de període electoral, i per set vots contra sis. Veurem que resol finalment el Tribunal Suprem.

S’ha parlat de si és o no un colp d’Estat. Com a poc és un frau de llei, en fer servir una decretada amb uns altres objectius vinculats al terrorisme. Però discussions jurídiques a banda, per a les que no tinc competència, amb eixa ajustada majoria la JEC ha llançat un míssil terra-terra contra el Pacte d’investidura de Pedro Sánchez, i ha deixat clar que la dreta política espanyola quan ataca és que ataca de veritat; que quan es llança a l’atac no fa presoners. Va a per totes; volen vèncer al preu que calga, sense reparar en res, sense respectar res.

És surrealista com actua el Partit Popular. És la mateixa dreta que va convertir l’Estatut aprovat per la ciutadania de Catalunya en un arma contra l’esquerra en tot l’àmbit espanyol; eixa que es va negar a assumir la seua responsabilitat quan va ser govern de l’Estat, és ara la que brama, insulta, desqualifica i amenaça als que estan intentant trobar una via d’eixida per a la convivència entre catalans i entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Estem a les portes de fer realitat un acord de diàleg que hauria d'haver-se signat fa anys. La ferma voluntat de [don Tancredo] Rajoy i el PP de no afrontar la realitat del conflicte que ells van alimentar amb benzina ha podrit un problema que ara, finalment, serà abordat des de la política, l’àmbit del que mai hauria d’haver eixit.

Cal ser conscients que les dretes hispàniques ja estan fent tot el possible per dinamitar la iniciativa. No saben més que destruir qualsevol opció que no siga del seu gust, del seu interés. Caldrà tindre molta paciència. Especialment la resta dels partits que donaran suport, d'una o altra forma, a la investidura de Sánchez. Especialment aquests darrers hauran d'estar a l'altura de les circumstàncies. Caldrà també molta unitat dels demòcrates, i seria desitjable que també Junts per Catalunya comprengués quin és el tamany del desafiament que tenim al davant, i quines poden ser les conseqüències de permetre que les dretes unides tomben la investidura de Pedro Sánchez.

Seria terrible que les agressions, les provocacions i les amenaces de la dreta espanyola feren malbé l’única via possible per a reconduir la crisi d’Estat a Catalunya i, paral·lelament, impediren desenvolupar polítiques de progrés que beneficien la gran majoria de la població d’arreu l’Estat.

Seria terrible que l’ajustada majoria que s’ha configurat al Parlament de Madrid es vera alterada perquè algú o alguns dels que han treballat es deixaren arrossegar a la confrontació que les dretes busquen desesperadament. Pendents de la reunió del seu Consell Nacional, tot fa pensar que Esquerra Republicana de Catalunya no cedirà ni a les amenaces externes ni a les pressions internes.

El bloc dretà, les tres dretes ja indistingibles estan perdent el partit, i ho saben. Així que no volen altra cosa que provocar una tangana; sols busquen que els contraris es deixen dur per les emocions més primàries, i responguen a les agressions amb agressions. Sols volen la suspensió d’eixe partit que avui comença a jugar-se al Parlament de Madrid.

Calma, calma, molta calma. Calma i unitat dels demòcrates. Cal investir Pedro Sánchez, cal posar en marxa el diàleg per a resoldre el conflicte a Catalunya i cal impulsar polítiques en la línia del pacte que han subscrit els socialistes amb Unides Podem i amb altres partits d’àmbit regional o nacional. És imprescindible aconseguir una legislatura amb la major estabilitat i amb la màxima duració. És imprescindible asserenar els ànims, tornar al debat, a la negociació i als pactes.

L’alternativa seria un desastre democràtic. Una involució. Un fer arrere el rellotge de la història. Així doncs, davant les accions i les provocacions a la desesperada d’aquesta dreta dels nostres pecats, no queda altra que defensar els valors de la democràcia, no fer ni un pas arrere, no espantar-se pels seus bramits. És imprescindible, com cantava l’Ovidi Montllor, plantar cara a la vida.

A mode de balanç del 2019: preocupacions i esperances per al 2020.

Quan en aquestes mateixes pàgines fèiem balanç del 2018 afirmàvem que no seria recordat per la seua bonança, sinó més aviat per la seua adversitat. Tant a l’àmbit internacional com a l’intern, 2018 havia estat marcat per problemes de gran calat que amenaçaven amb agreujar-se en 2019. Així ha sigut.

S’han aguditzat qüestions com ara les migratòries i les mediambientals, si parem compte en l’àmbit internacional; mentre que, a l’intern, s’ha agreujat la crisi d’Estat pel Procés català, tot i que en aquests precisos moments gaudim d’un bri d’esperança pel que fa a la formació d’un nou govern a Madrid; un executiu multi-partidari i progressista que comence a treure pressió de l’olla en la que ens hem passat tot el 2019.

Donald Trump –a més de seguir explotant les pors i les fòbies relacionades amb el fenomen migratori- continua sent un prepotent enemic del planeta, però no està a soles com s’ha pogut comprovar a la Cimera del Clima de Madrid, que hauria d’haver-se celebrat a Santiago de Chile. Tant la Xina com la India, que amb els Estats Units són els països que es neguen a unir esforços des de posicions negacionistes, fan costat el groller Trump.

Passaran els anys, tampoc caldrà massa, i seran milions de terrícoles els que es preguntaran com va ser que no reaccionarem als inicis d’aquest segle en assistir a un desembre amb temperatures de maig, a unes nevades desmesurades que es convertien en desbordaments de rius i inundacions pel desgel, a unes pluges devastadores que ho arrossegaven tot o a l’avanç de la sequera cap a latituds cada cop més septentrionals. Seran els que ens maleiran per la nostra incapacitat per a posar fre a la bogeria contaminadora; per la nostra passivitat davant l’amenaça cada cop més explícita de que avancem cap al desastre climàtic.

El millor amic europeu de Trump, Boris Johnson –també explotant les pors i les fòbies dels britànics- se’n ha eixit amb la seua, i el Brexit és imminent després les eleccions que li han donat una ampla i contundent victòria. Ha resultat que el referèndum en el que els britànics van votar per marxar de la Unió Europea no va ser un accident; no va ser que una bona part del poble britànic va ser enganyat per uns desaprensius que no havien vacil·lat a mentir-los i a prometre’ls coses impossibles. Deixant de costat els escocesos, els britànics han confirmat el resultat d’aquell plebiscit, i de pas han despullat una vegada més un Partit Laborista que no sap ni què dir ni què fer, tal i com el seu líder Jeremy Corbin. Ha quedat clar que el problema de la socialdemocràcia no és si el seu programa és més moderat o més radical; sinó que el vertader problema és que ha perdut absolutament la seua credibilitat, en paral·lel a l’assumpció majoritària dels dogmes neoliberals, convertits en hegemònics per bona part dels electors.

A Espanya tot ha girat durant 2019 al voltant de Catalunya. La conversió dels post feixistes de Vox en la tercera força del Parlament de Madrid n’és una prova definitiva de com el Procés ha polaritzat la política espanyola. Ara, a les portes del 2020, podríem escriure, dalt o baix, paraules semblants a aquelles amb les que finalitzàvem el balanç de l’any 2018 fa dotze mesos, quan afirmàvem que la temptació autoritària de les dretes hispàniques constituïen –i constitueixen- una amenaça a la que caldrà estar atents. Fa un any com ara demanàvem als polítics responsables de les diverses organitzacions partidàries que estan per la distensió i per tornar al terreny de la política –i no de la repressió i de la judicialització- que haurien de fer bondat amb aquella màxima popular valenciana: “el cabet a la faena, i les manetes que no paren”.

Sembla que ara, recentment, estan en eixa lògica. Percebem a hores d’ara uns febles raigs d'esperança als que ens acollim creuant els dits i esperant el favor dels déus. Tant de bo siga així.

Malgrat el que puga semblar a molts, també n’hi ha d’altres motius per a no caure en el pessimisme ni en la melancolia contagiosa, i amb ells volem acabar l’any.

Kiko Llaneras signava fa poc una peça al diari El País sota un suggerent i cridaner títol: El món no empitjora, millora. Llaneras citava 46 bones notícies, òbviament de diferent calat. Vaig a quedar-me amb les deu que em semblen més positives per a començar aquest 2020 que ja tenim ad portas.

1. Moren menys xiquets. En 1960 un de cada cinc es moria abans de complir cinc anys; ara sobreviuen 24 de cada 25. És així a tot arreu. Des de 2000, la mortalitat infantil es va reduir en 96 dels 97 països més pobres del món, amb l'única excepció de Síria. A l'Àfrica la mortalitat es va reduir a la meitat, cosa que no havia passat en els vuitanta i els noranta.

2. La pobresa extrema no para de baixar al món. En els últims 30 anys, el percentatge de persones que viuen en condicions de pobresa extrema s'ha reduït a una quarta part: va passar del 36% el 1990 a un 9% el 2018.

3. Estem més educats. L'analfabetisme ha caigut des del 44% a l'15% en els últims 30 anys, segons dades de l'OCDE i la UNESCO.

4. A l'Àfrica subsahariana hi ha millors cases. Les llars més salubres (amb aigua, bany i espai suficient) es van duplicar entre 2000 i 2015, passant de l’11% al 23%.

5. Hi ha més dones en els Parlaments. Les dones són el 24% dels parlamentaris al món, comparat amb el 13% de 1990. A Europa són el 28% i als països nòrdics superen el 42%. A Espanya són el 43% des de les eleccions de novembre, tot i que a l'abril van arribar a ser el 47%.

6. A la Xina hi ha més dones universitàries. Les dones representen ara més del 50% dels estudiants, mentre que el 1978 no arribaven a la quarta part.

7. A Espanya cada vegada hi ha més energia renovable. L'any passat va produir el 40% de la seua electricitat amb energies renovables, més del doble que el 2007, quan el consum estava en màxims i les fonts netes no arribaven al 20%. Espanya supera la mitjana de la UE.

8. Hi ha països europeus que estan recuperant gairebé el 100% del plàstic que s'usa en envasos. Passa a Àustria, Alemanya, Bèlgica, Països Baixos i Noruega, però a Espanya només es recuperen dues terceres parts. El percentatge que es recicla ha passat del 59% el 2007 al 67% el 2016.

9. Els adolescents espanyols també beuen menys. Només el 8% pren alcohol cada setmana, una tercera part que el 2006. Els joves gasten menys en tabac. Entre 1999 i 2015 els menors de 30 anys van reduir la seua despesa en alcohol (un 33%) i en tabac (50%).

10. Mor menys gent en guerres i atacs terroristes. Entre 1960 i 1990, els conflictes entre estats van provocar 4 de cada 100.000 morts, però des de l'any 2000 han provocat menys d'1 de cada 100.000. Els morts en atacs terroristes es van reduir un 33% el 2018, arribant a la xifra més baixa des de 2011.

Deu raons per a encarar el nou any amb una miqueta d’optimisme. N’hi ha vida més enllà de la formació de govern a Madrid o de la crisi catalana. Totes dues coses hauran de ser resolta i atenuada, respectivament, però si som capaços de mirar més enllà del nostre melic particular potser el 2020 esdevinga propici per a la majoria. És la meua esperança per a l’any que ara encetarem.

Un Poder Judicial sense credibilitat.

La recentíssima sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha posat cap per avall l’escenari judicial en general i al Tribunal Suprem en particular. A més, ha enfurismat la dreta política, ha deixat perplexes les esquerres diverses i variades, ha deslliurat les ires malignes de la caverna mediàtica, i el que és el pitjor: ha deixat atabalada bona part de la ciutadania que no sap quasi res de lleis ni de jutges, però que sí necessita confiar en la justícia per a la qual cosa ha d’entendre què és el que sentencien els tribunals.

Si allò que la Justícia dictamina és incomprensible per a un amplíssim sector de la societat en la que actua, eixe poder de l’Estat té un problema molt greu: pateix un dèficit que minva la credibilitat envers les seues actuacions. I si la credibilitat, o la confiança en la rectitud del Poder Judicial està com ara en discussió, i no és cap novetat, tots tenim un problema majúscul.

Està clar que fa molt de temps que la judicialització de la política en España ha enverinat la convivència. També és cert que les actuacions dels tribunals de Justícia, incloent-hi el Tribunal Suprem, han resultat en massa ocasions recents incomprensibles. Un exemple: la sentència relativa als costos dels crèdits hipotecaris de la Banca.

És cert que la Justícia espanyola és molt garantista, però no ho és menys que per a uns ho és més que per a d’altres. Com també és cert que sentències recents, com ara la de l’anomenada Manada de Pamplona, va generar allò que púdicament es diu alarma social. Molta. Uns delinqüents com aquells, unes bestioles, van romandre en llibertat mentre la sentència no es va fer ferma.

Nogensmenys, amb els independentistes catalans no es va tindre la mínima contemplació i Oriol Junqueras i altres dels seus companys han estat dos anys en presó preventiva quan, precisament ells no van fugir –com van fer Puigdemont, Comín i d’altres- de l’acció de la justícia. Ara, quan ja estan amb sentència ferma, és quan el TJUE ha dit allò que ha dit.

Des de la ignorància jurídica, fa la impressió que la justícia espanyola, a més de perdre molta credibilitat, ha fet el més absolut ridícul internacional. On queda el Tribunal Suprem després la resposta del TJUE? Què fer ara amb els drets vulnerats d’Oriol Junqueras i els altres?

El propi Tribunal Suprem tenia dubtes fonamentats quant a la immunitat dels independentistes que havien estat electes per al Parlament Europeu. I com tenia dubtes, com no sabia si sí o si no, va preguntat al TJUE. Però no va esperar la resposta; va jutjar i va condemnar. I ara el tribunal europeu ha dit clar i ras que per a poder jutjar-los, una vegada havien accedit a la condició d’euro-parlamentaris, hagueren arreplegat l’acta o no, ja tenien immunitat i no podien ser jutjats sense l’obtenció de la venia de l’Euro-parlament.

S’ha pogut comprovar, per enèsima vegada, que confondre els desitjos amb la realitat, també en matèria jurídica, pot provocar situacions indesitjables. Des de les actuacions del jutge Llarena en avant, tot ha estat un desastre. Des de la instrucció als suplicatoris. I de les respostes negatives dels seus col·legues europeus mai s’han donat per al·ludits els jutges espanyols. Ni amb les respostes que venien dels seus companys de Bèlgica, d’Alemanya o d’Escòcia. Ells, roda i volta, tot al recte, sense parar-se a pensar una minut en els per què des d’Europa no es compartia allò que ells tenien tan clar des d’Espanya.

I ara, què? La reacció del nacionalisme espanyol –també del nacionalisme judicial- serà l'esperable: sostenella i no enmendalla. Fa anys que estan en la mateixa lògica absurda de negar-se a acceptar la realitat. Fa anys que estan en un bucle; massa anys. Un bucle que ha esdevingut una ceguera que els impedeix comprendre com és realment l’Espanya actual.

Sobta l’actuació del Poder Judicial en aquest cas dels sobiranistes catalans. Amb tants judicis que s’han fet malbé per errors o per dilacions en la fase d’instrucció; o perquè el delicte havia prescrit; o perquè s’havien obtingut proves de forma discutible; o perquè faltava una pòlissa; i en aquesta ocasió sembla que el Poder Judicial es va tirar la manta al coll sense cap prevenció, sense cap preocupació ni per les formes ni pel fons del cas. Està clar que el desafiament del Procés català al marc jurídic espanyol va ser notable, inclús delictiu, però d’aquí a les penes de càrcer i a la llarguíssima presó preventiva que s’ha aplicat a alguns n’hi ha un abisme que sols és explicable per la negació de la realitat que és tradicional en els sectors més nacionalistes de l’Espanya castellana.

Manuel Castells explicava fa poc en una tribuna a La Vanguardia que Espanya, els hi agrade o no els hi agrade als ultra-espanyolistes –també a molts que tenen carnet del PSOE a la butxaca- és un Estat plurinacional, i que aquesta afirmació no és sinó una evidència empírica més enllà de les diferències culturals i lingüístiques entre unes i altres comunitats autònomes. El reconegut sociòleg afirmava que la consciència política diferenciada de, per exemple, els bascos o els catalans pot constatar-se pel vot expressat en les eleccions en aquests dos territoris que s'afirmen com a nació.

Certament. Tant al Parlament català com al Parlament basc tenen majoria absoluta els partits que, programàticament, aspiren a la sobirania pròpia. I cada nova elecció reforça la tendència. En les últimes votacions, les del novembre passat, al País Basc el PNB va obtenir sis escons i Bildu quatre; a més, els tres escons de Podem són partidaris del dret a decidir. En paral·lel, el PSOE va treure quatre i el PP només un. Ni Ciudadanos ni Vox van obtindré res. Pel que fa a Catalunya, els tretze escons d'Esquerra, els vuit de Junts per Catalunya i els dos de la CUP minimitzen els sis escons obtinguts per les tres dretes (PP, C’s i Vox, dos per a cada un). A més, els set escons d’En Comú Podem donen suport al dret a decidir. Mentrimentres, el PSC, amb dotze escons, es manté com a única opció d'un federalisme asimètric que proposa encaixar Catalunya a l'Estat espanyol.

Les dretes espanyoles –i l’esquerra jacobina també- es neguen a acceptar la realitat i divideixen el Parlament espanyol en dos bàndols: els constitucionalistes i els no constitucionalistes; és a dir, els bons i els dolents, els legítims representants dels ciutadans i els il·legítims.

Així resulta que dels 350 diputats elegits per a la Cambra dels Diputats, menys de la meitat, sols 156, són “espanyols com cal”. Es tracta dels del PP (88), Vox (52), Ciudadanos (10), Navarra Suma (2), Coalició Canària (2), PR de Cantabria (1) i Teruel Existe (1). N’hi ha 74 que són indignes, “no són espanyols homologables”, que no són vàlids ni acceptables per a la vida parlamentària des de la visió nacionalista de la dreta espanyola: Unides Podem (35), 13 (ERC), 8 (Junts per Catalunya), 7 (PNB), 5 (Bildu), 2 (Més País), 2 (CUP), 1 (Compromís) i 1 (BNG).

Després està el PSOE (amb els seus 120 diputats), que –per a les dretes espanyoles- és un partit constitucionalista o no, segons bufe el vent o segons els vinga de gust als “españolazos” dels que parla eixa llumenera política que és Isabel Díaz Ayuso. Els socialistes de García Page, Lambán, Guerra, Fernández Vara, Susana Díaz i alguns altres, sí son bons espanyols; i, per tant, es pot comptar amb ells. Els socialistes de Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Francina Armengol, Ximo Puig i alguns altres, no són bons i amb ells no es pot fer sinó denunciar-los i neutralitzar-los.

És a dir, que per a fer una política que no desperte les ires de les dretes hispàniques sols es podria comptar amb 156 diputats confiables, menys de la meitat de la Cambra. On pensen que arribaran per aquest camí? Inclús sumant els 120 diputats socialistes a la causa, farien 276, mentre que 74 diputats serien despullats de representativitat efectiva. D’aquests 74, 23 com a mínim són independentistes catalans; mentre que 12, si més no, són bascos. Fan 35, és a dir, el 10 per cent dels diputats que conformen la Cambra. Un 10 per cent, això sí, concentrat en dues de les regions més dinàmiques de l’Estat en tots els sentits. Cal, doncs, repetir la pregunta: on pensen els nacionalistes espanyols que arribaran per aquest camí?¿ Aspiren a que Espanya es governe des de Madrid deixant al marge els diputats que representen a la majoria de les societats basca i catalana?

La divisió entre constitucionalistes i anti-constitucionalistes és falsa, i és el resultat d’una operació polític-partidària interessada i perversa per part de les dretes. Tots els diputats que n’hi ha a la Carrera de San Jerónimo estan dins de la Constitució perquè tots han estat elegits a la seua empara pels ciutadans que són, legalment, espanyols. Els 350 diputats estan dins el marc constitucional, més enllà que molts d’ells, legítimament, aspiren a superar-lo. Per tant, tots son igual de dignes a l’hora de representar els ciutadans que els han votat.

Passat el terratrèmol judicial amb epicentre a Luxemburg, veurem si els progressistes hispans són capaços de gestionar la situació de forma adequada, i si saben resoldre-la en un sentit favorable als interessos de la majoria i, també, en sintonia amb els procediments jurídics i legals avalats pels tribunals europeus. Cal trobar una eixida immediata a l’atzucac en el que el Tribunal Suprem ens ha ficat amb la seua obstinació.

Amb les dretes, les forces progressistes no podran comptar més que per a que els acusen de traïció, de ser l’anti-Espanya capficada en la destrucció de la sacrosanta unitat.

Així doncs, el PSOE haurà d’agafar el bou per les banyes i haurà d’aconseguir la col·laboració, si més no, d’Unides Podem, del PNB, d’ERC, de Compromís i de Més País, amb els quals suma 178 escons, els suficients per a la investidura i per a aprovar els pressupostos. Són els vots necessaris per allunyar el fantasma de les terceres eleccions i per a tractar d'asserenar la situació, per a restablir un clima de diàleg i de negociacions i pactes que és a allò al que aspira la major part de la ciutadania, tant a Euskadi i a Catalunya, com a la resta d’Espanya. L’altra opció ja sabem quina és: noves eleccions, majoria absoluta de les tres dretes i una sobredosi letal de nacionalisme espanyolista, amb més judicialització i menys diàleg negociador.

Ha guanyat el Brexit, però la Unió Europea ha de reforçar-se sí o sí.

Ara que Boris Johnson i el Partit Conservador han obtingut una victòria aclaparadora en les eleccions britàniques, ara que el Brexit està ben a prop, amb uns perjudicis ara per ara incalculables per a tots, els europeus convençuts hauran de prendre mesures per fer costat les institucions continentals i, paral·lelament, per a exigir-les més presència, més eficiència i major implantació en el dia a dia de la ciutadania de la Unió.

Europa, més concretament el territori de la Unió Europea, és la regió més habitable del planeta terra, i amb diferència. Això ho han constatat tots i cadascun dels que han viatjat a qualsevol altre continent. Des de la seguretat a la cobertura social, des de la cultura al marc de llibertats individuals, Europa permet una qualitat de vida als seus ciutadans inigualable enlloc. Dissortadament, com ha quedat palés a les darreres eleccions britàniques –i cal parar compte en els resultats tant d’Escòcia com els d’Irlanda del Nord- la idea de la unitat europea no és tan hegemònica com ens convindria.

La unitat europea és necessària, imprescindible, i no sols per als seus ciutadans. S’ha fet evident en la Cimera del Clima que s’ha celebrat a Madrid, tot i els desacords profunds sobre l'obligació d'endurir les retallades d'emissions i els futurs mercats de carboni. Ho serà per a negociar amb Londres les condicions d’abandó de la UE. Però, més enllà d’assumptes concrets, per rellevants que siguen, que sens dubte ho són, la unitat dels europeus és imprescindible per evitar que els gegants que es disputen el control del planeta –els Estats Units, Rússia, Xina i, en menor mesura, India- ens porten al desastre total.

Malgrat les fortes tensions internes, malgrat els enemics interns i els externs, que es freguen les mans cada cop en que la Unió Europea dóna símptomes de feblesa, els europeus estem obligats a entendre’ns i no sols per raons culturals o per raons econòmiques. Europa, assolada per dues guerres totals durant el segle XX, amb una llarga història d’enfrontaments brutals entre els territoris que la conformen, és tot i amb això la regió del món en la que s’han aconseguit els més elevats nivells de llibertat individual; aquella en la que la capacitat redistributiva de la riquesa per part de l’Estat és més elevada, aquella en la que s’han establert les més altes cotes de protecció social, aquella en la que s’han assolit els més elevats nivells de seguretat personal, aquella en la que l’Estat més s’ha emancipat del confessionalisme religiós.

Aquesta Europa és, sense el menor dubte, el marc jurídic i legal més adequat, més operatiu per a resoldre problemes interns dels diversos estats nacionals o plurinacionals, com és el cas d’Espanya. Des d’Europa és més tangible una comprensió més objectiva dels problemes interns en la mesura que aquelles instàncies o institucions que els han de resoldre no estan llastades per les interferències, els fregaments, el tancament o la mala voluntat dels directament implicats o afectats per ells.

Gran Bretanya marxarà aviat; abandona la Unió Europea. Caldrà acabar de negociar eixa eixida, i sembla que amb la nova composició del Parlament de les illes serà més fàcil arribar a acords, però serà necessari que la Unió tinga una única veu. També caldrà observar amb atenció què passa particularment amb Escòcia, com també amb Irlanda del Nord, que han votat en un sentit diferent al dels impulsors del Brexit.

A més, d’allò que ha passat amb Gran Bretanya, hem de ser conscients que dins la Unió Europea queden molts enemics que voldrien acabar amb ella; particularment l’extrema dreta populista, xenòfoba i racista. Com també hem de ser sabedors que interessos poderosos des de Washington o Moscou faran tot el que estiga a la seua mà per enfortir-los. Caldria, per tant, no sols no baixar la guàrdia sinó, ans al contrari, enfortir Europa, unir Europa, construir més Europa.

És un moment difícil, sens dubte, però també és cert que en els temps complexos és quan cal demostrar fortalesa. Europa presenta un important dèficit de lideratges, especialment si recordem els que va tindre en èpoques anteriors. Però, és en ocasions com l’actual quan els ciutadans han de fer-se càrrec de la seua responsabilitat i han de saber traslladar als diversos responsables polítics que no ens queda una altra opció que Europa, Europa i més Europa. Ara que la Unió ha patit el colp del Brexit, és quan ha de reforçar-se sí o sí. Ens estem jugant molt.

Vox i la miopia poregosa de la dreta espanyola.

La Constitució de 1978, ja quarentona i amb evidents símptomes de vellesa, està sent utilitzada des de fa temps com una arma llancívola, una arma amb la qual agredir; una trinxera darrere de la qual s'ha parapetat la dreta espanyola: el PP i Ciudadanos. L’aparició de Vox no va ser ben analitzada per aquests dos partits, que van considerar els d’Abascal com un ariet controlable amb el que atacar l’esquerra i els nacionalistes bascos i catalans. Aquestes dues forces encara no tenen la convicció formada de fins a quin punt pot perjudicar-los la seua incomprensible ceguesa. Però no només a aquesta dreta li costarà car amagar el cap a la sorra quant a l’amenaça dels post feixistes.

L'anti-constitucionalisme de Vox, en tàndem amb les tensions alimentades i mantingudes per l'independentisme confrontacionista català, poden cristal·litzar en què el partit d'ultradreta avance fins assolir cotes de poder encara impensables a la societat tensionada fins al crit en la qual vivim.

El partit de la dreta més extrema persegueix imposar una esmena radical tant al disseny autonòmic com a tot allò disposat en matèria de política social. Pot ser molt perillosa la negativa dels partits majoritaris a actualitzar el text constitucional, a re-sintonitzar-lo amb una realitat social, política i cultural -espanyola i internacional- que és molt diferent de la de 1978.

Ciudadanos ja ha patit una davallada que amenaça la seua supervivència com a partit. El PP ha decidit fugir cap al davant, cames ajudeu-me, i ignorar l’amenaça dels post feixistes. Cap de les dues organitzacions ha comprés que Vox no està donant-los suport allà on els resulten necessaris sols per a fer la política conservadora que elles desitgen. Vox no està per a proposar lleis o normatives, ni per a debatre en cap àmbit de govern; Vox està per a dinamitar tot el que combat: des dels consensos quant a la violència de gènere a les mesures en política mediambiental, des del marc normatiu de la política social a l’encaix de les regions i les nacionalitats dins l’Estat.

Si a això li afegim que una franja de l'independentisme català s'ha emancipat dels partits nacionalistes majoritaris, i ha decidit a tensar la situació al màxim, mentre que aquests no tenen valor de desmarcar d'eixa política de confrontació, coincidirem que la situació política és extremadament embullada, polaritzada i més que preocupant.

Ara per ara, tanmateix, sembla que els partits espanyols majoritaris han decidit que no és moment d’aventurar-se en una reforma constitucional tal i com la que seria necessària. La dreta sistèmica, el PP i Ciudadanos, que es neguen en redó, s’han erigit en els repartidors de l’etiqueta de constitucionalista i no sols li la neguen als nacionalistes perifèrics, sinó que també inclouen en el bloc contrari al PSOE i a Unides Podem. A més –per suposat- d’altres organitzacions d’àmbit regional com ara Compromís o el Bloc Nacionalista Gallec.

Sorprenent i perillosament afirmen, amb tantes evidències com n’hi ha en contrari, que Vox és un partit constitucionalista, constituït i dirigit per espanyols com cal; un partit que defensa el mateix que PP i C’s, tot i algunes diferències formals. Cada dia és més evident què, no sols electoralment, no sols pel que fa a la presència institucional, el PP i Ciudadanos li han posat una catifa per a que els d’Abascal i companyia avancen sense obstacles i amb vent favorable.

Les contradiccions del PP en general i les de Pablo Casado en particular estan resultant particularment evidents cada dia més. L’atemptat –fallit o simulat- amb una granada contra un centre d’acollida de menors immigrants a Madrid ha fet que Vox i el govern regional del PP s’hagen oposat a condemnar-lo. Ha sigut una mostra de la feblesa dels de Casado, de l’extrema fragilitat que senten davant els d’Abascal i Monasterio.

L’alcalde de Madrid va tindre una picabaralla amb el falangista Ortega Smith, era la segona en públic, i en totes dues ocasions al voltant del negacionisme del segon quant a la violència de gènere. Ara ha sigut la presidenta madrilenya, Díaz Ayuso, qui ha censurat la resposta dels de Vox a l’atemptat contra el centre de menors. Però, ni l’un ni l’altra s’han atrevit a ser conseqüents amb les seues paraules de denúncia de l’actitud dels post feixistes. En el pecat duran la penitència, però aquesta haurem de pagar-la tots els demòcrates.

Vox sols vol fer la política de l’anti-política. No l’interessa ni assolir els governs locals o regionals, ni el control de les institucions. Ara per ara es conforma amb ser imprescindible per a la dreta sistèmica; es donen per satisfets condicionant-la com està fent a Sevilla i a Madrid. Ells toquen la música i PP i Ciudadanos ballen.

Més ens val que quan més aviat millor es forme govern a Madrid. Més ens val que les majories heterogènies que poden treure endavant votacions importants al Congrés funcionen. Més ens val que cada organització política progressista sàpiga modular els seus objectius, i adaptar-se a la realitat política per garantir la seua eficàcia. La legitimitat dels programes que cada partit defensa no té res a veure amb la capacitat o la viabilitat per fer-los efectius. Els canvis legals sols necessiten majoria de vots, però els canvis culturals o els consensos amples a més necessiten temps. Convindria no oblidar-ho.

De la mateixa manera que seria un error suprem no tindre consciència que un partit depredador de la convivència política com és Vox constitueix una amenaça més que seriosa per a tots. La dreta partidària està tenallada per la seua miopia i les seues pors, així que no cap contar amb ells per a fer-los front. Són els partits progressistes, els d’àmbit estatal i els de les nacionalitats, tan heterogenis ells, els que estan obligats a col·laborar estretament per a que eixim victoriosos en el desafiament dels post feixistes.