Estupor i irritació entre la ciutadania progovernamental.

No és fàcil qualificar l'episodi viscut aquesta setmana a propòsit del document signat pels portaveus parlamentaris de PSOE, Unides Podem i EH Bildu. Desqualificar-ho, si.

S'han pogut llegir i escoltar tot tipus d'adjectius negatius sobre ell. I s'ha constatat que fins a les veus més pròximes al govern de coalició balbucejaven intents d'explicació i jaculatòries diverses per intentar treure ferro a l'assumpte. No són pocs els opinadors professionals progressistes que han passat molt mals tràngols en les seues intervencions públiques. Com tampoc són pocs els reaccionaris que s'han fregat les mans a base de bé.

La cosa és que han passat alguns dies i cada vegada està més clar que no hem viscut un error, sinó que ha estat un horror de gestió política per part dels dos socis de govern. Per què? Era necessari aquest acord ? Com és possible que les ministres encarregades -Economia (PSOE) i Treball (UP)- s'assabentaren gairebé per la premsa de la barrabassada? A què es deu el moviment d'altivesa cristal·lina de Pablo Iglesias? Quin tipus de lideratge exerceix Pedro Sánchez en el seu govern?

A última hora d'un dia de ple al Parlament, els tres portaveus signaren un acord per derogar integralment la Reforma Laboral que el 2012 havia imposat de manera absolutament unilateral el PP, emparant-se en la seua majoria absoluta. Rajoy havia exigit un acord urgent als agents socials, però no ho va obtindre en els termes que desitjava en matèria de contractes i acomiadaments de treballadors. Va ser aquella una reforma de la que el mateix Luis de Guindos, llavors ministre d'economia, va dir que era "extremadament agressiva".

Que la Llei va ser altament lesiva per als treballadors de qualsevol sector és una cosa que no es discuteix. Com tampoc ho és que en el pacte d'investidura signat pel PSOE i Unides Podem es parla de la seua derogació d’una manera oberta a diverses interpretacions. El que es discuteix ara és si el pacte signat amb EH Bildu aquesta setmana era necessari i urgent en la conjuntura que ens trobem. I la resposta només pot ser negativa.

Quina ha estat la relació cost / benefici de l'acord? Benefici, cap. Tot han estat costos. S'ha generat una fractura insondable en el propi consell de ministres; el PSOE va haver de fer pública de matinada una nota en què es distanciava del document signat, mentre que Bildu i Pablo Iglesias treien pit per la seua suposada gesta; el propi Partit Socialista ha acusat internament el desficaci; el PNB, ja en precampanya electoral, ha pres bona nota del comportament i de la poca fiabilitat de Sánchez; els sindicats es van assabentar per la premsa, com els empresaris, i si els primers han estat més discrets, els segons s'han despatxat a gust en contra del Govern; el Parlament ha estat devaluat perquè en dia de ple no es va dir gairebé res del que s'estava forjant en un despatx; ha saltat pels aires la Comissió per a la Reconstrucció, i les dretes han tingut una raó més -aquesta no inventada, a diferència de tantes altres- per al seu foc artiller contra Pedro Sánchez i companyia; la imatge d'Espanya a Europa ha quedat seriosament avariada, i això en moments en què s'ha de negociar quants i com arriben els fons d'ajuda i cooperació europeus.

L'electorat progressista no pot per menys que experimentar estupefacció. Entre aquest està generalitzat el convenciment que, d'haver estat el PP al govern de Espanya, la tremenda crisi sanitària i l’espantosa crisi econòmica i social provocada per la pandèmia hagués estat força més terrible del que està sent [només cal recordar com va gestionar Rajoy la crisi de 2007].

Aquesta mateixa ciutadania ha estat fins ara indulgent i comprensiva amb els errors, les improvisacions i els titubejos del Govern en entendre que el tsunami és de tal magnitud que només cabia fer pinya al voltant d'un govern de progrés, i desitjar-li encert i sort. Un Executiu que, a més de als estralls de la pandèmia, havia de fer front a una dreta desbocada i agressiva -indistingibles el PP i Vox- que ha dedicat tota la seua artilleria política i mediàtica a denigrar cada mesura del govern de Sánchez. A no assumir cap responsabilitat ni tan sols allà on governen, i a atacar amb acarnissament sense oferir en cap moment res semblant a propostes efectives per pal·liar els danys causats pel virus.

La por a perdre la votació sobre la pròrroga de l'Estat d'Alarma sembla ser la causa que explica que el PSOE oferís l'acord a EH Bildu, però això ni l'eximeix de responsabilitat ni explica la jactància de Pablo Iglesias al reivindicar la validesa del document signat. Tant i més en comprovar la mida de l'esvoranc a la línia de flotació del govern del què és vicepresident segon.

La ciutadania progovernamental, unida pels aplaudiments de les vuit als sanitaris i indignada per les cassolades i les provocacions diàries de les dretes, passa per hores molt baixes. La relliscada del pacte a tres bandes és indigerible, i encara és prompte per avaluar els danys que provocarà, dins i fora del mateix Govern Sánchez. L'immens error ha de ser esmenat amb rotunditat i ha de ser una rectificació que vaja més enllà de les bones paraules.

Convindria, malgrat tot, que no s'oblidés que, amb tot el que s'ha fet malament per part d'aquest govern, és el mateix que ha implementat una cobertura social que hagués estat impensable amb un govern conservador en allò polític i neoliberal en allò econòmic. Ningú pot imaginar que un govern presidit per Pablo Casado hagués prohibit els acomiadaments, els desnonaments o els talls de subministraments; que hagués posat en marxa les prestacions per a autònoms, pimes, temporers o empleades de la llar; que hagués posat en marxa uns ERTO als quals s'han pogut acollir quatre milions de treballadors i treballadores. Molt menys imaginable és que Pablo Casado i José María Aznar estigueren treballant a hores d'ara per posar en marxa un Ingrés Vital Mínim, destinat als segments més vulnerables de la societat.

Encara en plena dictadura de Pinochet a Xile, al maig de 1986, Gabriel García Márquez va escriure un article a El País al qual recordava una anècdota molt coneguda sobre Salvador Allende en 1972 que, potser, avui tinga interès en ser recordada. Escrivia el magistral colombià: "Sent ja president, un home va desfilar davant seu en una manifestació portant una pancarta insòlita: 'Aquest és un Govern de merda, però és el meu Govern'. Allende es va aixecar, el va aplaudir i va baixar per a encaixar-li la mà".

Convindrà que la gent que vol donar suport a l’actual Govern no tinga que arribar a aquests extrems i que el Govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem no exigeixca als seus partidaris la sòlida resignació d'aquell treballador xilè. El PSOE hauria de comprendre que depèn de suports diversos i complexos d'harmonitzar i que ha de fer política de la bona; Unides Podem, al seu torn, hauria de interioritzar que és un greu error confondre l'activisme militant amb la transformació social. Ells i la resta dels partits que van donar suport a la investidura de Sánchez haurien d’assumir que l'agenda política que manejaven al gener de 2020 ja no serveix, que ara és una altra, i que aquesta té un únic objectiu: treure al país de la crisi en la que estem, rectificar els greus errors del passat i construir uns nous paradigmes per intentar posar en marxa una societat més lliure, més justa, i més solidària.

Tots sabem que això seria impossible amb un govern de les dretes. Hauríem, doncs, fer de la necessitat virtut.

Els "aplaudiments de les vuit" passen de fase, però continua la lluita per la Sanitat Pública.

Una mobilització tan ampla com la que ha aconseguit que milers de persones hagen estat seixanta sis dies compareixent als balcons a una mateixa hora no pot allargar-se indefinidament. Qualsevol mobilització que tinga una vocació tan multitudinària ha de tindre etapes i objectius tangibles i verificables. No és possible mantindré a la ciutadania als balcons de manera indefinida.

Des del passat 14 de març, milers de ciutadans i ciutadanes hem estat eixint cada dia als balcons i finestres de les cases en les que estem confinats: ha sigut la conseqüència d’un desig extraordinàriament extés de donar les gràcies a tot el personal sanitari que estava -i continua estant- defensant-nos dels estralls de la pandèmia. Quan començarem, a les 20.00 era de nit; ara, quan toca que posem punt i final a la convocatòria dels aplaudiments, el sol encara és ben present. Hem de passar a una altra fase.

Els “aplaudiments de les vuit” han tingut una extraordinària força. És cert que aplaudíem el personal sanitari, però sense dubte també han constituït una forma de donar-nos ànims a nosaltres mateix, de comprovar que estàvem junts amb el veïnat, units per la por als efectes del virus i per l’esperança de vèncer-lo, d’eixir endavant tot mantenint-nos sans i estalvis.

El 17 de maig seran 66 les vegades en les que hem volgut abraçar agraïts al personal sanitari; als metges, infermeres, auxiliars, zeladors, personal de neteja, personal d’administració i manteniment, personal de les ambulàncies, etc. Però l’abraçada també ha significat una mena de confluència de tants ciutadans i ciutadanes que compartim una idea transversal, central, inequívoca: que som i serem aferrissats partidaris i defensors d’una Sanitat Pública Universal, d’una sanitat pública que considerem la joia de la corona de l’estat democràtic avançat en el que volem viure.

La força cívica i política d’aquesta trobada de cada dia no va passar desapercebuda per a ningú, és clar; i tampoc per als que estan en les nostres antípodes ideològiques: aquells que consideren que la salut i la sanitat són una mercaderia més, un objecte de negoci tan indiscutible com qualsevol altre, i això amb una característica afegida: que tots, absolutament tots, som clients potencials d’aquest nínxol de negoci.

Aviat van sorgir les crítiques als aplaudiments des dels balcons, i els participants vam rebre tot tipus de desqualificacions, de deslegitimacions i, fins i tot d’insults. Van voler contrarestar la massiva mobilització amb una convocatòria a les 21.00, explícitament declarada contra el Govern central. Però, tot i la perseverança militant d’alguns, la comparació els hi ha resultat sempre desfavorable quant a la participació del veïnat.

Ara, a Madrid, estem assistint a la sublimació d’aquesta corrent contrària als “aplaudiments de les vuit”, i segurament no tardaran en aparèixer alguns imitadors arreu les Espanyes. Al Barri de Salamanca madrileny, allò que una part dels seus veïns han dit sempre la “Zona Nacional”, han aparegut uns centenars de persones, amb bona cosa de banderes espanyoles, armats amb olles i cassoles i amb cassons per a colpejar-les. Fins i tot hi ha hagut qui ha baixat de casa amb un pal de golf per a colpejar les senyals de trànsit. Encara més, alguna senyora ha baixat acompanyada de la criada, amb el seu uniforme de treball, perquè fos aquesta la que colpegés la cassola. Els concentrats de la Zona Nacional criden enfurismats, en el castellà que els propi, dues consignes sobre tot: "Sánchez, dimissió" i "llibertat, llibertat" [sic].

En aquest escenari de confrontació que les dretes alimenten sense solució de continuïtat, un grup d’amics vam posar en marxa una campanya en change.org sota el títol “Aplaudiments per al Dr. Fernando Simón”. Estàvem escandalitzats per la maniobra de descrèdit i d’insults a la que la dreta política i partidària espanyola ha sotmès el director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri de Sanitat, del qual han arribat a dir que és un "suposat expert que es riu dels morts i que està a el servei del social-comunisme".

Doncs bé, ara que considerem necessari passar a una altra fase en la defensa de la Sanitat Pública, el diumenge 17 tancarem la campanya de petició de signatures en modest homenatge al Dr. Simón, i ho farem en paral·lel amb la finalització dels “aplaudiments de les vuit”.

Hem ultrapassat les 70.000 adhesions. Xifra que constitueix una bona prova del reconeixement envers la tasca del metge aragonés. Diversos mitjans de premsa escrita i de televisió s’han fet ressò de la iniciativa, i els qui la vam impulsar hem donat públicament les gràcies a tots els que van fer-la seua, als que van adherir el seu nom als nostres com a promotors.

Les més de 70.000 adhesions han arribat fonamentalment d’Espanya, però també de països com ara els Estats Units o el Regne Unit i d’altres d’Europa, Amèrica i, àdhuc, Àsia. Com és lògic, la major quantitat de signatures han vingut dels territoris més poblats de la península, València, Barcelona, Sevilla...

La sorpresa per als promotors de la campanya ha sigut que ha estat, curiosament, Madrid d’on han vingut quasi vint mil reconeixements a la tasca del Dr. Simón. No tot és Zona Nacional a Madrid, per si algú ho pensava: d’allí han vingut quasi el 29 per cent dels que han signat en favor del petit homenatge al Dr. Fernando Simón.

Així doncs, podem dir que els promotors hem assolit el nostre objectiu inicial, per això el diumenge 17 de maig eixirem per darrera vegada als balcons a aplaudir a tots els sanitaris que han estat els valents que ens han defensat del Covid 19.

Però, no ens enganyem: ni acaba la lluita contra la pandèmia ni podem deixar de lluitar amb coratge per una Sanitat Pública Universal de la màxima qualitat.

A partir del 17 de maig el repte és majúscul: es tracta de convertir eixa força col·lectiva, expressada des de cada balcó, des de cada finestra, des de fa sixanta sis dies, en una defensa ferma i efectiva de la nostra Sanitat i del nostre personal sanitari. Continuem.

El PP com a problema: és un partit perdut i sense el lideratge necessari.

Els esdeveniments d’aquesta mateixa setmana han estat durs d’encaixar per al Partit Popular, dirigit per la parella Casado-Aznar. La sessió en la que el Govern de Pedro Sánchez va revalidar l’Estat d’Alarma, dimecres passat, va despullar un Pablo Casado perdut i espantat perquè la seua ofensiva per terra, mar i aire contra la coalició de govern no dóna fruïts. Va decantar-se per l’abstenció de manera incomprensible, ja que la conclusió lògica del seu discurs hauria estat el No.

Les fortes tensions en el govern de la comunitat de Madrid entre el PP i Ciudadanos han estat el pròleg de la negativa del Ministeri de Sanitat a aprovar que Madrid passe dilluns dia 11 a la Fase 1 en la superació del confinament. En un altre plànol, Casado tampoc ha aconseguit situar Ana Pastor en la presidència de la Comissió de Reconstrucció del Congrés dels Diputats, així que n’hi ha nerviosisme a Gènova 13, a FAES, als alts cercles empresarials i a la premsa addicta. Ha sigut, vertaderament, una septimana horribilis per a la direcció popularista.

Casado i Díaz Ayuso, la pintoresca -diguem-ho així- presidenta de la Comunitat de Madrid, han estat els responsables visibles de la soledat i la desorientació d’un partit que fa temps que ha perdut la brúixola. Els dos líders, home i dona, sobre els que el PP ha fet pivotar la seua embranzida contra la parella Sánchez-Iglesias no donen la talla. Una sospita cada vegada més compartida dins el propi partit.

Pablo Casado és massa inexpert i el seu nerviosisme creixent delata que li falten recursos per a comandar una formació política de les dimensions i la complexitat del PP. A més, el seu equip de confiança pateix del mateix mal. Teodoro García Egea és, com el seu cap de colla, un home de paraula fàcil, però sense substància. Cayetana Álvarez de Toledo és una portaveu que sols sap jugar a la desqualificació de tots i de tot. Els tres tendeixen a la sobreactuació, a la transcendència banal i a fer servir la darrera ocurrència com argument irrefutable.

La idea d’Aznar de reconstruir la dreta espanyola a la forma i manera que van presentar fa mesos a la madrilenya Plaça de Colom no ha funcionat. No estava previst que Abascal i la seua colla assoliren la presència que tenen a la Carrera de San Jerónimo, mentre que Ciudadanos ha pagat molt car el seguidisme de Rivera a les tesis de la dreta més carrinclona que s’ha vist des de fa molt.

Una altra peça important de l’estratègia de FAES per fer caure el govern de la coalició PSOE-Unides Podem, incomprensiblement estel·lar, es Isabel Díaz Ayuso.

Que alguns hagen pogut imaginar que la senyora en qüestió siga una mena de versió castissa del populisme d’extrema dreta que trobem exitós a d’altres països és cosa difícil d’entendre. És cert que li van posar un pes pesat com Miguel Ángel Rodríguez al costat, però MAR no pot fer miracles. No és sols que cada compareixença de Díaz Ayuso que no siga davant Jiménez Losantos o un altre per l’estil acaba en desastre. No és que les seues intervencions a l’Assemblea de Madrid siguen surrealistes. És que la gestió de la pandèmia a la Comunitat ha sigut dolorosament horrorosa. Un parell de dades: Madrid presenta el 29 per cent dels contagis per Coronavirus d’Espanya i el 33 per cent dels morts.

La gestió del PP durant els darrers vint anys que ha governat Madrid, amb una obsessió malaltissa contra la sanitat pública mentre s’ha primat la privada ha donat els resultats que es podien imaginar: és la penúltima regió en inversió d’euros per habitant, darrere d’Andalusia, i això s’ha notat i molt a l’hora de fer front al virus.

El darrer episodi, el de fer arribar al Govern de Sánchez la petició de passar a Fase 1 el dilluns 11, ha superat tot el que era imaginable. Van presentar un document en el que no s’hi donava la informació demandada i, a més a més, el document es va lliurar sense la signatura de cap responsable. Encara més: es va produir la dimissió prèvia de la Directora de Salud Pública per negar-se a presentar la petició en atenció a la situació sanitària del territori. La presidenta Díaz Ayuso no sols no ha sabut explicar el per què d’aquesta dimissió, és que ha afirmat que feia setmanes que no es reunia amb la responsable mèdica de la pandèmia en la regió [sic].

Díaz Ayuso arribà dues hores tard a una reunió de Sánchez amb tots els presidentes autonòmics perquè estava a l’aeroport fent-se fotos amb un avió que havia dut material sanitari de Xina. A la setmana següent, s’absentà de la vídeo conferència dels seus col·legues autonòmics perquè havia d’anar a missa a la Catedral de l’Almudena, ella i unes poques persones més.

Fa uns mesos va dir que enyorava els embussaments de Madrid perquè els considerava un senyal d’identitat de la ciutat. A l’Assemblea regional va afirmar que els menús de pizzes i hamburgueses les encanten als xiquets [en risc d’exclusió] i que son molt millors que els de Veneçuela. I així cada vegada que parla en públic. Va convertir el tancament de l’hospital d’IFEMA en una festa irresponsable, donant idea cabal de fins on estan disposats a arribar la parella MAR-Ayuso en l’obsessió per la publicitat i el marketing polític a qualsevol preu.

Sorprèn que, ara per ara, les enquestes no acusen la lamentable gestió de la crisi ni les clavades de pota continues de la presidenta, però més enllà de la perseverança de tants madrilenys en votar PP malgrat E. Aguirre, I. González o C. Cifuentes, tot fa pensar que “el model Madrid” del que parlava Pablo Casado no tindrà tiró en la resta d’Espanya.

El passat 2 de maig, festa de la Comunitat de Madrid, Pablo Casado va afirmar que "Isabel Díaz Ayuso està encertant en com es fa política. Amb proximitat, transparència i eficàcia”. No són pocs els que van recordar elogis de tenor paregut, fa anys, de Mariano Rajoy a personatges com Francisco Camps o Jaume Matas.

Si les coses continuen així, potser dins de no massa temps Díaz Ayuso estarà en situació similar a la dels ex presidents valencià i balear, i Casado haurà segut substituït per un altre líder en la direcció del Partit Popular, un partit que sembla perdut en la boira; perdut i comandat per uns personatges que tenen els peus de fang.

No és una bona notícia, però, que la dreta convencional espanyola es trobe desarborada i mancada d’una direcció qualificada. En la seua fugida cap al davant de Casado i companyia estan potenciant la polarització i la fractura política del país. Això, a més de beneficiar l’extrema dreta que sap rendibilitzar més i millor la crispació, entrebanca la viabilitat d’un gran pacte d’Estat per a fer front a les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia. Un greu problema sens dubte.

Un problema per a cada solució.

En els temps difícils que vivim, i en els que anem a viure, ens convindria saber barrejar rigor i indulgència, segurament a parts iguals. I aplicar-les als demés i auto aplicar-nos-les personalment. Tots, o la immensa majoria, tenim dificultats per a continuar respirant amb normalitat quan les incerteses i les pors campen completament deslliurades a la nostra rodalia.

Sabem, també és cert, que hi ha un segment del personal que no dubta, que està carregat de coneixements i de certeses, que uneixen la condició de perits especialistes en qualsevol tema i de jutges implacablement justiciers. És per això que no dubten a irrompre en l’escenari públic amb formes, àdhuc, de violència verbal. Insulten i desqualifiquen a tort i dret, però especialment a aquells que tenen responsabilitats de prendre decisions que ens afecten a tots. Són aquell grup d’homes i dones que, podríem dir-ho així, tenen un problema per a cada solució.

Ha circulat per les xarxes un esquema, la paternitat del qual ignore, extraordinàriament sintètic però molt explícit del que podria ser la carta de navegació que estan fent servir des de fa setmanes tant el Partit Popular com Vox, que podria haver estat creat a la FAES que dirigeix Aznar, un organisme que subministra teoria als dos partits. A més, el quadre constitueix una mena de manual de funcions per a aquelles persones que poden oferir un problema a qualsevol solució que se’ls hi done.

A aquest full de ruta es formulen sis preguntes i es proposen dotze respostes, dues per cada una d’aquelles. Vegem-ne com a mostra un parell d’elles.

Pregunta 1: S’aixecarà l'estat d'alarma? Si la resposta és No, la rèplica serà: “Irresponsable, genocida, comunista, bolivarià, pensa en les vides!”. Paral·lelament, si la resposta és Sí, la rèplica també serà negativa: “Va contra els drets humans, la democràcia i la llibertat. ¡Dictador!”.

Pregunta 2: ¿Tornen els treballadors a l'activitat? Si la resposta és No, la rèplica serà “Empobriràs al país per generacions. Zapatero 2.0!” Paral·lelament, si la resposta és Sí, la rèplica també serà negativa: “Anteposa l'economia a la salut. Tirà, ens envia al gulag!”.

Siga quina siga la pregunta, sempre la resposta és condemnatòria. Igualment passa amb les altres quatre preguntes quant a decisions a prendre per l’Executiu: Poden sortir els xiquets al carrer? Va a pagar alguna renda universal? Deixa a les autonomies en llibertat? Pren les mesures segons dades i els consensua? Si la resposta és No, mal; si és Sí, també mal.

Deixem de costat per un moment als polítics professionals, i pensem en aquell contingent de ciutadans que per diverses raons sempre juguen a la contra, sempre tenen la raó al complet, sempre basen les seues posicions en la deslegitimació dels qui no pensen com ells i, en paral·lel, arranquen d’uns suposats coneixements que en cap cas demostren. No som pocs els que ens ho preguntem: què els passa a aquestes persones?

Més enllà de les raons de tipus ideològic o partidari, mostren una feridora incapacitat per a posar-se en el lloc dels qui han de prendre decisions que afecten a milions de persones, i que han de fer-ho triant les més de les vegades entre una opció dolenta i altra pitjor. ¿Qui, en aquests moments turbulents voldria ser alcalde, conseller o president de res? ¿Qui voldria ser responsable d’una petita o d’una gran empresa, amb pocs o molts treballadors al seu càrrec? Qui voldria dirigir un hospital? Qui voldria ser rector d’una universitat?

Els ciutadans que no hem de prendre grans decisions hauríem de ser més comprensius amb els que sí tenen responsabilitats de gran calat, i hauríem de saber combinar rigor i indulgència de forma equilibrada. La realitat no pot gestionar-se amb sil·logismes o amb esquemes binaris; la realitat és un complicadíssim polinomi que no pot abordar-se des de la ximpleria de creure que tot allò desitjable és possible i, a més a més, ho és de forma immediata.

El dret a criticar aquelles disposicions que ens afecten o que ens interpel·len és sagrat, però confondre crítica amb deslegitimació és un error en el que no hauríem de caure. Aquest territori és el propi d’aquells que tenen interessos inconfessables, d’aquells que critiquen i des legitimen, que acusen i difamen sense aportar cap proposta alternativa. Com és el d’aquells ciutadans que sempre s’esforcen per trobar problemes a cada solució que se’ls hi propose.

El que haurem de saber és com de nombrós és aquest grup, si és majoritari o no. Tot fa pensar que no, que són minoritaris; que el segment majoritari de la societat és el de la gent assenyada que sap exercir la crítica sense caure en la deslegitimació de l’altre, que combina rigor i indulgència, que sap posar-se en lloc de l’altre.

Aquell grup per al que tot és negatiu; eixos que tenen un problema per a cada solució són molt sorollosos i són molt invasius, així que de vegades podem pensar que en són més dels que en realitat són. Ara que sembla que la borrasca sanitària comença a escampar, ara que començarem a fer passes envers la nova normalitat que a poc a poc anirem descobrint, serà el moment de demostrar-los que són, efectivament, una minoria.

Mentides i periodisme.

Està tenint èxit d’audiència una sèrie nord-americana, The Newsroom, que pivota sobre la redacció d’un telenotícies de nit, conduït per un carismàtic i polèmic periodista; una estrella informativa d’una cadena per cable. És un home conservador però d’elevada deontologia professional, que es declara afí al Partit Republicà, però que és odiat per bona part dels seus correligionaris atés que no dubta en ser ferotgement crític amb algunes actuacions dels líders del partit o amb algunes de les posicions polítiques dels republicans. És un periodista de gran prestigi, bastant cínic, i temible en les seues entrevistes en directe, on repregunta implacable fins a despullar les mentides o els interessos ocults d’aquells que es posen davant la seua llengua afilada. El seu nom és Will McAvoy, i està interpretat per l’actor Jeff Daniels, qui va ser guardonat en 2013 amb el Primetime Emmy al millor actor per aquesta sèrie.

Els capítols resulten interessants especialment per a acostar-nos a la comprensió de com funciona el món de la televisió als Estats Units, de com estan d’imbricats els interessos comercials dels mitjans de comunicació amb els empresarials i amb els polítics, i això amb la cruesa que sovint mostren les sèries o les pel·lícules d’aquell país, completament descarnades en aquest sentit. L’acció passa durant la primera presidència de Barak Obama, al qual la cadena televisiva, l’ACN (Atlantis Cable News), li té posada la proa. Però, tot i amb això, McAvoy és crític, però molt professional. Això ja irrita prou els republicans, però el que més els provoca és la seua posició bel·ligerant i implacable contra les bajanades de les que fan bandera els del Tea Party.

N’hi ha coses per les quals el periodista no està disposat a passar, la qual cosa li costarà un dur enfrontament amb l’accionista majoritària de l’ACN que estarà a punt de costar-li no sols el lloc de treball, sinó la carrera professional.

En un dels episodis arriba a l’ACN, com a d’altres mitjans informatius dels EEUU, una notícia d’una quasi desconeguda agència de l’Índia, país que Obama va a visitar en dates pròximes. La nota informativa que arriba diu que la visita d’Obama costarà 200 milions de dòlars.

Amb eixa notícia de partida, apareix una primera rèplica als EUA que la confirma i afegeix que seran 200 milions “al dia”, i que com va a durar 10 dies (llarga visita en la història de la diplomàcia recent, per cert), les despeses presidencials seran 2.000 milions. Una tercera incorpora una nova dada: el seguici que durà Obama estarà composat per 3.500 persones. Finalment, una quarta, afegeix que Obama serà acompanyat per més de trenta navilis de la US Navy, quasi un terç de la marina dels EUA. Eixa bola anirà fent-se cada cop més gran i, des de les files republicanes només la veu de Will McAvoy s’aixecarà per a desmentir-la i per a denunciar el bulo informatiu.

Tornem a casa i deixem la ficció televisiva. Durant la sessió del Congrés de dimecres passat, amb motiu de la votació sobre la pròrroga de l’estat d’alarma, Pablo Casado va pujar a la tribuna exhibint un informe australià, publicat per un desconegut Institute of Certified Management Accountants (ICMA) d'Austràlia, que afirma, literalment, que la gestió espanyola de la crisi del COVID 19 és la pitjor del món. El líder del PP va exhibir el document com una prova indiscutible i objectiva del desastre i la incompetència de les que acusa al govern de Pedro Sánchez dia rere dia.

Lògicament alguns periodistes que mereixen el títol van posar-se a aclarir qui era l’institut australià i quina la seua solvència. El resultat va ser demolidor per a Pablo Casado i el PP: el document australià que situa Espanya com el pitjor país en gestionar la pandèmia ni és un informe, ni ho ha fet un equip, ni són investigadors científics o acadèmics. Es tracta d'una empresa de gestió comptable i financera formada per una xarxa de consultors, que es dediquen fonamentalment a afegir valor empresarial i estendre certificats de negocis.

Entrevistat per la Cadena SER, el seu autor, comptable de professió, va reconèixer que ha treballat amb algoritmes de la seua collita però que no ha seguit el cas d'Espanya ni tan sols per la premsa.

A la trompeteria apocalíptica de Pablo Casado des de la tribuna del Congrés, enarborant el document australià, van sumar-se en cascada premsa i mitjans afins a la dreta i l’extrema dreta, i les xarxes que les secunden van bullir amb la notícia que, des d’Austràlia, poca broma, es posava negre sobre blanc la nefanda gestió de Sánchez.

Així, per exemple, el diari La Razón, amb alardó tipogràfic va titular a l’endemà: “Espanya, el país que pitjor gestiona la crisi del Covid-19”, i en l’entradeta reblava el clau: “La gestió de Govern de Pedro Sánchez ha caigut fins a l'últim lloc en el rànquing elaborat per un equip d'investigadors australians”. Tal qual. Ho havia dit Pablo Casado. Amén.

Amb les oportunes consideracions, l’episodi de l’Institut australià i Pablo Casado recorda el capítol de The Newsroom i el viatge d’Obama a l’Índia. Dit això, on estan els Will McAvoy de la comunicació conservadora espanyola? No n’hi ha, diguem-ho clar.

Això no fa sinó confirmar un dèficit greu i preocupant que rebaixa sensiblement la qualitat de la democràcia espanyola. Un problema ben important, perquè el periodisme professional, conservador o progressista, no pot ser un difusor de mentides.

Cal un armistici per poder apagar l’incendi.

Fins i tot en períodes de guerra els enemics més irreconciliables han sigut capaços de signar un alto el foc temporal. Per a negociar, per a retirar els morts, per a passar els nadals sense matar-se.

Doncs bé, tant com molts s’han aficionat de manera tan abusiva com enganyosa a les metàfores bèl·liques ens aquestes setmanes, podrien fer un pas més enllà i plantejar-se un cessament d’hostilitats, un armistici.

Som molts els qui, en aquest sentit, clamem en el desert. La cosa és que a casa nostra ningú proposa una treva. Ni entre el Govern i el principal partit de l’oposició, ni dins del propi Govern, ni entre el govern central i els autonòmics, ni entre alguns mitjans de comunicació i els qui tenen la responsabilitat de pilotar la crisi, ni tan sols entre els ciutadans a les xarxes socials, a les que han aparegut les dues Espanyes, una vegada més. Sembla que ningú és capaç de cessar en els atacs, en la fustigació als altres.

Alguns que potser podrien ser mediadors simplement no estan. L’Església Catòlica, tan manefla i entrometida sempre, continua desapareguda i ni tan sols apareix per practicar la misericòrdia i la caritat que tant predica en altres moments. Tampoc Felipe de Borbón, de qui la Constitució diu que arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, fa altra cosa que aparicions fantasmagòriques com un personatge en busca d’un paper encara que siga de meritori en l’obra.

Allò que tenim contra el Covid 19 no és una guerra, però sí n’hi ha els qui s’esforçen a diari en convertir el país en un camp de batalla. Qualsevol motiu és excusa per a atonyinar l’adversari sense pietat.

No importa si les queixes o les exigències de qui siga contra el Govern estan o no fonamentades, des de les trinxeres del PP i Vox són munició per al foc a discreció sobre La Moncloa. No importa si un partit com el PP no fa el que tocaria a Madrid o a Andalusia, però això mateix exigeix a crits que el govern ho faça amb caràcter d’urgència a tota Espanya. ¡Que se li passe el test als 47 milions d’espanyols demà mateix, sense falta! ¡Que les xifres siguen exactes! ¡Que ens passen els informes dels suposats experts! Però ja! Quant que els agrada allò del “ordeno y mando”.

El govern, al seu torn, massa sovint actua amb una desimboltura altiva que recorda als González, Aznar o Rajoy de les legislatures amb majoria absoluta. Aquelles èpoques “del rodillo”. A més, sembla mentida tants gols en pròpia porta com es fan en matèria de comunicació i de relacions i tracte amb alguns que són socis naturals indispensables.

Vox no està per aportar res en positiu: ells i elles amb excitar les pors de molts i les rancúnies d’altres, amb embolicar la troca difonent rumors falsos i tremendistes, amb acusacions contra tot i contra tots, i amb exhibir banderes i banderetes d’Espanya, ja en tenen prou. La CUP, està, però d’incògnit, com si dormiren una sesta tranquil·la i descansada, que ells són anti-sistema com cal, i no es claven en menudeses com ara la pandèmia. Els indepes de Junts per Catalunya continuen amb allò de “que hay de lo mío”, impertèrrits; i Torra passant, si més no, de mitja Catalunya. Mentrimentres, ERC està com gairebé sempre: intentant tocar tots els palos al mateix temps, i passen de la posició més assenyada i compromesa amb la situació a exigir que no s’ature la Mesa que ha de debatre la qüestió catalana. Serà necessari això ara?

El PSOE i Unides Podem no perden ocasió de revelar quantes desconfiances acumulen, i si el personalisme de Sánchez resulta preocupant, el d’Iglesias no desmereix. Resulta lamentable que no siguen capaços de deixar de competir per quotes de pantalla, per rendibilitzar els anuncis de grans coses que vindran. Si encara rivalitzaren per èxits aconseguits, ja seria difícil de justificar al mig de la pandèmia, però que pugnen per veure qui anuncia més prompte les coses bones que faran en un futur indeterminat, resulta tan patètic com irritant. A més, resulta decebedor que s’anuncien a bombo i plateret coses bones que després no es compleixen.

Els ciutadans del carrer tampoc no anem massa fins. En compte de mantindre, o intentar mantindré, els nervis, tendim a adscriure’ns al bloc “dels nostres”. Els “altres” són tan dolents, tan impresentables, que la temptació de tancar files i entrar en conflicte és massa sovint la resposta més senzilla. Un servidor, també cau sovint en el pecat.

Sembla, però, que tots ens oblidem de quina és la situació en la que ens ha posat el maleit Covid19.

Cada cop n’hi ha més gent que ho està passant entre mal i fatal, i que la seua situació no sembla reversible a curt termini; per a molts ni a mitjà. Quanta gent n’hi ha a casa seua, tancada en condicions poc o gens confortables, amb menys metres dels que necessitarien, amb els xiquets pujant-se per les parets després d’estar un mes tancats, sense més recurs d’entreteniment que la televisió o els mòbils tot el sant dia. Quants infants i adolescents que no sols no poden accedir a l’ensenyament on line, sinó que no poden ni fer tres menjars de calent al dia. Quanta gent amb un salari que no arriba o que ja no existeix, ni se sap quan tornarà, preocupats pels més majors de la família, aïllats a casa seua o dins una residència assetjada pel virus.

Tot amb tot, bona part de la ciutadania acudeix fidelment als balcons al caure la vesprada, a aplaudir la gent que està al front, en primera línia, per seguir amb el llenguatge bèl·lic, tan de moda. Si més no, durant cinc minuts al dia eixos ciutadans donen un exemple d’unitat: són cinc minuts d’Alto el foc. Quasi literals, perquè una hora més tard, uns quants -molts menys- tornen a colpejar les cassoles contra el Govern.

Quan té ocasió, aquesta ciutadania parla també amb les enquestes. Unes quantes coincideixen que el 90 per cent, pam amunt pam avall, demanen que els responsables de treure’ns endavant col·laboren, que parlen, que negocien, que pacten, que ajuden, que no donen més faena de la que ja n’hi ha, que no parlen si no tenen res a dir, que no es preocupen per eixir en la foto, que ara no importen les fotos.

Tanmateix, els qui estan repartint-se garrotades fan com que sí, però no. No fan ni miqueta de cas. Cadascú a la seua.

Semblen no adonar-se’n de com ha canviat el món en un parell de mesos, de com està el país en poques setmanes. Per no voler veure la realitat, ni tan sols s’han adonat de com de disfuncional és l’Estat espanyol per afrontar un problema tan gran com el que patim. Costa treball de creure que tinguem greus problemes fins i tot per a comptar els morts per la pandèmia.

Ho diuen els que saben. Enlloc, en cap país, se sap ben bé què fer. Si de cas, se sap quines coses no s’han de fer. La resta són hipòtesis, teories que caldrà validar o no pel mètode de prova/error. Però, això és impossible fer-ho raonablement bé en aquest clima de confrontació generalitzada en el que estem. Perquè l’enfrontament intern si que és una realitat made in Spain.

Així doncs, per a fer front a la crisi sanitària i per a poder enfrontar la reconstrucció social i econòmica serà imprescindible signar un armistici entre tots els actors implicats, incloent-hi els ciutadans del carrer. L’edifici està en flames, tots els veïns, o la majoria si més no, hauríem de col·laborar a apagar-lo. No es pot entendre que continuem insultant-nos, desacreditant-nos o ignorant-nos mentre l’incendi avança sense control.

Del respecte i la bona educació en la política i en la vida.

Fa molts dies que els ciutadans estem confinats a casa i el cansament comença a notar-se en les converses que mantenim per vídeo, per veu o per WhatsApp. És cert que, a diferència del que passava dues setmanes arrere, ja s’hi veu llum al final del túnel; però també és evident que encara en queda molt de túnel. Queda molt i no és costera avall, precisament, el que caldrà caminar.

El cansament per estar tancats a casa, però, és gairebé un luxe per als qui només han de preocupar-se per la sensació d’una certa claustrofòbia. Això no és res en comparació amb els patiments dels que no saben si tindran o no treball en poder eixir de casa, dels que no saben si podran pagar el lloguer o l’hipoteca els propers mesos, dels que no saben si quan tot passe el seu sector laboral encara tardarà mesos i mesos a reactivar-se.

Altres ciutadans afegeixen a la fatiga i la incertesa el dolor per la pèrdua d’una persona estimada de la qual no van poder ni acomiadar-se. Com n’hi ha, també, milers de sanitaris que estan lluitant cos a cos a la trinxera hospitalària -amb massa baixes, per cert- als quals els aplaudiments de cada poqueta nit els reconforta, sí, però no saben si ens oblidarem d’ells quan el pitjor de la tempesta passe.

¿Ens oblidarem d’exigir als qui manen que han d’incrementar la inversió en salut, i que això s’haurà de fer a despesa d’altres partides comptables? Potser ens oblidarem de com ara estem d’agraïts als transportistes, a la gent de la neteja, a la dels supermercats, als llauradors i als ramaders o a la gent de la mar. Esperem que no.

Però, mentre arriba el dia després, els confinats i els que estan a la avantguarda per a que la majoria puguem estar tancats a pany i clau assistim a un espectacle indigne i lamentable, alhora que trist i decebedor. També tan irritant com perillós. Parle, clar, d’allò que està passant entre els diversos partits polítics que representen la ciutadania en les diverses instàncies de govern, però singularment al Parlament de Madrid.

Que quede clar que no es poden repartir responsabilitats de forma equiparable entre els diversos actors. No, en parlar de respecte i de bona educació no és comparable l’avaluació que mereix el Govern i la que hem d’adjudicar-li a l’oposició. El balanç entre els uns i els altres és aclaparadorament desfavorable per a l’oposició que pren seient als escons del PP i de Vox.

Dels d’Abascal i companyia no pot esperar-se una altra cosa que un discurs anti-sistema que traspua elevades dosis d'odi que ni amaguen ni dissimulen. És la seua estratègia, atacar, atacar i atacar sense descans un govern al que voldrien ensorrar per a sempre més. Ells són molts i perillosos, però el més greu és que el Partit Popular els secunda -en el fons i en les formes- en l’atac a tot el que és la difícil i complicada tasca de govern en aquests moments.

Efectivament, el problema més agut, el de les arestes més tallants, és el que presenta el Partit Popular, alimentat ideològicament per la FAES d’Aznar, i representat per Pablo Casado y Cayetana Álvarez de Toledo, sapadors experts en demolició de la convivència democràtica en l’Espanya actual.

Al PP no han digerit encara la moció de censura contra Rajoy i, amb el comportament que en ells és tradicional, podem seure còmodes perquè eixa digestió, si arriba, tardarà anys. Si arriba. Mentrimentres, ni la cruesa de la situació, ni el patiment de milions de persones, els incita a aportar res en positiu. Sols intentar erosionar el Govern inclús al preu de minar la confiança dels ciutadans, al preu de desmoralitzar-los per un indecent càlcul partidari.

El jove dirigent que hi figura com a líder, si més no el que apareix en públic, Pablo Casado, és un home de paraula fàcil, especialment de mala paraula. És persona propensa a l'exageració dels dèficits dels altres i a l'enaltiment de les virtuts pròpies. A més, és capaç d'acusar ferotgement als demés de defectes o insuficiències que ell mateix pateix o comet, però que amaga sense cap rubor. Però si en alguna cosa destaca veritablement el líder (?) del PP és a l'hora d'insultar als seus adversaris. Ha demostrat sobradament que està capacitat per enfilar un insult rere altre fins a arribar a aconseguir repertoris escandalosos que farien empal·lidir al més groller dels bergants de taverna portuària.

En la darrera sessió de control al Govern no va arribar a embastar la quasi vintena d’insults que va dedicar-li al President del Govern fa uns mesos, però tampoc va estar fluixa l’actuació. En una duríssima intervenció en la que va ser capaç de exigir-li a Pedro Sánchez que "el pes de el cost de la crisi caiga sobre l'Estat" i, al mateix temps, que “rebaixe els impostos”, Casado li va dedicar a Pedro Sánchez unes paraules que quedaran per a sempre en el llibre de sessions del Congrés: "Vostè no mereix el suport de l'oposició. La seua arrogància, les seues mentides i la seua ineficàcia són un còctel explosiu per a Espanya".

Casado no explica quines són les pretensions actuals del PP. Fer caure ara el Govern de Sánchez, per a fer què? No n’hi ha cap altra majoria possible. Convocar eleccions? No potser. O sí, a mitjan termini. La conclusió més lògica és que només estan pensant en el dia després. Volen desgastar i desgastar el Govern per fer-lo caure tan bon punt amaine la tempesta, per a fer-se amb el boti de les restes del naufragi.

El Govern parla ara de reeditar aquells Pactes de La Moncloa de 1977. Més enllà de si la idea -o el nom de la idea- és bona, dolenta o regular, és impossible que persones que estan insultant sense descans i persones que estan rebent tan greus insults puguen pactar res que no siguen els padrins per a batre’s a primera sang a trenc d’alba.

El Govern no hauria de caure en el parany que li posen cada dia al davant les dretes extremes, perquè ha de dedicar-se a governar i a treure el país endavant. I treure el país vol dir treure a la gent, de l’hospital i de la cua de les oficines de l’atur.

Cada vegada n’hi ha més distància entre el que són comportaments habituals en l’escenari de la política partidària i el que són els convencionals en l’escenari en el que vivim la majoria de la ciutadania. Ja era una distància abismal abans la pandèmia, però dia rere dia encara s’eixampla més.

¿Com és possible que milions de persones cansades o esgotades i atemorides o espantades hagen de suportar l’espectacle de manca de respecte i d’educació elemental amb el que les dretes espanyoles es prodiguen i ens martiritzen cada dia?

¿És que no poden fer una oposició radical sense aixecar la veu i sense recórrer a l’insult i la desqualificació? ¿Així és com es comporten en la seua vida quotidiana, així gestionen les seues discrepàncies amb altres persones del seu entorn? Doncs si és així, en la vida particular ja veuran com s’ho fan i qui els aguanta, però en la vida pública convindria que cediren el lloc a altres. Convindria que no castigaren més una població que molt majoritàriament voldria que tots empentarem en la mateixa direcció per a eixir del pantà.