Derogar també la història?

                                                                [Foto Eva Máñez]

Hui Alfons Cervera aborda, una vegada més perquè és impossible no fer-ho amb freqüència, la complicada relació entre la dreta espanyola i la història. Ho fa l'escriptor insistint en l'ominosa insistència, del PP en general i de Feijóo en particular, en què parlar de la memòria històrica de la guerra i del franquisme és reobrir ferides. "Otra vez la burrica al trigo", escriu Cervera. Roda i volta, afegiria jo. 

Reobrir ferides? Ja he dit en alguna ocasió que Feijóo no sols vol derogar Pedro Sánchez; també vol derogar la història. La que a ell li destorba, clar. Vol derogar la història de la Espanya de la que ell no en forma part; de l'Espanya que no quadra amb el seu relat, en l'ús polític que ell i els seus fan de la història d'aquest país.

Voldria saber jo si Feijóo seria capaç de mirar els ulls a eixes ancianes, a eixos vells, que ha retratat Eva Mañez​ amb la caixeta coberta per la bandera tricolor amb les restes del seu pare, de la seua mare, del seu germà... i dir-los a la cara què ja n'hi ha prou d'obrir fosses, que ja n'hi ha prou de plorar davant les restes dels seus, que ja n'hi ha prou de reobrir ferides. 

Vull pensar que no, que no tindria valor. Cap ser humà podria fer-ho. 

Però, també està clar que el senyor Feijóo vol governar per a tornar a tancar eixes fosses, encara que queden obertes les ferides d'aquells -els que encara viuen- que les pateixen des d'aquell terrible 18 de juliol, avui 87 anys. 

Tant de bo poguem impedir-lo. 

23J: Cal no posar-nos d’esquenes a la vida.

 

De vegades cal llegir, explicava ja fa molts anys Enrique Tierno Galván, com beuen aigua les gallines: aixecant el cap de tant en tant. Ara, com no podria ser d’una altra forma, “la democràcia” està en boca de tots els actors polítics rellevants, i també en boca d’una opinió pública sensibilitzada per la cita electoral. Seria bo recordar Tierno Galván quan llegim segons quins discursos electorals.

Convé recordar algunes idees senzilles, bàsiques diria jo, al voltant del que és un sistema democràtic, un règim polític democràtic, una vertadera democràcia.

1)    La democràcia és un règim polític que resol qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l'Estat i com es canalitzen els conflictes i les demandes socials.

 2)    Conflictes sempre n’hi ha, sempre. El que la democràcia facilita és com abordar-los i és, sense discussió, el millor sistema conegut per a fer-ho.

 3)    Tot això s'aborda des de la sobirania popular, l'Estat de dret, les eleccions lliures i convocades amb regularitat pre-fixada, les llibertats públiques, la igualtat dels ciutadans davant la llei, la solució pacífica dels conflictes i el control legítim de la violència que, entre altres coses, inclou el fet que els militars i els cossos policials estan sotmesos al poder civil democràticament triat.

 4)    A més, la democràcia ha d'assegurar els principis de la majoria i el respecte a les minories i la separació de poders de l'Estat.

Al final, no obstant, certificats aquests requisits bàsics. La pregunta que haurem de respondre és la de la qualitat de la democràcia realment existent. I això és el que està en discussió en les eleccions del proper diumenge.

N’hi ha dues posicions bàsiques, majoritàries arreu les Espanyes, en concurs.

Una que demana menys Estat social, més pes del mercat com a mesura de totes les coses; un Estat en el que tot és una mercaderia, incloent-hi la salut i l’educació. Una societat en la que les llibertats fonamentals estan modelades per les creences, les supersticions i els valors conservadors; fins i tot, com és el cas, arribant a la supressió de totes aquelles llibertats que no sintonitzen amb les seues posicions (com és el cas de VOX).

Altra que proposa més Estat social, millorant més i més la seua capacitat redistributiva per a equilibrar els dèficits de partida dels més vulnerables, i assegurant un marc de llibertats fonamentals quant més ample i protegit millor. Un marc que emfatitza la igualtat entre dones i homes, la protecció dels col·lectius minoritaris (LGTBI, migrants), i vol preservar el medi ambient.

Els/les qui s’ubiquen en la primera posició, tenen dues grans opcions: votar per Feijóo (PP) o per Abascal (VOX). El PP de Feijóo renega de boqueta de VOX, afirma que no el vol de soci, però és mentida com els fets han demostrat.

Els/les que s’identifiquen amb la segona, poden votar per Sánchez (PSOE) o per Díaz (Compromís SUMAR, en el cas valencià). Tots dos són transparents i anuncien que governaran junts.

També n’hi ha per als que la cosa no va amb ells o elles; consideren que no els afectarà passe el que passe en la nit del 23J. S’equivoquen, però estan en el seu dret de no participar en la decisió inicial de triar “qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l'Estat i com es canalitzen els conflictes i les demandes socials”.

S’auto-exclouen, i és legítim. Però, renunciar voluntàriament a exercir com a ciutadans i ciutadanes de ple dret és posar-se d’esquenes a la vida.

Las gentes de izquierdas ante el 23J.

 

L'article comença així: 

Estamos en vísperas de una cita transcendental con las urnas. Quizá las elecciones más determinantes de las últimas décadas, en las que las izquierdas quieren reeditar un gobierno de coalición, el primero de nuestra historia reciente, ante el ataque de unas derechas que presentan una enmienda a la totalidad a lo que han sido los avances económicos, sociales, legales y culturales de la legislatura que ahora concluye. 

Es evidente que el balance de lo que ha sido la coalición de las izquierdas tiene sus luces y sus sombras, pero me encuentro entre quienes piensan que son sustancialmente más las primeras que las segundas. También creo que se puede afirmar sin temor a errar que las amenazas de las derechas de desandar todo lo avanzado en estos años son muy verosímiles.

Es por ello que anoto algunas reflexiones en torno a la izquierda política de los últimos cincuenta años. Las sintetizo en una decena de apuntes que me permitirán una conclusión final que, creo, se desprende de estos. 

El contingut total de la peça està en el següent enllaç:

Article que vaig publicar el dia 14 de juliol de 2023 al diari LEVANTE-EMV

PELS NOSTRES DRETS, NI UN PAS ENRERE!

 

Aquest blog va estar actiu de forma continuada y quasi amb freqüència setmanal entre 2013 i 2020. Després, de forma esporàdica, entre 2021 i 2022. 

Ara torna i ho fa amb la intenció de col·laborar a mantindre [i contribuir a millorar] la qualitat de la nostra democràcia. 

No ens enganyem: la qualitat de la nostra democràcia està en franc i versemblant procés de deteriorar-se de forma dràstica si el tàndem PP-VOX, Feijóo-Abascal, aconseguieixen imposar-se a les eleccions del proper 23J. 

Hem de fer tot el que estiga a les nostres mans per a no perdre qualitat democràtica.

En aquest sentit, avui he publicat algunes notes al Facebook. Trasllade una a aquest blog, tot recordant als interessats que és ben fàcil accedir a la versió en altres llengües, singularment el castellà, amb el traductor que el propi bloc incorpora. 

Article, a Levante-EMV, d'avui diumenge 16 de juliol d'Alfons Cervera:

El meu comentari: Com m'agradaria que la columna d'avui d'Alfons Cervera arribara a eixes dones que dubten si votar o no el proper dia 23.

Dubten, potser, perquè estan decebudes, emprenyades o cansades. Dubten, entenc, imagine, perquè saben que són mitja Humanitat però no tenen el pes que haurien de tindre en l'organització i el funcionament de la societat universal. Moltes, en la nostra, estan encabronades per polèmiques, controversies, enfrontaments que han obert una trista i lamentable esquerda en el moviment feminista.

La maleïda veritat és que tenen motius.

Però, com diu el lema de la manifestació convocada per al proper dia 20, a la que també esmenta Cervera, cal No Fer ni un Pas Enrere. No n'hi ha temps més que per a reduir a la mínima expressió a eixa "Mala gente que camina / y va apestando la tierra".

Mala gent que camina o està parada, apartant-se d'una pancarta que clama per una vida arrabassada per un masclista en un assassinat per violència de gènere. Mala gent insensible pel dolor que serà vitalici d'un xiquet de dotze anys que ha vist com son pare matava a sa mare abans de suicidar-se.

Mala gent, molt mala gent, sí. I molta pudor escampada per allà on passen.

La cara més lletja de l’Espanya actual.

La cara més lletja de l’Espanya actual és la que mostra amb tossudesa els pitjors defectes de sempre: la supèrbia autoritària, uniformitzadora i absolutament mancada de respecte per tot el que no siga un ideal anacrònic de cartró pedra. És l'Espanya ultranacionalista, reaccionària i autoritària alhora. L'Espanya que resulta d'un cert complexe d'inferioritat que, disfressat d'orgull, practiquen de forma impúdica des del centre envers les perifèries peninsulars. Un complexe compartit per les rodalies regionals de la capital de l'Estat, i que és lloc d’encontre més enllà de les sigles partidàries: des de Casado i Ayuso a Felipe González o García Page, per no parlar d'altres i deixant al tinter els neofeixistes que aspiren a liderar el "macizo de la raza" del que parlara Antonio Machado.

Voldrien fer que la seua visió d’Espanya fora única i assumida sense cap objecció, i per això omplin qualsevol espai amb metres i metres de bandera, imposen l'himne nacional a les escoles, i volen de nou la foto del cap de l'Estat a les aules. A més, i la cosa no n’ha fet més que començar, han decidit erigir un monument de 3 metres d’altura a la Legión espanyola en el pur centre de Madrid, i amenacen en replicar-lo a tot arreu. Però, és que no tenen memòria històrica? No han comprés que Franco va fracassar amb allò de la “España Una”? Encara més: que no han aprés res durant la darrera dècada?

El conflicte amb Catalunya, convindria no oblidar-ho, va adquirir proporcions mai no vistes, insospitades, per la innacció d'aquesta dreta furibunda, que és incapaç de veure més enllà del seu melic. No van voler actuar políticament, i fidels a l’estil de Rajoy, van decidir allò de “la Fiscalia te lo afina”. Doncs va ser que no. No sols no ho va afinar, sinó que el Tribunal Suprem va apuntar-se a allò del “quant que pitjor, millor”. Exactament igual, mira per on, que el sector més intransigent de l’independentisme català.

La gran part del Poder Judicial, a la vista està, connecta amb la posició i la visió de les dretes hispàniques, i procura tombar qualsevol decisió dels poders polítics –de qualsevol nivell- que qüestione la seua concepció de com ha de ser Espanya.

Van castigar els líders de l’independentisme –que van anar molt més enllà d’on era raonable, i que no poden dir que són absolutament innocents- amb unes penes que estan més prop de la venjança que de la justícia, i ara que Pedro Sánchez parla d’indults s’han posat histèrics, treballant en tàndem, en un “vinga i dale” continu amb els Casado, Abascal i companyia. Amb la Brunete mediàtica, clar, com sempre, bramant inclús per damunt de com acostumen.

Veritat és que des de l’independentisme n’hi ha massa tossuderia i un cert desig de provocació quan apunten allò de “ho tornarem a fer”. Costa treball d’entendre què volen i on van. 

Doncs bé, comptat i debatut, malgrat tot, malgrat tots els que estan en contra d’afluixar la corda tensa i tirant entre Catalunya i la resta de les Espanyes, pense que cal arriscar per rebaixar el risc de fractura total. 

És per això que espere que el president Sánchez tire endavant amb la idea de l’indult. No en queda altra. No sols és una forma de reconduir la sensació de venjança molt estesa entre els catalans, és que políticament és l’única opció possible per a enfrontat –per a enfrontar, per a abordar, no per a resoldre- el problema entre Catalunya i la resta d’Espanya. 

Contràriament a aquells que són partidaris de derrotar a l’independentisme català al preu que calga [si això fora possible així, simplement amb mà dura], soc partidari de la negociació i el pacte per la convivència, pel reconeixement mutu, per unes noves pautes de relació entre les nacions de les Espanyes en el marc de la Unió Europea. Llavors la meua conclusió seria: “Senyor President, avant amb els indults”; conscient, això també, dels riscos immensos que correm. Paral·lelament, pregaria al sector més pragmàtic de l’independentisme que apostara igualment per la distensió i la convivència. El clima en el que estem instal·lats, cadascú amb el seu nivell de responsabilitat, no condueix més que a l’abisme per el que tots plegats ens despenyarem si no som capaços de canviar el rumb.

I Pablo va deixar el govern...

Va ser la d'ahir una bomba informativa: Pablo Iglesias abandona el govern central per a presentar-se a les eleccions madrilenyes.

Des del minut següent a la notícia, les interpretacions, anàlisis, opinions, valoracions, elucubracions, etc., etc., s'han succeït sense solució de continuïtat. Jo també crec, com Javier Pérez Royo, que la decisió d'Iglesias està carregada de sentit. Per diverses raons. La més important, crec, és que la política espanyola passa, massa i tot, per Madrid i pel que Madrid significa i representa.

La batalla electoral que està convocada per al 4 de maig, no és un combat circumscrit a la comunitat autònoma madrilenya, sinó que, precisament, per com Madrid condiciona la política espanyola, és una fita d'una enorme transcendència. Aquella que alguns ja en diuen la Trumpita, la senyora Ayuso, és la cap visible d'una involució política semblant a la de Donald Trump als Estats Units en 2016. No és una conservadora, no és el PP convencional, és una altra cosa. És potent, com Donald Trump amb les seues ximpleries, les seues mentides, les seues simplificacions, fins i tot amb les seues estupideses. Però, així i tot ella no és suficientment forta per a determinar la política madrilenya -i l'espanyola- sense anar de bracet amb VOX. Aquests post feixistes, neo franquistes sense complexos, són un perill no sols per a la democràcia, ho són per a la convivència. Una aliança permanent i triomfadora entre el PP d'Ayuso i VOX, amb l'immens efecte amplificador que té Madrid, és una amenaça per a tots els demòcrates espanyols.

Pablo Iglesias ho ha entés bé, allò de que la partida de Madrid és política espanyola de totes totes. I ha decidit jugar-la. Com? Ho veurem en pocs dies. Són moltes, com ell mateix ha dit, les cicatrius de la relació entre ell i Errejón, entre Podemos i Más Madrid. El partit d'Errejón és més fort en aquella autonomia, i la seua candidata Mónica Garcia és una dona tan potent com puga ser Yolanda Díaz, a qui Iglesias ja ha presentat com la propera cap de cartell d'Unides Podem en les eleccions legislatives. Mónica Garcia ha mantingut una batalla sense descans contra Ayuso, i ha sigut la vertadera opositora al Trio de Colón de l'Assemblea de Madrid. I això mentre el PSOE madrileny, liderat per un home tan valuós com incapaç de jugar a la política imposada per la dreta trumpista madrilenya, ha estat desaparegut sense combatre.

A parer meu, Mónica Garcia és la millor candidata per a una possible coalició entre Más Madrid i Unides Podem. Molt millor que Pablo Iglesias qui, tanmateix, seria un magnífic número dos d'eixa candidatura. Així sí que podria confirmar l'argument que ell fa servir en les darreres hores de forma insistent: un militant ha d'estar allò on se'l necessita.

Ángel Gabilondo i el PSOE de Madrid tenen un paper a jugar més que important, i també una immensa responsabilitat. El temps recent no indueix, precisament, a l'optimisme quant a la seua actuació, però ara que les alarmes democràtiques estan incandescents, és necessari que canvien el guió que han seguit darrerament. Això, i una esquerra més enllà del PSOE unida sota el lideratge de Mónica García, amb Pablo Iglesias en tàndem a la papereta electoral, podria incrementar la participació d'electors que han assolit un nivell de decepció política massa elevat, tant com per a quedar-se a casa el 4 de maig proper.

Veurem si, després del joc d'aficionats, d'amateurs de la política, que s'ha vist a Múrcia, algú posa trellat a l'escenari madrileny. Íñigo Errejón, Mónica García, Pablo Iglesias, Ángel Gabilondo i altres són persones qualificades, intel·ligents, amb experiència política sobrada. Sobre ells recau la responsabilitat de fer front a la senyora Ayuso i els seus amics de VOX. De fer front a uns polítics que entenen que ser feixista és estar en el costat correcte de la Història.

Què fer davant l’ocàs de la monarquia espanyola?

La parella reial està fent una gira per les Espanyes que està plantejada com una campanya de promoció publicitària d’un producte que ha caigut en barrina quant a la valoració dels consumidors. Si fos una mercaderia més, podríem dir que mentre que durant anys “es venia a soles”, i gaudia d’una excel·lent demanda, ara ha perdut una incalculable quota de mercat. Tan incalculable que ningú, ni tampoc el Centre d’Investigacions Sociològiques, s’atreveix a preguntar-li als ciutadans quin grau de suport atorguen a la institució monàrquica espanyola.

El viatge del rei Felipe i la seua senyora, la reina, està resultant entre patètic i catastròfic a efectes d’opinió publicada. Són dos personatges que volen interpretar un paper per al que cap responsable de càsting els hauria llogat mai. Ella, Leticia, una senyora periodista de professió, ha d’haver oblidat a hores d’ara com és la vida, la realitat i el comportament de la gent del carrer, de la immensa majoria dels ciutadans. Ell, Felipe, no ho ha sabut mai perquè mai ha viscut amb normalitat, amb naturalitat, com vivien i viuen les persones de la seua generació.

La darrera anècdota que exemplifica i demostra aquesta incapacitat de Felipe de Borbón va esdevindré fa uns dies a Canàries. Van acostar-se a un bar durant el passeig i algú els hi va oferir una tapa de pernil. Van acceptar i davant l’evident incomoditat del marit, Leticia Ortiz li va dir a cau d’orella "Recolza't a la barra" [per a que aparentara naturalitat]. La seqüència gravada de forma imprevista s’ha fet viral, clar, però el que el succeït demostra és que la distància que separa la reial parella i la ciutadania en general és més ampla i profunda que mai des que el rei Juan Carlos va succeir a Franco com a Cap de l’Estat.

Una monarquia en el segle XXI és un anacronisme, es mire com es mire. Que l’actual rei siga algun dia substituït en la prefectura de l’Estat per la seua filla Leonor amb eixe únic mèrit és impossible d’explicar a la joventut actual. Entenent per joventut actual la que o no va viure o va viure el retorn a la democràcia com a infants.

Juan Carlos va heretar Franco, i aquesta taca el va marcar per a sempre, no sols a ell, sinó també a la pròpia institució monàrquica. Després del 23 de febrer de 1981, una ben orquestrada campanya -que va posar la llum sobre el jove rei i va sepultar els dubtes raonables del seu paper efectiu en el colp de Tejero-, va convertir Juan Carlos de Borbón en “el Campetxano”.

Durant més de dues dècades la monarquia va gaudir de bona premsa i de bona valoració popular, en bona mesura perquè poderosos interessos van convertir-la en un tabú; una cosa de la que ni tan sols s’havia de parlar com no fos per a fer palmes i olés, com a les corregudes de bous.

Però una mentida no es pot mantindré oculta indefinidament. A més que la societat espanyola ha canviat molt en els darrers quaranta anys. Primer eren les manifestes infidelitats del monarca, que durant un temps van ser majoritàriament considerades pecadets menors però que van arribar a convertir-se en inacceptables quan van convertir-se en humiliació pública per a la seua muller. El pitjor, però, va vindre a continuació: posar-li casa a una “amiga íntima” en dependències del Palau de la Zarzuela va ser deixar molt arrere la ratlla roja. També matar innocents elefants en Àfrica va fer molt de mal a la imatge de Juan Carlos, però el principi del fi va vindre pels diners. El gendre va anar a presó, i la filla es va salvar al·legant quasi estupidesa en la seua defensa. El rei Juan Carlos va haver d’abdicar, forçat per les circumstàncies.

A hores d’ara es parla de comissions multimilionàries, maletins duts personalment pel rei en actiu a Suïssa, comptes en paradisos fiscals, amistats perilloses dins i fora d’Espanya, etc., etc. Assumptes que són ara investigats en tribunals helvètics i britànics. Poca broma amb això i del que d’ells puga derivar-se.

S’ha sabut recentment que el rei Felipe havia renunciat a l’herència de son pare, una actuació legalment absurda, i que li ha retirat l’assignació que hi figura als Pressupostos de l’Estat. Però, a continuació, s’ha conegut que el viatge de noces de Felipe i Leticia va costar mig milió d’euros, una xifra que resulta insultant per a qualsevol. No sols això: la despesa la van assumir el propi Juan Carlos i un bon amic, l’empresari Josep Cusí. ¿Perquè aquest bon senyor va pagar vora de tres cent mil euros per a que el fill del seu amic tinguera un viatge de pel·lícula? ¿Per què el Rei va poder regalar-li al seu fill una quantitat superior a l’assignació anual que rebia dels Pressupostos de l’Estat?

És molt difícil vendre el producte Monarquia en l’Espanya actual. El paper d’àrbitre i moderador en el funcionament regulador de les institucions, establert a l’article 56.1 de la Constitució va ser més que discutible arran la intervenció de Felipe de Borbón després de l’1 d’octubre català de 2017. Els presumptes delictes comesos pel seu pare, a sobre, no han fet sinó afeblir encara més la seua figura i la seua representativitat. Darrerament, la desaparició durant la pandèmia també ja jugat en la seua contra. Que no tinguera res a dir més que quatre banalitats a propòsit del que estava passant, amb tota Espanya confinada a les seues cases, milions de persones en condicions més que precàries per la crisi econòmica aparellada, va resultar massa cridaner.

Ara, la tourné de la reial parella vol acostar-los de nou al gran públic. Però no serà amb campanyes de cartró pedra com la que està portant-los amunt i avall aquestes dies. La institució monàrquica va nàixer dèbil, quasi raquítica. I ja se sap que els problemes greus de la infantessa s’arrosseguen tota la vida.

Així doncs, alguna cosa hauran de fer si volen “millorar el producte i guanyar quota de mercat”.

Els partits polítics que no són monàrquics confessionals hauran de pensar-s’ho dues vegades abans de decidir què fan. La dirigent socialista valenciana Sandra Gómez ha reobert el debat sobre la Monarquia en afirmar que “ni és necessària, ni és essencial i quaranta anys després probablement ja no siga útil", i ho ha fet amb una carta oberta al seu partit que ha tingut respostes de suport i també altres contràries. L’ex ministre Jordi Sevilla ha escrit, com a resposta: “De debò Sandra, amb el país polaritzat, travessant la major crisi econòmica i social des de la guerra i el Govern amb els pressupostos en l'aire, és el millor moment per plantejar aquest debat?”.

Certament estem davant un problema de calat. Podrà discutir-se si és el moment d’abordar-lo o no, però no podem amagar-lo indefinidament. Des de la Casa Reial s’han llançat des de fa molts anys les bombes més destructives contra la pròpia Monarquia. Allà la Casa Reial i els seus súbdits, però la resta de la ciutadania haurem de pegar-li unes quantes voltes a l’assumpte.

Un servidor tanca el curs amb aquesta columna i, entre altres coses, li dedicarà un cert temps de reflexió al tema. Bon estiu a tothom.