Cal ser indulgents amb els indecents?

Seré un ingenu, a la meua edat? És la indecència política, ètica, intel.lectual, una cosa que hauria d'acceptar? ¿Hauria d'haver-me fet més indulgent amb els impostors desaprensius que juguen amb els interessos i amb les il.lusions de les persones? ¿No he deprés res, tants anys com han passat, de com funciona la vida política a Espanya? ¿Poden dormir raonablement bé aquells que tenen la responsabilitat de governar, quan són conscients que no estan preparats per a fer-ho?

Aquestes i moltes altre preguntes venen provocades per l'article d'Enric Juliana avui a La Vanguardia. Serà possible el que conta? Un resum apresat: a una entrevista de 2003 a Miguel Sebastián, a les vespres de les eleccions legislatives del 14M en 2004, aquest dirigent socialista, membre destacadíssim de l'equip de Zapatero i després ministre, diu que ells han fet un programa electoral que no és per a governar, sinó per a que José Luis obtinga un resultat decent que li permeta repetir com a secretari general del PSOE. Literalment confesa que la que s'acosta és ben grossa, i que la realitat espanyola és "Peor que mal, tenemos una burbuja inmobiliaria y es inevitable que estalle, y cuando esto ocurra se lo va a llevar todo por delante, incluyendo los bancos".

Sebastián té clar que la irresponsabilitat del PP primant l'activitat immobiliaria conduirà l'economia espanyola al desastre, i espera que --convençut que els popularistes van a guanyar-- ells tinguen temps per a fer un programa de govern per a les següents eleccions.

Preguntat per l'eventualitat que ells obtinguen la victòria, el protoministre diu: "¡Qué horror! Eso sería muy malo para mí , porque [Zapatero] trataría de implicarme... y no podría negarme. No estamos preparados ninguno de los dos para gobernar este país..."

"No estamos preparados ninguno de los dos (Zapatero i ell) para gobernar este país". La sinceritat és tan rotunda que quasi provoca la tendresa. Quasi. El que finalment genera és fàstic!

La resta de la història ja la coneguem. Guanyaren. Governaren amb un programa que no era sinó un manifest d'ús intern, i sense tindre la preparació mínima aconsellable per a assumir aquella responsabilitat. Conclusió, en 2004 vam elegir un inepte com a president, acompanyat per un grup d'irresponsables. Indigència política en dosis letals. Com hem pogut comprovar.

I no millorem, amb el pas dels anys. A finals de 2011 ha tornat a repetir-se el desencert electoral: un altre indigent polític, potser més que l'anterior, --que ja era difícil--, acompanyat per uns altres irresponsables sense la mínima qualificació (Mato, Báñez, Guindos, Montoro, Wert...). La diferència és que els d'ara s'han fet amb el timó al bell mig de la tormenta perfecta, i estan disposats a tirar per la borda qualsevol cosa per tal de salvar-se, ells i el seu vaixell (que no és el de tots). I si, a més a més, poden fer negocis a resultes d'allò que tiren al mar (l'educació i la sanitat pública, per exemple), doncs millor que millor.

¿Quan assolirem una societat que sàpiga barrar el pas a aquests pirates de la política, que no busquen més que el benefici personal o de grup? Mentrimentres, ¿sols la història depurarà responsabilitats?

La veritat també ha de ser rescatada

Fa mesos que no sé quants mesos fa que ningú diu la veritat d'allò que ens està passant amb la crisi eterna que patim. Ningú, -i parle dels actors polítics i socials-, diu més que allò que l'interessa en els propers cinc minuts. Mentia Zapatero quan negava la crisi i quan parlava dels "brotes verdes", i mentia Rajoy quan afirmava que tot era un problema de confiança i que en arribar ell a La Moncloa el problema estaria resolt. Mentia el Rei de les Espanyes quan callava davant les tropel.lies del gendre i la filla, i quan afirmava no poder dormir per l'atur juvenil mentre somniava en anar-se'n amb la seua parella de facto a matar elefants. Mentia Díaz Merchan el gran empresari expert en enfonsar empreses i menteix el senyor Rosell quan afirma que tot és un problema de salaris i de llibertat per a despatxar treballadors. Mentia i menteix l'Església Catòlica, una institució que fa segles que no sap el que és dir la veritat: ni en matèria moral ni en matèria material. Mentia Rodrigo Rato com un trilero de la banca, i ni mentir sabia José Luis Olivas, un expert en no se sap quina habilitat que ha estat suficient per a ser president de tantes coses. I què dir de la Justícia, amb majúscula? Què dir de l'inimaginable Dívar, o de la Gran Esperança (és un acudit) Blanca Alberto Ruiz Gallardón, sinó que encadenen mentida rere mentida cada cop que tenen un micròfon al davant. Mentia el senyor MAFO, tan simpàtic de nom, que pontificava sobre la faena d'altres mentre oblidava (deliberadament?) les seues reponsabilitats. Mentia el ministre Wert quan donava dades falses sobre Educació per a la Ciutadania o sobre la realitat de la Universitat espanyola. La mentida, a més a més, és ama i senyora als mitjans de comunicació, que són majoritàriament transmissors dels arguments i les consignes que interessen els seus promotors més o menys en l'ombra. 

És necessari recuperar el significat de les paraules. És imprescindible recuperar la confiança en les institucions i en les persones que les encapçalen. Cal parlar clar i amb la veritat per davant, perquè és l'única manera decent de demanar-li sacrificis a les persones. S'ha d'explicar on estem, per què estem així, què hem de fer per a millorar i amb molta claredat que eixa millora és incompatible amb desmantellar l'Estat de Benestar. Que caldrà re definir-lo, que no podrem estirar més el braç que la mànega, però que la despesa en intervenció social, en sanitat i educació públiques de qualitat, i la garantia de condicions de treball dignes seran una prioritat inajornable dels governants. A més, s'ha de deixar clar que, més prompte que tard, els més que presumptes responsables de la debacle passaran pels tribunals a retre compte de la seua actuació. 

Caldrà rescatar el sistema finançer, però també caldrà rescatar les paraules, també la moral pública i caldrà posar en valor una cosa tan senzilla com la veritat. Mentir no sols és un fet immoral, en segons quines circumstàncies és un delicte. 

Boicot a Mercadona

La veritat és que em sembla una excel.lent idea, aquesta de fer-li un boicot a Mercadona, l'empresa del senyor Juan Roig. Aquest bon cavaller no para d'anunciar-nos l'Apocalipsi; ni d'amonegar-nos matí, vesprada i nit per malfaeners, per balafiadors, per panxacontents, per babaus, per no saber on tenim la mà dreta..., tot prevenint-nos que si no fem allò que ell predica anirem a l'infern en vida. És a dir, ens quedarem sense faena, pedrem tot el que tenim i tornarem a la immediata postguerra. No tindrem ni casa, ni cotxe, ni un carret, ni escoles, ni hospitals.  Res. Caram amb el senyor Roig!

Tanmateix, no li he sentit ni una paraula contra els polítics corruptes, contra els banquers que han dut el sistema bancari i financer valencià (i l'espanyol) a la ruïna. Ni una paraula del maleït aeroport sense avions, ni una paraula de les Terresmítiques, ni una paraula dels PAI's dels nostres pecats, ni una paraula de la despesa elèctrica ni de la política de fastos de Rita Barberà, ni de Calatrava, ni d'Emarsa, ni de Carlos Fabra, ni d'Enrique Crespo, ni de José Luis Olivas, ni d'Eduardo Zaplana, ni de Francisco Camps, ni del Bigotes, ni de Rick Costa...  Som els que vivim d'un jornal els que hem abusat de tot, els que ens hem emborratxat de consumir, els que no som productius, els que no tenim la dedicació laboral dels xinesos. Resulta que ens falta cultura del treball, ai!

Ja n'hi ha prou, doncs. Sí, senyor. Faré boicot, és a dir, NO COMPRARÉ a Mercadona mentre el seu propietari no canvie eixe discurs classista, prepotent i insultant per als que ens guanyem honestament el jornal. En el meu cas, fins ara, una part el gastava a Mercadona.

No estaria de més que els seus treballadors li demanaren una rectificació pública. De moment, jo vaig a telefonar al 900 500 103 per presentar aquesta queixa verbalment. Anime als que estigueu en sintonia a fer-ho.

La misèria a casa nostra

És impactant l'article de Ximo García Roca avui a El País. Diu: "La precariedad económica ha desbordado los lugares y grupos sociales tradicionales para extenderse por toda la sociedad como una vulnerabilidad que empuja hacia abajo y expulsa de los dinamismos y relaciones sociales. Personas de clase media, jóvenes expulsados de los estudios, profesionales con éxito académico se sienten sobrantes, postergados e instalados en la inseguridad económica, en el desánimo personal y en la desconfianza política. Esta situación ha generalizado la pérdida y cuando todos son perdedores, el desinterés es mutuo. Lo cual justifica que cada grupo se ocupe únicamente de sus propios intereses sin lugar para cooperar con aquellos que intentan sobrevivir cada día". 

Més enllà de la prima de risc, de l'Ibex 35, de les desviacions pressupostàries, dels rescats bancaris, de les cimeres dels governants europeus, estan les persones, les famílies sense ingressos, sense faena, sense futur. La misèria ha arribat a moltes llars valencianes a les que mai no hauríen sospitat veure's en eixa situació; i amb la misèria, la desesperança, la frustració i la por. És un cocktail explosiu, tant i més perquè mentre la misèria creix, la xarxa protectora de l'Estat de Benestar es debilita, i està abandonat els nous pobres a la seua sort. És necessari reforçar les xarxes de solidaritat, recolzar persones i institucions que lluiten contra la nova pobresa que està abocant a la misèria tantes famílies. 

A més d'això, quan i quant pagaran els principals responsables d'aquest drama?

Ens cal menys Espanya taurina, beata i casposa, i més Europa.

No, de cap manera, no volem tornar a l'Espanya dels anys cinquanta. No volem deixar de ser europeus, és a dir ciutadans de la Unió Europea.
Hem de desmentir a aquells que diuen que "somos los mejores", que ens tenen mania, que no ens volen, que nosaltres estaríem millor a soles que amb la companyia de França. d'Alemanya, d'Itàlia...
S'ha de ser molt ignorant per a -com fan alguns- proposar el tornar a una Espanya autàrquica. Molt ignorant o aspìrar al negoci fàcil i l'especulació per allò de "pescar en río revuelto".
Cal llegir l'article d'El País "No queremos volver a la España de los 50", que no en té de desperdici, i cal llegir-lo per a adonar-nos de (o confirmar-nos en) dues coses: una, que estem en mans d'uns furtamantes que no saben què fer ni què dir i que, a més, no inspiren confiança a ningú que els conega; dos, que l'única eixida a la situació de naufragi a la que els banquers depredadors ens han conduït, amb la complicitat de polítics i empresaris torpes o corruptes, és Europa. Que ens cal més i més Europa. Menys Espanya taurina, beata i casposa, i més Europa.

Gandia o les alegries d’un funcionari

          A les acaballes de l’any 2002, el Rector Tomás va nomenar-me director de la Universitat d’Estiu de Gandia, i la meua vida va canviar.

Han passat quasi deu anys, i he fet milers de kilòmetres anant a la ciutat ducal des de Sagunt o des de València (segons dies i èpoques). Sempre, ―excepte la darrera etapa com a responsable (molt curta)―, vaig anar amb plaer, ―gaudint dels efectes sobre el paisatge de la llum del matí, que canvia tant segons les estacions de l’any―, amb ganes de propiciar i potenciar les relacions de la Universitat de València amb Gandia i la seua àrea d’influència, i això treballant, col·laborant, participant, amb els distints actors polítics, econòmics, socials, informatius i culturals de l’àrea. Convençuts tots que podíem contribuir al desenvolupament integral del territori i dels seus habitants.

Va ser aquesta relació estreta entre la Universitat i la ciutat la que va permetre que d’una activitat anual, quinze dies intensos amb la Universitat d’Estiu, passarem a una presència permanent amb la creació del Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València.

Vam anar fent-ho tot sense preses però sense pauses. Vam conformar un equip de persones que ha demostrat la seua qualitat professional i humana a tots els que han tingut alguna relació amb nosaltres. Hem aconseguit tindre un calendari ple d’activitats de formació de grau i postgrau, de transferència de coneixements i de resultats d’investigació , de relacions internacionals, de generació i difusió cultural. I vam replicar amb molt d’èxit a Gandia allò que és a València la Nau Gran. Efectivament, amb la UniMajors la Universitat de València ha aconseguit tindre quasi mig miler d’estudiants majors de 55 anys. 

Tenim cinc cursos en marxa, més el curs d’espera activa per als que no aconseguiren entrar el curs passat, atés que la demanada va ser superior al nombre de places que podíem oferir. A més, els Cursos d’Hivern, el GeoMajors i l’ArtMajors, que porten els estudiants arreu País de la mà de la geografia i l’art, i la pròpia Universitat d’Estiu. I tenim un envejable claustre de professors que són tan lloats com reconeguts pels estudiants.

Són innumerables les satisfaccions que com a servidor públic he rebut a Gandia. Moltes d’elles han tingut relació amb la UniMajors, i és que reconforta professionalment moltíssim que els estudiants et paren pel carrer o pels corredors del Centre, i et diguen que són feliços per poder anar a la Universitat; o que gràcies a la Universitat estan vivint la millor experiència de la seua vida; o que no volen acabar la seua vinculació universitària de cap manera. Semblarà hiperbòlic, una gran exageració de part meua, però tinc testimonis de que això m’ha passat en moltes ocasions durant els darrers cinc anys.

Clar que també he tingut disgustos, patiments i insomnis provocats per la meua relació amb Gandia. Mai no oblidaré el dia de Sant Fermí de l’any 2007, ni la no renovació de dos contractes a persones de l'equip a finals de l’any 2011, per citar només dues coses. La darrera ―fent valdre la sentència “la administración no tiene corazón”― encara em fa mal.

Divendres passat vaig tornar a Gandia ―no ho havia fet des que fa uns mesos vaig dimitir com a director― en rebre la invitació dels estudiants de la UniMajors, en concret dels cursos de quart i cinqué, que van ser amb els que fa un quinquenni vam començar l’aventura de posar en marxa la formació per a majors de 55 anys.

         A més de rebre com a regal una joia bibliogràfica en tres volums, una de les estudiants, en nom dels seus companys, ha llegit unes sentides paraules sobre la meua persona i la meua gestió que ―tot i que m’han enrojolat una miqueta―  he agraït de la forma més senzilla i sincera que he sabut. He dit, al meu torn, que el major mèrit que poden atorgar-me és el d’haver impulsat, coordinat i dirigit un equip de professionals d’excel·lència ―de professors i de personal no docent― que ha treballat sempre amb la voluntat de fer explícita la capacitat i la potència formativa de la Universitat de València, i de fer-ho sempre amb diligència i amb un somriure.       Aquest equip de persones forma alegre i satisfet en una gran fotografia que he posat amb orgull a un lloc destacat del meu despatx a la Facultat.

          Quan vaig arribar a Gandia pràcticament no coneixia ningú, i quasi una dècada després he deixat allí tants afectes que cada dia els faig de menys. A ells i a tots els amics de la Institució a Gandia vull dir-los que com a servidor públic, com a funcionari, m’han recompensat amb escreix l’esforç i la dedicació que jo he pogut desenvolupar representant la Universitat de València. Gràcies, doncs, per pagar-me amb alegria.

Aturem els irresponsables

No  podem donar la batalla per perduda. Aquests irresponsables que ens malgovernen van a rebaixar del 4.9 del PIB dedicat a Educació al 3.9 en cosa de cinc anys. La consigna que tenen és qui vullga educació, que la pague (a les empreses educatives privades), i el que no tinga diners per a pagar-la, a la pública-beneficiència. És un dramàtic i irreparable pas enrrere per a una societat democràtica, que es fracturarà i patirem un grapat de greus problemes colaterals. Aturem-los.

L'Organització Internacional del Treball ja ens ha advertit, en la presentació del seu informe anual sobre la situació de l'ocupació, dimarts passat a Ginebra, a Espanya, a Grècia i a d'altres països europeus amb altes taxes d'atur juvenil. Segons explica la OIT: "Estem davant una crisi que pot dur a una generació perduda o molt seriosament marcada. Se sap que si no es comença bé en el mercat laboral, si transcorre molt de temps abans d'aconseguir la primera ocupació, açò influirà en el tipus de treball i en els ingressos per la resta de la vida". Aturem-los.