Gandia o la foto com a metàfora

Com de difícil és construir i com de fàcil ensorrar-ne allò construit.

Vaig tindre durant deu anys una relació intensa amb la capital de la Safor. Una connexió potent en la que ―crec― vaig sintonitzar amb la ciutat que era i amb el projecte del que volia ser. Ha passat un any des que vaig deixar la ciutat, dotze mesos durant els quals he mantingut l’interés per ella, tot i que quasi no he tornat a xafar-la. I ara, després d’eixe temps de distanciament físic, tinc la desagradable sensació de que la ciutat que vaig conéixer ha deixat d’existir; s’ha perdut i ha estat substituida per una mala còpia. És, no obstant, ―m’afanye a dir-ho― una constatació que no m’ha provocat cap sorpresa. És la crónica d’una desaparició anunciada.

Vaig conéixer una ciutat moderna, líder, reconeguda i valorada, orgullosa. Des del seu Centre històric com a centre comercial obert, ―paradigma del desenvolupament urbà i comercial reconegut arreu Europa i Amèrica―, a la qualitat de la seua platja; des del seu interés per posar en valor els actius culturals universals del territori ―que en són molts: els Borja, els clàssics de la literatura catalana, la seua cuina, els seus artistes― a la seua inequívoca valencianitat; des del seu lideratge com a capital de la Safor a la seua aspiració a ser el pal de paller de les comarques centrals valencianes; des del seu dinamisme empresarial a la voluntat reconeguda de ser terreny fértil per a la formació i la investigación universitària.

En només dos anys Gandia s’ha ensorrat, si més no com a ciutat d’avantguarda. Si cerquem Gandia al buscador Google, les dues centes primeres entrades que apareixen (em va faltar paciencia i ànim per a continuar) están referides a eixe producte de detritus televisiu que és Gandia Shore. Les dues centes primeres, com a mínim. Ni els Borja, ni el Palau, ni Ausias March, ni les platges, ni les empreses, ni les universitats, ni la fideuà … ni el Beato.

Si Gandia Shore va convertir-se en un exemple negatiu per a tota Espanya, per ser l'aparador on exhibir la vulgaritat grollera d’una determinada joventut afortunadament minoritària, darrerament hem ensopegat amb Gandia als mitjans de comunicación pel pèsim oratge polític, per l'abandonament de la Mancomunitat, pel perill de que es faça malbé la Platja de l’Ahuir i ―aquests darrers dies― per una foto realment metafòrica del seu alcalde i ―allò que és pitjor― per la reacció extremadament autoritària que aquest i el seu partit han tingut arran la seua difusió. 

El problema, clar, no és que la primera autoritat no siga un gran orador. Allò que la fotografia ens mostra és l'engany, el que n'hi ha de veritat darrere de la façana, les misèries internes, la pobresa trista i humiliadora de la impostació. I darrere de la foto ha vingut l'autoritarisme, la repressió, el càstig als qui han despullat la vanitat de la primera autoritat local. D'ara en endavant, darrere de cada aparició pública seua, molts es preguntaran que n'hi ha més enllà del que està ensenyant-los, què n'hi haurà al darrere de l'escenari. Un preu massa elevat per la glòria efímera d'un discurs. 

Tot plegat, fa temps que sembla que algú haguera encarregat una campanya de propaganda negra per a la ciutat.

Un model  de desenvolupament econòmic superat i caduc, sense ambició innovadora, fatalment conservador. Al seu caliu, corregudes de bous, gladiadors de cartró-pedra, floklòriques i cantants melòdics de l'España cañí, la televisió pública silenciada, la cultura desapareguda o tancada a pany i clau, la imatge de la ciutat degradada als límits, autoritarisme del aquí mando yo, mordassa als discrepants, ostracisme per als crítics… 

¿Quin és el projecte de ciutat per a Gandia que passa per aquests descriptors propis d’una pel.lícula neorealista, trista i malencuniosa, en blanc i negre? Què s’ha fet de Gandia? On va Gandia?

Com de difícil és construir i com de fàcil ensorrar-ne allò construit. 

Fàstic, nàusees i fatiga social. Però, també, ràbia, resistència i rebel.lia.

Fàstic, nàusees i fatiga social. Però, també, ràbia, resistència i rebel.lia. Així està l'oratge cívic a aquesta terra nostra. Una terra en la que vivim en una democràcia de molt baixa qualitat. 

Fàstic i nàusees pels espectacles de corrupció, d'incapacitat política, de mediocritat en la dirigència, de pobresa ètica i intel.lectual del govern espanyol i del valencià. Mentides, mentides i més mentides. Tot el sant dia mentint-nos, intentant enganyar la ciutadania com si fórem bobos, com si no sabérem llegir, com si no fórem capaços de lligar fets i processos, com si els delinqüents -els bandits amb estudis- pogueren amagar-se darrere de les paraules o les frases fetes. "No em consta", Presumpció d’innocència", "Tot és fals menys alguna cosa"...

Fàstic i nàusees perquè el fem ens arriba ja més amunt dels genolls, i no n'hi ha a la vista una quadrilla de fematers dels quals esperar que comencen a arreplegar la brutícia, els detritus, les aigües fecals. No n'hi ha a la vista cap brigada  de neteja en profunditat, cap colla de desinsectació. Què s'ha fet de la decència, de l'honradesa de tantes persones a la nostra societat? A d'altres latituds és la droga, el narcotràfic el que ha corromput les societats; nosaltres hem tingut la rajola, la requalificació de terrenys, l'especulació. 

Merda, merda i brutícia per tot arreu. Des de la Monarquia en avall, deia The Financial Times l'altre dia. 

I la Justícia? Doncs lenta, pesada, farragosa, ambigua de vegades, de classe. Els pobres no tenen presumpció d’innocència: al talego, al trullo, immediatament. Els seus delictes no prescriuen mai. 

I els bancs? Ajudats, rescatats, subvencionats pels diners de tots, continuen desnonant els més dèbils i expulsant-los del sistema. El crèdit no circul.la. Sols volen guanyar diners, com si la cosa no anara amb ells. Les empreses ofegades, la gent al carrer, el consum per terra. I atur i emigració. L'Espanya eterna ha tornat. O sempre ha estat?

I la sanitat, i l'educació, i la investigació, i les pensions? Tot a burro-barra. Retalls i retalls, i ningú no és responsable de res. O no sabien, o no pintaven fava, o ho van fer molt requetebé i la fallida va ser culpa d'altres. 

Val, molt bé, tot està fatal, pitjor que pitjor. I què fem? Doncs no ens queda una altra: ràbia, resistència i rebel.lia. Què sàpiguen que ho estem entenent tot, que estem prenent bona nota de tot, que estem vigilant-los, que denunciarem totes les malifetes que fan dia sí i dia també, que ens manifestarem pels carrers, que escriurem, que parlarem, que explicarem, que exigirem. I que votarem tan bon punt tingam ocasió per fer fora els que n'hi ha i per substituir-los per persones decents. Tant sols això, persones decents i compromeses amb la cosa pública. Una vertadera revolució. 

Al PP acabaran com el ball de Parra, sense cordes ni guitarra?

Diversos assistents van contar a la premsa, off the record, que la reunió de l'executiva del PP de Madrid havia estat un aplec de gats -gates més aviat- en un cabàs. Conten les cròniques que, portes endins, el combat entre Esperanza Aguirre i Ana Botella va ser dels que fan època. Afirmen que els crits i la violència verbal no va faltar al debat, a propòsit del que està passant al PP espanyol.

Bárcenas, Luis el cabrón, i els seus diners a Suïssa han postat el partit del Govern pates per amunt, i a la premsa, la ràdio i la televisió tenim anàlisis i opinions de tots els gustos i colors. Sembla, però, que el corrent majoritari coincideix en que no es pot tapar el sol amb un dit. Si algú no posa ordre, tard o d'hora algú trencarà palletes i allò que passà en privat a la reunió del PP madrileny passarà en públic. 

A Los intereses creados, un dels personatges de Benavente diu que millor que crear afectes és crear interessos, i a la vista està. Què va fer Bárcenas, sembla, durant anys sinó això? I Crespo, Correa, el Bigotes, Fabra, Blasco et allí? Doncs això, crear interessos; una xarxa atapeïda d'interessos de la que formaven (formen?) part polítics, empresaris i gent de mal viure. 

Al costat de la gran estafa, del gran robatori, de l'espoli, ha reaparegut també la versió cutre, la de la corrupció de minorista, la d'anar per casa. Ara no n'hi ha de vestits (com els de Camps), però n'i ha viatges, regals, cotxes, festes, tot pagat amb els diners negres per a mantindre contents i feliços els amics i coneguts que podien (poden?) facilitar els grans negocis. Separats ma non troppo i tot, el tal Sepúlveda s'ha mantingut com a peça important del PP, tot i que a l'ombra de la seua ex muller, la ministra de Sanitat. Tots dos, segons sembla, han tret profit de l'altre i del partit i la xarxa corrupta. Ganancials, en diuen d'això.

Ana Mato és una dona molt representativa de la política actual. Acabà Polítiques a la Complutense i als 23 anys s'enrolà a Alianza Popular, on de la mà d'Aznar va formar part del Clan de Valladolid (amb Sepúlveda, Miguel Ángel Rodríguez,  Miguel Ángel Cortes i Pilar del Castillo). Des d'aleshores ha estat una professional a sou del partit o de les institucions. 

Com altres companys i companyes de la direcció del PP pateix serioses limitacions verbals (cal recordar algunes intervencions públiques, quan ha de deixar el paper i improvisar, per poc que siga), però aquesta no és una mancança insalvable en el PP actual. Ahí està Mariano Rajoy, que és incapaç de connectar tres frases coherents seguides. 

Rajoy -davant el clamor intern creixent que demana la dimissió de Mato- diu que la manté perquè ell té l'obligació de ser just i perquè ella és una magnífica ministra (sic). D'altres membres de la direcció del PP s'acullen allò de que la dimissió és una decisió personal (i això val per a Mato, per a Rafael Blasco, per a Carlos Fabra i per a tutti quantti), però sembla que Mato és un cadàver polític que camina. I els cadàvers fan pudor, quant més va més. 

Fins a quan aguantaran sense obrir les finestres al carrer de Gènova i deixaran caure Ana Mato? O és que van a acabar com el ball de Parra, sense cordes ni guitarra? 

María Dolores a la Plaça d'Orient?

Després dels afusellaments de setembre de 1975, que van generar una onada internacional de protesta i denúncia contra el règim franquista, l'ancià dictador va intervindre per darrera vegada a la Plaça d'Orient de Madrid, en la que va ser la seua darrera aparició publica. L'aplec, tradicional i protocol.litzat durant les dècades de la dictadura, va estar organitzat per demostrar al món l'immens suport popular que encara sustentava al règim. Va ser, no obstant, una mentida patètica que ja ni els més aferrissats camisa vieja van poder creure's.  Franco, durant la seua agònica intervenció va tornar a una de les idees centrals de la retòrica franquista, i va fer una variant de la consagrada fórmula del Contubernio judeo-masónico marxista, tot parlant aquell dia de la conspiració masónico-esquerrana de la classe política, en contuberni amb la subversió social terrorista-comunista. 

Si fa quatre anys, davant l'explosió de l'escàndol del cas Gürtel, Mariano Rajoy va reviscolar la idea del contuberni  tot diguent allò de "No hi ha una trama del PP; hi ha una trama contra el PP";  ahir, María Dolores de Cospedal va recuperar emfàticament la teoria de la conspiració per a defensar-se: "És bastant sorprenent que just quan vam començar a remuntar" (sic), en referència a una suposada recuperació econòmica (de nou los brotes verdes), "apareixen totes aquestes informacions". Cospedal va insistir en tot moment que "algú intenta perjudicar al PP, al Govern i al president" i va arribar a dir que "el PP se sent atacat".

Sembla que es vol recuperar la tradicional palanca de l'enemic conspirador exterior per a cohesionar el col.lectiu suposadament atacat. Qui és eixe enemic? Zapatero, que està missing i ahí continuarà si sap el que li convé a ell i al seu partit? ¿El PSOE, que viu hores baixes i prou faena té en no ensorrar-se en les seues contradiccions al voltant de la credibilitat de la seua cúpula? El sionisme? La Banca Internacional? La Pèrfida Albió? La Maçoneria Internacional? Els separatistes renegats de l'Espanya Eterna? Els tradicionals i sempiterns enemics d'Espanya? L'Anticrist? Els republicans que es manifesten amb la tricolor, dels que parla Esperanza Aguirre?

La senyora de Cospedal no vol mirar -en públic, si més no- el problema de front. L'enemic no està ad portas, l'enemic del PP està dins. És el propi PP. L'enemic és una cultura política que s'ha anat conformant durant anys -particularment des del segon Govern Aznar- sobre els fonaments de la dreta reaccionaria tradicional espanyola. 

El Partit Popular ha comés molts, moltíssims pecats durant les darreres dues dècades. Supèrbia, prepotència, deslegitimació dels adversaris polítics, patrimonialització de l'Estat i de la idea d'Espanya, confusió interessada entre allò públic i allò privat, homologació i legitimació de l'especulació com a activitat econòmica i empresarial honorable, balafiament dels recursos públics, connivència entre els representants polítics i els empresaris que treballen per al sector públic, grandiositat megalòmana, subordinació als interessos particulars per tal d'afavorir el finançament del partit i l'enriquiment dels seus dirigents, etc., etc., etc. I això dins un marc de creixent impunitat que ha finalitzat amb freqüència en la immunitat o, àdhuc, el premi de l'ascens dins l'organigrama partidari dels vividors, els il.luminats i els negociants sense escrúpols que porten el carnet partidari a la butxaca. 

I ara, la senyora María Dolores de Cospedal, eixa aspirant a Dama de Ferro Manxega, ens explica que hi ha una conspiració en contra del seu partit. Si l'aire del carrer, el que respirem tots, és fètid, ¿com serà el que es respira a l'edifici del carrer de Gènova de Madrid o del carrer de Quart a València? No serà ella; però, el o la que vinga darrere seu en la direcció del Partit Popular haurà de començar a netejar casa amb lleixiu, salfumant i Zotal, com abans es desinfectaven les cases de barret. 

Necrològica per un home imprescindible

Certificat de Refugiat Polític a França, 1972

 Dins d'unes dies, el 30 de gener, s'acompliran vuitanta anys de l'ascens d'Adolf Hitler al poder. Poc més tard, el 28 de febrer de 1933, després l'incendi del Reichstag el dramaturg Bertolt Brecht va fugir amb la seua familia de Berlín i  va instal.lar-se a una petita ciutat a Dinamarca. Recorde ara el poeta i activista alemany perquè ha mort un home d'aquells que va descriure en una de les seues sentències més populars i conegudes: "Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són millors. Hi ha qui lluiten molts anys, i són molt bons. Però hi ha els quals lluiten tota la vida, aqueixos són els imprescindibles".

En aquesta època tèrbola i agitada, en la que la decència en la política és tan escasa, en la que ducs, tresorers, consellers, ministres, empresaris i banquers s'han enriquit de forma il.lícita (si és que és possible fer-ho d'una altra manera), en la que els drets dels treballadors són convertits en paper mullat sacrificats en l'altar del Déu Mercat; en aquesta època, dic, trobem a faltar els homes imprescindibles brechtians. 

Eduardo del Alcázar Zambrano ha mort a Vila-Real als 81 anys d'una vida difícil que va començar a mostrar-li com de dura i severa pot arribar a ser quan la part de la familia que no lluitava al front va haver de fugir de la ciutat de Málaga en 1937, abans l'entrada de les tropes franquistes d'Arias Navarro. Allí guanyà justa fama el futur president del darrer govern franquista, fins a fer-se mereixedor d'un malnom de regust taurí, Carnicerito de Málaga, motivat per tanta crueltat en la repressió que va arribar a escandalitzar els feixistes italians. En aquella fugida familiar, Eduardo va pedre una germana, Carmeli, una desapareguda avant la lettre; és a dir, dècades abans que el concepte  desaparecido s'encunyara en Amèrica Llatina. En quantes coses terribles ha estat Espanya precursora!

Eduardo del Alcázar va ser militant del Partit Comunista d'Espanya des de l'any 1950 i començà amb la missió de treure els guerrillers que encara quedaven al Front de Llevant. Pel seu aspecte aparentment fràgil i per la seua extrema primesa la policia franquista el coneixia com el Bambi, tot associant-lo a la coneguda pe.lícula de W. Disney, la qual cosa no el va salvar ni de les primeres tortures ni de la primera entrada en presó. Més detencions, més tortura i més presó vindrien després (passà anys al duríssim Penal de Burgos), tant per la seua militància al PCE com per ser un dels que va posar en marxa una novedosa i efectiva formació de defensa dels drets dels treballadors: les Comissions Obreres. 

I també l'exili apareix amb lletres grans al curriculum vitae de Bambi. París, Berlín Est, Moscou i finalment Bucarest. Allí, el Partit el posaria a treballar en La Pirenaica, Radio España Independiente. A la capital romanesa havia instal.lat la mítica emisora en 1955, desplaçada des de Moscou on havia estat inaugurada en 1941. I després, amb la Transició en marxa, el retorn a Espanya, a València de nou. Però sempre amb una idea clara: continuar lluitant per la llibertat, per la democràcia i pels drets dels treballadors.

Eduardo del Alcàzar entre Joan Sifre i Antonio Montalbán

Un exemple paradigmàtic d'aquells homes que lluiten tota la vida. En una entrevista publicada al llibre Tres generaciones de antifranquistas en el País Valenciano (Dolores Sánchez y Alberto Gómez Roda, FEIS, 2009), Eduardo del Alcázar va declarar: "Nosotros cuando íbamos a la cárcel no éramos derrotados, considerábamos que habíamos perdido una batalla, pero no la guerra y dedicábamos el tiempo al estudio y a prepararnos para de nuevo... Y normalmente salíamos de la cárcel ya preparados para al cabo de un tiempo volver a la lucha".

I així va continuar tota la vida. Fins que la mort li ha arribat de manera injusta i amb massa urgència. Era en aquests moments el President del Col.lectiu d'Usuaris de la Residència Mare de Déu de Gràcia, on s'havia guanyat l'estima i el respecte dels companys i companyes i de l'excel.lent grup de professionals que la gestionen amb criteris que posen per davant de tot el benestar i la dignitat de les persones. Aspirava a convertir-se en resident permanent, i no sols usuari de día, però la maleïda maquinària administrativa ha arribat tard i el camarada Bambi ha mort a l'Hospital de la Plana el mateix dia que havia obtingut llum verda per a materialitzar el seu darrer somni. 

Això de camarada Bambi no és, crec, gens desencertat. El compañero Eduardo era un magnífic exemplar d'ésser humà, una bona persona, amb un punt encara d'ingenuïtat, que amava els llibres, que gaudia de la lectura, que seguia rellegint El Capital, que repassava els textos de Manuel Sacristán, que gaudia llegint la premsa per Internet, que no podia concebre la vida sense interessar-se àvidament per la política, perquè la política és la vida. I tot i la duresa, encara fa uns pocs dies m'explicava que, malgrat tot, pagava la pena continuar vivint-la.

Eixa política vilipendiada, desprestigiada, injuriada i menyspreada per l'acció i l'omissió de tants, ha perdut un dels que homes l'ennoblien i la feien tan natural com la vida mateixa. Hem perdut un dels nostres, i això que ara no és gens fàcil per a molts saber quins són exàctament els nostres. Ens ha deixat, però molts recordarem per a sempre el seu exemple d'home compromés amb la causa fonamental dels homes, que no és altra que la llibertat.

Descansa en pau, camarada Eduardo. Hasta la victoria siempre, compañero. 

Una de valencians: perdem 0-5 contra el Madrid, però avancem en marxa triomfal.

És diumenge d’una nit ventosa i estem a Mestalla. Juga el València contra el Real Madrid, i aquest està apallissant el nostre equip. De fet, en els més de noranta anys d’història del club mai s’ha arribat al descans amb un resultat tan contundentment desfavorable: 5-0. Comença la segona part i l’equip de Mourinho no sembla tindre interés en mortificar-nos més. Alguns de nosaltres, des de la grada, trobem l’aparent condescendència més ofensiva i avergonyidora encara que el patiment de la primera part. Molts aficionats abandonen l’estadi, altres més dolguts que sorpresos restem en silenci, quasi com absents, als nostres seients.

De cop i volta, des de la zona de la Grada Jove, des d’on els seus membres -impermeables a la pluja de gols en contra- han continuant cantant allò de que estan enamorats del VCF i animant no se sap exactament a qui -atesa la poca espenta dels nostres-, s’arranquen amb l’Himne oficial de la Comunitat Autònoma Valenciana.

De manera solemne, la Grada Jove enceta el Per ofrenar noves glòries a Espanya / tots a una veu, germans, vingau. /Ja en el taller i en el camp remoregen / càntics d'amor, himnes de pau! / Pas a la Regió / que avança en marxa triomfal! 

Com és possible?, ens preguntem alguns. No sé si molts.

L’escena a més de surrealista resulta un pur esperpent: el Real Madrid, l’equip de futbol més representatiu de l’Espanya més tradicional, ens estava humiliant de mala manera amb un marcador inèdit en la història del club i amb una actitud perdonavides, i els més incondicionals dels aficionats de l’equip valencià responien -no sé si com una mena d'exorcisme- ofrenant noves glòries a Espanya i avançant en marxa triomfal.

Quan es canta l’himne oficial d’un territori? En el futbol abans de començar el partit és el més habitual. A casa nostra quan cremen les falles es costum que sone l’himne per la megafonia del barri, a mode de cloenda melancòlica de la festa. Però, com interpretar la interpretació de l’himne mentre estem patint un dur calvari futbolístic?

A l’inici del partit, al segon error arbitral, el públic majoritàriament ens havíem apuntat al Así, así, así gana el Madrid!, dolguts com encara estàvem per l’arbitratge patit el dimecres anterior a l’Estadi Bernabeu. Cinc gols després, la Grada Jove cerimoniosa i aparentment aliena al que passava sobre la gespa avançava en marxa triomfal. Cap a on? Una part del públic va aplaudir amb ells l’estrofa final: Flamege en l'aire / nostra Senyera! / Glòria a la Pàtria! / Visca València! / VISCA! VISCA!! VISCA!!!

Som o no som gent estranya?

Compromís per la rebel.lia i la il.lusió en política?

El mapa polític valencià està canviant, segons en diuen tots els analistes. El Partit Popular passa per les seues hores més baixes, i falta saber si és una circumstància conjuntural o és que -per fi, afortunadament- ha despertat una bona part de la ciutadania anestesiada durant anys pels populistes popularistes -farcits de bandolers amb estudis-, venedors de fum i de som els millors. 

Els socialistes, en principi els convocats a ser l'alternativa progressista continuen preguntant-se allò de què volem ser de majors. Amb primàries ja o més tard, el problema dels socialistes és que el nombre d'antics votants que els hi giren l'esquena és creixent. Pateixen una sagnia que no saben aturar o que no volen, perquè la salut del [partit] malalt exigeix cirugia major sense anestèsia. No és un problema de programa, ni de persones, és de cultura política: estan -o semblen estar, si ho mirem de manera més benèvola- exclussivament preocupats pels seus problemes interns, que no són sinó els de la preservació dels llocs de treball (càrrecs, assessors i apparátchik en general) de l'organització partidària.  

L'espai electoral -però, també polític, de participació- que deixa el PSPV-PSOE és territori en disputa per les altres dues organitzacions presents a les Corts Valencianes i a les altres instàncies de govern territorial. Una de tarannà més clàssic, com és Esquerra Unida; i una altra, Compromís, de perfil més innovador, més lluny de la cultura política tradicional. 

Compromís pel País Valencià està inventant coses. La incorporació dels que anomenen no adscrits al funcionament organic de la coalició sembla més ambiciosa i versemblant que altres iniciatives similars d'incorporació dels antics simpatitzants. Ahir, en una reunió a València, segons informa la premsa d'avui, van avançar per aquest camí.  

A més, Compromís incorpora dos elements que poden esdevindre definitius: la il.lusió i la rebel.lia. La primera és un component indispensable per a molts ciutadans que no entenen la participació en la cosa pública com una lluita pels càrrecs ni per les canongies a obtindre, sinó com una més de les seues activitats com a persones compromeses amb el seu temps, el seu espai i els seus congèneres. La segona és imprescindible per a aquells que fa temps que no es resignen a acceptar amb paciència franciscana els governs que patim i la crisi que ens ofega.

Al seu Manifest, Compromís diu: "Esta coalició fa una crida a la societat civil valenciana a participar de la necessària rebel·lió democràtica que exigix un moment tan exigent com l’actual, amb una degradació política que ens avergonyeix i amb una crisi econòmica de gran magnitud que genera atur, empobriment i degradació ambiental. Fem una crida a les valencianes i valencians a la participació, la il·lusió i l’acció, a no deixar-se portar pel pessimisme i l’abstenció. Una altra manera de fer política és possible. Entre tots podem demostrar que és possible la unitat en la diversitat, que és fals que tots siguem iguals i que si volem, podem canviar el nostre país".

Rebel.lia i il.lusió. Serà possible?