És més fàcil gestionar els afectes i les identificacions en el Tribunal Constitucional que en el Col.legi Oficial d’Arbitres de Futbol.

En 1985 Pedro Pacheco era l’alcalde de Jerez de la Frontera. Va donar ordre de demolició d’un xalet del cantant Bertín Osborne, qui va recórrer la decisió municipal. Finalment, l’Audiència de Sevilla va fallar a favor de l’artista, per la qual cosa l’andalusista Pacheco es va fer famós en afirmar que la justícia era un catxondeo. Bé, es va fer famós no sols per això que va dir, sinó perquè quasi va ser afusellat pel desacato i per la irreverència de la seua afirmació. Tronaren els mitjans conservadors tot demanant que el seu cap fora exposat dins una gàbia de ferro per a escarment dels insolents. No ens consta (amb perdó per la frase de moda, però quasi tot s’apega) que el senyor Pacheco haja fet cap valoració respecte del que està passant quasi trenta anys després al Tribunal Constitucional, però no seria d’estranyar que es mantinguera en una posició pareguda.

Ara va i resulta que es pot presidir el més Alt Tribunal de justícia espanyol després d'haver estat magistrat del mateix tot mantenint la militància en un partit polític. En aquest cas en el Partit Popular, que és el que recolza el govern del senyor Mariano Rajoy, gallec de Pontevedra i registrador de la propietat de professió. Cal no oblidar que els recursos que arriben a l'Alt Tribunal solen estar referits a decisions governamentals, i que el seu president ostenta el vot de qualitat que pot dirimir els empats.

Ens permetreu algunes consideracions sobre la situació generada per la presa de possessió en el passat mes juny del doctor Pérez de los Cobos a la llum dels darrers esdeveniments.

1) No es gasta la mateixa mesura per a uns juristes que per a altres, i és que molt han canviat les coses quant a la benevolència del tracte segons convinga el Partit Popular.L’actual president del Tribunal Constitucional espanyol és un catedràtic de dret del treball, murcià de naixement i doctor per la Universitat de València. L’il.lustre professor està considerat el pater de la reforma laboral propiciada pel Partit Popular, en companyia del seu col.lega Javier Thibault, també professor de la mateixa matèria, i actual director General d'Ocupació del Ministeri de Treball. Tots dos pertanyen a allò que en l’argot madrileny se’n diu el clan dels genovesos, i això en relació amb la caserna general pepera, ubicada al carrer dedicat en la Villa y Corte a la ciutat italiana. 

Precisament sobre la reforma laboral versen bona part dels cursos en els quals Pérez de los Cobos ha intervingut en FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales, el think tank presidit per José María Aznar, una mena de laboratori ideològic al servei del pensament neoconservador espanyol) com a ponent o assistent. Una circumstància que, contràriament a allò que va passar en 2007 amb el magistrat Pablo Pérez Tremps, no ha generat cap problema en cap instància jurídica autòctona. Recordem que el magistrat Pérez Tremps fou recusat en el seu dia en el cas del recurs d'inconstitucionalitat de l'Estatut de Catalunya per haver participat, abans de la seua designació com a magistrat de l'Alt Tribunal, en un estudi realitzat per deu juristes sobre la constitucionalitat de l'Estatut.2) Els efectes immediats i a mitjà termini de la situació desencadenada són imprevisibles i fan dubtar que els actors principals d’aquesta tragicomèdia siguen a) persones assenyades; o, b) persones d'una solvència ètica mínima.
Quan el diari El País va publicar que Francisco Pérez de los Cobos va cotitzar com a militant del Partit Popular entre 2008 i 2011, ell mateix va admetre i va defensar la seua militància davant els seus companys del Constitucional. 

Des d'aquest reconeixement, Francisco Pérez de los Cobos, qui ha estat ponent de quaranta sentències des que va ser triat magistrat, podria veure-les qüestionades en bona part sinó totes. Aqueilla militància, —ocultada en la comissió de nomenaments del Senat, prèvia a la seua designació—, ha desencadenat ja l'anunci de diverses peticions de nul·litat d'algunes d'aquelles resolucions en les quals va participar com a magistrat. 

Tanmateix, tanta o més sorpresa que els arguments emprats pel Partit Popular en boca de personatges com el senyor González Pons o l’actual ministre de Justícia, causa perals profans la unanimitat dels membres del Tribunal Constitucional, entenent com allò més raonable la militància mentre era magistrat i l’ocultació de la dada en presentar-se davant el Parlament.

De moment, els advocats de Baltasar Garzón i els d’Arnaldo Otegui ja han anunciat que reclamaran l'anul.lació de les decisions que l'Alt Tribunal va adoptar sobre les seues causes. La Junta d'Andalusia va a estudiar i revisar tots els temes que ha tractat Pérez de los Cobos i la Generalitat de Catalunya, de moment, es reserva la possibilitat de demanar la reprovació a l'espera que els de Rajoy reconsideren els seus arguments. A més, la Comissió Cívica d'Alacant per a la Recuperació de la Memòria Històrica es proposa comunicar al Comitè de Drets Humans, Civils i Polítics de les Nacions Unides el fet que va ser precisament Francisco Pérez de los Cobos un dels tres magistrats que van decidir no admetre a tràmit el recurs per a la nul·litat de la condemna a mort del poeta Miguel Hernández en 1940.

3) La línia argumental del Partit Popular, avalada pels membres del Tribunal Constitucional.
Després la confessió del President, el TC ha avalat el PP des del moment que els seus membres han dit amén a la que entenem com inacceptable compaginació entre militància partidària, mentides institucionals i presidència del TC. Segons els popularistes, −i això és allò que han beneït la resta dels magistrats del TC− la incompatibilitat afectaria als militants que tenen despatx al carrer de Gènova i poca gent més, tal vegada els barons regionals. La resta dels afiliats al PP, cap problema. És a dir que els motius d'incompatibilitat no vindrien donats pel que fa a la ideologia política o a l’assumpció jerarquitzada i supeditada a unes directrius polítiques partidàries, com fan els militants de qualsevol organització, sinó per una realitat determinada per l'organigrama polític-administratiu del partit.

Això vol dir que no es traça la importantíssima ratlla entre estar dalt o baix identificat amb la ideologia o la política d’un partit polític i ser militant del mateix. I això és una barbaritat que no pot ser mantinguda en un debat seriós. 

Una persona pot simpatitzar amb el Partit Popular o amb qualsevol altre, inclús votar-lo en distintes convocatòries electorals, però no per això està sota la disciplina d’aquest partit, ni té perquè acceptar les seues directrius polítiques. Quan passa a ser militant, quan s’inscriu i cotitza, està en una situació radicalment distinta i infinitament més compromesa que el simple seguidor o el votant. Entre d'altres coses perquè els estatuts el condicionen de manera inequívoca.

4) És més fàcil gestionar els afectes i les identificacions en el Tribunal Constitucional que en Col.legi Oficial d’Àrbitres de Futbol.
La normativa existent per a la designació dels àrbitres de la Lliga Espanyola de Futbol estableix què els àrbitres o els seus assistents no podran mai dirigir partits d'equips de la seva comunitat autònoma. 

Tot i que el sistema de designació arbitral no ha estat sempre el mateix, aquesta exigència s’ha mantingut en el temps. Per exemple, de 1996 a 2005 un ordinador era l'encarregat de designar als àrbitres. Aquest sistema, que havia estat proposat pels equips, també tenia una sèrie de condicionants per a cada designació. La més important: que els àrbitres no podien arbitrar a equips de la seva regió autònoma. La mateixa prohibició que regeix avui en dia.

És a dir, que un àrbitre valencià no pot arbitrar el Llevant, ni un català el Barça, ni un basc a l’Athletic. Però, un magistrat que és militant d’un partit sí pot decidir amb el seu vot una sentència que afecte directament els interessos polítics i/o ideològics de l‘organització a la qual està estatutàriament lligat de forma subordinada.

No és una autèntica bogeria? Sí, ho és. Com és possible, doncs, tanta unanimitat entre persones de tan elevada formació jurídica? O és que tenia raó Pacheco i encara a hores d’ara la justícia és un catxondeo?

Metges, dolor i dignitat davant la mort en els temps tecnocràtics.

La mostra no és representativa,  ja ho sé. I és que d’on arranca la meua reflexió és d’un cas, però pel que he pogut saber és representatiu i, malauradament, bastant freqüent a casa nostra. L’anàlisi de l’experiència viscuda durant les darreres setmanes m’ha fet arribar a la conclusió que no és fàcil morir amb dignitat a les nostres instal.lacions sanitàries. Podria anar un pas més enllà: no és que no siga fàcil, és que morir amb dignitat pot convertir-se en una cursa d’obstacles quasi insalvables. Ho sospitava, sabia que l’atzar pot jugar-te una mala passada; ara, però, he patit l’evidència empírica.

Posem-nos en situació. Una malalta que ultrapassa amb escreix els noranta anys de vida, amb una història clínica llarga i dilatada de patiments, cirurgia i dolors d’origen majoritàriament vertebral ingressa per urgències a un dels nostres grans hospitals, amb un quadre d’afectacions cardíaques, pulmonars, renals, de tensió arterial i, molt especialment, contraguent-se, regirant-se d’un dolor –malgrat la seua mobilitat reduïda−, que qualifica d’insuportable: quant entre zero i deu?, li pregunta el metge; la resposta és deu. El diagnòstic posterior serà contundent: a més d’altres afectacions en òrgans vitals, la pacient presenta una fractura aguda d’una vèrtebra dorsal, dins una columna vertebral en estat lamentable i irreparable.

Tres setmanes després, amb un alta hospitalària intermèdia que poques hores més tard va ser desmentida en tornar a la porta d’urgències, la pacient ha mort. N’ha patit molt, moltíssim, massa; ha patit fins a un punt dantesc que resulta impossible d’entendre  en el segle que vivim i amb els avanços de la medicina en general i de la farmacologia en particular. ¿Per què ha passat això, per què pot passar-nos a qualsevol de nosaltres si no prenem mesures adequades, i si no som ferms en la defensa del nostre dret a morir amb dignitat?

Per a respondre a la pregunta potser cal una primera reflexió general, una hipòtesi inicial: vivim temps tecnocràtics i som hostatges de la tècnica i de la tecnologia, dels tècnics, d’allò suposadament objectiu que es pesa, es mesura, es quantifica. Passa amb l’economia: és freqüent, atés que és tristament el corrent dominant entre els economistes actuals, que les anàlisis, les propostes d’actuació en matèria econòmica atenguen a allò que és la balança fiscal, el dèficit, la solvència bancària, els retalls de la despesa, etc., etc., etc.; tot deixant en l’ombra els efectes que aquestes decisions, que aquestes disposicions i mesures, tenen sobre la vida real de les persones reals, les que van pel carrer, les que tenen o no treball, les que viuen i pateixen amb més o menys cruesa la crisi econòmica que ells no han provocat. Allò transcendental són les xifres i no les persones.

Doncs una realitat similar podem constatar als hospitals en la relació metge-pacient. He trobat dos grans grups entre els professionals de la medicina: els que anomenaré tècnics, que atenen prioritàriament a la malaltia; i els que anomenaré humanitaris, que atenen prioritàriament al malalt. Vull dir, els que s’enfronten a una simptomatologia que els llibres adjudiquen a la malaltia A o la malaltia B, i que els protocols hospitalaris estableixen com afrontar-la; els que demanen analítiques, proves, plaques, TAC’s, ressonàncies, ecografies i administren fàrmacs per a superar eixa malaltia; i els qui sense renunciar a proves i analítiques es concentren en saber que li està passant, que és el que està patint el malalt. Són, entenc, dues concepcions radicalment oposades de l’exercici de la medicina.

Alguns comportaments diferenciats caracteritzen els dos grups que acabe de perfilar: els tècnics amb penes i treballs miren el pacient, no li parlen, no l’escolten, no el toquen físicament, es concentren en els resultats de les proves i sembla no senten emocions com ara la simple compassió davant del patiment del malalt. El jurament hipocràtic és interpretat per ells, entenc, d’una forma restrictiva, i lluny d’actuar en benefici integral del ser humà es concentren en la patologia, com si aquesta fora un problema extern i independent de la persona. Els que anomene humanitaris fan sentir-se pròxim al pacient, inclús físicament; el toquen tot transmetent-li empatia i paren orella a les explicacions, a la informació que aquest està en disposició de donar-los-en a propòsit de la seua dolència. És clar que analitzen, pesen i mesuren, però ho fan com a conseqüència de la clínica que perceben, dels símptomes que el subjecte del seu interés, el malalt, els transmet perquè és a ell a qui presten la seua total atenció. 

Més enllà d’aquesta primera distinció entre dos grans grups de professionals de la medicina, una altra pregunta: ¿hi ha alguna raó que explique que haja trobat els metges joves, els anomenats residents (Metge Intern Resident, MIR), majoritàriament entre els primers, i els que anomenarem seniors entre els segons?

Els nostres metges joves són la crema de la crema acadèmica. Necessiten uns expedients d’excel.lència per a accedir als estudis de grau i la carrera és dura. D’aquells primers seleccionats que acabaran els estudis, sols una minoria aconseguirà superar les proves per a ocupar una plaça de MIR, i en un futur, ja formats –tal i com estan les coses a la funció pública- sols un grup selecte aconseguirà plaça estable a la sanitat pública. Quina formació estan rebent aquest joves brillants amb els qual he ensopegat? ¿Què està passant per a que no toquen al malalt, per a que quan el malalt en el deliri del dolor li allarga la mà demanant-li que l’auxilie per a un canvi de posició al llit li la negue i li responga que ara vindran a ajudar-la? Com poden arribar a dir que el dolor no mata?

¿Com és que els seniors –els formadors del MIR− que majoritàriament són més pròxims i empàtics amb el malalt no transmeten als joves −com a pauta professional inexcusable− la necessitat d’establir una relació de comprensió i comunicació amb el pacient que pateix? 

I què passa amb el dolor? ¿És possible ser un metge com cal si no es té com a preocupació primera eliminar el patiment extrem del malalt? I si aquest que pateix el dolor es troba en una situació clarament irreversible, ¿quina és la primera obligació del metge sinó llevar-li el dolor de manera radical? I si com en aquest cas la pacient és una nonagenària tractada amb mòrfics des de fa anys per la Unitat del Dolor, amb una fractura aguda de la primera vèrtebra dorsal, i amb patologies multi orgàniques, ¿què s’ha de fer, sinó aplicar-li una sedació pal.liativa?

¿I si el metge, erròniament, amb ignorància incomprensible en un membre de la tribu dels elegits entre els deixebles d’Hipòcrates, identifica sedació pal.liativa amb eutanàsia i al.lega que aquesta és un delicte? ¿Què pot fer el pacient, o els seus familiars quan aquest no està en condicions d’exigir una atenció mèdica acurada de manera efectiva? 

Doncs en el nostre cas amenaçar-lo amb reclamar l’empara del Servei d’Atenció al Pacient o –atesa l’extrema urgència− amb demanar la intervenció de la Guàrdia Civil (sic), com a resultat de la impotència i la ràbia desesperada. Aquestes coses poden passar. De fet, han passat. I el resultat és que durant massa hores la pacient va viure la fase prèvia a la seua mort de forma molt injusta, i també de forma indigna. D’altres metges, tanmateix, van corregir la deriva perversa, obtusa, ignorant i van actuar de forma que –si més no- les darreres hores van ser d’absència de dolor mentre la mort va tindre a bé presentar-se a l’escenari. 

Hem d’actuar per a corregir aquests comportaments tan infames com impropis d’una societat avançada. Tothom és lliure de tindre els seus prejudicis, de tindre les seues posicions deontològiques, però en matèria de dolor i de dignitat del malalt en la fase final de la seua vida no pot prevaldre cap altra cosa més que la consecució irrenunciable de l’eliminació del dolor.

És imprescindible protegir-nos d’eventualitats com les descrites. És necessari signar allò que se’n diu Testament Vital o Document de Voluntats Anticipades. Cal que deixem constància escrita davant els organismes corresponents (la Conselleria de Sanitat, particularment) i cal que hi conste a la nostra història clínica que exigim el nostre dret a una mort digna. I cal que anomenem representants per tal que si perdem la capacitat d’exigir el nostre dret ho facen per nosaltres. 

Personalment no desitge ni per a mi ni per a cap persona una vida dependent, en la qual necessite l’ajuda d’altres persones per a realitzar allò que en diguem les activitats bàsiques de la vida quotidiana (vestir-me, anar al bany, menjar...). En conseqüència, si arribe a una situació en la que haja perdut la capacitat d’expressar-me com a conseqüència d’una patologia irreversible (un dany cerebral, demència, una malaltia degenerativa, un estat vegetatiu...), vull que quede clar que la meua voluntat inequívoca i irrenunciable és no viure en eixes circumstàncies i que exigisc que se’m permeta morir amb dignitat.

Per a la qual cosa, rebutge qualsevol tractament que contribueixca a perllongar la meua vida, pregue la conclusió de l’esforç terapèutic i demane una assistència pal.liativa. Això vol dir, i ha de quedar clar i català, que sols vull que se m’administren els fàrmacs que alleugen el meu patiment, molt particularment una sedació pal.liativa –àdhuc en el cas que aquesta redueixca el temps de vida− que em permeta una mort serena i digna.

No vull ser una víctima ni de la tecnologia ni dels tècnics que lluitaran contra una malaltia com qui lluita contra el dèficit públic. No vull caure en mans de professionals que obliden que darrere les analítiques de sang i dels balanços macroeconòmics el que n’hi ha sempre son éssers humans que pateixen, i que és a ells als primers que han d’atendre en el seu dolor. 

La sorpresa brasilera i l'Europa Social dels Treballadors

Brasil és el gran gegant d'Amèrica Llatina, un dels BRIC, un líder entre els anomenats països emergents. Després dels governs de Lula da Silva -qui va deixar la presidència amb quotes de popularitat altíssima i amb una important reducció dels nivells de pobresa extrema-, amb una presidenta com és Dilma Rousseff encara a hores d'ara la favorita (58%) per a les eleccions de 2014, contingents significatius de població han eixit al carrer arreu país just ara que comença el seguit de grans convocatòries mundials de les quals serà seu: l'actual Copa Confederacions, el Mundial de Futbol de 2014 i les Olimpíades de 2016. 

Tot semblava anar a ritme de samba i regat amb caipirinha, quan els mitjans de comunicació i l'opinió pública interessada han descobert que també a Brasil n'hi ha indignats, també n'hi ha gent que renega dels polítics i de la política mentre demana que la cosa pública es gestione amb participació real de la ciutadania i, sobre tot, sense corrupció. 

Per al qui ha visitat Brasil amb certa regularitat durant els darrers anys és impossible negar que n'hi ha hagut canvis significatius al país. És cert que la desigualtat continua sent esfereïdora, que les faveles i els meninos da rua continuen existint i que l'elevada inseguretat ciutadana constitueix una amenaça tan real com evidencien les estadístiques i com es constata fàcilment als carrers. Tanmateix, no ho és menys que indicadors fiables parlen d'una reducció important de les taxes de pobresa i d'indigència, tot i que les crítiques al que en diuen política del subsidi populista de Lula i el PT són bastant considerables. Segons aquestes veus, la millora social, el creixement de les xifres d'una classe mitjana baixa, és absolutament dependent de la capacitat del Govern de Brasília per a mantindre la seua política d'incentius a la compra de béns de consum i als subsidis de béns bàsics. Comptat i debatut, es tractaria d'ajudes amb fons públics per a contingents de població que abans estaven pràcticament exclosos del consum mínim necessari, però que malauradament no incorporen canvis estructurals que permeten assegurar la seua pervivència en cas d'un canvi de l'actual [relativa] bonança econòmica. 

Una bonança econòmica que està oferint símptomes preocupants: un PIB que lluny del creixement del 7.5% en 2010 va caure a un 2.7% (2011), a un 0.9 (2012) i que presenta xifres preocupants per a 2013; una inflació interanual del 6.5% (la inflació és un malson per als brasilers, que recorden la terrorífica que patiren durant els anys vuitanta i noranta del segle passat): i una certa desconfiança internacional del tipus de la que certifica Standard and Poor's, que ha qualificat el deute sobirà com a BBB en perspectiva negativa. Segons diversos analistes, Brasil està patint les conseqüències de la crisi de la Unió Europea, de la ralentització de l'economia xinesa i de la feble i lenta recuperació de la nord-americana

A casa nostra, els mitjans presenten divisió d'opinions sobre allò que està passant a Brasil. Per a alguns les protestes socials d'aquests dies són una sorpresa, mentre que per a d'altres la situació interna ja tenia mal aspecte des de fa estona. 

Els darrers viatges a Brasil i el contacte quotidià i freqüent amb amics i col.legues d'allà ens ha oferit el mateix resultat: palmes i xiulets. Els crítics amb el que qualifiquen de pràctiques populistes i d'empara a la corrupció del PT i del seu líder Lula Da Silva, no es cansaven d'anunciar problemes greus. A l'altra vora del riu, els petistes i els simples lulistes sempre han fet explícit un optimisme pròxim a l'eufòria, i una gran capacitat de disculpa dels desencerts del carismàtic líder.

Els punts de coincidència entre tots dos grups hem pogut trobar-lo en la denúncia de la pandèmia de la corrupció (de la que els petistes exclouen Lula) i en les insuficiències i els dèficits dels serveis públics, des del transport a la sanitat i l'educació. El mensalao va ser un escàndol polític que va destapar una xarxa de corrupció gestionada pel PT de Lula, que va conduir davant els tribunals en 2010 a vora de quaranta polítics, ex funcionaris, empresaris i banquers integrats en una xarxa de compra de vots en el Congres. Pel que fa al sector públic la crítica és clara: on es diu servei públic s'ha d'entendre servei popular, és a dir destinat a l’amplíssima franja social de menors [i insuficients] ingressos.

Ara, quan tots -o molts- esperàvem un Brasil de festa major ens hem trobat amb les marxes dels ciutadans que començant per una protesta contra la pujada de les tarifes del transport popular, inclouen la denúncia de tot allò que consideren inacceptable al seu país. En última instància, les demandes dels carrers provenen tant del desig de l'eixamplament de la democràcia com de la necessitat de fixar un límit a les pràctiques depredadores del sector privat envers la provisió de drets públics i socials.  

Al remat no és massa distint d'allò que està passant a casa nostra. Descrèdit de la política i dels polítics, demanda de més presència de la ciutadania en els àmbits de decisió democràtica, millora efectiva de les condicions laborals i dels salaris, exigència de justícia front als corruptes i la corrupció institucionalitzada i potenciació dels serveis públics, que han de ser rescatats de les mans privades que només persegueixen el benefici particular. 

No estem tan lluny de Brasil, per tant. O sí. Potser estem en les antípodes. Segurament nosaltres estem recorreguent el camí a l'inrevés. És ara quan el tàndem Rajoy-Fabra estan dinamitant tot allò que és públic, quan les demandes de segments importants de la ciutadania són arrossegades per les majories parlamentàries absolutes del Partit Popular a Madrid i a València, i quan la corrupció sembla una taca d'oli en accelerada expansió. 

Els brasilers, una part si més no de la ciutadania, ha eixit als carrers en pau. Minories violentes han fet també acte de presència i la policia està fent servir una dura capacitat repressiva sense -pel que sembla- discriminar amb claredat a uns i altres. Malgrat això, la presidenta Rousseff ha reconegut la legitimitat de les protestes i ha declarat que escoltarà la veu del carrer. Ara per ara no és molt, però també està en les antípodes del que ací diuen Rajoy i Fabra. Com ells van obtindre majoria absoluta, fins a les pròximes eleccions el que puga o no dir la ciutadania els important un rave. Són concepcions ben distintes del que ha de ser una societat democràtica.

A casa nostra la ciutadania, tanmateix, no hauria de desistir i convindria que continuara denunciant als carrers  que la legitimitat de governar que atorguen les urnes no faculta per a destruir l'edifici social que amb penes i treballs hem construït durant els darrers quaranta anys. Ulrick Beck escrivia en 2012 que la conseqüència no desitjada de la utopia neoliberal és una brasilització d'Occident. Explicava el sociòleg alemany que són notables les similituds entre com s'està conformant el treball remunerat en l'anomenat Primer Món i com és el del Tercer Món. A parer seu, la temporalitat i la fragilitat laborals, la discontinuïtat i la informalitat estan arribant a societats occidentals on havia triomfat fa dècades l'Estat del Benestar. De seguir així, concloïa Beck,  el treball i l'existència de la gent es caracteritzarà com més va més per la diversitat i la inseguretat.

Per aquest camí ens porten, i haurem de veure si som o no capaços de revertir la situació. Del que es tracta és de saber si volem o no avançar -en paraules del propi Beck- cap a la utopia realista d'una Europa Social per als Treballadors.

Un home plorava en silenci i jo, dolgut, no podia oblidar Juan Cotino

L'home ja té una edat, però no és massa gran. Al voltant dels seixanta. Plorava darrere d'unes ulleres fosques de pasta amb unes llàgrimes contínues que apartava ferma i periòdicament amb el dit, ara l'ull dret ara l'esquerre. Una dona, vaig entendre que la seua, al costat, amb la samarreta de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol. Darrere de l'home, una parella jove, xic i xica. Potser el fill i la companya. Ell, seré, mantingué la mà afectiva per sobre el muscle del pare. De tant en tant, l'acaronava per tal de confirmar-li que estava al seu costat, sentint amb ell. La xica també li acaronava l'esquena, afectiva, de manera intermitent; mentrestant, es mantenia abraçada al xicot. N'eren quatre persones, quatre víctimes colaterals, que assistiren a la darrera concentració a la Plaça de la Mare de Déu de València. No els hi vaig sentir paraula a ningú dels quatre. Vaig veure els rostres de la dona i dels joves, però no el de l'home. A ell, el que més em va afectar, no el reconeixeria si el tinguera al davant. El grup, unit pel dolor i per la exigència de justícia no va fer sinó estar, fer les palmes d'acompanyament a les consignes que els concentrats van corejar, estimar-se en silenci, i en el cas de l'home plorar durant la bona estona que durà la concentració. 

Per qui plorava aquest bon senyor? Tal i com ell ho feia, passats sis anys, només es plora -crec- per un fill, per una filla. Eixe dolor insuperable, aquelles llàgrimes amargues, incontenibles i quasi imperceptibles per a tots els que estàvem en la seua rodalia, no poden tindre una altra explicació.  

Vaig sentir el desig d'abraçar-lo, però no em vaig atrevir. No obstant, vaig entendre que estar allí, a l'aplec número vuitanta dels familiars de les víctimes era per a mi un deure amb aquell home. Era la segona vegada que hi assistia, la primera després de la massiva del 3 de maig, la posterior a l’emissió del programa de Jordi Évole. Com és que no havia estat abans? 

Aquell home, aquella família va quedar destrossada el dia 3 de juliol de 2006, i molts -tot i la nostra solidaritat envers les famílies de les víctimes- vam tardar sis anys en entendre que no n'hi ha prou amb ser solidaris implícits, que havíem de ser-ho explícitament. Els mitjans de comunicació valencians havien informat -uns més que altres; alguns entre zero i res- de les peripècies de les famílies de les víctimes del desastre de la Línia 1, de la boira decretada pel Consell sobre l'accident, de la negativa del MH president Camps a rebre'ls, de les escandaloses notícies a propòsit de la comissió a Corts Valencianes; però, jo no havia sentit la necessitat d'estar físicament al costat dels pares, les mares, els germans, els familiars, els amics de les 43 persones que van perdre la vida aquell terrible 3 de juliol.

No tinc, no trobe una explicació raonable a la manca de sensibilitat de part meua. Atenuants, potser. La irritació política, la ràbia inclús, per la supèrbia onanísitica dels governants valencians des de fa dues dècades, pel seu menyspreu a tot i a tots allò que no siguen ells i els seus interessos. L'atenció preferencial als problemes diguem-ne estructurals de la nostra societat: la crisi, l'atur, l'emigració dels joves, la corrupció pestilent de tantes institucions que haurien de ser exemple d'honorabilitat. Les meues petites comoditats, les preocupacions del dia a dia, el treball, els compromisos... No sé, ja ho dic, atenuants en el millor dels casos. 

I mentre jo he estat captiu de les meues petites o grans preocupacions, -pensava mentre el tenia al davant- eixe home porta vuitanta mesos plorant en silenci. Ja era hora que jo despertara, ja era hora que com a ciutadà i com a pare el fera costat en la seua exigència de justícia. 

Em va commoure la confessió de Beatriz Garrote en començar la seua intervenció, en veure la plaça plena de gent. Tenien por per la concentració de maig, la immediatament posterior a l'emissió del programa Salvados, haguera tingut una influència efímera aconseguida gràcies a Évole i col.laboradors. 

Després, tanmateix, crec que vaig concentrar-me en l'home que plorava en silenci. I més m'identificava amb el senyor de les ulleres que amagaven els ulls plorosos, més desconcert em provocava recordar la imatge de Juan Cotino en ser preguntat per l'accident al Salvados. Escrivia jo farà poc enes setmanes que en veure a la pantalla de televisió com el somriure displicent inicial del cavaller va anar convertint-se en una màscara, en veure com Évole no amollava el mos, en veure com la gent li exigia respostes, Cotino i la seqüència van esdevindre insuportablement irritants. I afegia que aquell espècimen d'ésser humà de tan baixa qualitat és el President de les Corts Valencianes, per a vergonya nostra. Per a una immensa i dolorosa vergonya. 

Em preguntava a continuació si València despertaria d'una vegada per totes de la narcolèpsia política que patim des de fa molt. Era una intenció política la que va animar-me per a fer aquelles reflexions. Avui, no. Avui, després la darrera concentració de les víctimes del metro, és la part humana la que m'encoratja a traslladar a la pantalla de l'ordinador un sentiment, el de la solidaritat en el dolor amb aquell home que plorava en silenci al qual no vaig atrevir-me a abraçar. 

Ara sé que cada dia 3 tinc una cita amb ell, a la Plaça de la Mare de Déu. Si més no, mentre no obtinga la justícia que és l'únic bàlsam al que pot aspirar.  

Necessitem un Consell multicolor i cooperatiu que acabe amb el malson

Aquests dies fa dos anys que vam patir les eleccions autonòmiques i municipals amb les que el Partit Popular va confirmar una vegada més la seua hegemonia al País Valencià. Va ser encara magolat i atordit que vaig escriure un article titulat  "Després del 22M: blau fosc,quasi negre". El text no era gens optimista, certament.

Ara que estem en allò que en diuen l'equador de la legislatura (si és que arribem a exhaurir-la), torne sobre allò escrit i ho faig en un context encara pitjor del que perfilava en aquelles ratlles. Pitjor si més no pel que fa a la situació econòmica del País i dels paisans. El propi Consell ha reconegut que l'única solució és que el Govern [espanyol] modifique el sistema per a equiparar el finançament valencià a la mitjana estatal i que, mentrestant, arbitre una solució d'emergència. Tanmateix, ni eixe home híper desagradable que és Cristobal Montoro, ni el seu subordinat Antonio Beteta -igual de desagradable- donen senyal de ser sensibles a l'educada sol.licitud que els hi fan els seus correligionaris de València. La darrera ha estat la senyora Barberà, en públic, i ni li van contestar.

En aquests dos anys passats des de les darreres eleccions ha canviat el president del Consell per raons judicials, ha crescut el nombre d'alts càrrecs polítics del PP imputats per la Justícia i la sospita de corrupció amenaça a uns quants més (entre d'ells noms emblemàtics com el de la mateixa Rita Barberà). La paràlisi que afecta l'administració valenciana és evident, fins el punt que es de domini públic que consellers i alts càrrecs de la Generalitat Valenciana podrien quedar-se a casa de dilluns a dijous i passar pel despatx a signar gestió ordinària els divendres. N'hi hauria prou amb això. 

Els indicadors econòmics són semblants als de Grècia, fins el punt que Standard & Poor's  va classificar la [mal] anomenada Comunitat Valenciana com a BB negatiu. Es tan sols un graó per damunt de la qualificació grega. L'endeutament és creixent, el deteriorament dels serveis públics també; el nombre d'afectats pels impagaments del Consell creix, mentre el nombre d'aturats puja i puja EPA rere EPA, igual que la inseguretat i l'incertesa dels funcionaris; el crèdit no arriba ni a les famílies ni a les empreses, i la musculatura econòmica del País està afeblint-se, atrofiant-se per la immobilització que pateix. 

Ho vam escriure no fa molt: durant els anys del Govern del PP s'ha aprofundit en les pèrdua de posicions del nostre PIB, i d'estar en la meitat de dalt de la taula de les dèset comunitats, ara estem prop de la cua. I ho hem consentit tot i tenint una balança fiscal negativa amb l'Estat Espanyol. Així som quan ens posem a ofrenar glòries de debó.

Si el País fora un simple malalt, el tracte hospitalari que necessitaria hauria d'aplicar-se-li a la Unitat de Vigilància Intensiva. Certament. El pacient està en situació crítica, inconscient, amb les constants vitals per sota dels paràmetres mínims, i amb respiració assistida. Tot i amb això, els metges que l'atenen estan dividits: uns diuen que no saben què fer, mentre que altres insisteixen en perseverar amb el tractament que venen aplicant-li des de fa mesos i mesos, encara que el quadre clínic no ha fet sinó empitjorar i empitjorar. 

Conclusió: o canviem l'equip mèdic o el pacient no aguantarà. Vull dir: o canviem de Govern el més aviat possible, o el País Valencià s'esvairà entre la boira socioeconòmica  i la pulsió recentralitzadora com a resultat del mal govern que hem patit des de fa quasi dues dècades. Un govern depredador i incapaç que ha passat -que ens ha fet passar- dels dies de vi i roses als dies del delirium tremens. 

Els partits d'oposició a l'actual govern del PP han de començar ja -amb urgència- a fer coses noves, a enviar missatges a l'electorat que certifiquen que -més enllà dels discursos- són conscients de la situació per la qual travessem. I ser conscients no és simplement proclamar-ho, sinó actuar en conseqüència.

Hauran de deixar arrere els atacs entre ells i començar a parlar molt des de la primera persona del plural. Uns -els que ara baixen a les enquestes, com ara el PSPV- hauran de ser sabedors que les glòries passades potser no tornaran mai, i que la modèstia és una virtut innegable i obligada per a ells. Els altres, -els que ara pugen, com ara Compromís i Esquerra Unida- farien bé en no creure's que van a fer sí o sí il sorpasso als socialistes, ni que l'electorat els tria només pels seus encerts. La majoria farà de la necessitat virtut i votarà el que votarà sense més entusiasme que el que permeta la situació d'emergència extrema que vivim. 

És per això que les formacions polítiques que ara pateixen la majoria absoluta de la dreta han de tindre molt present que l'objectiu inicial és enviar el PP a l'oposició durant anys, no per una legislatura sinó per unes quantes. Una vegada aconseguit això, serà l'hora d'agafar el bou per les banyes i governar amb eficàcia.

Prudència, modèstia, generositat, complicitat, valencianitat i un missatge clar a l'electorat és allò que totes tres formacions haurien d'oferir-nos quan més aviat millor. Cadascuna de les tres es presentarà -lògicament-  amb el seu programa, intentant que la participació electoral siga el més elevada possible. El resultat esperable serà confirmar les enquestes i que el Partit Popular perda la majoria absoluta, per a obrir la possibilitat d'un govern multicolor. 

Serà necessari treure'n profit d'experiències multipartidàries d'altres -com ara Catalunya o Galícia- que van acabar com el ball de Torrent i amb el retorn al poder de la dreta (convergent o popularista). A casa nostra són tants els problemes que ens ofeguen que convindrà centrar-se lleialment en els més importants: noves regles de finançament per part de l'Estat, activació urgent del crèdit per al reviscolament de l'economia amb creativitat i innovació, creació imaginativa de llocs de treball amb la col.laboració dels agents socials, potenciació de la millora de la formació de la població activa, recuperació del deteriorament dels serveis públics i millora del seu finançament, regeneració ètica i recuperació de l'orgull i el bon nom dels valencians. Això amb transparència informativa als mitjans de titularitat pública. Però, sobre tot, amb realisme, modèstia i unitat d'acció. I, també, amb innovació política. Les formes tradicionals estan amortitzades i cal innovar: des dels discursos a la praxi política, des de la relació amb la ciutadania a l'exemplaritat dels representants d'aquesta.

Vuit anys d'estabilitat són imprescindibles. No es tracta tant d'una versió valenciana del controvertit Pacte del Tinell, com d'una mena de Consell de concentració nacional a la valenciana dels partits que poden entendre allò que això significa. Vuit anys que dignifiquen la política i els polítics, que permeten il.lusionar els ciutadans, que aquests siguen informats de com de mal estan les coses i de quants de sacrificis hauran de fer encara, però amb la convicció de que estan en mans de gent honesta i ben preparada per a governar. Com a mínim vuit anys en els que no assistim a picabaralles per les quotes de poder, en els quals no ens conten res de la vida interna dels partits, en els que treballen amb voluntat cooperativa. En període en el que els partits que sustenten el Consell sàpiguen emancipar-se adequadament de les seues servituds externes al País, a veure si deixem d'ofrenar tantes glòries i servituds que ja hem vist i comprovat que no ens aprofita de res.

És clar, no obstant, que  a hores d'ara plou sobre banyat. Massa vegades hem patit els valencians la miopia i el patriotisme de partit de les organitzacions polítiques de progrés. És cert que n'hi ha comptes i factures del passat. És cert que alguns personatges haurien de fer un pas arrere perquè estan socarrats i que les organitzacions haurien de canviar cares i formes d'estar a l'escenari de la cosa pública. Tanmateix, també és de veres que allò que importarà més que els noms i les persones serà enllestir un govern plural, multicolor i cooperatiu, però de garanties i, sobre tot, -sobre tot-, un govern que pose els interessos de la majoria dels ciutadans d'aquest país per davant dels interessos particulars dels propis partits i dels seus dirigents. Justetet, justetet el contrari del que han significat les quasi dues dècades de PP y els seus amiguitos del alma. 

PSPV, Compromís i Esquerra Unida tenen la responsabilitat d'entendre's i de constituir eixe Consell, així que quan més prompte comencen a treballar en eixa línia... millor serà per a tots.  Molts ciutadans s'identifiquen amb ells, amb els tres, en la mesura que representen la possibilitat real d'acabar amb el malson popularista que començà en 1995 (i quatre anys abans al cap i casal). La dreta dispararà a tort i dret contra el pervers tripartit propiciat pel Maligne, però cal no tindre por i parlar-li clar a la gent progressista, que és majoritària. 

Tanmateix, no oblidem els errors del passat. No serà possible un pacte multicolor i cooperatiu per al Consell si no hi ha col.laboració activa i efectiva als ajuntaments. Les eleccions seran municipals i autonòmiques, i no valdrà un discurs cooperatiu per a construir una majoria a les Corts Valencianes si els mateixos actors estan desacreditant-se i desqualificant-se en la batalla electoral pels ajuntaments. Que no tornen a caure en l'error del 2007, quan allò del Ja en tenim prou va ser poc més que un eslògan enginyós. 

Prou de bromes, el nom és País Valencià,

El Partit Popular torna a batre els tambors de l'anticatalanisme com a exorcisme darrere del qual amagar les seues misèries. Aquells que vam viure la Transició amb ús de raó política no podem evitar un tic nerviós cada cop que el PP actual torna a desenterrar, torna a parapetar-se darrere dels eixos vertebradors del seu discurs antiautonomista d'aquells anys. Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia era la trilogia de l'esquerra aleshores, i la dreta espanyolista estava espantada per una possible catalanització del mapa polític valencià (una dreta nacionalista i una esquerra, el PSUC, al marge de l'obediència madrilenya). Ací no teníem més que al PNPV i la UDPV pel marge dret, però el PSPV i, fonamentalment, el PCPV podien representar el perill d'una articulació descontrolada per a ells del mapa partidari valencià. Vista la situació a bou passat sembla que el perill no era real, però molts (no sols des de la dreta) van reaccionar com si ho fora.

En el Congrés de Roma de 1976, el PCE va decidir eixir de la clandestinitat, guanyar la llibertat als carrers, aconseguir l'amnistia per als presos polítics i exigir un estatut d'autonomia per a les nacionalitats històriques: el País Basc, Catalunya i Galícia. Segons es va acordar a l'aplec comunista a Itàlia, els altres territoris peninsulars també podrien demanar-lo en el futur; però, d'entrada, el País Valencià no va merèixer la consideració de nacionalitat històrica i va quedar per a aspirar a una autonomia de segona divisió.

La dreta espanyola, des de la franquista encapçalada per Fraga Iribarne fins a la neofranquista representada per Adolfo Suárez, no volia més mals de cap amb les regions perifèriques. Si Manuel Tuñón de Lara havia escrit que els problemes d'Espanya en proclamar-se la II República n'eren l'Exèrcit, l'Església, la propietat de la terra (tan injustament distribuïda) i els nacionalismes perifèrics, allò més sensat en matèria de conflictes -pensaren molts a Madrid- era estalviar-se tots els que es pogueren estalviar. I en això van coincidir AP, la UCD, el PSOE i el PCE; i no sols per economia, sinó perquè entenien que Espanya és i ha de ser allò d’España y sus regiones.

Els socialistes ja tenien prou amb el PSC, i els segons, a més del PSUC ja patien problemes amb les seues organitzacions a Galicia, Euskadi i el País Valencià. De forma explícita i implícita, els Alts Estats Majors del PSOE i el PCE van treballar per a que València no es convertira en un obstacle afegit a la complicada situació política espanyola. Les tribulacions d'Abril Martorell i Alfonso Guerra van anar pel camí de la confluència de la UCD i el PSOE en evitar que el trencaclosques tinguera més peces de les imprescindibles. Clar que això va ser possible perquè el tempo partidari va accelerar-se: el PSOE va incorporar al PSPV amb totes les conseqüències, i el PCPV -després d'haver estat legalitzat- va patir la decepció de les eleccions de 1977. Més tard, a poc a poc, l'opció comunista valenciana començà a pedre presència i contundència, i les batalles internes no van ser poca cosa. L'expulsió de l'alcalde Jaume Lloret i cinc regidors de Sueca, l'acte conjunt a València del basc Lertxundi, Pilar Bravo (diputada per Alacant) i altres marcà l’inici d’una davallada que esdevindrà imparable. Una dada: en els primers vuitanta, del més d'un centenar de militants que el PCPV tenia a la Facultat de Filosofia i Lletres no en quedaria pràcticament cap. Les contradiccions internes del Partit, entre les qual ocupava un lloc destacat l'anomenat fet nacional valencià, van esclatar sense control. Al seu tomb, el PSOE, -que senzillament no havia existit a les terres valencianes durant la clandestinitat-, va fer-se l'amo del corral i del carrer des de les eleccions municipals de 1979.

En aquell context, la llengua, la denominació del territori i la bandera que ens representara van ser les tres trinxeres de la dreta política valenciana. La primera era innegociable per a l'esquerra, tret que es carregaren la romanística que s'ensenya a totes les universitats del món. La denominació lògica, raonable, era dir-li País al que és un país (amb connotació política), que no una regió (massa condicionada pel pes de la geografia), o un Regne (sense cap rei). Llavors, País. I la bandera? Doncs per tal de tindre una referència pròpia i diferenciada de Catalunya, acceptar la franja blava de la ciutat cap i casal podia ser una solució. Per a molta gent de València (on es concentrava, com ara, el major volum de població) la franja blava no sols no era un problema, sinó que era la bandera valenciana habitual: la que es feia servir a les falles inclús durant el franquisme. Llavors, franja blava. Es tractava, encara que no exclusivament, d’acostar posicions i treure els símbols de la intoxicació diària de Las Províncias i altres.

Dit això, no obstant, com és que vam arribar a allò tan surrealista de Comunitat Valenciana? És un precedent que no vam saber aturar del que està passant-nos avui mateix. Ara, per exemple, en diuen mobilitat exterior al que és emigració, de la mateixa forma que li van dir Comunitat al que hauria d'estar reservat, -Enric Valor dixit-, per als regants i els frares. Tot forma part de la mateixa lògica: enredar, barrar, entrebancar, enganyar tot el possible la ciutadania.

Com, malgrat tot, vam arribar? Doncs passà que la dreta autòctona va entendre que allò de la guerra dels símbols era un fontanal electoral, i va decidir que el conflicte era més rendible per a ells que el consens i l'harmonia cívica i política. Emilio Attard (amb l'estreta col.laboració d'Abril Martorell, María Consuelo Reyna des de Las Provincias, i alguns més) va ser l'artífex d'allò que més que una denominació territorial semblava una boutade: Comunitat Valenciana.

Des d'aleshores ençà, la dreta que ens [mal]governa des de 1995 ha reviscolat el fantasma de la catalanització cada vegada que ha considerat necessari. Ara, quan no tenen com justificar l'enfonsament que patim, quan s'han carregat des del sistema financer a l'economia en el seu conjunt, quan estem endeutats fins a les celles, quan estem al davant dels territoris generadors d'atur i de pobresa a Espanya, el Partit Popular torna a reviscolar el perill catalanista i prohibeix escriure País Valencià als documents que arriben a les Corts. Mira per on, les paraules d'Enric Valor tornen a estar d'actualitat: "Ara acostumen a dir als professors que no diguen País Valencià, que diguen Comunitat. Això és només per als regants i per als frares. Una comunitat no és per a una nacionalitat. Una nacionalitat és una nacionalitat, un país, País Valencià".

Que faran ara els tres partits de l'oposició? Tornar a caure en el parany? Tornar a tindre-los por i acceptar de nou el xantatge? Ja n'hi ha prou de bromes, haurien de dir; i afegir tot seguit: el nom és País Valencià. I des d'aleshores oblidar-se de la Comunitat Valenciana.

De cara al futur, al futur pròxim, els tres partits i coalicions que han de fer fora el Partit Popular, els que han de constituir un govern que ens salve de la desaparició, de la pobresa, de la fallida, de l'emigració dels nostres, el que rescate el bon nom dels valencians davant el món, podrien començar per declarar pública i solemnement que el nom és País Valencià. Està clar que el nom no fa la cosa, i que n'hi ha d'altres problemes més greus i urgents, però seria un bon senyal a propòsit de que la col.laboració política i la unitat d’acció de l'actual oposició és possible. 

Una altra legislatura sota la direcció del Partit Popular i podrem donar-nos-en com a una regió més de la secular Espanya castellanista i castellanitzadora, a més d'arruïnada. Ja tenim un país al qual -segons el CIS- el 55.6% dels que habiten el territori voldrien formar part d'un Estat centralista o d'una regió amb menys autonomia, mentre que el 23% ja està bé com està, i sols el 10% en voldria més. Si no reaccionem, el futur del País Valencià no sols no serà d'un roig encés, com cantava Raimon, sinó que serà negre com la foscor de la nit. 

Ha mort un canalla. Un ser humà d'ínfima qualitat.

Ha mort un canalla. Un ser humà d'ínfima qualitat. Ha mort en la presó, que és el lloc on haurien d'haver mort i on haurien de morir tos els que han sigut i són de la seua mateixa pasta. No importa si uns diuen ser valedors de la civilització cristiana occidental, o si altres es presenten com a paladins de l'esquerra hiper revolucionària. Quan matxaquen, quan persegueixen, quan empresonen, quan desapareixen, quan obliguen a exiliar-se als opositors, inclús als simples discrepants, la distància entre dreta i esquerra es difumina, es perd,... desapareix. 

Adjunte un vídeo de poc més d'un minut que és una de les perles del cinisme universal, de l'evidència del menyspreu més absolut pel ser humà . És la resposta del general que avui és ja cadàver quan va ser preguntat pels desapareguts al seu país, l'Argentina.