Enveja i també vergonya. Escòcia, Catalunya, Espanya.

Escòcia va votar el 18 d'octubre, i els resultats finals no es van conèixer fins a passades unes hores que per a molts van ser una costera ben llarga. Finalment, els partidaris de que el país es mantinguera dins de Gran Bretanya van vèncer amb claredat.

Estem llegint aquests dies anàlisis molt interessants i unes altres no tant sobre el succeït. Generalment aquestes últimes solen ser reiteratives i teleològiques, quan no tendencioses i viciades d'origen. Per descomptat que s'han fet lectures per a tots els gustos. Abans del referèndum, els que volien desvincular completament la situació a Escòcia de la que es viu a Catalunya explicaven a tot el que els volia sentir o llegir que ambdues nacions no tenen res que veure, que les seues realitats polítiques s'assemblen com un ou a una castanya, i que res del que passara a l'antiga Caledònia podia generar rèpliques a Espanya. Aquests són els que han celebrat amb joia poc mesurada el resultat escocés, i s'han apressat a dir que, per descomptat, l’unionisme britànic ha triomfat perquè més enllà dels fervors explícits dels secessionistes, una majoria silenciosa ha alçat la seua veu contra el desgavell d'una convocatòria a les urnes que mai hauria d’haver-se celebrat. Callen que després del plebiscit s'ha avançat, i sembla que encara s'avançarà més, en la via  federalista britànica.

En la riba contrària, molts esperaven que el desitjat triomf del Sí escocés fóra vent de cua per al procés català i enumeraven les connexions que en la seua opinió podien establir-se entre tots dos territoris. Ara han canviat les tornes i les explicacions respecte a la derrota de la proposta secessionista, encapçalada pel Primer Ministre d'Escòcia Alex Salmond, tracten d'evitar els paral·lelismes o, com a mínim, de matisar-los. L'interès és clar: evitar que el No dels escocesos desanime als partidaris de la secessió catalana. Callen, també, que després del plebiscit s'ha avançat, i sembla que encara s'avançarà més, en la via  federalista britànica.

Tots tenen, en certa mesura i al nostre judici, part de raó encara que, com és lògic, cadascun posa el focus sobre allò que més li convé i fa de la necessitat virtut per a afavorir o no perjudicar, segons els casos, els seus particulars interessos.

Més enllà de les simpaties que poguérem tenir pel Sí o pel No escocés, no han sigut pocs per aquestes terres els qui han reparat en l’alta qualitat democràtica del procés escocés. Quatre idees sustenten aquest reconeixement: un, es va cridar als ciutadans a les urnes perquè decidiren; dos, la campanya va ser renyida i dura, però es van mantenir ben greixades les formes democràtiques; tres, els líders van actuar com a tals i van reconèixer el resultat sense maquillatge algun, donant la cara davant l'opinió pública sense miraments de cap tipus; i, quatre, Alex Salmond va demanar als seus lleialtat amb el resultat i poc després va anunciar la seua dimissió.

Quines coses hem de veure en aquests temps complexos! Anem a pams, però.

L'enveja és, a més d'un pecat cabdal segons l'Església Catòlica, alguna cosa bruta i rebutjable. Però la paraula té una segona accepció que consisteix a tenir un desig honest d'emular alguna qualitat o algun bé que un altre posseeix. I existeix una altra paraula que vull rescatar en aquest moment: vergonya, entenent per tal el sentiment per alguna acció deshonrosa. Com que em referisc a una acció poc o gens honorable d'un altre, seria aquella a la qual en diguem vergonya aliena.

I llavors, de què estem parlant? Doncs d'això, d'enveja i de vergonya [aliena i, ai, també pròpia]. Enveja per aquella alta qualitat de la democràcia britànica, que ja la volguérem si més no semblada entre nosaltres. Un líder que ha vençut mostra agraïment al seu antagonista, el líder derrotat; i aquest, al seu torn, reconeix la derrota, demana lleialtat als seus i dimiteix com a expressió de l'assumpció de la responsabilitat pel fracàs.

I parlem també de vergonya. Des del sobiranisme català s'ha transmès un clamorós ací no ha passat res, que ningú pot creure i que repica amb força davant la falta d'un altre discurs que no siga el reiterat i ja conegut del dret a decidir. Per descomptat que sí, però què ha passat a Escòcia, senyores i senyors?

Vergonya per escoltar a la ràdio al dirigent el PP Esteban González Pons al minut de conèixer-se el resultat escocés fent el més grosser electoralisme, marmolant als anglesos per la convocatòria i perdonant-li la vida als escocesos perquè, en última instància, havien decidit l'única cosa que es podia decidir des de la sensatesa. Aquesta línia argumental de l’inefable eurodiputat només va ser un aperitiu del que ens esperava.

Va arribar Mariano Rajoy, es va situar davant una càmera de televisió, li van posar un teleprompter ben propet i el cavaller va llegir amb la nul·la perícia habitual i la desgana congènita que l’acompanya un text vulgar i conegut, farcit de llocs comuns i d’al·lusions amenaçadores a la llei; missatge amb el qual pretenia desqualificar l'esdevingut a Gran Bretanya. La imatge de Rajoy en pantalla, en un primer plànol excessiu que engrandia els seus tics oculars coneguts, va ser un lamentable i patètic contrapunt a les intervencions que havíem vist de Salmond i de Cameron.

El que s'ha dit, vergonya, molta vergonya. Aliena, sí; però també pròpia. Vergonya de constatar una vegada més que Mariano Rajoy és, ni més ni menys, que el president de govern que els electors espanyols van triar [de manera indirecta] per majoria absoluta.

La diferència catalana, Rajoy i Cameron.

Catalunya comparteix amb la resta de les regions peninsulars la crisis econòmica que ha provocat una duríssima crisi social i una davallada dels serveis públics i del paper assistencial de l’Estat. La resposta a la crisi econòmica ha anat per la via de la devaluació interna, la qual cosa ha generat una rebaixa salarial que ha reduït el consum i ha provocat més atur, menys ingressos fiscals i més dèficit públic que força a retallar més i més els pressupostos. La política del Partit Popular que governa Espanya des de l’ensorrament del socialista Rodríguez Zapatero en 2011 no ha estat altra que seguir les directrius de l’Alemanya de Merkel i del FMI de reduir el dèficit a qualsevol preu, així que fa anys que estem dins un cercle infernal del que no es veu l’eixida. Al Principat, està per delimitar quina ha estat la responsabilitat del govern de Mas i de Convergència i Unió, amb el suport des dels marges d’Esquerra Republicana, però aquesta és una altra història.

Com a Espanya, també a Catalunya va sorgir i creix sense descans el Partit dels Indignats [o dels Encabronats o el Partit de la Ira, com ha escrit Enric Juliana]. Arreu l’Estat, l’escenari en el que ara estem s’inicià amb el 15M [de 2011] i les acampades a les places de les ciutats espanyoles i ha començat a cristal·litzar, parlant electoralment, en eixe fenomen imprevisible avui que se’n diu Podemos. Els partits majoritaris estan desarborats davant la nova situació: el PP no obstant creu, estúpidament, que és un monstre que el beneficia en la mesura que està devorant al PSOE i a Esquerra Unida, per la qual cosa no fa altra cosa que publicitar-lo amb intensitat. L’esquerra clàssica, que els de Podemos desqualifiquen de forma irresponsable amb arguments en blanc i negre, no sap cap on anar, ni com respondre al desafiament permanent d’un grup que practica un discurs populista que connecta de meravella amb milions de persones que se senten membres del Partit dels Encabronats.

Catalunya, no obstant, presenta una diferència substancial amb altres regions peninsulars: és un territori amb molts ciutadans que se senten nacionalment catalans [i no tant espanyols]. La conjuntura de crisi i la dura devaluació interna han provocat al Principat una resposta coincident i diferenciada alhora a la de la resta d’Espanya: a més d’indignació ha potenciat el sentiment nacional de milions de persones i l’encabronament ha pres una consistència i una capacitat mobilitzadora insospitada i insospitable. I és que el Govern de CiU ha aconseguit convèncer a molts que, pel que fa als efectes de la crisi, tot és culpa de Madrid. No els ha resultat massa difícil.

El Partit Popular, des del segon govern d’Aznar entre 2000 i 2004, durant els anys que va passar a l’oposició entre 2004 i 2011, i en el darrer període de Rajoy, des de 2011, ha volgut fer la re espanyolització d’Espanya [com va dir, bocamoll com és, el ministre Wert], és a dir refer Espanya com a ells els agradaria: uniforme i castellanitzada, tot i que respectant las sanas particularidades regionales que a todos nos enriquecen. El Partit Popular, amb els seus analistes de FAES al front, fa temps que estan entestats en posar ordre [especialment, però no sols] a les regions basca i catalana.

Particularment a aquesta darrera, la política del PP ha generat exactament el contrari del que es proposava, i el partit de la dreta espanyola s’ha convertit en un motor de generació d’independentisme. Costa de creure tanta estupidesa, tanta arrogància i tanta incapacitat política. Ni els més radicals catalanistes donen crèdit al que veuen.

L’operació españolizadora ha estat dirigida més amb els budells que amb el cap. Espanya és un país de molt baix fervor nacional convencional. El nacionalisme espanyol enveja l’entusiasme nacional de –singularment- bascos i catalans, amb la seua devoció per la bandera, pel seu himne i per la solemnitat davant les efemèrides nacionals. Espanya té un himne sense lletra que impedeix cantar-lo, per exemple, com fan els brasilers, els xilens, els francesos o els italians. A més, a Espanya, la bandera és aquella que per a molts resulta impossible deslliurar de la guerra civil i de la dictadura franquista, i així no és fàcil sentir estima real per aquests símbols. Comptat i debatut, el resultat és que els nacionalistes espanyols –incloent-hi els més moderats i també les del nacionalisme banal- suporten amb dificultat i de vegades amb ràbia les demostracions de consistència nacional dels separatistes.

Mariano Rajoy i el PP han volgut aprofitar-se d’eixa enveja. El líder del PP, un home que combina la indolència i la manca de preparació amb una singular capacitat per a romandre immòbil, ha fet servir des de sempre aquesta característica per a arribar fins on ha arribat. Deixar podrir-se els problemes, deixar que el temps acabe amb els adversaris i els esgote en la lluita contra el seu mur de silenci, no dir ni sí ni no, esperar i esperar. I això és el que està fent amb la situació a Catalunya.

Rajoy espera que els empresaris i els banquers de Barcelona li expliquen a Artur Mas on està la ratlla roja; i que l’amenaça d’aplicar rigorosament la legislació vigent tinga efectes disuasoris. Potser confiava que la confessió de Pujol afectaria el fervor nacional, però tot i que ha sigut una bomba i de les grans, bona part de la societat catalana no s’ha desmobilitzat. I és que en la seua desídia suïcida la situació està fora de control. Encara no és l’hora d’abandonar la paràlisi i plantar cara a la situació? No veurà el calvari que està passant el seu col.lega Cameron amb Escòcia?

Comença el nou curs amb l'amenaça de colp a l'Estat democràtic.

L'estiu entra en la seua última fase, s'han acabat les vacances per als qui tenen treball i el jovent torna als centres d'ensenyament: ha començat el nou curs.

No va a ser un curs fàcil per a ningú, i menys en l'actual situació política. Núvols ben negres cobreixen l'horitzó, i no solament l'electoral. Encara que les municipals i regionals seran al maig pròxim, la tardor es preveu calenta socialment parlant, i l'hivern més que convuls. És a dir, que abans que la primavera arribe anem a viure una etapa política i partidària d'alt voltatge, d'una intensitat inusual, i això que d'intensitats polítiques anem ben servits en els últims anys. La confrontació de la primavera serà, a més, el pròleg de les legislatives de novembre; així que l'any 2015 se'ns anuncia recarregat d'emocions i tensions que poden arribar a afectar seriosament la salut del ciutadà.

L'economia no remunta el vol per molt que Mariano Rajoy parle que aquesta té ja arrels vigoroses [sic]. Seran vigoroses, portentoses, poderoses o mega galàctiques, però no es veuen per cap lloc. És cert que les xifres macro estan millorant, però no ho és menys que més enllà dels Pirineus la recuperació econòmica està entre tíbia i freda (Alemanya, França i Itàlia estan com estan) i el Banc Central Europeu acaba de deixar l'interès financer per a la banca en el 0.05. Com d'espès està el panorama perquè Draghi, desoint a Merkel, haja baixat els tipus al mínim històric? En les terres que governa [és una forma de dir-ho] Rajoy, la desocupació no disminueix. Els poquíssims llocs de treball que es creen són estacionals, precaris i malament pagats. El Partit Popular ha aconseguit alguna cosa inimaginable fa pocs anys: que es puga ser treballador a jornada completa, i estar per sota de la línia de pobresa. Pitjor és no tenir treball o tenir-ho a temps parcial, diuen els de Rajoy [i els grans empresaris, al costat dels banquers], i tenen raó. Raó carregada, açò sí, d'una sobredosi de cinisme superlatiu. Aqueixos treballadors precaris i malament pagats haurien de, en eixa lògica, agrair als seus ocupadors que no usen el fuet contra ells. Espanya, la de les arrels vigoroses, va estupendament. Això diuen des del Govern, i la majoria de la gent es pregunta de quin país parlen.

La política partidària està retorçada, gripada, obsoleta. I això ocorre perquè el model de la Transició va col·lapsar. Ja no serveix. Cal reformar-lo a fons, si no volem que el sistema s'enfonse; si no volem que l'actual escenari de partits s'òbriga als extremismes de dreta i als populismes de diferent signe, així com als diversos particularismes que poden créixer amb facilitat en un escenari com l'actual.

La Constitució de 1978 es va quedar xicoteta i la societat actual no cap dins d'ella. Cal canviar-la, actualitzar-la, sintonitzar-la amb una realitat glocal que no és ni pareguda a la de finals dels anys setanta del segle passat. Tothom ho sap, tots sabem que cal fer-ho, però ningú té la suficient claredat d'idees ni el necessari lideratge com per a afrontar aquest repte. No hi ha més que tacticisme, cortoplacisme, càlculs mesquins i la disposició de tots a saltar-se un ull si en l'envit deixa cec a l'adversari.

La qüestió catalana és l'evidència de l'obsolescència del model que va sorgir en els anys de la tornada a la democràcia. Els nacionalistes moderats de Convergència i Unió estan a les portes del divorci, i a més han perdut el timó d'un procés que van assumir perquè des de Madrid, pràcticament, se'ls va espentar a fer-ho i perquè no van tenir el suficient realisme estratègic com per a desmarcar-se de les opcions netament sobiranistes o independentistes. Aquests últims han emprès un camí cap a la secessió exprés que no es pregunta pel dia després i que atén més a sentiments que a càlculs. I és que Espanya es concep des del centre d'una forma que ni tan sols és mínimament amable amb les perifèries. Espanya és molt plural, i ho és per raons que vénen de segles arrere. Negar-ho, com fa el nacionalisme espanyol, no condueix sinó a la confrontació amb els nacionalismes perifèrics. I és que els nacionalistes espanyols, per negar que no quede: fins i tot neguen que ells siguen nacionalistes.

Els partits polítics sistèmics estan entre des-legitimats per la corrupció i per la seua política antisocial [el cas del PP] o desapareguts en combat [poc de combat] dessagnats en les seues lluites internes [el cas del PSOE]. La coalició liderada pel Partit Comunista, Esquerra Unida, pateix en les seues carns l'aparició d'un nou grup, Podemos, la cotització del qual puja i puja en les enquestes, que amenaça amb posar potes enlaire el sistema. És la versió hispana d'aquell que se vayan todos argentí, encara que com allà no se sàpia qui ni com els van a substituir. A més, per a completar el marc, estan els nacionalistes perifèrics [País Basc, Galícia, País Valencià, Balears, Canàries, Aragó] i altres noves agrupacions polítiques de caràcter local o regional d'esquerra [Guanyem Barcelona, per exemple] o de dreta [UPyD, Ciutadans]. S'augura un escenari ben complicat a l'hora de generar majories de govern.

I què se li ha ocorregut proposar al PP en aquest escenari? Doncs canviar la llei electoral; és a dir, canviar les regles del joc quan estem al final de la segona part. I açò sense comptar amb ningú, valent-se de la majoria absoluta que tenen en el Parlament de Madrid. Per a evitar que coalicions postelectorals els desallotgen de les alcaldies allà on perden la majoria absoluta que ara tenen [serien centenars, segons les enquestes], volen que siga alcalde el cap de la llista més votada. Una vilesa, un autèntic colp a l'Estat, una devaluació sense precedents de la qualitat de la democràcia espanyola, que no pretén més que evitar el pitjor efecte de l’estira-i-arronsa electoral que les enquestes els anuncien: la pèrdua del poder local.

És difícil saber si s'atreviran, encara que com juguen a la desesperada és possible que ho facen. Més enllà de tot el que s'ha dit, la decisió de canviar les regles del joc seria un pèssim missatge a la ciutadania: els polítics [així, en general, com es parla despectivament en el carrer] no tenen un altre objectiu que perpetuar-se en els seus càrrecs. I açò mentre milions de ciutadans cerquen treball sense trobar-lo i senten com l'Estat social tremola sota els seus peus. Un escenari que ni pintat perquè triomfe el discurs populista; aquest sí, amb arrels vigoroses.

Pujol

Que ningú em parle avui, per favor, de campanyes, de pàtries, ni de nacionalismes. Que ningú em demane silenci i, per l'amor de Déu, que ningú m'acusse de fer-li el joc a algú. Vull allunyar-me fins on siga possible del circ mediàtic que ja està muntant-se amb l'assumpte; procuraré no llegir més del tema. Si més no durant els propers dies. 

La veritat, el comunicat m’ha tocat el tendre. No em resultarà senzill deixar-lo arrere. Ha sigut per a mi un colp allà on més mal podria fer-me en aquesta època en la que prima, regna, la indecència política. Ha sigut un colp a aquella part del cervell on siga que habite la consciència ètica.

He de confessar-ho, sempre he sentit admiració per eixe home. Mai no he estat ni tan sols pròxim al seu ideari ni, tampoc, a la seua militància. Però he tingut una imatge d'ell com a persona extraordinàriament solvent, política i èticament. Una persona confiable, molt honorable, més enllà de les litúrgies de palau. Un líder per a una causa, més enllà de la meua distància amb ella.

Avui, amb la primera ullada a la premsa, he entropessat amb el seu comunicat d'ahir. Un text en el que intenta explicar, amb una lògica infantil, impròpia, un comportament inexplicable. Unes ratlles auto-inculpatòries que no poden tindre cap altre efecte, pense, que malbaratar el crèdit personal, més que polític inclús, atresorat des dels anys seixanta del segle passat.

Fa temps que les tribulacions familiars em semblaven una evidència d'allò de la distància que separa a la generació dels revolucionaris o dels avantguardistes de la dels seus fills. Els primers van combatre per la victòria dels seus ideals acarant totes les privacions i amb l'austeritat com a bandera, mentre que els segons han viscut a l'ombra dels beneficis de tot tipus derivats de dur el cognom dels seus progenitors. Pensava que l'home, el líder, patia la vergonya de veure els fills als tribunals, havent de retirar-se de la primera línia de foc polític per motius poc dignes.

Avui, en llegir el comunicat del senyor Jordi Pujol i Soley, he sentit molta tristesa. Vull creure, particularment pel patetisme de les seues ratlles finals, que l'home està vertaderament avergonyit. I demana perdó a totes aquelles persones que hagen pogut sentir-se defraudades en la seua confiança pel comportament que explica al comunicat.

Servidor no és qui per a perdonar-lo. Ni tan sols per jutjar-lo. Servidor, l'única cosa que pot dir és que no podia imaginar aquesta pauta de vida en un home al qual considerava un referent de lideratge, un home al marge de les petites i les grans misèries de l'exercici de la política. Avui he baixat, hem baixat, un esglaó més en l'escala de la decència política.

I, per favor, per favor que ningú no em parle ni de pàtries, ni de nacions, ni de campanyes. Si algú vol insultar-me, l'únic adjectiu que accepte és el d'ingenu.

1914-2014, cent anys amb dèficit de dignitat política.

El dia 4 de juliol de 1914 es va celebrar a bord del vaixell austro-hongarés Kàiser Carles VI, ancorat el port de València, una missa de rèquiem. El magnicidi ocorregut a Sarajevo uns dies enrere n’havia estat el motiu. Aquest acte, que comptà amb la presència de totes les autoritats, va convertir-se en el primer lliurament que rebé el poble valencià del drama que era a punt de començar.

Fins aquell feixuc dia de juliol, la vida passava dins els marges d’allò que diríem la normalitat, sense que això haja de ser entès com a sinònim d’absència de problemes. Dos dels més significatius, per ressenyar-ne algun, havien estat les agitades discussions al voltant dels pressupostos del cap i casal, així com les suara passades eleccions al Congrés i al Senat de Madrid.

Resultat del primer d’aquests esdeveniments havien estat els greus successos de les darreries del mes de febrer: tancament general d’establiments comercials, manifestacions nombrosíssimes, agressions, càrregues de les forces de seguretat i fins i tot algun que altre tret aïllat. El Mercantil Valenciano, el diari republicà i progressista, editorialitzava: “No recordamos nada más grandioso. Después de una protesta tan unánime, tan grandiosa, tan espontánea, no se concibe que sigan ocupando sus cargos el gobernador y el alcalde. En Valencia ha habido cierres, pero ninguno como el de ayer; grandes y pequeños, desde el lujoso establecimiento hasta el modesto kiosko, todos los comerciantes e Industriales cerraron sus casas, dándose la novedad de que hasta los cafés y los sitios de refresco cerraran, cosa que nadie ha conocido”.

Rescate aquests apunts del llibre resultant de la meua tesi doctoral, Temps d’avalots al País Valencià, 1914-1923. Han passat vint-i-cinc anys des que vaig publicar-lo, i trobe que ben bé podríem actualitzar-lo amb informacions i dades d’avui.

No estem a les portes d’una nova guerra europea, afortunadament, tot i que més d’un en va fer referència en abordar no fa tant la crisi d’Ucraïna que, per cert, encara no està resolta.  L’assassinat de Francesc Ferran a Sarajevo va ser l’espurna que va fer esclatar la guerra, no el motiu de la guerra [com erròniament podem llegir i escoltar a tort i dret en aquestes dates], i aquesta fou la que va prendre tots els bidons de benzina que emmagatzemava l’Europa del moment. No és que l’actual no en tinga de problemes, i no sols pels relacionats amb el nomenament de Juncker com a president de la Comissió Europea, o pels canvis en la política econòmica que necessiten els països del sud. Problemes tenim, però res comparable al que passava a 1914.

Tanmateix, ¿no és cert que podem trobar molts més paral.lelismes en la política interna? Els resultats de les darreres eleccions, les europees precisament, continuen provocant baixes i danys, moviments posicionals, agres disputes internes i interpartidàries, i està clar que els efectes del 25-M encara no han finalitzat.

El gros de l’assumpte està a l’àmbit intern. Es preguntava El Mercantil Valenciano en 1914 com és que no havien dimitit l’alcalde i el governador, com ara ens preguntem com és que no han dimitit Alberto Fabra i Juan Cotino. Fins la consellera Català s’ho pregunta respecte del de Xirivella.

El president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, és, ja ho vam dir, una mena de berruga democràtica i d’ell poques sorpreses grates podem esperar i, encara menys, gestos de dignitat. Tant i més després la vergonyosa venjança envers Mònica Oltra, i darrere totes les notícies que el lliguen i connecten amb la flor i nata de la corrupció autòctona. Aquest no marxarà fins que renten amb salfumant el silló que ocupa a la Plaça de Sant Llorenç.

El Molt Honorable President de la Generalitat, Alberto Fabra, no n’ha tingut prou càstig encara com per a excitar adequadament la seua dignitat. No va tindre prou amb que un simple secretari d’Estat, petulant i provocador com Antonio Beteta vinguera a ofendre’l a casa nostra. Una ofensa particularment dura per a ell i per al seu conseller Moragues, que havien anunciat per activa i per passiva la comprensió de Madrid davant l’insuficient finançament valencià.

Fabra i Moragues parlen i parlen, com a homes ofesos carregats de raó, però sols dins de casa. Denuncien l’oblit i el perjudici que patim per la manca de sensibilitat del govern central, anuncien intencions de donar la batalla fins a aconseguir el que és just, i volen fer veure que aniran a Madrid i el clavaran el braç per la mànega a Beteta, a Montoro i a qui es pose per davant.

Però, arribat el dia, reunit a Madrid el Consejo de Política Fiscal y Financiera, el senyor Moragues no va dir ni pruna. Mut i a la gàbia. De l’anunci de Fabra al cap d’any de 2013 de que 2014 seria el del nou model de finançament, hem passat a les crues paraules del conseller d’economia: “no hi ha una expectativa a curt termini de revisió del sistema de finançament; això és evident”.

Doncs bé, caldrà exigir que aquells que no són capaços de defensar els interessos més bàsics del país que governen (?) no tenen més eixida que presentar la dimissió i deixar el pas a persones que siguen més competents i efectives que ells.

En 1914, després de la missa de rèquiem per Francesc Ferran al port de València vingueren els duríssims efectes de la I Guerra Mundial sobre el País i, en particular, sobre la seua agricultura i els que en ella treballaven. Començà una crisi que va tindre efectes devastadors que abocaren al que vam anomenar l’època dels avalots. Van ser anys durs, amb molta llàgrima, molta sang i molt de dolor. A hores d’ara la realitat social i institucional és molt distinta, però n’hi ha molta gent que està esgotada de plorar i de patir. Els responsables polítics, només tingueren una miqueta de dignitat, no haurien de permetre-ho. O haurien de marxar per la porta de darrere.

El rei i jo. Crònica breu d'una nit històrica.

La vesprada del 23 de febrer de 1981 va ser difícil per a tots els demòcrates antifranquistes que crèiem que el règim de llibertats, encara amb els seus dèficits, era ja una realitat irreversible a Espanya. Molt probablement per això, després de tenir notícia de l'assalt al Congrés dels Diputats per la tropa comandada per un tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, conegut ultradretà, coincidirem amb molts companys en la seu de Comissions Obreres en el carrer Gil i Morte. Érem tan joves i tan atrevits que acudirem allí amb el desig de rebre instruccions per a enfrontar-nos al colp (sic). ― “Els tancs es paren abans que isquen de les casernes; després ja és massa tard”, afirmava valerós un company que ens recordava el que havia sigut Praga en 1968, i nosaltres assentíem convençuts. No sabíem que els carros de combat ja havien eixit dels aquarteraments de Paterna i que poc després prendrien literalment el centre de València.

Afortunadament, en la seu del sindicat ens van donar instruccions precises: tots a casa. La direcció del sindicat i la del partit ja estava ―aquesta va ser la informació― on havia d'estar per a fer el més convenient per a tots.

Conforme va caure la nit, la foscor ho va cobrir tot. Fins i tot l'ànim. Què podíem fer? Diverses parelles d'amics vivíem en el mateix bloc de vivendes, i això va alleujar molt el tibant i lent pas de les hores. Desfer-nos de llibres i publicacions que teníem a les prestatgeries de casa? Cremar documents comprometedors davant una hipotètica regressió cap al passat? Començar a esmicolar papers i a llançar-los pel vàter? Per a què? Tots nosaltres érem militants de l'esquerra política. Massa coneguts en els nostres àmbits per les nostres idees i pel nostre activisme, quin sentit tenia amagar-se? Cap de tots era dirigent, pel cap alt en l'àmbit universitari, així que, què podíem fer sinó esperar? Ja no es podia tornar a la clandestinitat. Era impossible.

Van passar les hores. Les emissores de ràdio a València estaven en mans dels colpistes, però TVE va informar cap a les nou com estava la situació: circumscrita a la capital valenciana. A aqueixa mateixa hora s'estava gravant, com vam saber després, l'al·locució del Rei. Va ser emesa quatre hores més tard, cap a un quart de dues de la matinada del dia 24 de febrer. Quan Juan Carlos de Borbó va aparèixer en pantalla, vestit de capità general, i va dir el que va dir, ho vaig trobar cinematogràficament atractiu. Quina alegria ens va donar el bon home.

L'excitació i la inconsciència ens va espentar, a un amic i a mi, a eixir al carrer, desoint el toc de queda i l'ordre explícita de no eixir de casa. Cercarem dues farmàcies de guàrdia en dos punts distants de la ciutat i ens conjurarem per a declarar que necessitàvem un medicament per a una xiqueta suposadament malalta ―la petita Neus―; i amb tan pobre argument per a una nit com aquella, ens llançàrem a recórrer una València deserta en un modest Seat 127. La realitat en la Pista de Silla, en l'entrada sud de la ciutat, era quasi calcada a la que veuríem un o dos anys després en la seqüència del toc de queda en Missing, la pel·lícula de Costa-Gavras. Aquella en la que Sissy Spacek no pot tornar a casa i corre espaordida per Santiago després del colp de Pinochet, fins que aconsegueix acollir-se en un portal i passar allí la nit.

La nostra, la d'aquell febrer era freda. Els soldats havien encès fogueres en els  carrers, havien emplaçat els fusells d'assalt de la forma preceptiva, i havien instal·lat morters en la confluència de Ausias March amb Peris i Valero. Passàrem prop d'alguns d'ells, i en el seu rostre vam veure la mateixa por que ells veurien en el nostre. Estaven espantats, embolicats en els seus capots i desitjant que tot allò fóra solament un malson. Com nosaltres.

No obstant això, seguirem avançant. Ningú. No vam veure absolutament a ningú, excepte a un cotxe de la companyia d’arreplegada del fem, SAV, que com nosaltres circulava sense reparar en semàfors. Vam ser a punt de xocar amb ell en Porta de la Mar. Amb un colp d'estat en marxa, qui pensa a respectar els semàfors? Des de la plaça enfilarem Colón, Xàtiva i arribarem a Guillem de Castro. I allí ens trobàrem amb els carros de combat.

Ja estaven en marxa. Avançaven en columna cercant l'eixida cap a Paterna, de tornada al seu aquarterament. Van ser amb prou faenes uns centenars de metres els que discorrem al seu costat, en paral·lel. Quan vam poder, girarem a l'esquerra per a cercar la Gran Via de Ferran el Catòlic, i allunyar-nos així amb la nostra petitesa de la immensitat de la seua grandària i de l'horror del soroll dels seus motors i les seues cadenes sobre l'asfalt. Tot amb tot, estava clar: l'ordre del Rei havia sigut acatada, i els militars abandonaven els carrers de la ciutat. A aquelles hores, ja més contents que espantats, vam posar rumb a casa. Vam tornar sans i estalvis.

Aquesta és la petita història personal ―una crònica més aviat― d'aquella llarga nit. I l'he recordat amb precisió en aquests dies, veient a Juan Carlos I per televisió. El moment vital en el qual més prop vaig sentir-me d’eixe ancià que ara acaba de deixar el càrrec. Durant anys el vaig respectar, en honor a aquella nit en la qual em va semblar un galant de cinema; l'home, amb el seu uniforme i la seua ferma serietat. És veritat que després vam saber coses, van circular rumors, van aparèixer ombres mal explicades. No em va importar. Des del meu republicanisme polític-sentimental, d'alguna forma havia establert una relació positiva amb el cavaller; crec que com a molts, milers dels naturals d'aquesta terra.

Van passar els anys. L'home es va perdre el respecte a si mateix i ens el va perdre a la ciutadania. Fins al punt d'haver de demanar disculpes en la televisió i prometre, com un xiquet, que no ho tornaria a fer. En aquella seqüència, en aquell epitafi d'un temps passat, no em va evocar res semblant al d'aquella nit de l'any vuitanta-u. Al contrari. Vell i trontollós, era un ancià enxampat en falta que s’excusava de forma poc convincent.  Després va vindre el procés del gendre, les tribulacions africanes amb els indefensos elefants, la imputació de la filla. I fa uns dies, intentant parar l'hemorràgia que dessagna a la Casa Reial, va abdicar en el seu fill Felipe. Vaja en pau i en bona hora, i que els déus l’acompanyen. Ja veurem que és del seu successor i de tots nosaltres. Aquesta, no obstant, ja serà una altra història.

La gran crisi socialista. No és un problema de noms.

Fa ara més de dos anys i mig vaig escriure un article al qual opinava que el canvi de rumb que havia de produir-se en el Partit Socialista no depenia de com es realitzara el relleu en la dirigència partidària. Vaig afegir a més que la crisi pregona per la que travessava l’organització no se solucionava amb un simple canvi de cares en la direcció, perquè no es tractava d’un problema de noms. Escrivia en el temps en el que tot just començava la legislatura de Mariano Rajoy, després de la desfeta socialista i la majoria absoluta dels conservadors. Eren els dies en els que encara no imaginàvem el calat de la involució democràtica a la que ens anava a sotmetre [ens està sotmetent] el Partit Popular, amb una devaluació interna que és ―com digué de l’Argentina dels noranta Carlos S. Menem― cirugia major sense anestèsia, i amb una davallada brutal de les prestacions de l’Estat assistencial.

Quan estàvem en aquells inicis del període, del malson, provocat per Rajoy i els seus amics, la crisi existencial, la imperiosa necessitat de reinventar-se per part del PSOE era ja un clamor. Ara, després d’una derrota brutal en les eleccions europees, amb uns resultats que fan absolutament versemblant que el partit dels socialistes no sols no conserva un suport electoral estable, sinó que continua en caiguda lliure; ara, quan Rubalcaba ha anunciat que marxa i s’ha obert la cursa successòria, recorde bona part de les idees expressades a aquell text de gener del 2012.

Avui com aleshores, afirmar que la crisi del partit dels socialistes no és un problema de noms pot semblar tan inútil com bufar en caldo gelat; però hi ha discursos qualificats que per més retòrica que gasten realment allò que diuen és que amb canviar Alfredo per Eduardo, o per Pedro, problema resolt. I això és, amb perdó, o un exercici de cinisme o una ximpleria. Sembla mentida que algú puga creure a hores d’ara que la resurrecció socialista es produirà en fer el canvi de líder, i amb la substitució d'un grup de direcció per un altre. Tant de bo fora així de fàcil. Ni tan sols ho serà per al partit; encara menys per a la societat a la que el partit hauria de ser útil.

Passades unes poques setmanes de la desfeta electoral europea, és molt més preocupant la situació política estructural que la pura conjuntura. En un escenari de crisi, amb la cirugia traumàtica emprada pel PP, els resultats dels socialistes sols poden explicar-se per la inanitat de la seua activitat com a principal partit opositor a les polítiques de Rajoy. Inclús més: perquè una bona part de l’electorat a més de no percebre’l com a oposició, el recorda com a corresponsable de la crisi i com a aliat més que ocasional del PP [la reforma constitucional exprés pesa com una llosa]. Una percepció que ha discorregut en paral.lel a eixa pràctica insana de traslladar-li a la ciutadania que els socialistes a penes parlen de cap altra cosa que no siguen els seus problemes interns.

El PSOE durant els darrers anys ha anat, com més va més, rebaixant el seu perfil tant a les institucions com a la societat civil. Quina oposició s'ha fet a al Parlament de Madrid o als autonòmics governats pels conservadors? Quin lideratge davant les mobilitzacions per l'ensenyament o la sanitat pública, per exemple? Quàntes autocrítiques després les desfetes electorals? Quina resposta davant les tensions territorials que Rajoy vol ignorar? Quin seguidisme miop a propòsit de la discussió monarquia o república?

Llavors, l’assumpte està clar: el problema dels socialistes no és de noms. És un problema de discurs i d’estratègia política. És un problema de relació entre el partit i la societat, tant com d’un patró de fer política al marge de les persones reals, que són al remat les que voten i decideixen les eleccions.

Que s'ha fet de la socialdemocràcia espanyola? De moment està en caiguda lliure i potser per a detindre-la i començar a recuperar terreny convindria que buscara la inspiració en els principis clàssics: apostar pel desplegament més ampli de les llibertats individuals sense renúncies, i preservades dels integrismes religiosos, inclús del de l'Església Catòlica; exigir i practicar una fiscalitat progressiva i sense escletxes per al frau; defensar no sols retòricament una sanitat i una escola pública de qualitat, no de beneficència; generar la solidaritat intergeneracional i la protecció per als més dèbils; recolzar la cultura per combatre la ignorància i la investigació per a propiciar el desenvolupament; lluitar sense complexos per l'eixamplament del mercat laboral per als joves. I tot això des de la més contrastable honestedat política i amb les mans més que netes en la gestió de la cosa pública.

A més, el partit dels socialistes hauria de fer creïble el seu discurs federalista, que no ho és. Hauria de posar-se al capdavant de la imprescindible reforma constitucional. Hauria d’acceptar que les nacionalitats històriques no caben dins l’actual Carta Magna. Hauria de contactar amb tot un segment de la societat, els joves fonamentalment, que no poden entendre que una autoritat de l’Estat no ho siga per votació, sinó per herència.

A més, pel que fa a la realitat partidària interna, en un context de desconfiança de la ciutadania envers els partits convencionals ―una evidència confirmada per l’emergència de Podemos― ha d'acabar-se d'una vegada amb el model de sindicat corporatiu de treballadors de la política en el que s'ha convertit com a organització, encara que no és l’única.

El debat a hores d'ara, per tant, no ha de limitar-se a decidir si ha de ser Joana o la seua germana ―com diria el Che Guevara― qui encapçale el partit. No són pocs els analistes que afirmen sense la menor reserva que el partit dels socialistes espanyols ja està mort, encara que el certificat de defunció no estiga signat. Si en compte de veure’l com un cadàver el visualitzem con un pacient en la Unitat de Vigilància Intensiva, encara podrem creure que amb el tractament adequat podria reviscolar. Ara, també podem imaginar que li poden allargar la vida de forma artificial. Una gran coalició a l’alemanya, tal i com va anunciar sense rubor el senyor Felipe Gonzàlez, seria una forma de perllongar eixa situació de coma induït per a morir, de forma irremeiable, a mitjà termini.

No, no és un problema de noms. No és una malaltia comú la que pateix el partit dels socialistes. És una patologia molt, molt greu, amb un quadre clínic en el que fallen diversos òrgans vitals. L’alternativa, llavors, és reinventar-se o morir. 

Atents a l’evolució del malalt en les pròximes setmanes, que van a ser decisives.