Declaracions tòxiques. Rajoy no està sol.

No és fàcil pair tantes declaracions de personatges públics que parlen amb tanta poca vergonya i tant menyspreu cap als ciutadans atents a la cosa pública. Deixem de banda, per descansar una mica, les que podríem recordar referides a la situació a Catalunya, que dia sí i dia també sorprenen, irriten i entristeixen, de vegades al mateix temps.

Tres mostres només.

Aquesta setmana hem sentit a un banquer molt principal afirmar que els desnonaments són una llegenda urbana i que els bancs han estat en bona mesura els pagans de la crisi. Això, és clar, sense aportar una sola dada que sustente el seu disbarat. Però el més cridaner va ser escoltar-lo afirmar, sense titubeig perceptible, que "la gent s'ha oblidat d'una cosa elemental com és l'obligació de pagar els deutes". I això ho diu un ciutadà que representa una gran entitat bancària, d'aquelles en les que la resta dels contribuents hem enterrat més de seixanta mil milions d'euros, dels quals, per descomptat, no pensen tornar pràcticament res. Tranquils, no passa res i el cavaller segueix en el seu lloc.

En un altre àmbit, hem conegut que la jutge que representarà Espanya al Tribunal Europeu de Drets Humans, una catedràtica de filosofia moral molt vinculada a l'Opus Dei, sosté posicions rematadament homòfobes i altres simplement absurdes. Dos botons de mostra, respectivament: afirma que "està clar que l'homosexualitat produeix patologies" i que "el preservatiu pot fomentar els abusos sexuals". A més, s'ha sabut que va falsificar algunes dades del seu currículum, per exemple quan en ell afirma que va col·laborar en la redacció de la Llei d'Igualtat del govern Zapatero, cosa que ha estat negada pel PSOE. Tranquils, no passa res i tot fa pensar que la senyora aviat ocuparà el seu lloc.

Malgrat tot, un cop més, ha estat Mariano Rajoy qui ha marcat les cotes més altes menyspreu sense complexos envers la ciutadania. Entrevistat en una emissora de ràdio, va respondre amb el seu habitual repertori de bajanades, algunes particularment feridores. Destaquem un parell d'elles.

Rajoy va ser preguntat per la confessió en seu judicial de qui va ser secretari general del PP valencià: va dir que el seu partit es va finançar de manera estructural amb diners negres procedents d'empresaris que obtenien concessions multimilionàries d'obra pública. Això va ocórrer en el context del judici a l'anomenada Trama Gürtel, i Ricardo Costa li va adjudicar la màxima responsabilitat a Francisco Camps, qui va ser el president autonòmic pel qual Rajoy va declarar en moltes ocasions la seua immensa admiració.

Doncs bé, preguntat Rajoy sobre aquesta trama corrupta en el seu partit, va respondre amb desgana: "Jo no sabia el que passava al PP valencià". I així va tancar la qüestió.

En un altre moment de l'entrevista, requerit perquè opinés a propòsit de les diferències salarials entre homes i dones que ocupen llocs iguals, Rajoy va respondre, molt en el seu estil: "No ens fiquem en això".

Una frase amb la qual, a més de brindar-nos una bona dosi de misogínia, Rajoy es burlava de l'article 35.1 de la Constitució. El text estableix clarament que "Tots els espanyols tenen el dret a una remuneració suficient per satisfer les seues necessitats i les de la seua família, sense que en cap cas es puga fer discriminació per raó de sexe".

Es tracta, doncs, d'un deure dels poders públics el fer complir la llei, en aquest cas ni més ni menys que la Carta constitucional que Rajoy i el seu partit diuen venerar fins al punt d'haver-se convertit en els seus guardians més gelosos. És a dir què, pel que fa a l'estricte compliment de la Constitució, Rajoy només "es fica" en allò que l’interessa. En la resta, tanca el debat amb la displicència que el caracteritza. Tranquils, no passa res. La toxicitat d'aquestes declaracions no sembla afectar més que a una part de la societat.

El Papa de les dues cares, l'Església espanyola i el franquisme.

El recent viatge del Papa Bergoglio a Xile ens ha deixat, com en l'eclesiàstic és habitual, una de freda i una de calenta; un senyal esperançador del que hauria de ser habitual en el màxim representant dels cristians catòlics, i una altra amarga en tant que confirma que a l'Església de Roma tot segueix, dalt o baix, com sempre des de fa segles.

El jesuïta argentí, que va accedir al papat amb el nom de Francesc I, com a homenatge i desig d'identificació amb el sant d'Assís, ho va tenir fàcil per acaparar portades, titulars i reconeixement. Després del bel·licós Wojtyla i de l'agre Ratzinger, Bergoglio exhibia la seva condició de ser el primer papa no europeu en molts segles, llatinoamericà per més dades, i un caràcter trempat molt allunyat de les rigideses dels seus predecessors, polonès i alemany.

Els afins al nou Papa sempre van destacar -i continuen en això- la seua humilitat i la seva senzillesa vital, molt distant dels luxes tradicionals de la Cort Vaticana, i el seu compromís amb els de baix: és a dir amb els pobres, els exclosos, els migrants, els perseguits. No obstant això, un balanç del seu papat ens diu que hi ha punts negres importants: ha trobat una fortíssima oposició interna a alguna de les seues línies de treball, i el seu discurs està molt lluny de ser eficaç en assumptes com ara les reformes financeres en l'Església o en qüestions d'ordre moral en qüestions com l'avortament, l'ús d'anticonceptius o el matrimoni entre persones del mateix sexe. Però si en algun problema aquesta distància és abismal és en el dels abusos sexuals practicats sobre xiquets i menors per clergues catòlics de tot rang, des de simples capellans de poble a cardenals. En aquest apartat, Francesc I ha estat o bé un lamentable impotent o bé un cínic impenitent.

Dos botons de mostra d'aquesta doble cara del Papa Bergoglio: un, en aquest recent viatge a Xile, va condemnar des del Palau de la Moneda la pederàstia a l'Església xilena, denunciada i documentada en abundància, mentre que en un acte posterior al Parc O'Higgins va ser acompanyat des de llocs de privilegi per dignataris d'aquesta mateixa Església acusats de pedofília; dos, l'últim acte de la seua estada a Xile, Francesc el va dedicar a rebre a dos representants de les víctimes de la dictadura de Pinochet, els qualsi li van demanar ajuda per a l'aclariment de les circumstàncies viscudes per milers de detinguts desapareguts.

Una reflexió final, al fil del que s'ha dit, en relació amb l'Església catòlica espanyola. ¿ Per què aquí no hi va haver cap reunió del Papa Francesc amb els fills i els néts de les víctimes de la dictadura de Franco? ¿Per què aquí no hi ha una posició de condemna de la jerarquia catòlica a la política d'un govern que es nega a rescatar les restes de milers de cadàvers d'executats pels franquistes que jeuen a les cunetes de tota Espanya? ¿Per què en Cuelgamuros una Companyia Benedictina custòdia la major fossa comuna d'Espanya, amb 33.000 cadàvers, i la tomba de Franco està en el lloc que el dret canònic reserva per papes i bisbes?

¿Què en pensa Francesc I, el que acaba de reunir-se amb les víctimes de la dictadura militar xilena, d’allò que els seus catòlics seguidors fan a Espanya amb les víctimes de la dictadura de Franco?

Catalunya i Espanya: ni caricatures ni burles, ens cal un bany de realitat i de respecte pels altres.

Les notícies de Catalunya venen farcides de sobreactuacions dels personatges principals, singularment els polítics, tant els independentistes com els que no ho són. Particularment aquells que estan en presó o sotmesos a causes judicials que podrien tindre el mateix final estan generant titulars de retractació, quant a les posicions que els van dur a la pèrdua de la llibertat, cosa lògica i natural. Ningú s’hauria de sorprendre en conèixer, per exemple, allò que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van declarar davant del jutge: que accepten sense reserves el marc constitucional, que l’únic referèndum vàlid serà el que –si s’escau- convoque l’Estat, i que dimitirien en cas que els seus continuaren amb una dinàmica unilateral d’independència. El pas a un costat de personatges tan rellevants com Artur Mas, Carles Mundó o Carme Forcadell va, entenc, en la mateixa direcció d’evitar agreujar la seua delicada situació judicial.

Han rectificat de manera cridanera les seues declaracions i les seues actuacions prèvies a les detencions, la qual cosa ha estat acollida amb comprensió més o menys forçada pels seus partidaris, i amb rialles i burles per una bona part dels seus adversaris.

És hora de deixar arrere aquestes respostes fàcils i, per què no dir-ho, perilloses.

L’editorial del diari Ara ha començat, segons entenc, a fer-ho. Sense abandonar la seua legítima posició quant a la relació de Catalunya amb Espanya, sense que “els partidaris de l’estat propi reneguin del que han fet”, demana “un bany de realitat”, i explica que en la fase en la que estem “s’hauran de desterrar alguns tics de l’anterior, com ara la facilitat amb què dins del sobiranisme alguns es creien amb el dret a acusar de ‘traïdors’ aquells que simplement s’atrevien a expressar algun dubte o mirar el camí amb els llums llargs. El bany de realitat no ha de ser només per als polítics que estan pagant un alt preu pel seu compromís; ha de ser per a tothom i, especialment, per als que agafin el relleu en el lideratge”.

Uns i altres haurien de parar compte en el que va escriure recentment Antoni Puigverd a La Vanguardia: “Mentre hi hagi tants catalans voluntàriament exclosos de les tesis del catalanisme, seria millor abandonar la tendència a fer caricatures d'Espanya i els seus símbols. Mentre hi hagi polítics a la presó, és imprescindible no fer burla i escarni de les seves idees i propostes”. No es pot dir més ni millor d’una forma tan sintètica.

Convindria, encara més, seria necessari que acabarem amb les caricatures i amb les burles, des d’un i des de l’altre costat. I caldria fer-se un bon bany de realitat, però no sols els sobiranistes. Tothom, també fora de Catalunya.

Estem davant d’un gran problema que, a diferència d’altres conflictes polítics o picabaralles partidàries a les que estem acostumats, no ha quedat circumscrit als escenaris que sols trepitgen els polítics professionals. És un problema que ha eixit al carrer, que ha afectat severament la societat, que l’ha trencat en dues meitats ara per ara d’esquenes una amb l’altra.

Ni caricatures ni burles, respecte pels altres. Assumpció de la complexitat de la realitat catalana, tant dins com fora de Catalunya. També des de Brussel·les. Caldrà per superar els danys més dolents d’una societat –la catalana i l’espanyola- en situació post traumàtica.

2018, corrupció, jutjats, Partit Popular.

Comença el nou any i el fum procedent de tot allò que té a veure amb Catalunya no podrà amagar, no del tot almenys, la que se li acosta al Partit Popular, cada vegada més empantanegat en el fang de la seua corrupció sistèmica. Si el PP fos qualsevol altre tipus d'entitat social fa temps que s'hauria dissolt, i els seus components ocultarien en la seua història de vida l'haver format part de tan ominosa confraria.

Però és un partit polític, que són agrupacions que semblen gaudir de patent de cors per a moltes coses, massa. A més, en la mesura que aquesta organització política és la que recull major nombre de vots i està sobre representada en escons, lluny d'avergonyir-se i demanar perdó i clemència a la ciutadania, els seus dirigents -encapçalats, ni més ni menys, pel senyor M punt Rajoy- encara treuen pit i imparteixen lliçons del que és o no legal, del que cap i el que no cap dins l'ordenament jurídic vigent, del que és simple circumstància i el que és categoria en l'escenari polític de les Espanyes.

Mentre tot el que té a veure amb la crisi d'Estat relativa a Catalunya ho permeta, la corrupció sistèmica del Partit Popular quedarà en un lamentable segon plànol. No obstant això, a poc que l'escenari català s'aclareixca, cosa difícil però no impossible, l'opinió pública tornarà a veure’s asfixiada per les notícies de la corrupció endèmica del Partit Popular.

Madrid i València, molt especialment, viuran en 2018 un rosari de vertigen de judicis, imputacions i sentències que van a ser torpedes en la línia de flotació del partit de M punt Rajoy. Llegir un darrere l'altre el reguitzell de casos que han de substanciar-se judicialment durant l'any que ara s'inicia, mareja. Repassar la llista d'altíssims dirigents que han de passar per la banqueta dels acusats o estan en risc de ser imputats, emmudeix a qui ho fa. A Madrid, els noms d'Ignacio González, Francisco Granados o Rodrigo Rato ja s’estan substanciant, però sonen els d'altres possibles implicats com són Esperanza Aguirre o Alberto Ruiz Gallardón, per citar sols els més connotats. A València, per la seua banda, Francisco Camps, Rafael Blasco, Vicente Rambla, Ricardo Costa, Sonia Castedo o Alfonso Grau són només una part dels dirigents encausats. A ells, a més, podria sumar-se Eduardo Zaplana, si bé en el seu cas per assumptes relacionats amb Madrid.

Ja sabem que des del PP es va robar [¿conjuguem el verb només en passat?] a quatre mans, que es van repartir contractes i negocis amanyats als amics polítics del partit, i que es van falsejar comptes i auditories que van permetre a aquest concórrer dopat a quanta campanya electoral es va presentar. La comptabilitat del partit que dirigeix ​​M punt Rajoy ha estat tèrbola fins el delicte des dels albors de l'organització, és a dir des dels temps de l'inefable Manuel Fraga, i per això tots els seus tresorers tenen comptes oberts amb la Justícia.

Per pura higiene democràtica hem d'esperar que aquests criminals de iot i bones maneres, educats tots ells en piadosos col·legis d'elit, gent de vicis privats i virtuts públiques, paguen pels seus delictes. Que paguen per les dues vies possibles: una, davant la Justícia, amb les penes de presó que els corresponguen; una altra, amb la pèrdua definitiva del suport electoral que utilitzen com exculpatori de les seues malifetes. Esperem-ho del 2018.

2017, l'any en què ens oblidàrem de massa problemes greus.

No, no ha estat un bon any 2017. Han seguit morint dones a mans d'homínids que tenen els testicles al crani; han seguit morint migrants que fugien de les guerres, de la fam o de l'esclavitud; hem vist com s'ha estret la mordassa sobre llibertats bàsiques que l'esbombada Constitució reconeix; hem continuat amb la devaluació interna per la via dels salaris i la precarietat; hem interioritzat que milers dels nostres joves han de fugir lluny a buscar el que no troben aquí, i això ens ha empobrit en tots els plànols; hem seguit amb les retallades pressupostàries en tot allò que dóna contingut a l'obligació redistributiva de l'Estat; hem assumit que el llindar de la pobresa està per sobre de la ratlla econòmica de milers de llars; hem deixat fora de pla la corrupció sistèmica d'un partit, el que capitaneja M. Rajoy, malgrat que cada vegada s'eleva més la xifra del que han robat; hem assistit impassibles a la devaluació de la Unió Europea, cada vegada més gripada per lamentables regustos nacionalistes; hem... ¿de quants grans i greus problemes de la nostra societat podríem parlar?

Què hem fet durant aquest any que ara agonitza? Per descomptat el balanç no pot ser satisfactori per als que seguim considerant que l'eix polític de la nostra societat és -o hauria de de ser- el polític i social, i no l'identitari. Molts han acabat adscrivint-se a un dels dos blocs cada vegada més antagònics, més polaritzats, en un escenari en el qual la qüestió de portada, la notícia d'obertura, ha estat el tema de les relacions entre Espanya i Catalunya; és a dir, la picabaralla entre els nacionalistes espanyols i els seus homòlegs catalans. D'altres, molts menys, ens hem mantingut en la incòmoda i injuriada posició de no adscriure'ns a cap dels dos blocs. Una opció que molts han qualificat, amb el desig d'insultar, de equidistants, és a dir dels que practiquen l'equidistància.

Doncs no, senyores i senyors. No és equidistància ni cosa que li semble. Tampoc és cansament, que estaria justificat per cert; és ràbia i desig de rebel·lia contra una tendència dominant en l'escenari polític. Els uns i els altres han tapat les vergonyes, la seua corrupció i les seues polítiques antisocials, amb la seua bandera particular i s'han emboscat en les seues pàtries respectives. Tot apunta, a més, que pretenen seguir per la mateixa senda.

Seria bo que 2018 ens portés un canvi de tendència, un gir radical en les prioritats polítiques. El 21D català ha donat el resultat que ha donat, així que els que tenen l'obligació de gestionar-que ho facen. Però ningú hauria d'oblidar que hi ha molts altres problemes greus als quals cal atendre.

Seria bo, necessari fins i tot, que els que no estem interpel·lats pels essencialismes nacionals ens marcàrem com objectiu de l'any atendre aquests altres assumptes estructurals que ens afligeixen com a societat. Cap d'ells es resoldrà de manera espontània, així que més ens val sortir del bucle que ha estat 2017. Cal dir que els auguris no són favorables, així que hi haurà de dedicar esforç i ganes a canviar el clima de cansament i desesperança que 2017 ha imposat en la nostra societat.

No obstant això, el futur no està escrit, així que 2018 és un gran repte per a tots aquells que no estem d'acord amb el que ha sigut 2017.

És tossuda la realitat de la Catalunya mestissa.

Passades les eleccions del 21D, tan singulars per les raons conegudes, és l’hora de fer balanç d’allò que els ciutadans han dit a les urnes. Amb una participació històrica, prova de tant com es jugava a la cita democràtica, els electors han dibuixat una Catalunya política que és clarament binària, tossuda i capficada en el problema identitari fins al punt que aquest minimitza qualsevol altre com ara els d’arrel social i econòmica.

1) Programes. Quins programes? ¿Qui ha parlat de programes polítics més enllà del binomi “independència i república catalana” per un costat, i “Catalunya és Espanya”, per un altre? Ho han intentat els Comuns de Xavier Domènech, amb poc d’èxit i, molt més tímidament, els socialistes encapçalats per Miquel Iceta, els quals -es mire com es mire- han fracassat en la missió que s’havien adjudicat [Nota: és l’hora que el PSOE revise la seua posició respecte del tema Catalunya].

Va dir Íñigo Errejón, amb una metàfora molt celebrada que en un partit Barça-Reial Madrid ningú aposta per l’àrbitre, referint-se a l’espai defensat pels Comuns. No sé si la metàfora és tan feliç, francament, perquè els seus correligionaris catalans no podien unir-se ni als hooligans del Madrid ni als del Barça. Què podien haver fet? Una cosa és que l’electorat no estigués per a subtileses, que és indubtable, però un altra era deixar-se arrossegar pel clima de polarització asfixiant de la campanya electoral. Temps al temps, que els Comuns tenen, molt probablement, un paper de futur a jugar a Catalunya.

2) Resultats. Qui ho havia de dir, que Ciutadans anava a ser l’opció més votada, la primera força a Catalunya i a les vint ciutats més poblades del país. Massa comboi i massa abraçada ens va mostrar la televisió la nit electoral. Comprensible en el cas de Ciutadans i de Junts per Catalunya, però incomprensible en el d’ERC, PSC, Comuns i CUP. Del PP no cal parlar, que aquests han decidit suïcidar-se fa temps de la mà de García Albiol per tal de no veure la realitat. Rajoy entendrà que el problema no pot resoldre’s a base de jutges i policia? [Nota: potser s’ha acabat allò de que la mà dura a Catalunya els hi donava vots a la resta d’Espanya, que Ciudadanos is coming].

Ciutadans guanya, però no s’entén tanta felicitat perquè no governarà en cap cas. És un partit tan aïllat a Catalunya que ningú vol pactar amb ell [com li passa al PP a la resta d’Espanya], així que per guanyar encara més pes haurà d’esperar a les municipals de 2019 i, mentrimentres, dedicar-se a gestionar en Espanya la mossegada que li han pegat a M. Rajoy i el seu partit. Els de JXCat, encapçalats per un Puigdemont que cada dia que passa sembla patir l’agreujament d’alguna síndrome estranya, van aparèixer aliens a la realitat: Ciutadans, un partit tan espanyolista com el PP, si no més, els hi havia guanyat i, a més, continuen dependent d’un soci tan incòmode com la CUP per a renovar la presidència de la Generalitat; i això a despesa del que diguen els jutges, que encara queda corda judicial i molta. Encara i així, tot eren besades i abraçades dels directius de la candidatura. ¿Per què tanta festa, si el partit més votat, per primera vegada en la història, havia sigut el partit anticatalanista canònic?

Des de la riba contrària tampoc hi havia massa per celebrar. L’independentisme ha guanyat si fem la suma, que caldrà validar realment al Parlament, de la llista de Puigdemont, ERC i les CUP. Això vol dir què, amb una participació de rècord, no existeix la majoria silenciosa [espanyolista] de la que es parlava sovint des de Madrid. Tothom ha votat i els resultats són els que són: en vots i en escons. En democràcia la legalitat per a la constitució d’un govern la dóna el nombre d’escons que recolzen un candidat; però, la legitimitat dels vots és molt important. És per això que podem concloure que el país està partit gairebé per la meitat, agrade o no. Fracturat quasi al cinquanta per cent, la qual cosa no és sinó una conseqüència de que Catalunya és una terra plural, moderna, complexa, heterogènia, és a dir mestissa. I com a tal ha de ser governada. Ningú, absolutament ningú pot dir més que parla en nom del poble de Catalunya, com si aquest subjecte polític fora únic i homogeni.

Pel que fa a l’esquerra política catalana, molt especialment ERC, un darrer apunt: haurien de fer-se mirar què fan arran d’ara. Tant de girar al voltant de l’eix identitari, deixant de costat qualsevol altre, que a Catalunya han vençut la dreta dura i la dreta pura. Tot un èxit, si se’ns permet el sarcasme.

3) Reaccions dels actors polítics. Tots han reaccionat com espanyols de caricatura, practicant amb furor allò del “sostenella i no enmendalla”. Les veus dels dirigents han sigut perseverants amb els seus discursos previs a la cita electoral. Puigdemont, alié a la realitat més evident, li ha demanat a Rajoy seure en qualsevol país d’Europa [sic] per negociar, i el president espanyol li ha respost que ell parlarà quan convinga amb qui siga president de Catalunya, per a dir-li que es pot parlar de tot tret d’allò que no cap dins el marc legal vigent [sic]. Realment resulten decebedores totes dues respostes. També perilloses. ¿Que no n’han tingut prou amb el xoc de trens i en totes les seqüeles d’aquest que venen produint-se, si més no, des d’inicis del setembre passat?

4) Què fer a partir d’ara? Doncs no en queda altra: primer que res cal acceptar la realitat de que existeix mitja Catalunya independentista i altra mitja que no ho és, i a continuació cal fer política. Els responsables de les diverses organitzacions partidàries han de veure què fan, que per a això estan i cobren tots els mesos. Tants errors, tants dèficits de comprensió, tant d’entestar-se en les posicions pròpies ignorant les dels altres, ens han conduït on estem. Ells hauran de saber què s’ha de fer per a eixir de l’atzucac en el que fa massa temps es troba la situació política a Catalunya. Caldrà aceptar, d’entrada, que la realitat és molt tossuda i que, a més, Catalunya és mestissa, com totes les societats modernes i avançades. Caldrà acceptar simplement això i, a continuació, negociar i pactar com eixir del forat.

Recta final de campanya a Catalunya: alerta amb les paraules grosses.

Darrers dies d’una campanya electoral més que singular, a Catalunya. Cadascun dels partits que es presenten per aconseguir el suport dels electors juga, com és lògic i legítim, les seues cartes per obtindre el millor resultat possible.

Els independentistes, que van anar de victòria en victòria fins a la derrota final de l’aplicació del 155, ni es resignen a reconsiderar els seus objectius, ni són capaços de posar-se d’acord entre ells. Per descomptat que no s’espera que les CUP renuncien a les seues línies programàtiques, però mentre que alguns esperaven que republicans i puigdemonistes mantingueren, si més no, la mínima sintonia que els hi va permetre mantindré la flama de la República catalana, la realitat s’ha evidenciat contrària: Junqueres i ERC aspiren a treure del centre de la foto al MHP que està a Brussel·les; mentre que allò que representa la parròquia de Convergència s’ha posat en les seues mans, i anuncien que tot el que no siga recolzar Puigdemont serà refrendar el 155.

Els que van propiciar la seua aplicació, amb més o menys ganes, també tenen la seua lluita interna. El PP, amb el pitjor candidat possible [“ser català és festejar les victòries de La Roja”, ha declarat l’home], ha obligat M. Rajoy i la companyia a fer hores extres a Catalunya. La senyora Arrimadas, l’antítesi de l’asilvestrat García Albiol però amb pareguts objectius, aspira a guanyar: fins aquí han arribat a canviar les coses a Catalunya durant els darrers dos anys. El senyor Miquel Iceta, lluita contra tot i, particularment, contra el seu partit d’Espanya: tot i el tebi calor de Pedro Sánchez, tothom sap que el seu marge de maniobra és curt, nugat com el tenen des de Madrid.

Els Comuns, del tàndem Domènech-Colau és, sobre el paper, -entenem- l’alternativa més atrevida. Aspiren a ser decisius, i han posat molta carn a la graella. La calculada equidistància de l’alcaldessa de Barcelona no és sinó una crítica poc fonamentada, que ha obeït al desig de la majoria de polaritzar la situació al màxim: bons i dolents, catalans i espanyols, republicans i constitucionalistes, el qui no està amb mi està en contra meua. És d’agrair que els Comuns [i Colau suportant pressions fortíssimes] hagen mantingut la seua negativa a acceptar la divisió binària de la societat catalana, que és molt més plural que tot això. Veurem el resultat que recullen, i fins a quin punt un discurs complex com el d’ells i poc procliu a l’èpica és beneït per un segment important dels electors.

En qualsevol cas, algú haurà de començar a fer propostes en positiu des del matí del divendres, dia del sorteig de la loteria de nadal. On i a qui l’eixirà la Grossa?

Mentrimentres això arriba, darrerament han pujat els decibelis dels sectors més radicals i intransigents dels polaritzats. Uns parlen de franquisme i de feixisme per tot arreu, i d’altres no veuen més que nazis i racistes a tort i dret.

Tot aquell que no està, a parer d’aquesta gent, a favor de la separació de Catalunya és un franquista; tot allò que fa el govern de M. Rajoy, és franquisme. Des de l’altra vora del riu, tot el qui no s’emociona amb la bandera espanyola és un nazi[onalista] i un racista. Fins a aquest punt han arribat a degradar-se algunes posicions polítiques d’entre les confrontades.

Des dels sectors més identificats amb el separatisme català sembla que no tenen la mínima intenció en distingir entre un govern reaccionari, antisocial i recentralitzador, ofegat per la corrupció sistèmica, com és el de M. Rajoy, i Espanya en el seu conjunt. Es pren la part pel tot.

Des dels més ardents defensors de l’espanyolitat de Catalunya, tots els indepes són una colla de racistes i xenòfobs, que odien fins i tot La Roja. Tampoc aquests tenen la menor intenció d’obrir el diafragma, així que a la desqualificació absoluta del sobiranisme uneixen el desig confessat de castigar els independentistes. També prenen la part pel tot.

Uns i altres, potser, podrien parar compte i pensar què va ser el franquisme, què és el racisme, que va ser el nazisme, què és la xenofòbia.

La joventut que no va viure la llarga nit franquista, els qui no van patir la llarga mà d’una dictadura cruel que va estar afusellant gent des de 1936 a 1975, està sent enganyada. No, ara no hem tornat al franquisme. Altres joves, al seu tomb, poden creure que els nazis eren allò que ara els assenyalen, i seria terrible. El racisme ha existit, si més no des de La Controvèrsia de Valladolid fins a l’actualitat, i és una cosa molt greu i seriosa com per a banalitzar alegrement sobre ella.

Convindria no fer servir paraules tan grosses amb tanta lleugeresa. Són paraules carregades de moltes coses, no fan sinó embrutar més l’aire que respirem, dificulten el necessari diàleg que tard o d’hora haurà de fer-se i, a més a més, pot confondre a una bona part de la joventut.