Les dretes espanyoles competeixen en hipocresia, cinisme i crueltat.

No ens enganyem, la confrontació política a Espanya ha arribat a un punt que no serà fàcil revertir. PP i Ciudadanos no volen pair la moció de censura que va jubilar a Rajoy, i s'han juramentat per fer caure el govern de Pedro Sánchez al preu que calga. N’hi ha qui creu que el clima de tensió amainarà en celebrar-se eleccions, però d’altres temem que això sols serà així si el PP i Ciudadanos aconsegueixen recuperar La Moncloa.

Si les urnes donaren un altre resultat, si no guanyen ells, ja sabem allò que ens esperarà, com en 2004 i com en 2017: persecució implacable contra el nou Executiu matí, vesprada i nit, i exigència de noves eleccions. La dreta espanyola és així. Tot el que no siga que ells estiguen al poder els resulta inacceptable, antinatural, i se senten legitimats per a fer el que més els convinga per tal de revertir eixa anomalia.

Els darrers dies estem assistint a unes demostracions d’hipocresia i de cinisme que fan la cara vermella a tots els que estem atents a la cosa pública, tret, és clar, dels poca vergonya i dels cínics. També estem rebent dosis elevades de crueltat, de vegades acompanyada d’un implícit desig de venjança.

Si la hipocresia és un greu defecte que pateixen aquells que fingeixen sentiments positius contraris als que realment experimenten, coincidirem en què –més enllà de la crítica o la censura que ens provoquen- el setge als ministres Dolores Delgado i Pedro Duque és brutal. Tanmateix, el que més sobta no és la duresa de les desqualificacions, a crits, de manera xulesca i barroera; el més cridaner és com són d’indulgents amb els seus i d’inquisidors amb esl contraris: al PP i a Ciudadanos els sembla de meravella les SICAV, les amnisties fiscals als evasors de capital i, de propina, no volen investigar els negocis més que tèrbols del Rei Emèrit. El PP, com a partit ha estat condemnat per l’Audiència Nacional, mitjançant una sentència que diu que el grup empresarial de F. Correa i el PP van teixir "un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional" a través de la "manipulació de la contractació pública central, autonòmica i local". A més, per donar una altra pinzellada: en abril passat, el PP va donar suport al senador Pedro Agramunt, acusat i expulsat per corrupció del Consell d'Europa, i va parlar d’una cacera de bruixes de la qual era víctima. Quant a reunions amb el comissari Villarejo, silenci sobre el dinar que va mantindré amb el mateix Pablo Casado. I si parlem de gravacions, què dir d’aquelles en les que el ministre de l’interior Fernández Díaz conspirava, en 2014, amb el cap de l'Oficina Antifrau catalana per fabricar escàndols contra ERC i CDC.

El cinisme també ha arribat a resultar asfixiant darrerament. El PP demana que els que van exigir responsabilitats a Casado pel seu màster a la URJC es flagel·len en la plaça pública, com a mostra de penitència. I això encara què, en una resolució que deixa de banda tot els arguments de la jutge que no pogué processar-lo per ser aforat, el Suprem rebutja investigar a Casado pel seu màster tot i que veu indicis de "tracte de favor". Ni una paraula ix de boca dels popularistes a propòsit dels plagis de pàgines senceres en articles publicats per Casado, dels cursos a Harvard/Aravaca o d’afirmacions del dirigent com que el PP valencià “és el partit que més ha fet per eixa terra i que ha deixat un llegat impecable al servei de tots els valencians”. Cal tindre una capacitat poc comú per al cinisme per a actuar així, ja que no ha de ser fàcil fingir unes idees o uns sentiments contraris als que dicta la lògica més elemental.

Albert Rivera, qui també ha repentinat el seu currículum acadèmic, més modest del que lluïa fa uns mesos, competeix amb Casado a veure qui dels dos és el cavaller preferit de la dama Constitució. Però, tots dos coincideixen a despullar als representants del nacionalisme basc i català de la seua capacitat de representació legítima. D’aquí a deslegitimar l’arribada de Pedro Sánchez a president per una moció de censura, sols n’hi ha un pas. Ja pot dir l’article 113 de la Carta Magna el que diga sobre la legalitat de la possibilitat parlamentària, per a d’ells Sánchez és un vulgar okupa de La Moncloa, un president il·legítim, un incapaç que és hostatge dels separatistes i els terroristes.

Tot ho han de fer malbé, persones i institucions, si això afavoreix els seus interessos. Ja li ho va dir Cristobal Montero a Ana Oramas quan la canària li va retreure que estaven enfonsant a Espanya, en la fase final del govern de Zapatero: que s'enfonse, que ja la traurem nosaltres, va respondre el bon senyor.

I si cal ser cruels, també en saben. N’hi ha qui es delecta amb el sofriment d’altres. Recordem com es vanagloriava Rajoy de no haver posat un euro per a treure cadàvers de les cunetes en acompliment de la Llei de Memòria. No cal recordar Rafael Hernando, que ha demanat disculpes, anys després, per haver dit que els familiars buscaven les foses per diners; ni cal recordar el propi Casado, qui parlava despectivament de la guerra i dels que l’havien perduda. Fa uns dies, una diputada del PP a l’Assemblea de Madrid encara recordava, entre rialles pròpies i dels seus companys de bancada, al "Caudillo que va guanyar la guerra fa 82 anys”. Aquesta mateixa setmana, El PP ha impedit amb la seua majoria absoluta aprovar dues mocions que pretenien investigar el cas dels anomenats treballadors esclaus del franquisme i també els bombardejos alemanys de 1938 sobre El Maestrat, coneguts com el Gernika valencià, que van causar desenes de víctimes civils mentre els avions Stuka-87 de la Legió Cóndor experimentaven amb noves bombes. En el debat de les mocions, un senador del PP va tindre la hipocresia, el cinisme i la crueltat de responsabilitzar al govern de la República de les morts per no haver-los evacuat abans que arribaren els avions [sic].

Tot amb tot, com diria aquell, això és el que n’hi ha. Així que caldrà tindre-ho ben present de cara a la confrontació electoral que, tard o d’hora, vindrà. Pagaria la pena deixar de costat diferències què, tot i que poden ser importants entre les formacions polítiques de progrés, esdevenen qüestions menors davant els objectius –i les formes d’aconseguir-los- d’aquesta dreta espanyola per la que sembla que no passen els anys.

Pablo Casado, una víctima innocent més del malvat Álvarez-Conde.

Confese que veia al jove líder del PP com un tuno, de la Tuna, un estudiant pijo, reaccionari i en les antípodes de la cultura de l’esforç acadèmic, i em vaig creure que tot en el seu expedient acadèmic era un pur frau. Però, només havia vist la cara més superficial de l’home. Ara, gràcies al Tinent Fiscal del Tribunal Suprem [TS], senyor Luis Navajas, he comprés que Casado és un xicot honorable què, això sí, pot resultar crèdul i vulnerable.

Després de llegir el més destacat sobre l’escrit que el fiscal Navajas ha elevat al TS, en el que després de pegar-li un repàs a la jutge Rodríguez-Medel i als fiscals que l’havien recolzat, considera que no hi ha cap dada que avale, ni tan sols de forma indiciària, l'acusació d’aquesta. També invalida l’argument de que Enrique Álvarez concertà amb un grup d'alumnes escollits que es matricularen en el màster, pagant la taxa, perquè, després de sol·licitar el reconeixement legítim de 40 crèdits, només quedaren 20 per completar els 60 del màster. Així mateix, ha deixat clar el fiscal que s’enganya la jutge quan afirma que aquests 20 crèdits restants s'aconseguiren barata a res. Conclou Navajas que tota la instrucció de la jutge està mancada de proves, i no passa de ser una mera sospita o conjectura.

En un primer moment vaig pensar que, efectivament, si hi havia sospites, com afirma el fiscal, és el Tribunal Suprem qui hauria de jutjar si Casado havia prevaricat o no. Això, pensava jo, és el que han de fer els tribunals, esbrinar si les sospites responen o no a la realitat. Ràpidament, tanmateix, vaig caure en que el meu pensament era, també, com el de la jutge Rodríguez-Medel, una simple conjectura.

Pensant i pensant, vaig arribar a una altra explicació per a allò que ha passat amb l’aparentment tèrbola i turbulenta vida estudiantil del líder del PP. Crec que Casado ha sigut una víctima, una més, del malvat professor Álvarez-Conde.

Com que ja hem tingut notícies sobrades de com se les gasta [inclús els diners] el cavaller, en tant que director de l’Institut de Dret Públic de la Universidad Rey Juan Carlos [UJRC], crec que estic en condicions d’exposar una hipòtesi que em sembla absolutament versemblant: Casado és una víctima més d’aquest desaprensiu professor que, per donar-li pompa i circumstàncies al seu institut i a la seua universitat; per ingressar uns dinerets que després gastava de forma magnànima amb familiars pròxims i no tan pròxims; el professor Álvarez-Conde enganyava a bona part d’aquells incauts estudiants que tenien l’ocurrència d’acostar-se per l’Institut de Dret Públic. Aquest va ser el cas de Casado i, potser, ja ens ho diran aviat, d’altres persones tan ingènues com ell, tan ximples que van creure que era tan fàcil rentar, marcar i pentinar els seus currículums estudiantils.

Pablo Casado va matricular-se i després es va deixar fer. Ell no va demanar res, ell no va obtindre cap tracte de favor de manera conscient. El líder de les Noves Generacions del PP va ser convençut pel pèrfid catedràtic -“perquè tu ho vals”- que convalidant per ací per allà, i parlant amb qui caldrà parlar, tindràs un màster per a lluir-lo en el web del Partit Popular, de l’Assemblea de Madrid, del Congrés dels Diputats i, si és el cas, en la teua targeta de visita. I Pablo Casado es va deixar fer, aquest és el seu únic pecat. Seduït per Álvarez-Conde, el xicot va pecar, sí, però això és cosa que ell ja haurà arreglat amb el seu confessor. Ara, matèria penal no n’hi ha ni mitja ni cap. L’actual president del Partit Popular és una víctima innocent.

¿Què passarà amb aquelles tres persones que han fet el mateix que Casado, i que van confessar a la jutge Rodríguez-Medel que el pervers Álvarez Conde els va dir que no tenien que anar a classe ni fer treballs per a aprovar? Aquestes tres crèdules criatures tenen el mateix expedient i les mateixes convalidacions que el líder del PP, i com ell van ser qualificades amb sengles excel·lents en les proves que no van fer.

Com elles no estan aforades i no han de passar pel Tribunal Suprem, el fiscal Navajas no ha dit ni pruna. Però, si jo fora elles no estaria massa preocupat. Si el Suprem conclou que Navajas l’encerta, que la jutge Rodríguez-Medel va passar-se uns quants pobles acusant Casado, i que tot el que n’hi ha no passa de ser una mera sospita o conjectura, doncs això serà doctrina i conte contat, conte acabat.

Segur que algun lector malèvol creu que oblide deliberadament qui és el fiscal Navajas i com ha arribat on està; així com que ignore qui són els membres del TS que han de decidir si, efectivament, Pablo Casado és innocent com un infant, i que oblide com han arribat a tan alta magistratura. No, no és així; servidor ho sap tot.

Passa, però, que el metge m’ha exigit que accepte sense reserva totes les decisions judicials, atés que darrerament la impossibilitat d’empassar-me algunes ben conegudes està provocant-me perjudicis en la salut que podria arribar a lamentar. Així doncs, si el Suprem dictamina el que imaginem que va a dictaminar, jo ho donaré per bo. Arribat el cas, ja tinc una explicació del per què ho farà: tot va ser culpa del malvat director del Xiringuito de Dret Públic de la URJC.

Aquells que tinguen més salut que un servidor, o no puguen ser tan crèduls com jo, que llegeixen Ignacio Escolar que sap molt del tema i ho explica molt bé.

Inquisidors, macartistes i desvergonyits contra la Universitat pública.

Ja fa massa que l’aire que respirem està més que carregat, tant què, en atendre a allò que està passant a l’espai públic, hauríem de posar-nos mascares antigàs per protegir-nos, més que els pulmons, el cervell. Especialment quant ens exposem a la contaminació provocada per bona part dels mitjans de comunicació, amb editorialistes, columnistes, opinadors i tertulians –experts màxims en el tema del que es parle- que expliquen i diuen allò que els ve de gust i, molt especialment, allò que convé els interessos de qui els paga o amb els de qui volen estar a bé, per la raó que siga, present, de passat o de futur.

Tenim les persones idees o tendències mentals que són molt comuns. Una d’elles, coneguda, diu què qualsevol temps passat va ser millor, i això ens fa creure que vivim situacions insuportables o terribles com mai abans s’havien produït. És una percepció incorrecta, atés que cada època ha tingut, sempre, coses bones i coses dolentes, tot i que les proporcions, clar, hagen sigut canviants. Els contemporanis, lògicament, tendim a engrandir els patiments del nostre present, a creure que són excepcionals, mentre què ens inclinem a embellir el passat per allò dels vells bons temps.

És innegable que vivim una època no sols turbulenta, també tèrbola i asfixiant per diverses raons. De la situació política parle.

Ara, per exemple, es magnifica la Transició, la recuperació de la democràcia en Espanya, i es pontifica sobre el consens. I a aquesta visió edulcorada, sobrecarregada de melmelada, s’oposa una realitat com l’actual en la que el diàleg és aspre i els acords entre adversaris impossible. I no va ser així. Els vells bons temps no van ser tan bons.

Les transicions a la democràcia arreu el món no han estat sinó processos polítics que s’han desenvolupat segons la correlació de forces dels actors que hi participaven. I l’espanyola, també. No va ser un concili harmoniós en el que Carrillo, Fraga, Suárez i González es van reunir, van raonar respectuosament i després van fer una encaixada de mans de cavallers. No, en aquells anys els assassins de l’ultra dreta mataven gent pel carrer i als despatxos laboralistes, els militars amenaçaven des del saló de banderes de les seues casernes, i els mitjans de comunicació franquistes escampaven diàriament dosis tòxiques de verí en forma de notícies i editorials.

Així què, davant el que està passant ara, davant aquesta època dura que estem vivint, calma. Ara som molts els qui ens trobem cansats, atordits i fins i tot una mica espantats per la tensió, l’agressivitat i, àdhuc, per les expressions d’odi que algunes persones, alguns grups i alguns mitjans de comunicació transmeten. Però d’altres situacions hem eixit i l’actual no serà una excepció.

Hem de procurar protegir-nos, això sí, d’una legió d’inquisidors, macartistes i desvergonyits que han caigut sobre nosaltres com una plaga bíblica, la vuitena per exemple, la de les llagostes que van devorar arbres i plantes a l’Egipte dels faraons. Doncs ara no patim les maleïdes llagostes, però sí una invasió de canalles que perjudiquen seriosament la nostra salut mental i la convivència en la nostra societat.

D’una banda tenim els inquisidors, obsessivament dedicats a perseguir l’heretgia, és a dir qualsevol desviació dels dogmes que la seua ortodòxia vol imposar a tothom, a la força si cal, amb l’objectiu confessat de castigar els pecadors amb les penes més dures per a què, com a resultat colateral, tinga un efecte dissuasori sobre el total de la societat. Un segon grup son els macartistes, que són aquells que es dediquen a perseguir els seus enemics polítics de forma tan aferrissada que deixen de banda qualsevol limitació legal, prescindeixen de tota objectivitat, i se serveixen de qualsevol arma que els assegure la consecució del seu objectiu, que no és altre que neutralitzar-los completament, expulsar-los del tauler. Finalment trobem els desvergonyits, uns bandarres de competició olímpica que són capaços de defensar i atacar, enaltir i degradar, engrandir i minimitzar qualsevol cosa que els vinga bé per als seus interessos, siga com adeptes a una causa siga com a mercenaris a sou de qui els pague.

Fa uns mesos, però amb especial intensitat les darreres setmanes, tots tres grups han posat al seu punt de mira la Universitat pública. Ho van decidir com a maniobra exculpatòria de determinats polítics que van obtindre tracte de favor en grau superlatiu –i presumptament delictiu- en un institut d’investigació concret dirigit com una taifa per un professor concret, d’una universitat concreta de la què, per cert, són famosos els seus darrers rectors i no precisament per les seues aportacions científiques o acadèmiques.

Doncs bé, amb la pretensió d’exculpar dos insignes líders del Partit Popular, inquisidors, macartistes i desvergonyits han coincidit en la indigna missió d’estendre la sospita a tot el sistema universitari espanyol. És a dir, que allò que sabem de l’institut concret de la universitat concreta no seria sinó un botó de mostra de com és la Universitat pública espanyola. La cova d’Ali Baba amb el Gaudeamus igitur de música ambiental: Visca l'acadèmia, / visca els professors! / Visca cada membre, / visquen tots els membres, / sempre siguen en flor!

No seré jo el qui defense la idea d’una Universitat celestial, dirigida per àngels i arcàngels. Tinc la suficient experiència d’anys de gestió universitària com per a saber de què parle, però amb la mateixa claredat he de dir que ja voldríem que altres instàncies, públiques i privades, funcionaren amb l’eficàcia acadèmica i social que ho fa la Universitat.

En algun altre moment també podem parlar d'altres coses a les que inquisidors, macartistes i desvergonyits mai volen atendre. ¿Podem parlar de la Banca, així amb majúscula, que ha eixit de la crisi bancaria de 2008 com una rosa ufanosa i bella gràcies als diners que tots hem aportat? ¿Podem parlar de la premsa i les televisions de capital privat, que sota la fal·làcia de que no reben diners públics tenen patent de cors per a fer i dir el que vulguen? ¿Podem parlar de l’Església catòlica que empara i amaga pederastes, que ha robat fins a la Mesquita de Córdoba i que gasta bona part dels recursos de procedència fiscal en mantindré un canal de televisió verinós? ¿Podem parlar de les universitats privades, o de l’ensenyament no universitari privat o concertat, on els que estudiants són principalment clients i com a tals se'ls tracta? Fem una llista de les coses de les que hauríem de parlar?

No vull desviar l'atenció de cap manera. Cal millorar el funcionament de la Universitat, clar que sí; cal potenciar els controls interns, depurar de forma continuada les males praxis professionals que es detecten; i cal atendre a moltes altres coses més, inclòs el finançament. Però, no ens deixem enganyar. Allò que estem sabent d’una unitat concreta d’una universitat concreta és un cas terrible que no representa la Universitat pública espanyola de cap manera. Aquelles pràctiques són responsabilitat dels qui les han dirigit i dels qui amb ells han col·laborat. Tenen noms i cognoms [algú actualment en altíssima instància], i és a ells als que cal exigir-los explicacions, penals si és el cas. A ells i a aquells, polítics més o menys principals, que van fer un ús bastard i profitós del seu poder o de la seua capacitat d’influència política i social.

Així doncs, que inquisidors, macartistes i desvergonyits no contaminen impunement l’aire que respirem. És per la nostra salut que hauríem d’aconseguir-ho.

La crisi catalana segueix aquí, entre l'obcecació d'uns i el realisme d'altres.

Ja estem de nou en les vespres de l'11 de setembre, una nova Diada que s'anuncia intensa encara amb els dubtes sobre la cohesió del sector independentista. Les notícies que arriben de les dissensions internes parlen no només de la comprensible desconfiança d'Esquerra respecte del PDCat / Crida, sinó de les estratègies dissonants entre els dos sectors, així com pel que fa a les relacions de tots dos amb ANC, Òmnium o els CDR 's.

Han passat els mesos amb una lentitud dolorosa per als que segueixen a la presó i per als seus propers, mentre que altres que es diuen fraterns companys han seguit entestats a tirar més llenya al foc gairebé cada dia, tot i que així ha han fet flac favor als interessos judicials dels empresonats. Certament no resulta fàcil entendre que el bloc sobiranista no hi haja saltat pels aires fa mesos. Que uns donaren la cara davant l'Audiència Nacional mentre que altres fugiren sense dir-los-ho és una cosa que interpel·la amb força.

El desig d'arribar a la independència de Catalunya és un objectiu tan noble com molts altres hi ha en política. No obstant això, també és fàcil constatar que per a molts observadors de la realitat catalana sembla un anacronisme resultant d'una visió molt reduccionista de la realitat del món actual, atesos els problemes gravíssims i urgents que les nostres societats estan enfrontant: la urgència d'intervindre en la millora de la capacitat redistributiva de l'Estat per mitjà de les polítiques d'educació, sanitat, pensions i assistència social; tot el que es deriva del problema migratori o la més que seriosa amenaça mediambiental per al planeta; la prevenció del terrorisme internacional o els conflictes que s'estan dirimint -en moltes ocasions amb sang aliena- entre les grans potències, disputes que posen en perill la pròpia supervivència europea com la regió més habitable del planeta; l'envelliment imparable de la nostra població o el suport popular que estan aconseguint formacions polítiques molt properes al temible feixisme, etc., etc., etc.

Doncs bé, davant aquest escenari turbulent el sobiranisme català sembla estar convençut que a hores d'ara el fonamental, la prioritat és seguir amb el seu desafiament a l'Estat en nom d'un suposat mandat del poble català emès l'1 d'octubre de 2017. Aquest mantra, repetit ad nauseam, que no és sinó un exercici de prendre la part pel tot, és la clau de volta que sustenta el discurs de l'actual titular de la Generalitat, però només convenç els ja convençuts mentre que irrita en gran manera als seus contraris.

Més enllà dels objectius legítims dels que propugnen la independència, és incomprensible la reiteració d'aquesta línia argumental segons la qual el poble de Catalunya ha ordenat això o allò altre. No hi ha tal poble, ni existeix tal mandat. El que existeix a Catalunya és una comunitat de ciutadans dividits en dues meitats als quals els convindria que s'imposés el diàleg, la negociació i el pacte, evitant així tensions i sofriments que no conduiran més que a noves fases de confrontació i a més patiment per a tots, els catalans i els que no ho som. Joan Tardà ho deia aquesta setmana a Madrid, en seu parlamentària: ni els sobiranistes poden imposar la independència als autonomistes, ni aquests últims poden imposar-se als primers. Això exigeix negociar i pactar, i ambdues coses exigeixen temps i voluntat de diàleg i d’assolir acords.

Des de la precarietat del seu govern, Pedro Sánchez ha fet evident que el to i l'actitud cap a Catalunya són uns altres. Encara amb moltes insuficiències, amb passos endavant i enrere, amb plantejaments de partida que poden resultar inacceptables per al sobiranisme, la voluntat del govern central està a les antípodes de la que va practicar Rajoy, amb la seua negativa al diàleg i la seua lletania monòtona de la Constitució com cotilla de formigó armat. I aquest canvi hauria de ser aprofitat pels partidaris de negociar i pactar.

Obcecats i anacrònics no només hi ha a Catalunya; a Castella i voltants abunden com els bolets després de les pluges abundants. Obstinats amb una idea d'Espanya que procedeix del passat i que és inviable, es freguen les mans davant la possibilitat de donar el seu merescut als maleïts separatistes de sempre. Animats per una premsa afí, magnifiquen qualsevol exabrupte, o directament manipulen tot el manipulable per justificar el seu ardor guerrer.

Els ciutadans de Catalunya haurien de ser impermeables a aquests rampells d'odi i de desig de confrontació que en absolut són majoritaris a Espanya. Paral·lelament, aquells que des més ençà de l'Ebre entenen que la democràcia és la forma d'abordar i resoldre els conflictes en una societat avançada haurien d’evitar caure en simplificacions, tergiversacions, mitificacions i veritats suposadament incontestables que s'esgrimeixen des de l'ala més dura del independentisme. Com escrivia aquesta setmana Algèria Queralt, seria bo entendre que "al Govern de Torra i Puigdemont, sobretot a aquest segon, els va la supervivència política amb la tensió, la grenya, la polarització màxima".

Tot el que siga fugir d'aquí, tot el que siga acceptar la més simple possibilitat de dialogar, en qualsevol àmbit, és positiu. Tot el que siga alinear-se en dos fronts antagònics, caure en la desraó i en la provocació dels que no busquen més que això des de les dues ribes de l'Ebre, és dolent, perjudicial, perillós. Com ha dit Oriol Junqueras, "la política de fronts [només] alimenta el frontisme". Són d'agrair les paraules pausades d'un home [independentista confés des de sempre, i no com altres conversos] que està injustament a la presó. El camí, certament, no pot ser el frontisme, i aquells que es diuen els seus amics i viuen en situació molt menys dura i dramàtica haurien de prendre exemple.

Personalment em conte entre aquells que creuen que les Espanyes poden i han de seguir unides i col·laborant lleialment en benefici dels propis interessos dels seus ciutadans. Hem arribat a una situació molt greu i extremadament complicada en què urgeix que els actors polítics i socials rellevants en aquesta crisi opten pel realisme i abandonen tota obcecació. Això vol dir, senzillament, apostar pel correcte i efectiu funcionament de les institucions polítiques democràtiques.

Casado, el nou líder del PP al que li van convalidar Barrio Sésamo.

Finalment l’espectacle del PP ha finalitzar, i Rajoy ja en té substitut: Pablo Casado, un home biològicament jove, però amb un cervell d’home entrat en anys, que sustenta valors de la dreta espanyola més ultra. El dirigent electe està declarada i bel·licosament a favor de coses que difícilment poden comptar amb un suport majoritari en la societat actual, però ja sabem que vivim temps difícils amb els Trump, els Putin o els Salvini.

Es presenta Casado com liberal conservador, la qual cosa desorienta a qualsevol que l’escolte i du a pensar que també li van convalidar Barrio Sésamo [Sesame Street] i es va perdre els imprescindibles ensenyaments d’Epi i Blas [Ernie i Bert, els muppets nord-americans]. Si hagués cursat l’assignatura infantil de la TV, una troncal per als de la seua generació, li haurien explicat la diferència entre liberal i conservador, com les de dins i fora, alt i baix, blanc i negre, net i brut.

Tanmateix, el que cal entendre no són les etiquetes del de Palència, sinó el significat de les seues paraules. Allò que Casado vol dir és que si et quedes prenyada i no volies, per la raó que siga, t’aguantes; que si estàs morint-te de dolor, si tens una malaltia incurable i pateixes el que no està escrit, t’aguantes; que si ets sensible a tot allò que vulnera els teus drets com a persona pel fet de ser dona, t’aguantes; que si aspires a construir pacífica i democràticament una nova realitat nacional al teu territori, oblida’t. Segons Pablo Casado, has d’entendre-ho: totes aquestes coses creen esquerdes en la moralitat, i no es poden consentir de cap manera. Aquesta és la vertadera ideologia del cavaller, la que intenta amagar darrere l’absurda etiqueta.

Memòria històrica, per a què? Treure Franco de Culgamuros, de cap manera; això són coses velles, del passat que a ningú interessen. El nou patum del PP és dels que en pensa que això reobri ferides superades. Com que es tracta de ferides que ell ni ha patit, ni compren, són al seu parer coses menors, sense importància. Ja ho va dir quan encara era un jovenet que presidia les Noves Generacions del PP: "els d’esquerres són uns carques, tot el dia amb la guerra de l’avi, les foses de no-sé-qui, la memòria històrica...". I d’aleshores ençà, no n’ha canviat. Sostenella y no enmendalla, en diuen d’això a Espanya.

Tot amb tot, són majoria els qui esperen que Casado modere els principis que ha exhibit com a idees força -com a missatges de màrqueting polític més aviat- en el seu combat contra Soraya Sáez de Santamaría. Ha guanyat, sí, liderant una “coalició de perdedors”, que tot s’ha de dir; perquè va ser l’ex vice presidenta la que havia estat més votada pels militants. Ara, l’aristocràcia del partit, els compromissaris -la immensa majoria d’ells professionals de la política o aspirants a ser-ho-, li han girat la mà a la militància de base i han posat al capdavant a un home que fa alardó de la seua joventut, mentre defensa les posicions més ràncies de la dreta nacional-catòlica espanyola de tota la vida.

A partir dels propers dies Casado començarà a rebre factures de les diverses capelles i famílies que l’han donat suport, a més de que caldrà veure què passa amb els Sorayos, molts dels quals pagaran amb la vida [política] haver-se enganyat de bàndol. D’altres, però, vendran cara la seua derrota i potser voldran morir matant.

També haurem d’estar pendents de com evolucionen les peripècies judicials del nou líder d’aquesta dreta ultra que ha eixit confirmada de l’aplec de Madrid. El seu currículum acadèmic encara li ha de donar molts de mals de cap, i tot i que coses com les falsedats, les mentides o els tractes de favor que han aparegut de forma estretament vinculada a la fabricació de la seua història estudiantil siguen pecadets venials per a molts del seu partit, la societat hispana està molt sensible davant la corrupció de qualsevol mena. Allò de la Universidad Rey Juan Carlos no sols no ha acabat, sinó que és ara que tot just comença. Veurem que passa amb el multi-titulat que aprovava i aprovava per via exprés i distinta a la de la resta dels mortals.

A Pablo Casado li manca el bigoti de José María Aznar per a representar del tot el marcat perfil d’un partit que no respira liberalisme més que pel que fa als grans negocis i a les prebendes per als amics polítics. En els altres plànols de la realitat es reivindica com a castellà i castellanista de pedra picada, fins al punt que el nou dirigent –que parla gallec en la intimitat, com el seu mentor parlava català- enarbora la idea d’il·legalitzar els partits que promoguen la independència del seu territori de referència. En aquest terreny competirà amb el duo Rivera i Arrimadas, inclús amb la família més jacobina i espanyolista del PSOE, així que uns i altres hauran de redefinir les seues proclames que sintonitzen amb allò que Casado diu “la España de los balcones”, amb les seues banderes i tot el que signifiquen.

La dreta que des d’ara lidera Pablo Casado no ens farà enyorar Mariano Rajoy. Casado, com a poc, sap parlar, així que ens estalviarà els episodis de vergonya aliena del gallec, però hem de preparar-nos per a rebre dosis més que tòxiques d’un espanyolisme de la caverna, que es nega a entendre, que es recrea en la seua ignorància de la complexitat d'un país que estan decidits a encaixar en les seves estructures mentals encara que siga a cops de martell.


Ara però ha arribat el temps de les vacances, si més no per als qui ens les podem permetre. Fa unes setmanes van ser molts els que celebràrem la idea de passar l’estiu sense Rajoy, quan va caure gràcies a la moció de censura. Ara haurem d’oblidar-nos del liberal conservador Casado i de les seues intencions contra-reformistes, si més no fins a setembre. A veure si a l’agost algú li regala la col·lecció completa de Barrio Sésamo. Passeu bon estiu.

La monarquia no podrà trontollar indefinidament.

La Casa Reial espanyola fa anys que va de mal en pitjor. Després de la bala de plata que va ser l’abdicació de Juan Carlos I, dos escàndols monumentals han deteriorat encara més la imatge de la família Borbón i, al seu tomb, la de la pròpia institució monàrquica. Tant l’ingrés en presó d’Iñaki Urdangarín com que la seua muller, Cristina, haja ballat en la corda fluixa judicial durant mesos, han sigut fatals per a un organisme que està obligat a gaudir del favor d’una ciutadania a la que ningú ha preguntat en quina mesura recolza.

La que faltava ha vingut de la mà d’una ex parella sentimental de l’actual Rei emèrit, la senyora Corina zu Sayn-Wittgenstein, de la qual hem conegut unes converses poc edificants –no desmentides per ella- amb un personatge més que tèrbol, també en presó, com és el comissari Villarejo. En eixes gravacions, la senyora sosté que el pare del rei actual ha mantingut i manté comptes bancaris a Suïssa, ocults a la hisenda espanyola. Són –explica- uns diners procedents de les comissions cobrades per haver participat en la consecució de contractes per a l’Estat a l’estranger, bona part d’ells a l’Aràbia Saudita, eixe regne ignominiós governat amb mà de ferro per sàtrapes medievals que haurien de ser jutjats pel Tribunal Internacional de La Haya.

A més, la senyora Sayn-Wittgenstein ha afirmat tres coses més referides al rei emèrit: que ha fet servir diversos testaferros –entre d’altres ella mateix- per als seus negocis inconfessables; que ell mateix va recaptar fons per a l’Instituto Noos, el que representava el seu gendre, avui a la presó; i, finalment, una idea tan il·lustrativa com sorprenent sobre Juan Carlos: que no sap distingir entre que és legal i què és il·legal.

Sorprenent? Potser no tant. Durant més de vint anys la monarquia juancarlista va gaudir d’una mena de butlla total per part de la ciutadania. Després d’aquell 23F de 1981, nit en la que molts republicans de soca-arrel van decidir que l’hereu de Franco s’havia guanyat el lloc de treball i era el moment d’acceptar-lo, el Campechano va viure dues dècades glorioses. Tot se li va perdonar per bona part d’una opinió pública anestesiada per una aliança dels grans poders del país, que amagaren o edulcoraren les malifetes reials, des de les amistats perilloses, als negocis non sanctus, passant pels nombrosos i coneguts afers de faldilles.

Fa temps que va canviar la sort del monarca, concretament des de 2011, i d’aleshores fins a 2014 va viure un descens als inferns que va anar erosionant tant la seua figura com la de la institució que representa. Després de la inculpació del gendre i de la seua filla Cristina, i del lamentable espectacle de la cacera d’elefants a Botsuana, Juan Carlos I va abdicar en el seu fill Felipe en juny de 2014.

El ja no tan jove rei va perdre crèdit amb una inesperada rapidesa. Va establir una mena de tallafocs amb la germana i el cunyat, però també va aparèixer vinculat per raons d’amistat íntima amb empresaris que estan en el punt de mira de la Justícia. A més, va rebre crítiques molt dures per la seua resposta al problema català, quan va eixir en televisió oficiant de qualsevol cosa menys de conciliador amb l’independentisme. Després d’això, assumptes com la seua inacció davant el manteniment del Ducat de Franco, feta pel govern de Rajoy en els seus moments finals, han deixat negre sobre blanc on s’ubica Felipe de Borbón, quins són els seus amics i quines les seues prioritats.

D’un temps ençà, des de la dura crisi de 2007, després del 15M precisament del 2011, després del trencament del bipartidisme, i sobre tot davant el nou clima polític que ha provocat la pandèmia de corrupció i les condemnes judicials que van dur-se per davant al propi President del Govern i al seu partit fa unes setmanes, la monarquia espanyola està jugant amb foc.

Qualsevol amb un mínim d’interés per la cosa pública, tothom amb una opinió política fonamentada –no necessàriament partidista-, està en disposició de reconèixer que la transmissió hereditària de la més alta magistratura de l’Estat és un anacronisme impropi d’una societat democràticament madura del segle XXI.

Països com els nòrdics o d’altres com Holanda o Bèlgica, àdhuc la sempre invocada Gran Bretanya, són excepcions que en cap cas justifiquen ni legitimen la monarquia espanyola. Aquelles gaudeixen de trajectòries històriques molts distintes de la que presenta la ibèrica, si més no quant a la seua legitimitat. De fet, fa molt de temps que el CIS no pregunta per la salut sociològica d’aquesta, pel suport dels espanyols, però és una evidència que els monàrquics són cada cop menys i més vells.

El republicanisme és ja un fet hegemònic a Catalunya, i no diguem al País Basc. A d’altres territoris de l’Espanya més dinàmica, especialment el jovent difícilment pot enganxar-se a una idea que li resulta senzillament absurda. Ells han crescut en democràcia, de qualitat millorable però democràcia, així que allò de que el Cap de l’Estat ho siga per herència, sense elecció popular, els resulta incomprensible.

La III República Espanyola és, ara per ara, un somni -quasi una utopia sentimental- per a un nombre important de ciutadans. No és imaginable que, a curt termini, el debat sobre mantindré o no la monarquia entre en l’agenda política com un objectiu prioritari d’una majoria significativa de la població. Tanmateix, això no vol dir que aquesta mateixa gent i d’altra que mai ha qüestionat la institució estiguen disposades a empassar-se que el Cap de l’Estat i la seua Reial Família estiguen embolicats en fraus a Hisenda o en negocis il·legals que a qualsevol altre mortal li suposarien anys de presó. Moltes coses hauran de canviar dins La Zarzuela si volen mantindré un grau acceptable de suport popular.

De moment, Podem, Compromís, Esquerra Unida, PDCat i Bildu han demanat que intervinguen el Parlament, la Justícia i el Ministeri d’Hisenda. PSOE, PP, d’altres poders de l’Estat i els grans mitjans de comunicació estan fent com el que ni sent ni pateix, però no serà possible que es mantinguen en aquesta posició per molt de temps. Tampoc la monarquia podrà trontollar indefinidament.

L'esquerra mexicana arriba al poder. Una oportunitat per superar les perverses societats duals a l’Amèrica Llatina.

Mèxic és un gran país, geogràfica i econòmicament, poblat per gairebé 124 milions de persones [estimació 2018] que presenta totes les característiques de les societats duals i algunes més, resultants tant de la seua singularitat geogràfica, com de la fortalesa de l'anomenada indústria del crim [al costat de la incapacitat de l'Estat per a derrotar-la].

Les societats duals [segons va encunyar Luis de Sebastián] són aquelles en què el Primer i el Tercer Món conviuen dins de l'espai delimitat per una mateixa frontera, un territori identificat per una mateixa bandera. Mèxic és l'onzè país del món en PIB nominal, però en xifres de 2016 tenia a més del 43 per cent de la seua població per sota de la línia de pobresa: parlem de més de 53 milions de persones.

Sovint, especialment a les grans ciutats, el trànsit entre aquestes dues realitats es pot fer en un autobús de línia urbana o, simplement, caminant. A Amèrica Llatina, que com se sap és la regió més desigual del planeta, aquesta terrible realitat és constatable a Buenos Aires, Sao Paulo, Bogotà, Lima, Caracas... i també a Mèxic DF i en moltes altres ciutats argentines, brasileres, colombianes, peruanes, veneçolanes... mexicanes.

A més, el Mèxic d'avui, el que ha triat a Andrés Manuel López Obrador, AMLO, com a nou president, al capdavant de la coalició Moviment de Renovació Nacional [MORENA], és un país que -com sempre s'ha dit- sembla estar molt lluny de déu i massa a prop dels Estats Units. Més de tres mil quilòmetres de frontera entre els dos països, separant realitats tan diferents en tantíssims aspectes, sempre han estat una inesgotable font de problemes. Ara, després de l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, ja des d'abans fins i tot de la seua elecció, les tensions entre els dos països fronterers han anat en constant augment. Com no va a ser així en una relació entre veïns en què un acusa l'altre d'assassí, violador, criminal i, a més, vol construir un mur per impedir qualsevol contacte amb ell.

La indústria del crim, molt especialment el sector vinculat al narcotràfic amb els tan potents com violents càrtels de la droga, està darrere de dos fenòmens que a Mèxic arriben a tindre proporcions excepcionals: la corrupció i la violència urbana. Si el primer és endèmic [apareix com el país més corrupte dels 34 estats que conformen l'OCDE], el segon ha arribat en l'última dècada a unes proporcions que fan que l'adjectiu dantesques resulte insuficient. Les xifres de morts amb violència donen xifres pròpies d'un país en guerra: més de 25 mil homicidis l'any passat, dins d'una sèrie que porta més d'una dècada en xifres insuportables. La decisió de Peña Nieto de treure l'exèrcit als carrers, comparable a aquell error majúscul de Ronald Reagan de declarar la guerra al narco, tampoc aquí ha servit de res.

AMLO i MORENA tenen un repte mastodòntic per davant: governar des de l'esquerra política un país tan gran i poblat, tan escandalosament desigual, que pateix uns terribles paràmetres de violència, amb un veí tan poderós com hostil pel nord, i amb altres molt pobres i problemàtics pel sud: Guatemala té gairebé mil quilòmetres de frontera amb Mèxic.

Jorge G. Castañeda, qui va ser reconegut professor de la UNAM i canceller del govern mexicà, va escriure en el seu moment "Hi ha països més pobres que Mèxic i països més rics que Mèxic, però hi ha pocs països tan desiguals com Mèxic: desigualtats socials, de classe, ètniques, de tota mena..., entre el nord i el sud, entre pobres i rics, entre el camp i la ciutat, entre els blancs i els mestissos, entre els mestissos i els indígenes... tenim totes les desigualtats imaginables". Recorden aquestes paraules altres del brasiler Fernando Henrique Cardoso, també prestigiós acadèmic que va ser president del seu país, quan deia que "Brasil és el país dels exclosos", i que el seu més que pobre és un país injust.

La temptació per la història comparada sempre és estimulant, de manera que no són poques les veus que s'han escoltat a propòsit de paral·lelismes entre el Mèxic amb el qual es troba López Obrador i el Brasil que va afrontar en el seu primer govern Lula da Silva. Altres tantes han atès a les possibles coincidències entre el nou mandatari mexicà i l'Hugo Chávez de 1998, quan va arribar al Palau de Miraflores. A més, etiquetes utilitzades amb els dos se li han adjudicat a AMLO, especialment les de populista i nacionalista.

Així, el New York Times, en una columna d'opinió es preguntava aquests dies per quina havia de ser la cara preponderant de la polièdrica personalitat d'Obrador, la populista, l'esquerrana, la nacionalista, la pragmàtica o l'austera. I la resposta era que hi ha un sol AMLO, que és així de plural i complex. NYT afirma que el nou president vol transformar Mèxic en tots els seus plans, però no és partidari d'una revolució sinó d'un sumatori de canvis graduals. És un populista pragmàtic que pretén actuar sense desbordar els marges de la política mexicana, però amb una orientació ideològica clara: "Pel bé de tots, els pobres primer".

Per descomptat recorda aquell objectiu del primer Lula, quant proposava un nou Contracte Social als brasilers, o quan afirmava que la seua política havia de garantir que tots els seus ciutadans mengessen tres vegades al dia.

En la seua Carta a o Povo Brasileiro, Lula deia el 2003 una cosa que potser avui podria subscriure López Obrador: "serà necessària una lúcida i assenyada transició entre el que tenim avui i el que la societat reivindica. El que es va fer o es va deixar de fer en vuit anys no serà compensat en vuit dies. El nou model no pot ser producte de decisions unilaterals del govern, tal com passa avui, ni serà implantat per decret, de manera voluntarista. Serà fruit d'una àmplia negociació nacional, que ha de conduir a una autèntica aliança pel país, a un nou contracte social, capaç d'assegurar creixement amb estabilitat".

Deixant de banda el posterior esdevenir de Lula Da Silva [avui a la presó per corrupció] i el seu Partit dels Treballadors, que no té per què tindre paral·lelisme algun amb el futur d'AMLO i MORENA, el repte del president acabat d'elegir i del partit que li dóna suport és immens: ha de pacificar Mèxic, ha de revertir la desigualtat i la injustícia endèmiques de les societats duals i ha d'assegurar-se el respecte del seu veí del nord, així com unes relacions raonables entre els dos països.

Els ciutadans que li han donat suport, particularment ells, esperen que es confirme ràpidament que MORENA no és ni el PRI, ni el PAN, ni l'últim PRD. I molts d'ells esperen respostes immediates per als seus problemes urgents, tant que no admeten demora en obtenir solució. Com escrivia Leonardo Curzio recentment, a El Universal, l'esquerra mexicana té una enorme experiència en criticar, carregada de raons, el que han fet el PRI i el PAN quan han estat al govern i ara ha de prendre decisions que seran criticades amb extrema duresa per aquests mateixos partits; és a dir, el que passa habitualment en els sistemes democràtics consolidats. Paral·lelament, el nou president haurà d'exercitar els seus dots de conciliació per potenciar el valor i el prestigi de les institucions, allunyant-les del clientelisme i de la corrupció.

Aquesta dialèctica les enfortirà sens dubte, contràriament al que s'ha fet en altres països des del populisme d'esquerres, que sempre ha buscat fidelitzar el seu electorat des de la pràctica del subsidi, alhora que dividia a la ciutadania en dos grups enfrontats: “el poble” i “els enemics del poble”; és a dir, els partidaris del govern i els que no ho són. Enarborar la bandera de l’”autèntic i vertader poble” no pot ser una patent de cors per governar al marge dels paràmetres democràtics convencionals.

Des de la idea “els pobres, primer”, que ningú pot discutir com l'imperatiu categòric d'un govern que se situa en l'esquerra política, com és el d'AMLO, l'acció governamental no pot orientar-se cap a la generació del clientelisme de la subvenció, sinó a fer compatibles les necessàries ajudes socials amb el reforçament de les institucions, perquè els ciutadans que reben el suport i l'ajuda de l'Estat en el seu paper redistributiu de la riquesa nacional entenguen que reben perquè tenen drets, no perquè se'ls està fent un favor, una concessió graciosa, a canvi de la seua fidelitat política. A més, si en un principi l'èxit del nou govern pot jutjar-se per la millora de l'atenció i l'ajuda als desheretats, a mig termini el veritable èxit serà el que reflecteixen les xifres d'aquells que ja no necessitaran la subvenció directa de l'Estat, sinó que la redistribució de la riquesa que aquest ha d'assegurar els arribarà per via indirecta de la millora dels indicadors educatius, de salut i d'altres prestacions socials.

El repte, els reptes de l'esquerra morenista comandada per Andrés Manuel López Obrador són gegantins. Veurem si aquesta opció política de progrés aconsegueix navegar en les procel·loses aigües en què ha entrat per mandat d'una majoria importantíssima dels electors. De l'èxit d'AMLO i els seus podrien derivar-se conseqüències positives per a tota l'Amèrica Llatina, una d'elles donar el tret d’eixida per acabar amb les perverses societats duals d'una bona vegada.