Brasil, entre la catàstrofe i el desastre o la contradictòria percepció de la realitat.

A la primera volta de les eleccions presidencials brasileres ha vençut Jair Bolsonaro, un exmilitar neofeixista, racista, masclista, xenòfob, homòfob i nostàlgic de la guerra bruta i de les massives violacions dels drets humans practicada per les dictadures de seguretat nacional del segle passat. La notícia ha commocionat els demòcrates del món, i s'ha aixecat un clam a favor d'un front democràtic que tanque el pas al militar i se salve amb això la democràcia brasilera. Sorprenentment, aquest crit no és tan unànime al Brasil i són molts els demòcrates acreditats que es neguen a formar part de res amb el PT de Haddad i de Lula da Silva. Ni tan sols per frenar l'ascens de Bolsonaro.

Malgrat el seu histrionisme violent, més de 49 milions de brasilers li han donat el seu suport; 18 milions més que a Fernando Haddad, el candidat que substituïa el venerat per uns i odiat per altres Lula -empresonat per corrupció- al capdavant de la candidatura del Partit dels Treballadors. 30 dels 147 milions d'electors convocats a les urnes optaren per l'abstenció tot i que la participació electoral és obligatòria al país, sota pena de multa. El proper dia 28 aquesta immensa massa electoral del gegantí país sud-americà haurà d'acudir de nou a les urnes per fer president a Bolsonaro, el més probable; o a Haddad, una cosa que ara per ara s'augura pràcticament impossible.

Efectivament, sembla que una majoria de brasilers estan decidits a situar en la més alta magistratura de la República a un home que es troba més a prop de Donald Trump o, encara pitjor si és possible, del filipí Rodrigo Duterte, que d'un mandatari occidental homologable .

A Europa s'està vivint l'actual conjuntura brasilera amb una barreja d'estupefacció, d'incredulitat i, també, de por. Que Amèrica puga tindre al gener de 2019 a un home com Trump a la Casa Blanca i a un altre com Jair Bolsonaro al Palau de Planalto posa, literalment, els pèls de punta a mig món. Fa temps que els processos electorals a Europa ofereixen resultats preocupants, el Brexit britànic, Orban a Hongria, Salvini a Itàlia, o l'avanç de l'extrema dreta a Àustria, a Alemanya o a Suècia.

La conjuntura brasilera ha provocat paral·lelismes amb l'Alemanya de 1933 o, des de posicions més optimistes, amb la França de 2002, quan la ultradreta de Le Pen va ser derrotada en la segona volta per Jacques Chirac, que va passar del modest 19.88 dels vots de la primera a recollir un magnífic 82.21 en la segona, gràcies a una resposta de la França democràtica unida enfront del neofeixisme del Front Nacional de Jean Marie Le Pen. No sembla probable que alguna cosa semblant vaja a passar al Brasil d'aquí a un parell de setmanes.

Com és possible que el Brasil es trobe davant d’aquest desafiament a la democràcia propiciat per tants i tants milions de brasilers?

Una primera aproximació analítica ofereix sis elements a desenvolupar per entendre la situació: la corrupció, la violència urbana, la situació econòmica, el descrèdit dels polítics i els partits tradicionals, la desconfiança creixent cap a les institucions i el rebuig radical al binomi Lula/PT d'una ingent quantitat de brasilers. Es tracta d'una espècie de tempesta perfecta davant la qual la meitat dels electors probablement decidiran donar suport a un candidat que promet solucions senzilles, dures, ràpides i efectives. Paral·lelament, de l'altra meitat d'electors només una part donarà suport a Haddad/PT amb entusiasme; altres ho faran com a mal menor i un tercer grup -que es declara neutral perquè considera que els dos candidats són horribles-, s'abstindrà o votarà en blanc.

La corrupció i el rebuig a Haddad, considerat un titella de Lula, són dues cares de la mateixa moneda. Encara que no només el Partit dels Treballadors està enfangat en la corrupció, fa ja anys que la podridura l'ha des legitimat absolutament davant bona part de la ciutadania. La violència urbana, endèmica a Amèrica Llatina, aconsegueix les seues xifres més insofribles al Brasil: 17 de les 50 ciutats més violentes del planeta estan en aquell país. Després dels primers anys brillants de Lula, quan l'economia brasilera va viure anys de bonança, va arribar un canvi brusc en el mercat internacional de les matèries primeres i de créixer al 5% (2007-2010) es va passar al 2% (2010-2014), la moneda es va depreciar, va augmentar la inflació, les empreses estatals van perdre valor (singularment la gegantina Petrobras) i es van reduir sensiblement les inversions estrangeres, especialment les de Xina.

El descrèdit de la política i dels polítics ha estat paral·lel a l'anterior, i ja en les vespres del Campionat Mundial de futbol de 2014 i el 2015, davant les Olimpíades de Rio de Janeiro de 2016, la gent va eixir als carrers per protestar pels fastos esportius mentre el comú de la ciutadania patia mancances de tot tipus. La tradicional desconfiança cap a les institucions, des de la judicatura a la policia passant per l'administració política -la de Brasília i la dels diversos estats- ha crescut exponencialment des que el PT i els seus portaveus van començar a desenvolupar la teoria del colp [de nou tipus ] com a explicació de les actuacions que van acabar amb la destitució de la presidenta Dilma Rousseff i l'empresonament de Lula da Silva.

La tesi del petisme és que les classes dominants, recolzades per uns mitjans de comunicació monopolistes, i les classes mitjanes reaccionàries van perpetrar un colp d'estat mitjançant accions de comunicació, jurídiques i parlamentàries. El desenvolupament d'aquest argument ha portat a una devaluació de la idea de democràcia, en un procés en el qual des del PT s'ha argumentat que el que ells entenen com una conspiració contra Lula i Dilma exigeix substituir aquesta democràcia per un altre règim a la imatge de l'existent en la Veneçuela bolivariana. En aquest crescendo, el PT ha exacerbat la polarització de la societat brasilera al voltant de la consigna "Nosaltres contra ells" que va llançar fa anys el mateix Lula per desactivar les denúncies de suborns i corrupteles de tota mena durant el seu govern. De fet, quan el jutge Sergio Moro va aixecar el secret del sumari del procés contra l'exministre d'hisenda Antonio Palocci, qui va pactar amb el magistrat una reducció en la seua condemna, es va saber que el 90 per cent de les lleis aprovades durant els governs del PT ho van ser gràcies a suborns. El principi de la fi de Lula i el seu carisma va ser el descobriment que l'anomenat Mensalão [assignació mensual] no era sinó això: la compra de vots al Parlament per tirar endavant els projectes del seu govern.

Quan Lula va ser empresonat i els jutges li van negar la possibilitat de ser candidat presidencial, va designar l'alcalde de São Paulo, Fernando Haddad, com el seu representant. Lluny de crear-se un perfil propi, el designat s'ha mostrat submís i dependent del gran líder, l'ha visitat a la presó setmanalment per rebre instruccions i fer explícita la seua provisionalitat a l'espera de la llibertat del líder. Això, ara, fa pràcticament impossible que l'electorat democràtic no petista li done suport a la segona volta. Com ha escrit José Roberto de Toledo, la gran majoria dels votants no coneix Haddad prou com per odiar-lo ni per témer-lo, així que el rebuig cap a la seua persona i la seua candidatura és la manifestació de la por i el rebuig al PT de Lula.

A hores d'ara, quan el PT ha passat del "nosaltres contra ells" al "tots contra ell" [Bolsonaro], sembla massa tard i poc creïble. Josias de Souza ha escrit aquests dies que el PT arriba a la segona volta de l'elecció presidencial una mica com aquell personatge d'un conte, que mata el seu pare i la seua mare i, el dia del judici, demana misericòrdia per a un pobre orfe. El PT, diu de Souza, vol la comprensió de tots per formar un "front democràtic" de combat a Bolsonaro, personatge que el seu mateix partit va ajudar a crear amb la seua cleptomania i els seus excessos polaritzadors. La diferència entre el PT i l’"orfe" de l'acudit és que el PT desitja que el perdonen sense demanar perdó.

Malgrat tot, des de fora del Brasil es veuen les coses d'una altra manera. Més enllà de les imatges distorsionades que es tenen sobre el PT i sobre el propi Lula, vistos de manera simplificada com un partit socialdemòcrata i un carismàtic obrer aixecat pel seu poble a la presidència de la República, la por al feixisme aconsella negociar i pactar alguna fórmula que propicïe una opció unitària per la democràcia per al pròxim dia 28. És veritat que la fugida cap al bolivarianisme antidemocràtic i el que avui se sap sobre el Lula recent fan gairebé impossible la missió, però caldria intentar-ho amb generositat política per totes les parts, especialment pel PT.

Manuel Castells ha difós un text que ha suscitat innombrables suports a les xarxes socials. En ell, el sociòleg fa una crida a tots els compromesos amb la democràcia, i adverteix que el Brasil està en perill, i amb el Brasil, el món. En una situació així, prossegueix Castells, cap demòcrata, cap persona responsable del món en què vivim podem quedar-nos en una indiferència generalitzada cap al sistema polític brasiler, perquè si Brasil, el país decisiu d'Amèrica Llatina, cau en mans d'aquest menyspreable i perillós personatge, i dels poders fàctics que li donen suport, ens haurem precipitat encara més baix en la desintegració de l'ordre moral i social del planeta. També en una línia similar, el diari El País editorialitzava: "En aquesta cruïlla els qui van ser rivals de Haddad a la primera volta faran bé a abandonar l’exasperant plantejament que presenta al candidat del PT i a Bolsonaro com dos extrems equiparables".

Em sorprèn i em preocupa el que percep en els meus contactes personals, que va en un sentit radicalment diferent. De les moltes i llargues converses d'aquests dies intensos amb diversos amics brasilers he deduït que ni aquestes ni altres crides van a tindre èxit. Crec que no estan avaluant bé la situació, però sóc conscient que els meus interlocutors són gent molt formada, així que m'alegraré si són ells els que, com l'admirat ex president Fernando Henrique Cardoso, tenen raó. FHC ha dit: "Les xarxes divulguen que donaré suport a Haddad. Mentida: ni el PT ni Bolsonaro van explicitar compromís amb el que crec. Per què hauria de pronunciar-me sobre candidatures que o estan contra o no es defineixen sobre temes que valore per al país i el poble? ".

Contràriament, a molts de nosaltres la situació ens recorda l'Europa dels trenta amb aquell "millor Hitler que el Front Popular" o, més recentment, l'assetjament de la Democràcia Cristiana xilena a Salvador Allende el 1973, que quallaria en el colp de Pinochet .

Brasil està escindit i transpira odi, m'ha escrit una amiga abatuda pel pessimisme. Una altra, m'explicava que moltíssims dels electors de Bolsonaro tenen educació superior, però també compta amb habitants de faveles, pobres i negres que són colpejats per la violència. Una tercera, insistia a deixar-m'ho clar: el candidat és Lula, no és Haddad. Bolsonaro és un idiota. Sense partit fort al darrere. Ell va vèncer amb propostes estrepitoses, però no podrà implementar-les. A més, la meua amiga, historiadora de professió, afirma: s’enganya qui transfereix al Brasil del segle XXI el que va succeir en l'Alemanya dels anys 1930. Un últim testimoni, una quarta amiga, en altre temps en sintonia amb el PT, molt irritada em deia: Aquí hi ha feixisme per les dues parts. No es pot oblidar el joc brut del PT, l'arrogància i els atacs a la nostra Constitució. Pagaran el preu per no haver creat líders i apostar només pel projecte personal de Lula. Això mereix una anàlisi clínica!

Totes elles són col·legues universitàries i em mereixen tot el respecte intel·lectual i polític des de fa molts anys.

Una estimada amiga nordestina [l’única regió a la qual ha vençut Haddad], antiga partidària del PT, em responia al preguntar-li com havíem arribat fins aquí: eixa és la pregunta que ens fem. Bolsonaro presenta una agenda mínima anti petista, de combat a la corrupció i d'aposta per la seguretat. Això és tot el que el brasiler vol sentir. Per una educació sense ideologies, contra la ideologia de gènere, per la família, contra l'escola que ensenya que ser gai pot ser normal, que els militars podran portar la pau... Això, i un suport molt efectiu dels Evangèlics. La gent -insisteix la meua amiga- està molt cansada de Lula i de la corrupció i "el capità" [així li diuen els seus partidaris] és com un mite, com el personatge d'una nova sèrie de Netflix. Però -conclou- no perceben les conseqüències que tindrà tot això per a la vida quotidiana.

Un altre estimat col·lega i amic, Alberto Aggio, publicava ahir un article a O Estado de São Paulo, del qual he pres prestat una part del títol per a aquesta columna, en la què concloïa dient: "Entre la catàstrofe i el desastre, la nostra fràgil democràcia haurà de resistir per seguir respirant i guanyar la seua supervivència. És un moment difícil, en el qual només ens serveix el "pessimisme de la raó". I el més tràgic és que no hi ha locus fàcilment recognoscible que expresse algun "optimisme de la voluntat". Atònits, els brasilers segueixen els signes d'alerta buscant evitar, d'alguna manera, una aproximació a la mort de la democràcia". Núvols negres cobreixen el futur pròxim del Brasil.

És el temps d’abandonar els contes, infantils o de terror, a Catalunya.

Fins i tot ho ha dit l’editorial del diari ARA, tot recordant Tarradellas: si alguna cosa no es pot fer en política, és el ridícul. I això és el que fa estona que transmeten els independentistes al Parlament de Catalunya, particularment la darrera setmana. Especialment el president Torra, un home al que el càrrec li queda massa gran de manera tan evident com patètica. Ho deia gràficament Antoni Puigverd a La Vanguardia: "L'independentisme és un gall sense cap. Portat per la inèrcia d'aquests anys fervorosos, segueix corrent. Sense saber on va".

El clima emocional en el que s’ha instal·lat la societat catalana fa gairebé impossible eixir de l’embolic provocat per els errors i les mentides que des dels dos sectors en conflicte –independentistes i constitucionalistes- estan produint-se des de fa massa.

Eixa efervescència dels sentiments ha resultat de la paràlisi barrejada de supèrbia del govern Rajoy, incapaç d’atendre un problema polític que va anar fent-se cada cop més gran, i de la fugida cap endavant d’un Govern català que no va saber mesurar ni les seues forces, i que es va deixar arrossegar pels milers de partidaris als que havia convençut que no hi havia res a fer dins el Regne d’Espanya, i que calia plegar. Una cosa senzilla, tal i com ho explicaven.

Als disbarats parlamentaris dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, amb la proclamació sí per o no de la República catalana, els van succeir la fugida del president Puigdemont i altres a Bèlgica, l’empresonament venjatiu del vicepresident Junqueras i altres, i l’absurda, incomprensible, brutal i inacceptable actuació de la policia espanyola el dia 1 d’octubre. Dos dies després, la intervenció del Rei va acabar-ho d’amanir.

Dues idees van generar-se des del món sobiranista: existia un manament ineludible “del poble de Catalunya” per constituir la República, i la resposta d’Espanya havia sigut la presó i l’exili per als líders “del poble de Catalunya”. Totes dues són idees falses, però van fer fortuna en eixe clima extremadament emotiu en el que es viu. Un clima que no millorarà perquè, efectivament, els qui estan a presó constitueixen una bandera de la que milers i milers de ciutadans de Catalunya no poden renegar.

No n’hi haurà cap manament “del poble de Catalunya” més que el que puga sorgir amb un suport clar i contundent del Parlament de Catalunya, en el qual –ara per ara, si més no- la correlació de forces és la que és, i evidencia que “el poble de Catalunya” és molt plural, està fragmentat i, allò que és pitjor, cada cop està més enfrontat. Pel que fa a la presó, injusta per excessiva, és un assumpte pel qual caldria que molts reflexionaren: qualsevol ciutadà, de Catalunya o de Texas, d’Escòcia o d’Andalusia, de Lombardia o de Laponia, que incompleix la llei ha de respondre davant els tribunals per haver-ho fet. Caldrà, per tant, jutjar els infractors en un judici amb totes les garanties, però no pot demanar-se un ací-no-ha-passat-res i tal dia farà un any. És terrible tanmateix que l’espera del judici haja significat la presó permanent. Tampoc podran oblidar-se els tribunals fàcilment d’aquells que no van fer-se responsables dels seus actes –contràriament a Junqueras i els altres- i van fugir de forma poc gallarda.

Allò que ha passat durant l’aniversari del dia 1 d’octubre és molt greu. No sols perquè els Mossos van haver d’actuar amb una contundència similar a la de qualsevol policia del món occidental quan n’hi ha avalots al carrer, sinó pel que ens transmet a propòsit de la concepció de democràcia que tenen els que van provocar els enfrontaments als carrers i van intentar assaltar el Parlament. Aquells que criden “els carrers seran sempre nostres” fan por a molts, particularment a aquells que tenim una certa edat i recordem Vitòria –Campanades a mort, cantava Lluís Llach- i “la calle es mía” de Manuel Fraga. Aquells que escridassen el president Torra i el conseller Buch i els hi diuen que “el poble els mana i ells han d’obeir”, aquells que assetgen la diputada Arrimadas, desconeixen el concepte de democràcia representativa, i ignoren –no sé si deliberadament- que si acabem amb la representativitat política simplement acabem amb la democràcia.

Cal abandonar l’extrema emotivitat en la que estem instal·lats. A CAT i a ESP. Una anècdota a aquest respecte. Vaig escriure a les xarxes socials un comentari a propòsit de la notícia de que catòlics progressistes es neguen a que les despulles de Franco se soterren a la catedral de Madrid: "¿Va a convertir-se la catedral de tots els catòlics madrilenys en un lloc on es celebre la victòria i la repressió d'uns espanyols sobre altres?". Una bona pregunta, vaig escriure. Una persona a la que no conec em va respondre: “Són problemes espanyols. Ja s'ho faran. Volem marxar!”. Crec que reaccions com aquesta mostren, sí, la desconnexió de molts amb Espanya; però, també, una confusió preocupant entre desig i realitat.

El mateix Puigdemont, darrere de confirmar que la tensió està pujant, ha declarat ahir des de Bèlgica: “Pensar que la independència és l'única solució o que la unitat amb Espanya és l'única solució és absurd”. També Joan Tardà ha fet unes declaracions més que interessants, i entre altres coses va dir: “Els espanyols són tant demòcrates com nosaltres. I els catalans que voten Ciutadans o PSC són tant demòcrates com jo i els meus companys. Si el conflicte és entre demòcrates és evident que s’ha de buscar un marc de normalitat per poder resoldre el problema i aquest marc no ha d’excloure ningú. És la gran lliçó que han d’aprendre els independentistes i els no independentistes”. Quin contrast amb els excessos de Torra quan va fer un ultimàtum a Pedro Sánchez o quan va encoratjar els CDR a continuar “apretant”, no va dir a qui.

Una altra de contrastos: les paraules i fets del govern de Madrid, amb intervencions de Pedro Sánchez o Meritxell Batet, i el raca-raca permanent del duo Casado i Rivera, sempre amb l’amenaça i la repressió com a únics missatges cap els independentistes. Com si aquests constituïssen un bloc monolític i impermeable.

Rajoy i el PP mai van intentar tendir ponts cap a alguna fracció del front sobiranista, mai van voler diferenciar les CUP del PDCat o ERC, ni van saber aprofitar les desavinences entre ells, les que sempre han existit i que s’han fet particularment evidents aquests dies amb allò que Neus Tomàs qualificava de “sainet procesista”, en el que “assistim al moment de pitjor salut parlamentària catalana en democràcia, que s'afegeix a la decreixent credibilitat de les institucions de la Generalitat”.

Tot amb tot, ahir, en una compareixença a dos veus, pretesament solemne però particularment tensa i poc amistosa, Torra i el seu vicepresident, Aragonés, van afirmar que “Aquest Govern és fort, està unit i garantim aquesta unitat, com a mínim, fins al dia de les sentències”. Com escriu l’ARA: El president fixava així una data de caducitat a l’acord de governabilitat que internament gairebé tothom té assumida però que ningú està autoritzat a verbalitzar. Caldrà veure, dic jo, si podran mantindré eixa granítica unitat d’acció pregonada.

En qualsevol cas és el moment que persones amb solvència política i responsabilitat contrastada comencen a parlar clar i a desmarcar-se dels hooligans dels dos blocs. El greu problema entre CAT i ESP no es resoldrà amb rapidesa, en cap cas, així que els qui tenen presa hauran de ser controlats pels realistes i els pragmàtics. No es tracta de renunciar a cap objectiu estratègic per part de ningú, ni de trair cap compromís. Es tracta de no apartar-se de la realitat existent.

El govern de Madrid hauria d’escoltar Joan Tardà –que és un independentista des de molt abans del Procés- quan afirmava “Si oferissin un bon Estatut d’Autonomia de caràcter confederal és possible que molts independentistes el votessin”. Paral·lelament, des de Madrid, Nicolás Sartorius és molt rotund i hauria der ser escoltat com a veu autoritzada de l’esquerra espanyola: “No és possible un referèndum. El dret a l'autodeterminació no existeix. És tot un engany i una mentida. L'han embolicat en el dret a decidir, perquè sona millor. Però només es dóna en situacions colonials, d'opressió. Ni a Espanya ni a cap país d'Europa existeix. Tampoc en Regne Unit. Ho dic perquè s'utilitza el cas d'Escòcia com a exemple. És mentida. Escòcia fa un referèndum perquè el Parlament anglès l'hi permet. Si fos el seu dret, no haurien demanat permís. No tenien dret a fer-ho. Van demanar permís a Cameron, a qui li interessava i l'hi va donar. Però no existeix aquest dret”.

Per aquí passa, a parer meu, eixa realitat que convindria no abandonar. Dos milions de ciutadans de Catalunya estan clarament disconformes quant al marc de relacions amb el Regne d’Espanya, i molts volen independitzar-se. Uns altres tants de ciutadans de Catalunya, però, no volen ni sentir parlar d’independència. A més, n’hi ha un marc legal que passa per l’actual Estatut, per la Constitució espanyola i per la legislació europea i internacional. No és una bona idea oblidar cap de les dues coses: la realitat social i política i l’escenari legal. Qualsevol altra cosa serà un conte infantil o un conte de terror, però serà un conte.

Les dretes espanyoles competeixen en hipocresia, cinisme i crueltat.

No ens enganyem, la confrontació política a Espanya ha arribat a un punt que no serà fàcil revertir. PP i Ciudadanos no volen pair la moció de censura que va jubilar a Rajoy, i s'han juramentat per fer caure el govern de Pedro Sánchez al preu que calga. N’hi ha qui creu que el clima de tensió amainarà en celebrar-se eleccions, però d’altres temem que això sols serà així si el PP i Ciudadanos aconsegueixen recuperar La Moncloa.

Si les urnes donaren un altre resultat, si no guanyen ells, ja sabem allò que ens esperarà, com en 2004 i com en 2017: persecució implacable contra el nou Executiu matí, vesprada i nit, i exigència de noves eleccions. La dreta espanyola és així. Tot el que no siga que ells estiguen al poder els resulta inacceptable, antinatural, i se senten legitimats per a fer el que més els convinga per tal de revertir eixa anomalia.

Els darrers dies estem assistint a unes demostracions d’hipocresia i de cinisme que fan la cara vermella a tots els que estem atents a la cosa pública, tret, és clar, dels poca vergonya i dels cínics. També estem rebent dosis elevades de crueltat, de vegades acompanyada d’un implícit desig de venjança.

Si la hipocresia és un greu defecte que pateixen aquells que fingeixen sentiments positius contraris als que realment experimenten, coincidirem en què –més enllà de la crítica o la censura que ens provoquen- el setge als ministres Dolores Delgado i Pedro Duque és brutal. Tanmateix, el que més sobta no és la duresa de les desqualificacions, a crits, de manera xulesca i barroera; el més cridaner és com són d’indulgents amb els seus i d’inquisidors amb esl contraris: al PP i a Ciudadanos els sembla de meravella les SICAV, les amnisties fiscals als evasors de capital i, de propina, no volen investigar els negocis més que tèrbols del Rei Emèrit. El PP, com a partit ha estat condemnat per l’Audiència Nacional, mitjançant una sentència que diu que el grup empresarial de F. Correa i el PP van teixir "un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional" a través de la "manipulació de la contractació pública central, autonòmica i local". A més, per donar una altra pinzellada: en abril passat, el PP va donar suport al senador Pedro Agramunt, acusat i expulsat per corrupció del Consell d'Europa, i va parlar d’una cacera de bruixes de la qual era víctima. Quant a reunions amb el comissari Villarejo, silenci sobre el dinar que va mantindré amb el mateix Pablo Casado. I si parlem de gravacions, què dir d’aquelles en les que el ministre de l’interior Fernández Díaz conspirava, en 2014, amb el cap de l'Oficina Antifrau catalana per fabricar escàndols contra ERC i CDC.

El cinisme també ha arribat a resultar asfixiant darrerament. El PP demana que els que van exigir responsabilitats a Casado pel seu màster a la URJC es flagel·len en la plaça pública, com a mostra de penitència. I això encara què, en una resolució que deixa de banda tot els arguments de la jutge que no pogué processar-lo per ser aforat, el Suprem rebutja investigar a Casado pel seu màster tot i que veu indicis de "tracte de favor". Ni una paraula ix de boca dels popularistes a propòsit dels plagis de pàgines senceres en articles publicats per Casado, dels cursos a Harvard/Aravaca o d’afirmacions del dirigent com que el PP valencià “és el partit que més ha fet per eixa terra i que ha deixat un llegat impecable al servei de tots els valencians”. Cal tindre una capacitat poc comú per al cinisme per a actuar així, ja que no ha de ser fàcil fingir unes idees o uns sentiments contraris als que dicta la lògica més elemental.

Albert Rivera, qui també ha repentinat el seu currículum acadèmic, més modest del que lluïa fa uns mesos, competeix amb Casado a veure qui dels dos és el cavaller preferit de la dama Constitució. Però, tots dos coincideixen a despullar als representants del nacionalisme basc i català de la seua capacitat de representació legítima. D’aquí a deslegitimar l’arribada de Pedro Sánchez a president per una moció de censura, sols n’hi ha un pas. Ja pot dir l’article 113 de la Carta Magna el que diga sobre la legalitat de la possibilitat parlamentària, per a d’ells Sánchez és un vulgar okupa de La Moncloa, un president il·legítim, un incapaç que és hostatge dels separatistes i els terroristes.

Tot ho han de fer malbé, persones i institucions, si això afavoreix els seus interessos. Ja li ho va dir Cristobal Montero a Ana Oramas quan la canària li va retreure que estaven enfonsant a Espanya, en la fase final del govern de Zapatero: que s'enfonse, que ja la traurem nosaltres, va respondre el bon senyor.

I si cal ser cruels, també en saben. N’hi ha qui es delecta amb el sofriment d’altres. Recordem com es vanagloriava Rajoy de no haver posat un euro per a treure cadàvers de les cunetes en acompliment de la Llei de Memòria. No cal recordar Rafael Hernando, que ha demanat disculpes, anys després, per haver dit que els familiars buscaven les foses per diners; ni cal recordar el propi Casado, qui parlava despectivament de la guerra i dels que l’havien perduda. Fa uns dies, una diputada del PP a l’Assemblea de Madrid encara recordava, entre rialles pròpies i dels seus companys de bancada, al "Caudillo que va guanyar la guerra fa 82 anys”. Aquesta mateixa setmana, El PP ha impedit amb la seua majoria absoluta aprovar dues mocions que pretenien investigar el cas dels anomenats treballadors esclaus del franquisme i també els bombardejos alemanys de 1938 sobre El Maestrat, coneguts com el Gernika valencià, que van causar desenes de víctimes civils mentre els avions Stuka-87 de la Legió Cóndor experimentaven amb noves bombes. En el debat de les mocions, un senador del PP va tindre la hipocresia, el cinisme i la crueltat de responsabilitzar al govern de la República de les morts per no haver-los evacuat abans que arribaren els avions [sic].

Tot amb tot, com diria aquell, això és el que n’hi ha. Així que caldrà tindre-ho ben present de cara a la confrontació electoral que, tard o d’hora, vindrà. Pagaria la pena deixar de costat diferències què, tot i que poden ser importants entre les formacions polítiques de progrés, esdevenen qüestions menors davant els objectius –i les formes d’aconseguir-los- d’aquesta dreta espanyola per la que sembla que no passen els anys.

Pablo Casado, una víctima innocent més del malvat Álvarez-Conde.

Confese que veia al jove líder del PP com un tuno, de la Tuna, un estudiant pijo, reaccionari i en les antípodes de la cultura de l’esforç acadèmic, i em vaig creure que tot en el seu expedient acadèmic era un pur frau. Però, només havia vist la cara més superficial de l’home. Ara, gràcies al Tinent Fiscal del Tribunal Suprem [TS], senyor Luis Navajas, he comprés que Casado és un xicot honorable què, això sí, pot resultar crèdul i vulnerable.

Després de llegir el més destacat sobre l’escrit que el fiscal Navajas ha elevat al TS, en el que després de pegar-li un repàs a la jutge Rodríguez-Medel i als fiscals que l’havien recolzat, considera que no hi ha cap dada que avale, ni tan sols de forma indiciària, l'acusació d’aquesta. També invalida l’argument de que Enrique Álvarez concertà amb un grup d'alumnes escollits que es matricularen en el màster, pagant la taxa, perquè, després de sol·licitar el reconeixement legítim de 40 crèdits, només quedaren 20 per completar els 60 del màster. Així mateix, ha deixat clar el fiscal que s’enganya la jutge quan afirma que aquests 20 crèdits restants s'aconseguiren barata a res. Conclou Navajas que tota la instrucció de la jutge està mancada de proves, i no passa de ser una mera sospita o conjectura.

En un primer moment vaig pensar que, efectivament, si hi havia sospites, com afirma el fiscal, és el Tribunal Suprem qui hauria de jutjar si Casado havia prevaricat o no. Això, pensava jo, és el que han de fer els tribunals, esbrinar si les sospites responen o no a la realitat. Ràpidament, tanmateix, vaig caure en que el meu pensament era, també, com el de la jutge Rodríguez-Medel, una simple conjectura.

Pensant i pensant, vaig arribar a una altra explicació per a allò que ha passat amb l’aparentment tèrbola i turbulenta vida estudiantil del líder del PP. Crec que Casado ha sigut una víctima, una més, del malvat professor Álvarez-Conde.

Com que ja hem tingut notícies sobrades de com se les gasta [inclús els diners] el cavaller, en tant que director de l’Institut de Dret Públic de la Universidad Rey Juan Carlos [UJRC], crec que estic en condicions d’exposar una hipòtesi que em sembla absolutament versemblant: Casado és una víctima més d’aquest desaprensiu professor que, per donar-li pompa i circumstàncies al seu institut i a la seua universitat; per ingressar uns dinerets que després gastava de forma magnànima amb familiars pròxims i no tan pròxims; el professor Álvarez-Conde enganyava a bona part d’aquells incauts estudiants que tenien l’ocurrència d’acostar-se per l’Institut de Dret Públic. Aquest va ser el cas de Casado i, potser, ja ens ho diran aviat, d’altres persones tan ingènues com ell, tan ximples que van creure que era tan fàcil rentar, marcar i pentinar els seus currículums estudiantils.

Pablo Casado va matricular-se i després es va deixar fer. Ell no va demanar res, ell no va obtindre cap tracte de favor de manera conscient. El líder de les Noves Generacions del PP va ser convençut pel pèrfid catedràtic -“perquè tu ho vals”- que convalidant per ací per allà, i parlant amb qui caldrà parlar, tindràs un màster per a lluir-lo en el web del Partit Popular, de l’Assemblea de Madrid, del Congrés dels Diputats i, si és el cas, en la teua targeta de visita. I Pablo Casado es va deixar fer, aquest és el seu únic pecat. Seduït per Álvarez-Conde, el xicot va pecar, sí, però això és cosa que ell ja haurà arreglat amb el seu confessor. Ara, matèria penal no n’hi ha ni mitja ni cap. L’actual president del Partit Popular és una víctima innocent.

¿Què passarà amb aquelles tres persones que han fet el mateix que Casado, i que van confessar a la jutge Rodríguez-Medel que el pervers Álvarez Conde els va dir que no tenien que anar a classe ni fer treballs per a aprovar? Aquestes tres crèdules criatures tenen el mateix expedient i les mateixes convalidacions que el líder del PP, i com ell van ser qualificades amb sengles excel·lents en les proves que no van fer.

Com elles no estan aforades i no han de passar pel Tribunal Suprem, el fiscal Navajas no ha dit ni pruna. Però, si jo fora elles no estaria massa preocupat. Si el Suprem conclou que Navajas l’encerta, que la jutge Rodríguez-Medel va passar-se uns quants pobles acusant Casado, i que tot el que n’hi ha no passa de ser una mera sospita o conjectura, doncs això serà doctrina i conte contat, conte acabat.

Segur que algun lector malèvol creu que oblide deliberadament qui és el fiscal Navajas i com ha arribat on està; així com que ignore qui són els membres del TS que han de decidir si, efectivament, Pablo Casado és innocent com un infant, i que oblide com han arribat a tan alta magistratura. No, no és així; servidor ho sap tot.

Passa, però, que el metge m’ha exigit que accepte sense reserva totes les decisions judicials, atés que darrerament la impossibilitat d’empassar-me algunes ben conegudes està provocant-me perjudicis en la salut que podria arribar a lamentar. Així doncs, si el Suprem dictamina el que imaginem que va a dictaminar, jo ho donaré per bo. Arribat el cas, ja tinc una explicació del per què ho farà: tot va ser culpa del malvat director del Xiringuito de Dret Públic de la URJC.

Aquells que tinguen més salut que un servidor, o no puguen ser tan crèduls com jo, que llegeixen Ignacio Escolar que sap molt del tema i ho explica molt bé.

Inquisidors, macartistes i desvergonyits contra la Universitat pública.

Ja fa massa que l’aire que respirem està més que carregat, tant què, en atendre a allò que està passant a l’espai públic, hauríem de posar-nos mascares antigàs per protegir-nos, més que els pulmons, el cervell. Especialment quant ens exposem a la contaminació provocada per bona part dels mitjans de comunicació, amb editorialistes, columnistes, opinadors i tertulians –experts màxims en el tema del que es parle- que expliquen i diuen allò que els ve de gust i, molt especialment, allò que convé els interessos de qui els paga o amb els de qui volen estar a bé, per la raó que siga, present, de passat o de futur.

Tenim les persones idees o tendències mentals que són molt comuns. Una d’elles, coneguda, diu què qualsevol temps passat va ser millor, i això ens fa creure que vivim situacions insuportables o terribles com mai abans s’havien produït. És una percepció incorrecta, atés que cada època ha tingut, sempre, coses bones i coses dolentes, tot i que les proporcions, clar, hagen sigut canviants. Els contemporanis, lògicament, tendim a engrandir els patiments del nostre present, a creure que són excepcionals, mentre què ens inclinem a embellir el passat per allò dels vells bons temps.

És innegable que vivim una època no sols turbulenta, també tèrbola i asfixiant per diverses raons. De la situació política parle.

Ara, per exemple, es magnifica la Transició, la recuperació de la democràcia en Espanya, i es pontifica sobre el consens. I a aquesta visió edulcorada, sobrecarregada de melmelada, s’oposa una realitat com l’actual en la que el diàleg és aspre i els acords entre adversaris impossible. I no va ser així. Els vells bons temps no van ser tan bons.

Les transicions a la democràcia arreu el món no han estat sinó processos polítics que s’han desenvolupat segons la correlació de forces dels actors que hi participaven. I l’espanyola, també. No va ser un concili harmoniós en el que Carrillo, Fraga, Suárez i González es van reunir, van raonar respectuosament i després van fer una encaixada de mans de cavallers. No, en aquells anys els assassins de l’ultra dreta mataven gent pel carrer i als despatxos laboralistes, els militars amenaçaven des del saló de banderes de les seues casernes, i els mitjans de comunicació franquistes escampaven diàriament dosis tòxiques de verí en forma de notícies i editorials.

Així què, davant el que està passant ara, davant aquesta època dura que estem vivint, calma. Ara som molts els qui ens trobem cansats, atordits i fins i tot una mica espantats per la tensió, l’agressivitat i, àdhuc, per les expressions d’odi que algunes persones, alguns grups i alguns mitjans de comunicació transmeten. Però d’altres situacions hem eixit i l’actual no serà una excepció.

Hem de procurar protegir-nos, això sí, d’una legió d’inquisidors, macartistes i desvergonyits que han caigut sobre nosaltres com una plaga bíblica, la vuitena per exemple, la de les llagostes que van devorar arbres i plantes a l’Egipte dels faraons. Doncs ara no patim les maleïdes llagostes, però sí una invasió de canalles que perjudiquen seriosament la nostra salut mental i la convivència en la nostra societat.

D’una banda tenim els inquisidors, obsessivament dedicats a perseguir l’heretgia, és a dir qualsevol desviació dels dogmes que la seua ortodòxia vol imposar a tothom, a la força si cal, amb l’objectiu confessat de castigar els pecadors amb les penes més dures per a què, com a resultat colateral, tinga un efecte dissuasori sobre el total de la societat. Un segon grup son els macartistes, que són aquells que es dediquen a perseguir els seus enemics polítics de forma tan aferrissada que deixen de banda qualsevol limitació legal, prescindeixen de tota objectivitat, i se serveixen de qualsevol arma que els assegure la consecució del seu objectiu, que no és altre que neutralitzar-los completament, expulsar-los del tauler. Finalment trobem els desvergonyits, uns bandarres de competició olímpica que són capaços de defensar i atacar, enaltir i degradar, engrandir i minimitzar qualsevol cosa que els vinga bé per als seus interessos, siga com adeptes a una causa siga com a mercenaris a sou de qui els pague.

Fa uns mesos, però amb especial intensitat les darreres setmanes, tots tres grups han posat al seu punt de mira la Universitat pública. Ho van decidir com a maniobra exculpatòria de determinats polítics que van obtindre tracte de favor en grau superlatiu –i presumptament delictiu- en un institut d’investigació concret dirigit com una taifa per un professor concret, d’una universitat concreta de la què, per cert, són famosos els seus darrers rectors i no precisament per les seues aportacions científiques o acadèmiques.

Doncs bé, amb la pretensió d’exculpar dos insignes líders del Partit Popular, inquisidors, macartistes i desvergonyits han coincidit en la indigna missió d’estendre la sospita a tot el sistema universitari espanyol. És a dir, que allò que sabem de l’institut concret de la universitat concreta no seria sinó un botó de mostra de com és la Universitat pública espanyola. La cova d’Ali Baba amb el Gaudeamus igitur de música ambiental: Visca l'acadèmia, / visca els professors! / Visca cada membre, / visquen tots els membres, / sempre siguen en flor!

No seré jo el qui defense la idea d’una Universitat celestial, dirigida per àngels i arcàngels. Tinc la suficient experiència d’anys de gestió universitària com per a saber de què parle, però amb la mateixa claredat he de dir que ja voldríem que altres instàncies, públiques i privades, funcionaren amb l’eficàcia acadèmica i social que ho fa la Universitat.

En algun altre moment també podem parlar d'altres coses a les que inquisidors, macartistes i desvergonyits mai volen atendre. ¿Podem parlar de la Banca, així amb majúscula, que ha eixit de la crisi bancaria de 2008 com una rosa ufanosa i bella gràcies als diners que tots hem aportat? ¿Podem parlar de la premsa i les televisions de capital privat, que sota la fal·làcia de que no reben diners públics tenen patent de cors per a fer i dir el que vulguen? ¿Podem parlar de l’Església catòlica que empara i amaga pederastes, que ha robat fins a la Mesquita de Córdoba i que gasta bona part dels recursos de procedència fiscal en mantindré un canal de televisió verinós? ¿Podem parlar de les universitats privades, o de l’ensenyament no universitari privat o concertat, on els que estudiants són principalment clients i com a tals se'ls tracta? Fem una llista de les coses de les que hauríem de parlar?

No vull desviar l'atenció de cap manera. Cal millorar el funcionament de la Universitat, clar que sí; cal potenciar els controls interns, depurar de forma continuada les males praxis professionals que es detecten; i cal atendre a moltes altres coses més, inclòs el finançament. Però, no ens deixem enganyar. Allò que estem sabent d’una unitat concreta d’una universitat concreta és un cas terrible que no representa la Universitat pública espanyola de cap manera. Aquelles pràctiques són responsabilitat dels qui les han dirigit i dels qui amb ells han col·laborat. Tenen noms i cognoms [algú actualment en altíssima instància], i és a ells als que cal exigir-los explicacions, penals si és el cas. A ells i a aquells, polítics més o menys principals, que van fer un ús bastard i profitós del seu poder o de la seua capacitat d’influència política i social.

Així doncs, que inquisidors, macartistes i desvergonyits no contaminen impunement l’aire que respirem. És per la nostra salut que hauríem d’aconseguir-ho.

La crisi catalana segueix aquí, entre l'obcecació d'uns i el realisme d'altres.

Ja estem de nou en les vespres de l'11 de setembre, una nova Diada que s'anuncia intensa encara amb els dubtes sobre la cohesió del sector independentista. Les notícies que arriben de les dissensions internes parlen no només de la comprensible desconfiança d'Esquerra respecte del PDCat / Crida, sinó de les estratègies dissonants entre els dos sectors, així com pel que fa a les relacions de tots dos amb ANC, Òmnium o els CDR 's.

Han passat els mesos amb una lentitud dolorosa per als que segueixen a la presó i per als seus propers, mentre que altres que es diuen fraterns companys han seguit entestats a tirar més llenya al foc gairebé cada dia, tot i que així ha han fet flac favor als interessos judicials dels empresonats. Certament no resulta fàcil entendre que el bloc sobiranista no hi haja saltat pels aires fa mesos. Que uns donaren la cara davant l'Audiència Nacional mentre que altres fugiren sense dir-los-ho és una cosa que interpel·la amb força.

El desig d'arribar a la independència de Catalunya és un objectiu tan noble com molts altres hi ha en política. No obstant això, també és fàcil constatar que per a molts observadors de la realitat catalana sembla un anacronisme resultant d'una visió molt reduccionista de la realitat del món actual, atesos els problemes gravíssims i urgents que les nostres societats estan enfrontant: la urgència d'intervindre en la millora de la capacitat redistributiva de l'Estat per mitjà de les polítiques d'educació, sanitat, pensions i assistència social; tot el que es deriva del problema migratori o la més que seriosa amenaça mediambiental per al planeta; la prevenció del terrorisme internacional o els conflictes que s'estan dirimint -en moltes ocasions amb sang aliena- entre les grans potències, disputes que posen en perill la pròpia supervivència europea com la regió més habitable del planeta; l'envelliment imparable de la nostra població o el suport popular que estan aconseguint formacions polítiques molt properes al temible feixisme, etc., etc., etc.

Doncs bé, davant aquest escenari turbulent el sobiranisme català sembla estar convençut que a hores d'ara el fonamental, la prioritat és seguir amb el seu desafiament a l'Estat en nom d'un suposat mandat del poble català emès l'1 d'octubre de 2017. Aquest mantra, repetit ad nauseam, que no és sinó un exercici de prendre la part pel tot, és la clau de volta que sustenta el discurs de l'actual titular de la Generalitat, però només convenç els ja convençuts mentre que irrita en gran manera als seus contraris.

Més enllà dels objectius legítims dels que propugnen la independència, és incomprensible la reiteració d'aquesta línia argumental segons la qual el poble de Catalunya ha ordenat això o allò altre. No hi ha tal poble, ni existeix tal mandat. El que existeix a Catalunya és una comunitat de ciutadans dividits en dues meitats als quals els convindria que s'imposés el diàleg, la negociació i el pacte, evitant així tensions i sofriments que no conduiran més que a noves fases de confrontació i a més patiment per a tots, els catalans i els que no ho som. Joan Tardà ho deia aquesta setmana a Madrid, en seu parlamentària: ni els sobiranistes poden imposar la independència als autonomistes, ni aquests últims poden imposar-se als primers. Això exigeix negociar i pactar, i ambdues coses exigeixen temps i voluntat de diàleg i d’assolir acords.

Des de la precarietat del seu govern, Pedro Sánchez ha fet evident que el to i l'actitud cap a Catalunya són uns altres. Encara amb moltes insuficiències, amb passos endavant i enrere, amb plantejaments de partida que poden resultar inacceptables per al sobiranisme, la voluntat del govern central està a les antípodes de la que va practicar Rajoy, amb la seua negativa al diàleg i la seua lletania monòtona de la Constitució com cotilla de formigó armat. I aquest canvi hauria de ser aprofitat pels partidaris de negociar i pactar.

Obcecats i anacrònics no només hi ha a Catalunya; a Castella i voltants abunden com els bolets després de les pluges abundants. Obstinats amb una idea d'Espanya que procedeix del passat i que és inviable, es freguen les mans davant la possibilitat de donar el seu merescut als maleïts separatistes de sempre. Animats per una premsa afí, magnifiquen qualsevol exabrupte, o directament manipulen tot el manipulable per justificar el seu ardor guerrer.

Els ciutadans de Catalunya haurien de ser impermeables a aquests rampells d'odi i de desig de confrontació que en absolut són majoritaris a Espanya. Paral·lelament, aquells que des més ençà de l'Ebre entenen que la democràcia és la forma d'abordar i resoldre els conflictes en una societat avançada haurien d’evitar caure en simplificacions, tergiversacions, mitificacions i veritats suposadament incontestables que s'esgrimeixen des de l'ala més dura del independentisme. Com escrivia aquesta setmana Algèria Queralt, seria bo entendre que "al Govern de Torra i Puigdemont, sobretot a aquest segon, els va la supervivència política amb la tensió, la grenya, la polarització màxima".

Tot el que siga fugir d'aquí, tot el que siga acceptar la més simple possibilitat de dialogar, en qualsevol àmbit, és positiu. Tot el que siga alinear-se en dos fronts antagònics, caure en la desraó i en la provocació dels que no busquen més que això des de les dues ribes de l'Ebre, és dolent, perjudicial, perillós. Com ha dit Oriol Junqueras, "la política de fronts [només] alimenta el frontisme". Són d'agrair les paraules pausades d'un home [independentista confés des de sempre, i no com altres conversos] que està injustament a la presó. El camí, certament, no pot ser el frontisme, i aquells que es diuen els seus amics i viuen en situació molt menys dura i dramàtica haurien de prendre exemple.

Personalment em conte entre aquells que creuen que les Espanyes poden i han de seguir unides i col·laborant lleialment en benefici dels propis interessos dels seus ciutadans. Hem arribat a una situació molt greu i extremadament complicada en què urgeix que els actors polítics i socials rellevants en aquesta crisi opten pel realisme i abandonen tota obcecació. Això vol dir, senzillament, apostar pel correcte i efectiu funcionament de les institucions polítiques democràtiques.

Casado, el nou líder del PP al que li van convalidar Barrio Sésamo.

Finalment l’espectacle del PP ha finalitzar, i Rajoy ja en té substitut: Pablo Casado, un home biològicament jove, però amb un cervell d’home entrat en anys, que sustenta valors de la dreta espanyola més ultra. El dirigent electe està declarada i bel·licosament a favor de coses que difícilment poden comptar amb un suport majoritari en la societat actual, però ja sabem que vivim temps difícils amb els Trump, els Putin o els Salvini.

Es presenta Casado com liberal conservador, la qual cosa desorienta a qualsevol que l’escolte i du a pensar que també li van convalidar Barrio Sésamo [Sesame Street] i es va perdre els imprescindibles ensenyaments d’Epi i Blas [Ernie i Bert, els muppets nord-americans]. Si hagués cursat l’assignatura infantil de la TV, una troncal per als de la seua generació, li haurien explicat la diferència entre liberal i conservador, com les de dins i fora, alt i baix, blanc i negre, net i brut.

Tanmateix, el que cal entendre no són les etiquetes del de Palència, sinó el significat de les seues paraules. Allò que Casado vol dir és que si et quedes prenyada i no volies, per la raó que siga, t’aguantes; que si estàs morint-te de dolor, si tens una malaltia incurable i pateixes el que no està escrit, t’aguantes; que si ets sensible a tot allò que vulnera els teus drets com a persona pel fet de ser dona, t’aguantes; que si aspires a construir pacífica i democràticament una nova realitat nacional al teu territori, oblida’t. Segons Pablo Casado, has d’entendre-ho: totes aquestes coses creen esquerdes en la moralitat, i no es poden consentir de cap manera. Aquesta és la vertadera ideologia del cavaller, la que intenta amagar darrere l’absurda etiqueta.

Memòria històrica, per a què? Treure Franco de Culgamuros, de cap manera; això són coses velles, del passat que a ningú interessen. El nou patum del PP és dels que en pensa que això reobri ferides superades. Com que es tracta de ferides que ell ni ha patit, ni compren, són al seu parer coses menors, sense importància. Ja ho va dir quan encara era un jovenet que presidia les Noves Generacions del PP: "els d’esquerres són uns carques, tot el dia amb la guerra de l’avi, les foses de no-sé-qui, la memòria històrica...". I d’aleshores ençà, no n’ha canviat. Sostenella y no enmendalla, en diuen d’això a Espanya.

Tot amb tot, són majoria els qui esperen que Casado modere els principis que ha exhibit com a idees força -com a missatges de màrqueting polític més aviat- en el seu combat contra Soraya Sáez de Santamaría. Ha guanyat, sí, liderant una “coalició de perdedors”, que tot s’ha de dir; perquè va ser l’ex vice presidenta la que havia estat més votada pels militants. Ara, l’aristocràcia del partit, els compromissaris -la immensa majoria d’ells professionals de la política o aspirants a ser-ho-, li han girat la mà a la militància de base i han posat al capdavant a un home que fa alardó de la seua joventut, mentre defensa les posicions més ràncies de la dreta nacional-catòlica espanyola de tota la vida.

A partir dels propers dies Casado començarà a rebre factures de les diverses capelles i famílies que l’han donat suport, a més de que caldrà veure què passa amb els Sorayos, molts dels quals pagaran amb la vida [política] haver-se enganyat de bàndol. D’altres, però, vendran cara la seua derrota i potser voldran morir matant.

També haurem d’estar pendents de com evolucionen les peripècies judicials del nou líder d’aquesta dreta ultra que ha eixit confirmada de l’aplec de Madrid. El seu currículum acadèmic encara li ha de donar molts de mals de cap, i tot i que coses com les falsedats, les mentides o els tractes de favor que han aparegut de forma estretament vinculada a la fabricació de la seua història estudiantil siguen pecadets venials per a molts del seu partit, la societat hispana està molt sensible davant la corrupció de qualsevol mena. Allò de la Universidad Rey Juan Carlos no sols no ha acabat, sinó que és ara que tot just comença. Veurem que passa amb el multi-titulat que aprovava i aprovava per via exprés i distinta a la de la resta dels mortals.

A Pablo Casado li manca el bigoti de José María Aznar per a representar del tot el marcat perfil d’un partit que no respira liberalisme més que pel que fa als grans negocis i a les prebendes per als amics polítics. En els altres plànols de la realitat es reivindica com a castellà i castellanista de pedra picada, fins al punt que el nou dirigent –que parla gallec en la intimitat, com el seu mentor parlava català- enarbora la idea d’il·legalitzar els partits que promoguen la independència del seu territori de referència. En aquest terreny competirà amb el duo Rivera i Arrimadas, inclús amb la família més jacobina i espanyolista del PSOE, així que uns i altres hauran de redefinir les seues proclames que sintonitzen amb allò que Casado diu “la España de los balcones”, amb les seues banderes i tot el que signifiquen.

La dreta que des d’ara lidera Pablo Casado no ens farà enyorar Mariano Rajoy. Casado, com a poc, sap parlar, així que ens estalviarà els episodis de vergonya aliena del gallec, però hem de preparar-nos per a rebre dosis més que tòxiques d’un espanyolisme de la caverna, que es nega a entendre, que es recrea en la seua ignorància de la complexitat d'un país que estan decidits a encaixar en les seves estructures mentals encara que siga a cops de martell.


Ara però ha arribat el temps de les vacances, si més no per als qui ens les podem permetre. Fa unes setmanes van ser molts els que celebràrem la idea de passar l’estiu sense Rajoy, quan va caure gràcies a la moció de censura. Ara haurem d’oblidar-nos del liberal conservador Casado i de les seues intencions contra-reformistes, si més no fins a setembre. A veure si a l’agost algú li regala la col·lecció completa de Barrio Sésamo. Passeu bon estiu.