Ai les dretes! Tant d’interès per Veneçuela i tan poc pels veneçolans.

L'extremadament greu crisi que afecta Veneçuela no és sinó el resultat d’anys de mala gestió política i econòmica del govern bolivarià, presidit fins a 2013 per Hugo Chávez i des d’eixa data per Nicolás Maduro. Deixem-ho clar d’entrada, el règim bolivarià fa molt que és indefensable tant política, com econòmica i socialment. D’aquesta afirmació, tanmateix, no s’ha de deduir que és possible aplaudir l’actuació de l’oposició veneçolana, però indiscutiblement la major quota de responsabilitat en la penosa deriva del país correspon als qui han estat al poder. Tant i més perquè l’han exercit de manera tan autoritària com arbitrària. A més a més, ho han fet d’una forma tan maldestra que costa de creure.

Des que el comandant Hugo Chávez guanyà de manera incontestable les eleccions de 1998, l’evolució política de Veneçuela ha sigut tortuosa. Ja en 2002 hi hagué un autèntic colp d’Estat, ràpidament reconegut pels Estats Units d’Amèrica (EUA), i pel govern espanyol presidit per José María Aznar, que va convertir en president l’empresari Pedro Carmona. La cosa va durar unes hores només, i Chávez va tornar ràpidament al Palau de Miraflores.

Veneçuela, cal recordar-ho, celebra eleccions legislatives i eleccions presidencials, diferenciades, com passa en els països amb sistema presidencialista. Doncs bé, ja en 2005 l’oposició no es va presentar a les eleccions a l’Assemblea Nacional, com va passar en 2018 en les presidencials. Chávez va guanyar aquestes en 2006 i en 2013, cada vegada amb menys marge. Poc després d’aquesta darrera, el Comandant va morir de càncer i va ser substituït per Nicolás Maduro, el qual hagué de revalidar la seua presidència amb unes noves eleccions que va guanyar pels pèls: un 50.6 front a un 49.1 del líder opositor Henrique Capriles.

Doncs bé, el bolivarianisme veneçolà, com sempre ha fet el populisme, va establir que hi havia un nosaltres i un ells, els bons revolucionaris patriòtics bolivarians i els perversos feixistes pagats per l’imperialisme. Com que uns, el poble revolucionari era bo i els altres –els enemics del poble bolivarià- n’eren dolents, els primers van continuar governant com si res hagués passat. El país s’havia mostrat trencat justament per la meitat, però això no va importar-li ni a Nicolás Maduro, ni als seus amics de dins i de fora de Veneçuela.

Però la realitat és tossuda, i a les eleccions legislatives per renovar l’Assemblea Nacional de 2015, l’oposició aplegada a la Mesa de Unidad Democrática va obtindré el 56.3 per cent dels vots i 112 dels 167 diputats. La resposta del govern de Maduro fou continuar fugint cap al davant: el Tribunal Superior de Justícia declarà en desacato a l‘Assemblea Nacional en 2016 i en 2017 va decidir assumir les seues funcions. Tot i que es va fer marxa arrere en aquesta decisió insòlita, l’Assemblea Nacional va quedar, en la pràctica, inoperativa.

Les recents eleccions presidencials de maig de 2018, amb l'abstenció més alta en la història dels comicis presidencials des de l'arribada de la democràcia en 1958, va donar com a resultat la victòria de Maduro amb el 67.8 per cent dels vots emesos. Tanmateix, diversos organismes van presentar denúncies per manca de transparència en el procés de convocatòria i realització, a més de la parcialitat del poder electoral. La crítica internacional va provocar que en gener de 2019, davant la presa de possessió de Nicolás Maduro, ni els països del Grup de Lima, ni la Unió Europea ni la Organització d’Estats Americans reconegueren el mandatari.

Que el president electe no jurés el càrrec davant l’Assemblea Nacional ha estat l’argument que ha fet valdre Juan Guaidó per a auto nomenar-se president, tot al·legant que hi havia un buit de poder. La crònica d’un desastre anunciat, llavors, ha sigut l’evolució política veneçolana.

Pel que fa a la deriva econòmica i social, ja he escrit en diverses ocasions. En concret en març de 2015, és a dir fa gairebé quatre anys, ja sabíem com de malament anava l’economia i patíem una manca d’informació oficial quasi total. De fet, en l’Informe que acaba de publicar la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina (CEPAL) sobre Despesa Social (2000-2016) ja es diu que Cuba, Haití i la República Bolivariana de Veneçuela no donen dades en diversos importants ítems dels recollits a l’informe.

En aquell text de 2015 es pot llegir: Veneçuela ja no ofereix segons quines estadístiques internes; el bo veneçolà està en la categoria de bo brossa, el PIB de 2014 va ser de -3% i una última i fonamental: en 1998 la proporció entre exportacions petrolieres i no petrolieres era 69 a 31 mentre que en 2012 va ser de 96 a 4. I això amb un preu del barril entorn dels 55 dòlars. Pel que fa a la feble institucionalitat, aquesta es fa evident en la passió legisladora del govern: tot es regula però res o quasi res funciona en les institucions, en les quals preval tindre-les al servei de la revolució. Un botó de mostra: de les 45.474 sentències emeses des d'instàncies judicials, ni una sola ha sigut en contra del govern. Finalment, pel que fa a la fractura dels cossos de seguretat, cal apuntar que després de la creació d'uns i la remodelació d'altres preexistents, conviuen a l'interior del país vuit estructures militars i policials d'àmbit nacional, a les quals cal sumar les dels estats i les dels municipis. En aquest terreny, les rivalitats entre les unes i les altres són moneda corrent, i la gran paradoxa final és que són les empreses de seguretat privades [gens convencionals, per cert] les que han eixit beneficiades en un país que té les taxes de violència més altes del continent sols per darrere d'Hondures i El Salvador, i en el qual Caracas és la ciutat amb major índex d'homicidis per cada cent mil habitants, després de San Pedro Sula (Hondures) i Acapulco (Mèxic) [Dades de l'Oficina de l'ONU contra la Droga i el Delicte, 2012].

La situació econòmica ha anat a pitjor des de 2015 ençà. El Fons Monetari Internacional (FMI) va incloure Veneçuela, en octubre de 2018, entre les grans crisis econòmiques del segle XXI, un llistat dominat per països que han patit conflictes bèl·lics. Segons el FMI, la caiguda del PIB per habitant entre 2013 i 2017 ha sigut del 37 per cent; però, les previsions per al període 2012-2019 són del 47%. El PIB per habitant de Veneçuela ha passat dels 11.287 dòlars de 2012 als 3.100; és a dir, un enfonsament del 73%, sempre segons les dades del FMI.

Segons explica l’historiador veneçolà Tomàs Straka, en un dossier de la revista Nueva Sociedad, els carrers del seu país han estat molt moguts en contra de Maduro. En el que és la coronació d'una tendència que ja es preveia des de 2017, aquest cop el major protagonisme de les protestes ha estat en els barris populars. Amb una hiperinflació d'1.000.000% el 2018 i una depreciació del bolívar que ha portat el sou mínim a uns set dòlars mensuals, la fam ha acabat per impulsar el disgust dels veneçolans pobres que per una o altra raó no han pogut, o no han volgut, unir-se a la massa de migrants que es desborda per tota Sud-amèrica. Des de fa dies, els barris pobres de Caracas i diverses altres ciutats s'han convertit en escenari de veritables batalles campals. Hi ha hagut saquejos, però també actes de clar tint polític, com la cremes de cases del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) o l’enderrocament d'estàtues d'Hugo Chávez.

Davant d’aquest escenari, exigir eleccions urgents és un brindis al sol. La Unió Europea les exigeix o està disposada a reconèixer Juan Guaidó, i el govern de Pedro Sánchez està en eixa lògica. Que cal fer eleccions quant més aviat millor és una evidència, però és inversemblant que puguen realitzar-se adequadament en l’actual escenari. La híper polarització política interna d’una banda, i el repartiment de recolzaments externs a favor i en contra de Nicolás Maduro o de Juan Guaidó, reprodueixen el patró d’aquesta Segona Guerra Freda que estem patint. En ella, l’enfrontament pel control de les reserves energètiques és un eix central, i ahí estan els EUA, Xina i Rússia. Els Estats Units, amb poderosos aliats continentals com Brasil i Argentina; i amb Canadà o el Regne Unit a l’exterior, a l’espera de la decisió que amb la desesperant lentitud habitual farà pública la Unió Europea. Xina i Rússia amb Turquia, Cuba i la resta dels països bolivarians.

El problema Veneçuela interessa i molt arreu el món. Allò que no sembla interessar tant són els veneçolans. En Espanya, el Partit Popular i Ciudadanos han decidit competir també en aquest terreny, i els seus líders fan declaracions a diari, es reuneixen amb veneçolans exiliats i acusen el govern de Sánchez de ser, pràcticament, el causant de la crisi veneçolana.

S’ha de dir, no obstant, que en la competició dels dos partits de la dreta espanyola per ser el més bel·ligerant, és el partit Popular de Pablo Casado el qui porta avantatge. El Parlament de Múrcia ha reconegut l’auto nomenat president Juan Guaidó, en un alardó desvergonyit de ser més papistes que el Papa, i el propi president del partit ha anunciat que presentaran mocions en tots els parlaments autonòmics i, també, en els ajuntaments per a que tots es pronuncien sobre l’assumpte. Espanya, vol el PP, ha de ser un clamor en contra dels bolivarians de Maduro [i en contra del PSOE i de Podem] i en defensa de Guaidó i la democràcia de Veneçuela. Rien ne va plus!

El renascut José María Aznar està passejant-se pels mitjans de comunicació per denunciar l'"abandonament de lideratge lamentable" de Pedro Sánchez, i acusar-lo de falta de reflexos amb aquest tema. Al seu parer eixa mancança es deu al fet de no tindre ni "criteri" ni "convicció" en política exterior i quant al paper d’Espanya en la UE.

Està clar que per al “Nou Partit Popular” també la dramàtica crisi veneçolana és munició contra el govern de Sánchez; tot és susceptible de convertir-se en propaganda electoral. Va resultar esperpèntica la intervenció de Pablo Casado en la Puerta del Sol madrilenya quan, envoltat d’exiliats d’aquell país, va afirmar que el seu candidat a l’alcaldia de Madrid “serà l’alcalde que acabe amb els amics de Maduro en Madrid”.

És el que passa sempre amb les dretes, no n’hi ha res que els ature en la defensa dels seus interessos. Ho demostra Donald Trump i ho demostra la parella Aznar/Casado. El primer, que acaba d’assolir una treva amb el Partit Demòcrata en el tancament de govern [shutdown] més llarg de la història nord-americana pel qual l'Administració federal reobrirà temporalment les seues funcions mentre continua el debat sobre el pressupost al Congrés, va fer servir la crisi veneçolana com a distracció de les tensions internes. La parella del PP la utilitza en la seua campanya d'assetjament per terra, mar i aire a Pedro Sánchez.

La pregunta és: a qui els importen els veneçolans que estan patint violència política i penúries de tot tipus?

La vida de Brian i el cisma de Podem.

Podem ja és com l'esquerra de sempre, per a desgràcia de la parròquia progressista. El jove partit ha complert cinc anys i sembla que en són cinquanta. L'organització que va sorgir de la Complutense, amb gent formada, atrevida i segura de si mateixa al capdavant; la que va encarnar l'esperit enfadat i rebel del 15M; la que anava a assaltar els cels després d'acabar políticament amb la Casta; aquesta, s'assembla com un ou a un altre ou als seus majors; a l'esquerra de tota la vida, ja siga la d'empremta socialdemòcrata o la de velles arrels bolxevics.

Aquesta esquerra de sempre ha combinat històricament virtuts i defectes. Entre les primeres la valentia, l'abnegació, la immensa capacitat de treball i el generós esforç per transformar un país com Espanya, tan complex i tan tenallat i amenaçat sempre pels poders fàctics més durs i incansables de la nostra Europa. Una Espanya que la dreta autòctona sempre ha considerat de la seua propietat, que històricament ha comptat amb els militars per posar ordre al carrer, i amb l'Església Catòlica per posar ordre dins de les cases, fins al llit. Aquesta esquerra hispana va lluitar contra la dictadura més sanguinària d'Occident, la més duradora i cruel, i va aconseguir imposar la democràcia que els hereus del franquisme van regatejar fins al final, tot i que ara blasonen d’angelicals consensos i tendres esperits constitucionals. Parle d'una esquerra, doncs, heroica en el seu historial de lluita per la llibertat i la democràcia.

Però també pateix una sèrie de defectes crònics que han minvat la seua eficàcia, que han delmat les seues files i que han debilitat la seua força. Sempre ha estat caïnita, quan no caníbal. La història dels enfrontaments interns és quilomètrica: entre els partits, entre les organitzacions socials i, també, dins dels partits i dins les organitzacions. La batalla a mort amb els correligionaris, els més propers i els no tant, és una malaltia crònica de l'esquerra hispana. Escindir-se, fragmentar-se, dividir-se, trencar-se són pràctiques tradicionals en ella. Un repàs revelador l'ha escrit Enric Juliana, en una columna de La Vanguardia, sota el títol de Directes al desastre, en la què afirma: "Després de perdre Andalusia, l'esquerra es dirigeix al desastre en Madrid".

Sempre ha sabut aquesta esquerra el que no vol, el que rebutja, contra el que lluita, però amb altíssima freqüència ha estat incapaç de definir amb claredat el que sí que vol. Quan, malgrat tot, ho ha aconseguit, quan ha estat capaç de definir un objectiu estratègic, llavors la baralla, la divisió, fins i tot els enfrontaments personalistes, s'han produït per la tàctica, pel com assolir aquesta meta.

Massa sovint les esquerres hispanes, parle de totes elles, també les que operen en àmbits de la perifèria, han tendit a l’ostentació gestual, a agitar les banderes més enllà de la capacitat real per a la transformació social. Són incomptables els exemples, fins i tot alguns d'absoluta i rabiosa actualitat, en què les forces polítiques de l'esquerra confonen l'ésser i l'haver de ser. Com les coses haurien de ser de tal manera, han de ser de tal forma. S'ha practicat molt, i se segueix practicant el que Rafael del Águila va anomenar el Pensament Impecable; és a dir, aquell que exigeix solucions perfectes als problemes més complexos, i ho fa des de l'absurda creença que la decisió adequada i la políticament possible són la mateixa cosa.

A més, aquesta esquerra dels nostres pecats ha sabut arreglar-se-les per donar molts, molts disgustos a la seua parròquia. Generant expectatives infundades, confonent la raó moral amb la raó política, malbaratant actius, oferint espectacles lamentables i, a més, facilitant-li les coses a la dreta reaccionària i egoista que sempre vol, ha volgut i voldrà l'ou per menjar-se'l ella sola.

Parlant d'espectacle lamentable, al mateix temps que trist i dolorós, què dir de la sorprenent decisió d'Íñigo Errejón i Manuela Carmena a quatre mesos de les eleccions, i amb el fred que fa? Què dir de la visceral resposta de Pablo Iglesias i Pablo Echenique?

A l'alcaldessa de Madrid van voler lligar-la curt des Podem i es va rebel·lar, però la direcció de Pablo Iglesias no es va atrevir a desafiar-la. Amb Errejón la resposta ha estat molt diferent. Tant que li han demanat que abandone l'acta de diputat, i li han anunciat que haurà de competir contra la candidatura que presentarà Podem a la Comunitat de Madrid. Una guerra oberta que pot abocar a part de la seua parròquia electoral a la malenconia i a quedar-se a casa el dia de les eleccions.

Madrid és molt Madrid, i més enllà de la capital del Regne d'Espanya és un estendard polític que la dreta vol recuperar al preu que siga. Pot, perquè a la força et pengen, acceptar que neo-comunistes de divers pelatge o fastigosos separatistes, junts o separats, governen Barcelona; porta aquesta dreta anys i anys sense poder disputar l'Ajuntament de la Ciutat Comtal, però Madrid, una altra vegada en mans dels comunistes disfressats d’anciana amorosa, això sí que no. Per aquí no volen tornar a passar. És per això que han d'estar destapant ampolles de cava [o de xampany, per no fer-li caixa als indepes] i fregant-se les mans davant la notícia d'obertura de la premsa escrita, la ràdio i la televisió. Valga com a exemple La Vanguardia: "Desolació en la direcció de Podem, que espera que Errejón retorne la seua acta. Dirigents del partit es prodiguen pels mitjans per expressar la seua "sorpresa", "tristesa" i "vergonya" per la decisió de l'ex número dos del partit".

Que Íñigo Errejón és un dels millors caps polítics d'Espanya és cosa que no es discuteix, com tampoc hi ha dubtes respecte a la llibertat vigilada a la qual ha estat sotmès per la direcció de Podem. És cosa sabuda, igualment, que ja des dels temps en què es va descobrir una operació que qüestionava el lideratge d'Iglesias -que li va costar el lloc a Sergio Pascual, qui era el Secretari d'Organització-, els pablistes van demanar sense èxit el seu cap al gran líder. També és conegut que, després del Vistalegre II en què va ser derrotat per Iglesias, aquest va fer una purga d’errejonistes, però al líder de la facció perdedora no el va sacrificar, sinó que li va retirar el càrrec de portaveu al Congrés i el va relegar a treballar en la regional de Madrid.

Íñigo desperta fílies i fòbies internes en Podem. Fins i tot antics partidaris li retreuen, habitualment en privat, que en diverses ocasions no haja exercit de líder en la defensa dels seus, dels que se l'havien jugat donant-li suport i es van trobar sols davant de la resposta dura del pablisme.

Tot amb tot, Errejón està convençut, i no està sol, que si d'alguna manera es pot fer front a l'avanç de les tres columnes de la dreta cap els governs locals i regionals que es decidiran en el pròxim mes de maig és sumant. Sumant actius i obrint les propostes partidàries fins fer-les atractives a la major quantitat possible de ciutadans progressistes. En aquest sentit, el tàndem Carmena/Errejón és una excel·lent proposta estratègica. Però han fallat les formes, els temps i, potser, alguna cosa més.

Així doncs, precisament ara, quan pitjor està el panorama polític, quan s'acosta la mare de totes les batalles electorals, les esquerres han tornat a pegar-se un tret al peu.

La derrota de Susana Díaz pot quedar en poca cosa si prossegueix en la seua obstinació de mantenir-se al capdavant de l'organització socialista andalusa i des de Ferraz fan el necessari per apartar-la. Allò dels socialistes extremenys votant al costat de la dreta l'aplicació del 155 a Catalunya, sega l'herba sota els peus de Miquel Iceta i el PSC. Però allò de Podem, el cisma de Podem, el tsunami de Podem, aquest pot ser el que certifique la victòria de les dretes més espanyolistes i extremes en el pròxim mes de maig.

Se'n recorda l'amable lector de La vida de Brian, dels Monty Python? Doncs d'això va la pel·lícula que s'ha estrenat aquests dies. Res de nou sota el sol, però que trist.

Calen aliances que resulten útils i il·lusionen la ciutadania progressista.

A veure si les esquerres de les Espanyes, que són unes quantes, van a passar-se el que falta fins a les eleccions de maig perorant sobre el terrible que és Vox per a la democràcia i el sistema de llibertats; sobre les obscenes mentides i la perillosa dretanització del PP; o sobre el cinisme i les contradiccions mal dissimulades de Ciutadans. Portem un mes llarg en el que aquest ha estat el discurs dominant.

Per descomptat, no és aquest el camí si és que volen evitar un tsunami reaccionari que arrase amb drets i llibertats que creiem consolidades.

Setmanes arrere, després les eleccions andaluses, ja insistirem en la necessitat que les esquerres hispanes no caiguessen en l'error d'algunes de les seues homòlogues d'altres latituds: creure que agitar l'amenaça del neofeixisme anava a ser suficient per resistir la tremenda envestida que les dretes ultres estan desenvolupant a Amèrica i a tota Europa. En aquella columna concloíem que, tot i ser necessari, no serà suficient amb fer cridades a l’antifeixisme si aquestes no van acompanyades de propostes concretes davant els problemes reals i específics dels ciutadans que habiten a la regió de l'esquerra partidària.

Han passat algunes setmanes i l'agenda continua sent marcada pel que s'ha anomenat el Tripartit del Sud o el Pacte de Perdedors de les Dretes. Les negociacions per constituir el Govern andalús han estat una demostració de control de l'agenda mediàtica i dels temps per part de Vox, en les què el PP ha ballat als acords dels d'Abascal, mentre que Ciudadanos ha fet de la duplicitat una mena d'art pervers que consisteix en negar amb vehemència el que tots estan veient.

Mentrestant, des de l'altra riba, l'esquerra, s'ha seguit parlant i parlant sobre com caldria establir un cordó sanitari davant de Vox o sobre el que fan i diuen les dretes democràtiques alemanya o francesa respecte a la seua ultradreta. A més, s'han amplificat les molt escasses mostres de dissidència interna tant en entre els de Casado com entre els de Rivera, s'han seguit formulant preguntes retòriques sobre la tan desitjada com escassa reacció de les dones del PP, i s'han seguit creuant apostes sobre si Manuel Valls trencarà definitivament amb Ciutadans o acceptarà polp com a animal de companyia.

El més cridaner de la situació és que des de l'Estat Major de cadascuna de les esquerres partidàries ni es troba un antídot eficaç al discurs agressiu i prepotent de les dretes, ni s'accepta la idea que com més atenció es presta a Vox més s'està excitant als seus votants; alhora que les més que fundades i raonades crítiques cap al PP i cap a Ciutadans no solament no desanimen la majoria dels seus electors, sinó que els reforcen en la idea de col·laborar en aquest pacte de la gent d'ordre que pose fi a les maldats del “rojerío separatista”.

A hores d'ara sembla obvi que l'àmplia majoria de ciutadans que atorguen el seu favor electoral a les dretes estan joiosos després de la bolcada andalusa i donen suport a que el PP, Ciutadans i Vox estenguen aquesta col·laboració partidària a tota Espanya.

Aquest és l'escenari en què cal actuar, així que sembla necessari reflexionar sobre que respostes poden proposar-se des de les esquerres davant aquest desafiament. Convindria prendre en consideració idees, apunts, propostes que estan produint-se en altres latituds, però que són resultants de la preocupació davant l'avanç de l'extrema dreta en elles.

Alfredo Riquelme, cap del Departament d'Història de la Universidad Católica de Xile responia, en una entrevista sense malbaratament, a propòsit del fenomen Bolsonaro i les seues possibles repercussions al país andí, així com sobre el procés de feixistització que pot estar produint-se actualment en països europeus que estan en la ment de tots. De l'entrevista cal destacar aquí un petit fragment que pot ser de molt interès en la nostra realitat, ara que les dretes hispanes ens amenacen cada dia amb fer girar en sentit contrari les agulles del rellotge de la història. Què han de fer les esquerres en aquest context? La resposta de Riquelme és perfectament aplicable a la nostra conjuntura: "La responsabilitat de les esquerres és aprendre aquestes lliçons tràgiques de la història del segle XX: els processos de feixistització només van poder ser revertits amb àmplies aliances i consensos al voltant de les llibertats i els drets humans, acompanyats de projectes de progrés democràtic i social. En cap lloc van ser revertits aguditzant les contradiccions ni amb polítiques d'indignació o ràbia. Al contrari, es requereix d'una gran saviesa política que comença per no caure en les provocacions ni respondre-les de la manera tosca i previsible amb la que els guionistes de la feixistització compten: la que exacerba els antagonismes".

Doncs sí, això és. És cert que és una mica més fàcil de dir que de fer, però aquest i no un altre ha de ser el camí de les esquerres realment existents a les Espanyes.

Cal sortir-se de l'estela de la retòrica de les dretes i de les seues provocacions; cal elaborar i desenvolupar un discurs que no siga reactiu sinó proactiu. L'objectiu no pot passar per incrementar la polarització partidària amb elles, que és el que busquen; ni per intentar dissuadir al seu electorat del perjudicials que són aquestes propostes polítiques per a una democràcia de qualitat, que això al que vol veure-ho no cal que l'hi ho expliquen. L'objectiu, per contra, ha de ser posar el focus sobre la llibertat i la solidaritat, però tenint ben presents els problemes concrets dels ciutadans, i construir potents aliances al voltant d'això; aliances i consensos que il·lusionen una ciutadania de matriu progressista que pateix temorosa davant la creixent i compulsiva agressivitat dels Trump, els Bolsonaro, els Salvini, els Casado i les polítiques reaccionàries amb les que afirmen que van a resoldre ràpidament els complexos problemes de les nostres societats amb mà dura i repressiva.

Seria bo ocupar-se menys d’intentar fer llum als disciplinats votants de les dretes, i ocupar-se molt més pels alarmats votants de les esquerres. És vital, literalment, que aquests acudeixen a les urnes a dipositar els seus vots per la convivència en llibertat.

No, no és violència domèstica. És violència de gènere.

El desig compulsiu del PP de fer-se amb la presidència d’Andalusia a qualsevol preu és tan evident i tan vergonyosament explícit que resulta patètic i irritant alhora. El partit que comanda Pablo Casado està en caiguda lliure quant a les expectatives de vot segons diverses enquestes, per la qual cosa sorprèn que des de la direcció partidària sols intenten tancar la fuita pel flanc més ultradretà, aquell pel que estan perdent suports en benefici dels neofeixistes de Vox.

Els 12 vots de l’ultra-dreta andalusa són imprescindibles per a fer president Juan Manuel Moreno –el qual per cert està desaparegut i no se sap què espera per a dir que en pensa de les exigències de Vox- i els d’Abascal no sembla que vagen a regalar-los-els. De moment n’han fet dues exigències: derogar la Llei de Violència de Gènere i seure a negociar tot el seu programa no sols amb el PP, sinó també amb Ciudadanos.

En la rendició que apunten els de Casado, el mateix líder de l’etern somriure ja està modificant el seu guió per a que Santiago Abascal no estripe la baralla andalusa. Amb la mateixa solemnitat amb la que diuen estar inequívocament en el mateix punt al que estaven quan va aprovar-se al Parlament la Llei Contra la Violència de Gènere, des del PP s’inclinen ara per parlar de violència domèstica, que és allò que els hi demana Abascal, per tal que "es millore la protecció dels avis, les àvies, els xiquets i els homes que pateixen maltractament en l'àmbit familiar”.

Tret del basc Borja Samper, cap altre dirigent del PP ha aixecat la veu davant el canvi de tàctica. Andalusia pesa molt, però els analistes coincideixen a pensar que la maniobra podria eixir-li cara a Casado i la seua colla. A més, tot i la paradigmàtica versatilitat dels principis d’Albert Rivera, és difícil imaginar que aquests puguen seure a un govern que depèn i dependrà de Vox.

Estan el PP i Ciudadanos a favor o no de mantindre’s fidels al Pacte d’Estat Contra la Violència de Gènere? No és fàcil la resposta. Tant els de Casado com els de Rivera s’oposen o estan a favor d’una mateixa cosa segons els convinga eixe dia. No cal més que recordar el que van dir abans i després del 8 de març de 2018. Abans l’incontestable èxit de la massiva mobilització feminista acusaven les organitzadores de ser entre feminazis i perilloses anticapitalistes, però el dia 9 van aparèixer com els millors valedors del feminisme més feminista.

Pel que fa al PP, s’ha de dubtar, certament, de quina és la seua vertadera posició. Van oposar-se a la Constitució i avui són els que reparteixen el certificat de constitucionalista al seu criteri. Aliança Popular primer i el Partit Popular després s’han oposat sempre a qualsevol canvi legal que afavorira la llibertat de la dona. Van oposar-se a legislar el divorci, van oposar-se a legislar la interrupció de l’embaràs no desitjat, i si van signar el Pacte Contra la Violència de Gènere és legítim dubtar de si era llavors o és ara quan mostren la seua cara vertadera.

Tanmateix, tot i les piruetes i volantins dialèctics que ara estan fent des de Casado en avall, el ben cert, malauradament, és que la violència de gènere és una maleïda realitat a la societat espanyola.

Al butlletí d’hivern d’Amnistia Internacional es pot llegir un documentat article signat per Carmen López. Ni el Pacte d’Estat de setembre de 2017 recull suficients mesures com per a combatre de forma afectiva i total la violència de gènere. Ni tan sols està clar, per exemple, què fer després d’una violació, ja que el recorregut que ha de fer una dona agredida sexualment és distint segons la regió autònoma en la que es trobe. Cap d’elles, a més a més, compta amb Centres de Crisi per a les víctimes de violència oberts de continu, tal i com va establir fa temps el Consell d’Europa.

Un altre problema central és la freqüent falta de formació dels professionals que atenen les dones víctimes de la violència de gènere, ja siguen els policies ja siguen els funcionaris sanitaris o judicials. Com diu Carmen López, aquesta manca de formació afavoreix els estereotips que fan dubtar de la víctima, que minimitzen les agressions o que les responsabilitzen a elles. Ara per ara, la qualitat de l’atenció a una dona agredida depèn fonamentalment de la sensibilitat de qui l’atenga, i no de l’existència d’un protocol aplicat per professionals formats adequadament. Segons Amnistia Internacional, més de 3.2 milions de dones majors de 16 anys han patit en Espanya violència sexual, i en més del 97 per cent dels casos, els agressors van ser homes.

La violència de gènere, però, va més enllà de la violència sexual. El concepte, generalitzat després la Conferència Mundial sobre la Dona a Pequín en 1995, fa al·lusió a la violència física o psicològica que s'exerceix contra algú pel seu gènere. Com que la immensa majoria de les víctimes són femelles, se sol usar com a sinònim de violència contra les dones. Abans, en 1993, les Nacions Unides havien establert que la violència contra la dona és "tot acte de violència de gènere que resulte, o puga tindre com a resultat un dany físic, sexual o psicològic per a la dona, inclusivament les amenaces de tals actes, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com en la privada".

Les xifres són incontestables i desmenteixen els arguments de Vox i del Partit Popular de Pablo Casado i companyia: en 2018, 45 dones van ser assassinades a mans de les seues parelles o ex parelles; la qual cosa ha fet que ja siguen 973 les víctimes de violència de gènere des que hi ha estadístiques sobre elles, a partir del 2003. Una altra dada important és la de les denúncies falses: des de 2009 i fins a 2016 es van interposar 1.055.912 denúncies per violència de gènere. D'elles, 79 van resultar ser falses, és a dir, el 0,0075%, segons dades de la Fiscalia.

Així doncs, convé no caure en els paranys d’aquesta dreta ansiosa i desvergonyida, que modifica els seus principis a conveniència segons la conjuntura amb l'única intenció de recuperar el poder que considera li pertany per dret natural: no, no és correcte ni acceptable parlar d’una descafeïnada violència domèstica. És violència de gènere, i és una xacra que cobreix d'indignitat a tots els que volen disfressar-la d'una altra cosa.

2018: A mode de balanç d’un any molt llarg.

Acaba un any que no serà recordat per la seua bonança, sinó més aviat per la seua adversitat. Tant a l’àmbit internacional com a l’intern, 2018 ha estat marcat per problemes de gran calat que amenacen amb agreujar-se en 2019. A risc de sintetitzar en excés, podríem dir que els problemes migratoris són el referent de fons a l’escenari mundial, mentre que al casolà ho és el Procés català.

La política migratòria, la por als estrangers, als pobres immigrants pobres, ha estat explotada amb èxit pels nous nacional-populismes de dreta i d’extrema dreta. Ahí està Donald Trump des de gener de 2017 agitant la bandera del rebuig als migrants, als que ha atorgat el paper de gran amenaça per a l’Amèrica WASP; un discurs que encara dos anys després d’accedir a la Casa Blanca sustenta el Tancament de Govern decretat pel president per la negativa del Partit Demòcrata a aprovar una partida de milers de milions de dòlars per a la construcció del mur a la frontera mexicana.

També a la Gran Bretanya o a Itàlia, com a d’altres països europeus, el mal anomenat problema migratori ha tingut –i continuarà tenint-ne- efectes importants. El BREXIT, a hores d’ara una moneda que gira en l’aire però que aviat eixirà cara o creu, també va estar al centre del resultat del referèndum de 2016, en el que una ajustada majoria de britànics va votar per abandonar la Unió Europea. En paral·lel, que una figura com Matteo Salvini haja arribat a ser vicepresident del govern italià n’és una altra mostra de com d’advers ha sigut el 2018. A Espanya, Pablo Casado vol emular-lo i insisteix, contra tota evidència, en fer bandera d’una suposada invasió d’africans que, per milions, cauran sobre Espanya cridats explícitament per Pedro Sánchez.

Veurem què passa en 2019, any d’eleccions al Parlament Europeu. Si l’euro escepticisme avança, si els enemics de l’Europa unida es consoliden, i si fan trontollar encara més els valors fundacionals de la més gran i atrevida aventura política superadora dels vells antagonismes que ha conegut el nostre continent. L’extrema dreta europea malda per traduir la por dels més vulnerables d’entre els europeus en xenofòbia que done cohesió al seu discurs nacionalista i supremacista. Ara per ara, la dreta convencional es limita a intentar tancar la via d’aigua de la pèrdua de vots assumint bona part del discurs ultra.

Alguna cosa semblant ha passat en 2018 a propòsit de la crisi d’Estat que patim a Espanya des de fa uns anys però, de manera molt més acusada des del darrer terç de 2017. Des de 2010, quan va produir-se la primera resposta massiva de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que va invalidar l’Estatut aprovat per la ciutadania de Catalunya en 2006, venim arrossegant un problema que el govern de Mariano Rajoy no sols no va saber enfrontar, sinó que encara va empitjorar-lo de valent. El govern de Rajoy i la seua incapacitat i el d’Artur Mas i la seua fugida cap endavant, com explica molt bé Lola García al seu llibre “El naufragio. La deconstrucción del sueño independentista”. Va ser al discurs d’investidura del president Mas, després les eleccions de 2012, quan va anunciar que fixava “rumb de col·lisió” [amb el govern d’Espanya].

L’any que ara finalitza ha estat condicionat completament per la crisi catalana, i els efectes que la seua perdurabilitat puga tindre en 2019 són encara difícils de calcular. Tota la política espanyola pivota sobre aquella, deixant en segon plànol qualsevol altre assumpte per important que aquest siga.

Després la moció de censura que va acabar amb Mariano Rajoy, l’alineació dels sobiranistes catalans amb els socialistes, Podem, Compromís, el PNB i d’altres grups menors va deslliurar tots els dimonis que habiten en les coves del nacionalisme espanyol.

L’entrada rotunda de l’extrema dreta al Parlament andalús i la més que previsible constitució d’un govern del PP i Ciudadanos, amb el suport imprescindible de Vox, no sols ha posat final a l’hegemonia del PSOE a la regió, sinó que s’ha convertit en una amenaça per a la democràcia espanyola. Les eleccions locals, autonòmiques i europees del maig vinent, més la imprevisible durada de la legislatura de Sánchez, han provocat ja a hores d’ara que les tres dretes espanyolistes premen l’accelerador per acorralar i atacar al govern amb l'objectiu declarat de fer-ho caure com més aviat, millor. Al preu que calga.

La celebració del judici als dirigents independentistes no farà –en unes dates molt coincidents amb la cita amb les urnes- sinó posar més carbó a la caldera política espanyola. És molt preocupant com els nacionalistes espanyols estan sobre excitats i decidits a explotar la qüestió catalana i l’amenaça a la unitat d’Espanya com els únics problemes que han d’interessar a la ciutadania. De la mateixa manera, amb una sobredosi emocional, des de l’independentisme es parla molt de negociar amb Madrid, però se li demanen impossibles al Govern de Sánchez. Dues posicions enrocades que deixen poc espai per als qui no participen ni de l’una ni de l’altra.

Són negres els núvols que anuncien el nou any. Si el 2018 que ara finalitza ha s’ha fet massa llarg i feixuc, 2019 no presagia un canvi a millor sinó, ans al contrari, dotze mesos sobrecarregats de tensió, polarització i confrontació política. La temptació autoritària de les dretes hispàniques constitueix una amenaça a la que caldrà estar atents. Els polítics responsables de les diverses organitzacions partidàries haurien de fer bondat amb aquella màxima popular valenciana: “el cabet a la faena, i les manetes que no paren”.

Una premsa tòxica i partidària.

Les principals capçaleres periodístiques en paper, les més convencionals i de major tirada, estan clarament dividides entre les que evidencien, si més no, una pretensió d’objectivitat i les que han apostat per fer costat els interessos més foscos de la dreta política espanyola.

És cosa que fa temps pot comprovar-se a diari quant a dos ítems informatius: el dia a dia del govern de Pedro Sánchez i la situació a Catalunya. L’actuació de l’Executiu, amb freqüència vacil·lant i dubitativa, afectada d'una forta tendència a realitzar anuncis que no es compleixen o que els obliguen a rectificar sobre la marxa, és castigada sense pietat des de la premsa conservadora. La crisi catalana és el punt més dèbil de Sánchez i el seu gabinet, i com en un combat de boxa, el púgil que observa el deteriorament de l'ull del seu contrari es dedica a matxacar-li-lo sense misericòrdia buscant el K.O. d'aquest. Es tracta, clar, de perseverar en una línia d’actuació que els hi ha donat fruïts sucosos en Andalusia, així que la idea està clara: el palau de San Telmo ha de ser la nova Covadonga des d’on el trio de nous Don Pelayo –Casado, Rivera i Abascal- s’han llançat a la reconquesta del poder.

És cosa que pot comprovar-se amb facilitat: El Mundo, La Razón i l’ABC competeixen entre ells en fer servir els adjectius més durs, més des qualificadors, àdhuc més insultants, per a denigrar els intents de Sánchez de rebaixar la tensió a Catalunya tot intentant fer política amb els sectors més realistes de l’independentisme. El Govern que presideix vol treballar amb aquells que –com Sánchez, Iglesias, Urkullu o Junqueras- saben que de l’enfrontament total i sense concessions entre l’Estat i els sobiranistes no resultarà més que un desastre total de proporcions inassumibles.

Amb motiu del Consell de Ministres celebrat a Barcelona, el 21 de desembre, la campanya quasi militar contra el govern de Sánchez ha arribat al paroxisme: rendició, traïció, humiliació, claudicació, subordinació, segrest, etc., etc., són els bramits d’aquesta premsa que sap com pot afavorir els interessos partidaris amb els que combrega. El seu objectiu busca, també, mantindré mobilitzat i tronant l’electorat més conservador i espanyolista.

Treballen fonamentalment amb dues idees: Sánchez és un governant indigne que està disposat a vendre Espanya als enemics separatistes, amb la col·laboració dels comunistes de Podem i dels incorregibles secessionistes del Partit Nacionalista Basc, tots dos sempre en disposició de treballar pel mal d’Espanya. La segona és potenciar les contradiccions internes del partit dels socialistes, tan explícites i tant explotables gràcies a l’anacrònic jacobinisme d’alguns dels seus dirigents, molts dels quals podrien apuntar-se al PP sense haver de fer cap modificació substancial en els seus principis.

No és fàcil saber on va aquesta dreta nacionalista espanyola, que fa servir la premsa afí com l’artilleria que agrana les trinxeres enemigues abans que actue la infanteria. Objectivament no els importa res més que fer caure el govern a costa del que faça falta; ni tan sols els importen una bleda els milions de ciutadans de Catalunya, inclosos els no independentistes, que no accepten una voladura dalt o baix controlada de l’autonomia catalana. Com va dir Montoro en una intervenció programàtica com a poques s’han escoltat a la madrilenya Carrera de San Jerónimo: que s’enfonse Espanya, que ja l’aixecarem nosaltres. Eixa és l’estratègia del PP, a la que s’han sumat amb entusiasme Ciudadanos i Vox.

Encara que Torra, Artadi, Tardà, Puigdemont i companyia es deixaren caure per TV3 als compassos del Viva España o del Porompopero, ni la premsa de la caverna, ni el trio de Don Pelayos tindria prou. Voldrien que Pedro Sánchez instal·lés la guillotina a la Plaça de Catalunya i un darrere l’altre –ell inclòs-anaren passant.

Sánchez està intentant jugar a allò que hauria d’haver intentat jugar Rajoy fa dos o tres anys, si més no: a rebaixar la tensió fins a poder seure en una taula, a intentar convèncer una part del sobiranisme de que és possible assolir un marc competencial de convivència harmoniosa entre Catalunya i Espanya. Convindria dir-ho amb claredat: encara a hores d’ara, és possible seduir una part majoritària dels ciutadans de Catalunya, per a que siguen participants i beneficiaris d’una nova forma d’encaixar el seu país dins l’Estat plurinacional.

No n’hi ha més que llegir la premsa que vol informar i no intoxicar per a acceptar que el 21 de desembre, amb la presència del Govern espanyol a Barcelona i amb el fracàs dels sectors més radicals del separatisme s’ha obert una finestra a l’esperança de la distensió.

Més enllà de les interpretacions, de les formes –èpiques i encoratjadores- en que l’independentisme utilitze per a explicar què està passant a Catalunya; més enllà que Sánchez presente un balanç de resultats que puga pecar d’optimista; el ben cert és que el Govern de Madrid i el de la Generalitat catalana van emetre un comunicat segons el qual les dues administracions aposten "per un diàleg efectiu que vehicule una proposta que compte amb un ampli suport en la societat catalana".

Això és el que importa: un compromís de treball conjunt per tal de desenvolupar unes converses per arribar a un acord que compte amb el recolzament majoritari dels ciutadans de Catalunya, dels sobiranistes i dels que no ho són.

Ni la premsa ultradretana i tòxica ni els partits que l’aplaudeixen acceptaran fàcilment la situació que s’ha obert, i continuaran amb el foc d’artilleria. No convé esperar d’ells ni un respir. El que cal és veure com es respon i es treballa des dels sectors que aposten per una solució política a les demandes catalanes “en el marc de la seguretat jurídica”. Un gran pas, insuficient però gran, el que s’ha donat a Barcelona. No esperem, però, que la caverna mediàtica ho reconega. Convindria, això sí, que el govern de Sánchez neutralitzés el foc amic amb el que des d’algunes regions estan atacant-lo els seus barons.

La prudència i el realisme no són traició. Ni a una ni a l’altra vora de l’Ebre.

Prudència i realisme són, tant en política com en altres circumstàncies de la vida, dues virtuts que convé tindre sempre en ment. Les circumstàncies excepcionals que vivim a propòsit de la crisi catalana les han convertit en imprescindibles, tant per al govern de Madrid com per al de Barcelona.

Que a Catalunya n’hi ha un sector que voldria ulsteritzar el Principat és una evidència, tal i com reconeix el diari ARA, un mitjà sobiranista que aposta per un catalanisme que ha sigut històricament inclusiu, profundament democràtic, convivencial i europeista. Però n’hi ha més, d’evidències. La de que el procés català ha fet ressorgir a Espanya, amb potència i sense complexos, una extrema dreta que estava electoralment ancorada sota les sigles PP, i que ara navega en solitari constituint una amenaça extraordinària per a les properes eleccions –totes elles- en la mesura que ha reviscolat la idea d’una Espanya inequívocament castellana, autoritària, centralista i enemiga de qualsevol interferència nacional que vaja més enllà del ”sano regionalismo”. També podem apuntar –com a tercera evidència- la reactivació de les tensions entre els socialistes respecte de la crisi catalana, propiciada pels barons territorials que acusen Pedro Sánchez de connivències amb els sobiranistes catalans i d’estar fent-los concessions que consideren traïció a la seua idea d’Espanya.

Ara, després de l’amarga derrota a Andalusia, els socialistes de Sánchez s’han vist obligats a canviar parcialment el discurs, endurint-lo, tant per oferir una imatge de major fermesa com per a intentar trencar el front independentista, obligant tant al que queda del PDCat com a ERC a desmarcar-se i a aïllar els partidaris dels avalots que volen donar raons als neofeixistes de Vox i als falcons del PP i de Ciudadanos per allò del quant que pitjor, millor.

Tanmateix, els socialistes espanyols cometrien un greu error, tàctic i estratègic, si es deixaren arrossegar per l’espanyolisme radical i abandonaren el difícil paper que han d’interpretar en l’escenari actual de les Espanyes. No n’hi ha més alternativa que una nova articulació de l’Estat –que encara està per definir- amb les diverses nacions hispàniques, però és clar que el nombre dels federalistes per kilòmetre quadrat a Espanya és molt baix a hores d’ara. Tot amb tot, caldria molta prudència i molt de realisme en el PSOE i, també, en la resta de les esquerres existents a Ibèria.

Per a l’independentisme català n’hi ha una frase mítica dels anys de la Transició: “Que la prudència no ens faci traïdors”. La va pronunciar un dirigent històric del republicanisme, Jordi Carbonell, en un acte de l’Assemblea de Catalunya a Sant Boi, l’11 de setembre de 1976. La màxima és magnífica com a encoratjadora en moments excepcionals en els què, com era el cas, el franquisme encara estava en condicions d’amenaçar i espantar els demòcrates –a Catalunya i arreu Espanya- que tenien la ferma intenció d’acabar amb ell. També darrerament s’ha fet servir la dita de Jordi Carbonell per recolzar i empentar el desafiament sobiranista que acaba de creuar una ratlla de la mà del president Torra; una ratlla, la de plantejar la via eslovena, que –malgrat haver sigut negada després- ve fer explícit que el Molt Honorable ha abandonat qualsevol mena de contacte amb la realitat.

No cal dedicar-li massa atenció a posar negre sobre blanc les diferències entre 1976 i 2018, i n’hi haurà prou en recordar que després la mort del dictador la voluntat democratitzadora de la ciutadania catalana era aclaparadora, total i completa, mentre que ara la societat del Principat està trencada per la meitat. A hores d’ara, la prudència i el realisme no sols no convertiran ningú en traïdor, sinó que ans al contrari el que cal és que bona part dels dirigents del sobiranisme tinguen el valor de plantar cara a aquells que, amb el president Torra al front, han decidit conduir Catalunya cap a l’abisme.

Seria bo i convenient que Torra i els que li fan costat llegiren l’article de Kepa Aulestia, un home lliure de tota sospita d’espanyolisme, qui va escriure a La Vanguàrdia: "L'independentisme ha traçat un arc inèdit en arquitectura, compost d'estructures disjuntes que per moments semblen la mateixa cosa. L'arc independentista no se suporta ni a si mateix, i molt menys està en condicions de sostenir la construcció d'una república pròpia. El més desconcertant del seu dibuix és que no se sap amb exactitud on comença i en què s'acaba". No seran pocs els qui estaran d’acord amb el basc des de les files sobiranistes a Catalunya.

És possible, encara que improbable, que Catalunya s’independitze d’Espanya en un futur, algun dia. Potser això passe, però no serà ni ara ni en un temps pròxim. Ni la força social de l’independentisme, ni la fractura que travessa la societat catalana, ni la realitat política espanyola, ni l’europea, fan que siga factible una declaració unilateral d’independència. Un Catexit a la valenta és inviable, ara per ara si més no, i els seus promotors haurien de preguntar-se moltes coses només observant el que està passant amb la senyora May i la seua gestió del resultat del que va ser una bogeria irresponsable del seu predecessor Cameron.

El diari ARA, que de vegades juga a la puta i la Ramoneta, editorialitzava dies arrere amb dues idees clares: una de crítica a Pedro Sánchez i al PSOE per no desmarcar-se de la dreta espanyolista, i altra tot cridant l’atenció del secessionistes a propòsit del pèssim negoci que podria resultar de fer caure el govern actual de Madrid.

Tot i entendre que per al govern de Sánchez la situació catalana és molt complicada, i darrere d’assumir que l’independentisme ha comés errors [“que són magnificats per la dreta”, diu el diari], l’ARA entén que Pedro Sánchez ha de resoldre un dilema: o intentar “consolidar una majoria de canvi a Espanya amb una aliança entre l'esquerra i els nacionalistes” o, contràriament, “fer d'escolanet d'una dreta que frisa per arribar al govern, acabar amb l'estat de les autonomies i imposar la seua agenda retrògrada i regressiva”. El que no diu l’ARA és què, ara per ara, eixa aliança de la que parla és impossible d’assumir per a l’esquerra d’àmbit estatal en la mesura que des de Catalunya no s’accepta cap altra cosa que no siga l’autodeterminació.

A més a més, el sobiranisme pateix una pugna a tres bandes entre l’heterogeni sector que constitueixen Crida/PDCat [amb Torra i Puigdemont més Artadi en un equilibri inestable], la més homogènia ERC [que té el seu líder a la presó des de fa massa] i la franja més radical i essencialista dels independentistes anti-sistema [CUP/CDR]. Tots tres estan patint, amb distinta intensitat, fortes contradiccions internes alhora que competeixen entre elles per ser la referència hegemònica en el camí cap a la república.

Des de la vora independentista alguns haurien d’afanyar-se a rectificar eixa estratègia del tot o res. Potser estan infravalorant els recursos de l'Estat i aquests són molts i poderosos. La societat està trencada al 50/50, la qual cosa nega qualsevol legitimitat en l’escenari internacional als secessionistes. A més, si realment volgueren una negociació amb l’Estat, haurien d’entendre que en una negociació mai s’ha de xifrar l’èxit en aconseguir una cosa que l'altra part no pot donar-ne. Ara bé, si no es vol negociar, sinó que allò que es vol és imposar-se, no es pot seure a la taula de negociació amb un recolzament de només eixa meitat de la ciutadania, sinó que s’ha d'anar amb una majoria incontestable al darrere que, ara per ara, està prou lluny. N’hi ha molts, entre els secessionistes, que fa temps que això ho tenen clar.

El diari ARA, al mateix editorial també sosté l’altra idea assenyalada, i diu que des de l'independentisme també s'ha de calcular el risc de fer caure Pedro Sánchez “i obrir la porta a una eventual majoria de dretes entre PP, Cs i Vox al Congrés espanyol”, i això perquè “aquest escenari seria molt pitjor per a Catalunya, ja que el 155 que va aplicar Rajoy seria una anècdota en comparació amb el que somien Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal”. L’editorialista de l’ARA entén, amb bon criteri que “la primera obligació dels independentistes és la defensa de les institucions i no posar-les en risc”. La prudència, i el realisme, comptat i debatut, haurien de fer-se explícits en els discursos i l’acció política efectiva de, si més no, els segments més assenyats dels partidaris de la independència de Catalunya. De cap manera preservar les institucions catalanes del risc efectiu de l’arribada al poder d’una dreta venjativa i re centralitzadora seria trair l’independentisme; seria, contràriament, un exercici virtuós de prudència i realisme.

Reconforta constatar que en un diari independentista es pose negre sobre blanc que, contràriament a allò que defensen els sectors més radicalitzats, no és ni paregut el que significa tindre Sánchez a La Moncloa del que significaria tindre Casado o Rivera i amb el suport de Vox. Haurien, llavors, de valorar i acollir les possibilitats d’entesa que pot oferir Madrid, analitzant els costos que la situació a Catalunya han tingut per a l’esquerra estatal en general i per al PSOE en particular en les recents eleccions andaluses; així com les que podrien tindre en les pròximes que van a desenvolupar-se durant 2019.

Les esquerres hispàniques, és a dir el PSOE, Podem i les seues confluències, però també ERC, Compromís i d’altres organitzacions de l’Espanya perifèrica haurien de parar compte en l’anàlisi que recentment realitzava Paul Mason –originalment a The Observer- a propòsit del Brexit i el Partit laborista britànic. Davant el laberint en el que, a propòsit del problema, es troba el partit de Jeremy Corbyn, fa una pregunta clara i concisa al propi partit i ofereix una resposta igualment explícita. Són una pregunta i una resposta que, en relació amb el problema a Catalunya, també podria formular-se al partit dels socialistes espanyols [i a la resta dels partits de l’esquerra hispana]. És aquesta: A qui representa el Partit Laborista avui? [A qui representa avui el PSOE?] La resposta hauria de ser evident, diu Mason: “Als que estan disposats a anteposar dades contrastables enfront de prejudicis, als que volen lluitar per la justícia social i salvar la globalització reduint la seua intensitat, als que no es presten a tirar als seus col·legues d’altres races sota el tren de la xenofòbia. El Partit Laborista representa les dones i no als misògins. Als internacionalistes i no als nacionalistes". Doncs sí, d’eixa mena hauria de ser la resposta de les esquerres al desafiament, al laberint de la crisi d’Estat que patim a Catalunya. Prudència i realisme també a les esquerres és el que fa falta.

A les dues vores de l’Ebre són imprescindibles.