El virus de la histèria.

La dada és coneguda, però els hi fa igual. A alguna gent els arguments dels professionals de la sanitat, com els de l’estadística mèdica els importa un rave. Ells, a la seua. Parlen i parlen, en una xerrameca continua de la fastigosa epidèmia, com si el món estigués en els seus darreres dies. 

Les autoritats sanitàries ho han repetit per activa, per passiva i per perifràstica: la grip, la normal, la comuna, la de tots els anys va causar l'última campanya només a Espanya el doble de morts que els ha causat el coronavirus a tot el món fins ara. 

Aquesta veritat contrastada no és suficient per a segons qui. A una part de la ciutadania no l’importa que tinguem un dels millors sistemes de salut pública del món. No els importa que la xarxa hospitalària done cobertura a tot el país, ni que tinguem garanties de la professionalitat dels equips mèdics de la Sanitat pública. Volen ignorar que els serveis de salut estan perfectament dotats i preparats per a atendre una emergència com la que vivim. 

En paral·lel amb el fenomen clínic internacional, hem descobert que el virus que més està donant que patir a tort i dret no és el que va aparèixer a la Xina; el virus més dolent, el més difícil de neutralitzar, el que ens amenaça de forma implacable per que entrebanca enfrontar aquell, és el virus de la histèria. 

En l’actual conjuntura, sembla lògica una dosi de preocupació; com ho és que els ciutadans incrementem en la nostra quotidianitat les mesures profilàctiques convencionals. Però, de la preocupació al pànic n’hi ha un abisme. Un abisme cap al que moltes persones s’han deixat arrossegar. 

Són aquelles per a les que qualsevol altra notícia local o planetària ha deixat de ser rellevant; les que no paren de fer servir les xarxes socials per a enviar a amics i coneguts la darrera ocurrència de qui siga sobre el COVID-19. Parle dels que difonen, espantats, les dades no confirmades per fonts oficials; els que donen corda a les intoxicacions informatives dels qui han convertit la malaltia en una mercaderia més; una mercaderia per a fer caixa ja siga venent notícies, mascaretes, antisèptics o miraculoses pocions preventives del contagi. 

Està clar que els mitjans de comunicació tenen que informar, però no ho està tant que eixa informació siga exhaustiva i permanent. Inclús en els mitjans més respectables, els informatius s’han fet quasi monogràfics. De les xifres d’infectats i morts passen als efectes sobre les borses en particular i sobre l’economia en general; i d’aquí a les previsions i les especulacions sobre si la crisi serà curta o llarga, o sobre què passarà si apareixen nous casos aquí o allà. 

Al remat, aquesta exhaustivitat del mitjans ha contribuït a alimentar la por de molta gent preocupada en excés i, al seu tomb, a enfortir el virus de la histèria. 

Tanmateix no podem carregar exclusivament sobre els mitjans de comunicació la propagació d’aquesta ansietat descontrolada. Ho explicava molt bé a la premsa la professora de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona Carme Ferré: “l’alarma social existeix independentment de com informen els mitjans” i això perquè n’hi ha ocasions en les que “la societat ha arribat a un punt en què, quan li diuen que no passa res, s’alarma”. Ferré posa un exemple d’aquests dies “a la gent de Zaldibar [Guipúscoa] li diuen que no passa res però que no pot sortir de casa...”. 

Aquests comportaments són, probablement, el resultat de la pèrdua de capacitat per rebre informació amb esperit crític. És molta, massa i tot, i esdevé complicat processar-la adequadament. Com és tanta, ens manca capacitat per a destriar el gra de la palla, per a valorar i prioritzar les fonts de tanta informació d’acord a criteris elementals de professionalitat i d’honestedat deontològica. Llavors, davant l’allau d’informació sovint tremendista, una resposta fàcil és quedar-se amb la més simple i que està més a la vora; la que esdevé més còmoda de digerir.

És necessari saber navegar entre tanta informació contradictòria en la que es barreja informació contrastada amb especulació no fonamentada. 

Les autoritats sanitàries mereixen total credibilitat. La situació exigeix atenció i calma, però la ciutadania ha d’estar convençuda que els protocols estan funcionant i que tot està sota control. No cal tanta ansietat, ni tant de tractar l’alarma sanitària als mitjans de manera monogràfica minut a minut. Cal neutralitzar tant als intoxicadors com als mercaders que sempre saben treure partit de les desgràcies.

Això i deixar treballar els professionals és el que més ens convé a tots. No col·lapsar les urgències, no posar-se en el pitjor escenari a la primera senyal de malaltia, no propagar xafarderies ni contes de l’home del sac. La nostra societat compta amb funcionaris especialitzats per a fer front a aquesta realitat sanitària. Convindria que els ajudarem, que no els hi afegirem cap problema que puguem estalviar-los. Que col·laborarem amb ells i amb les autoritats sanitàries en acabar amb el virus de la histèria. Tot fa pensar que aquest pot resultar un entrebanc potent i perillós per a vèncer el que va sorgir a la Xina.

La impune bel·ligerància terrenal de l'Església Catòlica.

L'Església Catòlica Espanyola, apostòlica i romana, com es deia canònicament abans, potser encara, és una institució poderosa; sempre ho ha estat. Poderosa i agressivament bel·ligerant en assumptes terrenals molt allunyats dels camps de l'espiritualitat que li serien propis; territoris que només hauria de transitar en funció de la orientació pastoral que vulga donar als seus creients. A la resta dels ciutadans, evidentment, eixes recomanacions  o manaments no li interessen en absolut. Però, els clergues catòlics no ho veuen així, i es fiquen en el que fan o no fan el total dels ciutadans, fins i tot els que no formen part de la seua confessió.

Aquesta Església que va ser omnipotent a Espanya, però, cada vegada té menys combregants en la societat actual. Des de les xifres de matrimonis religiosos a les de batejos i altres actes litúrgics, s'evidencia que la seua influència cotitza a la baixa. Si hem de posar números concrets, un indicador molt fiable pot ser el que ens proporciona el Ministeri d'Hisenda. Segons aquest, poc més del 32 per cent dels contribuents es declara catòlic davant l'Agència Tributària, i ho fa marcant la casella corresponent de la seua declaració anual. És a dir, que gairebé el 68 per cent dels ciutadans no és catòlic –si més no fiscalment- fins al punt de recordar-se’n de l'Església a l'hora de posar-se a bé amb el César. En els últims cinc anys gairebé un dos per cent dels contribuents han desertat del seu compromís tributari amb ella.

I això que a Espanya ix gratis declarar-se fiscalment catòlic, com escrivia Ignacio Escolar aquests dies. No com a Alemanya, per exemple, on fer-ho implica un recàrrec addicional impositiu d'entre el 8 i el 10 per cent.

La major part del que l’Església ingressa per la via de Hisenda serveix per pagar als seus bisbes i a la resta del seu personal. No obstant això, una altra partida molt important la dediquen a mantenir la ultradretana Trece TV, una cosa que és il·legal segons la legislació europea que prohibeix, de forma explícita, finançar per aquesta via negocis privats, com és la cadena televisiva. Un canal que, afortunadament, només veu un minúscul 2 per cent d'espectadors. Una dada addicional sobre 13TV és que l'Església enterra en ella gairebé el doble del que inverteix a la secció espanyola de Càritas Internationalis, una organització que s’hi dedica al combat contra la pobresa, l’exclusió, la intolerància i la discriminació. Aquesta distribució de recursos entre 13TV i Càritas és tota una declaració de principis que il·lustra bé el que és aquesta Església Catòlica a Espanya.

La institució religiosa ingressa molts més diners. Deixant de banda el negoci de l'educació concertada, que mou més de 6.000 milions d'euros a l'any, l'Església obté 113 milions per la gestió del seu patrimoni cultural, 122 milions per lloguers i inversions immobiliàries de les quals està exempta d'impostos. Cal afegir, a més, altres 100 milions que l'Estat li abona per pagar als professors de religió, que la mateixa Església contracta i despatxa, sense que l'Estat tinga veu ni vot.

A més, eixa Església Catòlica, Apostòlica i Romana, que no dubta a intentar mossegar la mà de l'Estat que la manté cada vegada que ho considera; la que  s'aferra al Concordat de 1979 davant de qualsevol qüestionament de les seues regalies, és la que l'incompleix de manera flagrant. Aquest pacte il·lícit entre Espanya i el Vaticà diu, textualment, que l'Església espanyola es compromet a "aconseguir per si mateixa els recursos suficients per a l'atenció de les seues necessitats". Quatre dècades després de l'entrada en vigor de l'acord, segueixen sense fer-ho. A més, continuen exigint subvencions i exempcions mentre que són bel·ligerants en contra de l'Estat democràtic.

Paral·lelament, l'Església Catòlica s'oposa a qualsevol tipus de fiscalització del seu funcionament econòmic i financer, i ho proclama amb el desvergonyiment que la caracteritza. El titular d’eldiario.es no podia ser més eloqüent: "Els bisbes reaccionen a l'informe sobre les seues 'trampes' financeres: “"El Tribunal de Comptes no pot fiscalitzar a l'Església"”.

La batalla en la qual estan ara, l'última, és la seua hostilitat manifesta contra la Llei d'Eutanàsia que ha tingut entrada per a la seua tramitació parlamentària. L'assumpte seria menor si només atenguérem als toscos i grotescos arguments que fan servir, però amb la seua bel·ligerància l'Església entra directament en el terreny de la batalla política partidària incorporant-se amb armes i bagatges -per enèsima vegada- a la campanya de la dreta i l'extrema dreta espanyola.

Després d'afirmar ximpleries del tipus de que "n’hi ha persones malaltes que irradien pau i alegria" o que "el sofriment només pot afrontar-se quan s'és capaç d'assumir-ho per alguna cosa o per algú”, la Subcomissió per a la Família i la Defensa de la Vida de la Conferència Episcopal Espanyola ha sentenciat que la vida té sentit "fins al final" i han advocat per les cures pal·liatives en oposició a l’eutanàsia. És a dir, que en el seu atac a la tramitació de la Llei, els bisbes enarboren la mateixa bandera tramposa que la dreta i la ultradreta, la de contraposar les cures pal·liatives amb l'exercici de la llibertat individual d'aquell que desitja posar fi a la seua existència sense sofriment ni dolor.

Aquesta Església Catòlica que té no només problemes financers, sinó que pateix al seu si un problema del què encara no tenim la seua veritable dimensió, com és la pederàstia, es dedica a organitzar-los la vida als que no són els seus fidels creients. Doncs bé, l'última notícia en aquest terreny és que l'Església ha posat a un vicari que va tapar abusos a menors en una comissió anti-pederàstia.

¿Fins a quan un país democràtic avançat haurà de suportar tanta bel·ligerància agressiva contra tot el que signifique avançar en els drets individuals, que no obliguen a ningú a res, d'una institució que defrauda a la hisenda pública i que dóna aixopluc a delinqüents que haurien d'estar en presidi?

Més li valdria a aquesta Església i als seus fidels posar ordre dins de casa, complir amb les lleis que regeixen per a tots i deixar d'interferir en la vida dels qui no segueixen el seu credo.

L’eutanàsia i els enemics de la llibertat.

Els enemics de la llibertat no descansen mai. Ni de dia ni de nit, ni en hivern ni en estiu; ells estan sempre vigilants per a que ningú desborde els seus dogmes, els seus postulats ideològics, fins i tot les seues supersticions. S’omplin la boca parlant de llibertat, però per a d’ells la llibertat és allò que ells entenen, allò que ells consideren, allò que ells toleren; la que ells homologuen com a tal. Tot allò que no càpiga dins aquests marcs, és inacceptable i ha de ser prohibit i perseguit. Amb el Codi Penal en una mà i una estaca en l’altra, si molt els convé.

El mateix fa que parlem d’economia, que de drets individuals, com ara el d’expressar-nos lliurement, o el d’estimar a qui desitgem, o fins i tot el de morir sense haver de perdre la dignitat a causa del dolor o el patiment, físic o anímic.

A Espanya, els enemics de la llibertat sempre s’ubiquen en la dreta política i partidària, i sempre es consideren els únics legitimats per a discernir què és i què no és acceptable, ja siga en el terreny de la política, l’economia, la cultura o la moral pública i, fins i tot, privada. A més a més, els enemics de la llibertat sempre han comptat amb l’Església Catòlica, la Institució, amb el seu exèrcit de frares, capellans, bisbes, arquebisbes i cardenals preconciliars, directament integristes i reaccionaris.

No cal parlar de la Conferència Episcopal, incapaç d’acceptar que milions de ciutadans no formen part del seu ramat.

Pel que fa al terreny partidari, és fàcil comprovar que els enemics de la llibertat sempre han donat la batalla davant qualsevol proposta progressista. És evident que els més aferrissats defensors actuals de la Constitució de 1978 són els que van votar No en el referèndum d’aquell 6 de desembre. Després, en 1981, es van oposar, amb arguments que sobtaven per la seua pobresa reaccionària, al divorci. Més tard, van cavar trinxeres en contra de les lleis per a la interrupció voluntària de l’embaràs -en les dues, la de 1985 i la de 2010-, esgrimint la bandera de les seues creences religioses, que sempre han volgut i volen imposar a tothom com a dogma inviolable. Cosa pareguda va ocórrer en 2005, quan el govern Zapatero va treure endavant la Llei que permetia el matrimoni entre persones del mateix sexe. Constància empírica n’hi ha que destacats dirigents polítics de la dreta espanyola han fet servir les lleis contra les que bramaven quan ho han considerat oportú. La coherència no és una virtut que els caracteritze.

És sempre molt previsible la pauta, el protocol d’actuació dels enemics de la llibertat, com és impressionant constatar què estan disposats a dir i a fer en contra dels avanços en l’ampliació del marc de les llibertats individuals que una societat com la nostra pretén reiteradament eixamplar. En el recent debat al Parlament de Madrid, la dreta partidària ha sigut molt explícita en la seua oposició a la proposta de llei quan, des del Partit Popular, el seu portaveu, José Ignacio Echániz, va arribar a afirmar que el govern de Sánchez ha presentat aquesta Llei per a abaratir costos, per a estalviar en l’atenció a “persones que son molt cares al final de la seua vida”, de forma que "per al PSOE, l'eutanàsia és una política de retallades" [atès que] “al darrere hi ha una filosofia de l'esquerra per evitar el cost social de l'envelliment al nostre país". Ningú l’ha desmentit des de les files del seu partit. Tampoc va ser sorpresa la intervenció de la representant de Vox –una escissió recent del PP, que ara són socis arreu Espanya, convé no oblidar-ho-, qui a més d’insistir en l’argument de l’estalvi amb els vells, va sostindré que la llei d'eutanàsia converteix l'Estat en "una màquina de matar" i els metges en "botxins". No, no reconeixen límits. NI els més elementals de la decència intel·lectual.

Eixa resposta per defecte de les dretes hispàniques, eixe “de què es tracta, que m’opose”, ja està denunciat àdhuc per conservadors intel·ligents com José Antonio Zarzalejos qui, a propòsit del debat parlamentari sobre la llei reguladora de l’eutanàsia, va escriure “Confesse que vaig enrogir de vergonya quan vaig escoltar la intervenció de José Ignacio Echániz al Congrés dels Diputats el passat dimarts. Oposar-se a la llei reguladora de l'eutanàsia amb arguments financers, suposant que el projecte de norma està inspirat en que la sanitat pública s'estalvie les despeses que comporta l'atenció a malalts de les característiques que descriu el text, em va resultar ofensiu”. A més, el periodista, que va ser director de l’ABC, va reblar el clau en afegir: “La dreta espanyola no està tenint respostes a aquests fenòmens de transformació social que l'expulsen de la seva zona de confort ideològica [...] El refugi en la negativa i en el llenguatge gruixut i hiperbòlic (de vegades insultant) és un placebo polític, una manera d'embolicar en paraules dures la debilitat d'idees i d'estratègies”.

Té molta raó Zarzalejos. La societat actual és més oberta, més democràtica i més lliberal que la dreta partidària pura i dura, i és per això que –segons enquestes fiables- mes de tres quartes parts dels ciutadans estan a favor de regular el dret d’eutanàsia. Àdhuc el propi Parlament de Madrid ho és, d’obert, com ho demostra que PP i Vox es van quedar a soles en el rebuig a la proposta, mentre que dos centenars de diputats li van donar suport.

És molt important, i convé dir-ho amb força i claredat, que aquesta Llei ixca endavant, de forma que els tràmits parlamentaris, que no en són pocs, permeten que estiga al BOE abans que finalitze l’any. Però, aquest reconeixement no ens ha d’amagar que la proposta confirmada es queda lluny de garantir la vertadera llibertat d’aquells que considerem que la vida ens pertany en exclusiva, i que aquesta convicció no admet limitacions ni ideològiques, ni morals.

La proposta aprovada pel Parlament de Madrid és molt garantista, potser massa i tot, fins al punt de ser molt més restrictiva del que convindria. Més enllà del reconeixement a l’objecció de consciència dels professionals sanitaris -que és un assumpte que caldrà gestionar adequadament per a que no esdevinga un obstacle per a l’aplicació efectiva de la Llei-, n’hi ha tres aspectes que poden provocar una efectivitat asimètrica d’aquesta segons des de quin indret d’Espanya es demane la seua aplicació.  

Una important limitació del projecte presentat al debat parlamentari és que sols serà possible acollir-se a la Llei per dos motius: malaltia greu i incurable o malaltia greu, crònica i invalidant. Una altra és que el ciutadà que vulga exercir el seu dret haurà d’estar capaç i conscient, la qual cosa margina a les persones amb problemes mentals que els provoquen dependència o que hagen entrat en coma. Caldria excloure d’aquesta limitació a aquells que abans hagueren manifestat en temps i forma –mitjançant el Testament Vital- el seu desig de no allargar inútil i penosament la seua vida.

La tercera limitació és la que ve de la mà dels terminis i de les instàncies que el peticionari ha de superar per a veure acomplir-se el seu desig de morir de forma digna. Primer caldrà l’opinió del metge responsable del pacient i després la d’un altre com a segona opinió. Se li atorguen quinze dies al primer i deu al segon, la qual cosa ja en summa vint-i-cinc dies que poden ser interminables. Però, encara queda la part més dura del que pot ser un calvari tremendament feixuc. Una Comissió d’Avaluació i Control Previ (formada a cada territori per consens entre el Ministeri de Sanitat i els governs autònoms) serà la que, finalment, si s’escau, haurà de dictaminar en el termini “més breu possible” la acceptació o no de la petició de l’interessat.

Massa dies per a les passes una i dues, i absolutament inacceptable la indefinició quant al temps de dictamen de la Comissió d’Avaluació. A més, aquesta comissió pot convertir-se en una trinxera inexpugnable en la que poden fer-se forts els sabotejadors de la pròpia Llei, aconseguint així que la seua actuació dilate insuportablement els terminis o que, finalment, faça que la Llei resulte paper banyat per raons aparentment administratives. Si això passa, serà perquè el Legislatiu no haurà estat capaç de posar negre sobre blanc un termini concret, i mantinga allò tan vague com a perillós de que el dictamen s’ha de produir en el temps “més breu possible”.

El doctor Luis Montes, qui va ser president de l’Associació Federal Dret a Morir Dignament (DMD),  sostenia que en Espanya es podia morir millor o pitjor segons el metge que et tocarà en sort. Tindria molt poca gràcia que la sentència del Dr. Montes mantiguera la seua validesa només substituint “metge” per “comissió”. Seria desitjable, llavors, que una Comissió avaluara el procés a posteriori, tal i com es fa a d’altres països, de forma que en cas de mala praxis la Fiscalia actuara contra els infractors. Confiem en les esmenes que puguen introduir-se durant la tramitació parlamentària de la llei.

Etimològicament, eutanàsia significa mort digna, entesa com la forma de finalitzar la vida sense patiment ni dolor. L’aprovació d’una llei que la permeta no obliga a ningú a fer-la servir. Aquells que no puguen integrar aquest dret en els seus paràmetres morals o ideològics en no fer-ne ús estaran estalvis. Ningú els ha d’obligar a morir sense dolor ni patiment, com ningú els obliga a divorciar-se, ni a avortar, ni a casar-se amb qui no els vinga de gust. És diu llibertat, i cadascun ha de gestionar la seua sense perjudicar la dels demés.

Sembla senzill, però per alguna estranya raó els enemics de la llibertat no ho entenen. Ni volen entendre-ho tampoc.

De Gran Bretanya a Colòmbia, de Catalunya al Canadà.

Diuen els que entenen que, pel que al Brexit respecta, ara és quan comença allò realment difícil. A partir del moment en què la Unió Europea i el govern de Sa Graciosa Majestat Britànica han de resoldre tots els aspectes concrets del divorci.

No obstant, des del punt de vista polític, aquesta controvertida separació presenta alguns aspectes que donen per a molt pel que fa a el com s'ha arribat a aquesta eixida dels britànics. El com en democràcia sempre és rellevant, tant i més quan el debat intern va polaritzar les posicions de partidaris i detractors fins convertir-les en irreconciliables.

Es va efectuar un referèndum, que va donar un resultat molt ajustat: 51.9 per cent a favor de l'abandó de la UE contra un 48,1 per cent en contra, i amb una participació del 72,2 dels electors. Per part d'aquells que volien marxar es va dir que havia estat un resultat concloent; mentre que els derrotats insistien en les mentides i la manipulació que havien confós o enganyat part dels votants a favor de abandonar la Unió. No obstant això, després la dimissió forçada de Theresa May, el Tory Party va designar com a successor a Boris Johnson, i aquest va revalidar la posició favorable dels Tories a l’abandó amb una indiscutible victòria electoral.

Es podria argumentar, per tant, que el resultat del referèndum ha estat confirmat pels britànics amb unes eleccions en què aquells que s'oposaven a l’eixida de el marc europeu han estat clara i àmpliament derrotats.

No participe d'aquesta visió. Crec que, sense negar que els que sostenen aquest argument tenen part de raó, el referèndum va ser determinant i, a partir d'ell, des 2016, el debat ja no va ser si era convenient o no per a Gran Bretanya estar dins o fora de la UE, sinó si el mandat sobirà dels britànics era eixir de la Unió sí o sí, amb acord o sense ell, o si era necessari un segon referèndum.

La meua posició sobre el tema és que un únic referèndum per majoria simple no és suficient quan una societat democràtica avançada ha de decidir sobre un assumpte capital, d'enorme complexitat, i ha de fer-ho en un context completament polaritzat, en què el debat intern s'ha convertit en una confrontació que ha simplificat fins a la caricatura les opcions a debat.

Ignacio Sánchez-Cuenca va publicar fa uns dies a Infolibre.com un article titulat "Una (lleugera) enveja", en el qual amb la claredat i la solidesa que acostuma deia que "la política britànica, tot i el caos d'aquests anys, ha tornat a demostrar les seues fortes arrels democràtiques". I afegia: "Encara que, en el plànol personal, estic més pròxim als defensors de la permanència, no puc deixar de sentir una (lleugera) enveja per com el sistema polític britànic ha afrontat el problema".

Sánchez-Cuenca advertia al difondre-ho en FB que el seu article "disgustarà a la majoria". En absolut en el meu cas, així que quan vaig compartir la peça en la mateixa xarxa social, vaig afegir el següent comentari: "No crec estar completament d'acord, aquesta vegada, amb tot el raonament de Sánchez-Cuenca. Però no em desagrada en absolut. El que passa és que, tot i valorar la solidesa de la democràcia britànica, crec que s'han vulnerat alguns principis bàsics d'una ètica elemental amb la què els partidaris del Brexit -no només, però sí principalment- han conduït la seva actuació. Pel que fa a les majories més o menys qualificades crec que és un tema punyent, i que les regles de joc s'han d'establir amb claredat abans de començar la partida. Ara bé, em sembla evident que davant un assumpte que fractura a la societat per la meitat, no podem -crec- prendre decisions a partir d' una majoria simple".

Ignacio Sánchez-Cuenca va tindre la gentilesa de respondre al meu comentari amb un altre en el que va escriure: "estic d'acord en que les regles cal decidir-les abans, no lamentar-se després. Els partidaris del remain estaven tan convençuts de guanyar que no es van preocupar per aquest assumpte. En publicacions i articles he defensat que, davant decisions crucials amb conseqüències de llarg termini, el criteri més equilibrat en un referèndum hauria de ser la majoria simple del cens electoral, no dels votants. Que si més no la meitat dels ciutadans (no dels electors) desitge el canvi".

La meua resposta, que ara considere excessivament llarga, va ser: Compartisc en bona part el que vas escriure a Infolibre, i encara més l'aportació que has apuntat ara. La meitat dels electors, i no la dels votants, és un requisit que em resulta tranquil·litzador. No obstant això, continua havent aspectes que em preocupen quan hem d’optar entre dues opcions tan complexes com antagòniques. El Brexit és un exemple perfecte del que dic, i tots tenim altres situacions més o menys semblants en la ment.

¿És suficient amb una única foto fixa de l'electorat en un moment concret per optar per l'opció A o l'opció B? Gairebé em resulta una proposta més pròpia d'una democràcia assembleària que d'una de representació. Si tornem al Brexit, coincidirem en que els britànics han pres una decisió -o dos, si comptabilitzem el referèndum i les últimes eleccions- de molt de recorregut, que tindrà efectes a mitjà i llarg termini. Però, l'assumpte s'ha dilucidat en un escenari híper polaritzat i sembrat de mitges veritats i de mentides senceres en què -en la meua modesta opinió- s'han imposat les pors actuals (la immigració, la interdependència dels estats, etc.), els clixés i la nostàlgia d'alguns, de molts, pels bons vells i idealitzats temps de l'Imperi Britànic.

Com sabem els aficionats a el futbol en aquests dies, les eliminatòries a un sol partit afegeixen emoció a la competició i, de vegades, donen resultats inesperats. Però una cosa és el futbol i una altra la política amb majúscula. És per això que m'incline perquè decisions de gran transcendència siguen preses per majories del tipus que proposes, però que es faça de forma reiterada, a doble partit com a mínim. És l'única manera que se m'acut perquè l'elector decideixca des del convenciment i no des de la resposta conjuntural més o menys emotiva".

Vaig concloure la resposta a Ignacio Sánchez-Cuenca comprometent-me a donar-li un parell de voltes més a l'assumpte, i aquí estic.

El tema, evidentment, és llarg i substanciós, així que només aportaré dues reflexions al voltant d'altres tants assumptes que connecte amb el debat anterior: un, el plebiscit en el qual a Colòmbia es va votar i rebutjar l'acord de pau signat entre el Govern i la guerrilla de les FARC; dos, el discutible escenari que proposen els separatistes, de votar a favor o en contra de proclamar la República catalana; i ho faré a la llum del que ha passat al Quebec, després dels referèndums de 1980 i 1995 .

El plebiscit de Colòmbia. Vaig escriure sobre ell a l'octubre de 2016: "Quan semblava segur que els colombians tancarien una llarguíssima etapa de violència política, després de cinquanta-dos anys de guerra, el resultat va llançar un ajustadíssim 49.79 de partidaris d'acceptar l'acordat a l'Havana, contra un 50.21 de contraris a fer-ho". Va semblar que els colombians van dir No a l'acord de pau, després de mig segle en guerra interna. No obstant això, hi havia votat tan sols el 37.44 per cent dels que tenien dret a vot, és a dir que dels gairebé 35 milions de censats dins i fora del país, escassos tretze milions es van acostar a les urnes; mentre que més de 21 milions no ho van fer. En aquella peça, arriscava una hipòtesi: "Potser una bona part dels colombians que va votar NO i, encara més, molts dels que no van votar, van expressar la seua disconformitat amb uns líders partidaris que no han estat a l’altura del que el país necessita, i que a més de utilitzar-los en les seues particulars lluites de poder, no han fet sinó traslladar als ciutadans una bona part de les responsabilitats que ells haurien d'haver assumit i desenvolupat abans, molt abans de convocar a la gent a les urnes".

La proposta de plebiscit a Catalunya. Des de les files independentistes s'argumenta, al meu parer amb raó, que caldria conèixer quina és la posició de la ciutadania de Catalunya pel que fa a l'encaix o no d'aquesta a l'Espanya actual, esgotat com està el marc definit en la Constitució de 1978, que és rebutjat, com evidencien els reiterats resultats electorals, per la meitat dels catalans. La polarització és màxima. El país s'ha dividit en dues parts clarament oposades, la qual cosa es fa evident en el terreny de la política partidària, dins i fora de Catalunya, i també al si de la societat catalana. ¿Seria operatiu i pertinent fer un referèndum concloent en el qual es preguntés als catalans el que se'ls va preguntar als britànics respecte a la permanència a la Unió Europea? Crec que no. I ho crec per les raons que ja he exposat més amunt: perquè estic convençut que decisions de gran transcendència han de ser preses amb majories molt qualificades (la dels electors i no la dels votants, com diu Sánchez-Cuenca), des el convenciment ple i informat i no des de la resposta conjuntural més o menys emotiva.

No avançaríem molt si en aquesta consulta guanyava el Sí o el No per un marge proper a aquestes xifres que parlen de dues meitats enfrontades en una i altra posició. Si la diferència en un sentit o un altre resulta tan curta, ningú podria afirmar que el resultat seria prou concloent com per tancar d'una vegada i per sempre el debat. D'això en saben molt al Canadà, i aquí s'ha parlat i es parlarà sobre l'anomenada Via Canadenca .

Aquesta expressió, com escrivia Adrian Shubert al setembre de 2017, fa referència a la Llei de Claredat que va aprovar el Parlament canadenc el 2000.

Ho explicava molt bé Shubert, i hauria de ser llegit amb molta atenció per partidaris i detractors de la independència de Catalunya. La llei va ser conseqüència del referèndum de 1995 al Quebec -el segon després del celebrat a 1980-, en el qual amb una participació del 93,52 per cent els separatistes van perdre per un marge insignificant, 50,58 front a 49,42, un diferència de 55.000 vots entre els 4.700.000 d'electors. El referèndum l'havia convocat el Govern de la província, del Parti Québécois, i la pregunta que es va fer als quebequesos -i només a ells- era: "Està vostè d'acord en que el Quebec esdevinga un país sobirà després d'haver oferit formalment al Canadà una nova associació econòmica i política en l'àmbit del projecte de llei sobre el futur del Quebec i l'acord signat el 12 de juny de de 1995?"

Després de l’ajustadíssim resultat, el Govern federal va remetre la qüestió al Tribunal Suprem de Canadà, que va dictar una fallo unànime en 1998. En la seua sentència, el tribunal va establir què: a) una declaració unilateral d'independència violaria tant la Constitució de Canadà com les lleis internacionals; b) una majoria clara dels secessionistes, a partir d'una pregunta clara, li conferiria una inequívoca legitimitat democràtica a la iniciativa de secessió; c) que si això passava, seria obligat que el Govern federal i les altres províncies encetaren negociacions amb Quebec, en les quals caldria conciliar els drets i obligacions de la població del Quebec i els de tots els canadencs.

El Tribunal també va dir que definir què significava l’expressió "una majoria clara" era una cosa que havien de definir els polítics i no els jutges. Després d'aquesta decisió, el Govern federal va presentar l'anomenada Llei de Claredat, que -com he apuntat- va entrar en vigor a juny de 2000.

Així doncs, a la vista dels resultats d'aquest petit exercici d'història comparada, en el qual hem anat de Gran Bretanya a Colòmbia i de Catalunya a Canadà, m'incline a recordar que, per si se'ns oblida, els problemes complexos no tenen solucions fàcils, i que, en matèria de plebiscits, quan els polítics no saben resoldre els problemes la temptació de passar la creïlla calenta als ciutadans comporta uns riscos que poden resultar excessius.

Per a concloure: per a decisions de gran calat, són imprescindibles majories contundents davant preguntes clares que, en qualsevol cas, quan es done un resultat en un o altre sentit, obligarà als que hagen de gestionar-lo a conciliar els drets i els deures de tots els afectats.

L'ús i abús partidista d'Amèrica Llatina.

Des de sempre hi ha hagut a Espanya diferències entre l'esquerra i la dreta a l'hora d'abordar qualsevol assumpte relatiu a l’Amèrica Llatina. Des de la mateixa forma de denominar a aquella regió. Mentre que la dreta, el conservadorisme espanyol, li agradava i li agrada parlar d'Hispanoamèrica, a l'esquerra, al progressisme espanyol, li venia de gust parlar d'Iberoamèrica ja des del segle XIX, encara que més recentment ha assumit que ha de denominar a la regió Llatinoamèrica o Amèrica Llatina.

El bloc conservador s'ha mantingut en unes posicions que connectaven l'Imperi en el qual no es posava mai el sol, l'anomenada evangelització i la llengua espanyola com a elements fundacionals d'aquelles terres amb la seua gent. Sempre ha parlat de la gesta dels conqueridors, fins al punt que el jove líder del Partit Popular, Pablo Casado, ha rebutjat la idea que Espanya colonitzés Amèrica i ha exalçat, des de la seua freqüent grandiloqüència, la "grandesa" d'Espanya, afirmant que "Nosaltres no colonitzàvem, el que fèiem era tenir una Espanya més gran". En aquesta longitud d'ona, encara pot trobar-se als que des del continent americà parlen d'Espanya com la Mare Pàtria, encara que siga aquesta una fórmula cada vegada menys usual. En aquest marc mental cal interpretar el cridaner èxit de vendes d'algun llibre que defensa de forma tan agressiva com poc fonamentada aquest "engrandiment", suposadament atacat per una llegenda negra promoguda pels "ancestrals enemics d'Espanya".

El bloc progressista s'ha mostrat sempre, no és cap sorpresa, molt més plural, menys homogeni que el conservador. No només va assumir el concepte d'Iberoamèrica amb l'afany d'incloure al Brasil i la llengua portuguesa, sinó que va acceptar sense problemes el d'Amèrica Llatina que és el que, per influència francesa, van adoptar la major part dels naturals de les terres al sud del Riu Gran. A partir d'aquesta posició comuna, l'esquerra, la reformista i la que és més aguerrida, han tendit a sostenir una idealització molt acrítica del que ha estat la història recent d'Amèrica Llatina, entenent per tal la que transcorre des de la victòria dels revolucionaris cubans a finals de la dècada dels anys cinquanta de segle passat.

L'esquerra espanyola ha quedat pràcticament ancorada en clixés dels anys seixanta i setanta, i la constatació reiterada i indiscutible que el subcontinent americà és la regió més injusta i més desigual de la planeta, unida a la violència extrema que ha patit –incloent-hi Terrorisme d'Estat i violacions apocalíptiques dels drets humans- han conformat una imatge dual i bastant maniquea de l’Amèrica Llatina del segle XXI, molt semblant a la vigent durant les dècades finals de segle XX.

Les terres que van des de la frontera sud dels Estats Units fins a la Terra del Foc constitueixen, a ulls d'una bona part de les esquerres espanyoles, una terra d'insurgència, una terra en la qual encara són possibles les utopies emancipadores, els somnis d'una transformació radical que acabe d'arrel amb la injustícia i la desigualtat feridores d'aquelles terres. L'escriptora xilena Marcela Serrano, en declaracions motivades per l'edició d'una de les seues novel·les, ambientada al Xiapas dels temps del Subcomandant Marcos, afirmava en 2001: "En alguna part del seu subconscient, els estrangers [i els espanyols d'esquerres entre els primers] sempre busquen respostes a Amèrica Llatina. Crec que té a veure amb l'orfandat revolucionària, amb la possibilitat de creure que les utopies encara són possibles".

Dretes i esquerres espanyoles s'han embrancat amb vehemència en l'atac als seus antagonistes ideològics americans i en la defensa tancada d'aquells a qui consideren els seus afins.

No només els franquistes, també els seus hereus actuals es van mostrar i mostren sempre benèvols davant els abusos repressius dels seus amics llatinoamericans, com es va fer evident, per exemple, quan el general Pinochet va ser detingut a Londres per ordre de jutge Baltasar Garzón des de l'Audiència Nacional. O, més recentment, amb l'expulsió del poder d'Evo Morales a Bolívia. En paral·lel, han estat i són extremadament bel·licosos contra les opcions de govern vinculades al populisme d'esquerres, com per exemple el que representa el bolivarianisme o, amb més tradició, el marc ideològic que pot connectar-se amb el castrisme cubà, fins i tot ara que tots dos viuen les seues hores més baixes.

Les esquerres, per defecte, simpatitzen i s'identifiquen amb aquells que les dretes denigren de manera que, sovint, resulta fins i tot grotesca per desmesurada i sense base empírica tan gran desqualificació. Amb freqüència i, potser com a efecte induït, la defensa que les esquerres hispanes realitzen en benefici d'aquells qui enarboren la bandera de la igualtat i de la justícia social es fa de forma completament acrítica, de manera que l'ètica cega a l'analítica.

Defensar el règim de Daniel Ortega, el sandinista reconvertit en tirà, com negar que el sistema cubà està obsolet i és irreparable, o tancar els ulls davant la degeneració del bolivarianisme que va impulsar Hugo Chávez, són expressions d'aquesta obcecació a negar la realitat, en refugiar-se en els records dels vells bons temps o, senzillament, en donar per bons els discursos sempre auto exculpatoris dels líders de l'esquerra anomenada bolivariana. Alberto Garzón, jove i flamant ministre de consum en el recent govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem, comunista militant, va esborrar fa poc un tweet de 2012 en el què deia, literalment, "L'únic país al qual el model de consum és sostenible i té un desenvolupament humà alt és... Cuba".

Massa ideologia i poca informació concreta la de l'economista Garzón. Efectivament, Cuba figura a la llista de països segons l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de 2018 en el lloc 73 del segon contingent d'estats, al qual Nacions Unides etiqueta com a països de Desenvolupament Humà Alt. Cuba es troba per davant de, per exemple, Mèxic (74) i el Brasil (79); no obstant això, està per darrere d'Iran (60), Costa Rica (63) o Albània (68). En el primer grup, però, hi ha cinquanta-nou països, encapçalats per Noruega, amb Espanya al lloc 26, Xile (44), Argentina (46) o l'Uruguai (55).

Així doncs, quan el jove ministre afirma que Cuba té un desenvolupament humà alt tècnicament no menteix, ja que així ho classifica el PNUD, però l'etiqueta indueix a engany si no s'adverteix que hi ha sis desenes de països que tenen un IDH Molt Alt, el que obliga a matisar la rotunda afirmació del jove líder d'Esquerra Unida. Ara bé, allò del "model de consum sostenible" entra ja en l'apartat de l'humor negre. Els cubans del carrer porten a hores d'ara seixanta anys amb una cartilla de racionament que amb prou feines permet sobreviure a la població una part del mes.

És cert que l'enduriment de l'embargament nord-americà decretat per Donald Trump ha empitjorat la situació de Cuba, però Alberto Garzón no és més que un exemple de com bona part de les esquerres espanyoles es neguen a acceptar una cosa que des de l'anàlisi històrica s'ha escrit fa vint anys: que la revolució social experimentada per Cuba des de 1959 va fracassar de manera definitiva quan va desaparèixer la Unió Soviètica.

Les recents tribulacions d'un altre ministre del govern de Pedro Sánchez, José Luis Ábalos, han estat de pronòstic reservat després de saber-se que s'havia reunit secretament amb la vicepresidenta de Veneçuela, Delcy Rodríguez, a l'aeroport de Barajas. La lloctinent de Nicolás Maduro té prohibida l'entrada en el territori de la Unió Europea.

La trobada entre el ministre espanyol i la dirigent bolivariana s'ha convertit en un motiu a partir del qual les dretes han atacat amb la desmesura que acostumen al novíssim i inexpert govern de Sánchez. Primer es va negar tal trobada, però aviat va arribar el sainet de les matisacions, els aclariments i les argumentacions pel que fa a l'on i el quant de la reunió entre Ábalos i Rodríguez. S'especula a propòsit d'una suposada intenció del règim de Nicolás Maduro per generar un greu incident diplomàtic amb Espanya, amb la intenció de desviar l'atenció sobre els gravíssims problemes interns del seu país. El succés, en aquesta lògica, hauria estat el resultat que Ábalos fos l'encarregat de avortar-lo. En qualsevol cas, estem davant d'un problema absolutament menor magnificat per les dretes i maldestrament defensat pel govern.

La coincidència d'aquest desagradable assumpte amb la visita de Juan Guaidó, l'autoproclamat president de Veneçuela, reconegut per la Unió Europea i de manera explícita per Espanya i el govern de Pedro Sánchez, ha servit per fer explícites totes les costures que presenten els usos polítics i partidaris confrontats d'Amèrica Llatina entre les dretes i les esquerres.

El PP, amb Vox i Ciutadans fent-li els cors, es refereix a l'actual govern com una "coalició social-comunista i bolivariana", en l'explotació d'una veta que va descobrir fa anys per intentar desacreditar Podem: la d'un suposat finançament il·legal de aquest partit procedent de Caracas. Tot i que els tribunals, fins al Suprem, han rebutjat en repetides ocasions les acusacions dels conservadors, ells segueixen roda i volta amb els seus escarafalls.

Veneçuela apareix en l'escenari polític espanyol cada vegada que les dretes consideren que és oportú per als seus interessos. Es la fa servir com a arma d'agressió, de desgast del govern i de la figura de Pedro Sánchez, a qui pinten com subordinat als designis perversos del seu soci Pablo Iglesias. Les dretes hispàniques mai han sabut perdre quan les urnes i l'aritmètica parlamentària els han estat desfavorables, i la seua resposta sempre ha passat per des-legitimar la victòria dels seus adversaris. Les relacions entre el govern de Madrid i els de les diferents repúbliques llatinoamericanes són amb freqüència munició artillera per a aquestes dretes desbancades del poder que creuen els pertany per dret natural. El recent incident a La Paz, quan diplomàtics i policies espanyols van anar a no se sap què a l'ambaixada de Mèxic, és una prova més que no hi ha límits a l'hora d'atacar el govern de Pedro Sánchez.

Sense que s'hagen explicat les raons, el president espanyol no va rebre a Juan Guaidó en la seua recentíssima visita, qui només va poder entrevistar-se amb la nova ministra d'afers exteriors, Arancha González Laya. El PP i les altres dretes van rebre a Guaidó a Madrid, a l'Ajuntament i a la Comunitat, com un autèntic cap d'Estat, amb tota mena d'honors i compliments, entrant en un terreny de les relacions internacionals tradicionalment reservat a el govern central.

En aquesta teatralització, només faltava que el desgraciat episodi entre Ábalos i Delcy Rodríguez s’unira a la més que maldestra política de comunicació del govern de Sánchez. Ni s'ha explicat bé el que va passar a Barajas, ni perquè Sánchez no va rebre a Juan Guaidó, a qui va reconèixer de forma discutible fa uns mesos. En teoria, Espanya pot o no reconèixer un govern, però no tant a un president auto designat. En qualsevol cas, són assumptes que barregen variables i plànols de la realitat al gust i manera dels que pretenen obtenir rèdits polítics partidaris de qualsevol situació que els hi ho permeta.

Seguim com sempre. Les dretes amb foc granejat sobre tot el que es mou a contrapèl dels seus interessos en relació amb l’Amèrica Llatina. I les esquerres, confonent desitjos i realitat, afectades de la seua incapacitat per superar els seus mites tronats, negant-se a dir les coses pel seu nom quan suposats governs d'esquerra es veuen despullats per la seua incapacitat i per la seua facilitat per a, fins i tot, recórrer a la violència per reprimir als seus opositors. Res de nou, doncs. A Espanya continuem instal·lats en la lògica perversa de l'ús i l'abús partidista d'Amèrica Llatina.

El Procés català com un llarguíssim i extenuant pla-seqüència.

1917 és la darrera pel·lícula de Sam Mendes, i està tenint un gran èxit entre la crítica cinematogràfica i, pel que sembla, també entre un amplíssim sector del públic entre el que no em trobe. A més que ja n’ha obtingut dos Globus d’Or (millor pel·lícula i millor director), està nominada en deu categories dels Premis Oscar (a més de millor pel·lícula i director, al millor guió). Una de les característiques més brillants que tothom destaca de 1917 és que Mendes ha elaborat dues hores de cinema en unir dos plans-seqüència que submergeixen l’espectador en l’horror de la I Guerra Mundial de la mà de dos simples soldats, els quals reben una orde quasi impossible que -en una cursa contrarellotge- els obliga a travessar les línies enemigues. Mendes porta a l'espectador a arrossegar-se pel fang i la sang, entre els cadàvers d'homes i animals, i a suportar el terror de l’artilleria i els franctiradors.

Segons els que saben de cinema, un pla-seqüència és una tècnica de rodatge que consisteix en la realització d'una presa sense talls durant un temps bastant dilatat. L’objectiu de Mendes en 1917 és filmar el seguiment exhaustiu i detallat dels personatges en un escenari tan terrible com el descrit.

Trobe que allò que en diguem el Procés català és una mena de gegantesc pla seqüència que dura ja anys, en el que els nombrosíssims personatges no es mouen en un escenari bèl·lic però sí en el d’una dura i terrible confrontació. Si fos una pel·lícula, podríem dir que el director no vol donar ni un minut de descans els espectadors, i els actors principals posen tot el seu empeny en que així siga.

Ni els independentistes ni els seus adversaris donen treva al públic, és a dir els ciutadans. No n’hi ha dia en el que no tinguem un sobresalt, una desqualificació, una amenaça, una fanfarronada, un nou element de tensió, ja siga en el terreny de les declaracions pujades de to o en el de la legislació vigent. Els tribunals de justícia no són tant una instancia d’esclariment de la legalitat o la justícia, sinó més aviat una eina contra els adversaris (per a alguns els enemics); ja siga amb l’amenaça d’una sentència, ja siga amb l’amenaça de desobeir-la.

Els darrers fotogrames del pla-seqüència han estat les declaracions del major Trapero davant l’Audiència Nacional, encara acusat de rebel·lió, i la confirmació de la pèrdua de la condició de diputat de Quim Torra després la confirmació per part del Tribunal Suprem de la més que discutible decisió de la Junta Electoral Central. El nexe d’unió entre aquests fotogrames han sigut unes sorprenents declaracions des de la presó de Lledoners d’Oriol Junqueras, en entrevista al diari El País.

Més enllà que des d’algun sectors de l’independentisme s’ha volgut llevar importància al que Josep Lluís Trapero està declarant a Madrid, tot qualificant-lo d’opinions personals d’un senyor –temps arrere un heroi venerat, ara un traïdor miserable- que no és independentista, són massa coses les que ha dit el Major que van molt més enllà del terreny de l’opinió d’un ciutadà tan rellevant com era el comandant en cap dels Mossos d’Esquadra. A més d’altres consideracions a propòsit del dia a dia de la relació entre el Govern de la Generalitat i els Mossos, a més de les virtuts públiques i dels vicis privats, potser el més destacable que Trapero ha dit en seu judicial són dues coses: que va advertir el Govern de Puigdemont que no comptés amb el Cos policial per fer la independència, i que els Mossos tenien preparat l’operatiu per detindre tot el govern, incloent-hi el Molt Honorable President si rebien ordes del poder judicial. Això no són opinions, això són dues afirmacions que, a més de no derivar-les olímpicament a massa, convindria conservar vives a la memòria. 

Conservar-les pel seu valor intrínsec i perquè confirma que amb els Mossos d’Esquadra, si més no amb els que ara són, Catalunya no podria sumar-se a la llista dels fins ara vint països del món que no compten amb exèrcit. Costa Rica és el més citat quan es parla del tema, però comparar el Principat amb el petit país centreamericà o amb Islàndia (que té un acord de defensa amb els Estats Units) resulta poc aconsellable. No diguem ja comparar Catalunya amb el Vaticà, Andorra, Mònaco, Panamà o altres països de pareguda envergadura.

L’entrevista a Oriol Junqueras que va publicar El País hauria de ser conservada al costat del testimoniatge de Trapero. Llegir-la causa certa perplexitat per dues raons: pel to incomprensiblement groller i impropi d’un home que passa per estadista, i per l’afirmació/amenaça quan, a pregunta del periodista, respon: "La lliçó de 2017 és que ho vam fer per poder tornar a fer-ho". El líder d’ERC, a més, connecta la posició del seu partit envers l’aprovació dels pressupostos de 2020 a com vagen les negociacions amb el govern de Pedro Sánchez, aquelles que van pactar a canvi de l’abstenció en la investidura.

Més enllà que Junqueras porta més de dos anys injusta i innecessàriament en presó, i això ha d’haver-li afectat com afectaria a qualsevol; i més enllà que té raons sobrades per a desconfiar de Pedro Sánchez en particular i dels socialistes en general, és difícil acceptar que el líder d’ERC no siga plenament conscient que l'única via per tornar a la política de pactes sobre Catalunya és la que s'ha obert amb el nou govern.

Molt probablement, arribarà un moment en el que ERC haurà de decidir-se per un dels dos papers que està representant alhora des de fa massa i que, segurament, tenen una explicació en clau interna catalana, però que no són comprensibles de l’Ebre ençà. Al debat d’investidura, Gabriel Rufián va aparèixer com un home d’Estat sense perdre un gram de contundència i claredat, però la diputada Montse Bassa es va confondre d’escenari per a realitzar un alleujament personal quan estava en ús de la paraula en nom del seu grup. I això va ser una alegria inesperada per a les tres dretes que encara estaven desconcertades pel fons i la forma emprada per Rufián.

ERC ha d'assumir els inevitables costos polítics per tindre la valentia de reconduir el problema català a les meses negociadores, si realment és això el que desitja com afirma sovint. Amb la tossuderia de mantindre dos discursos, els republicans posen al Govern de Madrid als peus dels cavalls, i poden acabar per fer malbé l’única eixida que és imaginable –encara que amb un munt d’obstacles i d’enemics a superar- quant a la situació a Catalunya mitjançant l’inici de la desescalada de tensió que a ningú beneficia, tret dels més radicals dels confrontacionistes de les dues vores del riu.

El procés català no podrà ser com un pla-seqüència que comença en 2012 i finalitza amb el reconeixement internacional de la República Catalana.

No serà possible, ni raonable, una nova DUI. Amb la població catalana dividida quant a la independència en un 50/50, una confrontació a camp obert amb l’Estat, a més de suïcida, seria el desastre per a Catalunya i per a Espanya. ¿Algú creu, seriosament, que qualsevol govern de Madrid pot negligir les seues obligacions amb la població no independentista? ¿I què hauria de fer eixe Estat en una situació de desobediència radical i després que s’arriés la bandera espanyola a la Plaça de Sant Jaume?

Una conjuntura com l’actual, amb un govern de coalició a Madrid com l’actual és –diguem-ho clar- un bé valuós per a tota la ciutadania progressista que els d’ERC haurien d’ajudar a preservar. Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i la resta de ministres estan jugant fort a diversos fronts, tant i més perquè les dretes polítiques, periodístiques i judicials estan decidides a tot per tal que la legislatura siga el més curta possible. No parlem dels elements del PSOE, com el manxec Page que és un quintacolumnista declarat de La Moncloa, o dels problemes que vindrien de la mà de noves desobediències al Tribunal Suprem (veurem què passa amb Quim Torra) o de nous desafiaments al poder polític o el judicial (veurem que passa amb Roger Torrent).

Ara per ara, en l’escenari macro, l’espanyol, tota la despesa política, tot el desgast està correguent a càrrec del PSOE i d’Unides Podem. El Govern Sánchez no pot aparèixer davant l’opinió publica com el pagafantas dels republicans catalans. El país necessita una legislatura quant més llarga millor. Necessita aprovar pressupostos. Necessita derogar, tot i que no siga en la seua totalitat, la reforma laboral de Rajoy. Necessita modificar el Codi Penal, i sintonitzar-lo amb la legislació europea. Necessita continuar amb el desenvolupament de polítiques socials que pal·lien de forma sensible la injusta distribució social de la càrrega de la crisi de 2007 que va fer Rajoy. Necessita estabilitat i tranquil·litat per afrontar amb forces i ànim com negociar i com pactar el que més convinga amb els sobiranistes catalans.

Res d’això serà possible si l’actual govern de Madrid cau i ens aboca a eleccions. El PP de Pablo Casado avança sense carta de navegació seguint la popa de Vox, i Ciudadanos està pràcticament amortitzat com a partit. Si ERC no es desmarca de Junts per Catalunya; si no assumeix la seua part dels costos, entenent que una bona part de la ciutadania de Catalunya prefereix pactar abans que confrontar, el pla-seqüència del Procés acabarà com el ball de Parra: sense cordes ni guitarra.

Cuba, un vaixell amb rumb de col·lisió contra un iceberg.

Foto: Eduardo Palomares (Granma)

Espanta llegir notícies que arriben de Cuba. La darrera, la de la carència de gas liquat del petroli (GLP) per a consum domèstic, segons ha reconegut fins i tot el diari oficial Granma. L’únic diari del país ha reproduït una nota de la Unión Cubapetróleo i del Ministerio de Energía y Minas: “Els inventaris que actualment hi ha al país no cobreixen el consum, pel que han existit afectacions a la venda normada i alliberada de GLP i només es pot garantir per als centres que brinden serveis bàsics a la població”.

Granma, com sempre, culpabilitza als Estats Units i a l’enduriment de la seua política decretat per Donald Trump, qui fa tot el possible per donar satisfacció als republicans anti-castristes de Florida i, a més, per desviar els focus que l’apunten en el procés d’impeachment al que està sotmès.

A l’òrgan del Partit Comunista de Cuba (PCC) podem llegir: "Com sap la població, el 26 de novembre de 2019 va ser publicat que EE. UU. sancionava injustament a la Corporació Panamericana S.A. (...) [Aquesta] tenia contractat el subministrament de GLP que garantiria sense afectacions el consum de la població i dels sectors estatal i no estatal, però els proveïdors es van negar a realitzar els lliuraments planificats per a finals de desembre i inicis de gener. Des del moment en què la Corporació Panamericana S.A. va ser sancionada s'han estat realitzant gestions per aconseguir el subministrament de GLP des d'altres mercats, la qual cosa no s'ha aconseguit concretar. Continuen les accions per aconseguir la importació de GLP. Finalment, la Unió Cubapetróleo exhorta la població a adoptar mesures d'estalvi i ús eficient del gas liquat".

A les mancances de tot tipus que pateix de forma crònica la població de l’illa caribenya, amb major cruesa des de la desaparició de la Unió Soviètica en 1991 -fet que va encetar el duríssim Període Especial del que Cuba no ha acabat de recuperar-se-, ara s’ha afegit la manca de combustible per a poder cuinar a les llars cubanes.

És terrorífic –i escandalitza- llegir notícies de premsa de fa trenta anys, com la que publicava el diari El País el 15 de desembre de 1990, sota el títol Enero en Cuba. El Mur de Berlín ja havia caigut, però ni els més reconeguts sovietòlegs imaginaven que a la URSS a penes li’n quedaven dotze mesos de vida. En la notícia, informava el diari espanyol que els governs de L'Havana i Moscou no havien signat encara el nou acord comercial, particularment sobre farina i petroli, indispensables per a la vida quotidiana de Cuba. A més, es donava compte de la visita del Cap de Departament d'Amèrica Llatina del Ministeri soviètic d'Afers Exteriors, Valeri Nikolalenko, qui havia afegit nous interrogants sobre les relacions comercials entre els dos països en afirmar que la URSS aplicaria a Cuba "el més suaument possible, les seues noves normes per no perjudicar massa l'economia de l'illa”. Les "noves regles" del comerç amb la Unió Soviètica –que representava ni més ni menys que el 80% dels intercanvis cubans amb l'exterior-, consistien en pagar els subministraments de Moscou en divises, i d'acord amb els preus de les diverses mercaderies en el mercat internacional.

El diari El País informava que persistia la incertesa per les dificultats internes del govern de Gorbatxov, les que no havien permès a la URSS complir els compromisos que tenia signats amb L’Havana per a 1990. Era lògic, per tant, que per a 1991 hi hagueren dubtes sobre la capacitat de la Unió Soviètica per complir amb futures entregues.

Els soviètics asseguraven mantenir el seu suport polític a L’Havana, i havien comunicat als dirigents cubans que tenien la intenció d'incloure la situació del país en l'ordre del dia de la propera cimera que anava a celebrar-se entre George Bush i Mijail Gorbatxov a Moscou. Des del convenciment que l'hostilitat de Washington cap a Cuba ja no tenia sentit en un hemisferi occidental que havia superat la guerra freda, la URSS volia alleugerir-se del que li significava la càrrega cubana amb l'aixecament del bloqueig econòmic nord-americà, imposat 30 anys arrere.

Han passat tres dècades des d’aquell 1989, ha mort Fidel Castro i el seu germà Raúl que el va succeir deixà la presidència de la República a Miguel Díaz-Canel en 2018, però el govern cubà continua sense resoldre problemes centrals, estructurals, essencials per a la població del país; i continua descarregant tota la responsabilitat en l’enemistat bel·ligerant de Washington, com si ells no pogueren fer cap altra cosa que resistir les envestides i les agressions del govern de torn a la Casa Blanca; com si les dues úniques possibilitats per a Cuba i els cubans foren resistir o morir. “Socialisme o mort” va ser la patètica i dramàtica consigna establerta per Fidel Castro des dels anys del Període Especial.

Raúl Castro digué en 2009, quan ja era president i quan havien minvat els efectes més durs del Període Especial, que era imperiosa la necessitat de tornar-se’n cap a la terra, de fer-la produir més. Havia insistit en que bona part de la terra de conreu estava ociosa, o deficientment explotada, i que no podrien sentir-se tranquils mentre hi hagués una sola hectàrea sense ocupació útil. Va ser en aquell discurs, commemoratiu dels cinquanta anys de la Revolució, quan el dirigent va afirmar, per a sorpresa de molts dels que l’escoltaven: "No és qüestió de cridar Pàtria o mort, a baix l'imperialisme, el bloqueig ens colpeja i la terra aquí, esperant per la nostra suor”.

Doncs bé, una dècada després, avui, el règim cubà no sols no ha resolt el problema de la producció agrària, ni el de l’alimentació en general, sinó que ha esclatat el de la carència de GLP, essencial per al consum domèstic.

El Granma no parla ni de terminis ni de vies de solució del problema, i es limita a informar que des del govern s’estan “realitzant gestions” amb altres mercats [sense explicar com aquests superaran les sancions de Washington], però sense identificar-los i, encara menys, sense establir terminis de resolució del greu problema. El diari oficialista es limita a demanar mesures d’estalvi a la població.

No és difícil imaginar les tremendes conseqüències que una situació així tindria per al govern de qualsevol país. A Cuba, sembla, no passa res. Però sí està passant i el descontentament ja és evident als carrers, tot i la por a la mà repressora del règim. Tot amb tot, no estem davant una situació novedosa.

Fa trenta anys, en 1989, la notícia d’El País sobre les converses cubano-soviètiques ja parlava del descontentament de la població davant la falta de productes a la venda, que s'expressava per tot arreu, a les cues, als transports col·lectius, etcètera; fins i tot en les assemblees de base del partit comunista. Les crítiques, semblaven –segons El País- haver superat els límits tolerables pels dirigents cubans. Carlos Aldana, llavors secretari del Comitè Central del PCC, encarregat de la ideologia i de les relacions internacionals, va intervindré per aplacar els ànims encesos i per demanar que s’evités l’error de “teoritzar sobre el que ens falta, [i] negar o injuriar el que hem aconseguit".

Trenta anys després, el 16 de gener de 2020, Granma recull declaracions del president Díaz-Canel, qui –sense abordar el problema concret del GLP- ha fet èmfasi en “la necessitat de mantenir anàlisis rigoroses, detallats i sistemàtics durant tot l'any, [sobre] les qüestions rellevants per al treball de Govern en les seues diferents instàncies (...) Tot això sense descuidar ni un minut les quatre prioritats fonamentals definides per a l'any: l'enfrontament a la plataforma colonitzadora de l'imperi; la defensa del país; l'intens exercici legislatiu que permetrà implementar el que preveu la Constitució; i la batalla econòmica, dins la qual les mesures d'estalvi tenen un paper decisiu”.

Més i més de la mateixa medicina de sempre: xerrameca. Resistir i resistir, sense saber ni com ni fins a quan, i sempre eludint qualsevol tipus de responsabilitat.

Cuba resisteix, però no serà indefinidament que ho aconseguirà. Tard o d’hora haurà de variar el rumb. El vaixell –acceptem la metàfora- va directe contra un impressionant iceberg, però el capità i els seus oficials es neguen a acceptar què, efectivament, és un iceberg. Venen a dir que és una creació virtual, un efecte òptic creat pels enemics de la naviliera, que volen desviar el vaixell de la seua ruta. Però el iceberg és real, i el vaixell Cuba xocarà més prompte que tard amb la impressionant massa de gel i s’enfonsarà. Els costos, de tot tipus, seran incalculables.

Sempre ha tingut problemes amb la realitat el règim cubà. Fa massa anys que tot es carrega a l’enemiga relació amb els Estats Units; àdhuc ara. És cert que l’embargament, anacrònic i injust està encara vigent, però no explica tot el que passa a l’illa. Com sempre s’ha fet, denunciar l’origen extern dels problemes interns ha eximit el règim d’enfrontar-se amb la realitat de la seua inviabilitat en el món de l’era post-soviètica.

El problema amb el GLP n’és una bona mostra de la incapacitat per a entendre de manera efectiva la realitat de l’economia cubana i, alhora, de la voluntat per negar les seues mancances. És cert que l’agressiva política de Trump explica una part del problema amb el gas liquat, però n’hi ha més.

L’economista Elias Amor Bravo, fent servir dades de l’Oficina Nacional d’Estadistica i Informació (ONEI) del govern cubà ha escrit que, en el període 2012-2017 (que són les últimes dades publicades), la producció nacional de GLP va ser de 53,3 mil tones/any, una xifra clarament insuficient per al consum intern, estimat en 129 mil tones/any; per la qual cosa Cuba s’ha vist obligada a importar la resta. S’ha hagut d’importar una mitjana de 87 mil tones/any, gairebé el doble de la producció interna cubana. Hem de dir que el GLP es fa servir en la seua totalitat en el consum de les llars, ja que no té aplicacions a la indústria o els serveis. Sorprèn, i molt, que el govern no haja tingut una política de generació de reserves de GLP per a fer front a situacions com l’actual.

La conclusió d’Amor Bravo és contundent. Tot i que les famílies cubanes van augmentar sensiblement el consum de GLP entre 2010 i 2017, el proveïdor del servei, l'Estat, ha sigut i és incapaç d'atendre les necessitats de la població, i el desabastiment està provocat pels límits de la capacitat productiva interna i per les dificultats per a comprar-lo a l’exterior. Aquesta –conclou Amor Bravo- “és la història, ben coneguda per tots els cubans. Una societat que no només no pot triar lliurement el que vol consumir, sinó que viu racionada perquè qui s'encarrega de produir és ineficient i improductiu”.

Aquest mateix economista ja havia insistit en 2019 en una idea que no és nova, però que –continuem amb la metàfora- sembla un iceberg virtual per a la direcció del PCC: que el model econòmic cubà no ne dóna per a més, que l’economia està en fallida completa, absoluta i irrecuperable. Els quatre motors de l’economia cubana estan parats o quasi: l’intercanvi comercial, la inversió estrangera, el turisme i les remeses dels que van marxar i envien recursos als familiars que queden a l’illa.

Les exportacions, incloent-hi entre elles les persones que ixen en missió com a mà d’obra qualificada i barata (a Veneçuela i altres països), estan a la baixa: en 2018, la relació entre exportacions i importacions està per sota del 20 per cent, una xifra de les més baixes del planeta. Cuba, a més, no està en condicions de pagar les seues importacions perquè els limitats ingressos en l’exterior l’impedeixen atendre correctament el pagament als proveïdors. La inversió exterior està llastada per la manca de seguretat jurídica i per l’asfixiant burocràcia del país, a més de per la corrupció. El turisme està aturat perquè pateix els problemes del transport i les limitacions imposades pels Estats Units a les companyies i empreses que negocien amb Cuba. Les remeses dels emigrants, tradicionalment injuriats, insultats i castigats pel règim, són una font de divises fonamental però fluctuant i de volum incert.

El vaixell avança cap a l’iceberg amb rumb inalterable, i la col·lisió està assegurada. Caldria, doncs, modificar-la però... posant proa cap on? Ni és possible per al règim canviar-ho tot per a que no canvie res, ni és possible encetar una mena de perestroika caribenya que tindria uns resultats pareguts a la de Gorbatxov. Llavors, que fer? De moment, amb xifres creixents, tots els que poden fugir de l’illa, tots els que poden abandonar el vaixell, saltar per la borda, estan fent-ho.

El tràgic final d’aquell procés revolucionari que va encisar i va il·lusionar tanta gent progressista fa seixanta anys, dins i fora de l’Amèrica Llatina, està pròxim. L’iceberg és real, i el vaixell sembla governat per incapaços o per suïcides.