Mentides i periodisme.

Està tenint èxit d’audiència una sèrie nord-americana, The Newsroom, que pivota sobre la redacció d’un telenotícies de nit, conduït per un carismàtic i polèmic periodista; una estrella informativa d’una cadena per cable. És un home conservador però d’elevada deontologia professional, que es declara afí al Partit Republicà, però que és odiat per bona part dels seus correligionaris atés que no dubta en ser ferotgement crític amb algunes actuacions dels líders del partit o amb algunes de les posicions polítiques dels republicans. És un periodista de gran prestigi, bastant cínic, i temible en les seues entrevistes en directe, on repregunta implacable fins a despullar les mentides o els interessos ocults d’aquells que es posen davant la seua llengua afilada. El seu nom és Will McAvoy, i està interpretat per l’actor Jeff Daniels, qui va ser guardonat en 2013 amb el Primetime Emmy al millor actor per aquesta sèrie.

Els capítols resulten interessants especialment per a acostar-nos a la comprensió de com funciona el món de la televisió als Estats Units, de com estan d’imbricats els interessos comercials dels mitjans de comunicació amb els empresarials i amb els polítics, i això amb la cruesa que sovint mostren les sèries o les pel·lícules d’aquell país, completament descarnades en aquest sentit. L’acció passa durant la primera presidència de Barak Obama, al qual la cadena televisiva, l’ACN (Atlantis Cable News), li té posada la proa. Però, tot i amb això, McAvoy és crític, però molt professional. Això ja irrita prou els republicans, però el que més els provoca és la seua posició bel·ligerant i implacable contra les bajanades de les que fan bandera els del Tea Party.

N’hi ha coses per les quals el periodista no està disposat a passar, la qual cosa li costarà un dur enfrontament amb l’accionista majoritària de l’ACN que estarà a punt de costar-li no sols el lloc de treball, sinó la carrera professional.

En un dels episodis arriba a l’ACN, com a d’altres mitjans informatius dels EEUU, una notícia d’una quasi desconeguda agència de l’Índia, país que Obama va a visitar en dates pròximes. La nota informativa que arriba diu que la visita d’Obama costarà 200 milions de dòlars.

Amb eixa notícia de partida, apareix una primera rèplica als EUA que la confirma i afegeix que seran 200 milions “al dia”, i que com va a durar 10 dies (llarga visita en la història de la diplomàcia recent, per cert), les despeses presidencials seran 2.000 milions. Una tercera incorpora una nova dada: el seguici que durà Obama estarà composat per 3.500 persones. Finalment, una quarta, afegeix que Obama serà acompanyat per més de trenta navilis de la US Navy, quasi un terç de la marina dels EUA. Eixa bola anirà fent-se cada cop més gran i, des de les files republicanes només la veu de Will McAvoy s’aixecarà per a desmentir-la i per a denunciar el bulo informatiu.

Tornem a casa i deixem la ficció televisiva. Durant la sessió del Congrés de dimecres passat, amb motiu de la votació sobre la pròrroga de l’estat d’alarma, Pablo Casado va pujar a la tribuna exhibint un informe australià, publicat per un desconegut Institute of Certified Management Accountants (ICMA) d'Austràlia, que afirma, literalment, que la gestió espanyola de la crisi del COVID 19 és la pitjor del món. El líder del PP va exhibir el document com una prova indiscutible i objectiva del desastre i la incompetència de les que acusa al govern de Pedro Sánchez dia rere dia.

Lògicament alguns periodistes que mereixen el títol van posar-se a aclarir qui era l’institut australià i quina la seua solvència. El resultat va ser demolidor per a Pablo Casado i el PP: el document australià que situa Espanya com el pitjor país en gestionar la pandèmia ni és un informe, ni ho ha fet un equip, ni són investigadors científics o acadèmics. Es tracta d'una empresa de gestió comptable i financera formada per una xarxa de consultors, que es dediquen fonamentalment a afegir valor empresarial i estendre certificats de negocis.

Entrevistat per la Cadena SER, el seu autor, comptable de professió, va reconèixer que ha treballat amb algoritmes de la seua collita però que no ha seguit el cas d'Espanya ni tan sols per la premsa.

A la trompeteria apocalíptica de Pablo Casado des de la tribuna del Congrés, enarborant el document australià, van sumar-se en cascada premsa i mitjans afins a la dreta i l’extrema dreta, i les xarxes que les secunden van bullir amb la notícia que, des d’Austràlia, poca broma, es posava negre sobre blanc la nefanda gestió de Sánchez.

Així, per exemple, el diari La Razón, amb alardó tipogràfic va titular a l’endemà: “Espanya, el país que pitjor gestiona la crisi del Covid-19”, i en l’entradeta reblava el clau: “La gestió de Govern de Pedro Sánchez ha caigut fins a l'últim lloc en el rànquing elaborat per un equip d'investigadors australians”. Tal qual. Ho havia dit Pablo Casado. Amén.

Amb les oportunes consideracions, l’episodi de l’Institut australià i Pablo Casado recorda el capítol de The Newsroom i el viatge d’Obama a l’Índia. Dit això, on estan els Will McAvoy de la comunicació conservadora espanyola? No n’hi ha, diguem-ho clar.

Això no fa sinó confirmar un dèficit greu i preocupant que rebaixa sensiblement la qualitat de la democràcia espanyola. Un problema ben important, perquè el periodisme professional, conservador o progressista, no pot ser un difusor de mentides.

Cal un armistici per poder apagar l’incendi.

Fins i tot en períodes de guerra els enemics més irreconciliables han sigut capaços de signar un alto el foc temporal. Per a negociar, per a retirar els morts, per a passar els nadals sense matar-se.

Doncs bé, tant com molts s’han aficionat de manera tan abusiva com enganyosa a les metàfores bèl·liques ens aquestes setmanes, podrien fer un pas més enllà i plantejar-se un cessament d’hostilitats, un armistici.

Som molts els qui, en aquest sentit, clamem en el desert. La cosa és que a casa nostra ningú proposa una treva. Ni entre el Govern i el principal partit de l’oposició, ni dins del propi Govern, ni entre el govern central i els autonòmics, ni entre alguns mitjans de comunicació i els qui tenen la responsabilitat de pilotar la crisi, ni tan sols entre els ciutadans a les xarxes socials, a les que han aparegut les dues Espanyes, una vegada més. Sembla que ningú és capaç de cessar en els atacs, en la fustigació als altres.

Alguns que potser podrien ser mediadors simplement no estan. L’Església Catòlica, tan manefla i entrometida sempre, continua desapareguda i ni tan sols apareix per practicar la misericòrdia i la caritat que tant predica en altres moments. Tampoc Felipe de Borbón, de qui la Constitució diu que arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, fa altra cosa que aparicions fantasmagòriques com un personatge en busca d’un paper encara que siga de meritori en l’obra.

Allò que tenim contra el Covid 19 no és una guerra, però sí n’hi ha els qui s’esforçen a diari en convertir el país en un camp de batalla. Qualsevol motiu és excusa per a atonyinar l’adversari sense pietat.

No importa si les queixes o les exigències de qui siga contra el Govern estan o no fonamentades, des de les trinxeres del PP i Vox són munició per al foc a discreció sobre La Moncloa. No importa si un partit com el PP no fa el que tocaria a Madrid o a Andalusia, però això mateix exigeix a crits que el govern ho faça amb caràcter d’urgència a tota Espanya. ¡Que se li passe el test als 47 milions d’espanyols demà mateix, sense falta! ¡Que les xifres siguen exactes! ¡Que ens passen els informes dels suposats experts! Però ja! Quant que els agrada allò del “ordeno y mando”.

El govern, al seu torn, massa sovint actua amb una desimboltura altiva que recorda als González, Aznar o Rajoy de les legislatures amb majoria absoluta. Aquelles èpoques “del rodillo”. A més, sembla mentida tants gols en pròpia porta com es fan en matèria de comunicació i de relacions i tracte amb alguns que són socis naturals indispensables.

Vox no està per aportar res en positiu: ells i elles amb excitar les pors de molts i les rancúnies d’altres, amb embolicar la troca difonent rumors falsos i tremendistes, amb acusacions contra tot i contra tots, i amb exhibir banderes i banderetes d’Espanya, ja en tenen prou. La CUP, està, però d’incògnit, com si dormiren una sesta tranquil·la i descansada, que ells són anti-sistema com cal, i no es claven en menudeses com ara la pandèmia. Els indepes de Junts per Catalunya continuen amb allò de “que hay de lo mío”, impertèrrits; i Torra passant, si més no, de mitja Catalunya. Mentrimentres, ERC està com gairebé sempre: intentant tocar tots els palos al mateix temps, i passen de la posició més assenyada i compromesa amb la situació a exigir que no s’ature la Mesa que ha de debatre la qüestió catalana. Serà necessari això ara?

El PSOE i Unides Podem no perden ocasió de revelar quantes desconfiances acumulen, i si el personalisme de Sánchez resulta preocupant, el d’Iglesias no desmereix. Resulta lamentable que no siguen capaços de deixar de competir per quotes de pantalla, per rendibilitzar els anuncis de grans coses que vindran. Si encara rivalitzaren per èxits aconseguits, ja seria difícil de justificar al mig de la pandèmia, però que pugnen per veure qui anuncia més prompte les coses bones que faran en un futur indeterminat, resulta tan patètic com irritant. A més, resulta decebedor que s’anuncien a bombo i plateret coses bones que després no es compleixen.

Els ciutadans del carrer tampoc no anem massa fins. En compte de mantindre, o intentar mantindré, els nervis, tendim a adscriure’ns al bloc “dels nostres”. Els “altres” són tan dolents, tan impresentables, que la temptació de tancar files i entrar en conflicte és massa sovint la resposta més senzilla. Un servidor, també cau sovint en el pecat.

Sembla, però, que tots ens oblidem de quina és la situació en la que ens ha posat el maleit Covid19.

Cada cop n’hi ha més gent que ho està passant entre mal i fatal, i que la seua situació no sembla reversible a curt termini; per a molts ni a mitjà. Quanta gent n’hi ha a casa seua, tancada en condicions poc o gens confortables, amb menys metres dels que necessitarien, amb els xiquets pujant-se per les parets després d’estar un mes tancats, sense més recurs d’entreteniment que la televisió o els mòbils tot el sant dia. Quants infants i adolescents que no sols no poden accedir a l’ensenyament on line, sinó que no poden ni fer tres menjars de calent al dia. Quanta gent amb un salari que no arriba o que ja no existeix, ni se sap quan tornarà, preocupats pels més majors de la família, aïllats a casa seua o dins una residència assetjada pel virus.

Tot amb tot, bona part de la ciutadania acudeix fidelment als balcons al caure la vesprada, a aplaudir la gent que està al front, en primera línia, per seguir amb el llenguatge bèl·lic, tan de moda. Si més no, durant cinc minuts al dia eixos ciutadans donen un exemple d’unitat: són cinc minuts d’Alto el foc. Quasi literals, perquè una hora més tard, uns quants -molts menys- tornen a colpejar les cassoles contra el Govern.

Quan té ocasió, aquesta ciutadania parla també amb les enquestes. Unes quantes coincideixen que el 90 per cent, pam amunt pam avall, demanen que els responsables de treure’ns endavant col·laboren, que parlen, que negocien, que pacten, que ajuden, que no donen més faena de la que ja n’hi ha, que no parlen si no tenen res a dir, que no es preocupen per eixir en la foto, que ara no importen les fotos.

Tanmateix, els qui estan repartint-se garrotades fan com que sí, però no. No fan ni miqueta de cas. Cadascú a la seua.

Semblen no adonar-se’n de com ha canviat el món en un parell de mesos, de com està el país en poques setmanes. Per no voler veure la realitat, ni tan sols s’han adonat de com de disfuncional és l’Estat espanyol per afrontar un problema tan gran com el que patim. Costa treball de creure que tinguem greus problemes fins i tot per a comptar els morts per la pandèmia.

Ho diuen els que saben. Enlloc, en cap país, se sap ben bé què fer. Si de cas, se sap quines coses no s’han de fer. La resta són hipòtesis, teories que caldrà validar o no pel mètode de prova/error. Però, això és impossible fer-ho raonablement bé en aquest clima de confrontació generalitzada en el que estem. Perquè l’enfrontament intern si que és una realitat made in Spain.

Així doncs, per a fer front a la crisi sanitària i per a poder enfrontar la reconstrucció social i econòmica serà imprescindible signar un armistici entre tots els actors implicats, incloent-hi els ciutadans del carrer. L’edifici està en flames, tots els veïns, o la majoria si més no, hauríem de col·laborar a apagar-lo. No es pot entendre que continuem insultant-nos, desacreditant-nos o ignorant-nos mentre l’incendi avança sense control.

Del respecte i la bona educació en la política i en la vida.

Fa molts dies que els ciutadans estem confinats a casa i el cansament comença a notar-se en les converses que mantenim per vídeo, per veu o per WhatsApp. És cert que, a diferència del que passava dues setmanes arrere, ja s’hi veu llum al final del túnel; però també és evident que encara en queda molt de túnel. Queda molt i no és costera avall, precisament, el que caldrà caminar.

El cansament per estar tancats a casa, però, és gairebé un luxe per als qui només han de preocupar-se per la sensació d’una certa claustrofòbia. Això no és res en comparació amb els patiments dels que no saben si tindran o no treball en poder eixir de casa, dels que no saben si podran pagar el lloguer o l’hipoteca els propers mesos, dels que no saben si quan tot passe el seu sector laboral encara tardarà mesos i mesos a reactivar-se.

Altres ciutadans afegeixen a la fatiga i la incertesa el dolor per la pèrdua d’una persona estimada de la qual no van poder ni acomiadar-se. Com n’hi ha, també, milers de sanitaris que estan lluitant cos a cos a la trinxera hospitalària -amb massa baixes, per cert- als quals els aplaudiments de cada poqueta nit els reconforta, sí, però no saben si ens oblidarem d’ells quan el pitjor de la tempesta passe.

¿Ens oblidarem d’exigir als qui manen que han d’incrementar la inversió en salut, i que això s’haurà de fer a despesa d’altres partides comptables? Potser ens oblidarem de com ara estem d’agraïts als transportistes, a la gent de la neteja, a la dels supermercats, als llauradors i als ramaders o a la gent de la mar. Esperem que no.

Però, mentre arriba el dia després, els confinats i els que estan a la avantguarda per a que la majoria puguem estar tancats a pany i clau assistim a un espectacle indigne i lamentable, alhora que trist i decebedor. També tan irritant com perillós. Parle, clar, d’allò que està passant entre els diversos partits polítics que representen la ciutadania en les diverses instàncies de govern, però singularment al Parlament de Madrid.

Que quede clar que no es poden repartir responsabilitats de forma equiparable entre els diversos actors. No, en parlar de respecte i de bona educació no és comparable l’avaluació que mereix el Govern i la que hem d’adjudicar-li a l’oposició. El balanç entre els uns i els altres és aclaparadorament desfavorable per a l’oposició que pren seient als escons del PP i de Vox.

Dels d’Abascal i companyia no pot esperar-se una altra cosa que un discurs anti-sistema que traspua elevades dosis d'odi que ni amaguen ni dissimulen. És la seua estratègia, atacar, atacar i atacar sense descans un govern al que voldrien ensorrar per a sempre més. Ells són molts i perillosos, però el més greu és que el Partit Popular els secunda -en el fons i en les formes- en l’atac a tot el que és la difícil i complicada tasca de govern en aquests moments.

Efectivament, el problema més agut, el de les arestes més tallants, és el que presenta el Partit Popular, alimentat ideològicament per la FAES d’Aznar, i representat per Pablo Casado y Cayetana Álvarez de Toledo, sapadors experts en demolició de la convivència democràtica en l’Espanya actual.

Al PP no han digerit encara la moció de censura contra Rajoy i, amb el comportament que en ells és tradicional, podem seure còmodes perquè eixa digestió, si arriba, tardarà anys. Si arriba. Mentrimentres, ni la cruesa de la situació, ni el patiment de milions de persones, els incita a aportar res en positiu. Sols intentar erosionar el Govern inclús al preu de minar la confiança dels ciutadans, al preu de desmoralitzar-los per un indecent càlcul partidari.

El jove dirigent que hi figura com a líder, si més no el que apareix en públic, Pablo Casado, és un home de paraula fàcil, especialment de mala paraula. És persona propensa a l'exageració dels dèficits dels altres i a l'enaltiment de les virtuts pròpies. A més, és capaç d'acusar ferotgement als demés de defectes o insuficiències que ell mateix pateix o comet, però que amaga sense cap rubor. Però si en alguna cosa destaca veritablement el líder (?) del PP és a l'hora d'insultar als seus adversaris. Ha demostrat sobradament que està capacitat per enfilar un insult rere altre fins a arribar a aconseguir repertoris escandalosos que farien empal·lidir al més groller dels bergants de taverna portuària.

En la darrera sessió de control al Govern no va arribar a embastar la quasi vintena d’insults que va dedicar-li al President del Govern fa uns mesos, però tampoc va estar fluixa l’actuació. En una duríssima intervenció en la que va ser capaç de exigir-li a Pedro Sánchez que "el pes de el cost de la crisi caiga sobre l'Estat" i, al mateix temps, que “rebaixe els impostos”, Casado li va dedicar a Pedro Sánchez unes paraules que quedaran per a sempre en el llibre de sessions del Congrés: "Vostè no mereix el suport de l'oposició. La seua arrogància, les seues mentides i la seua ineficàcia són un còctel explosiu per a Espanya".

Casado no explica quines són les pretensions actuals del PP. Fer caure ara el Govern de Sánchez, per a fer què? No n’hi ha cap altra majoria possible. Convocar eleccions? No potser. O sí, a mitjan termini. La conclusió més lògica és que només estan pensant en el dia després. Volen desgastar i desgastar el Govern per fer-lo caure tan bon punt amaine la tempesta, per a fer-se amb el boti de les restes del naufragi.

El Govern parla ara de reeditar aquells Pactes de La Moncloa de 1977. Més enllà de si la idea -o el nom de la idea- és bona, dolenta o regular, és impossible que persones que estan insultant sense descans i persones que estan rebent tan greus insults puguen pactar res que no siguen els padrins per a batre’s a primera sang a trenc d’alba.

El Govern no hauria de caure en el parany que li posen cada dia al davant les dretes extremes, perquè ha de dedicar-se a governar i a treure el país endavant. I treure el país vol dir treure a la gent, de l’hospital i de la cua de les oficines de l’atur.

Cada vegada n’hi ha més distància entre el que són comportaments habituals en l’escenari de la política partidària i el que són els convencionals en l’escenari en el que vivim la majoria de la ciutadania. Ja era una distància abismal abans la pandèmia, però dia rere dia encara s’eixampla més.

¿Com és possible que milions de persones cansades o esgotades i atemorides o espantades hagen de suportar l’espectacle de manca de respecte i d’educació elemental amb el que les dretes espanyoles es prodiguen i ens martiritzen cada dia?

¿És que no poden fer una oposició radical sense aixecar la veu i sense recórrer a l’insult i la desqualificació? ¿Així és com es comporten en la seua vida quotidiana, així gestionen les seues discrepàncies amb altres persones del seu entorn? Doncs si és així, en la vida particular ja veuran com s’ho fan i qui els aguanta, però en la vida pública convindria que cediren el lloc a altres. Convindria que no castigaren més una població que molt majoritàriament voldria que tots empentarem en la mateixa direcció per a eixir del pantà.

Que s'enfonse Espanya.

No és que abans que esclatara la crisi sanitària i social el debat polític es caracteritzara, precisament, per les seues formes educades i respectuoses. Ara bé, l'espectacle al què estem assistint des de mitjans de març provoca molta irritació i molta vergonya a qualsevol observador mitjanament informat. Des de fora, des dels països veïns, segons llegim a la premsa, se'ns veu com sempre: agressius, busca-raons i, molt especialment, desunits fins al crit. Això és el que hi ha, així que els que ens penedim per això no aconseguim més que fer-nos mala sang. I no hauríem de fer-ho.

Dic que no hauríem de fer-ho perquè ja hauríem d'estar acostumats: la dreta realment existent en aquest racó de la vella Europa és així: agressiva, tremendista, virulenta i sempre disposada a no estalviar-se mai una discussió, per agra i desagradable que aquesta siga. La seua obsessió és manar, i quan es veuen fora del poder es trasbalsen.

És cert que des que van perdre el govern el 2018, després de la moció de censura a Rajoy, enfonsat, aïllat i dimitit per l'allau de casos de corrupció del seu partit, la dreta política no té altre objectiu que recuperar-lo com siga. Va començar un altre episodi paregut al viscut el 2004, quan després de l’11M, de l’atemptat d’Atocha, van veure com el PSOE de Zapatero els arrabassava La Moncloa. Llavors van respondre amb la campanya de la conspiració de tot el món contra ells; tothom era d'ETA i, és clar, ells eren les víctimes de la perfídia del separatisme i el marxisme, com sempre en estreta aliança. Mai van aixecar del tot el peu d'aquest accelerador.

Anys més tard, quan la crisi econòmica causava estralls al país, concretament el 2011, abans de les eleccions que guanyaria Rajoy, es va produir una conversa entre una diputada canària, Ana Oramas, i el que poc després seria ministre d'hisenda del govern Rajoy, Cristobal Montoro.

Com ara, en 2011 el PP atacava el govern Zapatero per terra, mar i aire. Tant dins com fora d'Espanya, fins i tot en els escenaris financers internacionals; també davant les institucions europees. L'objectiu era fer caure el govern socialista i fer-se amb el poder. Aquest i només aquest.

S’acusava Zapatero de tot el dolent conegut i per conèixer. De incompetent a malgastador, de mentider a oportunista, d'enemic de la democràcia a aliat amb foscos interessos contra la unitat d'Espanya. La prima de risc estava pels núvols, i aconseguir finançament al mercat exterior era caríssim, però el Partit Popular era una mena de Gran Berta picant amb foc artiller les posicions internes i externes del govern.

Va ser llavors quan, en veure’s recriminat per Oramas, Cristobal Montoro va pronunciar una frase que és la millor definició del que és l'estratègia política de la dreta espanyola: "Que caiga Espanya que ja l'aixecarem nosaltres".

Que caiga Espanya, que s'enfonse, que s'ofeguen els que hagen de ofegar-se, que ja arribarem nosaltres a aixecar-la, a reflotar-la, a fer un funeral d’Estat pels caiguts, i aquí pau i després glòria. Aquesta és, ha estat i segueix sent l'estratègia de la dreta.

Quan, uns mesos després, Montoro es va veure obligat a reconèixer que havia dit aquella barbaritat va llançar -a manera d'explicació pretesament atenuant- un segon argument menys recordat, però del mateix calibre, un altre morter del Gran Berta: "Si Zapatero hagués escurçat la legislatura, ens hauríem estalviat molt de patiment a tots els espanyols".

Conclusió: calia enfonsar Espanya perquè Zapatero dimitira, i com el líder socialista es va resistir, com va tardar a convocar eleccions, el PP va decidir que calia fer patir els espanyols per obligar-lo a marxar.

Estem en una situació molt semblant. Davant d'una crisi sanitària amb milers de morts, davant d'una crisi econòmica i social d'una grandària que encara no sabem avaluar, el PP no té altra política que atacar, desgastar, difamar i minar al govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem. Cal veure el que es pot llegir i el que es pot sentir en els mitjans d'intoxicació afins al PP i a l'extrema dreta de Vox, dos partits que costa treball distingir. I no és només en els mitjans, és en les xarxes, on persones afins i persones espantades, vulnerables davant la manipulació, repeteixen de manera mecànica els argumentaris i el to groller que eixen de l’Estat Major del PP i del de Vox.

"El Govern anteposa la ideologia a la recuperació", titulava en portada el diari ABC, i acusava el govern d’"anunciar una allau de mesures socials per a "rescatar" [sic, amb cometes] als més vulnerables", i afegia "prohibeix desnonaments, ofereix microcrèdits als inquilins i ajuda a les empleades de la llar". Mesures que "provocaran més atur". Això sí, crítiques totes; però propostes en positiu per pal·liar la tragèdia social, ni una.

Catalunya, ETA i Veneçuela ja no són munició per al Gran Berta contra el govern que presideix Sánchez. Ara en els atacs d'artilleria pesada ho acusen de ser un líder incapaç, un social-comunista bolivarià, una titella de Pablo Iglesias, un mentider compulsiu, un superb arrogant, un avantagista insuportable que només causa “angoixa nacional”.

Una altra vegada el mateix comportament de 2004 i la mateixa tàctica de 2011 [per cenyir-nos a aquest segle]: "que caiga Espanya que ja l'aixecarem nosaltres"; i si no cau, doncs que segueixen patint els que hagen de patir.

No estan disposats a concedir ni treva ni quarter ni la mínima col·laboració per a un govern que, amb encerts i errors, grans i menuts, està enfrontant una crisi sanitària i social mai vista improvisant sobre la marxa, perquè no hi ha manuals ni protocols enlloc.

Davant aquest panorama, sembla que l'únic que podria calmar aquesta dreta bronca i bel·licosa seria que els cediren el govern, que els deixaren pas una altra vegada per a que no seguiren enfonsant el país i fent patir a la gent. Això sembla, i la veritat és que hi ha arguments en el passat recent que avalen la hipòtesi.

Els impecables implacables busquen càmera.

Seria per a atipar-se de riure si no fos per com de dramàtica és la situació que vivim, amb la pandèmia que ens està colpejant. Però no, provoca moltes coses: ràbia, por, preocupació, vergonya aliena; moltes coses, però de riure en absolut.

En temps de crisi aguda com l'actual, és clar, hi ha una sèrie de protagonistes que conciten tota l'atenció dels ciutadans. Des dels governants al personal sanitari, és clar; però també els experts en temes centrals o col·laterals als de la urgència: des dels epidemiòlegs als economistes. A més, han aparegut a l'escenari professionals que abans de la crisi amb prou faenes tenien projecció pública: des dels agricultors als transportistes, des dels empleats dels supermercats a un col·lectiu fins ara gairebé clandestí: els professionals de la neteja, una gent absolutament estratègica, del grup dels imprescindibles. Cosa que molts ignoraven.

Hi ha, però, un grup humà, no massa nombrós, però sí tan excitat que tendeix a la sobreactuació; molt acostumat als focus i als micròfons, que de sobte s'ha quedat en els marges de l'escenari públic: són els polítics de l'oposició, ja siga al govern central o als governs autonòmics. Els polítics que estan actualment a l'oposició ho estan portant pitjor que fatal. Malgrat l’agosarat esforç dels mitjans de comunicació que els són afins, aquests opositors estan patint una insuportable síndrome d'abstinència.

Cert és que els seus mitjans amics han arribat a ser més de intoxicació que de comunicació, però ni així aconsegueixen fer-se un forat que els calme el mono que els genera que la majoria dels ciutadans no els preste la menor atenció. ¿A qui li importa el que opine A o B quan el que la gent vol saber és què fan, que diuen, que anuncien els que tenen la responsabilitat real de fer, dir i anunciar?

La resposta d'aquests polítics d'oposició ha estat vociferar, insultar, entorpir, difamar per intentar fer-se un buit en els telediaris i en les notícies de ràdio i de la premsa escrita. Són els impecables que busquen desesperadament una càmera i un micròfon perquè ho treguen al telenotícies.

Dic impecables perquè prenc prestat el concepte que Rafael de l'Àguila va encunyar, fa ja anys, per referir-se a determinat tipus d'intel·lectuals que ell identificava amb facilitat perquè els trobava dues característiques extraordinàriament acusades: 1) que sempre exigeixen amb altivesa i a grans veus solucions perfectes a els problemes més complexos; i 2) quan no se'ls complau, el que pel pes de la realitat succeeix pràcticament sempre, culpen inequívocament a tothom, auto-eximint-se, és clar, de qualsevol tipus de responsabilitat en l'assumpte en qüestió, siga el que siga.

Crec que, salvant les distàncies que no són poques, podríem adaptar l'etiqueta de Rafael de l'Àguila i on ell deia intel·lectuals impecables utilitzar una altra: “polítics impecables”. Són els que sempre tenen la certesa i la [suposada] capacitat per fer el que cal fer en cada moment, no importa com de difícils o adverses siguen les circumstàncies.

Però aquests nous etiquetats no són només impecables, són també implacables.

Com poden anar tan sobrats? Són diverses les raons a enumerar, però crec que es poden condensar dient que barregen a parts iguals dos defectes molt grans per a qualsevol ésser humà: la supèrbia i el desvergonyiment .

¿Qui no ha vist aquests dies aquesta imatge patètica de Pablo Casado amb corbata i en mànegues de camisa, davant d'una immensa pantalla en què apareixen els seus barons regionals, en un intent de donar la rèplica a Pedro Sánchez quan manté reunions virtuals amb els seus homòlegs europeus? Sembla que el petulant líder del PP estigués coordinant un nou desembarcament de Normandia, o una nova arribada de l'home a la Lluna.

El dirigent popularista exigeix a Sánchez i als seus ministres que arreglen el drama sense demora, cosa que resulta fins a cert punt esperable de qui es considera l'alternativa de govern d'un país. Perd la raó, no obstant això, quan els constrenyiments els formula al marge de la realitat, ignorant, tot i saber-ho, que hi ha moltes decisions que els responsables actuals voldrien prendre, però que, senzillament, no poden. Ignorant, tot i saber-ho, que es mouen en sorres movedisses, en un escenari desconegut i canviant dia a dia, en què els errors per acció o per omissió són lògics.

El desvergonyiment, però, aconsegueix les seues més altes cotes quan Casado i altres dirigents del seu partit, com l'actual presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, parlen com si no tinguessen ni un gram de responsabilitat en el que està passant .

Aquests liberals de soca arrel només ho són quan hi ha beneficis de dur a les butxaques. Ara, aquests partidaris de l'Estat mínim volen que aquest rebaixe al màxim els impostos i que, al mateix temps, no repare en despeses i compre tot el que calga; que subvencione a les empreses i que pose remei les terribles desigualtats socials que ells mateixos van disparar quan en la crisi de 2007 van començar a retallar, a retallar i a retallar la despesa social.

Aquests neoliberals ortodoxes, criats als pits ideològics d'Aznar i de la FAES, tenen el desvergonyiment d'haver torpedinat a consciència la sanitat pública per afavorir els interessos de la privada; ells van delmar les plantilles del personal sanitari, ells van tancar pavellons i hospitals o els van lliurar al que van anomenar la gestió públic-privada. Tot això es va sacrificar a l'altar del mercat i de la seua suposada eficiència. Ara han arribat els efectes perversos d’aquelles polítiques.

Hi ha responsables polítics del PP que tenen una capacitat il·limitada per al cinisme. Pablo Casado és l'hereu de Rajoy i d'Aznar, i a més va ser el cadell d'Esperanza Aguirre, que va fer tot el que va poder per destruir la xarxa pública sanitària de Madrid.

Isabel Díaz Ayuso, aquesta dona increïble [en el sentit que hom no es pot creure que siga la presidenta de la Comunitat de Madrid] va començar sent la responsable del goset de la mateixa Esperanza Aguirre. De redactar els tweets de Pecas, el cadell en qüestió, va passar, meteòricament, a la més alta responsabilitat política madrilenya.

Vint anys porta el PP governant aquesta regió, però cap dels dos es fa responsable de res. Ni tan sols de la inqualificable situació en què es troba la xarxa de residències de gent gran, responsabilitat d'aquest partit des de fa dues dècades, on estan passant coses que ni en els nostres pitjors malsons haguérem pogut concebre. Però d'això no hi ha res a dir.

L'important, el realment transcendent, és el que deia fa un parell de dies el diari ABC, premsa de partit sense embuts. Amb una foto a tota pàgina de la pancarta del PSOE el 8M en portada, el titular va ser: "El Govern ja ho sabia".

Tot va arrencar, doncs, el 8M. El Govern sabia que se'ns venia una pandèmia, però així i tot Pedro Sánchez va enviar les seues ministres, fins a la seua pròpia esposa, perquè es contagiessen si calia, abans de desconvocar la manifestació i irritar així a les feministes anti-sistema.

Tot el que passa, doncs, és culpa de Sánchez, Iglesias i del 8M. I no es parle més. De l'extrema dificultat de gestionar la pandèmia, de les carències de material que ningú pogué preveure [ni a Itàlia, ni a França, per poc que llegeixen la premsa internacional ho saben], ni de la selva en què s'ha convertit el mercat exterior, d'això no es reconeix res.

Dels intents de demolició de la Sanitat Pública dels diferents governs de PP, de les retallades a mansalva, de les taxes de reposició zero de les plantilles, tampoc hi ha res a dir.

Els impecables implacables només volen que la càmera els grabe pel seu costat més fotogènic i els posen un micròfon davant per exigir amb grans escarafalls que el Govern ho arregle tot i rapidet. Ells ho tenen molt clar: perquè aquestes càmeres els treguen al telenotícies estan disposats al que calga. Fins i tot a fer el ridícul. Per exemple, en l'últim ple extraordinari del Congrés, després dir-li a Sánchez tot el rematadament mal que ho ha fet tot, Pablo Casado va proposar tres accions de govern imprescindibles: una missa d'Estat per les víctimes, que les banderes onegen a mig pal i que es faça a Madrid en monument a les víctimes. Un programa que, per descomptat, resultaria d'allò més efectiu per acabar amb la pandèmia. Tot siga per eixir a la televisió.

Més enllà dels aplaudiments. Aprenentatges que caldrà no oblidar el dia després.

La història ens demostra que de les grans tragèdies sempre se’n deriven conseqüències imprevistes, algunes de les quals poden arribar a ser ben positives. Un parell d’exemples.

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) es va produir una massiva incorporació de les dones al sistema de fàbrica per substituir els homes que havien marxat al front, fenomen que s’accentuaria encara més després la Segona, la de 1939 a 1945. En tornar els supervivents de la guerra, la resistència de moltes dones a tornar a les tasques domèstiques, com haurien volgut els conservadors de tota mena, va ser tan forta que moltes d’elles ja no ho van acceptar. Encara més massiu va ser allò que va ocórrer en 1945; tant que la participació de les dones en llocs de treball fins aleshores exclusivament masculins va provocar un seguit de canvis estructurals en la societat dels que avui encara ens beneficiem.

També després de la Segona Guerra Mundial, a Europa Occidental i els Estats Units es van viure els que es coneixen com Els Trenta Gloriosos. Tres dècades que van ser les de la implantació de l’Estat del Benestar. Era el temps de la Guerra Freda, caracteritzada per l’enfrontament entre Washington i Moscou, una època en la que l’expansió del capitalisme vingué de la mà d’una forta presència de l’Estat en tots els àmbits de la vida de la ciutadania, particularment en tot allò que tenia a veure amb les qüestions socials.

No són pocs els responsables polítics, àdhuc militars, que afirmen que estem en guerra contra el Covid-19. Si acceptem la metàfora, s’haurà d’afegir d’immediat que és una guerra completament distinta de les conegudes, també de les dues grans guerres del segle XX, incloent-hi l’espanyola. No sols no cauen bombes sense descans; és que no n’hi ha un enemic al que odiar, identificat per una bandera i amb un uniforme que ens vol envair per a sotmetre’ns. L’enemic ara és invisible i no en té nacionalitat ni identificadors, però l’amenaça és tan real com efectiva.

Guerra o no, podem fer servir la metàfora com a idea per a encoratjar-nos a actuar disciplinadament i amb un objectiu irrenunciable, que és vèncer el virus. El que sí és eixa guerra tan atípica, clarament, és que és mundial. Això si que no té discussió. Està afectant i encara afectarà més tant als països centrals com als països perifèrics.

Ara per ara, amb el que hem viscut, ja n’hi ha algunes idees que podríem anar anotant per a quan toque fer l’avaluació de danys de la pandèmia. Són alguns dels aprenentatges que caldrà no oblidar:

1) Els sistema capitalista -individualitzador, insaciable i depredador-, en el que ens vam instal·lar des dels anys vuitanta del segle passat, el temps de la revolució conservadora de Thatcher, Reagan i altres imitadors menors, és inviable a mitjà termini i col·lapsarà, sí o sí.

És tan cruel, tan extremadament nociu per als interessos de la majoria dels éssers humans, que hem de modificar-lo estructuralment. Si no ho fem, no sols acabarà amb la vida en el planeta, és que –mentre això passa- serà absolutament inservible per a fer-li front a altres pandèmies com les que vindran.

¿Qui, sinó l’Estat i els funcionaris públics (metges, infermeres, policies, militars, administradors dels recursos essencials de tots) són els que lluiten, jugant-se la vida, en l’avantguarda d’aquesta guerra estranya? ¿Què hauria passat si l’Estat hagués estat tan reduït com dia rere dia reclamen els ultra-liberals?

¿Què estaria passant ara si fos el mercat el que decidirà com s’ha d’afrontar i amb quins recursos la crisi epidèmica? On està la sanitat privada, que és la que sempre volen vendre’ns?

Una pregunta que vol ser una senzilla nota de color en aquesta columna: ¿a quin hospital privat ha anat una coneguda ex responsable autonòmica de molta mamandurria quan s’ha contagiat, ella i el seu marit? Resposta: a cap; se’n ha anat a un hospital públic, de la xarxa que va voler desmantellar al complet.

2) Caldrà tindre molta més cura de la que hem tingut darrerament, arreu els països democràtics, en els processos de selecció dels qui han de governar-nos. La gestió de la cosa pública no pot estar, com ara en casos notoris, en mans d’indigents intel·lectuals o de populistes egocèntrics i perillosos [cal posar-hi noms?]. Ara sabem que n’hi ha al timó d’alguns territoris gent que no valdrien ni com a responsables d’una petita comunitat de veïns. Fins i tot algun cap d'Estat haurà de ser avaluat de manera efectiva.

3) Serà necessari que, en acabar “la guerra”, no ens oblidem dels que ara aplaudim amb tantes ganes i agraïment a diari per la seua tasca abnegada. A països com el nostre vam acceptar amb el silenci i la complicitat de molts com es retallaven les plantilles de professionals, com es privatitzaven amb entusiasme serveis bàsics susceptibles de ser rentables en convertir la salut, l’educació, l'assistència als majors, el transport, la seguretat i altres en una simple mercaderia.

Eixa rendibilitat -massa que ho sabíem molts, però ara tothom ho ha pogut comprovar-, era exclussiva per a les butxaques dels empresaris [i d’alguns polítics col·laboradors] que les havien propiciat.

4) Però, no serà prou amb que no ens oblidem dels funcionaris, particularment dels de la salut. Amb quanta indiferència de tants vam acceptar la precarització rabiosa del treball de tants com ara són imprescindibles. Parle dels llauradors, dels ramaders, dels transportistes, del personal del comerç de primera necessitat, dels serveis de neteja i desinfecció, dels homes i les dones dels supermercats sense els quals no aguantaríem ni dues setmanes.

Caldrà plantejar-se seriosament una reordenació del mercat laboral; caldrà un altre tipus que no siga caïnita, en el que impere el Treball Decent, segons els paràmetres establerts per organismes com ara l’Organització Internacional del Treball.

5) Serà imprescindible abordar una reordenació de la realitat geopolítica internacional. En el cas d’Europa, tot i les seues mancances que no han sigut menors, haurem de preguntar-nos que ens hauria passat sense el Banc Central Europeu i sense altres organismes de la Unió. Caldrà un govern europeu efectiu. 

Lluny de l’enfortiment dels castells nacionals, com demanen alguns populistes de diferent signe, tots embolcallats en les seues petites banderes particulars, no ens quedarà altra que potenciar els organismes supranacionals per tal de facilitar la unitat d’acció i la coordinació necessàries.

A les amenaces que haurem d’enfrontar des del dia després, des del canvi climàtic als drames migratoris passant per les pandèmies que tornaran, haurem de respondre federats o confederats, però junts i coordinats, i amb els òrgans de direcció governamentals nodrits de gent de molta i provada vàlua.

Sí, com en altres ocasions, també amb els ensenyaments i les experiències que traurem d’aquesta crisi mundial, una vegada la superem, podrem trobar les raons i la força suficients per a fer un colp de timó potent que obri una nova època en el planeta. Convindria anar pensant en això. 

No tot és terrible en aquests temps difícils.

Són dies complicats els que estem vivint. Se’ns ha obert al davant una finestra a allò desconegut, impensable, inesperat fa simplement un parell de mesos. No és una amenaça tangible, com altres que hem conegut. No tenim cap experiència en gestionar una pandèmia vírica, que pensàvem havien estat desterrades del món desenvolupat; que si de cas era cosa de països pobres i endarrerits.

Doncs ha resultat que no. Que fa un parell de setmanes teníem programats viatges de plaer o de treball; esperàvem l’inici de festes multitudinàries o senzillament teníem en l’agenda dies de descans i esbarjo. I de cop i volt tot ha anat per l’aire. El país he entrat en estat d’alarma, les xifres de contagis creixen, les decisions de les autoritats van caient una darrere de l’altra, la nostra vida quotidiana s’ha posat potes per amunt, s’han tancat restaurants, cafeteries, cinemes, teatres i museus. Els centres educatius, des de preescolar a les universitats han tancat portes sine die, i se’ns aconsella romandre a casa per a evitar el contagi o la transmissió del virus. Totes, absolutament totes les preocupacions que polaritzaven la vida pública del país han caigut en el calaix dels problemes secundaris.

Hem descobert quantes inèrcies i quants protocols hem hagut d’abandonar. La vida social s’ha reduït al màxim i hem deixat de besar-nos i d’abraçar-nos; ara ens saludem com hem vist fer els japonesos, tan cerimonials i tan distants ells. No som així, i ja n’hi ha qui es queixa amargament por no poder ser abraçat pels que estima.

Són temps difícils i tot fa pensar que duradors. No n’hi ha previsions fiables, ni terminis a acomplir. Ara per ara es tracta de resistir, de protegir als demés i de protegir-nos, de no col·lapsar els serveis sanitaris i de confiar en les autoritats que estan guiades pels criteris i els informes dels experts. Tot sembla dolent i terrible, insuportable. Però, no ho és.

No tant, si més no. Com recordava una d’aquelles idees que es difonen per les xarxes socials, “als nostres pares o els nostres avis els van enviar a la guerra, a nosaltres ens han enviat a casa. Calma”. Això, calma i paciència.

A més, no tot és terrible i negatiu. També n’hi ha fets i raons que són, sens dubte, positius i que mereixen alguna reflexió que ens ajude en eixe període de resistència en el que estem embrancats. Repassem alguns.

1) Quan van detectar-se els primers casos del que després seria la SIDA, en 1981, es va tardar dos anys en identificar el virus. Els primers casos de Covid19 es van detectar el darrer dia de 2019 i el 7 de gener de 2020 ja se sabia quin virus era. Més encara, el genoma del virus estava disponible tres dies més tard, el 10 de gener. N’han passat només dos mesos i escacs.

2) La comunitat científica ja ha publicat més de 160 articles acadèmics de més de 700 investigadors de tot el planeta, sobre tot el que gira al voltant del Covid19. A més, encara que tardaran mesos en poder-se utilitzar de manera fluida, ja n’hi ha prototips de vacunes.

3) Sabem que el 80 per cent dels contagis tenen un índex de gravetat lleu, i que la major part dels infectats es curen.

4) Hem confirmat una idea que els psicòlegs socials han treballat des de fa temps: que l’interés col·lectiu mobilitza més i millor que l’individual. És a dir que, davant d’un risc n’hi ha molts individus que estan disposats a assumir-lo, però són molts menys els partidaris del desafiament si fer-ho entranya risc per a d’altres. Tenim més cura si el nostre comportament pot perjudicar a d’altres que si els implicats som sols nosaltres. Com se sap, conduir un vehicle amb xiquets a bord ens fa més conservadors i segurs al volant.

5) És veritat que hem detectat comportaments individuals o de grup que són dolents i reprovables, en distint grau. D’altres mereixen més el qualificatiu de comportaments estúpids, propis de persones de baixa qualitat humana. Però, paral·lelament, hem sigut sabedors d’iniciatives de solidaritat, ajuda i cooperació especialment amb els més fràgils. Des dels veïns que han organitzat l’atenció a persones ancianes que viuen a soles, a les xarxes per a tindre cura de xiquets per ajudar a fer compatible l’activitat laboral dels pares.

6) Els mitjans de comunicació, majoritàriament, han deixat de costat el tremendisme, amb les excepcions que no cal esmentar. És habitual trobar en ells recomanacions i protocols de comportament per al públic en general, informacions de servei que són útils i necessàries en aquests dies.

7) Capítol especial mereixen els professionals de la sanitat pública. Sabem en quines condicions estan treballant, amb quina pressió i amb quins nivells de risc en segons quines ocasions. És en moments com els actuals que comprovem com de bé estan invertits els diners públics en instal·lacions sanitàries, com de formats i compromesos estan els funcionaris dels serveis sanitaris, des dels zeladors i el personal de neteja als infermers i els metges. Convindria que, quan el tsunami passe, no ens oblidem d’ells i de la seua titànica actuació.

No cal ser exhaustius. Avui no s’acaba el tema i tornarem a escriure sobre ell. Ara per ara, però, recordem que la consigna és resistir per a vèncer. No serà senzill, però com em recordava un amic, no serà fàcil però és segur.