Escriure en l'aire 2ª Època

Carles Dènia acaba d'editar un nou disc:   El paradís de les paraules . Va presentar-lo fa uns dies al Centre de la Universitat de València a Gandia , en un acte íntim, vibrant i carregat d'emocions positives per a tots els qui vam tindre la sort d'estar presents. Carles Dènia , acompanyat només per la seua guitarra i la seua veu, amb la presència i la participació de Josep Piera , van aborronar-me amb cadascuna de les poques cançons que van interpretar. He escoltat el disc no sé ja quantes vegades i, insospitadament, s’ha convertit en la banda sonora d'aquesta setmana.  El crític Juanma Játiva i el responsable de la discogràfica Comboirecords, Carles Carrasco , van presentar el disc i van avançar-nos la potència i la bellesa de les cançons, de les lletres, de la música i de la interpretació del saforenc. Ja les havíem sentit al juliol passat, durant una de les nits màgiques de la Universitat d'Estiu de Gandia ,  però el clima recollit de l'altra nit, la dev...

Istanbul, diumenge de vesprada a la Plaça de Sultanahmet, prenc seient a un banc de l’esplanada de l’ Hipòdrom, i observe i escolte. El muecín de la Mesquita Blava declama, canta el que imagine seran fragments de l’Alcorà. Entona monòton uns versicles i calla. El silenci és aprofitat pel seu col.lega de la Mesquita de Firuz Aga, en la mateixa plaça, més pròxima a la Cisterna, que fa el mateix: entona altres fragments del llibre sagrat. Quan aquest fa la pausa, el primer li pren el torn. I així durant una bona estona. És cert que la megafonia de totes dues mesquites no és ensordidora, però està clar que hi ha una inequívoca voluntat de ser escoltats pels fidels... i pels qui no ho som. Era immensa la meua ignorància sobre aquell país fronterer entre dos continents, i una mica menys la que ara patisc. He passat uns dies a Istanbul, una ciutat immensa, asimètrica, complexa, atractiva, cosmopolita i provinciana, bella, una ciutat d’aquelles que anotes a la memòria perquè hauràs de tornar. ...

            Uns dies després de les eleccions municipals i autonòmiques del passat mes de maig, escrivia jo en aquest bloc que les reflexions que els resultats em provocaven no em permetien ser optimista. Anotava que el futur pròxim el veia  “blau fosc, quasi negre”. Han passat els mesos i després les eleccions legislatives del 20N la situació és, com diuen a Cuba, “ negra color teléfono ”. El Partit Popular no és que ha aconseguit la victòria, és que ha massacrat el Partit Socialista i s'ha fet amb el poder quasi total sense restriccions. La ressaca del que se suposa és la referència socialdemòcrata espanyola és i va a ser de les que fan època.             Des de la nit de la derrota, amb alguna notable excepció, els responsables socialistes [alguns han destacat, com en maig, pel seu patètic rebuig a acceptar la realitat] s'han afanyat en reiterar un munt de ximpleries autoexculpatòries i –en a...

Què passarà diumenge? Les enquestes coincideixen en donar la victòria al Partit Popular i anuncien la que pot ser una derrota bíblica del Partit Socialista. No n'hi ha a hores d'ara més tensió electoral que la que se'n deriva de les dimensions finals d'aquesta desfeta històrica de la socialdemocràcia espanyola. Tot amb tot, a poques hores d'allò que en diguem la cita amb les urnes, el tema central no és qui guanyarà, ni tan sols per quant guanyarà, sinó que és LA CRISI, la Prima de risc, el diferencial del Bonus espanyol envers l'alemany, i els tipus que cal oferir per obtindre efectiu als mercats financers. Quant a les eleccions, les previsions del CIS, i les que han fet els mitjans de comunicació, auguren un ensorrament del PSOE en Andalussia i una pèrdua significativa de pes electoral a Catalunya, les dues regions a les quals va sustentar la seua victòria de 2008. De cara al diumenge pròxim, els 17 escons d'avantatge que el PSC-PSOE va treure al PP ...

Ho ha dit Iñaki Gabilondo : en qualsevol país avançat un candidat que en un debat com el d'ahir llegira papers preparats per altres tant com ho va fer Rajoy, estaria políticament acabat. A Espanya, tanmateix, les coses poden ser a l'inrevés; és a dir, anormals. ¿Serà possible que un home que no sap ni parlar tres minuts davant una càmera, explicant perquè cal votar-lo, guanye les eleccions i passe a ser president del Govern? Serà possible?  Com hem pogut arribar a aquesta situació? Qué és allò que els electors demanem dels qui aspiren a ser governants? Capacitat i honestedat, en última instància. Va transmetre cap de les dues coses el candidat del Partit Popular? Va apuntar traça de líder capaç de pilotar el vaixell al bell mig de la galerna? Va semblar una persona honesta? Més enllà del que és apel.lar al sentit comú, prometre fer les coses "como Dios manda" i augurar-nos la felicitat, poca cosa ha aportat Mariano Rajoy durant el que portem de campanya. I si és aix...

Massa dies sense escriure a aquest mur virtual, asfixiat per les obligacions i colpit per la crisi que no cesa, impertèrrita, sòlida; i encara més, acovardit per la incompetència i per la poca vergonya dels qui governen arreu Europa (de més enllà, què podem dir?), que ens enganyen com a borregos (Iñaki Gabilondo dixit ). Avui, a El País,   un article del meu amic Ignacio Carrión , mestre del periodisme incòmode, em treu de la boira i del fàstic i m'encoratja a escriure unes ratlles.  Parla Ignació avui d'on estem i de com estem, a propòsit de la realitat econòmica, i cita Almudena Grandes, Manolo Vázquez Montalbán (com el trobe a faltar, en la seua lucidesa, després de tants anys!), per parlar de bancs, de banquers, del capitalisme, del socialisme democràtic, dels globalitzadors i els globalitzats i de diverses coses més amb les quals coincidisc. Rememora Carrión un article de fa una dècada en el que Vàzquez Montalbán contava la visita d'Oskar Lafontaine, qui va ser líder ...

La campanya electoral, a una distància encara de dos mesos, resulta ja insuportable. Si més no, per a un servidor. I tot fa pensar que la dreta espanyola va a posar molta carn a la graella. Tinc la impressió que el pal de paller de la campanya va a ser.... ¡Espanya! No cal més que veure les primeres d'avui de cinc diaris que cobreixen el ventall informatiu espanyol.. La Vanguardia va a cinc columnes amb la crisi, i l'advertència nord-americana del risc que està patint Europa, eixa Unió Europea més que desunida esmicolada, quasi ensorrada, per manca de lideratge i  de conviccions continentals que està subordinada a les petites mesquineses domèstiques de cada país.   El País, mentrimentres, dedica un mòdul a l'avís de Washington  que els europeus amb les nostres misèries anem a la fallida. Però, la primera d'avui va fonamentalment de temes "nacionals": dues columnes a l'arrepentiment d'alguns etarres i a les primeres llavors del que, -tant de bo...

Al Macondo garciamarquiano va ploure durant quatre anys, onze mesos i dos dies. Va ploure fins que els homes tenien la pell "verde de alga". Alguna cosa així sembla que ens va a passar amb la crisi. Són ja unes quantes les ocasions en les que semblava, anunciaven, que anava a escampar; però, tot seguit una manta de pluja interminable continua caiguent sobre nosaltres.  Poca cosa efectiva estem fent contra aquest diluvi bíblic que patim. Retallades, estrenyades de cinturó, càrregues com més va més oneroses, destrucció de llocs de treball, tancament d'empreses, reduccions salarials, increments de jornada laboral, interins despatxats, retardament de l'edat de jubilació, escanyament dels serveis públics i... plou, i plou, i plou. Com a Macondo.  Què podem fer contra aquesta pluja que no porta traça de parar? Cada cop l'activitat econòmica és menor, la qual cosa fa que la recaptació fiscal minve. Amb menys recursos propis, fan falta més recursos aliens, la qual cosa ...

Fa ja alguns anys, el Col.legi Major Rector Peset i el Departament d'Història Contemporània , ambdós de la Universitat de València , van organitzar sota la coordinació dels professors Justo Serna i Salvador Albiñana un cicle de conferències que més tard van aparéixer publicades en forma de llibre sota el títol de El futbol o la vida (2003). Rescate alguns paràgrafs que vaig escriure en l'article que vaig firmar amb el títol “L'estadi violent o la conspiració contra la festa”. I ho faig a propòsit de l'insuportable i perillosos contenciós que han generat els partits entre el Real Madrid CF i el FC Barcelona. L'últim, com sabem, va acabar amb una agressió incomprensible, dement, -o perversa-, de l'entrenador del Real Madrid, senyor Mourinho, al segon entrenador del Barcelona, senyor Vilanova. Enmig del tumult per una molt lletja entrada d'un defensa blanc sobre un atacant blaugrana, el primer va caminar cap al segon, va guanyar la seua esquena i, sense media...

El Papa reivindica la universidad "genuina". El pontífice pide a los docentes que muestren a los jóvenes el camino hacia la verdad, que es el camino de la "inteligencia, del amor, de la razón y de la fe". "Arraigados en Él, seréis buenos guías de nuestros jóvenes", añade".  Això s'acaba de publicar a l'Eskup d'El País. Si genuí vol dir autèntic, legítim, ¿jo en forme part d'una Universitat que no és ni autèntica, ni legitima? Hauré de reflexionar llavors sobre aquesta i altres qüestions. Per exemple: ¿això de la infalibilitat del Papa és un acudit, o és que l'home també te dret (com jo mateix) a dir totes les tonteries que li vinguen de gust? Vull dir què, com que la meua Universitat és autèntica (ahí està, des de fa més de 500 anys) i és legítima (mireu els Butlletí Oficial de l'Estat, per exemple), de quina universitat parla, llavors, el Papa? Què ens ha vingut a explicar? Segona cosa sobre la qual pensar. La petició ...

A propòsit de la situació econòmica mundial, J. Stiglitz explica avui a El País que la política del Tea Party als Estats Units demostra allò que enuncia la Teoria dels Jocs: “Quan persones racionals s'enfronten als que estan irracionalment decidits a la destrucció si no aconsegueixen el seu objectiu, són aquests últims els que prevalen”. Aquesta constatació també és evident a diversos plànols de la realitat de casa nostra. I no sols en economia.

Pensava jo aquests dies en la visita del Benet XVI a Madrid, amb motiu d'una hiperconcentració catòlica convocada a la capital del Regne d'Espanya. He intentat no irritar-me més d'allò inevitable, tot apel.lant al meu respecte per les idees, els costums i, especialment, per les creences religioses de cadascun. Conec molts cristians i també catòlics als que admire la capacitat per conciliar la seua espiritualitat, la seua fe, el seu compromís evangèlic, amb allò que són –a parer meu- els inconfessables crims de la jerarquia eclesial: des de la negació dels anticonceptius com a previsió de la Sida a la protecció als pederastes de casa, tot passant per la negació en la pràctica dels preceptes fundacionals que Jesús de Natzaret explicà amb allò del camell i l'ull de l'agulla. És cert que hi ha molts, milers, de cristians que no sols no aproven ni el fons ni les formes d'aquesta macrofesta papal, i que l'han criticat obertament per estranya als principis rector...

Mai en la vida hem estat tan pendents de la macroeconomia internacional com aquests dies. Mai. I cada cop més, perquè estem espantats. No sols pel que passa o pel que, -segons llegim i escoltem els experts-, pot passar (en general) i passar-nos (en particular; en singular, a les persones que anem pel carrer cada dia). També perquè fa mesos que Grècia, i després Irlanda i Portugal, obrin els telenotícies i les primeres dels diaris. Personalment, he llegit avui un article que he trobat clarificador i que, a més de fer-me llum, m'ha provocat alguna reflexió que vull compartir per si a algú pot interessar-li. L'esmentat article ha aparegut al diari Cinco Días , i va signat per David Cano Martínez, qui és director general d'Afinet Global, una assesoria supervisada per la CMNV. Després d'un parell de reflexions copiaré una traducció del text de Cano, extractat, amb negreta meua. L'article du per títol "Si jo fóra alemany", i obeeix a l'exercici de l'au...

El diari Las Provincias publica a la seua edició d'avui, diumenge 3 de juliol, una llarguísima entrevista als dos consellers que s’han fet càrrec de l’economia valenciana: José Manuel Vela i Enrique Verdeguer, amb les carteres d’Hissenda i Economia, respectivamente. Són –segons el diari- els responsables del Pla de la Doble V. Paga la pena llegir les declaracions, les respostes dels dos consellers a les preguntes, -en ocasions incisives, en ocasions complaents i lluidores-, del periodista (la notícia no va signada, si més no en l’edició digital). En el post que trobareu infra hi ha un molt extens extracte de l’entrevista, amb les idees més interessants, més sorprenents o més polèmiques, en negreta i subratlades. En aquest, uns comentaris d’allò que he trobat més destacable. El to dels consellers és bastant més tècnic que no polític en el sentit convencional de la paraula. Són dos professors, sembla, davant un problema professional de dimensions siderals. Ara bé, dues de les ...