Escriure en l'aire 2ª Època

Fa setanta-cinc anys que la guerra civil espanyola va acabar així: “ En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos, 1 de abril de 1939 ” . Bé, van acabar els combats, i no tots perquè van quedar partides guerrilleres disseminades per la península. El que va finalitzar oficialment en aquells primers dies de la primavera va ser la guerra de trinxeres. Però la pau no va arribar amb la nova estació.  Prompte farà cinquanta anys que em van obligar a aprendre de memòria eixe últim part de guerra, signat pel Generalísimo Franco. I ho cite sense consultar una altra cosa que els meus records de xiquet espantat en una escola rígida i jerarquitzada, d'ordeno y mando . Començava el primer curs de batxillerat i existia una assignatura denominada Formación del Espíritu Nacional , ― Política , l’anomenàvem― impartida per un vell falangista. Un home de mal caràcter, que ens explicav...

La seqüència és terrible. Hem passat de l'Espanya triomfal a l'Espanya modesta i, sembla, hem arribat finalment a l'Espanya sandinista. La triomfal va ser aquella de l’ España va bien d'Aznar (governs de 1996 a 2004); la modesta [l'etiqueta és d'Enric Juliana] va ser la que va deixar el buen talante de Zapatero; i la sandinista és la que ha imposat el govern del Partit Popular amb Mariano Rajoy al capdavant en els dos últims anys.  Era el Frente Sandinista de Liberación Nacional , victoriós en 1979 contra la dictadura dels Somoza ―un clan dedicat al gangsterisme d'Estat des del primer terç del segle XX a Nicaragua― el que lluitava a favor de la lògica de les majories i en contra de la lògica del capital, tal com va escriure el seu ideòleg Carlos Fonseca, mort en combat. La meta dels sandinistes era aconseguir “Pa, Sostre, Treball i Dignitat” per als nicaragüencs.  El lema que ha convocat les Marxes per la Dignitat que van culminar el 22 de març ...

En aquests temps que vivim de relativismes insuportables, en els quals els arguments més pelegrins s'exhibeixen amb una supèrbia inversament proporcional a la seua consistència, es pot llegir a analistes de diversa mena pontificant sobre com són i com han de ser les coses en qualsevol escenari polític. Es poden llegir i escoltar últimament opinions poc mesurades que realitzen ―per exemple― un exercici d'història comparada entre el Xile d'Allende i la UP i la Veneçuela de Maduro i el seu socialisme del segle XXI. I la veritat és que si açò sorprèn que es realitze des de latituds allunyades del país andí, allò que arriba a generar perplexitat és que també es faça des de Xile. L'ex canceller mexicà Jorge G. Castañeda es referia a aqueixos exercicis analògics com una expressió del pensament troglodita. Equiparar la figura de Salvador Allende amb la de Nicolás Maduro és una cosa difícilment comprensible per a un observador mínimament informat. Des de la fortalesa del s...

La situació política valenciana és insostenible. D’acord llavors amb treure-li la Targeta Roja a Fabra . D’acord en manifestar-nos el proper dia 7 pels carrers de les nostres ciutats. És imprescindible que ho fem. És necessari mobilitzar la ciutadania més que farta del mal govern, del balafiament de recursos i de la corrupció estesa com taca d’oli; farta, fastigosa que València i valencià siguen mots que tenen connotacions tan bastardes que fa vergonya citar-les. D’acord en tot. No obstant, més enllà de les denúncies que compartim, què se’ns proposa en positiu des de l’oposició al règim? Sosté Toni Mollà, via xarxa social, una idea que compartisc. A saber: que “la dreta valenciana és tan previsible que els crítics ens hem de copiar a nosaltres mateixos”. Il.lustra el comentari amb una foto del MHP Fabra, amb el somriure habitual sí, però amb una bufanda al coll del Reial Madrid CF. La foto acompanya un comentari a la darrera idea del de Castelló: que Bankia ha de vendre el Valèn...