Escriure en l'aire 2ª Època

Els ciutadans de Catalunya han acudit a les urnes de forma contundent, com l'ocasió exigia. La participació ha sigut fins i tot més elevada del que era previsible –més del 77 per cent-, i el resultat del suport rebut per les opcions a favor i en contra de la secessió no haguera d'acontentar a ningú. És cert que Junts pel Sí, els independentistes liderats per Artur Mes han guanyat; és cert que les Candidatures d’Unitat Popular, l'esquerra anti capitalista i secessionista ha augmentat extraordinàriament la seua presència en el Parlament; i és cert que la suma d'escons entre ambdues suposa la majoria absoluta. Però no ho és menys que són aigua i oli, que no coincideixen més que en la idea de separar-se d'Espanya, i difereixen en la resta. Entre els no independentistes, un grup molt variat, l'ascens de Ciudadanos és incontestable, els socialistes segueixen baixant encara que sembla que han detingut la sagnia i Podemos –amb Catalunya Sí que es pot-   no aconsegu...

Són temps difícils aquests que vivim, com sempre han estat, són i seran els períodes de canvi. Després d'uns anys en els quals el discurs hegemònic proclamava que Espanya anava vent en popa i s'alternava amb les grans potències [en el període d'Aznar], i aspirava a superar a Itàlia i a empatar amb França [en el període de Zapatero]; després d'aquells anys, va arribar la crisi amb la seva cruesa i, com cantava Serrat, va tornar el ric a la seua riquesa i va tornar el pobre a la seua pobresa. Les primeres retallades socialistes van ser una broma comparades amb les que va aplicar i aplica el Partit Popular, amb Mariano Rajoy al capdavant. En aquest escenari social tan dur, un problema polític ha anat creixent i creixent fins a convertir-se en una amenaça per a tots. La frustració que va causar a Catalunya la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'autonomia validat per les urnes, i la política del quant que pitjor millor practicada pel Parti...

Dues aparicions estel·lars però negatives en una mica més d'una setmana no és poca cosa. És probable que el personatge siga conscient del seu lògic declivi, polític i biològic, i es rebel·le. Ell sempre es va considerar un gran estadista, tan arrogant com va captar Manuel Vázquez Montalbán en el seu extraordinari llibre Un polaco en la corte del rey Juan Carlos . MVM va voler saber la seua opinió sobre la guerra bruta, i la resposta va resultar preocupant: “els països que no tenen raó d'Estat són països que van al desastre”. Açò era en 1996, acabava de perdre el govern, i han passat molts anys. És evident que no percep que hauria de donar dos o tres passos arrere i retirar-se, per raons que van des de la política a la biologia. Segueix sent algú en el seu partit, i sembla que no destria entre el que fa i diu [i li consenteixen] portes endins i el que declara o explica portes enllà del PSOE. Sens dubte té assessors que podrien haver-li evitat les dues exhibicions lamentab...

Atents com estem a l’evolució de les tensions polítiques que vivim al voltant de la situació a Catalunya, sobten algunes coses que potser no estan rebent l’atenció que mereixen. Mentre això passa, la Via Lliure de l’11 de setembre ha tornat a demostrar la immensa capacitat mobilitzadora de l’independentisme. Tot i que no sols per això, també pel que fa a l’aplec als carrers crida l’atenció que la polarització política que està dividint la ciutadania en dos camps no aconselle a alguns actors rellevants de tots dos grups a fer una crida per tal de rebaixar la tensió. Parlar de la miopia del PP pel que fa a la qüestió catalana és un error. És molt més que això. Des de FAES i des de Gènova 13 fa temps que va encetar-se una renacionalització espanyola, iniciada durant el segon govern d’Aznar, una vegada va deixar de parlar català en la intimitat. No estem, llavors, front als efectes d’un error; estem davant el resultat d’una política determinada. Podrà discutir-se si el monstre...

S’inicia el nou curs polític, una nova etapa farcida de problemes, de negres núvols amenaçadors. No són nous, però pinten molt malament de cara a futur; tant al curt com a mitjà termini. Parlem-ne de quatre només: dos internacionals i dos domèstics. La Mediterrània s’ha convertit en un mar de dolor, de llàgrimes, de por acompanyada pel silenci de la mort. Milers de persones fugen de la guerra, de la barbàrie i busquen en Europa un oasi per a viure. A més de preguntar-nos que fa la Unió Europea o els Estats Units o l’ONU –impassibles més enllà dels discursos davant la catàstrofe humanitària-, hauríem de saber què estan fent les religions davant el drama. On estan i què diuen els arquebisbes i els cardenals, els imams i els rabins, els patriarques, els ayatolàs i els papes i, també, els seus més aferrissats seguidors, tots els integristes de les tres religions implicades, tots els pro-vida que en el món són. On estan, què diuen, què fan davant les terribles i documentades notícies...