Vistas de página en total

domingo, 24 de abril de 2016

El terrible efecte de defraudar les expectatives.

Quatre mesos després de les eleccions, en l'escenari polític s'estan jugant allò que en termes futbolístics es coneix com els minuts de la brossa. És a dir, els minuts finals d'un partit en el qual el marcador està decidit. Què pot passar a partir d’ara?

Resulta difícil acceptar el comportament dels partits polítics majoritaris. Després dels resultats de les eleccions del desembre passat [desembre sí, que es diu fàcil!], cobra força la tesi que les quatre formacions més importants de les Corts van definir clarament i amb rapidesa la seua estratègia. Tot allò que hem vist, llavors, durant aquestes llargues setmanes no hauria sigut més que pur teatre; actuacions que s'haurien produït seguint un guió detalladament escrit abans dels nadals.

Cada partit hauria executat el seu. El PP va decidir que amb les cartes que tenia no podia aspirar a una altra cosa que a un nou repartiment, i es va encomanar a la demostrada capacitat del seu dirigent màxim de no moure un múscul i d'aconseguir que els seus adversaris es desgastaren davant les seues respectives parròquies. En el PSOE, després dels pitjors resultats de la seua història i corcat per les lluites internes, el sector de Pedro Sánchez va apostar per l'única cosa que la facció conservadora del tàndem Felipe González / Susana Díaz li va permetre: un pacte amb la dreta, model gran coalició, però intentant en paral·lel trencar la unitat precària de la molt heterogènia força electoral de Podem. Aquests, els comandats per Pablo Iglesias, van decidir què ser tercera força, per darrere del PSOE, era incompatible amb l'assalt als cels anunciat i es van afanyar en el desgast dels socialistes per a substituir-los com a segona força parlamentària després d'unes noves eleccions. Ciutadans, fidel als seus objectius fundacionals, va apostar al tot o res per forçar als socialistes a una coalició nacionalista i conservadora, molt del gust del duo Felipe i Susana.

Després de la inanitat de Zapatero en el seu segon govern, incapaç de fer front a la crisi i als seus paorosos efectes socials, va arribar Rajoy al capdavant del PP. Prometia tot el que s'havia de prometre a un electorat molt castigat: creació d'ocupació, manteniment de la política social i credibilitat internacional. Va mentir; van mentir descaradament i van aplicar una draconiana política d'ajustos de la despesa pública que va generar uns perversos efectes que es van fer patents en un increment extraordinari de la desigualtat social.  

La nul·la resposta socialista va obrir un espai polític que primer va prendre forma en els carrers i les places i després, canalitzant la ràbia i vertebrant la protesta contra els dos partits sistèmics, va cristal·litzar en un nou partit que va irrompre en les eleccions europees aconseguint un milió i mig de vots que es van convertir en cinc milions en les legislatives de desembre passat, després d'haver entrat amb força en ajuntaments i governs regionals en les anteriors eleccions locals i autonòmiques del mes de maig anterior.

En paral·lel, la dreta també va optar per afegir una opció més al tauler. Disfressat de renovador, regenerador, modern i dinàmic, el nou partit espanyolista havia de ser l'opció de l'electorat de centre dreta espantat per l'aparició de Podem i fastiguejat per la septicèmia de corrupció que afligeix al PP.

Han passat quatre mesos i l'escenari està enfangat fins a provocar nàusees a bona part de la ciutadania. A més de desconcert i frustració. Se suposava que el país necessitava reactivar-se amb urgència, que calia netejar-lo de corrupció i que es devia obrir una senda virtuosa en defensa de l'interès general, en direcció oposada a la seguida pels de Rajoy, paladins dels interessos particulars dels seus quadres dirigents i dels seus amics polítics, particularment els corruptes i els corruptors del món financer i empresarial.

Se suposava. Tot això se suposava. No obstant, allò que els partits majoritaris estan fent en la pràctica és culpabilitzar i castigar l'electorat per no haver votat bé, per no haver sabut votar.  Ells no han sigut capaços de gestionar les seues diferències, fins i tot els seues antagonismes en benefici d'un govern d'ampli suport per a afrontar les urgències que patim; les internes i les externes, que convé no oblidar l'endimoniat escenari en el que s'ha convertit la Unió Europea, víctima de la seua insolvència i de la seua mesquinesa, tant com assetjada per fanatismes propis i aliens.

Si no es produeix una sorpresa majúscula que només pot ser el resultat d'un atac de sensatesa en l'Estat Major socialista o en el de Podem, o en tots dos alhora, serem convocats de nou a les urnes.

L'electorat conservador argumenta sempre que tots els polítics són iguals [corruptes i ineficaços, encara que un mal necessari], així que vota pels seus sense massa miraments.


L'electorat al que, per a simplificar, anomenarem progressista és aquell que necessita votar amb, si més no, uns grams d'il·lusió; aquell que és capaç de creure que la política no és una cosa infecta. Defraudar, una vegada més, aquestes expectatives i que en eixa decepció col·laboren fins i tot els que havien injectat més il·lusió i confiança en què tot podia ser diferent, només pot tenir efectes perniciosos per a tots. Potser el més greu siga que l'aliança parlamentària que podria conformar el PP amb Ciutadans torne a gaudir de majoria absoluta per a seguir amb la demolició de tot el que és sector públic i del que són els interessos col·lectius.

domingo, 17 de abril de 2016

Necrològica.

Ahir, 16 d’abril, la premsa local va publicar una esquela convencional. En ella es donava compte de la mort, als 89 anys, de Mari Garrido. La informació del diari, clar, era molt insuficient. Mari Garrido estava a punt de completar la nonagèsima volta al sol, i confessava haver sigut feliç en la vida. La desaparició d’aquesta dona hauria d’haver estat notícia als mitjans només per eixa raó. 

La vida en la València de la guerra civil i en la postguerra va ser una experiència amarga, però la recordava posant l’accent sobre les alegries de les petites coses quotidianes en compte de fer-ho sobre el drama insuportable. Mari Garrido sempre va buscar la part positiva de la vida. Era una feminista convençuda des d’abans que ningú parlara a casa nostra de feminisme, com era una dona progressista conseqüent sense fer cap alardó d’això. A més a més, era una seguidora del Crist dels evangelis, que entenia millor la solidaritat que la caritat. 

Mari Garrido va conèixer l’home de la seua vida al Teatre Rialto: li va caure un guant i el cavaller li l’arreplegà educada i amablement. Potser això va passar el dia de la foto que acompanya aquestes ratlles. Amb ell va tindre dos fills, i tots quatre van ser feliços durant molts anys, tot i que la vida va fer-los pujar costeres aspres i esgotadores. Juan va morir en 1998, també en abril, i els seus encara el recorden cada dia i el tenen com a exemple del que ha de ser un pare i del que ha de ser un home. 

Mari dialogava amb ell a diari, amb una foto seua com a intermediària. Li explicava i li contava el que li venia de gust, tal i com feia també quan acaronava les fulles de la planta sota la qual van ser depositades les seues cendres, sobre la platja de l’Almardà de Sagunt. Darrerament, des de fa uns mesos, Mari li pregava al seu home que vinguera a per ella. Tenia por de perdre completament la vista i de que els dolors de l’artrosi generalitzada es feren insuportables. Volia morir amb dignitat, amb la mateixa que va viure les seues nou dècades. I ho va aconseguir. Juanin, com ella li deia sols en la intimitat, sembla que va vindre a endur-se-la. I ho va fer, precisament, un 14 d’abril, una data emblemàtica per a la família. 

Mari Garrido ha marxat a algun lloc que ella no sabia ni situar ni descriure, però del que estava convençuda que existeix. Per a la seua família ha deixat un forat negre que no sabrem omplir; un buit fred i dolorós del que sols ens alleujarà el seu record. Gràcies, mamà, per la teua estima i pel teu exemple.

domingo, 10 de abril de 2016

Espanya no és Dinamarca, ni li sembla, i avancem cap a la Gran Paradoxa.

Resulta evident −malgrat que alguns s’estimarien poder creure el contrari− que l'Espanya política i partidària no s'assembla pràcticament en res a la Dinamarca que la sèrie televisiva Borgen ha mostrat al món. Aquell país nòrdic no ha comptat amb un govern de majoria absoluta des de 1909, així que els pactes i les coalicions de govern són el natural. A Espanya, en les antípodes parlamentàries, les converses per a la constitució de govern han encallat, potser definitivament. Ho dic, és clar, amb reserves perquè llegia un breu de Jordi Palafox al qual recordava Romanones quan aquest afirmava que per als polítics espanyols mai de la vida vol dir no de moment. 

És fàcil, no obstant això, acceptar el símil del joc d’escacs que fa Enric Juliana: estem en la situació anomenada de rei ofegat. Això és, la peça no està en escac, però qualsevol posició a la qual pot desplaçar-se ho posaria en eixa situació. Íñigo Errejón, per la seua banda, ha abundat en aquesta idea quan ha reconegut que vivim un empat catastròfic: ni els restauracionistes restauren, ni les forces del canvi aconsegueixen canviar res; això ha dit el jove dirigent.

En aquest moment de la partida, en aquest escenari, a tenor de les enquestes [i sabem que les càrrega el dimoni, però és poc intel·ligent no atendre-les] sembla que l'electorat de la dreta és molt més, infinitament més pacient amb els seus polítics que el de l'esquerra. Aquests votants no és que siguen impacients, és que són castigadors amb els seus quan es consideren enganyats o desatesos.

Des del 20D de 2015 cada organització partidària ha fet el seu joc. El PP no ha fet res, aquest ha sigut el seu. Ciutadans s'ha mogut més i millor que ningú: ha bloquejat al PSOE, ha tirat al blanc contra Podem i ha mantingut viu al PP apel·lant diàriament a la seua necessària contribució a la causa de govern. El PSOE ha jugat a auto lesionar-se, convertint-se en víctima de si mateix i apareixent fracturat i amb un líder amb respiració assistida [del comitè federal]. Podem es cou en la seua pròpia salsa, sense saber gestionar els cinc milions de vots que va collir i que són molts més i més plurals que els militants o adherits al partit.

Després de les fallides pseudo negociacions, la crisi del partit morat sembla profunda. A la porga de Sergio Pascual a mans de Pablo Iglesias, que recorda formes polítiques d'èpoques superades, el distanciament entre el suprem líder i Errejón no pot ocultar-se. És aquest últim, sempre lúcid, qui ha declarat que Podem ha de ser més amable i integrador portes endins i més seductor portes enfora. Al seu tomb, el jurista Jiménez Villarejo s'ha convertit en la veu de moltíssims votants de la formació quan ha declarat el que és un sentir molt estès: “Si Podem permet que continue governant el PP serà una equivocació històrica que li passarà factura”.

Sembla més que versemblant la predicció. Els sondejos parlen d'un PP que manté els seus suports, un PSOE lleugerament a la baixa, Ciutadans clarament a l'alça i convertit en tercera força i Podem perdent empenta a marxes forçades i baixant fins a ser el quart grup parlamentari. I aquest quadre es faria efectiu amb una rebaixa de la participació electoral que afavoriria a les formacions conservadores, que compten –sembla indiscutible− amb una parròquia més fidel i disciplinada.

Tants i tan urgents com eren els problemes socials, econòmics i territorials de l’època Rajoy; tan imprescindible com era desallotjar al PP, tan reaccionari i autoritari com corcat per la corrupció; i quatre mesos després no hi ha hagut forma d'oferir un govern alternatiu. Per descomptat raons per a la irritació superlativa no falten als votants d'esquerres, i no sorprendrà que molts d'ells −erròniament− opten per no votar en els pròxims comicis.

Dit això, unes noves eleccions podrien abocar a un resultat extremadament paradoxal: les dues formacions polítiques d'àmbit estatal situades en l'esquerra, barallant-se a mort entre elles, serien les comares d'un govern de dretes, en el qual el PP i Ciutadans es posarien d'acord en cosa d'hores.

Durant la Transició, Luis Pastor cantava una cançó en la qual una de les seues estrofes deia alguna cosa així com “vaja, que tindria gràcia / que per falta d'unitat / no arribara la democràcia”.  Doncs això, que quaranta anys després podria passar alguna cosa semblat. Tindria gràcia que el combat entre el PSOE del Nord i el PSOE del Sud contra el Podem Fonamentalista i el Podem Realista li donara el govern al tàndem PP-Ciutadans. O pitjor encara: que s'isqueren amb la seua les vaques sagrades del PSOE [de l'Espanya Autèntica, clar], la Gran Banca, els grans poders mediàtics, Merkel, etc., etc., i finalment s'arribara a aquella gran coalició conservadora que, entre altres coses, faria desaparèixer a curt termini el Partit de Pablo Iglesias Posse, més conegut com el Abuelo. Què faria llavors Pablo Iglesias Turrión (a) Coleta Morada?

domingo, 3 de abril de 2016

Paràlisi, fastig i pestilència.

Més de cent dies després de les eleccions l'escenari polític sembla paralitzat. La ciutadania es debat entre el fastig, la irritació i la incredulitat per l'actitud dels diversos responsables polítics. L'ambient, a més, està impregnat per la pestilència creixent i cada vegada més insuportable de la corrupció que corroeix al Partit Popular.

La paràlisi, l'estancament polític, és el que percep la ciutadania, però aquest és −potser− més aparent que real, perquè els contactes i les negociacions entre les diverses formacions polítiques s'estan desenvolupant majoritàriament fora dels focus mediàtics. D'una banda la por a aguditzar els problemes interns [singularment en el PSOE i en Podem], i l'horror a defraudar a un electorat al que possiblement se li convocaria a noves eleccions, fa que tots caminen amb peus de plom a l'hora de moure peces en la interminable partida per a la constitució d'un nou govern. Circulen rumors i filtracions interessades a beneficiar a uns i denigrar als altres; tertulians i columnistes aporten anàlisis i valoracions amb més opinió que informació contrastada. Tot està redundant en que la ciutadania evidencie símptomes de fatiga política que eleva els índexs de cabreig envers els representants partidaris.

Aquests semblen ser inassequibles al desànim. Tots repeteixen diverses vegades al dia −en cada ocasió en la que els mitjans de comunicació els ho permeten− les mateixes idees del seu argumentari més simple i buit. El PSOE parla de liderar el canvi i d'exigir suports a dreta i esquerra, Podem insisteix que està disposat a cedir i a demanar als altres que cedisquen també, i Ciutadans diu que dolent seria haver de repetir eleccions, però pitjor triar un mal govern. Cansa i molt llegir la premsa o seguir els informatius de ràdio i televisió. Tot està dit. Els dirigents informen del que li van a dir als seus adversaris demà, la qual cosa fa que aquests adversaris els expliquen als mitjans el que respondran quan els diguen el que els han anunciat que els van a dir. És una mena de joc infantil en el qual sembla que el que primer que cedisca pagarà els costos d'haver-ho fet.

Alguna cosa, no obstant això, com dèiem, pot estar movent-se en el triangle que formen el PSOE, Podem i Ciutadans. Cal continuar atents a les notícies, per pesades que resulten. A cap dels tres els interessa repetir els comicis. L'anunci de Pablo Iglesias de consultar a les seues bases un possible acord més allunyat del desitjable del seu programa de màxims pot ser un senyal: així se cercaria el vistiplau de la militància abans de signar alguna cosa no previst inicialment. També el PSOE diu ara que, si s'introdueixen modificacions de calat en el pacte amb Ciutadans, serien consultades les  bases del partit. Fins i tot els de Albert Rivera han matisat algunes de les seues negatives més intransigents a la col·laboració hipotètica amb els altres.

El Partit Popular, no obstant això, no juga a res. Res es mou al carrer madrileny de Gènova. És realment extraordinari que Mariano Rajoy continue −més de 100 dies després− sense parlar amb ningú, sense sumar ni un suport i sense deixar de repetir la lletania d'advocar per un pacte amb el PSOE que –açò diu Cospedal, la Secretària General, i sap que menteix− permetria formar govern en vint-i-quatre hores. Al PP si n’hi ha una paràlisi total i absoluta.

El que està fent Rajoy al capdavant del govern és ja més que preocupant. S'ha refugiat en la gestió ordinària [lògic per estar en funcions], però no ne fa res més, ni tan sols accepta donar explicacions d'aquesta gestió al Parlament des d'una interpretació pueril de la Constitució. És clar que per molt que Rajoy romanga immòbil i de perfil el món no es para.

Espanya ha incomplit el compromís de dèficit pactat amb la UE, i Brussel·les sembla disposada a exigir al pròxim govern més i més retallades en els comptes públics. El PP que va desacreditar al Comissari Europeu Moscovici quan va anunciar que les previsions de desfasament espanyoles eren errònies, ara diu que tot és culpa de les autonomies. En paral·lel, el Banc d'Espanya rebaixa les previsions de creixement, la qual cosa el Govern desmenteix amb poca convicció. A més, la falta de claredat política està perjudicant la inversió exterior i, paral·lelament està afectant a la presència del Regne d'Espanya en l'escenari internacional. Ni està ni se li espera en la Unió Europea que pateix el desafiament  secessionista britànic i l'amenaça diària del terrorisme islàmic, ni a Amèrica Llatina o en el Magrib escenaris polítics i econòmics calents en aquest temps. Rajoy projecta la seua incapacitat i el seu aïllament que resulta del seu desinterès per la política exterior. Les imatges de la seua assistència a les reunions internacionals són patètiques. Ni parla ni entén l'anglès, la qual cosa fa que no puga comunicar-se amb els seus col·legues sense intèrpret. En els plenaris no hi ha problema gràcies a la traducció simultània; però en les converses i les negociacions entre líders i en els recessos de les reunions, Rajoy està tan aïllat i solitari que fa vergonya aliena veure les imatges dels informatius. L'única cosa que li faltava era estar en funcions i, a ulls de qualsevol col·lega europeu, políticament mort.

Paral·lelament, la pestilència de la corrupció estructural que existeix en el PP és ja insuportable. Aquesta setmana dos empresaris assetjats per la Fiscalia han accedit a reconèixer els seus delictes, a canvi que se'ls aplique l'atenuant de “confessió tardana dels fets". S'ha reconegut per primera vegada el finançament irregular del Partit Popular. Finançament a canvi de concessions d'obres, amb mossegades, sobre-costos i falsejaments diversos. Tot fa olor de podrit en aquest partit. Absolutament tot. Les causes per corrupció l’han convertit en una organització criminal a la qual més prompte que tard retrà comptes davant la justícia.

La major part de la ciutadania, segons diuen les enquestes, no entén que els partits d'oposició no col·laboren amb més eficàcia per a jubilar a Rajoy i enviar al seu partit a l'ostracisme durant una bona temporada.