Escriure en l'aire 2ª Època

Foto Cartelera Turia La del divendres 21 de febrer va ser una vesprada-nit de festa grossa a La Nau . A l’Aula Magna hi havia un acte, presentat per l’escriptor i periodista Alfons Cervera, sota el títol “ Operació Stanbrook. 75 aniversari ”. Es tractava d’un homenatge als últims exiliats de la República, que comptava amb la projecció del documental Captius en l'arena . El recordatori de l’odissea republicana va comptar amb una magnífica assistència de públic. Paral.lelament, al Paranimf, va desenvolupar-se un acte més del cicle commemoratiu del primer mig segle de vida d’una publicació valenciana tan singular com emblemàtica: la Cartelera Turia . Una publicació d’avantguarda democràtica i de resistència popular a totes les maldats de tots els poders, una trinxera dels progressistes valencians de distinta filiació, i una referència inequívoca en matèria cultural. Son moltes, moltes les vegades que he assistit a un acte al Paranimf de la Universitat de València, però mai els ven...

Durant la segona dècada del segle XX, particularment després del començament de la I Guerra Mundial a l’estiu de 1914, i més en concret encara arran la revolució russa que comença en 1917, al País Valencià vam viure el que fa prop de trenta anys batejarem com l’Època dels avalots. Aquest va ser el tema que va inspirar el títol d’un llibre que aparegué en 1989: Temps d’Avalots al País Valencià (1914-1923). Els avalots, ―uns disturbis greus, una forta agitació contra l’autoritat―, van ser particularment greus en 1919. Tot i que no va ser l’any de més violència als carrers de la capital i als d’altres ciutats del país, va ser aquell que provocà més preocupació a les autoritats tant del cap-i-casal com de Madrid. El governador Durán informava el ministre de la governació Burgos y Mazo que “ la agitación obrera de Valencia es de carácter agudo (...) y se distingue por la agresividad del movimiento obrero traducido en coacciones y amenazas ”. En la mateixa carta, el governador informav...

Al món, ja ho sabem, n’hi ha països normals i uns altres que no ho són. Els que podem encabir sota aquest rètol són aquells que, entre altres moltes coses, saben quina és la llengua que parlen. El nostre país, amb tantes virtuts i bondats, malauradament no és un país normal. I no ho és perquè hi ha gent que fa molt de temps que s’entesta en que no ho siga. Si més no en matèria de llengua. En Amèrica han estat molts i greus els problemes entre els diversos estats que comparteixen frontera; alguns fins i tot han pogut arribar a la guerra en èpoques de la seua història republicana. No obstant això, ni els uruguaians tenen problema de denominació de la llengua que parlen amb els argentins, ni els xilens amb els peruans, ni els colombians amb els veneçolans, ni els hondurenys amb els nicaragüencs, ni els mexicans amb els cubans per a ser cadascun el que són i admetre sense problema que parlen espanyol. Amb moltes variants pròpies de l’espanyol d’Amèrica, tan estudiades, però amb un consen...

El PP s'ha convertit, em diu un ocurrent, en el Partit Provocador…  de marees de colors: la blanca, la verda, la violeta. I és que el seu màxim dirigent, el president del govern del Regne d'Espanya, cada vegada més qüestionat entre els seus, és un expert a irritar –a provocar les ires- de propis i estranys. Molt cridanera ha estat l'espantada de pesos pesats de l'organització cada vegada més reaccionària que conservadora, com són Aznar i Mayor Oreja, els qui s'han permès menysprear al mateix Rajoy al no assistir al conclave del partit organitzat a Valladolid durant el primer cap de setmana de febrer. Aquesta espantada quasi ha coincidit en el temps amb l'aparició d'un nou partit, una escissió per la dreta, per l'extrema dreta, d'una organització que es diu VOX, i que està liderada per dissidents crítics del PP oficial, al que consideren massa tebi en temes com el final del terrorisme o el que en qualifiquen de desafiament català, i al que critiquen...