domingo, 30 de mayo de 2021

La cara més lletja de l’Espanya actual.

La cara més lletja de l’Espanya actual és la que mostra amb tossudesa els pitjors defectes de sempre: la supèrbia autoritària, uniformitzadora i absolutament mancada de respecte per tot el que no siga un ideal anacrònic de cartró pedra. És l'Espanya ultranacionalista, reaccionària i autoritària alhora. L'Espanya que resulta d'un cert complexe d'inferioritat que, disfressat d'orgull, practiquen de forma impúdica des del centre envers les perifèries peninsulars. Un complexe compartit per les rodalies regionals de la capital de l'Estat, i que és lloc d’encontre més enllà de les sigles partidàries: des de Casado i Ayuso a Felipe González o García Page, per no parlar d'altres i deixant al tinter els neofeixistes que aspiren a liderar el "macizo de la raza" del que parlara Antonio Machado.

Voldrien fer que la seua visió d’Espanya fora única i assumida sense cap objecció, i per això omplin qualsevol espai amb metres i metres de bandera, imposen l'himne nacional a les escoles, i volen de nou la foto del cap de l'Estat a les aules. A més, i la cosa no n’ha fet més que començar, han decidit erigir un monument de 3 metres d’altura a la Legión espanyola en el pur centre de Madrid, i amenacen en replicar-lo a tot arreu. Però, és que no tenen memòria històrica? No han comprés que Franco va fracassar amb allò de la “España Una”? Encara més: que no han aprés res durant la darrera dècada?

El conflicte amb Catalunya, convindria no oblidar-ho, va adquirir proporcions mai no vistes, insospitades, per la innacció d'aquesta dreta furibunda, que és incapaç de veure més enllà del seu melic. No van voler actuar políticament, i fidels a l’estil de Rajoy, van decidir allò de “la Fiscalia te lo afina”. Doncs va ser que no. No sols no ho va afinar, sinó que el Tribunal Suprem va apuntar-se a allò del “quant que pitjor, millor”. Exactament igual, mira per on, que el sector més intransigent de l’independentisme català.

La gran part del Poder Judicial, a la vista està, connecta amb la posició i la visió de les dretes hispàniques, i procura tombar qualsevol decisió dels poders polítics –de qualsevol nivell- que qüestione la seua concepció de com ha de ser Espanya.

Van castigar els líders de l’independentisme –que van anar molt més enllà d’on era raonable, i que no poden dir que són absolutament innocents- amb unes penes que estan més prop de la venjança que de la justícia, i ara que Pedro Sánchez parla d’indults s’han posat histèrics, treballant en tàndem, en un “vinga i dale” continu amb els Casado, Abascal i companyia. Amb la Brunete mediàtica, clar, com sempre, bramant inclús per damunt de com acostumen.

Veritat és que des de l’independentisme n’hi ha massa tossuderia i un cert desig de provocació quan apunten allò de “ho tornarem a fer”. Costa treball d’entendre què volen i on van. 

Doncs bé, comptat i debatut, malgrat tot, malgrat tots els que estan en contra d’afluixar la corda tensa i tirant entre Catalunya i la resta de les Espanyes, pense que cal arriscar per rebaixar el risc de fractura total. 

És per això que espere que el president Sánchez tire endavant amb la idea de l’indult. No en queda altra. No sols és una forma de reconduir la sensació de venjança molt estesa entre els catalans, és que políticament és l’única opció possible per a enfrontat –per a enfrontar, per a abordar, no per a resoldre- el problema entre Catalunya i la resta d’Espanya. 

Contràriament a aquells que són partidaris de derrotar a l’independentisme català al preu que calga [si això fora possible així, simplement amb mà dura], soc partidari de la negociació i el pacte per la convivència, pel reconeixement mutu, per unes noves pautes de relació entre les nacions de les Espanyes en el marc de la Unió Europea. Llavors la meua conclusió seria: “Senyor President, avant amb els indults”; conscient, això també, dels riscos immensos que correm. Paral·lelament, pregaria al sector més pragmàtic de l’independentisme que apostara igualment per la distensió i la convivència. El clima en el que estem instal·lats, cadascú amb el seu nivell de responsabilitat, no condueix més que a l’abisme per el que tots plegats ens despenyarem si no som capaços de canviar el rumb.


martes, 16 de marzo de 2021

I Pablo va deixar el govern...

Va ser la d'ahir una bomba informativa: Pablo Iglesias abandona el govern central per a presentar-se a les eleccions madrilenyes.

Des del minut següent a la notícia, les interpretacions, anàlisis, opinions, valoracions, elucubracions, etc., etc., s'han succeït sense solució de continuïtat. Jo també crec, com Javier Pérez Royo, que la decisió d'Iglesias està carregada de sentit. Per diverses raons. La més important, crec, és que la política espanyola passa, massa i tot, per Madrid i pel que Madrid significa i representa.
La batalla electoral que està convocada per al 4 de maig, no és un combat circumscrit a la comunitat autònoma madrilenya, sinó que, precisament, per com Madrid condiciona la política espanyola, és una fita d'una enorme transcendència. Aquella que alguns ja en diuen la Trumpita, la senyora Ayuso, és la cap visible d'una involució política semblant a la de Donald Trump als Estats Units en 2016. No és una conservadora, no és el PP convencional, és una altra cosa. És potent, com Donald Trump amb les seues ximpleries, les seues mentides, les seues simplificacions, fins i tot amb les seues estupideses. Però, així i tot ella no és suficientment forta per a determinar la política madrilenya -i l'espanyola- sense anar de bracet amb VOX. Aquests post feixistes, neo franquistes sense complexos, són un perill no sols per a la democràcia, ho són per a la convivència. Una aliança permanent i triomfadora entre el PP d'Ayuso i VOX, amb l'immens efecte amplificador que té Madrid, és una amenaça per a tots els demòcrates espanyols.
Pablo Iglesias ho ha entés bé, allò de que la partida de Madrid és política espanyola de totes totes. I ha decidit jugar-la. Com? Ho veurem en pocs dies. Són moltes, com ell mateix ha dit, les cicatrius de la relació entre ell i Errejón, entre Podemos i Más Madrid. El partit d'Errejón és més fort en aquella autonomia, i la seua candidata Mónica Garcia és una dona tan potent com puga ser Yolanda Díaz, a qui Iglesias ja ha presentat com la propera cap de cartell d'Unides Podem en les eleccions legislatives. Mónica Garcia ha mantingut una batalla sense descans contra Ayuso, i ha sigut la vertadera opositora al Trio de Colón de l'Assemblea de Madrid. I això mentre el PSOE madrileny, liderat per un home tan valuós com incapaç de jugar a la política imposada per la dreta trumpista madrilenya, ha estat desaparegut sense combatre.
A parer meu, Mónica Garcia és la millor candidata per a una possible coalició entre Más Madrid i Unides Podem. Molt millor que Pablo Iglesias qui, tanmateix, seria un magnífic número dos d'eixa candidatura. Així sí que podria confirmar l'argument que ell fa servir en les darreres hores de forma insistent: un militant ha d'estar allò on se'l necessita.
Ángel Gabilondo i el PSOE de Madrid tenen un paper a jugar més que important, i també una immensa responsabilitat. El temps recent no indueix, precisament, a l'optimisme quant a la seua actuació, però ara que les alarmes democràtiques estan incandescents, és necessari que canvien el guió que han seguit darrerament. Això, i una esquerra més enllà del PSOE unida sota el lideratge de Mónica García, amb Pablo Iglesias en tàndem a la papereta electoral, podria incrementar la participació d'electors que han assolit un nivell de decepció política massa elevat, tant com per a quedar-se a casa el 4 de maig proper.
Veurem si, després del joc d'aficionats, d'amateurs de la política, que s'ha vist a Múrcia, algú posa trellat a l'escenari madrileny. Íñigo Errejón, Mónica García, Pablo Iglesias, Ángel Gabilondo i altres són persones qualificades, intel·ligents, amb experiència política sobrada. Sobre ells recau la responsabilitat de fer front a la senyora Ayuso i els seus amics de VOX. De fer front a uns polítics que entenen que ser feixista és estar en el costat correcte de la Història.

sábado, 4 de julio de 2020

Què fer davant l’ocàs de la monarquia espanyola?


La parella reial està fent una gira per les Espanyes que està plantejada com una campanya de promoció publicitària d’un producte que ha caigut en barrina quant a la valoració dels consumidors. Si fos una mercaderia més, podríem dir que mentre que durant anys “es venia a soles”, i gaudia d’una excel·lent demanda, ara ha perdut una incalculable quota de mercat. Tan incalculable que ningú, ni tampoc el Centre d’Investigacions Sociològiques, s’atreveix a preguntar-li als ciutadans quin grau de suport atorguen a la institució monàrquica espanyola.

El viatge del rei Felipe i la seua senyora, la reina, està resultant entre patètic i catastròfic a efectes d’opinió publicada. Són dos personatges que volen interpretar un paper per al que cap responsable de càsting els hauria llogat mai. Ella, Leticia, una senyora periodista de professió, ha d’haver oblidat a hores d’ara com és la vida, la realitat i el comportament de la gent del carrer, de la immensa majoria dels ciutadans. Ell, Felipe, no ho ha sabut mai perquè mai ha viscut amb normalitat, amb naturalitat, com vivien i viuen les persones de la seua generació.

La darrera anècdota que exemplifica i demostra aquesta incapacitat de Felipe de Borbón va esdevindré fa uns dies a Canàries. Van acostar-se a un bar durant el passeig i algú els hi va oferir una tapa de pernil. Van acceptar i davant l’evident incomoditat del marit, Leticia Ortiz li va dir a cau d’orella "Recolza't a la barra" [per a que aparentara naturalitat]. La seqüència gravada de forma imprevista s’ha fet viral, clar, però el que el succeït demostra és que la distància que separa la reial parella i la ciutadania en general és més ampla i profunda que mai des que el rei Juan Carlos va succeir a Franco com a Cap de l’Estat.

Una monarquia en el segle XXI és un anacronisme, es mire com es mire. Que l’actual rei siga algun dia substituït en la prefectura de l’Estat per la seua filla Leonor amb eixe únic mèrit és impossible d’explicar a la joventut actual. Entenent per joventut actual la que o no va viure o va viure el retorn a la democràcia com a infants.

Juan Carlos va heretar Franco, i aquesta taca el va marcar per a sempre, no sols a ell, sinó també a la pròpia institució monàrquica. Després del 23 de febrer de 1981, una ben orquestrada campanya -que va posar la llum sobre el jove rei i va sepultar els dubtes raonables del seu paper efectiu en el colp de Tejero-, va convertir Juan Carlos de Borbón en “el Campetxano”.

Durant més de dues dècades la monarquia va gaudir de bona premsa i de bona valoració popular, en bona mesura perquè poderosos interessos van convertir-la en un tabú; una cosa de la que ni tan sols s’havia de parlar com no fos per a fer palmes i olés, com a les corregudes de bous.

Però una mentida no es pot mantindré oculta indefinidament. A més que la societat espanyola ha canviat molt en els darrers quaranta anys. Primer eren les manifestes infidelitats del monarca, que durant un temps van ser majoritàriament considerades pecadets menors però que van arribar a convertir-se en inacceptables quan van convertir-se en humiliació pública per a la seua muller. El pitjor, però, va vindre a continuació: posar-li casa a una “amiga íntima” en dependències del Palau de la Zarzuela va ser deixar molt arrere la ratlla roja. També matar innocents elefants en Àfrica va fer molt de mal a la imatge de Juan Carlos, però el principi del fi va vindre pels diners. El gendre va anar a presó, i la filla es va salvar al·legant quasi estupidesa en la seua defensa. El rei Juan Carlos va haver d’abdicar, forçat per les circumstàncies.

A hores d’ara es parla de comissions multimilionàries, maletins duts personalment pel rei en actiu a Suïssa, comptes en paradisos fiscals, amistats perilloses dins i fora d’Espanya, etc., etc. Assumptes que són ara investigats en tribunals helvètics i britànics. Poca broma amb això i del que d’ells puga derivar-se.

S’ha sabut recentment que el rei Felipe havia renunciat a l’herència de son pare, una actuació legalment absurda, i que li ha retirat l’assignació que hi figura als Pressupostos de l’Estat. Però, a continuació, s’ha conegut que el viatge de noces de Felipe i Leticia va costar mig milió d’euros, una xifra que resulta insultant per a qualsevol. No sols això: la despesa la van assumir el propi Juan Carlos i un bon amic, l’empresari Josep Cusí. ¿Perquè aquest bon senyor va pagar vora de tres cent mil euros per a que el fill del seu amic tinguera un viatge de pel·lícula? ¿Per què el Rei va poder regalar-li al seu fill una quantitat superior a l’assignació anual que rebia dels Pressupostos de l’Estat?

És molt difícil vendre el producte Monarquia en l’Espanya actual. El paper d’àrbitre i moderador en el funcionament regulador de les institucions, establert a l’article 56.1 de la Constitució va ser més que discutible arran la intervenció de Felipe de Borbón després de l’1 d’octubre català de 2017. Els presumptes delictes comesos pel seu pare, a sobre, no han fet sinó afeblir encara més la seua figura i la seua representativitat. Darrerament, la desaparició durant la pandèmia també ja jugat en la seua contra. Que no tinguera res a dir més que quatre banalitats a propòsit del que estava passant, amb tota Espanya confinada a les seues cases, milions de persones en condicions més que precàries per la crisi econòmica aparellada, va resultar massa cridaner.

Ara, la tourné de la reial parella vol acostar-los de nou al gran públic. Però no serà amb campanyes de cartró pedra com la que està portant-los amunt i avall aquestes dies. La institució monàrquica va nàixer dèbil, quasi raquítica. I ja se sap que els problemes greus de la infantessa s’arrosseguen tota la vida.

Així doncs, alguna cosa hauran de fer si volen “millorar el producte i guanyar quota de mercat”.

Els partits polítics que no són monàrquics confessionals hauran de pensar-s’ho dues vegades abans de decidir què fan. La dirigent socialista valenciana Sandra Gómez ha reobert el debat sobre la Monarquia en afirmar que “ni és necessària, ni és essencial i quaranta anys després probablement ja no siga útil", i ho ha fet amb una carta oberta al seu partit que ha tingut respostes de suport i també altres contràries. L’ex ministre Jordi Sevilla ha escrit, com a resposta: “De debò Sandra, amb el país polaritzat, travessant la major crisi econòmica i social des de la guerra i el Govern amb els pressupostos en l'aire, és el millor moment per plantejar aquest debat?”.

Certament estem davant un problema de calat. Podrà discutir-se si és el moment d’abordar-lo o no, però no podem amagar-lo indefinidament. Des de la Casa Reial s’han llançat des de fa molts anys les bombes més destructives contra la pròpia Monarquia. Allà la Casa Reial i els seus súbdits, però la resta de la ciutadania haurem de pegar-li unes quantes voltes a l’assumpte.

Un servidor tanca el curs amb aquesta columna i, entre altres coses, li dedicarà un cert temps de reflexió al tema. Bon estiu a tothom.

sábado, 27 de junio de 2020

Final del curs universitari: balanç i perspectives de futur.



El curs acadèmic ha sigut tan extraordinari com sabem, i no cal explicar fins a quin punt ha posat les universitats potes per amunt. La crisi sanitària ha provocat a les institucions acadèmiques uns danys que ara per ara és prematur avaluar. D’una banda, el maleït virus ha acabat amb la vida de valuosos companys i companyes. D’una altra, cal parar compte en el traumatisme que han patit la docència, la investigació i la seua transferència, així com la capacitat de generar cultura de les institucions d’ensenyament superior.

Quant als danys provocats, uns són tangibles, però segurament les pitjors conseqüències de l’impacte de la crisi sanitària sobre el sistema universitari seran més visibles a mitjà termini.

El primer que cal dir quant al balanç del curs que ara finalitza és que els responsables universitaris han fet -diguem-ho amb caràcter general- el millor que han pogut el millor que han sabut. No crec que calga haver tingut responsabilitats de gestió universitària per a ser conscients del que ha significat la pandèmia per als diversos equips de direcció dels departaments, de les facultats o de les pròpies universitats. Qui tenia un protocol establert per a donar resposta a la nova situació?

N’hi ha hagut i n’hi haurà errors, contradiccions, insuficiències i dèficits de funcionament, però cal ser solidaris i comprensius amb els responsables acadèmics.

Quasi de la nit al matí van haver d’improvisar-se mesures per a convertir unes universitats presencials en alguna cosa dalt o baix pareguda a una universitat a distància. S’han hagut de generar amb urgència materials docents i s’han hagut de posar en marxa noves formes de transmissió de coneixements, així com s’han hagut de desenvolupar unes noves formes de relació entre els estudiants i els professors, entre els mateixos estudiants i també entre els propis professors.

Tenim eines poderoses per a la docència, per al control de la gestió docent i administrativa i d’altres recursos que, tot i la seua validesa, estaven dissenyats i programats per a fer-los servir com a ferramentes secundàries i no centrals i úniques, que és en allò que hem hagut de convertir-les.

Hem fet tots, professors, personal no docent i estudiants, de la necessitat virtut. Hem intentat minimitzar els danys mentre fèiem el possible per treure el màxim profit de les coses positives. Els membres del personal docent i del personal d’administració i serveis hem mantingut el motor universitari en marxa, tot i les immenses limitacions.

Tot amb tot, entenc que el més dur i difícil d’avaluar, però, és el que ha significat i significarà com a efecte durador el trencament, la ruptura, la desaparició de les relacions interpersonals entre professors i estudiants i entre els propis estudiants.

Un exemple farà llum sobre el que dic. Faig classe, durant un mateix curs acadèmic, a estudiants de primer any i a estudiants de màster; és a dir, als reclutes i als més veterans, i són els primers els que més m’han preocupat i els que més em preocupen per al curs vinent.

Vaig començar el curs amb els nouvinguts en el segon quadrimestre, a finals de gener; és a dir que a penes vam fer mes i mig de classes fins que vam tancar la Facultat.

Com he fet des de fa anys amb els que acaben d’aterrar a les aules de la Universitat els propose combinar treball individual i treball en grup. Pel que fa al segon el meu objectiu -i els ho explique- és que aprenguen a col·laborar amb altres, a comprometre’s amb altres, a ensenyant-se observant els altres; que incorporen la bona praxi que significa planificar, dissenyar i executar una tasca acadèmica raonant, argumentant i cedint davant el grup. Generalment aquesta proposta dóna bons resultats.

Enguany he de reconèixer que els resultats han sigut més que decebedors. En alguns casos, terriblement decebedors. Com explicar-m’ho?

És cert que ni s’han pogut reunir entre ells, ni tampoc amb mi com ha sigut habitual en cursos anteriors. Comptat i debatut, crec que tres raons expliquen, el que ha passat: el contacte digital és un succedani de poca qualitat en comparar-lo amb el contacte personal; la realitat individual i familiar dels estudiants és extraordinàriament diversa, i uns gaudeixen d’unes condicions tecnològiques, logístiques o de pura intendència que altres ni somnien; la relació amb el professor canvia de forma radical, i la distància que ens separa per definició s’ha fet -amb uns estudiants més que amb altres- més ampla.

En l’adaptació dels nous estudiants a la universitat pesa, i molt, el currículum vital de cadascú, i no sols l’acadèmic. De forma que en una mateixa aula, en un mateix grup, el nivell dels estudiants pot arribar a ser sorprenentment distint. Amb la col·laboració, amb el treball en comú, amb la proximitat, eixa distància tendeix a reduir-se. Amb la pandèmia, amb l’aïllament individual, s’ha eixamplat. He llegit treballs magnífics, molt pocs. La majoria, però, han resultat decebedors, preocupants i, en algun cas, alarmants.

La universitat, com qualsevol altra etapa formativa no és simplement transmissió i recepció de coneixements. És per això que la meua posició a favor de la universitat presencial és irreductible. La formació a distància és necessària, però no és ni la desitjable ni la aconsellable, si més no en condicions d’aquelles que en diguem normals.

El balanç, llavors -parlant de docència, que la investigació és un altre cantar- és que, com ja he dit, també professors i estudiants només hem pogut fer -amb caràcter general- el millor que hem pogut el millor que hem sabut.

Però, m’esglaia pensar en el proper curs. No sols per com ens organitzarem, per com seran els grups, per com combinarem docència presencial i docència on line, per com farem front a la sobre càrrega que això va a representar per a tota la comunitat universitària, per com tindrem cura de la distància interpersonal, per com farem per a ventilar i per a netejar les aules i els espais comuns, per com es pagaran les noves despeses que tot açò origina, per com s’eixamplaran les distàncies entre uns estudiants i altres en funció del nivell de recursos familiars, per com respondrem al repte amb una plantilla de professionals -docents i no docents- envellida per la duresa de la taxa de reposició zero dels anys de l’austericidi.

Quin és el volum dels professionals universitaris que han de ser considerats personal vulnerable? Quan es parla de semi-presencialitat, ¿és parla sols dels estudiants, o s’inclou al personal docent i investigador i al personal d’administració i serveis? Si és així, ¿podrem atendre amb les plantilles delmades les necessitats imprescindibles per a funcionar amb uns nivells de qualitat acceptables?

Pessimisme de la raó, optimisme de la voluntat? Ja ens ho farem, però no va a ser fàcil, així que des d’ara convindria que assumirem que la conjuntura és molt complexa, a més de perillosa, i que -com tradicionalment propose als estudiants-, caldrà que ens afanyem en la nostra voluntat de col·laborar més i millor amb altres, de comprometre’ns més i millor amb altres, i d’aprendre dels altres en l’esforç col·lectiu per minimitzar els danys que la pandèmia li està originant a la universitat. Que no en són pocs, per cert.

Tanmateix, sapiguem que 
farem el que faça falta per pal·liar la situació provocada per la pandèmia, però en el millor dels casos sols podrem fer això: pal·liar-la. 

A més, no n’hi haurà prou amb bona voluntat i ganes de fer-ho bé per part dels universitaris. També caldran recursos econòmics, inversió en el sistema públic de formació superior. Ara, quan tothom demana ajudes i subvencions a l'Estat, caldrà que aquest valore i destine recursos suficients per a sostindre i millorar les universitats públiques. Aquestes són una peça bàsica i  insubstituïble a qualsevol societat avançada. 

sábado, 20 de junio de 2020

Pausa per a hidratació, per favor.


El màxim organisme del futbol internacional ha establert la necessitat d’aturar els partits d’aquest esport cada mitja hora de joc per tal que els jugadors vagen a les bandes per prendre begudes hidratants. Ha entès l’organisme rector del futbol mundial que la mesura millorarà la integritat i la salut dels futbolistes, atés que aquests esportistes d’elit s’esforcen al màxim i sotmeten el seu organisme un desgast considerable.

Alguna cosa així caldria instaurar en la realitat política espanyola per a la ciutadania atenta a la cosa pública. La diferència respecte del futbol és tan extraordinària que resulta grotesca. No són els responsables polítics i institucionals els qui necessitarien hidratar-se, sinó el respectable que assisteix atònit al que passa en el terreny de joc peninsular. És com si als estadis de futbol els que hagueren de fer la pausa foren els espectadors, i no els jugadors; com si els que sotmeteren el seu organisme a un desgast considerable foren els aficionats i no els artistes del baló.

A alguns ciutadans, aquells que amb una certa tendència envers el masoquisme estan atents a la realitat política i partidària, els faria falta i amb urgència una pausa per a hidratació. Parar i ingerir líquids és ja una necessitat imperiosa.

La situació sanitària ha millorat extraordinàriament si recordem com estava el patí fa un mes i mig, aproximadament. Cada dia era angoixant l’espera del recompte de contagis i defuncions per culpa del maleït virus. Cada dia els balcons s’omplien de reconeixement als sanitaris i s’aplaudia també per espantar la por. Ara, tot i les terribles notícies que continuen arribant especialment d’Amèrica -la del nord, la del sud i la central-, hem entrat en una fase de relativa calma. Però, ni podem baixar la guàrdia ni relaxar-nos, ja que a l’advertència dels experts que ens prevenen contra els rebrots que es produiran, sí o sí, s’uneixen les notícies que arriben de Xina. Informacions que, com va explicar Pàvlov, ens provoquen complexes reaccions que van més enllà del binomi estímul-resposta.

La situació econòmica és la que ara s’ha posat sota els focus més potents i persones amb altíssimes responsabilitats internacionals, poc donades al catastrofisme, ens adverteixen dia sí dia també que “el pitjor encara no ha arribat”. Grans organismes europeus als quals prenen seient els responsables governamentals de la Unió afirmen que faran el que faça falta per aixecar l’economia europea, però a l’estona següent som sabedors que darrere d’aquest esperançador titular n’hi ha pàgines i pàgines de lletra menuda que condicionarà, no sabem fins on, eixa voluntat benefactora.

Els països europeus de major solvència econòmica i financera fan resistència a lliurar fons revitalitzadors als països amb problemes de dèficit i amb majors carències que, casualment o no tant, són els que han patit la pandèmia amb major cruesa. Ningú sembla parar compte en que, més que probablement, l’acusat impacte del virus ha estat resultat, precisament, de les polítiques austericides aplicades arran la crisi econòmica de 2007.

Especialment cridanera és l’actuació del Partit Popular de Casado/Aznar, que lluny de col·laborar per a pal·liar els estralls de la crisi, no content amb posar totes els pals possibles a les rodes del govern de Sánchez i Iglesias, se’n va a les institucions europees a fer-li costat als reticents a enviar fons a Espanya, tot pregant-los que siguen ben durs amb les condicions exigides. Les exigències coincideixen amb el seu programa partidari, la qual cosa confirma, una vegada més, que el PP sols col·labora quan s’accepten els seus postulats. Patriotisme diuen que és.

No s’esgoten aquí els motius que justificarien la pausa per a hidratar-nos.

L’escenari judicial és dels que espantaria al més valent. El Tribunal Constitucional, dividit entre progressistes i conservadors, aparca temes de gran rellevància com el dictamen sobre la Llei Mordassa, la que el PP va aprovar en solitari quan tenia majoria absoluta per a emmudir als que protestaven contra els seus retalls pressupostaris. L’alt Tribunal haurà de pronunciar-se, tard o d’hora, sobre assumptes d’especial gravetat com els relatius al Procés català, l’acatament de la Constitució de forma no convencional per 29 diputats o la validesa dels decrets d’alarma durant la fase més aguda de la pandèmia.

Una majoria ajustada en benefici dels magistrats d’orientació conservadora (i molt conservadora en alguns casos) expliquen que estiga allargant-se la situació d’interinitat, igual que passa amb el Consell General del Poder Judicial, d’una forma que beneficia el PP i Vox, que compten amb una majoria de bloqueig al Parlament.

De la mateixa manera que el Govern ha de treballar amb els darrers pressupostos del PP, els de Montoro, el Poder Judicial ha de continuar funcionant com si el PP mantinguera la majoria absoluta del primer període de Rajoy. Ai si la situació fos la inversa! Aborrona només de pensar-ho, què estarien fent i diguent les dretes hispàniques.

Eixes dretes que callen, quan no secunden i aplaudeixen un ex ministre de l’Interior de fanatisme patològic que afirma, molt seriós i circumspecte, que el Papa Ratzinger li va dir que el Maligne volia trencar Espanya. O quan un esperpèntic cardenal catòlic afirma que les vacunes contra el coronavirus es fabriquen amb "fetus avortats". O quan un cavaller, pare de família súper nombrosíssima, rector d’una universitat també catòlica, ens informa que eixe esclau i servidor de Satanàs al que diuen Bill Gates vol posar-nos un xip amb la vacuna contra el Covid 19 per a “controlar la nostra llibertat”.

Per favor, que l’àrbitre xiule per fer la pausa per a hidratació. Estan sotmetent l’organisme de massa ciutadans a un desgast considerable que els hi amenaça seriosament la salut. Per favor.

sábado, 13 de junio de 2020

Que no es parle del fracàs del model sanitari de les dretes privatizadores.


Espanta pensar fins on està disposat a arribar el PP en la seua estratègia desestabilitzadora. Dia que passa, dia que emboliquen la troca una mica més. Costa de creure com persones amb altes responsabilitats i vocació de govern estan decidides a pujar de forma tan irresponsable la tensió política del país. Entenen que Espanya és d’ells i poden fer amb ella el que més els convinga.

Ara pretenen aconseguir dues coses: amagar el que ha passat amb la gestió de la pandèmia a la Comunitat de Madrid, i que no es pose en qüestió el model sanitari rabiosament privatitzador que practiquen des de fa dècades. No els ha de resultat senzill aconseguir-ho atés la forta sensibilització ciutadana, però compten amb poderosos aliats.

El sector més reaccionari de la carrera judicial d’un costat, alguns grups dels aparells de seguretat de l’Estat d’un altre, i la premsa addicta formen la tripleta atacant. Estan en plena ofensiva i no fan presoners. Ho confirmen les aparicions d’alguns dirigents del PP fins ara persones poc assimilables amb la línia dura de Gènova 13, com Ana Pastor o Andrea Levy, que s’apunten al foc a discreció contra el Govern central. Aprofiten qualsevol ocasió o circumstància per a, vinga a conte o no, culpabilitzar el Govern de Sánchez de la crisi sanitària, econòmica i social i demanar-li que renuncie a Satanàs i a les seues obres.

A més a més, i sense solució de continuïtat, canten les excel·lències de la gestió de la crisi en les comunitats governades pels seus sense rubor ni vergonya. En Galicia les coses han anat estupendament bé gràcies al PP de Feijoo; en Madrid han anat molt malament per culpa de Pablo Iglesias. Ells saben, però, que la presidenta madrilenya és una bomba que camina, i que tard o d’hora tindrà greus problemes amb la justícia pel com ha actuat el govern que presideix.

La jutge de Madrid que havia obert una causa pel 8M, a partir d’un delirant informe de la Guàrdia Civil, i en contra del criteri tant de la fiscalia com de l’advocacia de l’Estat, ha dictat el sobreseïment provisional -que no definitiu- de la causa en concloure que "l'investigat [José Manuel Franco, delegat del Govern a Madrid], entre el 5 i el 14 de març, no va tindre un coneixement cert, objectiu i tècnic del risc que per a la salut de les persones comportava la realització de manifestacions i concentracions".

La instrucció de la jutgessa desafiava la llei de la gravetat jurídica i la lògica més elemental, però si ella s’ha atrevit a actuar així és perquè sap que un sector important de la judicatura està en la seua òrbita: la de l’assetjament i enderrocament de Pedro Sánchez. De la instrucció feta, en sintonia amb la esperpèntica investigació de la Benemèrita, la jutge havia deduït dues conclusions absurdes que ara abandona [provisionalment]: que a Espanya hi ha hagut una terrible crisi sanitària per culpa de les feministes de Madrid; i que les ministres del Govern central -amb vocació suïcida- van preferir arriscar la seua vida i la dels seus familiars més directes, incloent-hi menors d’edat, assistint a una manifestació en la que sabien que es produirien milers de contagis.

En qualsevol cas, aquesta actuació en l’àmbit judicial és un joc d’infants comparada amb altres iniciatives, com ara la maniobra que està gestant-se al Tribunal Constitucional.

A iniciativa de VOX, s'ha proposat anul·lar la condició de 29 diputats de formacions com ERC, JxCat, PNB, BNG, Bildu o Unides Podem que van acatar la Constitució de forma no convencional. Davant la denúncia, sis magistrats del TC han presentat un escrit per a debatre en el ple la possibilitat de retirar-los l’acta de diputat i posar en qüestió tot el que s’ha aprovat en aquesta legislatura, des del propi nomenament del president Sánchez als decrets dels Estats d’Alarma. Es tractaria d’assolir així dos objectius: afegir més tensió a la ja existent en la societat espanyola en obligar als 29 diputats a repetir l’acatament de la Constitució amb una fórmula que els humiliara i, paral·lelament, reforçar la tesi de la il·legitimitat del Govern, la que les dretes fan servir ad nauseam.

Poc els ha importat als magistrats de l’ala dura que el TC ja establira doctrina sobre l’assumpte fa trenta anys. La sentència 119/1990 va dictaminar que el jurament públic de la Constitució era una supervivència d'altres èpoques en les que es donava molta importància als "compromisos sobrenaturals" [sic]. En la mateixa sentència de 1990, els llavors magistrats del TC van criticar als que volien imposar la seua rígida visió als diputats que simplement volien manifestar una posició política legal, vàlida i que havia rebut el suport dels seus votants.

No els importa un rave. Es tracta de fer soroll, d’enterbolir, d’alimentar la idea que ja van enunciar des del principi de la legislatura: que el del PSOE i Unides Podem és un govern il·legítim, a més de comunista i bolivarià. Ja veurem com acaba la cosa al TC, però de moment El Mundo, l’ABC y La Razón, a més d’altres publicacions digitals menors, així com el batalló d’opinadors que nodreixen tertúlies en ràdio i televisió, continuen, roda i volta, acusant a Pedro Sánchez i Pablo Iglesias de qualsevol cosa imaginable. Especialment dels morts per la pandèmia.

N’hi ha un problema greu, tanmateix, que les dretes madrilenyes volen amagar sota la catifa, tot i que l’intent és com voler tapar el sol amb un dit: la nefasta gestió de les residències de majors, que està en la base del paorós balanç de víctimes, i de les encara més terribles circumstàncies en les que es van produir eixes morts. A més, en aquest apartat, la realitat de la Comunitat de Madrid, el vaixell insígnia de la proposta política de l'PP, ha resultat macabra.

A la informació sobre l’estat de bona part de les residències, i de l’atenció que en elles es donava als ingressats, s’ha sumat l’enfrontament entre el conseller de Ciudadanos i el seu successor (del PP) a propòsit de les ordes reiterades d’aquest darrer de no traslladar els ancians contagiats de Coronavirus als hospitals. El súmmum de la gestió de Díaz Ayuso ha estat que aquest triatge no se’l va aplicar a aquells majors que gaudien d'una assegurança privada; els quals van ser traslladats sense cap problema als hospitals privats.

Isabel Díaz Ayuso, que se supera dia rere dia en les seues surrealistes intervencions, va oferir una nova perla dialèctica en el darrer debat sobre la gestió de les residències a l’Assemblea de Madrid. Davant l’allau d’informació contrastada, confirmada i quantificada sobre la seua gestió va dir que: "No hi ha pitjor mentida que la que es basa en dades objectives".

D’aquestes i d’altres dades objectives, com ara les retallades i les privatitzacions imposades pel PP des de fa dues dècades a la Comunitat de Madrid és del que no volen que es parle. El model sociosanitari del Partit Popular ha sigut despullat per la pandèmia, i ha quedat negre sobre blanc que les privatitzacions en el terreny de la salut han passat una tremenda factura en aquest temps de tsunami sanitari. Eixe model no sols no funciona, és que és pervers i s’ha de revertir, s’ha de canviar en benefici de la potenciació de la inversió pública en matèria de salut i en matèria de l’atenció als majors.

A més de fer caure el govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem al preu que faça falta, el PP en particular i les dretes hispàniques en general tenen una raó poderosa per a continuar generant la més agra confrontació i la màxima polarització en la societat espanyola: que no es pose en qüestió la seua política rabiosament privatitzadora en matèria sanitària.

Sols un resultat que castigue aquesta estratègia en les pròximes eleccions basques i galegues podria fer-los reconsiderar la tàctica de terra cremada que estan practicant.

sábado, 6 de junio de 2020

El ministre tranquil.


La vida dóna moltes sorpreses, i la política també. Quan Salvador Illa va ser nomenat ministre de sanitat, pocs van pensar que havia de ser una peça clau en el govern de coalició entre el Partit Socialista i Unides Podem. Un polític català, amb molta experiència de gestió a l'esquena, això sí; però en un ministeri buit, de competències, de contingut i de personal. Semblava que Pedro Sánchez simplement havia cooptat un membre qualificat del Partit dels Socialistes de Catalunya pròxim a Miquel Iceta, un home fidel i sense estridències, per ocupar un ministeri que Pablo Iglesias havia rebutjat per considerar-lo irrellevant.

No obstant això, poc després, el maleït virus va canviar l'escenari sanitari d'Espanya, i el que havia estat alcalde de Roca del Vallès s'ha convertit en un dels ministres clau de l'actual govern. I no només per la seua capacitat de gestió, sinó per la solvència que ha demostrat dia a dia compareixent, donant explicacions i responent a quanta pregunta se li ha fet, de vegades amb les pitjors intencions.

Més enllà dels seus errors i dels seus encerts quant a la gestió estrictament sanitària, Salvador Illa s'ha convertit en un model de polític pel qual sospira una immensa majoria de ciutadans, aquells que detesten les desqualificacions, els insults, les asprors, els lamentables espectacles als quals els responsables polítics -uns molt més que altres, no ens enganyem- ens tenen acostumats des de fa ja massa temps.

Illa hauria de fer classes particulars a tants i tantes que no saben parlar si no insulten; que no saben criticar si no desqualifiquen; que no saben defensar les seues posicions si no és des-legitimant les dels demés. Les hi han dit de tots els colors, l’han acusat de tot, l’han denunciat, l’han agredit verbalment quasi a diari, però el ministre tranquil no ha tingut un mal gest, no ha respost a l’agressió amb l’agressió, no ha perdut en cap moment ni les maneres ni el respecte pel seu interlocutor. Fan falta polítics d’aquest perfil, i ho fan amb urgència.

Ara que el més gros de la pandèmia està remetent a casa nostra, ara que el confinament sever està pràcticament superat, ara que les xifres de contagis, d’cupació d’UVI’s, i de morts semblen sota control -tot i que no podem confiar-nos en absolut-, ens podem preguntar qui presenta un expedient d’actuació política com la del ministre català.

Personalment, gire la vista arrere i revise coses que jo mateix he escrit i publicat a propòsit de la pandèmia. Considere que és un exercici que molts dels que ara pontifiquen sobre el que s’hauria i el que no s’hauria d’haver fet podrien practicar amb les seues declaracions i els seus posicionaments. Potser així podríem ser més comprensius, més benèvols amb els qui, com Salvador Illa, fa tres mesos que estan sota els focus a diari, donant compte i raó de com està fent la seua faena.

Rellegeixc dues columnes que vaig publicar, una a finals de febrer i l’altra a mitjans de març; i en fer-ho em reafir-me en una idea, potser més aviat un sentiment: sent la major solidaritat envers aquells que han estat i estan en llocs clau, en llocs de direcció d’aquelles instàncies de tot tipus des de les que s’han hagut de prendre decisions difícils, terribles de vegades, en la mesura que afectaven milers sinó milions de persones. Un d’ells, és clar, respon al nom de Salvador Illa.

¿Qui hauria volgut ser aquest home que ha hagut de decidir com actuar, què disposar, quines mesures implantar, quines restriccions establir, quines prioritats ordenar? Estan els tècnics, els experts de tot tipus, sí; però, al final, les decisions polítiques eren d’Illa. Si més no, ell és qui havia de dur-les al Consell de ministres.

Potser caldria que avaluàrem amb una bona dosi de benevolència i de comprensió a aquest i a tots aquells responsables que han estat al pont de comandament dels ajuntaments, de les conselleries, dels ministeris, dels governs que han tingut tan grans responsabilitats a les seues mans.

Ara que el clima de polarització política és màxim, ara que des de les files de les dretes partidàries es vol fer terra cremada de tot, ara que s’acusa als responsables de la gestió de la pandèmia, se’ls denuncia judicialment, se’ls investiga de forma entre perversa i maldestra [cal llegir l’informe de la Guàrdia Civil sobre el 8M a Madrid], seria desitjable que la ciutadania potenciés la comprensió, la solidaritat i la companyonia amb aquells que encara tenen que decidir què fer i què no fer en assumptes i matèries que ens afecten a tots.

El 29 de febrer passat -dos mesos arrere només- jo escrivia “les autoritats sanitàries mereixen total credibilitat. La situació exigeix atenció i calma, però la ciutadania ha d’estar convençuda que els protocols estan funcionant i que tot està sota control. No cal tanta ansietat, ni tant de tractar l’alarma sanitària als mitjans de manera monogràfica minut a minut. Cal neutralitzar tant als intoxicadors com als mercaders que sempre saben treure partit de les desgràcies”.

I afegia: “això i deixar treballar els professionals és el que més ens convé a tots. No col·lapsar les urgències, no posar-se en el pitjor escenari a la primera senyal de malaltia, no propagar xafarderies ni contes de l’home del sac. La nostra societat compta amb funcionaris especialitzats per a fer front a aquesta realitat sanitària. Convindria que els ajudarem, que no els hi afegirem cap problema que puguem estalviar-los”.

Sols dues setmanes després, el 14 de març, les meues paraules ja reflectien un altre estat d’ànim, menys optimista i confiat; feien explícita una major preocupació: “Són dies complicats els que estem vivint. Se’ns ha obert al davant una finestra a allò desconegut, impensable, inesperat fa simplement un parell de mesos. No és una amenaça tangible, com altres que hem conegut. No tenim cap experiència en gestionar una pandèmia vírica, que pensàvem havien estat desterrades del món desenvolupat; que si de cas era cosa de països pobres i endarrerits”.

A la preocupació afegia una bona dosi de desconcert: “El país he entrat en estat d’alarma, les xifres de contagis creixen, les decisions de les autoritats van caient una darrere de l’altra, la nostra vida quotidiana s’ha posat potes per amunt, s’han tancat restaurants, cafeteries, cinemes, teatres i museus. Els centres educatius, des de preescolar a les universitats han tancat portes sine die, i se’ns aconsella romandre a casa per a evitar el contagi o la transmissió del virus. Totes, absolutament totes les preocupacions que polaritzaven la vida pública del país han caigut en el calaix dels problemes secundaris. Hem descobert quantes inèrcies i quants protocols hem hagut d’abandonar. Són temps difícils i tot fa pensar que duradors. No n’hi ha previsions fiables, ni terminis a acomplir. Ara per ara es tracta de resistir, de protegir als demés i de protegir-nos, de no col·lapsar els serveis sanitaris i de confiar en les autoritats que estan guiades pels criteris i els informes dels experts”.

En aquella data era inimaginable el que ens esperava: havíem començat el confinament, però no hauríem cregut quant havia de durar. I, -que quede clar- a data d’avui, encara no podem dir blat, que ni tan sols el tenim al sac, encara menys ben lligat. El partit contra el Covid 19 no s’ha acabat.

Sí podem, però, ja a hores d’ara, fer un primer balanç provisional. Les decisions de les autoritats, amb molts errors i també amb notables encerts, han donat -comptat i debatut- resultats positius en matèria sanitària, en matèria social i en matèria econòmica. ¿Per què, llavors, tanta crispació, tanta desqualificació, tant d’insult, tanta acusació, tanta deslegitimació com es constata en l’escenari polític partidari?

Els que crispen, desqualifiquen, insulten, acusen i des-legitimen ho sabran. Ells i elles sabran què volen, què busquen, què pretenen. Ho imaginem, però avui no parlem d’això.

Avui sabem que, segons la darrera enquesta de Metroscopia de la que ha escrit Enric Juliana, “el 94% dels espanyols creu que no és admissible discutir al Congrés dels Diputats amb formes despectives o recorrent a l'insult. El 93% considera que la vida política espanyola està crispada. El 85% opina que la manera d'actuar d'alguns polítics constitueix un perill per a la democràcia”.

No diré noms dels que en sobren en l’escenari polític, però sí crec que som molts els que coincidirem en que ens calen molts homes i dones amb les formes i maneres de Salvador Illa, un ministre tranquil, una personaque tranquil·litza i genera confiança. Ja ho he dit: hauria de posar escola a la Carrera de Sant Jeroni, de Madrid. D’alumnes necessitats en tindria bastants.