Qui de casa se’n va, a casa torna? A propòsit dels nets dels exiliats.

El proverbi popular «Qui de casa se’n va, a casa torna» conté una càrregar nostàlgica que xoca de front amb la cruesa de la història i la mesquinesa de la política partidista. Com bé apuntava ahir Alfons Cervera a la seua columna dominical de Levante-EMV, no som davant d’una sentència efectiva, sinó davant d’un desig bonic que la realitat s'encarrega sistemàticament d’esmollar. 

L’exili no és un viatge d’anada i tornada; és una fractura irreversible. Quan parlem dels exiliats polítics —aquells que van haver de fugir cames ajudeu-me per a esquivar el paretó d'afusellament o el buit fosc d’una masmorra franquista—, la «casa» a la qual podien tornar va desaparèixer en el mateix instant en què van haver de creuar la frontera. La paradoxa es perpetua hui, dècades després, en la carn dels seus descendents i en el debat aspre sobre la Llei de Memòria Democràtica de 2022.

Aquesta legislació, que obre la porta perquè els nets d'aquells espanyols que van perdre la pàtria per defensar la llibertat puguen obtindre la nacionalitat, hauria de ser un acte de pura justícia poètica, de reparació històrica indiscutible. Però a l’Espanya de la confrontació, la deslegitimació i l'insult permanent, la justícia històrica es transmuta en trinxera electoral. El Partit Popular, que en el seu moment va exigir demandes similars en el seu programa per tal d'atraure el vot de l'emigració, ha posat ara el crit al cel. L’actitud respon a una màxima ancestral de la dreta espanyola: «De què es tracta [que defense l'esquerra], que m'opose». No importa la coherència, ni el deute moral amb el passat; importa el desgast del contrincant i el tancament de files ideològic.

El lideratge (?) d'Alberto Núñez Feijóo exemplifica aquesta deriva de manera gairebé caricaturesca. Com s’afirma encertadament, cada vegada que el líder de l’oposició obre la boca, puja el pa. Ho vam veure recentment amb les seues declaracions sobre el que la patronal defineix alegrement com a «absentisme laboral», unes paraules tan desconnectades de la realitat dels treballadors que van obligar el seu propi partit a eixir en tromba amb els extintors i els antiinflamatoris polítics per apagar l'incendi. 

Però el vertader canyaret on s'ha clavat Feijóo —ell a soletes, espentejat per la por de ser avançat per la seua dreta— és en titllar de «d'enginyeria electoral» el reconeixement de la nacionalitat als nets dels exiliats. És la submissió absoluta a la retòrica de VOX i a la seua ditxosa «prioritat nacional». En la seua pugna amb Santiago Abascal per veure qui la diu més grossa, Feijóo ha comprat el marc mental de l’exclusió.

D’aquest escenari ranci emergeixen dues idees clau que -en un altre moment- mereixen ser desgranades amb un xic de calma. La primera és la paradoxa formulada per Antón Losada: resulta al·lucinant —i profundament hipòcrita— observar com els mateixos sectors polítics que es pugen per les parets quan topen amb espanyols que expressen obertament que no volen ser espanyols (siguen bascos, catalans o simplement republicans), són exactament els mateixos que neguen el dret a ser-ho als nets d’aquells que sí que ho eren, que van ser expulsats a la força i, sobretot, que sí volen ser-ho. Es tracta d’un bucle de cinisme perfecte. 

I això ens condueix directament a la segona idea, més perillosa i de profund calat totalitari: el concepte de «prioritat nacional». Sota l'aparença d'un eslògan innocu que pretén protegir «els de casa primer», s’amaga un mecanisme selector on l'estatut d’espanyol no és un dret inalienable, sinó un privilegi que s'atorga o es retira segons el color del carnet ideològic. Ojo que vol dir ull!. Si les dretes coaligades arriben a tindre el poder absolut, el criteri de qui és espanyol esdevé un embut estret.

L’anàlisi històrica no deixa lloc a dubtes sobre cap on condueix aquest camí. ¿Què va fer el règim de Franco quan Hitler li va preguntar pels milers d’espanyols republicans capturats i tancats als camps d'extermini com Mauthausen? La resposta del dictador va ser nítida i criminal: aquells homes i dones no eren espanyols. Se'ls va despullar de la seua condició jurídica, se'ls va col·locar el triangle blau dels apàtrides i se'ls va abandonar a la maquinària de la mort nazi. Per a l'ultranacionalisme, la ciutadania no es basa en el naixement ni en el dret; es basa en la submissió a una idea monolítica d’Espanya.

Per tant, «espanyol» no és una categoria inequívoca, biològica o merament administrativa; en l'imaginari de la dreta espanyola més reaccionària, està mediatitzada pel biaix ideològic més exigent. És espanyol qui ells diuen que és espanyol. I punt. 

És per això que tornar a casa, doncs, continua sent un dret que s’ha de conquerir pam a pam contra els qui es creuen amos del pany i de la clau.

La desconcertant interdependència de la nostra època

 

El passat dia 8, amb el mateix títol que aquesta entrada, vaig publicar en Massa Crítica Safor el text que a continuació copie. 

El tancament del segle XX i el primer quart del segle XXI han estat marcats per un gir copernicà en la interpretació de les relacions internacionals, la geopolítica i la pròpia naturalesa del progrés humà. La caiguda del bloc soviètic entre 1989 i 1991 no només va re-configurar el mapa d’Europa de l’Est, sinó que va obrir les portes a un intens debat intel·lectual sobre quin seria el nou motor de la història un cop desapareguda la premissa de la Guerra Freda. En aquest escenari de transició, figures com Francis Fukuyama i Samuel Huntington van formular tesis antitètiques que intentaven donar sentit a un món en ràpida transformació. Anys més tard, pensadors crítics com Edward Said van impugnar ambdues visions, alertant sobre els perills de les simplificacions culturals en un planeta caracteritzat, precisament, per una desconcertant interdependència.

Ara, en 2026, tot fa pensar que tornem a mirar a formulacions i anàlisis passades per a trobar respostes a allò que estem vivint. En aquesta peça, motivada per una recent defensa de la tesi de Samuel Huntington sobre La guerra de Civilitzacions publicada a aquest mateix web, vull reivindicar l’aportació d’un intel·lectual del prestigi d’Edward Said que va ser radicalment crític amb la teoria del nord-americà.

L’optimisme liberal: Francis Fukuyama i la fi de la història

A les vespres de l’enfonsament de l’estructura bipolar que havia dividit el món durant dècades, Francis Fukuyama va llançar una hipòtesi agosarada primer en un article l’any 1989 i posteriorment expandida en el seu llibre de 1992. El politòleg nord-americà va pronosticar el triomf definitiu del liberalisme econòmic i polític global. Segons la seua perspectiva, un cop derrotats de manera successiva i inapel·lable els totalitarismes feixistes i comunistes, la democràcia liberal se consolidava com el punt final de l’evolució sociocultural de la humanitat i la millor solució possible als problemes humans.

Aquesta tesi va rebre un enorme quòrum en el seu moment, convertint-se en el fonament ideològic de l’anomenat «pensament únic». La proposta central implicava que la història —entesa com una successió secular d’enfrontaments ideològics estructurals— havia arribat al seu final. En endavant, el liberalisme només ensopegaria amb enemics menors o residuals, d’origen estrictament nacionalista o religiós, incapaços d’oferir un model alternatiu universal. El món desenvolupat passaria a ser un espai «post-històric», mentre que els conflictes clàssics quedarien relegats com una hipoteca temporal per a aquells països no desenvolupats que continuaven capficats en disputes identitàries.

Per a Fukuyama, la fi de la història suposava la progressiva desaparició de les guerres d’escala global i de les revolucions sagnants. Els éssers humans, satisfets en les seues necessitats materials i de reconeixement a través de l’activitat econòmica de lliure mercat, ja no tindrien motius per arriscar les seues vides en grans batalles ideològiques. El seu model de democràcia liberal se sustentava sobre tres pilars infrangibles: Disposar d’una economia de lliure mercat, Posseir un govern representatiu i democràtic i, finalment, Mantenir i respectar els drets jurídics individuals.

Així mateix, l’autor defensava que mitjançant l’assumpció dels Drets Humans universals es podria transitar de forma natural cap a uns Deures humans universals, recolzats en reformes estructurals i en una obertura internacional (globalització) que dinamitzés la competitivitat. En aquest esquema, l’Estat havia de reduir el seu paper al mínim en matèria econòmica, garantint únicament el marc jurídic perquè el capital privat es mogués amb total llibertat. Les llibertats polítiques i l’erradicació de governs autoritaris farien la resta. Un esquema, per cert, el de l’Estat petit i el mercat com a mesura de totes les coses, que hui en dia està força reviscolat com ho demostra aquelles instàncies polítiques i partidàries que no tenen cap altre programa que privatitzar i baixar impostos.

La fractura de la il·lusió: L’11 de setembre i el xoc de civilitzacions

L’idil·li de la Pax Americana i el «nou ordre internacional» va durar poc. Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York van sacsejar de soca-rel les tesis de Fukuyama. L’enorme superioritat tecnològica i militar de la potència que encarnava el triomf del capitalisme liberal no sols es va mostrar incapaç de preveure i controlar la nova realitat, sinó que les respostes posteriors a l’11-S van contribuir a incrementar la inseguretat a escala mundial. Es feia evident que el sistema bipolar de la Guerra Freda havia exercit un efecte estabilitzador sobre molts conflictes menors; un cop desaparegut el control de les superpotències, la fragmentació global va emergir amb violència.

Davant el buit teòric deixat per l’optimisme de la fi de la història, la visió de Samuel Huntington va cobrar una rellevància inusitada. Huntington havia publicat ja en 1993 un cèlebre article (i el 1996 el seu llibre corresponent) on esmenava la totalitat de les previsions de Fukuyama. Per a ell, la democràcia occidental no triomfaria uniformement. Huntington argumentava que els actors polítics principals del segle XXI ja no serien les ideologies ni exclusivament els estats-nació tradicionals, sinó les civilitzacions. Tot i que els estats continuarien sent poderosos, les línies de fractura i els principals conflictes de la política global passarien a ocórrer entre nacions i grups pertanyents a diferents matrius civilitzatòries.

Aquest autor va trencar el mapa del món en grans blocs cultural-religiosos: l’Occidental, el Llatinoamericà, l’Islàmic, el Xinès, l’Ortodox, l’Indi, el Japonès, el Budista i l’Africà, assenyalant també línies de falla específiques en llocs com el teatre balcànic, Transsilvània o l’oest d’Ucraïna. Segons la seua visió, les línies de fractura serien quasi exclusivament de caràcter religiós i cultural. La tesi del «xoc de civilitzacions» va rebre una immensa promoció mediàtica i política, en bona part perquè servia com a justificació teòrica ideal per a la política exterior agressiva de l’administració de George W. Bush a l’Iraq i la seua doctrina de guerra contra el terror.

La impugnació crítica: Edward Said i el xoc d’ignoràncies 

És precisament en la institucionalització d’aquest xoc on s’aixeca la veu d’Edward Said. El reconegut intel·lectual d’origen palestí va respondre amb duresa a l’obra d’Huntington a través de la seua tesi sobre «El xoc d’ignoràncies». Per a Said, plantejar una dicotomia tancada i irreconciliable entre Occident i l’Islam és un exercici que només es pot fer des de la profunda ignorància o la malevolència política. Les etiquetes antipàtiques i totalitzadores com «Islam» o «Occident» no fan més que confondre i desorientar la ment humana quan aquesta intenta trobar sentit a una realitat desordenada, mòbil i intrínsecament difícil de classificar.

Said es va enfrontar a Huntington acusant-lo de ser un ideòleg i no un analista crític. Des d’una òptica reduccionista, el paradigma del xoc converteix les civilitzacions i les identitats en realitats completament tancades, estàtiques i aïllades. En fer-ho, s’eliminen artificialment els milers de corrents, contracorrents, intercanvis culturals i processos de fecundació creuada que han definit la història de la humanitat. La història real no és una crònica exclusiva de guerres de religió, sinó un teixit complex d’aspectes comuns i lliçons compartides. El paradigma d’Occident contra la resta funciona com un simple reciclatge del format de la Guerra Freda, reactivat amb força després del trauma de l’11-S.

La temptació de refugiar-se en aquestes simplificacions tranquil·litzadores —com ara les narratives de la croada, el bé absolut contra el mal, o la llibertat contra la por— resulta gairebé irresistible per a les estructures de poder. Fins i tot mitjans de comunicació de gran prestigi han comprat la idea que les cruels generalitzacions sobre el món islàmic són, d’alguna manera, encertades. Aquesta necessitat de crear un enemic extern s’agreuja davant la presència demogràfica i cultural de milions de musulmans que viuen al bell mig d’Europa i dels Estats Units, fent caure el mite que l’Islam és una realitat perifèrica. Aquesta proximitat és percebuda com una amenaça pels clixés històrics arrelats, com el de la sospita permanent cap a l’altre.

En conclusió, la tesi del xoc de civilitzacions és un truc ideològic molt útil per reforçar l’orgull defensiu i militarista de determinats blocs, així com per determinats discursos anti-inmigratoris, però resulta del tot inútil per elaborar una interpretació crítica de la realitat. La desconcertant interdependència de la nostra època exigeix abandonar els dogmes tancats de la fi de la història i de les guerres culturals inevitables. En un món on les fronteres són poroses i les cultures es creuen constantment, la supervivència col·lectiva depèn de reconèixer els vincles mutus i d’evitar que la ignorància programada dicte el destí de les relacions internacionals.

Crec que, passats els anys, la raó és més aviat de Said: no hauríem de parlar de xoc de civilitzacions, sinó de xoc d’ignoràncies. Vertaderament, ara per ara són poques les certeses, són més els dubtes i els interrogants que ens interpelen; també és més còmode o tranquilitzador creure que tot està clar, que els conflictes són binaris i perimetrables, bons contra dolents, nosaltres contra ells. Però, la realitat, agrade més o menys, és que la interdependència del nostre món és una realitat tangible, i és, diguem-ho així, certament desconcertant.

Sadisme o provocació per una covardia compartida.

 

Foto Levante-EMV

El teatre polític disposa d'una gramàtica pròpia on els espais parlen sovint amb més claredat que els mateixos discursos. L'assignació de l'ex-president Carlos Mazón a l'última fila de les Corts Valencianes, concretament al seient 98, vora la porta d'eixida, s'ha convertit en una paràbola visual de la degradació institucional. Davant d'aquest fet, es fa difícil destriar si la decisió de la direcció del seu partit respon a un sadisme intern de Pérez Llorca —un llançament al "galliner" com a càstig per a qui ja és un cadàver polític—, a una provocació calculada cap a l'oposició i la ciutadania, o simplement a la mediocritat d'uns gestors que, incapaços d'exigir-li l'acta de diputat per una covardia compartida, van optar per la solució més banal: amagar-lo en la frontera física del parlament, com si la distància física poguera diluir la responsabilitat moral.

Tanmateix, la vertadera dimensió de la infàmia no rau en la topografia de l'hemicicle, sinó en el buit. Com encertadament assenyala Alfons Cervera en la seua columna dominical al diari Levante-EMV, el que resulta una indecència intolerable és mirar cap a eixa darrera fila i constatar que el seient 98 està quasi sempre buit. L'absència de Mazón, que roman a Alacant desentés de la tasca legislativa mentre continua percebent religiosament el seu sou públic, és la darrera expressió d'un menyspreu absolut cap als valencians i valencianes. Eixe escó buit no és una casualitat protocol·lària, sinó una provocació sostinguda en el temps; la constatació que l'ex-president es sap protegit per unes estructures partidistes on, com recorda Cervera evocant vells fantasmes de la política autòctona, els vincles de complicitat van molt més enllà de les antigues amistats de l'ànima.

Cervera recupera la imatge dels antics cinemes de barri, on la darrera fila era l'espai reservat per als besos i la intimitat amagada. Però l'ex-president no ocupa eixe racó per a estimar, sinó per a certificar una ruptura freda i calculada amb la dignitat del país que deia governar. La seua absència física i la seua presència nominal són la constatació que ni ell ni els qui el mantenen en el càrrec tenen la més mínima intenció de retre comptes ni de mostrar respecte pels familiars de les víctimes de la catàstrofe de la DANA del 29 d'octubre de 2024. 

Cervera manté l'esperança lloable que, en un futur no gaire llunyà, el seient 98 siga substituït de forma definitiva pel banc dels acusats en un tribunal de justícia. A parer meu, el repte més immediat interpel·la directament a la consciència col·lectiva. Més enllà dels deutes judicials que el temps determine, hi ha una urgència democràtica que només es pot resoldre en les urnes. El vertader acte de reparació consistirà en el fet que la societat valenciana exercisca una memòria històrica implacable i immediata. 

Un servidor senzillament espera que els ciutadans i les ciutadanes d'aquest país recorden què va fer Mazón i què no va fer, què ha fet i que no ha fet el PP des d'aquell 29 d'octubre de 2024, i en les properes eleccions no reben ni un vot més que els dels qui continuarien votant pel PP encara que el candidat fora el dimoni emplomat.

Vint anys de dignitat en la memòria: el dolor i la lliçó del metro de València

 

Vint anys han passat ja d’aquell horror. Dues dècades des d’aquell dilluns, 3 de juliol de 2006, quan el temps es va esquerdar per sempre al túnel de l’estació de Jesús. Costa de creure com el calendari avança, però el record de les 43 persones que van perdre la vida i dels 47 ferits es manté nítid i punxant. Encara més, per a les víctimes, per a les seues famílies i per a la societat valenciana, la tragèdia no va acabar sota terra; ben al contrari, allà va començar un calvari alimentat per la infàmia institucional.

Tots recordem on estàvem en el moment en què la notícia va colpejar les nostres vides. Són d'aquells instants que queden fixats en la memòria col·lectiva. Per la meua part, el record em transporta a Gandia, al Passeig cantó al carrer Rausell, quan algú ens va transmetre l’horror. Primer va ser l’estupor, de seguida la por. Les cridades des de la llunyania, la necessitat imperiosa de contactar amb els nostres. Ccalia rebre la confirmació de saber-los sans i estalvis.

Però, immediatament després del drama humà, va començar el desplegament de la vilesa política. El modus operandi del poder d’aleshores, encapçalat pel president Francisco Camps i el seu Consell del Partit Popular, va actuar amb una maquinària ferotge per amagar el drama, desitjós de rendibilitzar políticament la imminent visita del Papa Benet XVI. Quanta mentida, quanta falsedat i quina absoluta manca d’humanitat cap a unes famílies desfetes pel dolor. Camps mai no les va rebre. Es va intentar ignorar-les, desacreditar-les, dividir-les i, fins i tot, comprar-les. Una estratègia perversa recolzada per uns mitjans de comunicació públics, com Canal Nou, servils i anestesiats, i per una part d’una societat valenciana que va viure en una certa somnolència fins que, anys després, el programa de Jordi Évole va trencar el silenci de l'oblit.

Davant d’aquella impunitat va nàixer la resposta més digna: l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol (AVM3J). Aquelles concentracions de cada dia 3 a la Plaça de la Mare de Déu del Cap i Casal es van convertir en el símbol de resistència, veritat i justícia més potent i perllongat de la nostra història recent. Una lluita infatigable contra el silenci oficial.

Malauradament, el pas del temps ens ha demostrat que allò no va ser una excepció, sinó l'aplicació rigorosa d'un autèntic llibre d’estil del Partit Popular per a gestionar desastres traumàtics: negar la realitat, difamar els qui demanen explicacions, ocultar informació, emparar-se en l’omertà i protegir les sigles i els seus responsables per damunt de les vides humanes. Resulta estremidor unir la línia de punts que connecta la gestió d’aquell 3 de juliol de 2006 amb la catàstrofe del 29 d’octubre de 2024. El patró de conducta es repeteix, calcant la mateixa insolvència moral i el mateix menyspreu per la veritat.

Hui, en complir-se vint anys, aquest text vol ser un modest memorial d’homenatge profund i respectuós a les víctimes i a les seues famílies, que ens van ensenyar el significat de la paraula dignitat. Perquè recordar és fer justícia, i perquè els perversos sàpiguen que el seu oblit programat mai no podrà véncer la veritat d’una ciutadania que no oblida.

La democràcia està amenaçada, però el futur no està escrit

La imatge és de Massa Crítica Safor

Aquest article va ser publicat el passat dia 16 al web de l'Associació Cívica Massa Crítica Safor.

La democràcia, com sabem, és un règim polític que resol qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l’Estat i com es canalitzen els conflictes i les demandes socials. Tot això s’aborda des de la sobirania popular, l’Estat de dret, les eleccions lliures, les llibertats públiques, la igualtat dels ciutadans davant la llei, la solució pacífica dels conflictes i el control legítim de la violència que, entre altres coses, inclou el fet que els militars estan sotmesos al poder civil democràticament elegit.

A més, la democràcia ha d’assegurar els principis de la majoria i el respecte a les minories i la separació de poders de l’Estat. Pot donar-se en contextos socioeconòmics i culturals diversos, però és innegable que si bé els factors socials, econòmics o culturals no determinen l’existència d’un règim democràtic, no és menys cert que mentre que uns l’afavoreixen uns altres la dificulten.

Doncs bé, actualment, el sistema democràtic ha perdut qualitat arreu el món i, —causa i conseqüència—, han crescut tant els seus enemics com, encara més, el volum dels qui no senten que el propi sistema es preocupe pels seus problemes, no sols que no els resolga, sinó que ni tan sols es preocupe per ells. Les enquestes certifiquen un descrèdit de la política i de la representació partidària. Els representants polítics parlen massa d’ells i dels seus adversaris i molt poc dels problemes concrets i tangibles de bona part de la ciutadania: tot allò relacionat amb la vivenda, autèntic pal de paller del projecte de vida que bona part del jovent ha de dissenyar és, segurament, la major evidència del que diguem.

Aquesta crisi sistèmica no és, en tot cas, un problema de país, és un problema global. Des de determinades instàncies poderoses s’ha arribat a la conclusió que el capitalisme actual i la democràcia són incompatibles, i han declarat la guerra a la millor forma coneguda de, com hem dit, resoldre qui i com es governa una societat. Pretenen que no governen els elegits pels ciutadans, sinó els més forts i els més rics.

És en aquest context que hem d’entendre que l’escenari polític global està trontollant sota l’influx d’una força tel·lúrica que té el seu epicentre a la Casa Blanca. La presidència de Donald Trump ha transcendit les fronteres dels Estats Units per a convertir-se en un fenomen d’irradiació global, —anomenem-lo trumpisme— l’impacte del qual es deixa sentir de manera directa en la salut de la democràcia mundial. En la europea i, també, lògicament, a casa nostra. Sobren els exemples, de tots coneguts a poc que ens interessem pel món al que estem vivint. Allò que en un principi semblava una sèrie d’excentricitats aïllades de la política nord-americana ha esdevingut un manual d’instruccions per a la degradació de les institucions i de la convivència no sols als Estats Units i a part del continent americà, sinó també arreu del continent europeu, actuant com un autèntic catalitzador de les forces més reaccionàries. També a Espanya. També al País Valencià. Hem d’entendre què està passant al món actual si és que estem interessats en revertir els processos més nocius per a una societat com la nostra.

Les formes de la discòrdia: la mala educació com a pauta acceptada.

En primer lloc, l’efecte més immediat i visible de l’epidèmia trumpista en la política internacional se situa en el terreny de les formes. El mandatari nord-americà ha aconseguit normalitzar i potenciar la mala educació, és a dir la manca absoluta de respecte pels oponents, l’insult groller, l’amenaça explícita i la mentida més descarada com a eines legítimes en la vida política i partidària. Aquesta desqualificació permanent, junt a l’abandonament de les pautes més elementals per a la convivència han trobat un eco fidel en determinats sectors del ventall polític i mediàtic de la nostra realitat pròxima. Han sorgit imitadors i imitadores que segueixen fidelment el patró que transmeten des de Washington DC.

El debat públic a Espanya, per exemple, ha patit un procés de degradació accelerat on l’adversari ja no és un oponent amb qui confrontar projectes i veure de compaginar interessos, sinó un enemic al qual cal destruir fins i tot civilment. Les que són pautes més elementals de relació entre les persones corrents, com ara la cortesia i el reconeixement mutu, s’han vist greument erosionades per l’efecte mimètic d’un lideratge global que premia la brutalitat verbal sobre el diàleg, generant una atmosfera de polarització tòxica que dificulta qualsevol possibilitat de consens en molts assumptes que haurien de ser d’interés comú i majoritari. La vida en el planeta Terra seria, tal vegada, el més necessitat de grans acords i compromisos.

El fons de l’assalt institucional i l’agenda internacional

Més enllà de la retòrica, el fons de les polítiques trumpistes planteja una realitat que hauria estat inimaginable temps arrere. La seua estratègia de confrontació directa amb els pilars fonamentals de la democràcia nord-americana —com ara l’Administració de Justícia, el sistema electoral, la independència de la Reserva Federal, la del mateix FBI, el pes de l’opinió pública o el dels mitjans de comunicació més prestigiosos— serveix de referent per als qui, més enllà de les seues fronteres, busquen des-legitimar les institucions pròpies quan aquestes no responen als seus interessos particulars. Un eix central sobre el que pivota la nova política implementada des de Washington és el de la política migratòria, convertida en un ariet amb el què es persegueix, es colpeja i es terroritza grans contingents de població forana, alhora que es disciplina socialment l’autòctona. Qualsevol discrepància amb eixa pauta és titllada de corrupció o traïció, i col·loca als acusats sota l’etiqueta d’enemics de la pàtria i els fa objectius a neutralitzar pels patriotes autèntics.

Aquesta dinàmica es trasllada de manera inquietant a la política exterior, on les directrius de Washington dibuixen un panorama erràtic i miop, però extraordinàriament pervers. Les vulneracions continuades de les regles més bàsiques del Dret Internacional o la violació sistemàtica de la Doctrina dels Drets Humans consagrada en 1948, són probablement el dany més evident a la convivència planetària. Les guerres comercials i aranzelàries colpegen directament sectors estratègics dels països als que consideren rebels davant els seus dictàmens. El negacionisme climàtic i l’abandonament d’organismes multilaterals, com ara la sortida d’entitats vitals com l’OMS, el Tribunal Penal Internacional o la degradació a la que està sotmesa l’Organització de les Nacions Unides, mina el pes i la capacitat reguladora de tan importants institucions. L’abandó d’una política climàtica efectiva i l’oblit de la transició verda amenacen —o ja han fet malbé— acords globals imprescindibles per a la supervivència del planeta. La connivència i la inestabilitat planetària, el seguidisme i l’empara a la política genocida de Netanyahu en els atacs més brutals sobre Gaza, Cisjordània i el Líban, o els recents bombardejos contra l’Iran dels quals l’administració nord-americana tot just intenta eixir mitjançant acords d’última hora, demostren que des de la Casa Blanca es promou una política exterior al servei exclusiu, i a qualsevol preu, dels cercles financers i especulatius que envolten Trump i el seu grup.

Aquesta inestabilitat posa en perill la seguretat d’una Unió Europea sense una autèntica veu pròpia, a la que l’Administració nord-americana desqualifica i amenaça de manera freqüent, mentre es constata la voluntat manifesta del líder del moviment MAGA de replicar el seu model tot potenciant l’ascens electoral de l’extrema dreta als diversos països, i especialment a Gran Bretanya, Alemanya, França, Itàlia i també a Espanya.

La resposta europea: el futur no està escrit

Davant d’aquest tsunami autoritari i quasi despòtic que pretén imposar una societat individualista, masclista i feréstega, basada en la llei del més fort, la temptació de caure en el fatalisme és gran. Sembla que la negació de la ciència, les supersticions i el darwinisme social estiguen guanyant la partida, però no és cert. No oblidem que el model de Steve Banon no és que la ciutadania crega el que ells diuen, sinó que no crega en res, que dubte de tot i de tots i es desmobilitze de forma completa i absoluta. És la política d’”inundar la zona de merda” [sic]. Tanmateix, cal tindre clar que el final d’aquesta història no està escrit. El futur mai ho està.

No és la primera vegada que el món es veu amenaçat per les forces de la reacció més destructiva i el retrocés social i cultural, i la història ens demostra que la voluntat humana pot capgirar les dinàmiques més fosques per poderoses que siguen.

A Europa i a casa nostra, els demòcrates de tota mena i adscripció tenim un gran repte davant d’aquesta onada de toxicitat. L’amenaça és tan real i versemblant que resulta un absurd històric no avançar cap a una unitat d’acció  dels demòcrates allà on siga possible. Cal anar més enllà dels interessos particulars i partidistes, per a consolidar associacions, plataformes, fronts, enteses, agrupacions —el nom no és el més rellevant— per a la defensa i victòria de la llibertat, la igualtat i la solidaritat, que són els valors que han orientat el nostre continent des de la Il·lustració.

Salvar les nostres societats de l’avanç d’aquestes forces ultra-reaccionàries és un deure moral indefugible per a tots els demòcrates. La tasca a la que estem convocats és, fins i tot, encara més gran: cal salvar el mateix planeta de l’ambició i l’avarícia patològica d’aquells que prioritzen maximitzar fins a l’absurd els seus beneficis econòmics a costa del futur col·lectiu. La resposta al trumpisme que ens ataca no pot ser ni la rendició ni la resignació, ni tampoc la resposta individual i aïllada, sinó la ferma determinació de plantar-los cara, de reivindicar els valors de la democràcia plena i d’alta qualitat. A més, cal recordar que la dignitat de les institucions es defensa des de la ciutadania.

Eixa defensa ha de materialitzar-se en primera instància en l’abandó del pessimisme al que ens aboquen els predicadors i les terminals mediàtiques interessades i a sou dels trumpistes pròxims i llunyans. Ha de materialitzar-se en la mobilització dels demòcrates.  El futur no està escrit, no hauríem d’oblidar-ho, i està en les nostres mans modelar-lo.

Entre el respecte institucional i la indignació democràtica: una reflexió atea... a propòsit de la visita de Lleó XIV.

 El passat dia 12 vaig publicar un article a eldiario.es, i ara el copie a aquest bloc. 

Com a membre del setze per cent de la població espanyola que es declara obertament atea, observe la realitat política i social del nostre país des d'una laïcitat convençuda, però mai desinteressada. Ser ateu no significa viure d'esquena als valors ètics que mouen el món, ni tampoc rebutjar sistemàticament qualsevol missatge pel simple fet de tindre un origen religiós. Per això, davant la històrica i controvertida intervenció del Papa Lleó XIV al Parlament espanyol, la meua reacció es mou en una dualitat incòmoda però necessària: el reconeixement d'alguns dels seus missatges i la indignació més absoluta davant d'altres.

Comencem pel consens. Reconec que vaig trobar encertades, i fins i tot encomiables, certes parts del discurs papal. Quan el pontífex fa una defensa aferrissada del diàleg i la tolerància en un món cada vegada més polaritzat, és impossible no estar-hi d'acord. Com ho és aplaudir la seua denúncia de l’ús de la força, de la guerra, en detriment de la negociació i la pau. També compartisc plenament la seua exigència d’una potent política social que permeta ajudar els més dèbils i vulnerables, així com la seua crida, especialment necessària en els temps que corren, a ser oberts i solidaris amb els immigrants que arrisquen les seues vides a la recerca d'un futur millor. Són valors universals, humans, que no necessiten cap divinitat per a ser defensats, i em reconec en ells.

La línia roja de la sobirania popular

Ara bé, el problema sorgeix quan la mateixa autoritat que demana tolerància creua la línia de la impertinència. Com a ciutadà d'una societat madura, proteste iradament davant l'atreviment de Lleó XIV de criticar fins a la desqualificació algunes lleis aprovades democràticament en el mateix Parlament que l'acollia. El Congrés dels Diputats és la casa de la sobirania popular, l'espai on resideix la voluntat d'una ciutadania diversa i plural. Que un líder religiós de projecció internacional utilitze aquesta tribuna per a qüestionar el marc legal que ens hem donat lliurement és un insult a les nostres institucions.

L'astorament és encara major quan parem atenció en qui emet aquests juís. Com va atrevir-se? Parlem de l'home que és el màxim responsable d'una institució, l'Església Catòlica, que manté una estructura anacrònica i profundament discriminatòria. Com pontificar sobre el marc legal i democràtic d’aquest país des d'una organització que margina i humilia històricamentt la meitat de la població, les dones, negant-les la igualtat de drets en el seu si?

El llistat de contradiccions fereix la sensibilitat de qualsevol persona amb un mínim sentit de l'ètica:

- L'encobriment de la pederàstia: És el dirigent indiscutible d'una Església que ha permés els abusos a menors al seu si, arribant a extrems aberrants de protegir els delinqüents que han destruït la infància de milers de xiquets i xiquetes durant dècades.

- L'oposició al matrimoni igualitari: És el cap d'una entitat que s'oposa de forma militant al fet que l'amor entre dues persones del mateix sexe puga substanciar-se en el matrimoni civil, un dret que neguen a eixa ciutadania.

- La negació dels drets reproductius: Com a cap de la confessió catòlica, nega el dret de les dones a decidir lliurement sobre un embaràs no desitjat, imposant una visió dogmàtica sobre el seu cos.

- El rebuig a la mort digna: És de facto el representant del seu Déu a la terra per a negar la possibilitat de morir dignament a aquells malalts terminals que bramen de dolor i patiment, obligant-los a un calvari inútil en nom d'una pretesa santedat de la vida que ells mateixos gestionen de forma selectiva.

L'anacronisme d'un poder absolut

No és de rebut que una autoritat religiosa arribe a una casa democràtica aliena a malparlar de les lleis aprovades en ella. I és encara menys tolerable quan qui ho fa presideix una de les institucions més antidemocràtiques —si no la que més— que existeixen actualment en el planeta.

L'Església de Lleó XIV no sap què és votar, ni què és la separació de poders, ni què és la rendició de comptes davant la ciutadania. És un estat absolutista on la paraula d'un sol home esdevé llei divina. Amb quin dret, doncs, es permet alliçonar un Parlament legítim que representa creients d'altres religions, agnòstics i a eixe setze per cent d'ateus que mirem amb perplexitat com es confon la diplomàcia amb la submissió ideològica?

La llibertat de culte i el respecte a les creences personals són pilars fonamentals de la nostra convivència, i com ateu els defensaré sempre. Però el respecte ha de ser mutu. El Papa té tot el dret del món a fixar la doctrina per als seus fidels dins dels seus temples, però no té cap dret a utilitzar les institucions d’un Estat aconfessional com el nostre per a torpedinar els avanços en drets fonamentals que tant ens ha costat aconseguir.

Com a ateu, reivindique un espai públic lliure de tuteles religioses. Escoltem el missatge de solidaritat del Papa amb els immigrants, perquè la humanitat ens uneix a tots; però rebutgem amb fermesa la seua ingerència en algunes de les lleis que regulen la nostra convivència. La democràcia espanyola no pot acotar el cap davant d'aquells que, en ple segle XXI, encara pretenen manipular els ciutadans com si foren un ramat i, en paral·lel, des-legitimen segons quines lleis civils considerant-les pecats segons la seua particular i exclusiva moral.

L'agonia cubana

La il·lustració és la que acompanya la primera publicació d'aquest text, el passat 10 de juny de 2026, al bloc de Massa Crítica Associació Cívica de Gandia.

  

He escrit prou sobre Cuba durant dècades d’activitat professional, sovint amb el meu col·lega Sergio López Rivero. Les tres publicacions més recents, dos articles de premsa i un llibre, recullen el que pense sobre l’actual agonia cubana. No parle d’una congoixa abstracta d’aquell país, sinó del patiment concret dels qui l’habiten.  El primer article és d’Infolibre en gener de  2025 (veure ací), el segon d’El País en maig de 2026 (veure ací),i entre tots dos un llibre, de desembre de 2025 (veure la referència ací).

Segons expliquem a El planeta Cuba, la revolució castrista fa molt de temps que va fracassar econòmica i socialment. És indiscutible que l’històric embargament nord-americà ha perjudicat de forma extraordinària el sistema econòmic des de sempre, però no és acceptable la tesi del règim que justifica -des de fa seixanta anys!-  que totes les penúries de l’illa són culpa de Washington.

El model actual es troba en un estat de col·lapse i decadència institucional crònica, incapaç d’atendre les necessitats bàsiques a la població. És una gran tragèdia contemporània el fet que el somni majoritari dels joves cubans ja no siga viure i lluitar pel seu país, sinó simplement emigrar, fugir cap on siga. Segons estudis demogràfics fiables, Cuba ha perdut una quarta part de la seua població en els darrers cinc anys. Aquesta sagnia demogràfica i intel·lectual és el reflex més evident de la pèrdua d’esperança col·lectiva.

Malgrat la narrativa èpica que encara intenta projectar el règim sobre una resistència heroica des dels anys de la Guerra Freda, el país mai ha estat capaç de sobreviure per ell mateix. Al llarg de la seua història recent, el “planeta Cuba” ha necessitat orbitar successivament en tres diferents «sistemes solars» per a mantenir la seua supervivència. El primer d’aquests sistemes va ser el bloc soviètic a través de la URSS; un cop col·lapsat aquest, el règim va trobar un segon sistema solar en la Veneçuela bolivariana, hui pràcticament extingida. Actualment, l’illa es troba en l’òrbita dels BRICS, que lideren Xina i Rússia, però continua sent incapaç d’implementar un desenvolupament autònom.

Cuba és un país en estat de col·lapse socio-econòmic, que ni tan sols gaudeix de sobirania alimentària. Conseqüentment, la continuïtat del règim fa molt que no descansa sobre cap tipus d’adhesió popular o projecte de futur compartit, sinó exclusivament sobre un aparell de repressió sistemàtica orientat a ofegar qualsevol tipus de dissidència interna.

Des de la segona arribada de Trump a la Casa Blanca el setge a Cuba ha adquirit característiques dantesques; tantes que fa pensar en una actualització del que l’Imperi Romà va fer a la petita Numància fa dos mil anys: que els seus pobladors moriren per fam i set. Trump ha deixat el país sense combustible, sense electricitat, sense aliments, sense medicaments, sense inversors, i ha fet de la vida dins l’illa un infern, tot exigint la rendició total dels castristes.

El govern de Díaz Canel no té capacitat de resposta. El món és molt distint a com era en eel segle passat, i el sistema polític cubà és anacrònic i disfuncional. El castrisme fa dècades que sols pretén resistir, no se sap esperant exactament què. És fàcil dir-ho ara, però el model cubà  va ser inviable des del principi. Mentre la URSS va existir, Cuba va ser un país mantingut pel seu interés geopolític en un escenari de Guerra Freda. Quan la URSS va esmicolar-se, començà el Període Especial i, des d’aleshores ençà, Cuba és un país inviable, com els que fugen de l’illa saben perfectament.

El capital simbòlic que la Revolució cubana va posseir s’ha exhaurit. Però, part de l’esquerra occidental encara no accepta que el somni guevarista s’ha convertit en un malson que fa que els més joves abandonen l’illa per milers. Ells ho canten en una mena d’himne de la  Generació dels Néts: “Se acabó, tú cinco nueve, yo doble dos / Ya se acabó, sesenta años trancado el dominó, mira / […]  Somos la dignidad de un pueblo entero pisoteada /A punta de pistola y de palabras que aún son nada / No más mentiras, mi pueblo pide libertad, no más doctrinas /Ya no gritemos “Patria o Muerte” sino “Patria y Vida” (veure ací i ací).