Un jove desorientat, vull pensar.

Alfons Cervera escrvia ahir sobre un assumpte que ja ha generat un bon grapat d’opinions i reflexions, incloses les que fa només uns dies vam compartir en aquest mateix diari, Levante-EMV, tant Alfons García com un servidor.

No insistiré en l’episodi de la gorra: accepte com a hipòtesi benevolent que allò d’evocar la consigna de fer gran Espanya una altra vegada no era més que una ximpleria pròpia d’un jove desitjós de donar la nota; no sols en el terreny de joc, on es guanya la vida amb indiscutible talent, sinó en el complicat i sovint esbarós terreny de la comunicació i la influència mediàtica.

La qüestió, en fons i en forma, va de fotografies. De quin retrat triem guardar en la memòria col·lectiva. Jo me’n quede, sens dubte, amb la imatge que el propi Ferran Torres va lluir solidaritzant-se de cor amb les víctimes de la DANA d’aquell maleït 29 d'octubre de 2024, quan la tragèdia va colpejar la nostra terra. I preferisc deixar al fons del calaix la foto amb la gorreta celebratòria de la victòria de la selecció espanyola al recent campionat del món de futbol de 2026.

Dit això, m’apunte a la idea: que m’agrada com juga Ferran al futbol, exactament igual com li passa a Cervera. No soc d'aquells que apaguen el televisor si no ix d'inici amb el Barça, però reconec que m'alegre sincerament quan salta al terreny de joc. M'agrada pel seu joc elèctric, vertical i determinat; m'agrada perquè conserve, per a bé, el record del seu passat al meu equip, el València CF, on el vam vore créixer i despuntar; i m'agrada, veges tu, per una raó d’afecte personal: perquè és de Foios, el poble d'una tia meua que sempre em ve a la memòria cada vegada que el nom d'aquesta localitat de l'Horta Nord ix a la conversa.

Tanmateix, darrere d’aquesta simpatia futbolística i territorial, és inevitable parar-se a pensar què dimonis passa amb aquests joves triomfadors que, sovint, sembla que no tinguen mesura ni fre. És evident que ha de ser profundament difícil gestionar la condició de ser milionari, famós i adulat a escala global quan només es tenen vint-i-pocs anys. La pressió, el vertigen i l'aïllament de la realitat han de ser monumentals. Però, compte, convé recordar les paraules que li vaig escoltar una vegada a aquell gran porter valencià que va ser Andreu Palop quan li van preguntar per la suposada duresa i dificultat de la professió del futbolista: el que és vertaderadament difícil en aquesta vida, va dir Palop amb una lucidesa impecable, és treballar deu hores al dia en l'obra, com a obrer de vila. Això és la duresa real; la resta són privilegis incomparables.

I és ací on topem amb la darrera estampa de l'exhibicionisme. Ferran se'n ha anat recentment amb el seu amic i company de professió Marcos Llorente a passar uns dies de descans a Eivissa. Fins ací, res a dir al dret a la desconnexió de dos esportistes d'elit. El problema ve quan fan alardó públic de passejar-se en un vaixell de luxe, el lloguer diari del qual equival pràcticament al Salari Mínim Interprofessional de quasi un any per a qualsevol jove de la seua mateixa edat. I no contents amb això, posen per a la posteritat beguent-se un parell de botelles de vi valorades en vint mil euros cadascuna.

Cal realment eixe exhibicionisme obscé? Quina necessitat hi ha de refregar una opulència tan desproporcionada en un context social on la joventut pateix per trobar feina, per emancipar-se o per arribar a fi de mes?

Amb l'assumpte de la gorra ideologitzada, amb el passeig nàutic d'altíssim luxe i amb els excessos d'uns vins inaccessibles per a la immensa majoria dels mortals, em resulta evident que el xicot de Foios necessita urgentment que, des del seu entorn més pròxim, algú li explique unes poques coses bàsiques. Cal que algú amb trellat li faça entendre que aquests gestos, lluny de sumar-li prestigi, perjudiquen seriosament la seua imatge pública. Si no hi posa remei, acabarà fent-nos oblidar la valuosa foto de la seua solidaritat d'octubre de 2024 per a fer que sols el recordem com un jove desorientat que va posar de forma inconvenient en el context d'una victòria esportiva que, d'altra banda, ningú li discutirà mai.

No sols perdem diners amb la rebaixa d’impostos de Pérez Llorca i companyia

 

La imatge és de Massa Crítica Safor.

Aquesta entrada del bloc va ser publicada prèviament al web de l'Associació Cívica Massa Crítica Safor. 

En el debat polític actual, la dreta i l’extrema dreta han convertit la rebaixa d’impostos en una mena de dogma indiscutible, una exigència que es repeteix de forma gairebé monotemàtica en mítings, tertúlies i tanques publicitàries. A casa nostra, sota un discurs aparentment seductor que promet deixar més diners a la butxaca dels contribuents, la realitat de les polítiques fiscals del govern de la Generalitat Valenciana revela, entre altres, una intencionalitat molt més clara: afavorir de manera aclaparadora les rendes més altes, la seua pròpia «parròquia» electoral.

Les xifres publicades per mitjans com Levante-EMV no deixen espai per al dubte ni per a la interpretació ingènua. L’any 2023, sota la gestió del Govern del Botànic (PSPV i Compromís), més de 27.000 persones contribuïen a les arques públiques mitjançant l’impost sobre el patrimoni. L’arribada del Partit Popular al Consell, amb Carlos Mazón, elevant el mínim exempt de tributació de mig milió a un milió d’euros, ja va excloure d’aquesta obligació fiscal més de 13.000 ciutadans. Més recentment, amb Pérez Llorca, l’escalada continuada en el marc de l’acord de govern i la dinàmica parlamentària amb VOX ha elevat l’exempció fins als dos milions d’euros de patrimoni. 

El resultat d’aquesta reforma és devastador per a la capacitat redistributiva de la hisenda pública valenciana: d’aquells 27.000 declarants hem passat a poc més de 4.000. És a dir, el 85% de les grans fortunes valencianes —que acumulen un patrimoni conjunt de més de 24.500 milions d’euros— han deixat de pagar aquest impost. Ningú pot dir que no n’estava advertit: ho van prometre en campanya i ho han executat amb rigor mil·limètric.

Cal preguntar-se, doncs, a qui beneficia realment aquesta política fiscal . Aquest col·lectiu privilegiat no té necessitat de la xarxa de protecció social de l’Estat. No depèn de la sanitat pública ni pateix les llistes d’espera; no porta els seus fills a l’escola pública ni requereix les ajudes a la dependència o la renda valenciana d’inclusió. Poden permetre’s privatitzar la seua salut, la seua educació i el seu benestar.

En canvi, per a la immensa majoria de la ciutadania, el debilitament dels ingressos públics té conseqüències directes i immediates. Una democràcia avançada assoleix la seua millor qualitat per la seua capacitat de redistribuir la riquesa que, de manera natural, tendeix a concentrar-se en poques mans. Sense una fiscalitat progressiva, l’Estat perd la capacitat de mantenir una educació de qualitat, un sistema sanitari eficaç, un servei d’atenció a l’exclusió social solidari o un sistema de pensions digne. 

Però el paper de la fiscalitat no s’acaba en la despesa social. La inversió pública és el motor que arrossega la inversió privada i garanteix la competitivitat d’un territori. Mantenir i millorar carreteres, ports, aeroports, xarxes ferroviàries i sostenir un cos d’empleats públics (professors, sanitaris, bombers, jutges, policies, militars per a la defensa, etc., etc.) qualificats, suficients i correctament remunerats és una condició imprescindible per al funcionament de qualsevol societat complexa. No sols és necessari mantindre eixos ítems de despesa que tothom pot considerar fonamentals. Cal destinar recursos a la investigació a les universitats, a la transferència envers la societat i el teixit productiu; cal atendre a la generació i la difusió de cultura, cal atendre la informació dels mitjans de titularitat pública per a que informen amb veracitat i credibilitat, etc., etc., etc.

Es senzillament evident que quan s’aplica la recepta neoliberal de reduir l’Estat a la seua mínima expressió, la infraestructura col·lectiva es degrada i l’estructura de l’Estat, també.

Aquestes polítiques d’aprimament de l’estat del benestar no són noves. Els qui coneguen, per exemple, la història recent d’Amèrica Llatina des de l’anomenada «Dècada Perduda», la dels anys vuitanta del segle passat, saben perfectament cap a on condueix la fe cega en el déu Mercat: desregulació, pèrdua de serveis essencials, augment desorbitat de la desigualtat i desmantellament de la protecció social. Encara més, hem de parar compte en l’altra cara de la baixada dels impostos: la desregulació i la privatització.

Això és el que arreu el planeta persegueixen els més radicals des de les dretes polítiques i partidàries: convertir en negoci pràcticament tota activitat humana susceptible de generar taxes de beneficis elevades, des de l’especulació i abandonant qualsevol interés per l’eficàcia social dels diners públics. I això fins a arribar a les anomenades societats duals, aquelles en les que dins d’una mateixa frontera i identificades per una mateixa bandera conviuen el primer i el tercer món, i es troben a una distància que pot cobrir-se fins i tot caminant.

Més enllà dels efectes econòmics directes, la retallada de la pressió fiscal als més rics té un impacte social i cultural profundament nociu. Sota el lema de la llibertat individual es fomenta la insolidaritat d’una societat on cadascú ha de resoldre la seua vida pel seu compte. Aquesta dinàmica trenca la cohesió social i crea fractures perilloses. 

Un exemple d’aquesta fractura social és l’assumpció de conceptes com la «Prioritat Nacional», també en l’àmbit pressupostari com han fet Pérez Llorca i els seus amics de VOX. Encara que moltes d’aquestes mesures tinguen un abast jurídic limitat o siguen directament inconstitucionals i inaplicables, el seu impacte ideològic i cultural és enorme: s’estableix una distinció entre qui té dret a rebre l’atenció de l’Estat i qui en queda exclòs, assenyalant directament els col·lectius més vulnerables com els ciutadans de rendes més baixes o les persones immigrants. Es destrueix així la idea d’allò públic com un espai compartit de dignitat i ciutadania universal.

Davant d’aquest escenari, resulta fonamental l’articulació de la societat civil. Associacions cíviques i plataformes ciutadanes com ara Massa Crítica i d’altres entitats compromeses amb el benestar comú haurien de considerar, a parer meu, explicar a la ciutadania que darrere del parany d’un titular que promet «baixar impostos» no hi ha un regal, sinó un peatge caríssim que pagarem no sols en forma de pitjors metges, pitjors escoles o pitjors pensions, sinó que avançarem cap a una societat més desigual, més insolidària i greument fracturada.

La gorra de Ferran

Aquest article el vaig publicar ahir, 28 de juliol, al diari Levante-EMV. 

Hi ha gestos aparentment anècdotics que tenen la capacitat de sacsejar-nos per dins amb la força d'un escalfred. Va passar durant les celebracions per la victòria al Mundial de futbol, quan entre l'eufòria col·lectiva, les banderes i les abraçades, va aparéixer la imatge de Ferran Torres lluint una gorra vermella de tall indubtablement trumpista. La primera reacció de part meua, d'una ingenuïtat quasi infantil, va ser negar l'evidència visual: no pot ser, vaig pensar per a mi mateix durant un instant breu. Exhibia el futbolista el conegut lema del MAGA estatunidenc, el que articula el discurs de Donald Trump i la nova dreta radical a escala global?

Tanmateix, en ajustar la mirada i llegir la tipografia brodada a la franja frontal, la realitat es va revelar lleugerament diferent, tot i que no menys inquietant. No hi deia MAGA, sinó MSGA: Make Spain Great Again, o el que és el mateix, «Fem Espanya gran de nou». El xicot de Foios, símbol esportiu d'una generació i heroi del partit decisiu davant Argentina, portava un eslògan importat directament de la mercadotècnia política més reaccionària de l'altre costat de l'Atlàntic. La pregunta, immediata i inevitable, és la mateixa que es va fer el periodista Alfons Garcia en les pàgines de Levante-EMV: Vols dir, Ferran? Gran de nou, com quan exactament?

Estem davant un parany de tipus partidari, d'un altre eslògan de consum ràpid, o de les dues coses? Quan hom proclama la necessitat de tornar a fer «gran» un país, està pressuposant l'existència d'un passat mític, daurat, al qual cal retornar. Però quan s'observa la història d'Espanya sense les ulleres de la mitologia patriòtica, el castell de cartes s'ensorra. A quina Espanya voldria tornar l'heroi de Nova York?

Eixe passat daurat no ho va ser certament el del segle XVIII, marcat per l'intent fallit de reconstruir un imperi decadent mitjançant les reformes borbòniques de Carles III i la il·lusió d'una segona conquesta d'Amèrica que només va avançar el col·lapse colonial. Tampoc ho va ser al llarg del segle XIX, una centúria fosca que es va obrir amb la rendició incondicional i humiliant als peus de Napoleó Bonaparte i que va cloure amb el desastre de 1898, l'abandó de les darreres colònies a Cuba i Filipines i un país sumit en una crisi existencial. I menys encara ho va ser durant el segle XX, un trajecte dolorós travessat pel caciquisme de la Restauració, la dictadura de Primo de Rivera, el trauma de la Guerra Civil i la llarga, infame i asfixiant dictadura franquista que va aïllar el país de la modernitat europea durant dècades.

Resulta difícil pensar que un jove esportista com Ferran Torres realitzara un repàs per la història espanyola abans d'encasquetar-se la gorreta. La meua voluntat de pensar bé -tot coincidint de nou amb Alfons Garcia- em porta a imaginar que, potser, el futbolista només pensava en una clau estrictament esportiva: en la possibilitat de repetir l'èxit de Sud-àfrica 2010 per tal d'afegir una nova estrella a la samarreta de la selecció. De fet, m'agradaria que el mateix jugador o el seu entorn eixiren a aclarir-ho hui mateix. Li ho han preguntat formalment? Li han donat l'oportunitat d'explicar el sentit d'un gest que no passà desapercebut?

Si no es tractava d'un recordatori futbolístic de la gesta de 2010, l'altra hipòtesi és igualment preocupant. És molt possible que algú o alguns, de manera premeditada i instrumental, confeccionaren la gorra i la posara en mans d'un dels líders del vestidor en ple deliri festiu. I Ferran, amb una innocència que resultaria difícil de comprendre en un home fet i dret, que gestiona contractes milionaris i exposició mediàtica diària, se la posara sense avaluar la càrrega simbòlica del gest ni les conseqüències públiques que se'n deriven. En un món on la imatge ho és tot, la ingenuïtat dels referents públics deixa de ser una escusa vàlida.

El problema fonamental d'aquestes actituds radica en l'enorme poder mimètic de la cultura popular i de l'esport de masses, especialment el futbol. Només cal passejar pels carrers de València o de qualsevol ciutat per comprovar com centenars de joves han adoptat el pentinat de Lamine Yamal, com els tatuatges a la forma i manera de molts dels grans jugadors són visibles a les nostres platges. L'esportista d'elit ja no és només un atleta; és un model estètic i conductual per a joves i adolescents que absorbeixen símbols sense filtre crític. Seria profundament trist i perillós que eixa mateixa joventut començara a veure la gorra del MSGA com una identificació política amb l'extremisme de dreta, atés que en realitat la gorra en qüestió trasllada una gran càrrega ideològica lligada a la divisió, al populisme i al ressentiment.

Per tot això, seria desitjable que tant des del seu cercle més íntim com des de la mateixa Reial Federació Espanyola de Futbol se li fera un suggeriment clar sobre la qüestió. Estaria bé que Ferran Torres prenguera la paraula per a explicar que tot plegat va ser una equivocació, un descuid o, efectivament, un intent desencertat de recordar l'èxit del Mundial de 2010. Caldria desmuntar el símbol abans que algun negociant del màrqueting polític o comercial comence a produir i vendre gorretes amb el MSGA a la porta dels estadis. Perquè si no es frena a temps, la broma —si és que ho va ser— ens pot acabar eixint molt cara a tots.

La casa de la que eixien poemes, un antídot contra el fum dels incendis i l’estupidesa política.

Un grafitti al carrer Moret. Levante-EMV

Ahir me’n vaig anar al llit amb l’angoixa de l’incendi de la Vall d'Uixó, ben visible des de casa, a la vora de la mar. I hui, en abandonar el llit, el panorama no ha millorat gens: el sol apareix mig apagat sobre l’horitzó marí, oferint un espectacle lúgubre que em recorda a la imatge de Saturn, una bola groguenca envoltada per un anell de fum i cendra que l’enfosqueix. Malament comencem el dia.

Faig una primera incursió en la premsa amb la feixuguesa de qui sap que no trobarà bones notícies. El foc no dona treva i les capçaleres obren amb els incendis de Madrid i Castelló, amb milers de persones desplaçades i unes pèrdues materials que fan estremir. Però la devastació no és només forestal. En fer una parada a InfoLibre, em tropese amb una altra mena de flames, aquestes d’origen polític. Una peça que signa Marta Monforte duu un titular punxant: "Una selección, dos Españas: PP y Vox convierten la victoria de 'la Roja' en otra ofensiva contra Sánchez". El subtítol remarca la jugada: "La derecha presenta a la selección como la 'mejor versión de España', contrapone sus valores a los del Gobierno y los vincula con Feijóo".

De nou, la mateixa cançó. Roda i volta, em torne a fer la pregunta de sempre: és que el PP i Vox no van a deixar res fora de la dialèctica de confrontació a matadegolla contra el govern? Sembla que ni un triomf esportiu pot escapar al filtre del partidisme més agre. I tanmateix, el pitjor encara estava per llegir. Monforte cita la portaveu del PP, Ester Muñoz, i la seua activitat a la xarxa X. La senyora, en eufòria postpartit, va escriure: "¡¡¡España vuelve a conquistar América!!! ¡Somos la mejor Nación del Planeta! ¡Qué orgullo!", tot afegint un rotund "¡España siempre por encima de Sánchez!". Una consigna destinada a reforçar la idea que la Selecció havia guanyat malgrat la presència del president —titllat de gafe des de la dreta.

Pensareu que no és gens sà llegir segons quines coses de matí, però jo no aprenc i cada dia m'intoxique amb les opinions, valoracions i eixides de to que poblen els mitjans. Ahir mateix llegia que Abascal amenaça amb aplicar ací la recepta de la motosierra al més pur estil nord-americà o argentí. I mentrestant, el PP celebra la victòria de futbol com si fórem novament els conqueridors del segle XVI. Som la millor nació del planeta, diuen. No una de les millors, no. La millor. No tenen mesura?

Qui els votarà, em pregunte? De quina pasta cal ser per a fer costat a aquest discurs?

Amb l’ànim ja plenament saturat d’aquesta intoxicació mediàtica i ambiental, busque un refugi d’urgència. El trobe en la columna del meu amic Alfons Cervera. Hui, a Levante-EMV, Cervera gira la vista arrere i parla de l’amistat, de les vivències de fa dècades, quan era jove i tan combatiu com ara, però amb més forces. Evoca amics, escriptors, poetes, i es deté en un record concret: "La casa de Moret 9, en el Barrio del Carmen, era la nuestra aquel año de 1974". Explica que d’aquella casa eixien poemes, i la sola idea em resulta lluminosa, extraordinàriament alliberadora. Em produeix un alleujament instantani contra el fum dels incendis i l’estupidesa política.

Així doncs, vaig a seguir el seu exemple. Dedicaré uns minuts a respirar net i viatjaré jo també a 1974, perquè jo també tinc alguna cosa equivalent al Moret 9 de Cervera on refugiar-me quan el present crema. Abans, però, us faig una recomanació sincera: busqueu el text d’Alfons i llegiu-lo. De veritat que desintoxica. Feu-me cas. 

1936, quan la història va irrompre al saló familiar.

Aquesta entrada del bloc va ser publicada al diari Levante-EMV el passat 18 de juliol de 2026. 

Tinc penjada a casa una foto familiar que, en mirar-la, em genera a un grapat de sensacions, de sentiments, d'interrogants i, també d'algun regust sense definir amb claredat que podríem anomenar tristesa. També una mena de vertígen al voltant de com de terrible és comprovar com una realitat, en aquest cas d'una família amb noms i cognoms, va capgirar-se quinze anys després del dia de la fotografia, arran la guerra que va començar amb la sublevació militar contra la II República. 

En la foto estan els meus avis, Antonio i Dolores, amb quatre dels seus fills en 1921. Darrere, al sofà, Dolores està asseguda amb les seues filles, Lola i Concha, de tres i sis anys, aproximadament. A la dreta, el meu avi té mon pare al braç, Juan, amb cinc anys. A l'esquerra, Antonio, el fill major amb set o vuit anys, assegut a un sillonet darrere del qual apareix un gramòfon ben gran que dona idea de l'estatus familiar. Al centre de la imatge, darrere, un gran espill al qual es reflecteix part de l'ampla sala que la família ha triat per a immortalitzar-se. 

És una fotografia que parla d'harmonia, de seguretat, d'estabilitat i d'una confortabilitat que en cap cas serà congruent amb el futur pròxim d'eixe grup familiar.  L'avia Dolores morirà sis anys després, en 1927. L'avi Antonio tornarà a casar-se i tindrà set fills més. La guerra esclatarà en 1936, apenes quinze anys després de la data de la foto que fa explícita la imatge de famíla benestant. A poc de finalitzar, en 1939, Antonio pare estarà tancat en presó, com el seu fill major. Juan, qui anys després serà mon pare, haurà marxat voluntari al front sense haver fet els vint anys. Patirà diverses vicissituds, algunes de gran duresa, i com a un home més de La Retirada, anirà a parar al camp francés d'Argelés sur Mer. 

Eixa família que semblava viure en un marc de solvència i estabilitat, patirà un terratrèmol del que, en certa mesura, no van recuperar-se mai. Ha passat més d'un segle des que es va fer aquella foto familiar, i ara farà noranta anys des que aquella família va aprendre com d'efímera i impensable pot ser la vida. 

Veig eixa imatge com un mirall del temps i, alhora, com un avís silenciós de com n'és, de fràgil, la seguretat humana. Una fotografia fixada en un instant de calidesa que, vista amb la perspectiva dels noranta anys que ara es compleixen de l'inici d'aquell desastre, es converteix en un preludi involuntari de la tragèdia.

Aquest contrast entre la quietud de l'any 1921 i la tempesta de 1936 ens col·loca davant d'un abisme emocional. És el vertigen que genera comprovar com la història, amb majúscules, pot irrompre en la intimitat d'una llar i capgirar-ho tot. La foto familiar transmet una posada en escena que buscava immortalitzar l'ordre i la prosperitat. El gramòfon gran al costat d'Antoñito no és només un objecte; en la dècada de 1920 era un símbol de distinció, de modernitat i d'accés a la cultura de la burgesia benestant. L'espill del fons és un recurs visual que ampliava l'estança, reflectint una llar espaiosa, segura i confortable. Un espai on el futur semblava predestinat a ser més aviat plàcid i continuista. Aquesta imatge respirava estabilitat. Res en eixe saló feia presagiar que, en poc més d'una dècada, aquell món s'esfondraria per complet.

La vida, però, ja va començar a colpejar la família abans de la guerra. La mort de l'àvia Dolores en 1927, només sis anys després de la foto, va trencar el nucli original. La posterior reconstrucció familiar de l'avi Antonio, amb un nou matrimoni i set fills més, dibuixava una nova quotidianitat que es veuria plenament estroncada el juliol de 1936.

Quan esclata la sublevació militar contra la II República, aquella solvència i estabilitat d'una família burgesa es converteix, quasi del matí a la nit, en cendres.

Els joves marxaran al front. Mon pare se'n va com a voluntari a la guerra. Juanito, és gairebé un xiquet que encara no ha complert els vint anys, s'ha allistat amb un xic d'innocència i d'idealisme per defensar la legalitat republicana. Per a ell, el final de la guerra no portarà la pau, sinó el drama de La Retirada en l'hivern de 1939. El fred, la fam i la desolació del camp de concentració francès d'Argelès-sur-Mer, on la sorra de la platja i el filat d'espines es van convertir en la llar forçosa de milers de republicans. 

Mentrestant, a Espanya, el preu de la derrota és la presó per a l'avi Antonio i el fill major. La desfeta és total: la família queda fragmentada, empresonada, exiliada i empobrida. Encara més, Antonio, de família castellana i conservadora afincada a Màlaga, amb germans i familiars militars identificats amb els colpistes, haurà de fugir de la capital andalusa en febrer de 1937 tractant d'arribar a l'Almeria encara republicana, tot formant-ne part de La Desbandà. Una massacre en la que milers de fugitius, famílies senceres, van ser bombardejades per mar i aire provocant una altísima i indeterminada xifra de morts i ferits. Durant el trajecte, la família va perdre un dels seus membres: Carmeli, una xiqueta d'apenes cinc anys a la que Antonio havia muntat a un camió per a estalviar-li la penosa caminata. És la nostra desapareguda particular, dècades abans que des de l'Amèrica Llatina es posara en circulació el concepte. Mai trobaria la família a Carmeli. Mai.

És colpidor saber el terrible destí que els esperava a unes persones que en la foto són completament alienes al que vindrà. Aquella família burgesa i segura de 1921 va haver d'aprendre a la força potser la lliçó més amarga del segle XX: que la pau, l'estabilitat i la pròpia vida poden ser terriblement efímeres, i que ningú està fora de l'abast dels girs de la història.

Avui, més d'un segle després d'aquell clic de la càmera, i a les portes de commemorar els noranta anys de l'inici d'aquella guerra que ho va canviar tot, la meua foto familiar ja no és només un record privat. És un document històric d'un valor immens. Un testimoni de com el fil de la memòria ens connecta amb aquells que ho van perdre tot, demanant-nos, en silenci, que no oblidem el seu patiment ni la fragilitat de la nostra pròpia pau.

Futbol, Espanya, Lamine, Gaza.

 Foto eldiario.es 

Aquesta entrada del bloc va ser publicada prèviament al web de l'Associació Cívica Massa Crítica Safor. 

No pensava escriure sobre el Mundial de Futbol, que la tinta dedicada a l’event i, especialment a la participació espanyola, ja és excessiva. No parle de la televisió o la ràdio, on la cosa ja ha assolit uns nivells quasi tòxics, parle dels mitjans escrits, els convencionals i els que no ho són; els professionals i els amateurs. No diguem de la cridòria ensordidora de les anomenades xarxes.

No és que no m’agrade eixe esport, que m’agrada i molt. No és que no m’agrade escriure sobre futbol, que ho he fet durant anys mantenint un bloc amb les cròniques de tots els partits que jugava el meu equip, el València CF. No és, tampoc, que no m’agrade o interesse el que fa o deixa de fer la selecció espanyola. Al contrari, faig el possible per veure els partits que hi juga i m’alegre i molt si guanya, al temps que gaudisc del seu joc gairebé sempre. A més, amb la selecció espanyola de futbol tinc un avantatge gran: m’alegra que guanye però si perd no m’empipe tant com si perd el meu València.

També, per tancar el perfil futboler que sustente, he d’incloure que d’un temps ençà m’he aficcionat, fins al punt d’haver anat al Ciutat de València a veure-les jugar, a la selecció femenina. Senzillament sóc dels que pensa que la realitat que han materialitzat les jugadores espanyoles ha sigut una vertadera revolució esportiva i sociològica que demostra moltes coses. Totes elles positives.

És a dir, que soc futboler des de que recorde, seguidor del València i soci de jovenet i després amb els meus fills durant més de trenta anys. [Ara ja no, Peter Lim sap per què]. Però el Mundial em supera. Sé que són coses del marketing, de les audiències i, en general de l’obscenitat de diners que mou el món del futbol. Pareu atenció a les pauses per a hidratació en estadis amb aire condicionat.

No faltava més que la intervenció d’Infantino en benefici de la selecció dels Estats Unit per retre-li vassallatge al tarat de Trump per a començar a tindre, un servidor, símptomes d’asfixia i de desitjar que acabe el mundial d’una maleïda vegada.

Ahir l’equip d’Espanya va derrotar al de França (completament format per francesos, diga el que diga el tal M. Rajoy), i esta nit es decidirà si la final és contra Anglaterra o Argentina. Crec que als dos se’ls pot guanyar, i diumenge ho celebraré si així és.

Dit tot l’anterior, la pregunta és pertinent: per què m’he posat al teclat per fer unes ratlles sobre el Campionat que està celebrant-se a Nord-amèrica? Doncs perquè he llegit a eldiario.es que el partit entre francesos i espanyols va ser seguit a Gaza amb devoció i va acabar amb la fervorosa alegria de milers de persones que donaven visques a Espanya. Mai m’ha alegrat tant un «Viva Espanya», que sempre sona bastant horríson a la gent de la meua edat i condició.

La notícia del diari va acompanyada per una foto que m’ha resultat pura tendresa poètica: es tracta d’un mural de bon tamany, pintat sobre un edifici ensorrat per les bombes, en el qual el nostre Lamin Yamal enarbola una bandera palestina. Si aquelles persones d’aquella terra massacrada per l’Israel genocida encara tenen ganes i il·lusió per buscar la forma de veure el partit que es va jugar ahir, jo estic amb ells.

Un xicot que s’ha criat a Rocafonda, un barri obrer i migrant de Mataró sovint estigmatitzat. Ell, que celebra els gols dibuixant amb els dits el codi postal del seu barri per recordar d’on ve, representa la superació, la frescor i, sobretot, una identitat que no necessita banderes excloents per a existir. Per a molta gent que pateix, Lamine pot ser el reflex de qui ve del no-res i aconsegueix tocar el cel sense oblidar les seues arrels. Que enmig d’un genocidi, de la fam, del dol constant i de la por a les bombes, la gent de Gaza busque l’energia i els recursos per a connectar una pantalla, sintonitzar un partit i vibrar amb el joc d’un adolescent és d’una grandesa aclaparadora. El mural de Lamine amb la bandera palestina a Gaza no és només un homenatge futbolístic; és un crit de complicitat d’un poble que es nega a deixar-se deshumanitzar i que s’aferra a qualsevol escletxa de bellesa i alegria.

Volia, després de passar a la final, que Espanya guanye a que ho faça l’altre finalista. Però ara, en saber que els palestins són un clamor en el suport a l’equip espanyol i són animosos seguidors del jove Lamine; ara, desitge apassionadament que els xicots que lideren Rodri Hernández, Ferran Torres, Mikel Oyarzabal i Unai Simón, representants de les Espanyes, guanyen diumenge. Només que siga per donar-los uns minuts d’alegria i celebració a aquells éssers humans que malviuen a les terres de Palestina negant-se a abandonar la seua terra tot i les bombes que continuen caiguent i matant-los dia rere dia.

En un món on el futbol professional sovint sembla una indústria obscena dissenyada per a anestesiar-nos, aquesta connexió fa tot el contrari: ens sacseja i ens recorda per què ens importa tant aquest joc. Diumenge, quan rode la pilota a la gran final, hi haurà milers de persones a l’altra banda de la Mediterrània desitjant que Lamine i els seus companys guanyen. Jo estaré amb ells i, siga quin siga el resultat, eixe mural de Lamine Yamal amb la bandera palestina ja és -per a mi- la victòria més important per a la selecció espanyola en aquest Mundial de Futbol 2026.

Qui de casa se’n va, a casa torna? A propòsit dels nets dels exiliats.

El proverbi popular «Qui de casa se’n va, a casa torna» conté una càrregar nostàlgica que xoca de front amb la cruesa de la història i la mesquinesa de la política partidista. Com bé apuntava ahir Alfons Cervera a la seua columna dominical de Levante-EMV, no som davant d’una sentència efectiva, sinó davant d’un desig bonic que la realitat s'encarrega sistemàticament d’esmollar. 

L’exili no és un viatge d’anada i tornada; és una fractura irreversible. Quan parlem dels exiliats polítics —aquells que van haver de fugir cames ajudeu-me per a esquivar el paretó d'afusellament o el buit fosc d’una masmorra franquista—, la «casa» a la qual podien tornar va desaparèixer en el mateix instant en què van haver de creuar la frontera. La paradoxa es perpetua hui, dècades després, en la carn dels seus descendents i en el debat aspre sobre la Llei de Memòria Democràtica de 2022.

Aquesta legislació, que obre la porta perquè els nets d'aquells espanyols que van perdre la pàtria per defensar la llibertat puguen obtindre la nacionalitat, hauria de ser un acte de pura justícia poètica, de reparació històrica indiscutible. Però a l’Espanya de la confrontació, la deslegitimació i l'insult permanent, la justícia històrica es transmuta en trinxera electoral. El Partit Popular, que en el seu moment va exigir demandes similars en el seu programa per tal d'atraure el vot de l'emigració, ha posat ara el crit al cel. L’actitud respon a una màxima ancestral de la dreta espanyola: «De què es tracta [que defense l'esquerra], que m'opose». No importa la coherència, ni el deute moral amb el passat; importa el desgast del contrincant i el tancament de files ideològic.

El lideratge (?) d'Alberto Núñez Feijóo exemplifica aquesta deriva de manera gairebé caricaturesca. Com s’afirma encertadament, cada vegada que el líder de l’oposició obre la boca, puja el pa. Ho vam veure recentment amb les seues declaracions sobre el que la patronal defineix alegrement com a «absentisme laboral», unes paraules tan desconnectades de la realitat dels treballadors que van obligar el seu propi partit a eixir en tromba amb els extintors i els antiinflamatoris polítics per apagar l'incendi. 

Però el vertader canyaret on s'ha clavat Feijóo —ell a soletes, espentejat per la por de ser avançat per la seua dreta— és en titllar de «d'enginyeria electoral» el reconeixement de la nacionalitat als nets dels exiliats. És la submissió absoluta a la retòrica de VOX i a la seua ditxosa «prioritat nacional». En la seua pugna amb Santiago Abascal per veure qui la diu més grossa, Feijóo ha comprat el marc mental de l’exclusió.

D’aquest escenari ranci emergeixen dues idees clau que -en un altre moment- mereixen ser desgranades amb un xic de calma. La primera és la paradoxa formulada per Antón Losada: resulta al·lucinant —i profundament hipòcrita— observar com els mateixos sectors polítics que es pugen per les parets quan topen amb espanyols que expressen obertament que no volen ser espanyols (siguen bascos, catalans o simplement republicans), són exactament els mateixos que neguen el dret a ser-ho als nets d’aquells que sí que ho eren, que van ser expulsats a la força i, sobretot, que sí volen ser-ho. Es tracta d’un bucle de cinisme perfecte. 

I això ens condueix directament a la segona idea, més perillosa i de profund calat totalitari: el concepte de «prioritat nacional». Sota l'aparença d'un eslògan innocu que pretén protegir «els de casa primer», s’amaga un mecanisme selector on l'estatut d’espanyol no és un dret inalienable, sinó un privilegi que s'atorga o es retira segons el color del carnet ideològic. Ojo que vol dir ull!. Si les dretes coaligades arriben a tindre el poder absolut, el criteri de qui és espanyol esdevé un embut estret.

L’anàlisi històrica no deixa lloc a dubtes sobre cap on condueix aquest camí. ¿Què va fer el règim de Franco quan Hitler li va preguntar pels milers d’espanyols republicans capturats i tancats als camps d'extermini com Mauthausen? La resposta del dictador va ser nítida i criminal: aquells homes i dones no eren espanyols. Se'ls va despullar de la seua condició jurídica, se'ls va col·locar el triangle blau dels apàtrides i se'ls va abandonar a la maquinària de la mort nazi. Per a l'ultranacionalisme, la ciutadania no es basa en el naixement ni en el dret; es basa en la submissió a una idea monolítica d’Espanya.

Per tant, «espanyol» no és una categoria inequívoca, biològica o merament administrativa; en l'imaginari de la dreta espanyola més reaccionària, està mediatitzada pel biaix ideològic més exigent. És espanyol qui ells diuen que és espanyol. I punt. 

És per això que tornar a casa, doncs, continua sent un dret que s’ha de conquerir pam a pam contra els qui es creuen amos del pany i de la clau.