La decisió de Joaquina, una dona imprescindible en la lluita per morir amb dignitat.

 

Només els que lluiten tota la vida són imprescindibles, deia Bertolt Brecht. Es referia, és clar, als qui batallen per les grans causes de l'ésser humà: a favor de la llibertat, del benestar, de la pau i la convivència, de tots els drets coneguts i els que estan per tipificar. D'aquesta mena de persona va ser la dona a qui Javier Falcó ha dedicat el seu darrer documental: “La decisión de Joaquina” (2024).

Cinc dones van apareixent alternativament a la pantalla i ens parlen de qui va ser Joaquina Sánchez Gómez: dues de les seues amigues i companyes en la lluita antifranquista, Tina Guillem i Carmen Tomás; les seues filles Luisa i Carmen Llorca Sánchez; i María José Alemany, presidenta de la secció valenciana de Dret a Morir Dignament (DMD). Elles ens explicaran que Joaquina va ser una de les imprescindibles brechtianes i una dona avançada al seu temps en molts aspectes. Un, que aquí és el més pertinent, pel seu compromís pel dret a morir dignament.

Assolir aquest dret va ser una epopeia per a les filles de Joaquina, en sentit literal: una missió que es va realitzar amb molt d'esforç i després de vèncer enormes dificultats.

Com tantes i tantes famílies, la guerra civil va expulsar la família de Joaquina a França, on va arribar caminant el 1948, des de la seua Cartagena d'origen, sent una xiqueta encara. Allà, en contacte amb els cercles espanyols, va conèixer l'anti-franquisme militant, i va conèixer el que seria el seu marit, un emigrant que poc després es va convertir en un quadre polític del Partit Comunista d'Espanya.

El Partit va enviar César Llorca a l'interior, a la lluita clandestina, on es convertiria en un dirigent tant del PCE com de les naixents Comissions Obreres. La seua dona, Joaquina, i els seus tres fills van tornar amb ell a Espanya, concretament a València.

El novembre de 1968 la Brigada Polític Social va detenir trenta-sis militants comunistes, els quals van ser torturats i empresonats. Joaquina va tenir el valor, com relaten Tina Guillem i Carmen Tomás, de presentar-se a comissaria a denunciar la desaparició del seu marit.

Aquesta va ser l'espurna que va fer organitzar-se totes les dones dels detinguts, que van començar una llarga i potent campanya de denúncia i de recerca de suports, nacional i internacional. Aquesta mobilització va tenir molt a veure que, finalment, el Cas dels 36 va ser sobresegut per la justícia franquista. Pel seu domini del francès i la seua experiència viatgera, Joaquina va ser una peça clau en aquella lluita i en la què es van mantenir fins a l'arribada de la democràcia.

Aquesta dona militant, resistent i tenaç, va viure molt de prop la terrible malaltia del seu pare i això la va portar davant un notari a fer un pioner Document de Voluntats Anticipades en què va deixar negre sobre blanc que es negava a rebre cap tractament que prolongués inútilment la seua existència. Sense nomenar-la, perquè l'aprovació de la Llei encara era a anys de distància, el que Joaquina exigia era, ras i curt, l'eutanàsia.

El 2015, Joaquina va ser diagnosticada com a malalta d'Alzheimer. Com s'aprecia per filmacions i fotos familiars que Falcó ha fet servir al documental, el seu deteriorament resulta impactant per a l'espectador. Joaquina Sánchez, com havia deixat escrit davant de notari, no s'hauria volgut veure ni que la veiessen així.

Amb el vertiginós avenç de la malaltia entren en acció les seues filles, Luisa i Carmen, i assumeixen fer complir el desig de la seua mare, el de morir dignament. Les paraules de Luisa davant la càmera són demolidores: "L'agost del 2022 va començar el malson. Un maltractament institucional, un cúmul d'irregularitats, d'incompliments de la llei [la LORE]. És com que no hi ha ningú al volant aquí, en matèria d'eutanàsia. Ningú sap res".

Un primer metge visita Joaquina i li pregunta: —“Com està vostè?”, i ella respon —“Bé”. Amb això i poc més elaborarà un informe que no només fonamentarà la primera negativa a aplicar-li l'eutanàsia, sinó que quan les filles recorren al TSJCV, aquest fallarà què, efectivament, és clar que Joaquina Sánchez va demanar clarament l'eutanàsia amb el seu DVA i reconeixerà la seua greu malaltia, però l'alt tribunal mantindrà la tesi d’aquell informe mèdic inicial: Joaquina no tenia cap patiment.

Luisa i Carmen confessen a la càmera de Javier Falcó la seua ràbia, la seua indignació insuportable, però es conjuren per no deixar tirada la seua mare, “perquè ella no ho havia fet mai quan no hi havia ni drets ni llibertat”. Luisa fa un exercici de memòria democràtica i de memòria familiar: “Va tornar a Espanya per lluitar per la democràcia contra el franquisme des de la clandestinitat, així que li devem aquest dret”.

Les filles de Joaquina entren en contacte amb la secció valenciana de DMD, i troben informació, suport i col·laboració dels responsables. Per sort, hem trobat en aquest procés la gent de l'Associació [DMD] que ens han acompanyat”. María José Alemany, presidenta de la mateixa, afirma: "Joaquina va patir un maltractament continuat. Va ser una dona lluitadora a qui l'Administració i la democràcia li ha girat la cara. La veritat és que és intolerable".

Luisa i Carmen no van abaixar els braços en cap moment. Elles i les altres tres dones del documental tampoc es van rendir. Tina Guillem ho diu a la cambra, suaument, però amb fermesa: “seguirem pelant per aquest dret de Joaquina i perquè aquest dret s'obri camí en aquest país de tant d’intolerant”.

Després de dues sol·licituds de prestació, a Joaquina se li va concedir el dret a l'eutanàsia el 13 de febrer de 2024.

Després dels títols de crèdit i d'uns breus retalls d'un diàleg carregat d'emoció entre les dues filles de Joaquina, la pantalla ens mostrarà un taüt en un tanatori. Està cobert per la bandera republicana, unes roses i una foto jovial de Joaquina.

Uns segons abans d'aquesta darrera seqüència, a la pantalla podem llegir: “La seua mort es converteix també en una lluita pels drets humans i les llibertats, com ho va ser tota la seua vida”.

[Aquesta entrada és la traducció d'un article que vaig publicar en maig de 2025 a la Revista de l'Associació DMD]

L'ensenyament públic està en lluita, i ens hi juguem molt. Donem-li suport!

És molt reconfortant i un gran motiu d'orgull veure com professors, alumnes i famílies estan donant suport i participant activament en la lluita der l'Ensenyament Públic que està lliurant-se aquests dies al País Valencià. 

Els qui sempre hem estat amb l'escola pública, els pares i mares que vam escolaritzar els nostres fills per a formar-se en ella, no podem sentir-nos més recompensats en veure que eixos fills porten hui als seues també a l'escola pública. 

En som molts els qui en una etapa de la nostra vida vam lluitar per la primària i la secundària dels nostres fills, i ara els hi fem costat per defensar-la i potenciar-la per als nostres nets. 

Sabem qui són els enemics de l’ensenyament públic. Ho sabem perfectament. Sabem que volen debilitar-lo, degradar-lo, menystenir-lo per a potenciar els qui fan negoci amb l'ensenyament. Ara estan en el Govern de la Generalitat, i el president Pérez Llorca i la seua Consellera d'Educació fan tot el que poden per derrotar la vaga per fer valdre els interessos dels seus amics de la concertada i la privada. 

No ens poden vèncer. No els podem deixar guanyar-nos. Ànims i força als vaguistes.

Tots estem convocats demà a la Plaça de Sant Agustí, a repetir la històrica manifestació de fa uns dies. En la batalla per l'escola pública ens va la vida dels nostres fills i dels nostres nets. 

L'alcaldessa impermeable

Mira per on, ha de ser cosa de l’amistat i de compartir moltes coses, Alfons Cervera va dedicar la seua peça d'ahir, a Levante-EMV, a una dona que cada cop que la sent parlar em sorprèn i m’irrita a parts iguals: la senyora Alcaldessa de València, a la que mai vaig augurar tan rellevant destinació quan va eixir del seu Torrent natal.

La primera notícia que vaig tindre d’ella va ser a tomb d’aquella desafortunadíssima ocasió en la que -crec era la seua primera intervenció pública a una festa grossa del PP- va demanar perdó perquè tenia el defecte de parlar en valencià. O paregut, que no recorde la literalitat.

Vaig pensar que aquella jove tenia poc recorregut en política, i veges tu on ha arribat: Alcaldessa de València i postulant a Presidenta de la Generalitat. Cosas veredes, amigo Sancho!

Que santa Llúcia em conserve la vista, perquè el que és la meua capacitat prospectiva en matèria partidària és manifestament millorable. Per exemple, ¿voleu dir-me que el senyor Pérez Llorca pot arrossegar la suficient quantitat de vots com per a ser President de la Generalitat, més enllà del dit de Gènova 13? Jo no apostaria un euro per ell, però, després del pronòstic que vaig fer de María José Català... ves a saber.

Diu Cervera que “María José Catalá [és] como una alcaldesa gaseosa, que está pero no está, que existe sólo como en el croma a colorines de los platós televisivos”. En llegir-lo, crec que per ahí vaig jo. A parer meu, és d’aquelles persones que es posen baix la dutxa i no es banyen, que és impermeable. Vull dir, que és intranscendent, que està buida, que ssembla ser de cartró-pedra, com un ninot faller.

Diu A i el seu contrari, de forma que sembla un exemple d’allò de “si no li agraden els meus principis, en tinc uns altres”. Va com la corda i el poal amb VOX, que la toreja sense miraments. A més, porta una colla de regidors que són, la majoria d’ells, exemple del que mai hauria de ser un servidor públic.

A més de les memorables intervencions de les que parla Alfons sobre peatonalitzacions i biblioteques, a més de la gestió de les Falles, a més de convertir el centre de la ciutat en una selva de cotxes, a més de mentir quant a la contaminació, a més del [pèsim] funcionament de la EMT, a més de la invasió dels ultra-cossos turístics en forma d’apartaments, a més de... està senyora és un malson del que espere despertar en les properes eleccions.

Enamorat com estic de la meua ciutat, no sé què veuen tants dels meus veïns per a votar per persones com la senyora Català i la seua quadrilla o pel senyor de VOX (del que no recorde el nom, i em perdonarà) i la seua troupe. No entenc que els hi donen el seu vot per a que ens destrossen València.

Enamorat com estic, dic, somnie en que a la pròxima en siguem molts més els que omplim de vots les urnes per a que València torne a estar regida per persones amb principis, d’aquelles que quan plou es banyen de dalt a baix.

La vaga del professorat valencià és en defensa de l'ensenyament públic

És necessari, un objectiu irrenunciable diria jo, que la vaga del professorat valencià tinga èxit. Les dretes autòctones son capdavanteres en l'àmbit espanyol en fer malbé tot el que siga públic. Com sabem, l'educació i la sanitat són dos sectors econòmics que volen privatitzar al màxim. Per a d'ells, tot el que és susceptible de convertir-se en negoci ha de ser un negoci. 

No volen tancar l'escola pública, volen convertir-la en una escola de beneficència, per als qui no puguen pagar-se la concertada, per als qui fugen d'una escola infradotada, sense instal·lacions i materials adequats i amb el professorat mal pagat i descontent. 

És per això que fan tot el que poden per degradar-la, per enfonsar-la, per convertir-la en el que ja és en molts països als que les dretes adoradores del Déu Mercat ja fan: una escola pobra per als més pobres, els desheretats i els immigrants sense recursos.

Donem suport als vaguistes, que el problema pel que lluiten és el de tots nosaltres.

La confrontació entre Xina i els Estats Units arriba als deserts de Xile i Argentina.

 Foto La Nación 

Des del gener del 2025, en prendre possessió de la presidència Donald Trump, la política exterior de Washington envers Amèrica Llatina ha fet un gir dràstic, passant d'una diplomàcia institucional a una de caràcter transaccional i coercitiu. Washington ha prioritzat la seguretat fronterera, el proteccionisme econòmic i l'expulsió de la influència xinesa a la regió. L'administració ha reviscut i actualitzat la Doctrina Monroe: Amèrica és zona d'influència exclusiva dels EUA. Alguns, inclús, van més enllà i parlen d’una mena d’Esmena Platt per a tot  el subcontinent llatinoamericà.

Cal recordar que l’Esmena Platt va ser una disposició aprovada pel Congrés dels Estats Units l'any 1901, i imposada com un apèndix a la primera Constitució de la República de Cuba. En aquell document, s’establia de forma literal el dret d'intervenció de Washington en l’illa antillana: "El Govern de Cuba consent que els Estats Units puguen exercir el dret d'intervenir per a la preservació de la independència cubana, el manteniment d'un govern adequat per a la protecció de la vida, la propietat i la llibertat individual...".

És en eixe context -el d’adjudicar-se el dret a intervindre, com ha fet a Veneçuela- que l’Administració Trump pressiona els països de la regió perquè elegeixen entre la inversió xinesa i la cooperació amb Washington. Queda clar que Trump ha utilitzat els aranzels no només com a eina comercial, sinó com a palanca política. 

A un article recent de The New York Times (datat al maig de 2026) es pot llegir que la rivalitat geopolítica entre els Estats Units i la Xina s'ha traslladat a l'astronomia a l'Amèrica Llatina, concretament a l'Argentina i Xile.

El govern actual dels Estats Units (també ho va fer l'administració de Biden) ha pressionat intensament l'Argentina i Xile perquè aturen la construcció de telescopis xinesos en els seus territoris. Com a resultat, un gran radiotelescopi a San Juan (Argentina) està paralitzat i sense peces clau, i un projecte a Atacama (Xile) ha estat detingut.

Washington argumenta que aquestes instal·lacions, tot i ser nominalment científiques, podrien tindre un ús militar, com ara el rastreig de satèl·lits nord-americans o la millora de les comunicacions militars xineses. Els astrònoms locals, per contra, lamenten la pèrdua d'oportunitats de recerca i la falta d'instruments a l'Hemisferi Sud.

El precedent de Neuquén. El temor dels EUA es basa en part en una base espacial xinesa ja operativa a la Patagònia argentina (Neuquén) des de 2015, que es considera un símbol de la influència de Pequin a la regió i que té un contracte de concessió per 50 anys. 

Pequín nega les acusacions de perseguir fins militars i qualifica la postura dels EUA de "ridícula", "lamentable" i una mostra d'"hegemonisme", afirmant que els seus projectes només busquen el progrés científic de la humanitat.

En resum, també els deserts andins, ideals per a l'observació de l'espai, s'han convertit en un tauler de joc estratègic on la ciència queda supeditada als interessos de seguretat nacional de les grans potències.

Tant el govern argentí, de Javier Milei, com el de Xile, de José Antonio Kast, son ideològicament afins, molt afins, a les tesis de Donald Trump. Però no els va a resultar fàcil plegar-se als desitjos del de la Casa Blanca. 

La Casa Rosada, per exemple, senzillament, no pot prescindir de Xina sense abocar el país a un col·lapse econòmic. Xina és el seu segon soci comercial i el primer en molts sectors agrícoles, ramaders i miners, com ara la soja, la carn i el liti. La conclusió és que Milei pot fer gestos per complaure Trump (com aturar els telescopis o rebutjar inversions en ports), però no pot tallar el vincle comercial i financer sense fer malbé l'estabilitat de la seua pròpia economia. 

A més a més, caldrà veure què diuen els xinesos. Els gestos i concessions de Milei a Trump són una cosa, i una altra serà què diu Pequin si s’entrebanquen els seus objectius en Amèrica Llatina en general i en Argentina en particular. 

Ha arribat la pau a Gaza, diuen.

Ha arribat la pau a Gaza, diuen. Deien que hi havia una guerra, deien, alguns ho deien. I totes dues coses són falses. Ni ha arribat la pau, ni hi havia una guerra. Diga el que diga eixe narcisista compulsiu al que ahir li van organitzar un espectacle vergonyós a Israel i Egipte.

La guerra és una altra cosa; la guerra no és sepultar amb bombes a altres que no tenen la menor capacitat de respondre a eixes bombes. Lluitar en una guerra és una cosa i assassinar civils amb artilleria pesada és una altra i ben distinta. Això no es diu guerra, es diu genocidi, i els qui ho perpetren són genocides.

La pau també és una altra cosa. Un alt al foc unilateral no és un acord de pau, tant i més quan sols una de les dues parts pot mantindre’l o interrompre’l. No es pot parlar de pau mentre els canons, els drons, els carros de combat, els avions de guerra acompanyats de milers de soldats armats fins a les dents  continuen amenaçant civils desarmats, famolencs, malalts i terroritzats pels dos anys infernals que hi viuen des d’aquell maleït 7 d’octubre de 2023.

Diu Alfons Cervera, a la seua columna de Levante-EMV, que estem davant “la impunidad del matarife, disfrazada de un ofrecimiento de paz que por la catadura moral de sus impulsores ya no se cree nadie”. Certament, té tota la raó quant a la catadura dels matarifes i, també, en que costa de creure’s això de la pau.

És que la historia no començà aquell 7 d’octubre de fa dos anys. Fa dècades que aquella terra que coneguem com Palestina és víctima d’una antiga concepció imperialista que establia, o estableix encara per a alguns, que qualsevol territori amb població no blanca era/és susceptible de ser ocupat per blancs i la seua gent autòctona sotmesa. 

Tanmateix, els perpetradors, Trump i Netanyahu, recolzats o tolerats per altres dirigents polítics internacionals, han donat una treva de la que desconeguem la durada. Al seu caliu, la població palestina està tornant a Gaza per comprovar el que ja sabien o imaginaven: que no queda res en peu, que no hi ha cases, ni escoles, ni hospitals, ni carrers, ni tan sols solars. Només hi ha ruïnes, edificis demolits, enderrocs i més enderrocs que sepulten milers de cadàvers. Però aquesta és la seua terra i no estan disposats a abandonar-la.

Ara han començat a entrar camions amb ajuda humanitària, amb allò més bàsic. Amb allò més bàsic entre allò més bàsic. I tornaran a començar a reconstruir i a reconstruir-se. Sabent, a més, que no és la pau el que ha arribat. Però intentaran posar-se dempeus una altra vegada, més enllà de la terrorífica companyia dels qui els vigilen i amenacen, impunes, absoluta i indignament impunes.

Tant de bo no només els déus els puguen ajudar. Tant de bo puguem fer alguna cosa per ells. Encara que només siga eixir als carrers a denunciar els perpetradors, els responsables de l’horror que pateixen.

Rellotges, periodistes i relats que s'ensorren

 

Torna hui Cervera a Mazón, en la columna dominical de Levante-EMV, i és d'agrair. Sí, és d'agrair perquè és necessari que persones respectades com ell, respectades i compromeses amb la veritat des de les pàgines dels diaris, ens recorden sovint que el Molt Indigne President continua mentint i mentint i tornant a mentir sobre què i com va fer i va estar aquella trista i tràgica vesprada del 29 d'octubre de 2024.

En cap moment he escrit sobre la periodista que va tindre la mala sort d'haver quedat a dinar amb Mazón aquell dia al Ventorro dels nostres pecats. Ni sé ni m'importa la relació personal o professional que la periodista poguera o puga tindre amb el polític. El que passe entre dos persones adultes amb acord entre elles no és cosa meua.

Però és que ara, quasi un any després, la periodista s'ha despatxat amb una carta oberta en la que posa en solfa la que, després de dir que si sí, que si no, que si a una hora, que si a una altra, que si comunicat, que si incomunicat, etc., etc., era la darrera versió de Mazón.

Ara, tants mesos després, la senyora en qüestió diu dues coses: Mazón va atendre el telèfon durant tot el temps que durà el dinar i, segona, que van eixir del Ventorro passades les 18.30, quasi les 18.45. S'ha ensorrat així el relat del polític i, com a reacció en cadena, el del Consell de la GVA i el del propi Partit Popular espanyol, el de Feijóo.

Després de la carta de Vilaplana, TVE ha difundit unes imatges gravades al CECOPI aquella vesprada infausta. Ah mare!

Resulta que no sols s'ha ensorrat la línia de defensa de la consellera Pradas, que espanta per la seua frivolitat de confessar que no li abellia cridar a la Confederació del Xúquer, sinó que resulta feridorament evident que allò del CECOPI va ser un desastre rere desastre, i que estàvem (no sé ara) en mans de persones tan incompetents per a fer front a la tragèdia.

El president, de dinarot i sobretaula de les que fan època; la responsable de les emergències que ni donava ni prenia i només feia el que li abellia; i la consellera Camarero, responsable de les residències de majors, de festorra amb uns empresaris de nosequè mentre homes i dones se li ofegaven a l'Horta Sud.

De rellotges va la columna de Cervera. Sí, però també de ràbia, de dolor, d'espant, i da fàstic. No sé si ells i elles poden dormir i descansar per les nits. Ho dubte molt.

Ara recorde Campanades a morts, que cantava Lluís Llach, i deia "que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies". Si més no mentre no paguen pel que van fer i pel que no van fer aquella tràgica vesprada.