Nervis i fantasmes de les dretes. Aznar i Feijóo davant el 29N

Anem a eleccions. Ves per on! El president Sánchez ens ha convocat el 29 de novembre a que votem. 

Sobre el què faran o deixaran de fer les esquerres, ja en parlarem un altre dia. Hui, tal i com ha fet Alfons Cervera a la peça dominical de Levante-EMV, amb una dosi no menor d'humor negre, un servidor s'acopla i vull fer quatre ratlles sobre les dretes; més en concret sobre el PP i, ajustant més encara el microscopi, sobre dos personatges que representen aquest partit polític. D'Aznar i Feijóo parle. 

Són els dos màxims responsables de la confrontació política i partidària que patim. No crec que això es puga discutir. El govern sorgit de les eleccions de 2023 va ser qualificat d'il·legítim pel fet que no els quadrava que Espanya poguera tindre un govern de coalició plural, com la que va se la majoria d'investidura. Des de llavors ençà, dia sí i dia també, amb Aznar i Feijóo com a solistes, el PP no ha fet més que demanar eleccions. 

Ara que el pervers Sánchez les ha convocat no semblen massa contents. Podríem dir que el fantasma d'una senyora de vuitanta set anys, desnonada i morta en cosa de dies, ha posat més que nerviosa la cúpula de Gènova 13, a Madrid.

La recent i inesperada mort de la senyora Maricarmen Abascal —un fet dolorós però no sorprenent si es té en compte l'impacte físic i emocional del recent desnonament de la que havia estat la seua llar durant setanta anys— ha esdevingut el combustible d'una onada de mobilitzacions multitudinàries per l'habitatge digne a tot el país. En aquest context, les dretes hispàniques han tornat veure com se'ls hi agiten fantasmes del passat. És molt probable que estiguen fent memòria de com de mal van gestionar els efectes dels atemptats de l'11M de 2004, quan el Partit Popular va perdre les eleccions davant el PSOE de Rodríguez Zapatero contra tot pronòstic. Llavors, com ara, la dreta donava per feta la victòria; però, el resultat de les urnes la va desmentir. 

Aquests dies, un nerviosisme creixent torna a tenallar-la davant el temor a que la mobilització al carrer acabe afavorint els socialistes i companyia tot deixant la suma de PP i VOX sense la majoria necessària.

El tractament reservat a la senyora Maricarmen, fins i tot després el seu traspàs,  recorda inevitablement la campanya patida en el seu moment per la senyora Pilar Manjón, mare d'una víctima mortal de l'11M, qui va ser objecte d'insults, amenaces i agressions indignes per part de sectors mediàtics i polítics afins a la dreta. Aquests darrers dies, en un exercici similar de deshumanització brutal, la senyora Abascal, fins i tot després de morir,  no sols ha sigut injuriada i insultada, sinó que se li ha negat fins i tot el mínim respecte institucional.

Des del PP, i també des de VOX, està fent-se un enorme esforç, secundat pel batalló d'afins i assalariats, per convertir l'anciana en una persona que en cap cas va ser una víctima, ni del sistema, ni dels fons voltors, ni de l'infern que és el mercat de la vivenda actual. No, la senyora va ser una profitosa, una veïna desagradable, amb uns comptes bancaris envejables i, fins i tot, una mercenària al servei del pèrfid Pedro Sánchez. 

Fa uns dies vaig escriure que les Plagues d’Egipte eren, a ulls del PP, una broma infantil comparades amb una hipotètica victòria electoral de Sánchez, una altra més. Hui, Cervera escriu: “La bomba atómica es una birria si la comparamos con los dos decretos sobre la vivienda que proponían las fuerzas comunistas y que felizmente han rechazado las extremas derechas: PP, Vox y Junts”. 

Conclusió: si el PP no guanya, si Feijóo no és president, anem de cap a l’Apocalipsi. 

Aznar i Feijóo són, més que probablement els dos personatges més tòxics de la política espanyola. El gallec no destaca precisament per la seua agudesa ni per les seues habilitats, ni orals ni escrites, de forma que de cara a eleccions és un d’aquells que no aporta ni un vot a la marca. Qui voldria Feijóo com a governant? Poca gent, si fem cas de les enquestes. 

Aznar, com evidencia allò de que la cara és l’espill de l’ànima, és letalment tòxic. Prou més que Feijóo, però de tant en tant també mou, als qui estem en les seues antípodes, més a la risa més que no a l’espant. 

Ha dit darrerament que si guanya Sánchez, Espanya s’acaba. Deixem de costat que les dretes hispàniques venen parlant de la desaparició d’Espanya des que es va generalitzar “el baile agarrao”. Oblidem que eixes dretes anuncien la destrucció d’Espanya cada cop que ells han perdut el govern. 

Ara anuncien l’Apocalipsi; és a dir que Espanya s’aboca al final més horrible: la instauració de la República. 

Ni a Sánchez, en la seua perfídia se li havia acudit: motivar votants amb l’adveniment de la República en cas de victòria. 

Acabe ja fent meues les darreres paraules de Cervera, en eixa columna carregada d’humor negre de hui: ¡Viva ese Apocalipsis pues, ¿no?! ¡Viva ese Apocalipsis! 

Ara que venen eleccions, més preguntes que diumenge passat.

 

Diumenge passat, al caliu d'un article del meu amic Joan Romero al diari Levante-EMV, escrivia jo unes ratlles per al meu mur de FB. 

El títol de la columna de Romero era ben explícit: "Vergüenza e indignación. ¿Cómo hemos llegado hasta aquí? Ara duc el text a aquest altre espai que és el meu bloc Escriure en l'aire, però no puc deixar de fer una petita introducció, imprescindible a parer meu, perquè s'ha produït una novetat d'enorme transcendència en la nostra realitat política: el president Pedro Sánchez, a resultes de que no prosperaren cap dels dos decrets relatius als problemes de la vivenda, ha decidit convocar eleccions per al proper dia 29 de novembre. 

Fa temps que la legislatura estava amb respiració assistida i, finalment, dilluns ha acabat els seus dies. Ara s'obri un escenari que va a ser dur: el d'una campanya electoral llarguísima i "a cara de perro", previsiblement amb amenaces, insults, provocacions, mentides i desqualificacions. D'una part molt més que de l'altra; compte no caiguem en el parany de repartir culpes i responsabilitats de manera igualitària. 

A més, patirem un catastrofisme majúscul, hiperbòlic [no cal més que escoltar a eixe personatge que és José María Aznar, per exemple]. L'ex president afirma sense el menor pudor alguna cosa així com que, si tornara a guanyar Pedro Sánchez, les plagues d'Egipte serien una broma comparades amb el que passaria a Espanya. 

Si la peça de diumenge acabava jo proposant pensar al lector, reflexionar, ara, després la convocatòria electoral, fer-ho és una necessitat, una obligació, en la mesura que hem de ser conscients del que estarà en joc el proper 29 de novembre. Conscients i conseqüents.

Ara, el text de diumenge. 

Com em sol passar cada vegada que llegeix la columna de Joan Romero a Levante-EMV, la seua reflexió m’ha mogut el sòl conceptual i m’ha obligat a ressituar algunes de les meues pròpies idees. Tanmateix, per un moment, he preferit deixar de banda la geopolítica, la distant ONU i l’entrellat de la Unió Europea, per mirar directament cap a la cosa domèstica, cap a la nostra pròpia quotidianitat. I és ací on me’n vaig directament a la pregunta fonamental que es faria el Zavalita que porte dins —i que Romero recupera tan encertadament—: «Cuándo se nos jodió la cosa?», com dimonis hem arribat fins a aquest punt d’atzucac i paràlisi democràtica?

Si algú em demanara una explicació, jo diria que el veritable take-off d'aquesta deriva es va produir el dia en què una majoria de la ciutadania, tant a Espanya com al conjunt d'Europa, va cometre un error fatal: confondre la política amb la mera gestió. Aquells que ja tenim una certa edat recordem perfectament què significava «fer política». Sabíem que, per a transformar la realitat i avançar cap a una societat veritablement més lliure, justa i solidària, no bastava amb administrar allò existent; calia pensar i actuar políticament. Ho feien uns des de l'organització partidària o sindical, amb programes i propostes col·lectives, i ho feien altres per lliure, sense etiquetes però amb una profunda consciència de les dinàmiques socials.

Però va arribar una època en què es van consolidar tres grans miratges. En primer lloc, la falsa creença que les conquestes socials assolides eren irreversibles. En segon lloc, la renúncia col·lectiva al desig de continuar progressant. I, en tercer lloc, la gran cessió: la idea que uns polítics professionals es farien càrrec de tot. Ells gestionarien —eixe és el verb: gestionar— els afers públics, mentre nosaltres els lliuràvem còmodament la nostra existència social, econòmica i cultural. D'aquells vents venen aquestes tempestes.

Ara, davant el buit que ha deixat la mera gestió, ens trobem amb dos camins igualment perillosos. Alguns, molts, apareixen amb la idea rovellada però efectiva de que si el poble amunt i el poble avall. Mentrimentres, altres insisteixen en que "això ho arregle jo en dos dies". Tonteries que no són innocents, no ens enganyem. Romero cita Tony Judt, al final de la peça. Coincidisc. Amb les meues paraules: quan més gros i complicat siga el problema, més camp s'obri a les propostes més radicals. La necessitat i la desesperació (pensem en la situació de l'habitatge) són motors molt potents, però no tenen per què ser més efectius.

Torne a la retòrica: si algú em preguntara, jo respondria tornem a fer política, amic, amiga. El tipus de societat en la que volem viure no és una qüestió dels gestors, dels administradors, sinó dels que pensen i actuen políticament. Valorem, simplement, on ens han conduit els gestors i pensem-ho.

Una manada ataca en Tavernes de la Valldigna

 

Text publicat el web de Massa Crítica Safor el passat 28 de setembre

Qui anant per l’autopista passa per la vora de la Vall de Tavernes veu una catifa verda i frondosa de tarongers, un bellíssim quadre agrícola al mig del qual emergeix una població: Tavernes de la Valldigna, un municipi d’uns 18.000 habitants. Podem veure una estampa quasi bucòlica de la València profunda: sembla amable, acollidora, pròspera. Més de la meitat del seu veïnat ha nascut al mateix poble, mentre que entre un 11 i un 12 per cent prové de l’estranger, en una part significativa del Magreb i de l’Àfrica subsahariana. Un espai de convivència quotidiana del que guarde uns records profundament agradables.

Tanmateix, la bellesa de la postal s’ha enfosquit aquests dies en obrir els noticiaris d’arreu de les Espanyes. Tavernes ha sigut primera plana per una raó abominable: la doble agressió racista patida per dos joves del poble, nascuts al municipi tot i que d’origen africà: un del Marroc i l’altre de Senegal. Les imatges dels fets fan estremir per la seua violència explícita i per la covardia d’uns agressors que van actuar en manada.

La reacció d’una part molt majoritària de la ciutadania, encapçalada per l’alcaldessa, ha sigut la que pertoca a una societat democràtica: la condemna sense pal·liatius de la violència i el suport incondicional a les víctimes i a les seues famílies. Però el colp està donat i el senyal d’alarma ha saltat, especialment quan tot indica que els agressors són gent jove del poble, alguns d’ells menors d’edat. Resulta difícil d’entendre que la seua detenció i posada a disposició judicial no s’hagen produït encara quan escric aquestes ratlles.

Si aquesta és la cara explícita del delicte, la més fosca i punible, n’hi ha una altra no tan explícita que emergeix a les pantalles. Només cal llegir els comentaris a les notícies en xarxes com ara, per exemple, la d’À Punt TV. Al costat de la repulsa majoritària, apareixen missatges de comprensió o acceptació cap als victimaris basats en dues idees recurrents: que les víctimes tenien un comportament incívic i pertorbador; i que l’apallisament va ser la conseqüència lògica d’eixa conducta.

Aquest és, en darrera instància i al meu parer, el vertader rovell de l’ou i el perill real que amenaça la pau social a la nostra terra. De la comprensió cap als agressors es pot passar sense solució de continuïtat a l’explicació i acceptació del seu comportament i, d’aquest, a la justificació directa de l’acció delictiva. Alguns pretenen convèncer a la ciutadania que la culpa de l’agressió racista i xenòfoba la tenen les víctimes per haver provocat la reacció dels violents. L’etapa següent d’eixa lògica perversa seria l’acció preventiva: si determinats individus —marcats per l’origen o el color de la pell— són considerats perillosos per a nosaltres els autòctons, es legitima l’ús de la violència preventiva contra ells. Abans fins i tot que facen res que poguem considerar denunciable.

Són conscients, els qui escriuen eixos comentaris exculpatoris de la deriva tan perillosa que estan alimentant? En un Estat de dret, davant qualsevol conducta censurable o il·legal, l’únic camí legitimat és la denúncia davant la Policia, la Guàrdia Civil o la Justícia. Qualsevol altra opció és la llei de la selva. Mostrar empatia o complicitat amb qui apallissa en grup no és una simple opinió respectable: és començar a caminar per una senda d’odi i barbàrie que ja sabem perfectament on condueix.

La senyora Maricarmen Abascal i el drama dels desnonaments

El problema de l'habitatge i els desnonaments ha tornat a instal·lar-se a les portades dels diaris i a obrir els noticiaris de ràdio i televisió. Sabem des de fa temps que és la gran assignatura pendent de la societat espanyola, una ferida oberta que s'agreuja mentre uns no saben o no poden i altres, senzillament, no volen posar-lo en vies de solució.

Les dretes hispàniques, agafades de bracet de la sacrosanta propietat privada, els empresaris i la dictadura dels mercats, es neguen rotundament a intervenir en el sector. Per la seua banda, les seues antagonistes, les esquerres de diversa classe i condició, es debaten impotents entre què fer i com fer-ho, incapaces de confluir en accions unitàries concretes.

La matèria legislativa és un trencaclosques gairebé impossible: per a canviar les coordenades de la crisi habitacional caldria l'efecte miracle que forces tan dispars com el PNB i Junts, d'una banda, i Sumar i Podem, de l'altra, votaren juntes una alternativa legal equilibrada, una nova legislació que no siga ni dura ni tova, sinó tot al contrari.

Mentrestant, l'habitatge continua sent un drama transversal que colpeja sense contemplacions totes les generacions. Els joves veuen la impossibilitat de qualsevol projecte de vida independent, mentre que moltes persones majors no poden ni tan sols dormir tranquiles davant l'amenaça constant d'un desnonament. D’això parla hui Alfons Cervera en la seua columna de Levante-EMV.

Entenc que, tot plegat, s’ha anat acumulant una immensa borsa de gas emocional, alimentada per la desesperació d'uns preus de compra inassolibles, uns lloguers abusius i la necessitat de moltes famílies de recórrer al relloguer, una estampa fosca que ens remunta directament a l'Espanya dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Una estampa, la de les famílies rellogades, que molts obliden ara que intenten convèncer els més incauts de l'alegria de viure a l'Espanya de Franco.

La borsa de gas ha acabat per explotar aquesta setmana. L'espurna la va encendre, molt al seu pesar, una anciana madrilenya de 87 anys i amb mobilitat reduïda: Maricarmen Abascal. Queda per vore si aquesta explosió és només un esclat fugaç de ràbia o l'inici d'una dinàmica de rebel·lia i pressió sostinguda per a revertir un sistema carregat d'injustícia. De moment, la Puerta del Sol torna a acollir una acampada que evoca de manera inevitable l'esperit del 15M.

El panorama polític ha entrat en combustió. Al Govern central li han entrat els nervis, conscient que si la seua continuïtat ja era complicada, pagar la factura de l'habitatge pot fer-la impossible. A la falca d'esquerres de la coalició el nerviosisme és similar i molts es pregunten si és l'hora de marcar distàncies amb Pedro Sánchez i el PSOE. Mentrestant, al PP i a VOX se'ls ha accelerat el pols: immersos i envalentonats en la seua comoditat amb el debat sobre Ceuta i veient-se ja als despatxos del poder, una explosió d'indignació popular pot capgirar-ho tot.

Caldrà comprovar quina canalització política tindrà el cas Abascal: si es traduirà en canvis legislatius reals o si quedarà diluït en el pròxim cicle electoral. Però la qüestió fons és una altra: el comú de la ciutadania hem de decidir si acceptem la crueltat del mercat immobiliari, la dels fons voltor, la dels responsables polítics, la de la policia i la de les lleis i els qui l’apliquen. Una crueltat compartida per tots els qui van ser capaços de desnonar en llitera una senyora de 87 anys per a dipositar-la en un hospital amb l'únic horitzó d'una residència —un purgatori d'ancians— a la qual esperar la mort amb santa paciència. Si davant d'aquesta inhumanitat no es produeix una reacció potent i definitiva, haurem d'assumir que la manca d'humanitat s'ha fet pandèmica i que tots nosaltres n'estem irremeiablement infectats.

Resistir i combatre en un món potes per amunt.

El món sembla haver perdut definitivament el nord, girant sense fre cap a una deriva d’absurditat i crueltat institucionalitzada. Quan un egòlatra carregat de patologies com Donald Trump es planta davant l’Assemblea General de les Nacions Unides per a insultar, amenaçar i menysprear persones, països e institucions davant la mirada impassible de més d’un centenar líders mundials, el silenci de l’auditori resulta tan eixordador com perillós. Té raó un bon amic quan diu que qui té la vara mana, i ningú s’atreveix a alçar la veu per a dir-li un parell de coses ben clares a qui actua sense la més mínima decència democràtica.

Aquesta mateixa violència, de formes diferents però de matriu idèntica, es reprodueix a escala quotidiana. Hui ens alcem amb la notícia del desnonament a Madrid d’una dona de 87 anys de la vivenda on ha residit des de 1957 [La foto correspon a l'acció judicial]. Tot és impecablement legal, ens diuen. Tanmateix, ¿quines lleis són eixes que emparen l’especulació selvàtica dels fons voltors per damunt del dret fonamental a un sostre i a la dignitat humana? És el triomf del mercat desfermat sobre l'Estat social, una dinàmica on l'ésser humà queda reduït a una xifra en un balanç de beneficis.

I per si no hi hagués prou, la batalla cultural i ideològica mostra la seua cara més ridícula i fosca a Portugal, on es pretén prohibir les obres de José Saramago a l’ensenyament secundari argumentant que l'escriptor no representa la cultura portuguesa. Pretendre esborrar l'únic Premi Nobel de Literatura en llengua portuguesa sota l’excusa del seu compromís polític comunista és un exercici d’estupidesa i censura que retrata perfectament qui el promou.

Com bé assenyala Alfons Cervera a la seua columna d'InfoLibre, ens trobem davant d'un panorama desolador. Però allò que resulta realment aterridor no són només els personatges grotescs com Trump, la voracitat dels mercats o els censors de torn. Allò que més espanta és l’avanç implacable del que Zygmunt Bauman va definir com a retrotopia, és a dir la tendència a buscar refugi en un nacionalisme excloent, de fronteres dures i identitats tancades, per part de col·lectius incapaços d’imaginar un horitzó de futur compartit i atrapats en una malenconia per un passat tan mitificat com absurd.

Aquest retrocés alimenta el posfeixisme sobre el qual ens adverteix l'historiador Enzo Traverso, una amenaça real que busca desmantellar les conquistes socials i democràtiques des de les mateixes institucions. Davant d’aquesta onada de reaccionarisme, insolidaritat i autoritarisme, la resignació no és una opció.

Molts més dels que ells volen i diuen, entenem que cal resistir i combatre els abusos de qui ostenta el poder, els dimonis de l'especulació financera i aquells que volen prohibir la cultura i el pensament crític. Com deien els clàssics de la revolta: per dura que estiga la situació, siguem realistes i demanem l'impossible. Prohibit prohibir.

Tuéjar, rebel·lia i resistència

Hi ha llocs que només existeixen com a notícia d’apertura dels mitjans de comunicació des del drama. Per exemple quan es cremen o quan s'inunden, arrabassats pel torrent irresistible d’un barranc. Tuéjar, a la comarca de la Serrania, i tants altres pobles menuts que es van quedant sense habitants, sense serveis i sense l'atenció mínima de les administracions, semblen condemnats a una invisibilitat crònica que només es trenca per la tragèdia. La catàstrofe —el foc al bosc, la riuada que ho desfà tot— és pràcticament l'únic ganxo que fa que aquells qui vivim a les ciutats, sense lligams directes amb aquestes terres, recordem fugaçment que allà hi ha vida. Una vida que es va ensorrant poc a poc enmig del desinterès institucional i de la indiferència de la ciutadania aliena. 

Però, a aquests indrets hi ha gent rebel. Gent que es nega a acceptar el destí de la desaparició; autèntics resistents i lluitadors contra l'oblit. Si algú és un referent indiscutible d'aquesta batalla, un comandant d'aquesta resistència a la Serrania, eixe és Alfons Cervera. Amb la seua veu persistent, Cervera ens torna a recordar, hui des de la seua columna dominical a Levante-EMV, la realitat de Tuéjar, allà a la seua terra de naixença. 

Aquests dies, al poble, l'incendi encara és viu; està controlat, però no apagat. Un foc al terme que ha portat l'alcalde als micròfons de la ràdio i a les pàgines de la premsa. Un home assenyat, així m’ha semblat, que ha clamat per una necessitat tan bàsica com ineludible: la d'atendre i cuidar els boscos que envolten aquests pobles abandonats a la seua sort, les mal nomenades «terres buidades» o, pitjor encara, «terres buides». 

Aquesta realitat ens hauria de preocupar a la gent normal i corrent, la immensa majoria. Una majoria de la qual cal excloure, per descomptat, els negacionistes de qualsevol adscripció i aquelles persones incapacitades per a sentir la més mínima empatia pel patiment humà, siga quin siga l'origen del seu dolor. Per a tots els altres, recordar Tuéjar i la seua gent no hauria de ser una mostra de caritat passatgera, sinó un imperatiu ètic i ineludible de solidaritat. 

És una qüestió de pura justícia. Els habitants de les zones amb baixa densitat demogràfica no tenen el pes electoral suficient perquè els partits polítics es preocupen seriosament per les seues necessitats o els proveïsquen dels serveis bàsics que a la ciutat donem per descomptats. Precisament per això, la resta de la societat tenim un deute moral amb ells: el de no oblidar Tuéjar ni tots els altres pobles similars que tenim tan relativament a prop. 

Del que podem estar completament segurs és que Alfons Cervera i la seua quadrilla de resistents no deixaran de recordar-nos-ho. Lluiten per preservar els seus pobles i poblets, per rescatar-los del silenci i de la desaparició. El que potser no saben és que la seua lluita no sols és per a ells: és un favor inestimable que ens fan als qui, des de qualsevol altre lloc, ens mantenim en la rebel·lia i la resistència, per modesta que siga, contra tantes coses terribles i indignes que són moneda corrent en aquests temps ominosos que ens ha tocat viure.

Somiar en un món al revés, a propòsit de Mompó i altres.

Per aclaparadora majoria, els meus són somnis domèstics, convencionals, pràcticament sempre relacionats amb la meua vida diària. De vegades hi ha angoixa, en comptadíssimes ocasions hi ha gaudi, i la majoria de les vegades rememore escenes de la vida quotidiana però, de tant en tant, deformades per l'absurd. 

Fa poc, per posar un exemple que em va destorbar prou, vaig somiar que jo havia inundat els despatxos del meu departament de la Facultat amb el brou de la paella —just en el moment previ a tirar l'arròs—, deixant gairebé un pam de caldo cobrint el terra. Allí anava jo, buscant no sé què exactament, caminant amb el brou oliós pels turmells. Mil litres, com a poc, havia jo abocat al Departament. Si algú ho vol interpretar, endavant. Més enllà de les possibles aproximacions, que poden ser diverses i variades, el que dic a tomb de l'anècdota és que alguna nit m'agradaria poder somiar a la carta i triar el tema dels meues somnis. 

Darrerament, en aquesta època fosca, tensa i amenaçadora que vivim, ves per on, m'agradaria tindre somnis de poeta, inspirat per Goytisolo, i somiar amb un món al revés. Tantes són, ai, les coses que no m'agraden o, fins i tot, em repugnen del món que estem vivint actualment. 

Aquesta pensada m'ha vingut al cap després de llegir la columna dominical del meu amic Alfons Cervera al diari Levante-EMV. Cervera hi parla d'un d'aquells personatges —en el sentit d'ésser que pren part en l'acció d'una obra teatral o literària— que poblen l’escenari de la política valenciana. Em referixc a Vicente Mompó, actual president de la Diputació de València, alcalde de Gavarda i aspirant a tombar l'actual president de la Generalitat, Pérez Llorca, per a situar-se ell al capdavant del Partit Popular.  

Servidor, com crec que la immensa majoria de la ciutadania valenciana, no sabia de l'existència del tal Mompó fins que el vam veure entrevistat per Jordi Évole, després de la dramàtica DANA del 2024. Recorde perfectament aquell moment i la impressió que em va deixar: aquest home, que construeix un personatge de xicot de poble, un rústic simpaticot, no m'agrada un pèl. Vaig trobar que la seua figura resultava massa tèrbola per als meus paràmetres d'ètica política elemental. En aquella aparició va dir coses de les quals posteriorment s'ha penedit o ha après a negar, però sempre embolicant la troca, salvant-se a ell mateix i presentant-se com un simple figurant dels que assistien a la reunió del CECOPI aquella vesprada tràgica. Ell passava per allí. Només això. 

Des d'aleshores li hi he parat més atenció, especialment arran de la seua absurda tesi segons la qual hem de fer servir el valencià "de poble". De quin poble?, li han preguntat sovint. El de Gavarda, el de Benassal, el d'Alcoi o el de Benicarló? Si aplicàrem el mateix criteri al castellà, quin hauríem d'ensenyar o parlar: el de Bogotà, el de Màlaga, el de Montevideo o el de Saragossa? Amb una formació com a graduat en Ciència de l'Activitat Física i de l'Esport, no sembla que la competència filològica de Mompó aconselle parar-li massa atenció per a dictaminar com ha de ser l'estàndard del valencià, ni oral ni escrit. 

Més recentment, el personatge ha tornat a guanyar protagonisme per la seua lluita pel lideratge del PP valencià. De Zaplana i Camps o Mazón vam passar a Pérez Llorca, i ara es postula Mompó. Quina mena de perfils, de personatges, genera la dreta valenciana! Per si no n'hi haguera prou, aquests darrers dies ha obtingut titulars en proferir una sèrie de grolleries masclistes i de pèssima educació adreçades contra la ministra i dirigent del PSPV, Diana Morant. Hui ho ha explicat i replicat amb encert Cervera, que també és de poble, però d’una altra pasta. 

Per tot això torne al principi. Voldria poder somiar, almenys de tant en tant, amb un món al revés on els Mompó no tingueren lloc, i encara menys com a dirigents polítics. A la manera de Goytisolo —que els déus em perdonen la gosadia—, al meu somni hi hauria un príncep dolent, una bruixa bella, un pirata honrat... i no hi hauria espai per a personatges així.