Cinisme, menyspreu, aversió, fàstic.

Sé què és cinisme, conec el significat de la paraula, però després de llegir la columna d'Alfons Cervera a Levante-EMV tire de diccionari per repassar les distintes accepcions. Tot el repertori de paraules relacionades amb el mot cinisme són negatives. Desvergonya, mentida, impudència, obscenitat, grolleria, afectació... Està clar perquè cinisme és una paraula que em genera rebuig, una paraula bruta. Encara em reafirme més en comprovar quins són els antònims del mot: sinceritat, noblesa.

D'això parla Cervera hui. Ho connecta amb la seua aversió a volar i la seua coneguda i dilatada relació amb el ferrocarril. Efectivament, parlar hui de trens és dur a la conversa els darrers accidents de l'AVE a Andalusia, especialment el darrer, que s'ha produït pràcticament en paral·lel amb la campanya electoral que ens durà a les urnes el proper 29N.

En un país normal, convencional, una tragèdia així hauria provocat el dol generalitzat també entre els responsables partidaris. Respecte per les víctimes, demandes als tècnics de causes i solucions i exigències als qui tenen les responsabilitats de gestionar el servei del ferrocarril. A Espanya això és impossible i no sé si veuré el dia en el qual alguna cosa així passe. A aquest país el que ha aparegut, una vegada més, ha sigut, desvergonya, mentida, impudència, obscenitat, grolleria i afectació. La sinceritat i la noblesa ni estan ni se les espera.

Cap sorpresa per les intervencions d'Abascal, qui ha parlat d'Óscar Muerte; ni d'eixos periodistes que han demanat al ministre que es suïcide.

Tanmateix, segurament per la meua joventut i manca d'experiència pròpia de l’edat, si m'han sorprès altres posicionaments, altres manifestacions de polítics en exercici. No em cal recordar Trillo, Álvarez Cascos, Ana Pastor o el mateix Rajoy. Què dir de Feijóo, d'Ayuso o de Pérez Llorca? Les 7.291 víctimes de la pandèmia en les residències de Madrid no signifiquen res per a ells? Les 235 víctimes de la DANA valenciana de 2024, tampoc?

¿De quina pasta estan fetes aquestes persones, quin líquid corre per les seues venes, quina substància fan servir per a dormir? ¿De quin material està fet el seu rostre perquè els músculs facials no estallen quan diuen coses com les que han dit a propòsit de la darrera tragèdia o d'aquelles de les que van ser els màxims responsables?

No sóc capaç de posar-li nom a la reacció que aquestes persones em provoquen. De nou tot el repertori de mots que associe a cinisme em venen al cap. Però, no en tinc suficient. Se'm queden curts, són insuficients. Què em falta, em pregunte. Li pegue un parell de voltes a la demanda i trobe paraules com ara menyspreu, aversió, fàstic.

Deixem-ho ahi. És així com em sent. Això em provoca eixe cinisme extrem, el que exhibeixen les persones citades, un mur infranquejable on la decència ciutadana xoca sistemàticament contra el formigó armat de la seua indecència.

El tsunami demòcrata als EUA i el mirall del 29 de novembre

Ahir vaig publicar un article al diari Levante-EMV, i ara publique eixe text a aquest bloc. 

Malgrat les insuficiències de la democràcia com a sistema polític en aquests darrers anys, en cosa de dies els demòcrates hem rebut excel·lents notícies a escala internacional. Les més cridaneres: la victòria de Lula da Silva a les eleccions brasileres i la rotunda derrota de Donald Trump en les eleccions de mig mandat als Estats Units. Aquests resultats constaten que una majoria ciutadana en tots dos països ha considerat que, tot i els problemes i les mancances, la democràcia és el règim polític que millor resol qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l'Estat i com s’aborden i resolen els conflictes inherents a qualsevol agrupació humana.

Eixa resolució dels conflictes, els dissensos i les contraposicions s'aborden des de la sobirania popular, l'Estat de dret, les eleccions lliures, les llibertats públiques, la igualtat dels ciutadans davant la llei, la solució pacífica dels conflictes i el control legítim de la violència. Paral·lelament, la democràcia ha d'assegurar els principis de la majoria, el respecte a les minories i la separació de poders de l'Estat.

Si Lula da Silva va obtenir la victòria al Brasil, va ser perquè una majoria de votants va considerar que el vell líder assegurava la continuïtat del sistema democràtic enfront del projecte il·liberal i autoritari que encapçalava Flavio Bolsonaro. Als Estats Units, la ciutadania que ha donat la victòria als candidats demòcrates a la Cambra de Representants i al Senat ha rebutjat de ple el populisme d’extrema dreta de Donald Trump, un president incompatible amb la igualtat davant la llei i la separació de poders.

Això mateix es va reflectir dies arrere també a Sèrbia, on la coalició opositora de la Llista Estudiantil va aconseguir una victòria històrica per posar fi al domini de la formació nacionalista i populista de dretes de l'expresident Aleksandar Vučić.

Han estat tres mostres contundents de què encara hi ha vida democràtica al planeta. El populisme il·liberal —patrimoni de l'extrema dreta internacional i d'algunes dretes convencionals a diversos països europeus i a l'Amèrica Llatina— viu aquests dies hores baixes. No per això les campanes d'Occident han de tocar a glòria; els demòcrates hem guanyat unes batalles, però només això. Ara bé, aquests èxits han escrit dues idees negre sobre blanc: primera, que el corrent de fatalisme que intentava convèncer-nos que no hi havia res a fer contra l'onada il·liberal estava profundament equivocat; segona, que els demòcrates no sols podem fer-li front, sinó que podem vèncer-la.

A Espanya ja hem entrat en la recta final de les eleccions legislatives, i estem veient el que anuncien els aliats hispans de Trump, de Bolsonaro i de Vučić en cas de victòria el proper 29 de novembre. Més enllà de les grolleries, les mentides, els insults, les amenaces, la deslegitimació i la deshumanització constant envers els seus adversaris, el PP de Feijóo i el Vox d'Abascal ens estan avisant, tot i que amb sordina, de les mesures que implantaran si governen. Encara més, ens estan diguent sense ruboritzar-se com mediatitzaran el sistema democràtic espanyol.

No sols faran servir la moto-serra contra la sanitat i l'escola pública; no sols atacaran el sistema de pensions; no sols entraran amb llançaflames en la ràdio i televisió pública; no sols retallaran drets fonamentals en matèria d'avortament o eutanàsia; sinó que treballaran activament en contra de tres pilars democràtics fonamentals: la separació de poders, els drets de les minories i la pròpia igualtat de les persones davant la llei.

Volen la majoria absoluta per a lligar de mans el Tribunal Constitucional i altres alts organismes judicials; volen implantar el que anomenen la "prioritat nacional" per fracturar la ciutadania segons el seu origen o el color de la pell; volen fer malbé la igualtat davant la llei en sintonia amb l'eliminació de drets, com ara el de vot, i la discriminació de col·lectius vulnerables.

Al Brasil, a Sèrbia i als Estats Units s’han guanyat tres batalles crucials en defensa de la democràcia com a sistema d'organització social. Aviat, el proper 29 de novembre, comprovarem com està la salut democràtica en Espanya.

Dos anys després, des del PP encara es burlen de les víctimes de la DANA de 2024

 

Ja han passat dos anys d'aquell terrible i inoblidable 29 d'octubre de 2024, quan el tsunami d'aigua procedent de les capçaleres dels barrancs va endur-se tot el que va trobar al seu pas, arrabassant també 234 vides. Dos anys en els quals el dolor i la ràbia de les víctimes, així com el de la gran majoria de la ciutadania, no han disminuït ni miqueta.

L'escriptor Alfons Cervera ens recorda com va viure aquella tràgica jornada i les posteriors, quan en tornar de Marsella va saber pel seu germà Claudio que no havia ni d'intentar arribar al poble. Tots tenim la nostra història particular d'aquell dia. En l'àmbit personal, si jo no haguera fet cas als avisos d'AEMET i als de la Universitat de València, m'hauria trobat inevitablement entre els centenars de vehicles que a l'hora més fatídica circulaven per la V-31, en direcció a València.

Però no és sols aquesta petita peripècia personal —més encara quan s'ha tingut la sort de no patir cap efecte directe de l'aiguada— la que ens impedeix oblidar. Som milers els qui estem fermament convençuts que, si bé els horrors materials van ser inevitables, les pèrdues humanes no ho eren. Tenim la mateixa i absoluta convicció que, si la població haguera estat advertida i alertada a temps per les autoritats competents, la xifra de víctimes mortals hauria sigut infinitament menor.

Malauradament, eixes autoritats competents encara no han tingut la decència ni la dignitat de reconèixer la seua responsabilitat, ni d'admetre que una actuació correcta i diligent hauria reduït el drama a unes dimensions notablement menors. A més, el màxim responsable d'aquella gestió nefasta, Carlos Mazón, manté encara —de iure, perquè de facto quasi ni xafa les Corts Valencianes— el seu escó. Viu com un rendista privilegiat, gaudint de casa, xofer, cotxe oficial i un alt salari que li paguem entre tots els contribuents.

És perfectament comprensible que els portaveus de les associacions de víctimes declararen ahir als mitjans de comunicació que Mazón i els seus col·legues del consell de Pérez Llorca se'n riuen d'ells i d'elles.

Efectivament, no hi ha una millor forma de definir la realitat que es constata dia a dia: el president Pérez Llorca es burla oberta i impunement de les víctimes, exactament igual que ho fan la consellera Camarero o l'alcaldessa Català. El PP com a partit polític fa burleta de les víctimes.

Tanmateix, no és sols Pérez Llorca i la secció valenciana del Partit Popular.

Ara que estem de dol i espantats per l'accident de l'AVE a Urda, a Toledo, el senyor Feijóo —líder diuen del partit— ha demanat la dimissió del ministre Óscar Puente. No és l'única veu que s'ha expressat en aquest sentit, i no entraré ara en si trobe adequada o no la petició, però crec que Feijóo se suma a la nòmina dels qui s'apunten a la burla a les víctimes de la DANA de 2024 quan exigeix amb vehemència la dimissió o el cessament de Puente per part del president Pedro Sánchez. De veritat que pot ser tanta la poca vergonya?

Dos anys després, Mazón manté l'escó i viu com un frare a Alacant; Camarero encara és consellera i cap de cartell del PP per al 29N; i Feijóo explica que les responsabilitats polítiques són «exigibles» i «imprescindibles» des del punt de vista ètic i moral, tot recalcant que no es pot esperar a que finalitze la investigació administrativa o judicial per assumir-les.

Aquest és el punt de coherència i de decència del senyor Feijóo. Un gran expert en ètica i en moral, no cap dubte.

Entrevista a Massa Crítica Safor.

Fa uns dies, Massa Crítica va publicar una entrevista en la que van demanar-me opinió sobre tot un seguit de qüestions d'actualitat de la geopolítica actual, de la més pròxima a la més llunyana. He pensat que és bona idea fer un enllaç des del meu bloc al web de Massa Crítica Safor. 

Les fotografies que il·lustren l'entrevista no són precisament actuals. Com a broma d'amics, els responsables del web van acompanyar les meues respostes a les diverses qüestions amb unes fotos que ja tenen uns anys; és a dir que no responen, precisament, a la meua imatge actual. Una d'elles és la que acompanya aquest post. 

La veritat és que les fotografies són testimoniatges que qui som i de com vam ser. I som, clar està, una projecció de com vam ser. A més del rastre temporal, en aquest cas, ens han permés fer unes bromes ben divertides. Gràcies, doncs, als amics i amigues de Massa Crítica Safor. 

L'enllaç a l'entrevista també ací. 

Fem com a Brasil. Apleguem-nos tots i totes els i les demòcrates.

Es preguntava Alfons Cervera a la seua columna dominical, a Levante-EMV, què faran PP i VOX cas de no guanyar les eleccions, com esperen i les enquestes els animen.

Imagine que muntar la mundial, encara que confie que no arriben a emular Trump i assaltar el Parlament, o Jair Bolsonaro i intentar una intervenció militar.

Per cert, que hui n'hi ha eleccions a Brasil i estic amb el cap en aquell país amic, més que preocupat perquè la ultradreta encapçalada pel fill de Bolsonaro guanye i aquell immens i poderós país caiga en mans de les forces obscures que apadrina l'actual ocupant de la Casa Blanca a Washington.

El meu amic, l'historiador brasiler Alberto Aggio escrivia ahir: "Estem davant d'un risc d'una contra-revolució reaccionària, conduïda pel bolsonarisme, que amenaça aprimar progressivament les nostres institucions i els nostres drets democràtics. És l'hora de reunir les forces democràtiques, d'esquerra a dreta, per a defendre la Constitució i impedir que un projecte autoritari comprometa el futur de la democràcia brasilera".

Canvieu on diu Brasil i poseu Espanya, i la reflexió del meu amic és completament vàlida.

És per això que, com diu Alfons Cervera, més enllà que algunes esquerres hagen posat de forma incomprensible les seues particularitats per davant dels interessos generals, malgrat tot, "claro que iremos a votar -ojalá que masivamente- para que este país no sea uno más de los del odio".

Si algú ho dubtava, Abascal i Feijóo tenen dos interessos declarats: un, enviar Pedro Sánchez a una galaxia llunyana, si poden; dos, fer retrocedir Espanya dècades arrere. Si algú ho dubtava, dic, que busque l'entrevista que Aimar Bretos li va fer a Feijóo en la Cadena SER aquesta setmana. Ni una mesura positiva per a la majoria ciutadana, ni en habitatge, ni en pensions, ni en salaris..., ans al contrari. Reformes regressives o anul·lacions en drets fonamentals com ara l'avortament, la igualtat o l'eutanàsia.

El PPVOX no sols vol introduir totes les mesures possibles que ens acosten al capitalisme selvàtic que promouen Trump, Milei i les extremes dretes europees i llatinoamericanes; també volen imposar-nos les seues creences i la seua moral d'altres dècades passades, i ho volen fer amb crueltat, fent patir fins i tot en els dies finals de la vida.

Després la visita d'eixe compendi de patologies mentals que és Javier Milei, rebut per Ayuso amb abraçades, Felipe González va dir que si Milei vinguera quinze vegades, Sánchez podria tornar a guanyar. Jo afegiria que si Felipe González continua repetint-nos a martellades que ell votarà en blanc, això també donarà impuls al PSOE i als partits a la seua esquerra.

A més, si Feijóo continua donant entrevistes com les de la SER, encara pujaran més les possibilitats de mantindre un govern de progrés.

El candidat del PP és tan fluix, tan poca cosa que fa por que poguera ser President del govern de les Espanyes. Tan pobre és l'ideari de l'home que va dir que com no va a ser feminista si va criar-se en una casa amb majoria de dones [sic]. Com algú ha apuntat, en la propera entrevista ens dirà que no és racista perquè té un amic negre, ni homòfob perquè té un amic gai.

El que els demòcrates hem de fer el proper 29 de novembre és, ni més ni menys, tornant a les paraules del meu amic Alberto Aggio, impedir que un projecte autoritari com el de PPVOX comprometa el futur de la democràcia espanyola. Està al nostre abast, està en les nostres mans, no sols de la gent d'esquerres, senzillament de tots i totes els i les demòcrates.

Un editorial que no esperava.

Aquest post ha tingut diverses versions. La que ara puge al meu bloc és la darrera, tal i com ha estat publicada al diari Levante-EMV. El post és molt crític amb una editorial de Prensa Ibérica publicat el passat dia 19. És per això que la peça finalitza amb una idea que em sembla important: "Està bé que això es puga dir al mateix diari".

Levante-EMV és la meua capçalera de referència entre la premsa valenciana; és un diari del que soc subscriptor i m’honora publicar de tant en tant a les seues pàgines. A més, en ell escriuen de forma regular persones a les que respecte i estime, com ara, sense ser exhaustiu, Alfons Cervera o Joan Romero. També valore molt a periodistes de la casa, com ara Alfons Garcia Giner o Isabel Olmos, per citar-ne dos.

És un diari, doncs, amb el que puc coincidir més o menys pel que fa a la seua línia editorial, que n’hi ha dies i dies, en el que trobe informació i opinió de qualitat que m’arrela a la meua terra. Ho explique perquè és necessari saber-ho per a entendre l’impacte d’un editorial publicat el passat dia 19, sota el títol “Feijóo enseña su cara más centrada”.

Més enllà de la vulnerabilitat del titular [si mostra la cara més centrada és perquè ne té altres que no ho són; mala cosa], en llegir-la primer i en fer-li una pensada després vaig concloure que la peça, dedicada a mostrar al lector un retrat més que amable del líder del Partit Popular, havia d’haver incorporat dalt del tot un advertiment: publicitat. Publicitat i, encara més, enganyosa.

Disseccione la peça i trobe una primera part referida al perfil polític de Feijóo, i es diu que la seua línia és “moderada i centrista”, d’un centrisme -s’afirma- com el que va fer servir a Galicia. A qualsevol cosa li direm centrisme en aquesta època que vivim, però l’editorialista va massa lluny atés el que sabem d’aquella època galega. Que li pregunten als treballadors de la televisió autòctona, als ensenyants i als sanitaris del sector públic, per exemple, com era el centrisme de Feijóo. Que pregunten a la Galícia progressista com funcionen las baronies provincials del PP a aquella terra.

El redactor de l’editorial diu que el líder del PP ha hagut de compaginar aquest perfil moderat amb els pactes autonòmics amb Vox, la qual cosa ha permès governar el PP i evitar posicions més radicals. Que li pregunten als electors valencians, també als del PP, si compaginar no significa -primer Mazón i després Pérez Llorca- acceptar tot el que Vox els exigeix.

Segons l’editorial, com el PSOE, el PP és dels partits europeus que millor resisteixen l'empenta del populisme des del centre-dreta (?). Serà empassant-se la “prioridad nacional”, per exemple. Serà diguent amén a tot el que té a veure amb educació i cultura, per exemple. Serà posant bona cara a la limitació de drets fonamentals. Serà canviant violència de gènere per intra-familiar, etc., etc. Si això és resistir, caldria proposar una nova accepció del verb resistir a la RAE.

Pel que fa al programa electoral, l’editorial diu que està inspirat en el consens i el sentit comú, amb propostes que podria assumir el PSOE, com ara el manteniment de les pensions. Està clar que l’editorialista no coneix les declaracions reiterades de Juan Bravo o d’Ester Muñoz. Les pensions són intocables, repeteix com un automata el líder del PP després de la que va organitzar-se quan Muñoz va dir que el sistema de pensions “anava a petar”. No, no, les pensions són intocables..., “si la economia va bé”, va matisar Bravo.

Una altra coincidència amb el PSOE, segons l’editorial: Feijóo està per la lluita contra el canvi climàtic però sense perjudicar l’economia. Ah, que interessant, pot pensar el lector. Molta sensibilitat pel que fa a les polítiques mediambientals, però subordinada sempre al que diga la CEOE i l’IBEX 35, que ja sabem que són de Greenpeace.

Tanmateix, un dels moments al·lucinants de l’editorial és en el que es parla de la política migratòria. Feijóo va més enllà del centrisme: és un home homologable a la socialdemocràcia danesa. A veure si va a ser que el líder gallec no és una mena de socialdemòcrata nòrdic “porque no quiere”.

I de l’habitatge, què proposa el centrista Feijóo? Doncs recuperar la seguretat jurídica, i segurament per això li ha encomanat a Xavier Albiol que, en guanyar les eleccions, s’encarregue dels okupes manu militari, com és marca de la casa a Badalona. A més, anuncia que construirà (?) un milió d'habitatges en quatre anys per a augmentar l'oferta de lloguer (?). Ja poden, doncs, acabar-se les acampades, les manifestacions i els anti-desnonaments. Assumpte resolt.

I en matèria fiscal que farà? Doncs un parell de coses que a l’editorialista li semblen dues idees brillants: baixar l’IRPF i pujar l’IVA. Això es diu política fiscal progressiva, sí senyor. Baixar la càrrega a les rendes més altes i pujar l’impost més injust de tots els impostos, els que paguem rics i pobres com a bons germans.

Què va a fer Feijóo en la cursa electoral, es pregunta l’editorial. Doncs “no perdre el perfil centrista”. Per què? Doncs perquè Pedro Sánchez l’acusa de ser de dreta pura i dura i així mobilitza el seu electoral. Què no estarà a l’abast de la perfídia de l’actual líder socialista?

Per tancar la peça, l’editorialista assenyala dos perills: que un creixement de Vox debilite Feijóo, o que faça promeses en campanya que després no puga acomplir. Per la segona no hauria de preocupar-se, que el personal encara recorda Rajoy i està curat d’espant. Quant a que Vox puge molt, doncs eixe si que és un perill, però sols relatiu. Ja sabem el que faria Feijóo: com Guardiola a Extremadura, Mañueco a Castella i Lleó, o Pérez Llorca a València. Efectivament, governar amb el programa de Vox.

Conclusió: s’ha publicat un editorial irrespectuós amb la intel·ligència dels lectors del diari Levante-EMV. Està bé que això es puga dir al mateix diari.

Digerida la ràbia, el cabet a la faena i les manetes que no paren

 Digerida la ràbia, el cabet a la faena i les manetes que no paren

JOAN DEL ALCàZAR

17 OCT. 2026

Fracàs quasi total (Foto Lluís Romero)

Aquesta peça va ser publicada diumenge passat al web de l'Associació Cívica Massa Crítica Safor. 

Tothom tenim alguna cosa a dir ara que ja coneixem el resultat de l’extenuant culebró en què s’ha convertit l’espai de les anomenades esquerres alternatives. Som molts els que ens preguntem què fer davant la perplexitat i el desconcert provocat per un fracàs quasi total en la tasca fonamental que havien d’haver resolt: aplegar forces i unitat per a donar la batalla amb garanties a l’avanç de les dretes extremes del Partit Popular i VOX.

En aquest procés d’anàlisi d’urgència cal apuntar quatre idees amb la màxima serenitat possible.

La primera és que els lideratges de les diverses organitzacions polítiques implicades no han calibrat adequadament que calia traslladar-li als seus votants que les properes eleccions legislatives no en són una cita electoral més, sinó una convocatòria en la que no sols està en joc qui va a dirigir el govern central espanyol, sinó quin tipus de societat volem, la democràtica o la il·liberal.

La segona és que no hi ha un sol responsable d’aquesta situació. El Frente Amplio i Podemos han dedicat setmanes a un mareig constant que ha deixat exhaust el seu electorat natural. A més, contra tot el que havia anunciat, no podem excloure d’aquesta dinàmica actors com ara Gabriel Rufián, que ha protagonitzat un vodevil incompatible amb la gravetat de la conjuntura i les promeses que oferia.

El principal focus del problema, tanmateix, torna a ser la dinàmica centralista de Madrid, eixa metròpoli política que ho contamina tot i converteix les seues disputes internes en el centre de la galàxia política espanyola. Ara bé, assumint que la responsabilitat és compartida, resulta evident que Podemos ha tornat a considerar-se l’única esquerra legítima, incontaminada i vertadera, reduint la resta a pura superxeria. Com destacava fa poc un lector d’El País, es tracta d’una esquerra més obsessionada en tindre raó que en construir un futur. El drama —o l’esperpent— és que, en aquesta ocasió, tampoc tenen raó.

La tercera idea remet a l’origen del conflicte. La història de les acarnissades relacions entre les diverses forces de l’esquerra dita transformadora o alternativa no va començar amb la convocatòria d’eleccions. Existeix un immens quadern de queixes acumulat durant anys i panys, i els insults i les desqualificacions anotades en eixe quadern han xiulat de manera imparable en els caps dels qui tenien la responsabilitat de pactar acords.

En eixes taules de negociacions, lamentablement, no s’ha dedicat ni un sol minut a debatre què fer amb l’habitatge, les pensions, els salaris, la sanitat o l’escola pública: precisament les qüestions centrals que realment importen a la immensa majoria de la ciutadania. La tragèdia col·lectiva és que la penitència per aquest pecat de personalismes i venjances no la pagaran els i les responsables directes de la manca d’unitat, sinó el conjunt dels votants progressistes.

Ara la quarta i darrera. No obstant això que s’ha dit més amunt, enmig d’aquesta immensa decepció partidària i del desassossec generalitzat, ha emergit una notícia que convindria saludar amb les campanes tocant a glòria: la confirmació d’una candidatura conjunta per al Senat.

Façana Senat

Aquesta entesa demostra que, quan es deixa de banda l’egocentrisme dels lideratges i el patriotisme de partit, és possible articular espais de trobada pragmàtics i útils per a frenar, si més no, l’hegemonia abusiva de la dreta assilvestrada a la Cambra Alta. Eixe pacte ha sigut el resultat de negociacions entre persones assenyades que saben el que fan, que no estan pugnant per veure qui és més radical ni qui col·loca el titular més punyent a les xarxes; són persones que seuen a una taula i negocien i pacten cara a cara, mirant-se als ulls i no enviant-se notetes sovint insuportables a través dels mitjans de comunicació o les mateixes xarxes socials.

En qualsevol cas, ja s’ha acabat el temps de dir a ningú què i com havien d’haver negociat, o si ho han fet mal els uns o molt mal els altres. Encara menys d’embarcar-nos en buscar culpables. Ara no és moment de capficar-nos, com cantava aquell, en la Cofradía del Santo Reproche. Particularment al País València, on sí tenim una llista conjunta i ens hem de felicitar, com també tindrem una llista de progrés al Senat.

Tenim el que han estat capaços d’enllestir, i amb eixes eines els ciutadans i les ciutadanes hem de fer front a unes eleccions en les que s’ha de mobilitzar, malgrat tot, als i les votants mobilitzables. El repte a tot arreu és elevar al màxim la participació, conscients que cap votant de dretes es quedarà a casa.

La ciutadania progressista està obligada, sí, obligada, a tindre més coneixement del que han demostrat els seus representants i ha de votar el que millor considere, faltaria més, però amb una idea clara: que el seu vot tinga la màxima efectivitat per a que les urnes faculten formar un govern democràtic i amb eficàcia social; un govern que treballe de valent per les causes i els problemes que importen a la gran majoria de la ciutadania.

Així doncs, amics i amigues, de cara al dia 29, el cabet a la faena i les manetes que no paren.