La gorra de Ferran

Aquest article el vaig publicar ahir, 28 de juliol, al diari Levante-EMV. 

Hi ha gestos aparentment anècdotics que tenen la capacitat de sacsejar-nos per dins amb la força d'un escalfred. Va passar durant les celebracions per la victòria al Mundial de futbol, quan entre l'eufòria col·lectiva, les banderes i les abraçades, va aparéixer la imatge de Ferran Torres lluint una gorra vermella de tall indubtablement trumpista. La primera reacció de part meua, d'una ingenuïtat quasi infantil, va ser negar l'evidència visual: no pot ser, vaig pensar per a mi mateix durant un instant breu. Exhibia el futbolista el conegut lema del MAGA estatunidenc, el que articula el discurs de Donald Trump i la nova dreta radical a escala global?

Tanmateix, en ajustar la mirada i llegir la tipografia brodada a la franja frontal, la realitat es va revelar lleugerament diferent, tot i que no menys inquietant. No hi deia MAGA, sinó MSGA: Make Spain Great Again, o el que és el mateix, «Fem Espanya gran de nou». El xicot de Foios, símbol esportiu d'una generació i heroi del partit decisiu davant Argentina, portava un eslògan importat directament de la mercadotècnia política més reaccionària de l'altre costat de l'Atlàntic. La pregunta, immediata i inevitable, és la mateixa que es va fer el periodista Alfons Garcia en les pàgines de Levante-EMV: Vols dir, Ferran? Gran de nou, com quan exactament?

Estem davant un parany de tipus partidari, d'un altre eslògan de consum ràpid, o de les dues coses? Quan hom proclama la necessitat de tornar a fer «gran» un país, està pressuposant l'existència d'un passat mític, daurat, al qual cal retornar. Però quan s'observa la història d'Espanya sense les ulleres de la mitologia patriòtica, el castell de cartes s'ensorra. A quina Espanya voldria tornar l'heroi de Nova York?

Eixe passat daurat no ho va ser certament el del segle XVIII, marcat per l'intent fallit de reconstruir un imperi decadent mitjançant les reformes borbòniques de Carles III i la il·lusió d'una segona conquesta d'Amèrica que només va avançar el col·lapse colonial. Tampoc ho va ser al llarg del segle XIX, una centúria fosca que es va obrir amb la rendició incondicional i humiliant als peus de Napoleó Bonaparte i que va cloure amb el desastre de 1898, l'abandó de les darreres colònies a Cuba i Filipines i un país sumit en una crisi existencial. I menys encara ho va ser durant el segle XX, un trajecte dolorós travessat pel caciquisme de la Restauració, la dictadura de Primo de Rivera, el trauma de la Guerra Civil i la llarga, infame i asfixiant dictadura franquista que va aïllar el país de la modernitat europea durant dècades.

Resulta difícil pensar que un jove esportista com Ferran Torres realitzara un repàs per la història espanyola abans d'encasquetar-se la gorreta. La meua voluntat de pensar bé -tot coincidint de nou amb Alfons Garcia- em porta a imaginar que, potser, el futbolista només pensava en una clau estrictament esportiva: en la possibilitat de repetir l'èxit de Sud-àfrica 2010 per tal d'afegir una nova estrella a la samarreta de la selecció. De fet, m'agradaria que el mateix jugador o el seu entorn eixiren a aclarir-ho hui mateix. Li ho han preguntat formalment? Li han donat l'oportunitat d'explicar el sentit d'un gest que no passà desapercebut?

Si no es tractava d'un recordatori futbolístic de la gesta de 2010, l'altra hipòtesi és igualment preocupant. És molt possible que algú o alguns, de manera premeditada i instrumental, confeccionaren la gorra i la posara en mans d'un dels líders del vestidor en ple deliri festiu. I Ferran, amb una innocència que resultaria difícil de comprendre en un home fet i dret, que gestiona contractes milionaris i exposició mediàtica diària, se la posara sense avaluar la càrrega simbòlica del gest ni les conseqüències públiques que se'n deriven. En un món on la imatge ho és tot, la ingenuïtat dels referents públics deixa de ser una escusa vàlida.

El problema fonamental d'aquestes actituds radica en l'enorme poder mimètic de la cultura popular i de l'esport de masses, especialment el futbol. Només cal passejar pels carrers de València o de qualsevol ciutat per comprovar com centenars de joves han adoptat el pentinat de Lamine Yamal, com els tatuatges a la forma i manera de molts dels grans jugadors són visibles a les nostres platges. L'esportista d'elit ja no és només un atleta; és un model estètic i conductual per a joves i adolescents que absorbeixen símbols sense filtre crític. Seria profundament trist i perillós que eixa mateixa joventut començara a veure la gorra del MSGA com una identificació política amb l'extremisme de dreta, atés que en realitat la gorra en qüestió trasllada una gran càrrega ideològica lligada a la divisió, al populisme i al ressentiment.

Per tot això, seria desitjable que tant des del seu cercle més íntim com des de la mateixa Reial Federació Espanyola de Futbol se li fera un suggeriment clar sobre la qüestió. Estaria bé que Ferran Torres prenguera la paraula per a explicar que tot plegat va ser una equivocació, un descuid o, efectivament, un intent desencertat de recordar l'èxit del Mundial de 2010. Caldria desmuntar el símbol abans que algun negociant del màrqueting polític o comercial comence a produir i vendre gorretes amb el MSGA a la porta dels estadis. Perquè si no es frena a temps, la broma —si és que ho va ser— ens pot acabar eixint molt cara a tots.

La casa de la que eixien poemes, un antídot contra el fum dels incendis i l’estupidesa política.

Un grafitti al carrer Moret. Levante-EMV

Ahir me’n vaig anar al llit amb l’angoixa de l’incendi de la Vall d'Uixó, ben visible des de casa, a la vora de la mar. I hui, en abandonar el llit, el panorama no ha millorat gens: el sol apareix mig apagat sobre l’horitzó marí, oferint un espectacle lúgubre que em recorda a la imatge de Saturn, una bola groguenca envoltada per un anell de fum i cendra que l’enfosqueix. Malament comencem el dia.

Faig una primera incursió en la premsa amb la feixuguesa de qui sap que no trobarà bones notícies. El foc no dona treva i les capçaleres obren amb els incendis de Madrid i Castelló, amb milers de persones desplaçades i unes pèrdues materials que fan estremir. Però la devastació no és només forestal. En fer una parada a InfoLibre, em tropese amb una altra mena de flames, aquestes d’origen polític. Una peça que signa Marta Monforte duu un titular punxant: "Una selección, dos Españas: PP y Vox convierten la victoria de 'la Roja' en otra ofensiva contra Sánchez". El subtítol remarca la jugada: "La derecha presenta a la selección como la 'mejor versión de España', contrapone sus valores a los del Gobierno y los vincula con Feijóo".

De nou, la mateixa cançó. Roda i volta, em torne a fer la pregunta de sempre: és que el PP i Vox no van a deixar res fora de la dialèctica de confrontació a matadegolla contra el govern? Sembla que ni un triomf esportiu pot escapar al filtre del partidisme més agre. I tanmateix, el pitjor encara estava per llegir. Monforte cita la portaveu del PP, Ester Muñoz, i la seua activitat a la xarxa X. La senyora, en eufòria postpartit, va escriure: "¡¡¡España vuelve a conquistar América!!! ¡Somos la mejor Nación del Planeta! ¡Qué orgullo!", tot afegint un rotund "¡España siempre por encima de Sánchez!". Una consigna destinada a reforçar la idea que la Selecció havia guanyat malgrat la presència del president —titllat de gafe des de la dreta.

Pensareu que no és gens sà llegir segons quines coses de matí, però jo no aprenc i cada dia m'intoxique amb les opinions, valoracions i eixides de to que poblen els mitjans. Ahir mateix llegia que Abascal amenaça amb aplicar ací la recepta de la motosierra al més pur estil nord-americà o argentí. I mentrestant, el PP celebra la victòria de futbol com si fórem novament els conqueridors del segle XVI. Som la millor nació del planeta, diuen. No una de les millors, no. La millor. No tenen mesura?

Qui els votarà, em pregunte? De quina pasta cal ser per a fer costat a aquest discurs?

Amb l’ànim ja plenament saturat d’aquesta intoxicació mediàtica i ambiental, busque un refugi d’urgència. El trobe en la columna del meu amic Alfons Cervera. Hui, a Levante-EMV, Cervera gira la vista arrere i parla de l’amistat, de les vivències de fa dècades, quan era jove i tan combatiu com ara, però amb més forces. Evoca amics, escriptors, poetes, i es deté en un record concret: "La casa de Moret 9, en el Barrio del Carmen, era la nuestra aquel año de 1974". Explica que d’aquella casa eixien poemes, i la sola idea em resulta lluminosa, extraordinàriament alliberadora. Em produeix un alleujament instantani contra el fum dels incendis i l’estupidesa política.

Així doncs, vaig a seguir el seu exemple. Dedicaré uns minuts a respirar net i viatjaré jo també a 1974, perquè jo també tinc alguna cosa equivalent al Moret 9 de Cervera on refugiar-me quan el present crema. Abans, però, us faig una recomanació sincera: busqueu el text d’Alfons i llegiu-lo. De veritat que desintoxica. Feu-me cas. 

1936, quan la història va irrompre al saló familiar.

Aquesta entrada del bloc va ser publicada al diari Levante-EMV el passat 18 de juliol de 2026. 

Tinc penjada a casa una foto familiar que, en mirar-la, em genera a un grapat de sensacions, de sentiments, d'interrogants i, també d'algun regust sense definir amb claredat que podríem anomenar tristesa. També una mena de vertígen al voltant de com de terrible és comprovar com una realitat, en aquest cas d'una família amb noms i cognoms, va capgirar-se quinze anys després del dia de la fotografia, arran la guerra que va començar amb la sublevació militar contra la II República. 

En la foto estan els meus avis, Antonio i Dolores, amb quatre dels seus fills en 1921. Darrere, al sofà, Dolores està asseguda amb les seues filles, Lola i Concha, de tres i sis anys, aproximadament. A la dreta, el meu avi té mon pare al braç, Juan, amb cinc anys. A l'esquerra, Antonio, el fill major amb set o vuit anys, assegut a un sillonet darrere del qual apareix un gramòfon ben gran que dona idea de l'estatus familiar. Al centre de la imatge, darrere, un gran espill al qual es reflecteix part de l'ampla sala que la família ha triat per a immortalitzar-se. 

És una fotografia que parla d'harmonia, de seguretat, d'estabilitat i d'una confortabilitat que en cap cas serà congruent amb el futur pròxim d'eixe grup familiar.  L'avia Dolores morirà sis anys després, en 1927. L'avi Antonio tornarà a casar-se i tindrà set fills més. La guerra esclatarà en 1936, apenes quinze anys després de la data de la foto que fa explícita la imatge de famíla benestant. A poc de finalitzar, en 1939, Antonio pare estarà tancat en presó, com el seu fill major. Juan, qui anys després serà mon pare, haurà marxat voluntari al front sense haver fet els vint anys. Patirà diverses vicissituds, algunes de gran duresa, i com a un home més de La Retirada, anirà a parar al camp francés d'Argelés sur Mer. 

Eixa família que semblava viure en un marc de solvència i estabilitat, patirà un terratrèmol del que, en certa mesura, no van recuperar-se mai. Ha passat més d'un segle des que es va fer aquella foto familiar, i ara farà noranta anys des que aquella família va aprendre com d'efímera i impensable pot ser la vida. 

Veig eixa imatge com un mirall del temps i, alhora, com un avís silenciós de com n'és, de fràgil, la seguretat humana. Una fotografia fixada en un instant de calidesa que, vista amb la perspectiva dels noranta anys que ara es compleixen de l'inici d'aquell desastre, es converteix en un preludi involuntari de la tragèdia.

Aquest contrast entre la quietud de l'any 1921 i la tempesta de 1936 ens col·loca davant d'un abisme emocional. És el vertigen que genera comprovar com la història, amb majúscules, pot irrompre en la intimitat d'una llar i capgirar-ho tot. La foto familiar transmet una posada en escena que buscava immortalitzar l'ordre i la prosperitat. El gramòfon gran al costat d'Antoñito no és només un objecte; en la dècada de 1920 era un símbol de distinció, de modernitat i d'accés a la cultura de la burgesia benestant. L'espill del fons és un recurs visual que ampliava l'estança, reflectint una llar espaiosa, segura i confortable. Un espai on el futur semblava predestinat a ser més aviat plàcid i continuista. Aquesta imatge respirava estabilitat. Res en eixe saló feia presagiar que, en poc més d'una dècada, aquell món s'esfondraria per complet.

La vida, però, ja va començar a colpejar la família abans de la guerra. La mort de l'àvia Dolores en 1927, només sis anys després de la foto, va trencar el nucli original. La posterior reconstrucció familiar de l'avi Antonio, amb un nou matrimoni i set fills més, dibuixava una nova quotidianitat que es veuria plenament estroncada el juliol de 1936.

Quan esclata la sublevació militar contra la II República, aquella solvència i estabilitat d'una família burgesa es converteix, quasi del matí a la nit, en cendres.

Els joves marxaran al front. Mon pare se'n va com a voluntari a la guerra. Juanito, és gairebé un xiquet que encara no ha complert els vint anys, s'ha allistat amb un xic d'innocència i d'idealisme per defensar la legalitat republicana. Per a ell, el final de la guerra no portarà la pau, sinó el drama de La Retirada en l'hivern de 1939. El fred, la fam i la desolació del camp de concentració francès d'Argelès-sur-Mer, on la sorra de la platja i el filat d'espines es van convertir en la llar forçosa de milers de republicans. 

Mentrestant, a Espanya, el preu de la derrota és la presó per a l'avi Antonio i el fill major. La desfeta és total: la família queda fragmentada, empresonada, exiliada i empobrida. Encara més, Antonio, de família castellana i conservadora afincada a Màlaga, amb germans i familiars militars identificats amb els colpistes, haurà de fugir de la capital andalusa en febrer de 1937 tractant d'arribar a l'Almeria encara republicana, tot formant-ne part de La Desbandà. Una massacre en la que milers de fugitius, famílies senceres, van ser bombardejades per mar i aire provocant una altísima i indeterminada xifra de morts i ferits. Durant el trajecte, la família va perdre un dels seus membres: Carmeli, una xiqueta d'apenes cinc anys a la que Antonio havia muntat a un camió per a estalviar-li la penosa caminata. És la nostra desapareguda particular, dècades abans que des de l'Amèrica Llatina es posara en circulació el concepte. Mai trobaria la família a Carmeli. Mai.

És colpidor saber el terrible destí que els esperava a unes persones que en la foto són completament alienes al que vindrà. Aquella família burgesa i segura de 1921 va haver d'aprendre a la força potser la lliçó més amarga del segle XX: que la pau, l'estabilitat i la pròpia vida poden ser terriblement efímeres, i que ningú està fora de l'abast dels girs de la història.

Avui, més d'un segle després d'aquell clic de la càmera, i a les portes de commemorar els noranta anys de l'inici d'aquella guerra que ho va canviar tot, la meua foto familiar ja no és només un record privat. És un document històric d'un valor immens. Un testimoni de com el fil de la memòria ens connecta amb aquells que ho van perdre tot, demanant-nos, en silenci, que no oblidem el seu patiment ni la fragilitat de la nostra pròpia pau.

Futbol, Espanya, Lamine, Gaza.

 Foto eldiario.es 

Aquesta entrada del bloc va ser publicada prèviament al web de l'Associació Cívica Massa Crítica Safor. 

No pensava escriure sobre el Mundial de Futbol, que la tinta dedicada a l’event i, especialment a la participació espanyola, ja és excessiva. No parle de la televisió o la ràdio, on la cosa ja ha assolit uns nivells quasi tòxics, parle dels mitjans escrits, els convencionals i els que no ho són; els professionals i els amateurs. No diguem de la cridòria ensordidora de les anomenades xarxes.

No és que no m’agrade eixe esport, que m’agrada i molt. No és que no m’agrade escriure sobre futbol, que ho he fet durant anys mantenint un bloc amb les cròniques de tots els partits que jugava el meu equip, el València CF. No és, tampoc, que no m’agrade o interesse el que fa o deixa de fer la selecció espanyola. Al contrari, faig el possible per veure els partits que hi juga i m’alegre i molt si guanya, al temps que gaudisc del seu joc gairebé sempre. A més, amb la selecció espanyola de futbol tinc un avantatge gran: m’alegra que guanye però si perd no m’empipe tant com si perd el meu València.

També, per tancar el perfil futboler que sustente, he d’incloure que d’un temps ençà m’he aficcionat, fins al punt d’haver anat al Ciutat de València a veure-les jugar, a la selecció femenina. Senzillament sóc dels que pensa que la realitat que han materialitzat les jugadores espanyoles ha sigut una vertadera revolució esportiva i sociològica que demostra moltes coses. Totes elles positives.

És a dir, que soc futboler des de que recorde, seguidor del València i soci de jovenet i després amb els meus fills durant més de trenta anys. [Ara ja no, Peter Lim sap per què]. Però el Mundial em supera. Sé que són coses del marketing, de les audiències i, en general de l’obscenitat de diners que mou el món del futbol. Pareu atenció a les pauses per a hidratació en estadis amb aire condicionat.

No faltava més que la intervenció d’Infantino en benefici de la selecció dels Estats Unit per retre-li vassallatge al tarat de Trump per a començar a tindre, un servidor, símptomes d’asfixia i de desitjar que acabe el mundial d’una maleïda vegada.

Ahir l’equip d’Espanya va derrotar al de França (completament format per francesos, diga el que diga el tal M. Rajoy), i esta nit es decidirà si la final és contra Anglaterra o Argentina. Crec que als dos se’ls pot guanyar, i diumenge ho celebraré si així és.

Dit tot l’anterior, la pregunta és pertinent: per què m’he posat al teclat per fer unes ratlles sobre el Campionat que està celebrant-se a Nord-amèrica? Doncs perquè he llegit a eldiario.es que el partit entre francesos i espanyols va ser seguit a Gaza amb devoció i va acabar amb la fervorosa alegria de milers de persones que donaven visques a Espanya. Mai m’ha alegrat tant un «Viva Espanya», que sempre sona bastant horríson a la gent de la meua edat i condició.

La notícia del diari va acompanyada per una foto que m’ha resultat pura tendresa poètica: es tracta d’un mural de bon tamany, pintat sobre un edifici ensorrat per les bombes, en el qual el nostre Lamin Yamal enarbola una bandera palestina. Si aquelles persones d’aquella terra massacrada per l’Israel genocida encara tenen ganes i il·lusió per buscar la forma de veure el partit que es va jugar ahir, jo estic amb ells.

Un xicot que s’ha criat a Rocafonda, un barri obrer i migrant de Mataró sovint estigmatitzat. Ell, que celebra els gols dibuixant amb els dits el codi postal del seu barri per recordar d’on ve, representa la superació, la frescor i, sobretot, una identitat que no necessita banderes excloents per a existir. Per a molta gent que pateix, Lamine pot ser el reflex de qui ve del no-res i aconsegueix tocar el cel sense oblidar les seues arrels. Que enmig d’un genocidi, de la fam, del dol constant i de la por a les bombes, la gent de Gaza busque l’energia i els recursos per a connectar una pantalla, sintonitzar un partit i vibrar amb el joc d’un adolescent és d’una grandesa aclaparadora. El mural de Lamine amb la bandera palestina a Gaza no és només un homenatge futbolístic; és un crit de complicitat d’un poble que es nega a deixar-se deshumanitzar i que s’aferra a qualsevol escletxa de bellesa i alegria.

Volia, després de passar a la final, que Espanya guanye a que ho faça l’altre finalista. Però ara, en saber que els palestins són un clamor en el suport a l’equip espanyol i són animosos seguidors del jove Lamine; ara, desitge apassionadament que els xicots que lideren Rodri Hernández, Ferran Torres, Mikel Oyarzabal i Unai Simón, representants de les Espanyes, guanyen diumenge. Només que siga per donar-los uns minuts d’alegria i celebració a aquells éssers humans que malviuen a les terres de Palestina negant-se a abandonar la seua terra tot i les bombes que continuen caiguent i matant-los dia rere dia.

En un món on el futbol professional sovint sembla una indústria obscena dissenyada per a anestesiar-nos, aquesta connexió fa tot el contrari: ens sacseja i ens recorda per què ens importa tant aquest joc. Diumenge, quan rode la pilota a la gran final, hi haurà milers de persones a l’altra banda de la Mediterrània desitjant que Lamine i els seus companys guanyen. Jo estaré amb ells i, siga quin siga el resultat, eixe mural de Lamine Yamal amb la bandera palestina ja és -per a mi- la victòria més important per a la selecció espanyola en aquest Mundial de Futbol 2026.

Qui de casa se’n va, a casa torna? A propòsit dels nets dels exiliats.

El proverbi popular «Qui de casa se’n va, a casa torna» conté una càrregar nostàlgica que xoca de front amb la cruesa de la història i la mesquinesa de la política partidista. Com bé apuntava ahir Alfons Cervera a la seua columna dominical de Levante-EMV, no som davant d’una sentència efectiva, sinó davant d’un desig bonic que la realitat s'encarrega sistemàticament d’esmollar. 

L’exili no és un viatge d’anada i tornada; és una fractura irreversible. Quan parlem dels exiliats polítics —aquells que van haver de fugir cames ajudeu-me per a esquivar el paretó d'afusellament o el buit fosc d’una masmorra franquista—, la «casa» a la qual podien tornar va desaparèixer en el mateix instant en què van haver de creuar la frontera. La paradoxa es perpetua hui, dècades després, en la carn dels seus descendents i en el debat aspre sobre la Llei de Memòria Democràtica de 2022.

Aquesta legislació, que obre la porta perquè els nets d'aquells espanyols que van perdre la pàtria per defensar la llibertat puguen obtindre la nacionalitat, hauria de ser un acte de pura justícia poètica, de reparació històrica indiscutible. Però a l’Espanya de la confrontació, la deslegitimació i l'insult permanent, la justícia històrica es transmuta en trinxera electoral. El Partit Popular, que en el seu moment va exigir demandes similars en el seu programa per tal d'atraure el vot de l'emigració, ha posat ara el crit al cel. L’actitud respon a una màxima ancestral de la dreta espanyola: «De què es tracta [que defense l'esquerra], que m'opose». No importa la coherència, ni el deute moral amb el passat; importa el desgast del contrincant i el tancament de files ideològic.

El lideratge (?) d'Alberto Núñez Feijóo exemplifica aquesta deriva de manera gairebé caricaturesca. Com s’afirma encertadament, cada vegada que el líder de l’oposició obre la boca, puja el pa. Ho vam veure recentment amb les seues declaracions sobre el que la patronal defineix alegrement com a «absentisme laboral», unes paraules tan desconnectades de la realitat dels treballadors que van obligar el seu propi partit a eixir en tromba amb els extintors i els antiinflamatoris polítics per apagar l'incendi. 

Però el vertader canyaret on s'ha clavat Feijóo —ell a soletes, espentejat per la por de ser avançat per la seua dreta— és en titllar de «d'enginyeria electoral» el reconeixement de la nacionalitat als nets dels exiliats. És la submissió absoluta a la retòrica de VOX i a la seua ditxosa «prioritat nacional». En la seua pugna amb Santiago Abascal per veure qui la diu més grossa, Feijóo ha comprat el marc mental de l’exclusió.

D’aquest escenari ranci emergeixen dues idees clau que -en un altre moment- mereixen ser desgranades amb un xic de calma. La primera és la paradoxa formulada per Antón Losada: resulta al·lucinant —i profundament hipòcrita— observar com els mateixos sectors polítics que es pugen per les parets quan topen amb espanyols que expressen obertament que no volen ser espanyols (siguen bascos, catalans o simplement republicans), són exactament els mateixos que neguen el dret a ser-ho als nets d’aquells que sí que ho eren, que van ser expulsats a la força i, sobretot, que sí volen ser-ho. Es tracta d’un bucle de cinisme perfecte. 

I això ens condueix directament a la segona idea, més perillosa i de profund calat totalitari: el concepte de «prioritat nacional». Sota l'aparença d'un eslògan innocu que pretén protegir «els de casa primer», s’amaga un mecanisme selector on l'estatut d’espanyol no és un dret inalienable, sinó un privilegi que s'atorga o es retira segons el color del carnet ideològic. Ojo que vol dir ull!. Si les dretes coaligades arriben a tindre el poder absolut, el criteri de qui és espanyol esdevé un embut estret.

L’anàlisi històrica no deixa lloc a dubtes sobre cap on condueix aquest camí. ¿Què va fer el règim de Franco quan Hitler li va preguntar pels milers d’espanyols republicans capturats i tancats als camps d'extermini com Mauthausen? La resposta del dictador va ser nítida i criminal: aquells homes i dones no eren espanyols. Se'ls va despullar de la seua condició jurídica, se'ls va col·locar el triangle blau dels apàtrides i se'ls va abandonar a la maquinària de la mort nazi. Per a l'ultranacionalisme, la ciutadania no es basa en el naixement ni en el dret; es basa en la submissió a una idea monolítica d’Espanya.

Per tant, «espanyol» no és una categoria inequívoca, biològica o merament administrativa; en l'imaginari de la dreta espanyola més reaccionària, està mediatitzada pel biaix ideològic més exigent. És espanyol qui ells diuen que és espanyol. I punt. 

És per això que tornar a casa, doncs, continua sent un dret que s’ha de conquerir pam a pam contra els qui es creuen amos del pany i de la clau.

La desconcertant interdependència de la nostra època

 

El passat dia 8, amb el mateix títol que aquesta entrada, vaig publicar en Massa Crítica Safor el text que a continuació copie. 

El tancament del segle XX i el primer quart del segle XXI han estat marcats per un gir copernicà en la interpretació de les relacions internacionals, la geopolítica i la pròpia naturalesa del progrés humà. La caiguda del bloc soviètic entre 1989 i 1991 no només va re-configurar el mapa d’Europa de l’Est, sinó que va obrir les portes a un intens debat intel·lectual sobre quin seria el nou motor de la història un cop desapareguda la premissa de la Guerra Freda. En aquest escenari de transició, figures com Francis Fukuyama i Samuel Huntington van formular tesis antitètiques que intentaven donar sentit a un món en ràpida transformació. Anys més tard, pensadors crítics com Edward Said van impugnar ambdues visions, alertant sobre els perills de les simplificacions culturals en un planeta caracteritzat, precisament, per una desconcertant interdependència.

Ara, en 2026, tot fa pensar que tornem a mirar a formulacions i anàlisis passades per a trobar respostes a allò que estem vivint. En aquesta peça, motivada per una recent defensa de la tesi de Samuel Huntington sobre La guerra de Civilitzacions publicada a aquest mateix web, vull reivindicar l’aportació d’un intel·lectual del prestigi d’Edward Said que va ser radicalment crític amb la teoria del nord-americà.

L’optimisme liberal: Francis Fukuyama i la fi de la història

A les vespres de l’enfonsament de l’estructura bipolar que havia dividit el món durant dècades, Francis Fukuyama va llançar una hipòtesi agosarada primer en un article l’any 1989 i posteriorment expandida en el seu llibre de 1992. El politòleg nord-americà va pronosticar el triomf definitiu del liberalisme econòmic i polític global. Segons la seua perspectiva, un cop derrotats de manera successiva i inapel·lable els totalitarismes feixistes i comunistes, la democràcia liberal se consolidava com el punt final de l’evolució sociocultural de la humanitat i la millor solució possible als problemes humans.

Aquesta tesi va rebre un enorme quòrum en el seu moment, convertint-se en el fonament ideològic de l’anomenat «pensament únic». La proposta central implicava que la història —entesa com una successió secular d’enfrontaments ideològics estructurals— havia arribat al seu final. En endavant, el liberalisme només ensopegaria amb enemics menors o residuals, d’origen estrictament nacionalista o religiós, incapaços d’oferir un model alternatiu universal. El món desenvolupat passaria a ser un espai «post-històric», mentre que els conflictes clàssics quedarien relegats com una hipoteca temporal per a aquells països no desenvolupats que continuaven capficats en disputes identitàries.

Per a Fukuyama, la fi de la història suposava la progressiva desaparició de les guerres d’escala global i de les revolucions sagnants. Els éssers humans, satisfets en les seues necessitats materials i de reconeixement a través de l’activitat econòmica de lliure mercat, ja no tindrien motius per arriscar les seues vides en grans batalles ideològiques. El seu model de democràcia liberal se sustentava sobre tres pilars infrangibles: Disposar d’una economia de lliure mercat, Posseir un govern representatiu i democràtic i, finalment, Mantenir i respectar els drets jurídics individuals.

Així mateix, l’autor defensava que mitjançant l’assumpció dels Drets Humans universals es podria transitar de forma natural cap a uns Deures humans universals, recolzats en reformes estructurals i en una obertura internacional (globalització) que dinamitzés la competitivitat. En aquest esquema, l’Estat havia de reduir el seu paper al mínim en matèria econòmica, garantint únicament el marc jurídic perquè el capital privat es mogués amb total llibertat. Les llibertats polítiques i l’erradicació de governs autoritaris farien la resta. Un esquema, per cert, el de l’Estat petit i el mercat com a mesura de totes les coses, que hui en dia està força reviscolat com ho demostra aquelles instàncies polítiques i partidàries que no tenen cap altre programa que privatitzar i baixar impostos.

La fractura de la il·lusió: L’11 de setembre i el xoc de civilitzacions

L’idil·li de la Pax Americana i el «nou ordre internacional» va durar poc. Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York van sacsejar de soca-rel les tesis de Fukuyama. L’enorme superioritat tecnològica i militar de la potència que encarnava el triomf del capitalisme liberal no sols es va mostrar incapaç de preveure i controlar la nova realitat, sinó que les respostes posteriors a l’11-S van contribuir a incrementar la inseguretat a escala mundial. Es feia evident que el sistema bipolar de la Guerra Freda havia exercit un efecte estabilitzador sobre molts conflictes menors; un cop desaparegut el control de les superpotències, la fragmentació global va emergir amb violència.

Davant el buit teòric deixat per l’optimisme de la fi de la història, la visió de Samuel Huntington va cobrar una rellevància inusitada. Huntington havia publicat ja en 1993 un cèlebre article (i el 1996 el seu llibre corresponent) on esmenava la totalitat de les previsions de Fukuyama. Per a ell, la democràcia occidental no triomfaria uniformement. Huntington argumentava que els actors polítics principals del segle XXI ja no serien les ideologies ni exclusivament els estats-nació tradicionals, sinó les civilitzacions. Tot i que els estats continuarien sent poderosos, les línies de fractura i els principals conflictes de la política global passarien a ocórrer entre nacions i grups pertanyents a diferents matrius civilitzatòries.

Aquest autor va trencar el mapa del món en grans blocs cultural-religiosos: l’Occidental, el Llatinoamericà, l’Islàmic, el Xinès, l’Ortodox, l’Indi, el Japonès, el Budista i l’Africà, assenyalant també línies de falla específiques en llocs com el teatre balcànic, Transsilvània o l’oest d’Ucraïna. Segons la seua visió, les línies de fractura serien quasi exclusivament de caràcter religiós i cultural. La tesi del «xoc de civilitzacions» va rebre una immensa promoció mediàtica i política, en bona part perquè servia com a justificació teòrica ideal per a la política exterior agressiva de l’administració de George W. Bush a l’Iraq i la seua doctrina de guerra contra el terror.

La impugnació crítica: Edward Said i el xoc d’ignoràncies 

És precisament en la institucionalització d’aquest xoc on s’aixeca la veu d’Edward Said. El reconegut intel·lectual d’origen palestí va respondre amb duresa a l’obra d’Huntington a través de la seua tesi sobre «El xoc d’ignoràncies». Per a Said, plantejar una dicotomia tancada i irreconciliable entre Occident i l’Islam és un exercici que només es pot fer des de la profunda ignorància o la malevolència política. Les etiquetes antipàtiques i totalitzadores com «Islam» o «Occident» no fan més que confondre i desorientar la ment humana quan aquesta intenta trobar sentit a una realitat desordenada, mòbil i intrínsecament difícil de classificar.

Said es va enfrontar a Huntington acusant-lo de ser un ideòleg i no un analista crític. Des d’una òptica reduccionista, el paradigma del xoc converteix les civilitzacions i les identitats en realitats completament tancades, estàtiques i aïllades. En fer-ho, s’eliminen artificialment els milers de corrents, contracorrents, intercanvis culturals i processos de fecundació creuada que han definit la història de la humanitat. La història real no és una crònica exclusiva de guerres de religió, sinó un teixit complex d’aspectes comuns i lliçons compartides. El paradigma d’Occident contra la resta funciona com un simple reciclatge del format de la Guerra Freda, reactivat amb força després del trauma de l’11-S.

La temptació de refugiar-se en aquestes simplificacions tranquil·litzadores —com ara les narratives de la croada, el bé absolut contra el mal, o la llibertat contra la por— resulta gairebé irresistible per a les estructures de poder. Fins i tot mitjans de comunicació de gran prestigi han comprat la idea que les cruels generalitzacions sobre el món islàmic són, d’alguna manera, encertades. Aquesta necessitat de crear un enemic extern s’agreuja davant la presència demogràfica i cultural de milions de musulmans que viuen al bell mig d’Europa i dels Estats Units, fent caure el mite que l’Islam és una realitat perifèrica. Aquesta proximitat és percebuda com una amenaça pels clixés històrics arrelats, com el de la sospita permanent cap a l’altre.

En conclusió, la tesi del xoc de civilitzacions és un truc ideològic molt útil per reforçar l’orgull defensiu i militarista de determinats blocs, així com per determinats discursos anti-inmigratoris, però resulta del tot inútil per elaborar una interpretació crítica de la realitat. La desconcertant interdependència de la nostra època exigeix abandonar els dogmes tancats de la fi de la història i de les guerres culturals inevitables. En un món on les fronteres són poroses i les cultures es creuen constantment, la supervivència col·lectiva depèn de reconèixer els vincles mutus i d’evitar que la ignorància programada dicte el destí de les relacions internacionals.

Crec que, passats els anys, la raó és més aviat de Said: no hauríem de parlar de xoc de civilitzacions, sinó de xoc d’ignoràncies. Vertaderament, ara per ara són poques les certeses, són més els dubtes i els interrogants que ens interpelen; també és més còmode o tranquilitzador creure que tot està clar, que els conflictes són binaris i perimetrables, bons contra dolents, nosaltres contra ells. Però, la realitat, agrade més o menys, és que la interdependència del nostre món és una realitat tangible, i és, diguem-ho així, certament desconcertant.

Sadisme o provocació per una covardia compartida.

 

Foto Levante-EMV

El teatre polític disposa d'una gramàtica pròpia on els espais parlen sovint amb més claredat que els mateixos discursos. L'assignació de l'ex-president Carlos Mazón a l'última fila de les Corts Valencianes, concretament al seient 98, vora la porta d'eixida, s'ha convertit en una paràbola visual de la degradació institucional. Davant d'aquest fet, es fa difícil destriar si la decisió de la direcció del seu partit respon a un sadisme intern de Pérez Llorca —un llançament al "galliner" com a càstig per a qui ja és un cadàver polític—, a una provocació calculada cap a l'oposició i la ciutadania, o simplement a la mediocritat d'uns gestors que, incapaços d'exigir-li l'acta de diputat per una covardia compartida, van optar per la solució més banal: amagar-lo en la frontera física del parlament, com si la distància física poguera diluir la responsabilitat moral.

Tanmateix, la vertadera dimensió de la infàmia no rau en la topografia de l'hemicicle, sinó en el buit. Com encertadament assenyala Alfons Cervera en la seua columna dominical al diari Levante-EMV, el que resulta una indecència intolerable és mirar cap a eixa darrera fila i constatar que el seient 98 està quasi sempre buit. L'absència de Mazón, que roman a Alacant desentés de la tasca legislativa mentre continua percebent religiosament el seu sou públic, és la darrera expressió d'un menyspreu absolut cap als valencians i valencianes. Eixe escó buit no és una casualitat protocol·lària, sinó una provocació sostinguda en el temps; la constatació que l'ex-president es sap protegit per unes estructures partidistes on, com recorda Cervera evocant vells fantasmes de la política autòctona, els vincles de complicitat van molt més enllà de les antigues amistats de l'ànima.

Cervera recupera la imatge dels antics cinemes de barri, on la darrera fila era l'espai reservat per als besos i la intimitat amagada. Però l'ex-president no ocupa eixe racó per a estimar, sinó per a certificar una ruptura freda i calculada amb la dignitat del país que deia governar. La seua absència física i la seua presència nominal són la constatació que ni ell ni els qui el mantenen en el càrrec tenen la més mínima intenció de retre comptes ni de mostrar respecte pels familiars de les víctimes de la catàstrofe de la DANA del 29 d'octubre de 2024. 

Cervera manté l'esperança lloable que, en un futur no gaire llunyà, el seient 98 siga substituït de forma definitiva pel banc dels acusats en un tribunal de justícia. A parer meu, el repte més immediat interpel·la directament a la consciència col·lectiva. Més enllà dels deutes judicials que el temps determine, hi ha una urgència democràtica que només es pot resoldre en les urnes. El vertader acte de reparació consistirà en el fet que la societat valenciana exercisca una memòria històrica implacable i immediata. 

Un servidor senzillament espera que els ciutadans i les ciutadanes d'aquest país recorden què va fer Mazón i què no va fer, què ha fet i que no ha fet el PP des d'aquell 29 d'octubre de 2024, i en les properes eleccions no reben ni un vot més que els dels qui continuarien votant pel PP encara que el candidat fora el dimoni emplomat.