No ens trobem davant d’unes eleccions generals més.

El passat dia 10, aquest text va ser publicat al web de Massa Crítica Safor. 

 A mesura que ens acostem a la cita amb les urnes del proper 29 de novembre, la realitat es palesa d’una manera incontestable: no ens trobem davant d’unes eleccions generals més. Cal que assumim la rellevància d’aquesta convocatòria extraordinària i actuem en conseqüència.

L’escenari polític actual arriba extremadament tensat per una estratègia de confrontació persistent que, des de l’endemà mateix de la moció de censura que va fer fora Rajoy de La Moncloa, ha anat in crescendo per part del bloc reaccionari del PP i VOX, cada dia més difícils de distingir en les seues formes i discursos.

Aquest escalfament de la caldera mediàtica i partidària ha creuat totes les línies roges imaginables. S’han perdut les normes més elementals de respecte per l’adversari polític, desenvolupant una escalada verbal en la que els insults i les desqualificacions van incorporar ràpidament la deshumanització de l’adversari, en particular la del President del Govern. Especialment des que la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, va informar-nos de la seua peculiar «addicció a la fruita» o des que l’expresident José María Aznar va llançar la consigna de «qui puga fer, que faça», es va obrir una autèntica barra lliure de setge contra Sánchez i contra tots aquells que li donen suport.

Aquesta pressió asfixiant no prové d’un únic actor, sinó d’una trama complexa i ben articulada. No es tracta de la judicatura en el seu conjunt, però sí d’una bona part de la cúpula judicial; no és la totalitat de la premsa, la ràdio i la televisió, però sí d’una fracció majoritària dels mitjans tradicionals i també dels digitals; no és tot el sector empresarial o financer, però sí una part més que representativa dels grans poders econòmics espanyols; tampoc són tots els aparells de l’Estat, des dels organismes de seguretat fins als militars, però sí alguns grups gens menyspreables d’aquests que li tenen posada la proa clarament a l’Executiu de coalició.

Des de determinades instàncies del Poder Judicial —jutges i jutgesses amb noms i cognoms operant des del Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional o des de diferents Tribunals Superiors de Justícia— s’han promogut actuacions, resolucions i sentències incomprensibles o inimaginables no sols per als ignorants en matèria jurídica, sinó per a juristes de reconegut prestigi. Des del Fiscal General de l’Estat fins al germà del mateix President han patit procediments carregats d’irregularitats i executats amb una diligència insòlita. Altres, com els que afecten a l’ex-ministre Cristóbal Montoro, pel contrari, dormen als calaixos de l’Audiència Nacional. La causa contra Begoña Gómez, encara pendent de resolució, ha traspassat tots els límits esperables de la mà d’un magistrat que servirà a les facultats de dret per explicar allò que mai s’hauria de permetre en matèria processal. Aquesta voluntat de venjança i d’instrumentalització judicial ja havia quedat palesa contra els líders del procés independentista a Catalunya, els efectes penals i polítics de la qual encara continuen sense tancar-se.

En l’afany obsessiu per fer caure el Govern, qualsevol límit ètic ha saltat per l’aire. S’ha reactivat el fantasma d’ETA, s’ha agitat l’amenaça del comunisme instal·lat, diuen, a les més altes instàncies del poder polític i tots dos s’han fet servir com a munició discrecional.

Paral·lelament, amenaces directes com les de Donald Trump, que haurien d’haver provocat una vehement reacció del nacionalisme furibund de PP i VOX, han passat sense cap resposta. Fins i tot els insults directes a la sobirania o a les institucions per part de mandataris estrangers, com ara Javier Milei, han sigut aplaudits amb entusiasme en fòrums públics davant la presència d’autoritats rellevants com la mateixa Presidenta de Madrid o el President del Senat. A més, trobades institucionals com la desfilada del 12 d’octubre s’han convertit en un trist concurs per veure quin sector de l’assistència insulta amb més gravetat i menyspreu el cap de l’Executiu.

Amb tot, seria un error atribuir la situació en la que estem exclusivament a l’actuació de les dretes. La corrupció i la grolleria insultant d’alguns antics dirigents governamentals, com ara José Luis Ábalos o Santos Cerdán, han passat una factura política indiscutible i d’elevada quantia, al temps que han avergonyit l’electorat progressista. La gestió de situacions crítiques —com les fallades en la xarxa ferroviària, les apagades de subministrament o les gestions de la crisi migratòria a Ceuta— ha presentat llacunes i errors importants des del Govern de coalició, i ha demostrat, per exemple, que la qüestió migratòria requereix ser tractada com a política d’Estat i no com a munició d’enfrontament partidista, que és el que fan PP i VOX.

Davant d’aquest escenari, tanmateix, l’electorat no es pot distreure de la qüestió central que es decideix el 29N. Les organitzacions polítiques situades a l’esquerra del PSOE entonaven des de fa temps proclames a la unitat amb la mateixa intensitat que han demostrat una trista incapacitat per assolir-la. Alguns dels seus i les seues dirigents semblen viure en una realitat paral·lela, aliens als auguris d’unes enquestes que els poden convertir en extra-parlamentaris.

Els mateixos Monty Python haurien trobat en aquest espai una font inesgotable d’inspiració per actualitzar la famosa seqüència de La vida de Brian sobre la fragmentació de les faccions partidàries. Tanmateix, amb aquests vímets cal fer la cistella; no n’hi ha d’altres.

És per això que resulta d’una urgència extraordinària que l’electorat progressista interioritze de manera conseqüent que els drets dels que gaudim no són conquestes irreversibles ni intocables. Cal repassar fredament tot el que està en joc. Una eventual suma parlamentària entre el PP i VOX suposarà l’acord automàtic per derogar o retallar lleis com la de l’avortament o la de la mort digna, i amenaçarà de manera directa els drets de minories vulnerables i aplicarà polítiques migratòries obertament contràries a la legislació europea i a la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.

Així mateix, s’actuarà de manera sistemàtica contra la sanitat i l’educació públiques, es redibuixarà el sistema de pensions, s’actuarà en contra de la defensa sindical dels treballadors i es reduirà l’atenció a la dependència i a la cooperació internacional. Tot el que siga factible transferir al sector privat serà transferit.

Per al camp de la cultura i la creació artística ja hem tingut senyals de per on podria anar un hipotètic govern presidit per Feijóo, amb Abascal com a ministre de rellevància. Els valencians, com altres pobles d’Espanya, tenim bona prova d’allò de l’exigència d’una cultura blanca, folklòrica i pobletana. També sabem què significa l’acusació d’adoctrinament a mestres i professors i professores. En qualsevol cas, tractaran acabar amb qualsevol expressió creativa i crítica; tractaran de domesticar els i les professionals i d’instal·lar l’autocensura per tal de no despertar l’acció sancionadora o venjativa dels poders en mans d’aquestes dretes autoritàries.

Bona part de l’electorat, i especialment aquells joves que s’hagen deixat seduir per relats fantasiosos sobre el nostre passat recent, segurament despertaran quan l’abast de les mesures implantades ja els afecte d’una forma que ara no són capaços ni tan sols d’imaginar.

En conclusió, el 29 de novembre no estem davant d’una votació legislativa convencional. L’electorat ha de decidir si vol continuar construint una societat democràtica amb totes les seues imperfeccions i necessitats de millora, o si prefereix creuar la línia i avançar cap a un model selvàtic d’imposició i desemparament, que és en realitat el que ofereix el trumpisme espanyol. Es decideix entre romandre al segle XXI o retrocedir cap a una versió actualitzada d’aquella època fosca, trista i cruel que les generacions de més edat encara recorden perfectament.

Cinisme, menyspreu, aversió, fàstic.

Sé què és cinisme, conec el significat de la paraula, però després de llegir la columna d'Alfons Cervera a Levante-EMV tire de diccionari per repassar les distintes accepcions. Tot el repertori de paraules relacionades amb el mot cinisme són negatives. Desvergonya, mentida, impudència, obscenitat, grolleria, afectació... Està clar perquè cinisme és una paraula que em genera rebuig, una paraula bruta. Encara em reafirme més en comprovar quins són els antònims del mot: sinceritat, noblesa.

D'això parla Cervera hui. Ho connecta amb la seua aversió a volar i la seua coneguda i dilatada relació amb el ferrocarril. Efectivament, parlar hui de trens és dur a la conversa els darrers accidents de l'AVE a Andalusia, especialment el darrer, que s'ha produït pràcticament en paral·lel amb la campanya electoral que ens durà a les urnes el proper 29N.

En un país normal, convencional, una tragèdia així hauria provocat el dol generalitzat també entre els responsables partidaris. Respecte per les víctimes, demandes als tècnics de causes i solucions i exigències als qui tenen les responsabilitats de gestionar el servei del ferrocarril. A Espanya això és impossible i no sé si veuré el dia en el qual alguna cosa així passe. A aquest país el que ha aparegut, una vegada més, ha sigut, desvergonya, mentida, impudència, obscenitat, grolleria i afectació. La sinceritat i la noblesa ni estan ni se les espera.

Cap sorpresa per les intervencions d'Abascal, qui ha parlat d'Óscar Muerte; ni d'eixos periodistes que han demanat al ministre que es suïcide.

Tanmateix, segurament per la meua joventut i manca d'experiència pròpia de l’edat, si m'han sorprès altres posicionaments, altres manifestacions de polítics en exercici. No em cal recordar Trillo, Álvarez Cascos, Ana Pastor o el mateix Rajoy. Què dir de Feijóo, d'Ayuso o de Pérez Llorca? Les 7.291 víctimes de la pandèmia en les residències de Madrid no signifiquen res per a ells? Les 235 víctimes de la DANA valenciana de 2024, tampoc?

¿De quina pasta estan fetes aquestes persones, quin líquid corre per les seues venes, quina substància fan servir per a dormir? ¿De quin material està fet el seu rostre perquè els músculs facials no estallen quan diuen coses com les que han dit a propòsit de la darrera tragèdia o d'aquelles de les que van ser els màxims responsables?

No sóc capaç de posar-li nom a la reacció que aquestes persones em provoquen. De nou tot el repertori de mots que associe a cinisme em venen al cap. Però, no en tinc suficient. Se'm queden curts, són insuficients. Què em falta, em pregunte. Li pegue un parell de voltes a la demanda i trobe paraules com ara menyspreu, aversió, fàstic.

Deixem-ho ahi. És així com em sent. Això em provoca eixe cinisme extrem, el que exhibeixen les persones citades, un mur infranquejable on la decència ciutadana xoca sistemàticament contra el formigó armat de la seua indecència.

El tsunami demòcrata als EUA i el mirall del 29 de novembre

Ahir vaig publicar un article al diari Levante-EMV, i ara publique eixe text a aquest bloc. 

Malgrat les insuficiències de la democràcia com a sistema polític en aquests darrers anys, en cosa de dies els demòcrates hem rebut excel·lents notícies a escala internacional. Les més cridaneres: la victòria de Lula da Silva a les eleccions brasileres i la rotunda derrota de Donald Trump en les eleccions de mig mandat als Estats Units. Aquests resultats constaten que una majoria ciutadana en tots dos països ha considerat que, tot i els problemes i les mancances, la democràcia és el règim polític que millor resol qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l'Estat i com s’aborden i resolen els conflictes inherents a qualsevol agrupació humana.

Eixa resolució dels conflictes, els dissensos i les contraposicions s'aborden des de la sobirania popular, l'Estat de dret, les eleccions lliures, les llibertats públiques, la igualtat dels ciutadans davant la llei, la solució pacífica dels conflictes i el control legítim de la violència. Paral·lelament, la democràcia ha d'assegurar els principis de la majoria, el respecte a les minories i la separació de poders de l'Estat.

Si Lula da Silva va obtenir la victòria al Brasil, va ser perquè una majoria de votants va considerar que el vell líder assegurava la continuïtat del sistema democràtic enfront del projecte il·liberal i autoritari que encapçalava Flavio Bolsonaro. Als Estats Units, la ciutadania que ha donat la victòria als candidats demòcrates a la Cambra de Representants i al Senat ha rebutjat de ple el populisme d’extrema dreta de Donald Trump, un president incompatible amb la igualtat davant la llei i la separació de poders.

Això mateix es va reflectir dies arrere també a Sèrbia, on la coalició opositora de la Llista Estudiantil va aconseguir una victòria històrica per posar fi al domini de la formació nacionalista i populista de dretes de l'expresident Aleksandar Vučić.

Han estat tres mostres contundents de què encara hi ha vida democràtica al planeta. El populisme il·liberal —patrimoni de l'extrema dreta internacional i d'algunes dretes convencionals a diversos països europeus i a l'Amèrica Llatina— viu aquests dies hores baixes. No per això les campanes d'Occident han de tocar a glòria; els demòcrates hem guanyat unes batalles, però només això. Ara bé, aquests èxits han escrit dues idees negre sobre blanc: primera, que el corrent de fatalisme que intentava convèncer-nos que no hi havia res a fer contra l'onada il·liberal estava profundament equivocat; segona, que els demòcrates no sols podem fer-li front, sinó que podem vèncer-la.

A Espanya ja hem entrat en la recta final de les eleccions legislatives, i estem veient el que anuncien els aliats hispans de Trump, de Bolsonaro i de Vučić en cas de victòria el proper 29 de novembre. Més enllà de les grolleries, les mentides, els insults, les amenaces, la deslegitimació i la deshumanització constant envers els seus adversaris, el PP de Feijóo i el Vox d'Abascal ens estan avisant, tot i que amb sordina, de les mesures que implantaran si governen. Encara més, ens estan diguent sense ruboritzar-se com mediatitzaran el sistema democràtic espanyol.

No sols faran servir la moto-serra contra la sanitat i l'escola pública; no sols atacaran el sistema de pensions; no sols entraran amb llançaflames en la ràdio i televisió pública; no sols retallaran drets fonamentals en matèria d'avortament o eutanàsia; sinó que treballaran activament en contra de tres pilars democràtics fonamentals: la separació de poders, els drets de les minories i la pròpia igualtat de les persones davant la llei.

Volen la majoria absoluta per a lligar de mans el Tribunal Constitucional i altres alts organismes judicials; volen implantar el que anomenen la "prioritat nacional" per fracturar la ciutadania segons el seu origen o el color de la pell; volen fer malbé la igualtat davant la llei en sintonia amb l'eliminació de drets, com ara el de vot, i la discriminació de col·lectius vulnerables.

Al Brasil, a Sèrbia i als Estats Units s’han guanyat tres batalles crucials en defensa de la democràcia com a sistema d'organització social. Aviat, el proper 29 de novembre, comprovarem com està la salut democràtica en Espanya.

Dos anys després, des del PP encara es burlen de les víctimes de la DANA de 2024

 

Ja han passat dos anys d'aquell terrible i inoblidable 29 d'octubre de 2024, quan el tsunami d'aigua procedent de les capçaleres dels barrancs va endur-se tot el que va trobar al seu pas, arrabassant també 234 vides. Dos anys en els quals el dolor i la ràbia de les víctimes, així com el de la gran majoria de la ciutadania, no han disminuït ni miqueta.

L'escriptor Alfons Cervera ens recorda com va viure aquella tràgica jornada i les posteriors, quan en tornar de Marsella va saber pel seu germà Claudio que no havia ni d'intentar arribar al poble. Tots tenim la nostra història particular d'aquell dia. En l'àmbit personal, si jo no haguera fet cas als avisos d'AEMET i als de la Universitat de València, m'hauria trobat inevitablement entre els centenars de vehicles que a l'hora més fatídica circulaven per la V-31, en direcció a València.

Però no és sols aquesta petita peripècia personal —més encara quan s'ha tingut la sort de no patir cap efecte directe de l'aiguada— la que ens impedeix oblidar. Som milers els qui estem fermament convençuts que, si bé els horrors materials van ser inevitables, les pèrdues humanes no ho eren. Tenim la mateixa i absoluta convicció que, si la població haguera estat advertida i alertada a temps per les autoritats competents, la xifra de víctimes mortals hauria sigut infinitament menor.

Malauradament, eixes autoritats competents encara no han tingut la decència ni la dignitat de reconèixer la seua responsabilitat, ni d'admetre que una actuació correcta i diligent hauria reduït el drama a unes dimensions notablement menors. A més, el màxim responsable d'aquella gestió nefasta, Carlos Mazón, manté encara —de iure, perquè de facto quasi ni xafa les Corts Valencianes— el seu escó. Viu com un rendista privilegiat, gaudint de casa, xofer, cotxe oficial i un alt salari que li paguem entre tots els contribuents.

És perfectament comprensible que els portaveus de les associacions de víctimes declararen ahir als mitjans de comunicació que Mazón i els seus col·legues del consell de Pérez Llorca se'n riuen d'ells i d'elles.

Efectivament, no hi ha una millor forma de definir la realitat que es constata dia a dia: el president Pérez Llorca es burla oberta i impunement de les víctimes, exactament igual que ho fan la consellera Camarero o l'alcaldessa Català. El PP com a partit polític fa burleta de les víctimes.

Tanmateix, no és sols Pérez Llorca i la secció valenciana del Partit Popular.

Ara que estem de dol i espantats per l'accident de l'AVE a Urda, a Toledo, el senyor Feijóo —líder diuen del partit— ha demanat la dimissió del ministre Óscar Puente. No és l'única veu que s'ha expressat en aquest sentit, i no entraré ara en si trobe adequada o no la petició, però crec que Feijóo se suma a la nòmina dels qui s'apunten a la burla a les víctimes de la DANA de 2024 quan exigeix amb vehemència la dimissió o el cessament de Puente per part del president Pedro Sánchez. De veritat que pot ser tanta la poca vergonya?

Dos anys després, Mazón manté l'escó i viu com un frare a Alacant; Camarero encara és consellera i cap de cartell del PP per al 29N; i Feijóo explica que les responsabilitats polítiques són «exigibles» i «imprescindibles» des del punt de vista ètic i moral, tot recalcant que no es pot esperar a que finalitze la investigació administrativa o judicial per assumir-les.

Aquest és el punt de coherència i de decència del senyor Feijóo. Un gran expert en ètica i en moral, no cap dubte.

Entrevista a Massa Crítica Safor.

Fa uns dies, Massa Crítica va publicar una entrevista en la que van demanar-me opinió sobre tot un seguit de qüestions d'actualitat de la geopolítica actual, de la més pròxima a la més llunyana. He pensat que és bona idea fer un enllaç des del meu bloc al web de Massa Crítica Safor. 

Les fotografies que il·lustren l'entrevista no són precisament actuals. Com a broma d'amics, els responsables del web van acompanyar les meues respostes a les diverses qüestions amb unes fotos que ja tenen uns anys; és a dir que no responen, precisament, a la meua imatge actual. Una d'elles és la que acompanya aquest post. 

La veritat és que les fotografies són testimoniatges que qui som i de com vam ser. I som, clar està, una projecció de com vam ser. A més del rastre temporal, en aquest cas, ens han permés fer unes bromes ben divertides. Gràcies, doncs, als amics i amigues de Massa Crítica Safor. 

L'enllaç a l'entrevista també ací. 

Fem com a Brasil. Apleguem-nos tots i totes els i les demòcrates.

Es preguntava Alfons Cervera a la seua columna dominical, a Levante-EMV, què faran PP i VOX cas de no guanyar les eleccions, com esperen i les enquestes els animen.

Imagine que muntar la mundial, encara que confie que no arriben a emular Trump i assaltar el Parlament, o Jair Bolsonaro i intentar una intervenció militar.

Per cert, que hui n'hi ha eleccions a Brasil i estic amb el cap en aquell país amic, més que preocupat perquè la ultradreta encapçalada pel fill de Bolsonaro guanye i aquell immens i poderós país caiga en mans de les forces obscures que apadrina l'actual ocupant de la Casa Blanca a Washington.

El meu amic, l'historiador brasiler Alberto Aggio escrivia ahir: "Estem davant d'un risc d'una contra-revolució reaccionària, conduïda pel bolsonarisme, que amenaça aprimar progressivament les nostres institucions i els nostres drets democràtics. És l'hora de reunir les forces democràtiques, d'esquerra a dreta, per a defendre la Constitució i impedir que un projecte autoritari comprometa el futur de la democràcia brasilera".

Canvieu on diu Brasil i poseu Espanya, i la reflexió del meu amic és completament vàlida.

És per això que, com diu Alfons Cervera, més enllà que algunes esquerres hagen posat de forma incomprensible les seues particularitats per davant dels interessos generals, malgrat tot, "claro que iremos a votar -ojalá que masivamente- para que este país no sea uno más de los del odio".

Si algú ho dubtava, Abascal i Feijóo tenen dos interessos declarats: un, enviar Pedro Sánchez a una galaxia llunyana, si poden; dos, fer retrocedir Espanya dècades arrere. Si algú ho dubtava, dic, que busque l'entrevista que Aimar Bretos li va fer a Feijóo en la Cadena SER aquesta setmana. Ni una mesura positiva per a la majoria ciutadana, ni en habitatge, ni en pensions, ni en salaris..., ans al contrari. Reformes regressives o anul·lacions en drets fonamentals com ara l'avortament, la igualtat o l'eutanàsia.

El PPVOX no sols vol introduir totes les mesures possibles que ens acosten al capitalisme selvàtic que promouen Trump, Milei i les extremes dretes europees i llatinoamericanes; també volen imposar-nos les seues creences i la seua moral d'altres dècades passades, i ho volen fer amb crueltat, fent patir fins i tot en els dies finals de la vida.

Després la visita d'eixe compendi de patologies mentals que és Javier Milei, rebut per Ayuso amb abraçades, Felipe González va dir que si Milei vinguera quinze vegades, Sánchez podria tornar a guanyar. Jo afegiria que si Felipe González continua repetint-nos a martellades que ell votarà en blanc, això també donarà impuls al PSOE i als partits a la seua esquerra.

A més, si Feijóo continua donant entrevistes com les de la SER, encara pujaran més les possibilitats de mantindre un govern de progrés.

El candidat del PP és tan fluix, tan poca cosa que fa por que poguera ser President del govern de les Espanyes. Tan pobre és l'ideari de l'home que va dir que com no va a ser feminista si va criar-se en una casa amb majoria de dones [sic]. Com algú ha apuntat, en la propera entrevista ens dirà que no és racista perquè té un amic negre, ni homòfob perquè té un amic gai.

El que els demòcrates hem de fer el proper 29 de novembre és, ni més ni menys, tornant a les paraules del meu amic Alberto Aggio, impedir que un projecte autoritari com el de PPVOX comprometa el futur de la democràcia espanyola. Està al nostre abast, està en les nostres mans, no sols de la gent d'esquerres, senzillament de tots i totes els i les demòcrates.

Un editorial que no esperava.

Aquest post ha tingut diverses versions. La que ara puge al meu bloc és la darrera, tal i com ha estat publicada al diari Levante-EMV. El post és molt crític amb una editorial de Prensa Ibérica publicat el passat dia 19. És per això que la peça finalitza amb una idea que em sembla important: "Està bé que això es puga dir al mateix diari".

Levante-EMV és la meua capçalera de referència entre la premsa valenciana; és un diari del que soc subscriptor i m’honora publicar de tant en tant a les seues pàgines. A més, en ell escriuen de forma regular persones a les que respecte i estime, com ara, sense ser exhaustiu, Alfons Cervera o Joan Romero. També valore molt a periodistes de la casa, com ara Alfons Garcia Giner o Isabel Olmos, per citar-ne dos.

És un diari, doncs, amb el que puc coincidir més o menys pel que fa a la seua línia editorial, que n’hi ha dies i dies, en el que trobe informació i opinió de qualitat que m’arrela a la meua terra. Ho explique perquè és necessari saber-ho per a entendre l’impacte d’un editorial publicat el passat dia 19, sota el títol “Feijóo enseña su cara más centrada”.

Més enllà de la vulnerabilitat del titular [si mostra la cara més centrada és perquè ne té altres que no ho són; mala cosa], en llegir-la primer i en fer-li una pensada després vaig concloure que la peça, dedicada a mostrar al lector un retrat més que amable del líder del Partit Popular, havia d’haver incorporat dalt del tot un advertiment: publicitat. Publicitat i, encara més, enganyosa.

Disseccione la peça i trobe una primera part referida al perfil polític de Feijóo, i es diu que la seua línia és “moderada i centrista”, d’un centrisme -s’afirma- com el que va fer servir a Galicia. A qualsevol cosa li direm centrisme en aquesta època que vivim, però l’editorialista va massa lluny atés el que sabem d’aquella època galega. Que li pregunten als treballadors de la televisió autòctona, als ensenyants i als sanitaris del sector públic, per exemple, com era el centrisme de Feijóo. Que pregunten a la Galícia progressista com funcionen las baronies provincials del PP a aquella terra.

El redactor de l’editorial diu que el líder del PP ha hagut de compaginar aquest perfil moderat amb els pactes autonòmics amb Vox, la qual cosa ha permès governar el PP i evitar posicions més radicals. Que li pregunten als electors valencians, també als del PP, si compaginar no significa -primer Mazón i després Pérez Llorca- acceptar tot el que Vox els exigeix.

Segons l’editorial, com el PSOE, el PP és dels partits europeus que millor resisteixen l'empenta del populisme des del centre-dreta (?). Serà empassant-se la “prioridad nacional”, per exemple. Serà diguent amén a tot el que té a veure amb educació i cultura, per exemple. Serà posant bona cara a la limitació de drets fonamentals. Serà canviant violència de gènere per intra-familiar, etc., etc. Si això és resistir, caldria proposar una nova accepció del verb resistir a la RAE.

Pel que fa al programa electoral, l’editorial diu que està inspirat en el consens i el sentit comú, amb propostes que podria assumir el PSOE, com ara el manteniment de les pensions. Està clar que l’editorialista no coneix les declaracions reiterades de Juan Bravo o d’Ester Muñoz. Les pensions són intocables, repeteix com un automata el líder del PP després de la que va organitzar-se quan Muñoz va dir que el sistema de pensions “anava a petar”. No, no, les pensions són intocables..., “si la economia va bé”, va matisar Bravo.

Una altra coincidència amb el PSOE, segons l’editorial: Feijóo està per la lluita contra el canvi climàtic però sense perjudicar l’economia. Ah, que interessant, pot pensar el lector. Molta sensibilitat pel que fa a les polítiques mediambientals, però subordinada sempre al que diga la CEOE i l’IBEX 35, que ja sabem que són de Greenpeace.

Tanmateix, un dels moments al·lucinants de l’editorial és en el que es parla de la política migratòria. Feijóo va més enllà del centrisme: és un home homologable a la socialdemocràcia danesa. A veure si va a ser que el líder gallec no és una mena de socialdemòcrata nòrdic “porque no quiere”.

I de l’habitatge, què proposa el centrista Feijóo? Doncs recuperar la seguretat jurídica, i segurament per això li ha encomanat a Xavier Albiol que, en guanyar les eleccions, s’encarregue dels okupes manu militari, com és marca de la casa a Badalona. A més, anuncia que construirà (?) un milió d'habitatges en quatre anys per a augmentar l'oferta de lloguer (?). Ja poden, doncs, acabar-se les acampades, les manifestacions i els anti-desnonaments. Assumpte resolt.

I en matèria fiscal que farà? Doncs un parell de coses que a l’editorialista li semblen dues idees brillants: baixar l’IRPF i pujar l’IVA. Això es diu política fiscal progressiva, sí senyor. Baixar la càrrega a les rendes més altes i pujar l’impost més injust de tots els impostos, els que paguem rics i pobres com a bons germans.

Què va a fer Feijóo en la cursa electoral, es pregunta l’editorial. Doncs “no perdre el perfil centrista”. Per què? Doncs perquè Pedro Sánchez l’acusa de ser de dreta pura i dura i així mobilitza el seu electoral. Què no estarà a l’abast de la perfídia de l’actual líder socialista?

Per tancar la peça, l’editorialista assenyala dos perills: que un creixement de Vox debilite Feijóo, o que faça promeses en campanya que després no puga acomplir. Per la segona no hauria de preocupar-se, que el personal encara recorda Rajoy i està curat d’espant. Quant a que Vox puge molt, doncs eixe si que és un perill, però sols relatiu. Ja sabem el que faria Feijóo: com Guardiola a Extremadura, Mañueco a Castella i Lleó, o Pérez Llorca a València. Efectivament, governar amb el programa de Vox.

Conclusió: s’ha publicat un editorial irrespectuós amb la intel·ligència dels lectors del diari Levante-EMV. Està bé que això es puga dir al mateix diari.