Fa un temps, quatre o cinc anys, vaig assistir a una manifestació en la que protestàvem contra o exigíem no recorde exactament què. M’acompanyava un amic que poc abans havia arribat d’un país que encara hui pateix una dictadura fortament repressiva. Caminàvem en determinat moment flanquejats per uns policies de la brigada d’anti-avalots, tan grans com solen ser i proveïts de les proteccions aparatoses que gasten. El meu amic no deia res, però jo sabia que estava passant-ho mal. En un moment determinat, a pocs metres d’un grup de policies, un grapat d’individus, joves en la seua majoria, va començar a insultar-los greument, dedicant una atenció especial a referir-se a les mares dels agents.
Escriure en l'aire 2ª Època
divendres, 20 de novembre del 2026
Policia i qualitat de la democràcia
Fa un temps, quatre o cinc anys, vaig assistir a una manifestació en la que protestàvem contra o exigíem no recorde exactament què. M’acompanyava un amic que poc abans havia arribat d’un país que encara hui pateix una dictadura fortament repressiva. Caminàvem en determinat moment flanquejats per uns policies de la brigada d’anti-avalots, tan grans com solen ser i proveïts de les proteccions aparatoses que gasten. El meu amic no deia res, però jo sabia que estava passant-ho mal. En un moment determinat, a pocs metres d’un grup de policies, un grapat d’individus, joves en la seua majoria, va començar a insultar-los greument, dedicant una atenció especial a referir-se a les mares dels agents.
dimarts, 17 de novembre del 2026
Entre el soroll i la dignitat: la cruïlla social del 29N
Alfons Cervera escrivia ahir diumenge sobre la vaga general, la vivenda, les pensions i la salut de la nostra democràcia, i no puc estar-hi més d’acord. És cert que la vaga va ser, com no podia ser d’una altra manera, desigual. No cal estendre's massa explicant com és l’escenari laboral en l’Espanya actual, marcat per la precarietat i la fragmentació. Tanmateix, resulta indiscutible que la massivitat de les manifestacions de la vesprada va posar negre sobre blanc que la vivenda, els baixos salaris i les pensions són tres problemes gegants de la nostra societat. Fins i tot diria que el de la vivenda destaca per damunt de la resta amb diferència, perquè s’ha convertit en un obstacle insalvable per a milions de persones —i molt especialment per a la gent jove— a l’hora de dissenyar i desenvolupar un projecte de vida adequat, digne i autònom.
Està clar que aquestes urgències
socials són objecte d’atenció en la campanya electoral que desembocarà en el pròxim
29N. Però, en aquest escenari, em preocupa —i molt— la manera com s’està
debatent al voltant d’aquestes qüestions. Segurament, la paraula “debat” ni tan
sols siga l’adequada per a qualificar com està sent aquesta campanya.
L’esquerra, les esquerres, amb totes les seues diferències internes i els seus
matisos, proposen idees i alternatives per a donar eixida a les preocupacions
de la ciutadania. Es podrà estar més d’acord amb uns plantejaments que amb
altres, però és fàcil observar que existeix un oferiment d’actuacions
polítiques concretes als electors.
Contràriament, des de les dretes,
l’únic que trobe és soroll, consignes senzilles, apel·lacions als sentiments
més primaris i la desqualificació ad personam d’aquells que no pensen com ells.
S’està reiterant molt darrerament que el PP i VOX són cada dia formacions més
indistingibles, i no és gratuït. Davant qualsevol dels temes de què es tracte,
la resposta del PP és culpar Pedro Sánchez i els immigrants; la resposta de VOX
és culpar els immigrants i Pedro Sánchez. Ací s’acaben les propostes, i ací
s’acaba el debat.
Fa uns dies vaig veure el nebot de
Rodrigo Rato, el tal Figueredo, en un debat televisiu i no vaig poder evitar
preguntar-me que, si aquest home és el més format en VOX per a parlar
d’economia, com serà la resta de la direcció d’eixe partit. Al seu tomb,
Santiago Abascal, el líder suprem, és un home que confessa obertament no saber
de res. Ni de vivenda, ni de pensions, ni de salaris. Per no saber, no sap ni
què pensa del franquisme. Té molt clar que Pedro Sánchez és un dictador
diabòlic, però de Franco que no li’n pregunten, que d'això no en sap. La resta
de qualsevol entrevista o intervenció seua consisteix a pegar-li voltes a eixa
derivació de responsabilitat: en la mesura que no en sap, no ha de donar respostes
ni assumir cap compromís. Excepte en un únic tema: la immigració. Tot el que
VOX i Abascal proposen és fer fora aquells que no tinguen vuit cognoms
espanyols, ni tampoc diners suficients com perquè aquest siga un detall menor.
En el cas del PP, dues figures
brillen per damunt de les altres: Alberto Núñez Feijóo i Isabel Díaz Ayuso. Per
al primer, un home tan gris com inconsistent i mancat d’idees pròpies, els set
milions de l’àtic de la segona no són res. Pecata
minuta. Quant a Ayuso, què es pot dir sobre ella que no estiga ja més que
dit? En què queda qualsevol intervenció d’aquesta senyora si n’eliminem els
insults, les desqualificacions i la xuleria? En absolutament res. Tant se val
que parle a l’Assemblea de Madrid, que en un míting o en una entrevista a la
premsa amiga: ni una proposta, ni una idea, ni una reflexió. Només insults i
amenaces amb eixe to xulesc que caricaturitza la parla madrilenya.
Em negue a pensar que persones
així, persones que representen els partits de les dretes, puguen guanyar el 29N.
Està clar que ells volen portar el combat al terreny purament emocional, fins i
tot irracional. No volen parlar, no volen raonar, no volen aportar solucions;
només volen enderrocar, desmuntar i destruir. Al remat és la consigna de
sempre: “Que se hunda España, que ya la
levantaremos nosotros”. Al preu que calga, enfonsar el país i la immensa
majoria dels qui l’habitem. Així són, i sembla mentida que una part d’eixa
mateixa majoria els vote. Els corders votant pel llop. Doncs no, em negue a
acceptar-ho, perquè jo, com Alfons Cervera, també vull viure amb dignitat.
diumenge, 15 de novembre del 2026
No ens trobem davant d’unes eleccions generals més.
El passat dia 10, aquest text va ser publicat al web de Massa Crítica Safor.
A mesura que ens acostem a la cita amb les urnes del proper 29 de novembre, la realitat es palesa d’una manera incontestable: no ens trobem davant d’unes eleccions generals més. Cal que assumim la rellevància d’aquesta convocatòria extraordinària i actuem en conseqüència.
L’escenari polític actual arriba extremadament tensat per una estratègia de confrontació persistent que, des de l’endemà mateix de la moció de censura que va fer fora Rajoy de La Moncloa, ha anat in crescendo per part del bloc reaccionari del PP i VOX, cada dia més difícils de distingir en les seues formes i discursos.
Aquest escalfament de la caldera mediàtica i partidària ha creuat totes les línies roges imaginables. S’han perdut les normes més elementals de respecte per l’adversari polític, desenvolupant una escalada verbal en la que els insults i les desqualificacions van incorporar ràpidament la deshumanització de l’adversari, en particular la del President del Govern. Especialment des que la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, va informar-nos de la seua peculiar «addicció a la fruita» o des que l’expresident José María Aznar va llançar la consigna de «qui puga fer, que faça», es va obrir una autèntica barra lliure de setge contra Sánchez i contra tots aquells que li donen suport.
Aquesta pressió asfixiant no prové d’un únic actor, sinó d’una trama complexa i ben articulada. No es tracta de la judicatura en el seu conjunt, però sí d’una bona part de la cúpula judicial; no és la totalitat de la premsa, la ràdio i la televisió, però sí d’una fracció majoritària dels mitjans tradicionals i també dels digitals; no és tot el sector empresarial o financer, però sí una part més que representativa dels grans poders econòmics espanyols; tampoc són tots els aparells de l’Estat, des dels organismes de seguretat fins als militars, però sí alguns grups gens menyspreables d’aquests que li tenen posada la proa clarament a l’Executiu de coalició.
Des de determinades instàncies del Poder Judicial —jutges i jutgesses amb noms i cognoms operant des del Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional o des de diferents Tribunals Superiors de Justícia— s’han promogut actuacions, resolucions i sentències incomprensibles o inimaginables no sols per als ignorants en matèria jurídica, sinó per a juristes de reconegut prestigi. Des del Fiscal General de l’Estat fins al germà del mateix President han patit procediments carregats d’irregularitats i executats amb una diligència insòlita. Altres, com els que afecten a l’ex-ministre Cristóbal Montoro, pel contrari, dormen als calaixos de l’Audiència Nacional. La causa contra Begoña Gómez, encara pendent de resolució, ha traspassat tots els límits esperables de la mà d’un magistrat que servirà a les facultats de dret per explicar allò que mai s’hauria de permetre en matèria processal. Aquesta voluntat de venjança i d’instrumentalització judicial ja havia quedat palesa contra els líders del procés independentista a Catalunya, els efectes penals i polítics de la qual encara continuen sense tancar-se.
En l’afany obsessiu per fer caure el Govern, qualsevol límit ètic ha saltat per l’aire. S’ha reactivat el fantasma d’ETA, s’ha agitat l’amenaça del comunisme instal·lat, diuen, a les més altes instàncies del poder polític i tots dos s’han fet servir com a munició discrecional.
Paral·lelament, amenaces directes com les de Donald Trump, que haurien d’haver provocat una vehement reacció del nacionalisme furibund de PP i VOX, han passat sense cap resposta. Fins i tot els insults directes a la sobirania o a les institucions per part de mandataris estrangers, com ara Javier Milei, han sigut aplaudits amb entusiasme en fòrums públics davant la presència d’autoritats rellevants com la mateixa Presidenta de Madrid o el President del Senat. A més, trobades institucionals com la desfilada del 12 d’octubre s’han convertit en un trist concurs per veure quin sector de l’assistència insulta amb més gravetat i menyspreu el cap de l’Executiu.
Amb tot, seria un error atribuir la situació en la que estem exclusivament a l’actuació de les dretes. La corrupció i la grolleria insultant d’alguns antics dirigents governamentals, com ara José Luis Ábalos o Santos Cerdán, han passat una factura política indiscutible i d’elevada quantia, al temps que han avergonyit l’electorat progressista. La gestió de situacions crítiques —com les fallades en la xarxa ferroviària, les apagades de subministrament o les gestions de la crisi migratòria a Ceuta— ha presentat llacunes i errors importants des del Govern de coalició, i ha demostrat, per exemple, que la qüestió migratòria requereix ser tractada com a política d’Estat i no com a munició d’enfrontament partidista, que és el que fan PP i VOX.
Davant d’aquest escenari, tanmateix, l’electorat no es pot distreure de la qüestió central que es decideix el 29N. Les organitzacions polítiques situades a l’esquerra del PSOE entonaven des de fa temps proclames a la unitat amb la mateixa intensitat que han demostrat una trista incapacitat per assolir-la. Alguns dels seus i les seues dirigents semblen viure en una realitat paral·lela, aliens als auguris d’unes enquestes que els poden convertir en extra-parlamentaris.
Els mateixos Monty Python haurien trobat en aquest espai una font inesgotable d’inspiració per actualitzar la famosa seqüència de La vida de Brian sobre la fragmentació de les faccions partidàries. Tanmateix, amb aquests vímets cal fer la cistella; no n’hi ha d’altres.
És per això que resulta d’una urgència extraordinària que l’electorat progressista interioritze de manera conseqüent que els drets dels que gaudim no són conquestes irreversibles ni intocables. Cal repassar fredament tot el que està en joc. Una eventual suma parlamentària entre el PP i VOX suposarà l’acord automàtic per derogar o retallar lleis com la de l’avortament o la de la mort digna, i amenaçarà de manera directa els drets de minories vulnerables i aplicarà polítiques migratòries obertament contràries a la legislació europea i a la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.
Així mateix, s’actuarà de manera sistemàtica contra la sanitat i l’educació públiques, es redibuixarà el sistema de pensions, s’actuarà en contra de la defensa sindical dels treballadors i es reduirà l’atenció a la dependència i a la cooperació internacional. Tot el que siga factible transferir al sector privat serà transferit.
Per al camp de la cultura i la creació artística ja hem tingut senyals de per on podria anar un hipotètic govern presidit per Feijóo, amb Abascal com a ministre de rellevància. Els valencians, com altres pobles d’Espanya, tenim bona prova d’allò de l’exigència d’una cultura blanca, folklòrica i pobletana. També sabem què significa l’acusació d’adoctrinament a mestres i professors i professores. En qualsevol cas, tractaran acabar amb qualsevol expressió creativa i crítica; tractaran de domesticar els i les professionals i d’instal·lar l’autocensura per tal de no despertar l’acció sancionadora o venjativa dels poders en mans d’aquestes dretes autoritàries.
Bona part de l’electorat, i especialment aquells joves que s’hagen deixat seduir per relats fantasiosos sobre el nostre passat recent, segurament despertaran quan l’abast de les mesures implantades ja els afecte d’una forma que ara no són capaços ni tan sols d’imaginar.
En conclusió, el 29 de novembre no estem davant d’una votació legislativa convencional. L’electorat ha de decidir si vol continuar construint una societat democràtica amb totes les seues imperfeccions i necessitats de millora, o si prefereix creuar la línia i avançar cap a un model selvàtic d’imposició i desemparament, que és en realitat el que ofereix el trumpisme espanyol. Es decideix entre romandre al segle XXI o retrocedir cap a una versió actualitzada d’aquella època fosca, trista i cruel que les generacions de més edat encara recorden perfectament.
dilluns, 9 de novembre del 2026
Cinisme, menyspreu, aversió, fàstic.
Sé què és cinisme, conec el significat de la paraula, però després de llegir la columna d'Alfons Cervera a Levante-EMV tire de diccionari per repassar les distintes accepcions. Tot el repertori de paraules relacionades amb el mot cinisme són negatives. Desvergonya, mentida, impudència, obscenitat, grolleria, afectació... Està clar perquè cinisme és una paraula que em genera rebuig, una paraula bruta. Encara em reafirme més en comprovar quins són els antònims del mot: sinceritat, noblesa.
divendres, 6 de novembre del 2026
El tsunami demòcrata als EUA i el mirall del 29 de novembre
Ahir vaig publicar un article al diari Levante-EMV, i ara publique eixe text a aquest bloc.
Malgrat les insuficiències de la democràcia com a sistema polític en aquests darrers anys, en cosa de dies els demòcrates hem rebut excel·lents notícies a escala internacional. Les més cridaneres: la victòria de Lula da Silva a les eleccions brasileres i la rotunda derrota de Donald Trump en les eleccions de mig mandat als Estats Units. Aquests resultats constaten que una majoria ciutadana en tots dos països ha considerat que, tot i els problemes i les mancances, la democràcia és el règim polític que millor resol qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l'Estat i com s’aborden i resolen els conflictes inherents a qualsevol agrupació humana.
Eixa resolució dels conflictes, els dissensos i les contraposicions s'aborden des de la sobirania popular, l'Estat de dret, les eleccions lliures, les llibertats públiques, la igualtat dels ciutadans davant la llei, la solució pacífica dels conflictes i el control legítim de la violència. Paral·lelament, la democràcia ha d'assegurar els principis de la majoria, el respecte a les minories i la separació de poders de l'Estat.
Si Lula da Silva va obtenir la victòria al Brasil, va ser perquè una majoria de votants va considerar que el vell líder assegurava la continuïtat del sistema democràtic enfront del projecte il·liberal i autoritari que encapçalava Flavio Bolsonaro. Als Estats Units, la ciutadania que ha donat la victòria als candidats demòcrates a la Cambra de Representants i al Senat ha rebutjat de ple el populisme d’extrema dreta de Donald Trump, un president incompatible amb la igualtat davant la llei i la separació de poders.
Això mateix es va reflectir dies arrere també a Sèrbia, on la coalició opositora de la Llista Estudiantil va aconseguir una victòria històrica per posar fi al domini de la formació nacionalista i populista de dretes de l'expresident Aleksandar Vučić.
Han estat tres mostres contundents de què encara hi ha vida democràtica al planeta. El populisme il·liberal —patrimoni de l'extrema dreta internacional i d'algunes dretes convencionals a diversos països europeus i a l'Amèrica Llatina— viu aquests dies hores baixes. No per això les campanes d'Occident han de tocar a glòria; els demòcrates hem guanyat unes batalles, però només això. Ara bé, aquests èxits han escrit dues idees negre sobre blanc: primera, que el corrent de fatalisme que intentava convèncer-nos que no hi havia res a fer contra l'onada il·liberal estava profundament equivocat; segona, que els demòcrates no sols podem fer-li front, sinó que podem vèncer-la.
A Espanya ja hem entrat en la recta final de les eleccions legislatives, i estem veient el que anuncien els aliats hispans de Trump, de Bolsonaro i de Vučić en cas de victòria el proper 29 de novembre. Més enllà de les grolleries, les mentides, els insults, les amenaces, la deslegitimació i la deshumanització constant envers els seus adversaris, el PP de Feijóo i el Vox d'Abascal ens estan avisant, tot i que amb sordina, de les mesures que implantaran si governen. Encara més, ens estan diguent sense ruboritzar-se com mediatitzaran el sistema democràtic espanyol.
No sols faran servir la moto-serra contra la sanitat i l'escola pública; no sols atacaran el sistema de pensions; no sols entraran amb llançaflames en la ràdio i televisió pública; no sols retallaran drets fonamentals en matèria d'avortament o eutanàsia; sinó que treballaran activament en contra de tres pilars democràtics fonamentals: la separació de poders, els drets de les minories i la pròpia igualtat de les persones davant la llei.
Volen la majoria absoluta per a lligar de mans el Tribunal Constitucional i altres alts organismes judicials; volen implantar el que anomenen la "prioritat nacional" per fracturar la ciutadania segons el seu origen o el color de la pell; volen fer malbé la igualtat davant la llei en sintonia amb l'eliminació de drets, com ara el de vot, i la discriminació de col·lectius vulnerables.
Al Brasil, a Sèrbia i als Estats Units s’han guanyat tres batalles crucials en defensa de la democràcia com a sistema d'organització social. Aviat, el proper 29 de novembre, comprovarem com està la salut democràtica en Espanya.
dimarts, 3 de novembre del 2026
Dos anys després, des del PP encara es burlen de les víctimes de la DANA de 2024
Ja han passat dos anys d'aquell terrible i inoblidable 29 d'octubre de 2024, quan el tsunami d'aigua procedent de les capçaleres dels barrancs va endur-se tot el que va trobar al seu pas, arrabassant també 234 vides. Dos anys en els quals el dolor i la ràbia de les víctimes, així com el de la gran majoria de la ciutadania, no han disminuït ni miqueta.
diumenge, 1 de novembre del 2026
Entrevista a Massa Crítica Safor.
Fa uns dies, Massa Crítica va publicar una entrevista en la que van demanar-me opinió sobre tot un seguit de qüestions d'actualitat de la geopolítica actual, de la més pròxima a la més llunyana. He pensat que és bona idea fer un enllaç des del meu bloc al web de Massa Crítica Safor.
Les fotografies que il·lustren l'entrevista no són precisament actuals. Com a broma d'amics, els responsables del web van acompanyar les meues respostes a les diverses qüestions amb unes fotos que ja tenen uns anys; és a dir que no responen, precisament, a la meua imatge actual. Una d'elles és la que acompanya aquest post.
La veritat és que les fotografies són testimoniatges que qui som i de com vam ser. I som, clar està, una projecció de com vam ser. A més del rastre temporal, en aquest cas, ens han permés fer unes bromes ben divertides. Gràcies, doncs, als amics i amigues de Massa Crítica Safor.
L'enllaç a l'entrevista també ací.
Policia i qualitat de la democràcia
Fa un temps, quatre o cinc anys, vaig assistir a una manifestació en la que protestàvem contra o exigíem no recorde exactament què. M’acompa...
-
Text publicat el web de Massa Crítica Safor el passat 28 de setembre Qui anant per l’autopista passa per la vora de la Vall de Tavernes ve...
-
Com de difícil és construir i com de fàcil ensorrar-ne allò construit. Vaig tindre durant deu anys una relació intensa amb la capital de ...
-
El problema de l'habitatge i els desnonaments ha tornat a instal·lar-se a les portades dels diaris i a obrir els noticiaris de ràdio i t...





