La democràcia està amenaçada, però el futur no està escrit

La imatge és de Massa Crítica Safor

Aquest article va ser publicat el passat dia 16 al web de l'Associació Cívica Massa Crítica Safor.

La democràcia, com sabem, és un règim polític que resol qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l’Estat i com es canalitzen els conflictes i les demandes socials. Tot això s’aborda des de la sobirania popular, l’Estat de dret, les eleccions lliures, les llibertats públiques, la igualtat dels ciutadans davant la llei, la solució pacífica dels conflictes i el control legítim de la violència que, entre altres coses, inclou el fet que els militars estan sotmesos al poder civil democràticament elegit.

A més, la democràcia ha d’assegurar els principis de la majoria i el respecte a les minories i la separació de poders de l’Estat. Pot donar-se en contextos socioeconòmics i culturals diversos, però és innegable que si bé els factors socials, econòmics o culturals no determinen l’existència d’un règim democràtic, no és menys cert que mentre que uns l’afavoreixen uns altres la dificulten.

Doncs bé, actualment, el sistema democràtic ha perdut qualitat arreu el món i, —causa i conseqüència—, han crescut tant els seus enemics com, encara més, el volum dels qui no senten que el propi sistema es preocupe pels seus problemes, no sols que no els resolga, sinó que ni tan sols es preocupe per ells. Les enquestes certifiquen un descrèdit de la política i de la representació partidària. Els representants polítics parlen massa d’ells i dels seus adversaris i molt poc dels problemes concrets i tangibles de bona part de la ciutadania: tot allò relacionat amb la vivenda, autèntic pal de paller del projecte de vida que bona part del jovent ha de dissenyar és, segurament, la major evidència del que diguem.

Aquesta crisi sistèmica no és, en tot cas, un problema de país, és un problema global. Des de determinades instàncies poderoses s’ha arribat a la conclusió que el capitalisme actual i la democràcia són incompatibles, i han declarat la guerra a la millor forma coneguda de, com hem dit, resoldre qui i com es governa una societat. Pretenen que no governen els elegits pels ciutadans, sinó els més forts i els més rics.

És en aquest context que hem d’entendre que l’escenari polític global està trontollant sota l’influx d’una força tel·lúrica que té el seu epicentre a la Casa Blanca. La presidència de Donald Trump ha transcendit les fronteres dels Estats Units per a convertir-se en un fenomen d’irradiació global, —anomenem-lo trumpisme— l’impacte del qual es deixa sentir de manera directa en la salut de la democràcia mundial. En la europea i, també, lògicament, a casa nostra. Sobren els exemples, de tots coneguts a poc que ens interessem pel món al que estem vivint. Allò que en un principi semblava una sèrie d’excentricitats aïllades de la política nord-americana ha esdevingut un manual d’instruccions per a la degradació de les institucions i de la convivència no sols als Estats Units i a part del continent americà, sinó també arreu del continent europeu, actuant com un autèntic catalitzador de les forces més reaccionàries. També a Espanya. També al País Valencià. Hem d’entendre què està passant al món actual si és que estem interessats en revertir els processos més nocius per a una societat com la nostra.

Les formes de la discòrdia: la mala educació com a pauta acceptada.

En primer lloc, l’efecte més immediat i visible de l’epidèmia trumpista en la política internacional se situa en el terreny de les formes. El mandatari nord-americà ha aconseguit normalitzar i potenciar la mala educació, és a dir la manca absoluta de respecte pels oponents, l’insult groller, l’amenaça explícita i la mentida més descarada com a eines legítimes en la vida política i partidària. Aquesta desqualificació permanent, junt a l’abandonament de les pautes més elementals per a la convivència han trobat un eco fidel en determinats sectors del ventall polític i mediàtic de la nostra realitat pròxima. Han sorgit imitadors i imitadores que segueixen fidelment el patró que transmeten des de Washington DC.

El debat públic a Espanya, per exemple, ha patit un procés de degradació accelerat on l’adversari ja no és un oponent amb qui confrontar projectes i veure de compaginar interessos, sinó un enemic al qual cal destruir fins i tot civilment. Les que són pautes més elementals de relació entre les persones corrents, com ara la cortesia i el reconeixement mutu, s’han vist greument erosionades per l’efecte mimètic d’un lideratge global que premia la brutalitat verbal sobre el diàleg, generant una atmosfera de polarització tòxica que dificulta qualsevol possibilitat de consens en molts assumptes que haurien de ser d’interés comú i majoritari. La vida en el planeta Terra seria, tal vegada, el més necessitat de grans acords i compromisos.

El fons de l’assalt institucional i l’agenda internacional

Més enllà de la retòrica, el fons de les polítiques trumpistes planteja una realitat que hauria estat inimaginable temps arrere. La seua estratègia de confrontació directa amb els pilars fonamentals de la democràcia nord-americana —com ara l’Administració de Justícia, el sistema electoral, la independència de la Reserva Federal, la del mateix FBI, el pes de l’opinió pública o el dels mitjans de comunicació més prestigiosos— serveix de referent per als qui, més enllà de les seues fronteres, busquen des-legitimar les institucions pròpies quan aquestes no responen als seus interessos particulars. Un eix central sobre el que pivota la nova política implementada des de Washington és el de la política migratòria, convertida en un ariet amb el què es persegueix, es colpeja i es terroritza grans contingents de població forana, alhora que es disciplina socialment l’autòctona. Qualsevol discrepància amb eixa pauta és titllada de corrupció o traïció, i col·loca als acusats sota l’etiqueta d’enemics de la pàtria i els fa objectius a neutralitzar pels patriotes autèntics.

Aquesta dinàmica es trasllada de manera inquietant a la política exterior, on les directrius de Washington dibuixen un panorama erràtic i miop, però extraordinàriament pervers. Les vulneracions continuades de les regles més bàsiques del Dret Internacional o la violació sistemàtica de la Doctrina dels Drets Humans consagrada en 1948, són probablement el dany més evident a la convivència planetària. Les guerres comercials i aranzelàries colpegen directament sectors estratègics dels països als que consideren rebels davant els seus dictàmens. El negacionisme climàtic i l’abandonament d’organismes multilaterals, com ara la sortida d’entitats vitals com l’OMS, el Tribunal Penal Internacional o la degradació a la que està sotmesa l’Organització de les Nacions Unides, mina el pes i la capacitat reguladora de tan importants institucions. L’abandó d’una política climàtica efectiva i l’oblit de la transició verda amenacen —o ja han fet malbé— acords globals imprescindibles per a la supervivència del planeta. La connivència i la inestabilitat planetària, el seguidisme i l’empara a la política genocida de Netanyahu en els atacs més brutals sobre Gaza, Cisjordània i el Líban, o els recents bombardejos contra l’Iran dels quals l’administració nord-americana tot just intenta eixir mitjançant acords d’última hora, demostren que des de la Casa Blanca es promou una política exterior al servei exclusiu, i a qualsevol preu, dels cercles financers i especulatius que envolten Trump i el seu grup.

Aquesta inestabilitat posa en perill la seguretat d’una Unió Europea sense una autèntica veu pròpia, a la que l’Administració nord-americana desqualifica i amenaça de manera freqüent, mentre es constata la voluntat manifesta del líder del moviment MAGA de replicar el seu model tot potenciant l’ascens electoral de l’extrema dreta als diversos països, i especialment a Gran Bretanya, Alemanya, França, Itàlia i també a Espanya.

La resposta europea: el futur no està escrit

Davant d’aquest tsunami autoritari i quasi despòtic que pretén imposar una societat individualista, masclista i feréstega, basada en la llei del més fort, la temptació de caure en el fatalisme és gran. Sembla que la negació de la ciència, les supersticions i el darwinisme social estiguen guanyant la partida, però no és cert. No oblidem que el model de Steve Banon no és que la ciutadania crega el que ells diuen, sinó que no crega en res, que dubte de tot i de tots i es desmobilitze de forma completa i absoluta. És la política d’”inundar la zona de merda” [sic]. Tanmateix, cal tindre clar que el final d’aquesta història no està escrit. El futur mai ho està.

No és la primera vegada que el món es veu amenaçat per les forces de la reacció més destructiva i el retrocés social i cultural, i la història ens demostra que la voluntat humana pot capgirar les dinàmiques més fosques per poderoses que siguen.

A Europa i a casa nostra, els demòcrates de tota mena i adscripció tenim un gran repte davant d’aquesta onada de toxicitat. L’amenaça és tan real i versemblant que resulta un absurd històric no avançar cap a una unitat d’acció  dels demòcrates allà on siga possible. Cal anar més enllà dels interessos particulars i partidistes, per a consolidar associacions, plataformes, fronts, enteses, agrupacions —el nom no és el més rellevant— per a la defensa i victòria de la llibertat, la igualtat i la solidaritat, que són els valors que han orientat el nostre continent des de la Il·lustració.

Salvar les nostres societats de l’avanç d’aquestes forces ultra-reaccionàries és un deure moral indefugible per a tots els demòcrates. La tasca a la que estem convocats és, fins i tot, encara més gran: cal salvar el mateix planeta de l’ambició i l’avarícia patològica d’aquells que prioritzen maximitzar fins a l’absurd els seus beneficis econòmics a costa del futur col·lectiu. La resposta al trumpisme que ens ataca no pot ser ni la rendició ni la resignació, ni tampoc la resposta individual i aïllada, sinó la ferma determinació de plantar-los cara, de reivindicar els valors de la democràcia plena i d’alta qualitat. A més, cal recordar que la dignitat de les institucions es defensa des de la ciutadania.

Eixa defensa ha de materialitzar-se en primera instància en l’abandó del pessimisme al que ens aboquen els predicadors i les terminals mediàtiques interessades i a sou dels trumpistes pròxims i llunyans. Ha de materialitzar-se en la mobilització dels demòcrates.  El futur no està escrit, no hauríem d’oblidar-ho, i està en les nostres mans modelar-lo.

Entre el respecte institucional i la indignació democràtica: una reflexió atea... a propòsit de la visita de Lleó XIV.

 El passat dia 12 vaig publicar un article a eldiario.es, i ara el copie a aquest bloc. 

Com a membre del setze per cent de la població espanyola que es declara obertament atea, observe la realitat política i social del nostre país des d'una laïcitat convençuda, però mai desinteressada. Ser ateu no significa viure d'esquena als valors ètics que mouen el món, ni tampoc rebutjar sistemàticament qualsevol missatge pel simple fet de tindre un origen religiós. Per això, davant la històrica i controvertida intervenció del Papa Lleó XIV al Parlament espanyol, la meua reacció es mou en una dualitat incòmoda però necessària: el reconeixement d'alguns dels seus missatges i la indignació més absoluta davant d'altres.

Comencem pel consens. Reconec que vaig trobar encertades, i fins i tot encomiables, certes parts del discurs papal. Quan el pontífex fa una defensa aferrissada del diàleg i la tolerància en un món cada vegada més polaritzat, és impossible no estar-hi d'acord. Com ho és aplaudir la seua denúncia de l’ús de la força, de la guerra, en detriment de la negociació i la pau. També compartisc plenament la seua exigència d’una potent política social que permeta ajudar els més dèbils i vulnerables, així com la seua crida, especialment necessària en els temps que corren, a ser oberts i solidaris amb els immigrants que arrisquen les seues vides a la recerca d'un futur millor. Són valors universals, humans, que no necessiten cap divinitat per a ser defensats, i em reconec en ells.

La línia roja de la sobirania popular

Ara bé, el problema sorgeix quan la mateixa autoritat que demana tolerància creua la línia de la impertinència. Com a ciutadà d'una societat madura, proteste iradament davant l'atreviment de Lleó XIV de criticar fins a la desqualificació algunes lleis aprovades democràticament en el mateix Parlament que l'acollia. El Congrés dels Diputats és la casa de la sobirania popular, l'espai on resideix la voluntat d'una ciutadania diversa i plural. Que un líder religiós de projecció internacional utilitze aquesta tribuna per a qüestionar el marc legal que ens hem donat lliurement és un insult a les nostres institucions.

L'astorament és encara major quan parem atenció en qui emet aquests juís. Com va atrevir-se? Parlem de l'home que és el màxim responsable d'una institució, l'Església Catòlica, que manté una estructura anacrònica i profundament discriminatòria. Com pontificar sobre el marc legal i democràtic d’aquest país des d'una organització que margina i humilia històricamentt la meitat de la població, les dones, negant-les la igualtat de drets en el seu si?

El llistat de contradiccions fereix la sensibilitat de qualsevol persona amb un mínim sentit de l'ètica:

- L'encobriment de la pederàstia: És el dirigent indiscutible d'una Església que ha permés els abusos a menors al seu si, arribant a extrems aberrants de protegir els delinqüents que han destruït la infància de milers de xiquets i xiquetes durant dècades.

- L'oposició al matrimoni igualitari: És el cap d'una entitat que s'oposa de forma militant al fet que l'amor entre dues persones del mateix sexe puga substanciar-se en el matrimoni civil, un dret que neguen a eixa ciutadania.

- La negació dels drets reproductius: Com a cap de la confessió catòlica, nega el dret de les dones a decidir lliurement sobre un embaràs no desitjat, imposant una visió dogmàtica sobre el seu cos.

- El rebuig a la mort digna: És de facto el representant del seu Déu a la terra per a negar la possibilitat de morir dignament a aquells malalts terminals que bramen de dolor i patiment, obligant-los a un calvari inútil en nom d'una pretesa santedat de la vida que ells mateixos gestionen de forma selectiva.

L'anacronisme d'un poder absolut

No és de rebut que una autoritat religiosa arribe a una casa democràtica aliena a malparlar de les lleis aprovades en ella. I és encara menys tolerable quan qui ho fa presideix una de les institucions més antidemocràtiques —si no la que més— que existeixen actualment en el planeta.

L'Església de Lleó XIV no sap què és votar, ni què és la separació de poders, ni què és la rendició de comptes davant la ciutadania. És un estat absolutista on la paraula d'un sol home esdevé llei divina. Amb quin dret, doncs, es permet alliçonar un Parlament legítim que representa creients d'altres religions, agnòstics i a eixe setze per cent d'ateus que mirem amb perplexitat com es confon la diplomàcia amb la submissió ideològica?

La llibertat de culte i el respecte a les creences personals són pilars fonamentals de la nostra convivència, i com ateu els defensaré sempre. Però el respecte ha de ser mutu. El Papa té tot el dret del món a fixar la doctrina per als seus fidels dins dels seus temples, però no té cap dret a utilitzar les institucions d’un Estat aconfessional com el nostre per a torpedinar els avanços en drets fonamentals que tant ens ha costat aconseguir.

Com a ateu, reivindique un espai públic lliure de tuteles religioses. Escoltem el missatge de solidaritat del Papa amb els immigrants, perquè la humanitat ens uneix a tots; però rebutgem amb fermesa la seua ingerència en algunes de les lleis que regulen la nostra convivència. La democràcia espanyola no pot acotar el cap davant d'aquells que, en ple segle XXI, encara pretenen manipular els ciutadans com si foren un ramat i, en paral·lel, des-legitimen segons quines lleis civils considerant-les pecats segons la seua particular i exclusiva moral.

L'agonia cubana

La il·lustració és la que acompanya la primera publicació d'aquest text, el passat 10 de juny de 2026, al bloc de Massa Crítica Associació Cívica de Gandia.

  

He escrit prou sobre Cuba durant dècades d’activitat professional, sovint amb el meu col·lega Sergio López Rivero. Les tres publicacions més recents, dos articles de premsa i un llibre, recullen el que pense sobre l’actual agonia cubana. No parle d’una congoixa abstracta d’aquell país, sinó del patiment concret dels qui l’habiten.  El primer article és d’Infolibre en gener de  2025 (veure ací), el segon d’El País en maig de 2026 (veure ací),i entre tots dos un llibre, de desembre de 2025 (veure la referència ací).

Segons expliquem a El planeta Cuba, la revolució castrista fa molt de temps que va fracassar econòmica i socialment. És indiscutible que l’històric embargament nord-americà ha perjudicat de forma extraordinària el sistema econòmic des de sempre, però no és acceptable la tesi del règim que justifica -des de fa seixanta anys!-  que totes les penúries de l’illa són culpa de Washington.

El model actual es troba en un estat de col·lapse i decadència institucional crònica, incapaç d’atendre les necessitats bàsiques a la població. És una gran tragèdia contemporània el fet que el somni majoritari dels joves cubans ja no siga viure i lluitar pel seu país, sinó simplement emigrar, fugir cap on siga. Segons estudis demogràfics fiables, Cuba ha perdut una quarta part de la seua població en els darrers cinc anys. Aquesta sagnia demogràfica i intel·lectual és el reflex més evident de la pèrdua d’esperança col·lectiva.

Malgrat la narrativa èpica que encara intenta projectar el règim sobre una resistència heroica des dels anys de la Guerra Freda, el país mai ha estat capaç de sobreviure per ell mateix. Al llarg de la seua història recent, el “planeta Cuba” ha necessitat orbitar successivament en tres diferents «sistemes solars» per a mantenir la seua supervivència. El primer d’aquests sistemes va ser el bloc soviètic a través de la URSS; un cop col·lapsat aquest, el règim va trobar un segon sistema solar en la Veneçuela bolivariana, hui pràcticament extingida. Actualment, l’illa es troba en l’òrbita dels BRICS, que lideren Xina i Rússia, però continua sent incapaç d’implementar un desenvolupament autònom.

Cuba és un país en estat de col·lapse socio-econòmic, que ni tan sols gaudeix de sobirania alimentària. Conseqüentment, la continuïtat del règim fa molt que no descansa sobre cap tipus d’adhesió popular o projecte de futur compartit, sinó exclusivament sobre un aparell de repressió sistemàtica orientat a ofegar qualsevol tipus de dissidència interna.

Des de la segona arribada de Trump a la Casa Blanca el setge a Cuba ha adquirit característiques dantesques; tantes que fa pensar en una actualització del que l’Imperi Romà va fer a la petita Numància fa dos mil anys: que els seus pobladors moriren per fam i set. Trump ha deixat el país sense combustible, sense electricitat, sense aliments, sense medicaments, sense inversors, i ha fet de la vida dins l’illa un infern, tot exigint la rendició total dels castristes.

El govern de Díaz Canel no té capacitat de resposta. El món és molt distint a com era en eel segle passat, i el sistema polític cubà és anacrònic i disfuncional. El castrisme fa dècades que sols pretén resistir, no se sap esperant exactament què. És fàcil dir-ho ara, però el model cubà  va ser inviable des del principi. Mentre la URSS va existir, Cuba va ser un país mantingut pel seu interés geopolític en un escenari de Guerra Freda. Quan la URSS va esmicolar-se, començà el Període Especial i, des d’aleshores ençà, Cuba és un país inviable, com els que fugen de l’illa saben perfectament.

El capital simbòlic que la Revolució cubana va posseir s’ha exhaurit. Però, part de l’esquerra occidental encara no accepta que el somni guevarista s’ha convertit en un malson que fa que els més joves abandonen l’illa per milers. Ells ho canten en una mena d’himne de la  Generació dels Néts: “Se acabó, tú cinco nueve, yo doble dos / Ya se acabó, sesenta años trancado el dominó, mira / […]  Somos la dignidad de un pueblo entero pisoteada /A punta de pistola y de palabras que aún son nada / No más mentiras, mi pueblo pide libertad, no más doctrinas /Ya no gritemos “Patria o Muerte” sino “Patria y Vida” (veure ací i ací).

PP i VOX, alguna cosa més que una parella de fet.

Foto AC- Levante-EMV

Una foto amb encaixada de mans de dos homes obri hui la columna de Cervera a Levante-EMV. Els immortalitzats són Llanos (VOX) i Pérez Llorca (PP), i tots dos, escriu el meu amic “Se miran con la ternura de los primeros besos y esa tímida sonrisa que apenas vela el suave temblor de la inocencia”.

Representen els dos personatges dues cares de la mateixa moneda, la d’una proposta que començà a provar-se al País Valencià, un territori electoral clau en la lluita pel govern de les Espanyes. Mazón va signar un pacte amb l’extrema dreta autòctona que hauria de haver-lo inhabilitat dins i fora del seu partit si el PP [al que perjudicà de forma explícita, segons diuen els experts, en les eleccions que va convocar el pervers Sánchez] fora eixe partit de centre centrat que diu ser. Però ni és ni se l’espera. Fraga també era de centre, com Aznar, com Rajoy, o com ara Feijóo.. Dreta pura i dura, n’eren i són, diguen el que diguen. 

Escriu Cervera un paràgraf que em sembla un tractat de politologia, així que el còpie sense posar ni afegir una coma. Diu així: 

“No queda ya del PP más que el nombre. Lo demás es Vox. Una rendición sin condiciones. Política para millonarios camuflada de una miserable y falsa retahíla de agravios proletarios. Que el mar se llene de cuerpos humanos como peces muertos y que, si llegan a puerto, esos cuerpos sean devueltos a sus sitios de origen como trozos de carne condenada en los barcos de la vergüenza. Que no haya un sitio común y sin fronteras de clase donde la felicidad sea posible. Que sobremos todos menos ellos: los orgullosos herederos de la infamia. Que se sigan pudriendo en las fosas del franquismo la libertad, la igualdad y la fraternidad que para tanta gente significó y sigue significando la Segunda República. Que lo público sea carnaza entregada cruelmente a lo privado sin miramientos de ninguna clase. Que a quienes dicen «aleshores» o «llavors» en vez de «entonces» se les coma la lengua el gato que luce en el cuello un lazo rojigualdo: los mismos colores de la bandera floral con que, haciendo el más espantoso de los ridículos, el Ayuntamiento de València está cubriendo los jardines de la ciudad. Tanto hablar de Sorolla y la luz mediterránea y lo que están dejando es un paisaje sombrío por donde pasea un «vergonzoso cortejo de fantasmas», como escribió Luis Cernuda cuando no sabía qué nombre ponerles a los sueños”.

Tres coses em venen al cap. Una, això de posar banderes roges i grogues als jardins és, com diu el clàssic d’aurora boreal. És pot ser més coents?  [i la senyora alcaldessa, feliç]. Dues, que, efectivament, així és: que en la societat valenciana i espanyola sobrem tots, tret d’ells. Tres: el que sembla que els del PP no pensen, massa càndids els veig, és que els de VOX volen menjar-se’ls, superar-los, acabar amb ells que són uns “blandengues”, la “derechita cobarde”.

Ara que Feijóo viatja per Europa, podria preguntar-li als seus col·legues francesos o italians que es va fer de la dreta gaullista o de la democràcia cristiana italiana. Spoiler: que l'extrema dreta de Le Pen i la de Meloni se'ls van berenar políticament parlant. A veure si aprèn alguna cosa eixe home, que viatjar és sempre enriquidor.

La decisió de Joaquina, una dona imprescindible en la lluita per morir amb dignitat.

 

Només els que lluiten tota la vida són imprescindibles, deia Bertolt Brecht. Es referia, és clar, als qui batallen per les grans causes de l'ésser humà: a favor de la llibertat, del benestar, de la pau i la convivència, de tots els drets coneguts i els que estan per tipificar. D'aquesta mena de persona va ser la dona a qui Javier Falcó ha dedicat el seu darrer documental: “La decisión de Joaquina” (2024).

Cinc dones van apareixent alternativament a la pantalla i ens parlen de qui va ser Joaquina Sánchez Gómez: dues de les seues amigues i companyes en la lluita antifranquista, Tina Guillem i Carmen Tomás; les seues filles Luisa i Carmen Llorca Sánchez; i María José Alemany, presidenta de la secció valenciana de Dret a Morir Dignament (DMD). Elles ens explicaran que Joaquina va ser una de les imprescindibles brechtianes i una dona avançada al seu temps en molts aspectes. Un, que aquí és el més pertinent, pel seu compromís pel dret a morir dignament.

Assolir aquest dret va ser una epopeia per a les filles de Joaquina, en sentit literal: una missió que es va realitzar amb molt d'esforç i després de vèncer enormes dificultats.

Com tantes i tantes famílies, la guerra civil va expulsar la família de Joaquina a França, on va arribar caminant el 1948, des de la seua Cartagena d'origen, sent una xiqueta encara. Allà, en contacte amb els cercles espanyols, va conèixer l'anti-franquisme militant, i va conèixer el que seria el seu marit, un emigrant que poc després es va convertir en un quadre polític del Partit Comunista d'Espanya.

El Partit va enviar César Llorca a l'interior, a la lluita clandestina, on es convertiria en un dirigent tant del PCE com de les naixents Comissions Obreres. La seua dona, Joaquina, i els seus tres fills van tornar amb ell a Espanya, concretament a València.

El novembre de 1968 la Brigada Polític Social va detenir trenta-sis militants comunistes, els quals van ser torturats i empresonats. Joaquina va tenir el valor, com relaten Tina Guillem i Carmen Tomás, de presentar-se a comissaria a denunciar la desaparició del seu marit.

Aquesta va ser l'espurna que va fer organitzar-se totes les dones dels detinguts, que van començar una llarga i potent campanya de denúncia i de recerca de suports, nacional i internacional. Aquesta mobilització va tenir molt a veure que, finalment, el Cas dels 36 va ser sobresegut per la justícia franquista. Pel seu domini del francès i la seua experiència viatgera, Joaquina va ser una peça clau en aquella lluita i en la què es van mantenir fins a l'arribada de la democràcia.

Aquesta dona militant, resistent i tenaç, va viure molt de prop la terrible malaltia del seu pare i això la va portar davant un notari a fer un pioner Document de Voluntats Anticipades en què va deixar negre sobre blanc que es negava a rebre cap tractament que prolongués inútilment la seua existència. Sense nomenar-la, perquè l'aprovació de la Llei encara era a anys de distància, el que Joaquina exigia era, ras i curt, l'eutanàsia.

El 2015, Joaquina va ser diagnosticada com a malalta d'Alzheimer. Com s'aprecia per filmacions i fotos familiars que Falcó ha fet servir al documental, el seu deteriorament resulta impactant per a l'espectador. Joaquina Sánchez, com havia deixat escrit davant de notari, no s'hauria volgut veure ni que la veiessen així.

Amb el vertiginós avenç de la malaltia entren en acció les seues filles, Luisa i Carmen, i assumeixen fer complir el desig de la seua mare, el de morir dignament. Les paraules de Luisa davant la càmera són demolidores: "L'agost del 2022 va començar el malson. Un maltractament institucional, un cúmul d'irregularitats, d'incompliments de la llei [la LORE]. És com que no hi ha ningú al volant aquí, en matèria d'eutanàsia. Ningú sap res".

Un primer metge visita Joaquina i li pregunta: —“Com està vostè?”, i ella respon —“Bé”. Amb això i poc més elaborarà un informe que no només fonamentarà la primera negativa a aplicar-li l'eutanàsia, sinó que quan les filles recorren al TSJCV, aquest fallarà què, efectivament, és clar que Joaquina Sánchez va demanar clarament l'eutanàsia amb el seu DVA i reconeixerà la seua greu malaltia, però l'alt tribunal mantindrà la tesi d’aquell informe mèdic inicial: Joaquina no tenia cap patiment.

Luisa i Carmen confessen a la càmera de Javier Falcó la seua ràbia, la seua indignació insuportable, però es conjuren per no deixar tirada la seua mare, “perquè ella no ho havia fet mai quan no hi havia ni drets ni llibertat”. Luisa fa un exercici de memòria democràtica i de memòria familiar: “Va tornar a Espanya per lluitar per la democràcia contra el franquisme des de la clandestinitat, així que li devem aquest dret”.

Les filles de Joaquina entren en contacte amb la secció valenciana de DMD, i troben informació, suport i col·laboració dels responsables. Per sort, hem trobat en aquest procés la gent de l'Associació [DMD] que ens han acompanyat”. María José Alemany, presidenta de la mateixa, afirma: "Joaquina va patir un maltractament continuat. Va ser una dona lluitadora a qui l'Administració i la democràcia li ha girat la cara. La veritat és que és intolerable".

Luisa i Carmen no van abaixar els braços en cap moment. Elles i les altres tres dones del documental tampoc es van rendir. Tina Guillem ho diu a la cambra, suaument, però amb fermesa: “seguirem pelant per aquest dret de Joaquina i perquè aquest dret s'obri camí en aquest país de tant d’intolerant”.

Després de dues sol·licituds de prestació, a Joaquina se li va concedir el dret a l'eutanàsia el 13 de febrer de 2024.

Després dels títols de crèdit i d'uns breus retalls d'un diàleg carregat d'emoció entre les dues filles de Joaquina, la pantalla ens mostrarà un taüt en un tanatori. Està cobert per la bandera republicana, unes roses i una foto jovial de Joaquina.

Uns segons abans d'aquesta darrera seqüència, a la pantalla podem llegir: “La seua mort es converteix també en una lluita pels drets humans i les llibertats, com ho va ser tota la seua vida”.

[Aquesta entrada és la traducció d'un article que vaig publicar en maig de 2025 a la Revista de l'Associació DMD]

L'ensenyament públic està en lluita, i ens hi juguem molt. Donem-li suport!

És molt reconfortant i un gran motiu d'orgull veure com professors, alumnes i famílies estan donant suport i participant activament en la lluita der l'Ensenyament Públic que està lliurant-se aquests dies al País Valencià. 

Els qui sempre hem estat amb l'escola pública, els pares i mares que vam escolaritzar els nostres fills per a formar-se en ella, no podem sentir-nos més recompensats en veure que eixos fills porten hui als seues també a l'escola pública. 

En som molts els qui en una etapa de la nostra vida vam lluitar per la primària i la secundària dels nostres fills, i ara els hi fem costat per defensar-la i potenciar-la per als nostres nets. 

Sabem qui són els enemics de l’ensenyament públic. Ho sabem perfectament. Sabem que volen debilitar-lo, degradar-lo, menystenir-lo per a potenciar els qui fan negoci amb l'ensenyament. Ara estan en el Govern de la Generalitat, i el president Pérez Llorca i la seua Consellera d'Educació fan tot el que poden per derrotar la vaga per fer valdre els interessos dels seus amics de la concertada i la privada. 

No ens poden vèncer. No els podem deixar guanyar-nos. Ànims i força als vaguistes.

Tots estem convocats demà a la Plaça de Sant Agustí, a repetir la històrica manifestació de fa uns dies. En la batalla per l'escola pública ens va la vida dels nostres fills i dels nostres nets. 

L'alcaldessa impermeable

Mira per on, ha de ser cosa de l’amistat i de compartir moltes coses, Alfons Cervera va dedicar la seua peça d'ahir, a Levante-EMV, a una dona que cada cop que la sent parlar em sorprèn i m’irrita a parts iguals: la senyora Alcaldessa de València, a la que mai vaig augurar tan rellevant destinació quan va eixir del seu Torrent natal.

La primera notícia que vaig tindre d’ella va ser a tomb d’aquella desafortunadíssima ocasió en la que -crec era la seua primera intervenció pública a una festa grossa del PP- va demanar perdó perquè tenia el defecte de parlar en valencià. O paregut, que no recorde la literalitat.

Vaig pensar que aquella jove tenia poc recorregut en política, i veges tu on ha arribat: Alcaldessa de València i postulant a Presidenta de la Generalitat. Cosas veredes, amigo Sancho!

Que santa Llúcia em conserve la vista, perquè el que és la meua capacitat prospectiva en matèria partidària és manifestament millorable. Per exemple, ¿voleu dir-me que el senyor Pérez Llorca pot arrossegar la suficient quantitat de vots com per a ser President de la Generalitat, més enllà del dit de Gènova 13? Jo no apostaria un euro per ell, però, després del pronòstic que vaig fer de María José Català... ves a saber.

Diu Cervera que “María José Catalá [és] como una alcaldesa gaseosa, que está pero no está, que existe sólo como en el croma a colorines de los platós televisivos”. En llegir-lo, crec que per ahí vaig jo. A parer meu, és d’aquelles persones que es posen baix la dutxa i no es banyen, que és impermeable. Vull dir, que és intranscendent, que està buida, que ssembla ser de cartró-pedra, com un ninot faller.

Diu A i el seu contrari, de forma que sembla un exemple d’allò de “si no li agraden els meus principis, en tinc uns altres”. Va com la corda i el poal amb VOX, que la toreja sense miraments. A més, porta una colla de regidors que són, la majoria d’ells, exemple del que mai hauria de ser un servidor públic.

A més de les memorables intervencions de les que parla Alfons sobre peatonalitzacions i biblioteques, a més de la gestió de les Falles, a més de convertir el centre de la ciutat en una selva de cotxes, a més de mentir quant a la contaminació, a més del [pèsim] funcionament de la EMT, a més de la invasió dels ultra-cossos turístics en forma d’apartaments, a més de... està senyora és un malson del que espere despertar en les properes eleccions.

Enamorat com estic de la meua ciutat, no sé què veuen tants dels meus veïns per a votar per persones com la senyora Català i la seua quadrilla o pel senyor de VOX (del que no recorde el nom, i em perdonarà) i la seua troupe. No entenc que els hi donen el seu vot per a que ens destrossen València.

Enamorat com estic, dic, somnie en que a la pròxima en siguem molts més els que omplim de vots les urnes per a que València torne a estar regida per persones amb principis, d’aquelles que quan plou es banyen de dalt a baix.