Resistir i combatre en un món potes per amunt.

El món sembla haver perdut definitivament el nord, girant sense fre cap a una deriva d’absurditat i crueltat institucionalitzada. Quan un egòlatra carregat de patologies com Donald Trump es planta davant l’Assemblea General de les Nacions Unides per a insultar, amenaçar i menysprear persones, països e institucions davant la mirada impassible de més d’un centenar líders mundials, el silenci de l’auditori resulta tan eixordador com perillós. Té raó un bon amic quan diu que qui té la vara mana, i ningú s’atreveix a alçar la veu per a dir-li un parell de coses ben clares a qui actua sense la més mínima decència democràtica.

Aquesta mateixa violència, de formes diferents però de matriu idèntica, es reprodueix a escala quotidiana. Hui ens alcem amb la notícia del desnonament a Madrid d’una dona de 87 anys de la vivenda on ha residit des de 1957 [La foto correspon a l'acció judicial]. Tot és impecablement legal, ens diuen. Tanmateix, ¿quines lleis són eixes que emparen l’especulació selvàtica dels fons voltors per damunt del dret fonamental a un sostre i a la dignitat humana? És el triomf del mercat desfermat sobre l'Estat social, una dinàmica on l'ésser humà queda reduït a una xifra en un balanç de beneficis.

I per si no hi hagués prou, la batalla cultural i ideològica mostra la seua cara més ridícula i fosca a Portugal, on es pretén prohibir les obres de José Saramago a l’ensenyament secundari argumentant que l'escriptor no representa la cultura portuguesa. Pretendre esborrar l'únic Premi Nobel de Literatura en llengua portuguesa sota l’excusa del seu compromís polític comunista és un exercici d’estupidesa i censura que retrata perfectament qui el promou.

Com bé assenyala Alfons Cervera a la seua columna d'InfoLibre, ens trobem davant d'un panorama desolador. Però allò que resulta realment aterridor no són només els personatges grotescs com Trump, la voracitat dels mercats o els censors de torn. Allò que més espanta és l’avanç implacable del que Zygmunt Bauman va definir com a retrotopia, és a dir la tendència a buscar refugi en un nacionalisme excloent, de fronteres dures i identitats tancades, per part de col·lectius incapaços d’imaginar un horitzó de futur compartit i atrapats en una malenconia per un passat tan mitificat com absurd.

Aquest retrocés alimenta el posfeixisme sobre el qual ens adverteix l'historiador Enzo Traverso, una amenaça real que busca desmantellar les conquistes socials i democràtiques des de les mateixes institucions. Davant d’aquesta onada de reaccionarisme, insolidaritat i autoritarisme, la resignació no és una opció.

Molts més dels que ells volen i diuen, entenem que cal resistir i combatre els abusos de qui ostenta el poder, els dimonis de l'especulació financera i aquells que volen prohibir la cultura i el pensament crític. Com deien els clàssics de la revolta: per dura que estiga la situació, siguem realistes i demanem l'impossible. Prohibit prohibir.

Tuéjar, rebel·lia i resistència

Hi ha llocs que només existeixen com a notícia d’apertura dels mitjans de comunicació des del drama. Per exemple quan es cremen o quan s'inunden, arrabassats pel torrent irresistible d’un barranc. Tuéjar, a la comarca de la Serrania, i tants altres pobles menuts que es van quedant sense habitants, sense serveis i sense l'atenció mínima de les administracions, semblen condemnats a una invisibilitat crònica que només es trenca per la tragèdia. La catàstrofe —el foc al bosc, la riuada que ho desfà tot— és pràcticament l'únic ganxo que fa que aquells qui vivim a les ciutats, sense lligams directes amb aquestes terres, recordem fugaçment que allà hi ha vida. Una vida que es va ensorrant poc a poc enmig del desinterès institucional i de la indiferència de la ciutadania aliena. 

Però, a aquests indrets hi ha gent rebel. Gent que es nega a acceptar el destí de la desaparició; autèntics resistents i lluitadors contra l'oblit. Si algú és un referent indiscutible d'aquesta batalla, un comandant d'aquesta resistència a la Serrania, eixe és Alfons Cervera. Amb la seua veu persistent, Cervera ens torna a recordar, hui des de la seua columna dominical a Levante-EMV, la realitat de Tuéjar, allà a la seua terra de naixença. 

Aquests dies, al poble, l'incendi encara és viu; està controlat, però no apagat. Un foc al terme que ha portat l'alcalde als micròfons de la ràdio i a les pàgines de la premsa. Un home assenyat, així m’ha semblat, que ha clamat per una necessitat tan bàsica com ineludible: la d'atendre i cuidar els boscos que envolten aquests pobles abandonats a la seua sort, les mal nomenades «terres buidades» o, pitjor encara, «terres buides». 

Aquesta realitat ens hauria de preocupar a la gent normal i corrent, la immensa majoria. Una majoria de la qual cal excloure, per descomptat, els negacionistes de qualsevol adscripció i aquelles persones incapacitades per a sentir la més mínima empatia pel patiment humà, siga quin siga l'origen del seu dolor. Per a tots els altres, recordar Tuéjar i la seua gent no hauria de ser una mostra de caritat passatgera, sinó un imperatiu ètic i ineludible de solidaritat. 

És una qüestió de pura justícia. Els habitants de les zones amb baixa densitat demogràfica no tenen el pes electoral suficient perquè els partits polítics es preocupen seriosament per les seues necessitats o els proveïsquen dels serveis bàsics que a la ciutat donem per descomptats. Precisament per això, la resta de la societat tenim un deute moral amb ells: el de no oblidar Tuéjar ni tots els altres pobles similars que tenim tan relativament a prop. 

Del que podem estar completament segurs és que Alfons Cervera i la seua quadrilla de resistents no deixaran de recordar-nos-ho. Lluiten per preservar els seus pobles i poblets, per rescatar-los del silenci i de la desaparició. El que potser no saben és que la seua lluita no sols és per a ells: és un favor inestimable que ens fan als qui, des de qualsevol altre lloc, ens mantenim en la rebel·lia i la resistència, per modesta que siga, contra tantes coses terribles i indignes que són moneda corrent en aquests temps ominosos que ens ha tocat viure.

Somiar en un món al revés, a propòsit de Mompó i altres.

Per aclaparadora majoria, els meus són somnis domèstics, convencionals, pràcticament sempre relacionats amb la meua vida diària. De vegades hi ha angoixa, en comptadíssimes ocasions hi ha gaudi, i la majoria de les vegades rememore escenes de la vida quotidiana però, de tant en tant, deformades per l'absurd. 

Fa poc, per posar un exemple que em va destorbar prou, vaig somiar que jo havia inundat els despatxos del meu departament de la Facultat amb el brou de la paella —just en el moment previ a tirar l'arròs—, deixant gairebé un pam de caldo cobrint el terra. Allí anava jo, buscant no sé què exactament, caminant amb el brou oliós pels turmells. Mil litres, com a poc, havia jo abocat al Departament. Si algú ho vol interpretar, endavant. Més enllà de les possibles aproximacions, que poden ser diverses i variades, el que dic a tomb de l'anècdota és que alguna nit m'agradaria poder somiar a la carta i triar el tema dels meues somnis. 

Darrerament, en aquesta època fosca, tensa i amenaçadora que vivim, ves per on, m'agradaria tindre somnis de poeta, inspirat per Goytisolo, i somiar amb un món al revés. Tantes són, ai, les coses que no m'agraden o, fins i tot, em repugnen del món que estem vivint actualment. 

Aquesta pensada m'ha vingut al cap després de llegir la columna dominical del meu amic Alfons Cervera al diari Levante-EMV. Cervera hi parla d'un d'aquells personatges —en el sentit d'ésser que pren part en l'acció d'una obra teatral o literària— que poblen l’escenari de la política valenciana. Em referixc a Vicente Mompó, actual president de la Diputació de València, alcalde de Gavarda i aspirant a tombar l'actual president de la Generalitat, Pérez Llorca, per a situar-se ell al capdavant del Partit Popular.  

Servidor, com crec que la immensa majoria de la ciutadania valenciana, no sabia de l'existència del tal Mompó fins que el vam veure entrevistat per Jordi Évole, després de la dramàtica DANA del 2024. Recorde perfectament aquell moment i la impressió que em va deixar: aquest home, que construeix un personatge de xicot de poble, un rústic simpaticot, no m'agrada un pèl. Vaig trobar que la seua figura resultava massa tèrbola per als meus paràmetres d'ètica política elemental. En aquella aparició va dir coses de les quals posteriorment s'ha penedit o ha après a negar, però sempre embolicant la troca, salvant-se a ell mateix i presentant-se com un simple figurant dels que assistien a la reunió del CECOPI aquella vesprada tràgica. Ell passava per allí. Només això. 

Des d'aleshores li hi he parat més atenció, especialment arran de la seua absurda tesi segons la qual hem de fer servir el valencià "de poble". De quin poble?, li han preguntat sovint. El de Gavarda, el de Benassal, el d'Alcoi o el de Benicarló? Si aplicàrem el mateix criteri al castellà, quin hauríem d'ensenyar o parlar: el de Bogotà, el de Màlaga, el de Montevideo o el de Saragossa? Amb una formació com a graduat en Ciència de l'Activitat Física i de l'Esport, no sembla que la competència filològica de Mompó aconselle parar-li massa atenció per a dictaminar com ha de ser l'estàndard del valencià, ni oral ni escrit. 

Més recentment, el personatge ha tornat a guanyar protagonisme per la seua lluita pel lideratge del PP valencià. De Zaplana i Camps o Mazón vam passar a Pérez Llorca, i ara es postula Mompó. Quina mena de perfils, de personatges, genera la dreta valenciana! Per si no n'hi haguera prou, aquests darrers dies ha obtingut titulars en proferir una sèrie de grolleries masclistes i de pèssima educació adreçades contra la ministra i dirigent del PSPV, Diana Morant. Hui ho ha explicat i replicat amb encert Cervera, que també és de poble, però d’una altra pasta. 

Per tot això torne al principi. Voldria poder somiar, almenys de tant en tant, amb un món al revés on els Mompó no tingueren lloc, i encara menys com a dirigents polítics. A la manera de Goytisolo —que els déus em perdonen la gosadia—, al meu somni hi hauria un príncep dolent, una bruixa bella, un pirata honrat... i no hi hauria espai per a personatges així.

Els àngels del mal: La vigilància feixista i l'amenaça als drets democràtics

A la seua columna dominical del diari Levante-EMV, titulada «Los ángeles del mal», Alfons Cervera posa el focus sobre un fenomen profundament inquietant: la creació a València de patrulles ciutadanes d'extrema dreta, organitzades i comandades per un conegut empresari de filiació obertament feixista i amb forts vincles amb els negocis de la seguretat privada i dels clubs d'alterne. Aquests escamots es presenten com a ciutadans modèlics que, teòricament, «no fan res dolent», sinó que simplement ajuden les forces de seguretat de l'Estat informant-les de situacions que consideren indesitjables o incíviques provocades per immigrants. Dit així, tot i que l’objecte de la seua atenció és clarament racista i xenòfoba, el discurs ens és presentat amb una innocència quasi infantil, com una mena de col·laboració ciutadana desinteressada pel bé públic. Tanmateix, tal com denuncia Cervera i com sabem perfectament moltes persones que vivim a València, la realitat d'aquestes iniciatives és molt diferent, extremadament perillosa i hauria de generar una profunda preocupació a qualsevol persona que milite en la democràcia.

No ens trobem davant de veïns preocupats pel seu barri, sinó davant de grups integrats per individus amb un historial dilatat de violència física i verbal. Són els mateixos perfils que han participat activament en escratxes, assetjaments i agressions directes contra personalitats polítiques d'esquerra, així com contra ciutadans anònims als quals identifiquen o assenyalen com a enemics ideològics. L'estratègia d'aquests partidaris del feixisme segueix un patró ben conegut al llarg de la història: comencen assenyalant i perseguint el col·lectiu més vulnerable, en aquest cas els immigrants, per continuar posteriorment amb el col·lectiu LGTBI+, els sindicalistes, els representants polítics d'esquerres i els seus electors. En darrera instància, l'objectiu final d'aquestes organitzacions és eliminar, reprimir o silenciar qualsevol persona o col·lectiu que no sintonitze amb els seus postulats autoritaris ni amb les seues formes d'entendre la vida.

Un exemple recentíssim d'aquesta dinàmica d'assetjament i intolerància es va viure fa uns dies a Palència. El conegut grup musical gallec Tanxugueiras tenia programat un concert a la Plaza Mayor de la ciutat amb motiu de les festes patronals de San Antolín. Coincidint amb la finalització d’una concentració convocada en suport a Ceuta i en contra del govern central, un contingent de persones amb bona cosa de banderes d'Espanya, va intentar boicotejar i impedir l'actuació de les artistes.

Abans que començarà el concert, aquest grup va increpar directament l'agrupació musical proferint insults, crits i proclames clarament despectives, com ara «muerte a Galicia» o «muerte a las paletas», a més de cridar consignes polítiques contra el govern local i l'executiu central, tal com va recollir la premsa. Aquest incident és una evidència més de com el discurs de l'odi s'amplia ràpidament des de la xenofòbia inicial cap a qualsevol manifestació cultural o territorial que no encaixe en la seua visió centralista i uniforme.

En definitiva, allò que Cervera qualifica encertadament com «els àngels del mal» no és un fenomen aïllat ni inofensiu. La tolerància o la justificació d'aquestes patrulles de vigilància ideològica suposa una cessió inacceptable davant de grups que busquen imposar la por i substituir el paper legítim de les institucions per la coacció de carrer. Davant d'aquestes actituds que amenacen la convivència i les llibertats fonamentals, la resposta de la ciutadania democràtica i de les institucions ha de ser de denúncia constant i de fermesa absoluta.

Ara bé, ¿què passa amb la ciutadania, com respon davant d'aquests episodis de violència contra els/les diferents, segons els perceben els agressors? Doncs a Palència va haver una bona resposta i el concert va celebrar-se, i ha generat desqualificacions i fortes crítiques als agressors i de total suport a les víctimes de l'actuació d'aquells. A la Malva-rosa sembla, de moment si més no, la situació està controlada. Però convindria que la policia actuara de forma efectiva per a impedir aquesta amenaça que és ben explícita. No sols la policia, també des d'instàncies judicials seria desitjable una resposta adequada davant l'amenaça que representen.

Malauradament resulta massa freqüent que des d'instàncies policials i també judicials s'actue amb paràmetres distints amb les accions que provenen des de la dreta i l'extrema dreta, en comparació amb, fins i tot, quan provenen des d'instàncies de govern progressistes. La investigació d'una jutgesa de l'Audiència Nacional en connivència amb elements policials a propòsit de l'entrada massiva d'immigrants a Ceuta, a finals de juliol, n'és la penúltima prova de que alguna cosa ben fosca està passant en alguns indrets de la maquinària de l'Estat. Tot pressumptament, com se sol dir.

Reaccionarem els ciutadans i les ciutadanes demòcrates? Serem capaços d'avaluar la magnitud de l'amenaça que ens efecta? Denúncies com que la que Cervera fa hui a Levante-EMV són imprescindibles però no suficients. Hem de reaccionar com a persones demòcrates, però també ho han de fer des de la Delegació del Govern als comandaments policials, des de la Fiscalia a la resta de les institucions judicials. Parem atenció a com evoluciona la situació.

L'escola com a camp de batalla: el model de PP-VOX i el fantasma del franquisme

No cal conèixer en profunditat la història d'Espanya, la del darrer segle si més no, per a connectar amb facilitat les formacions polítiques de la dreta hispànica i bona part dels seus votants amb els períodes més negres i ominosos del nostre passat recent. El Partit Popular i VOX vertebren un mateix espai ideològic des de dos formats distints: un es mostra més radical, feridor i agressiu en les seues formes i en els seus objectius proclamats; l'altre es presenta amb unes formes aparentment més moderades. Tanmateix, hi ha parcel·les fonamentals de la realitat on els seus fonaments, essència i objectius transversals són exactament els mateixos. El terreny de l'educació és un dels millors exemples.

Com a hereus directes o ideològics de la dictadura de Franco, tenen una concepció de l'escola i de l'ensenyament que sintonitza plenament amb els eixos vertebradors de l'escola franquista. És l'escola que diumenge recordava Alfons Cervera a la seua columna del diari Levante-EMV, una peça il·lustrada per una foto d'arxiu de l'aula d'una escola rural dels anys més durs del règim. En eixes aules i en moltes d'altres la trilogia decorativa era omnipresent: un Crist en la creu, flanquejat a cada costat per una foto de Franco i una de José Antonio Primo de Rivera.

Més enllà d'aquest atrezzo simbòlic, l'essència d'aquell model educatiu es basava en una combinació d'autoritarisme quasi militar, memorització mecànica i la prohibició absoluta de pensar, de reflexionar o de ser crítics amb allò que el règim desitjava imposar. El franquisme tenia molt clara la pedra angular del seu sistema escolar: calia adoctrinar el jovent per a convertir-lo en persones afectes al règim. Adoctrinar, aqueixa és la paraula clau.

Resulta un exercici de cinisme insondable que ara el govern de Pérez Llorca, de la mà de VOX, utilitze precisament eixe mateix terme per a acusar l'actual ensenyament públic valencià. Asseguren que l'adoctrinament és el que regna a les nostres aules per obra i gràcia del "rojerio" impenitent dels professionals de l'escola pública del nostre país. És una maleïda característica de l'època que estem vivint: capgirar el significat de les paraules com si foren un mitjó. Ara resulta que els qui adoctrinen són els demòcrates, els partidaris del coneixement, els defensors de la ciència i aquells que proposen la llibertat com a motor central del procés educatiu. A l'altra banda, els admiradors i continuadors de la dictadura militarista, anti-científica i clerical es presenten com els suposats salvadors de l'alumnat davant la manipulació ideològica, diuen, existent.

I quina és la idea pràctica que han posat en marxa per a combatre aquesta suposada amenaça? Com bé assenyala Cervera a la seua columna, volen convertir la inspecció educativa en una nova policia patriòtica i a les famílies en delatores d'allò que ells anomenen adoctrinament. L'objectiu real d'aquesta estratègia no és cap altre que amenaçar i acovardir el professorat, intentar derrotar-lo i eliminar-lo com a obstacle en el seu full de ruta. Volen degradar progressivament l'escola pública per beneficiar l'educació privada, complint així amb les demandes del mercat que volen eixamplar més i més: fer de l'ensenyament un negoci privat rendible, com qualsevol altre; com la sanitat, per exemple.

Però no ho aconseguiran. No ho tindran gens fàcil, si més no. Davant d'aquest atac als fonaments de la democràcia i del coneixement crític, la comunitat educativa haurà de respondre amb força i unitat. Així doncs, amics i amigues de l'escola pública, famílies i professionals, cal preparar-se per a fer-los front, per a plantar cara i defensar el lema que sintetitza aquesta lluita col·lectiva en la que es juga el nostre futur: "Per l'escola pública de qualitat i en valencià".

De veritat els votants de PP i VOX creuen que no patim el canvi climàtic?

 

  Aquesta entrada del bloc va ser publicada prèviament al web de l'Associació Cívica Massa Crítica Safor.

Cada dia que passa em resulta més freqüent admetre que no entenc moltes de les coses que estan passant al món al que vivim. Al principi, procurava disfressar el desconcert, la ignorància o les dues coses. Tanmateix, d’un temps ençà ni puc ni vull amagar la meua quasi nul·la capacitat de comprensió de fenòmens d’amplíssim abast. Un d’ells, sens dubte un dels més transcendentals, si no el que més, és el canvi climàtic i la passivitat social que l’envolta.

Com és possible que els qui el neguen no provoquen la resposta airada i desqualificadora de la ciutadania? No ho entenc. És alguna cosa així com si una part de la societat donés per bones les tesis negacionistes encara que està veient en viu i en directe com els fenòmens meteorològics extrems com les onades de calor xafogoses, les inundacions devastadores, els incendis voraços, l’augment de la temperatura del mar, la desertització o les sequeres no deixen de ser notícia de portada als mitjans de comunicació.

Si parlem d’Espanya, la situació pren un tint especialment surrealista. Dos partits, el Partit Popular i VOX, amb diferent claredat però amb el mateix fons, neguen o minimitzen que estiga produint-se una crisi climàtica d’origen humà, i es neguen sistemàticament a implantar i desenvolupar qualsevol mesura estructural per reduir el seu impacte. La perplexitat augmenta quan veiem que els seus votants, contra tota lògica elemental —aquells mateixos votants que viuen i pateixen en les seues pròpies carns episodis reiterats d’aqueixa climatologia adversa—, continuen recolzant-los a les urnes i els permeten fer-se amb els governs de molts dels territoris de les Espanyes.

Pensem, per exemple, en una dada d’actualitat que resulta impactant: Extremadura i Aragó, dues regions governades pel tàndem PP-VOX, són precisament de les que menys inverteixen en prevenció d’incendis, tant en personal com en mitjans. I tot això sent dos territoris assolats per incendis de darrera generació que han causat veritables estralls en el que portem d’estiu. Com és possible que no hi haja un demanat de comptes polític immediat? Reitere la meua confessió: no ho entenc.

Sabem, per descomptat, que darrere del negacionisme climàtic no hi ha una simple ingenuïtat, sinó una xarxa d’interessos diversos, complexos i interconnectats. En primer lloc, hi ha interessos econòmics i corporatius directament lligats a l’immens sector industrial i comercial dels combustibles fòssils. Les grans corporacions del petroli o del gas són enemigues declarades del diàleg i de la transició cap a energies renovables per tal de protegir els seus beneficis multimilionaris.

D’altra banda, trobem interessos de caràcter polític i ideològic. Els populismes llibertaris i la internacional d’extrema dreta entenen que la lluita contra el canvi climàtic és una inacceptable línia d’actuació coordinada entre els Estats i diversos organismes internacionals per a limitar el lliure mercat, augmentar la regulació pública i coartar la llibertat individual. A més a més, hi juguen un paper clau els interessos geopolítics: aquells països o potències la riquesa dels quals depèn quasi exclusivament de les exportacions d’hidrocarburs fan tot el possible —i més— per bloquejar, diluir o debilitar els acords climàtics globals, ja que en aquest repte se’ls hi va la capacitat de mantindre la seua rellevància financera i el seu poder geopolític.

Per a muscular el seu discurs, tant el PP com VOX fan servir l’argumentari bàsic del negacionisme. Des del plantejament més sofisticat que afirma enganyosament que «el clima sempre ha canviat al llarg de la història de la Terra», fins al sofisma més ximple de recordar que «sempre ha fet calor a l’estiu». Amb aquests lemes tan reduccionistes com eficaços, obvien deliberadament que la velocitat de l’escalfament global durant el darrer segle és completament inèdita i està directament vinculada a la concentració massiva de carboni d’origen humà. En paral·lel, neguen o menyspreen el consens aclaparador de la pràctica totalitat de la comunitat científica internacional que avala l’origen antropogènic del fenomen.

En el millor dels casos, quan les evidències són tan explícites que resulta impossible negar la pujada continuada dels termòmetres, accepten que les temperatures augmenten, però atribueixen el canvi a l’activitat solar, a cicles naturals o a d’altres fenòmens còsmics; teories totes elles absolutament desautoritzades des del consens científic rigorós. Quan se’ls enfronta a l’amenaça d’un deteriorament irreversible del planeta per l’efecte hivernacle, la seua resposta és proclamar un catastrofisme econòmic: afirmen que reduir les emissions de carboni o abandonar els combustibles fòssils arruïnarà l’economia, destruirà milions de llocs de treball i deixarà els països en desenvolupament sense capacitat de créixer. Ningú d’aquests propagandistes intoxicadors no explica, però, quin mena de creixement econòmic serà possible en un planeta progressivament inhabitable.

En qualsevol cas, la gran pregunta persisteix: on està una ciutadania mínimament crítica? Com és possible que es preferisca validar amb el seu vot aquests discursos i aquestes explicacions simplistes abans que fer cas de la informació empírica que recollim dia rere dia? Ho hem vist clarament aquest mateix estiu: rius cabdals d’Europa com el Danubi i el Rhin han deixat de ser navegables en una bona part del seu llit per la sequera extrema. A casa nostra assistim a una dinàmica diabòlica on passem sense solució de continuïtat dels incendis devastadors com el de la Vall d’Uixó o les alertes per altíssimes temperatures a les previsibles arribades de noves DANA, alimentades per la temperatura desorbitada d’una mar Mediterrània convertida en una autèntica piscina d’aigua calenta.

Com és possible que el negacionisme i la inacció del PP i de VOX no siguen severament castigats per un electorat que pateix les conseqüències directes d’aquestes polítiques? Tornem al punt de partida: potser és un problema de la meua pròpia ingenuïtat o de la meua incapacitat d’assumir fins a quin punt la ideologia pot encegar la realitat tangible, però, com ja he dit al principi, no ho entenc.

Els amics dels rics també ploren o es farten de riure?

 

No recorde haver vist ni tan sols un sol capítol d'aquella més que famosa tele-novel·la mexicana de finals dels anys setanta. En aquella època, un servidor consumia ben poca televisió. Tanmateix, el títol d'aquells quasi tres-cents capítols va quedar gravat a foc en la memòria col·lectiva de la nostra generació: Los ricos también lloran (Els rics també ploren). Hui, a Levante-EMV, Alfons Cervera s'ha valgut del record, del significat i de l'objectiu d'aquell celebre fulletó televisiu per a censurar i, encara més, denunciar amb contundència la política pressupostària de l'actual govern de la Generalitat Valenciana.

Es tracta d'un executiu liderat formalment pel PP de Pérez Llorca, però de facto sotmès i alineat a les ordres del delegat de Santiago Abascal a València, el diputat de VOX José María Llanos.

Efectivament, com apunta encertadament Alfons Cervera, la dràstica reducció dels impostos al patrimoni que ha aprovat el Consell —un tema sobre el qual ja vaig escriure fa poc— ha beneficiat directament el 85% de les grans fortunes valencianes. Parlem d'una minoria privilegiada, un reduït col·lectiu de persones que acumulen un patrimoni conjunt de més de 24.500 milions d’euros i que ara es veuen alliberades de contribuir a les arques públiques en la mesura de les seues possibilitats. No ploraran, per suposat, per aquest regal del govern de PP i VOX. Ara bé, els veritablement perjudicats, que som la immensa majoria de la ciutadania valenciana, hauríem de fer alguna cosa al respecte, i no precisament plorar ni lamentar-nos en silenci.

Hauríem de parar-nos a pensar què busca realment aquest govern de dreta extrema, que no pretén altra cosa que reduir i delmar el paper de l'Estat en benefici exclusiu del mercat. El seu objectiu final és acabar amb els serveis públics essentials, inclosos els de caràcter social, deixant-los reduïts, si de cas, a un assistencialisme de beneficència que no arriba ni a la Doctrina Social de l'Església de finals del segle XIX. A més a més, resulta fascinant escoltar com ho justifiquen i ho expliquen: asseguren que apliquen aquestes mesures pel nostre propi bé, perquè ells —els rics i els representants directes dels més rics— no distingeixen entre rics i pobres; segons la seua retòrica, ells tracten a tothom per igual i això, com ens recorda amb fina ironia Cervera, seria la prova irrefutable de quina és la marca d'un «bon govern».

La qüestió veritablement sorprenent és que mig cens electoral es creu aquesta milonga com si fora un article de fe inqüestionable. Ja ho va explicar amb una claredat meridiana Antonio Gramsci: la classe dominant no mana només per la força o la coerció. No fa que mitja societat valenciana els vote perquè els obliguen a punta de pistola o mitjançant una violència explícita, sinó que detenten el poder perquè han sabut construir un consens hegèmonic molt estès. Segons aquest consens, els valors, els interessos i la visió de la realitat d'aquesta classe dominant són acceptats per la ciutadania com els més lògics, naturals i convenients. Han aconseguit fer creure a moltíssima gent que, per pur sentit comú, és normal i desitjable que el mercat siga més potent i mane més que el mateix Estat.

La veritat és que la maniobra té el seu mèrit: és com si els corderets aprovarem entusiasmats que els llops foren els qui manaren en el corral. Així doncs, és evident que els rics ploraran quan els afecte alguna desgràcia personal o familiar, però no ploraran mai per no poder arribar a final de mes, per no poder accedir a una bona escola pública, per no tindre un hospital de qualitat quan patixen un problema de salut greu, o per la impossibilitat de trobar un habitatge digne on desenvolupar un projecte de vida. Per això no ploren en absolut.

Més aviat es farten de riure, com els tres cavallers de la fotografia que il·lustra la columna de Cervera. Són Mazón, Pérez Llorca i Llanos, mostrant-se feliços i contents després d'haver aprovat uns pressupostos profundament regressius per a la immensa majoria dels valencians i valencianes; uns pressupostos dissenyats amb unes rebaixes fiscals tan suculentes com per a garantir que, si els rics han de plorar per alguna raó, no siga en cap cas per una afectació al seu patrimoni ni per un problema de diners.

Als altres, als perjudicats de sempre, els convindria no pedre l'energia en plorar i sí en fer-la servir per a rebel·larse contra el consens hegemònic que Antonio Gramsci ja va explicar-nos fa un segle.