Un editorial que no esperava.

Aquest post ha tingut diverses versions. La que ara puge al meu bloc és la darrera, tal i com ha estat publicada al diari Levante-EMV. El post és molt crític amb una editorial de Prensa Ibérica publicat el passat dia 19. És per això que la peça finalitza amb una idea que em sembla important: "Està bé que això es puga dir al mateix diari".

Levante-EMV és la meua capçalera de referència entre la premsa valenciana; és un diari del que soc subscriptor i m’honora publicar de tant en tant a les seues pàgines. A més, en ell escriuen de forma regular persones a les que respecte i estime, com ara, sense ser exhaustiu, Alfons Cervera o Joan Romero. També valore molt a periodistes de la casa, com ara Alfons Garcia Giner o Isabel Olmos, per citar-ne dos.

És un diari, doncs, amb el que puc coincidir més o menys pel que fa a la seua línia editorial, que n’hi ha dies i dies, en el que trobe informació i opinió de qualitat que m’arrela a la meua terra. Ho explique perquè és necessari saber-ho per a entendre l’impacte d’un editorial publicat el passat dia 19, sota el títol “Feijóo enseña su cara más centrada”.

Més enllà de la vulnerabilitat del titular [si mostra la cara més centrada és perquè ne té altres que no ho són; mala cosa], en llegir-la primer i en fer-li una pensada després vaig concloure que la peça, dedicada a mostrar al lector un retrat més que amable del líder del Partit Popular, havia d’haver incorporat dalt del tot un advertiment: publicitat. Publicitat i, encara més, enganyosa.

Disseccione la peça i trobe una primera part referida al perfil polític de Feijóo, i es diu que la seua línia és “moderada i centrista”, d’un centrisme -s’afirma- com el que va fer servir a Galicia. A qualsevol cosa li direm centrisme en aquesta època que vivim, però l’editorialista va massa lluny atés el que sabem d’aquella època galega. Que li pregunten als treballadors de la televisió autòctona, als ensenyants i als sanitaris del sector públic, per exemple, com era el centrisme de Feijóo. Que pregunten a la Galícia progressista com funcionen las baronies provincials del PP a aquella terra.

El redactor de l’editorial diu que el líder del PP ha hagut de compaginar aquest perfil moderat amb els pactes autonòmics amb Vox, la qual cosa ha permès governar el PP i evitar posicions més radicals. Que li pregunten als electors valencians, també als del PP, si compaginar no significa -primer Mazón i després Pérez Llorca- acceptar tot el que Vox els exigeix.

Segons l’editorial, com el PSOE, el PP és dels partits europeus que millor resisteixen l'empenta del populisme des del centre-dreta (?). Serà empassant-se la “prioridad nacional”, per exemple. Serà diguent amén a tot el que té a veure amb educació i cultura, per exemple. Serà posant bona cara a la limitació de drets fonamentals. Serà canviant violència de gènere per intra-familiar, etc., etc. Si això és resistir, caldria proposar una nova accepció del verb resistir a la RAE.

Pel que fa al programa electoral, l’editorial diu que està inspirat en el consens i el sentit comú, amb propostes que podria assumir el PSOE, com ara el manteniment de les pensions. Està clar que l’editorialista no coneix les declaracions reiterades de Juan Bravo o d’Ester Muñoz. Les pensions són intocables, repeteix com un automata el líder del PP després de la que va organitzar-se quan Muñoz va dir que el sistema de pensions “anava a petar”. No, no, les pensions són intocables..., “si la economia va bé”, va matisar Bravo.

Una altra coincidència amb el PSOE, segons l’editorial: Feijóo està per la lluita contra el canvi climàtic però sense perjudicar l’economia. Ah, que interessant, pot pensar el lector. Molta sensibilitat pel que fa a les polítiques mediambientals, però subordinada sempre al que diga la CEOE i l’IBEX 35, que ja sabem que són de Greenpeace.

Tanmateix, un dels moments al·lucinants de l’editorial és en el que es parla de la política migratòria. Feijóo va més enllà del centrisme: és un home homologable a la socialdemocràcia danesa. A veure si va a ser que el líder gallec no és una mena de socialdemòcrata nòrdic “porque no quiere”.

I de l’habitatge, què proposa el centrista Feijóo? Doncs recuperar la seguretat jurídica, i segurament per això li ha encomanat a Xavier Albiol que, en guanyar les eleccions, s’encarregue dels okupes manu militari, com és marca de la casa a Badalona. A més, anuncia que construirà (?) un milió d'habitatges en quatre anys per a augmentar l'oferta de lloguer (?). Ja poden, doncs, acabar-se les acampades, les manifestacions i els anti-desnonaments. Assumpte resolt.

I en matèria fiscal que farà? Doncs un parell de coses que a l’editorialista li semblen dues idees brillants: baixar l’IRPF i pujar l’IVA. Això es diu política fiscal progressiva, sí senyor. Baixar la càrrega a les rendes més altes i pujar l’impost més injust de tots els impostos, els que paguem rics i pobres com a bons germans.

Què va a fer Feijóo en la cursa electoral, es pregunta l’editorial. Doncs “no perdre el perfil centrista”. Per què? Doncs perquè Pedro Sánchez l’acusa de ser de dreta pura i dura i així mobilitza el seu electoral. Què no estarà a l’abast de la perfídia de l’actual líder socialista?

Per tancar la peça, l’editorialista assenyala dos perills: que un creixement de Vox debilite Feijóo, o que faça promeses en campanya que després no puga acomplir. Per la segona no hauria de preocupar-se, que el personal encara recorda Rajoy i està curat d’espant. Quant a que Vox puge molt, doncs eixe si que és un perill, però sols relatiu. Ja sabem el que faria Feijóo: com Guardiola a Extremadura, Mañueco a Castella i Lleó, o Pérez Llorca a València. Efectivament, governar amb el programa de Vox.

Conclusió: s’ha publicat un editorial irrespectuós amb la intel·ligència dels lectors del diari Levante-EMV. Està bé que això es puga dir al mateix diari.

Digerida la ràbia, el cabet a la faena i les manetes que no paren

 Digerida la ràbia, el cabet a la faena i les manetes que no paren

JOAN DEL ALCàZAR

17 OCT. 2026

Fracàs quasi total (Foto Lluís Romero)

Aquesta peça va ser publicada diumenge passat al web de l'Associació Cívica Massa Crítica Safor. 

Tothom tenim alguna cosa a dir ara que ja coneixem el resultat de l’extenuant culebró en què s’ha convertit l’espai de les anomenades esquerres alternatives. Som molts els que ens preguntem què fer davant la perplexitat i el desconcert provocat per un fracàs quasi total en la tasca fonamental que havien d’haver resolt: aplegar forces i unitat per a donar la batalla amb garanties a l’avanç de les dretes extremes del Partit Popular i VOX.

En aquest procés d’anàlisi d’urgència cal apuntar quatre idees amb la màxima serenitat possible.

La primera és que els lideratges de les diverses organitzacions polítiques implicades no han calibrat adequadament que calia traslladar-li als seus votants que les properes eleccions legislatives no en són una cita electoral més, sinó una convocatòria en la que no sols està en joc qui va a dirigir el govern central espanyol, sinó quin tipus de societat volem, la democràtica o la il·liberal.

La segona és que no hi ha un sol responsable d’aquesta situació. El Frente Amplio i Podemos han dedicat setmanes a un mareig constant que ha deixat exhaust el seu electorat natural. A més, contra tot el que havia anunciat, no podem excloure d’aquesta dinàmica actors com ara Gabriel Rufián, que ha protagonitzat un vodevil incompatible amb la gravetat de la conjuntura i les promeses que oferia.

El principal focus del problema, tanmateix, torna a ser la dinàmica centralista de Madrid, eixa metròpoli política que ho contamina tot i converteix les seues disputes internes en el centre de la galàxia política espanyola. Ara bé, assumint que la responsabilitat és compartida, resulta evident que Podemos ha tornat a considerar-se l’única esquerra legítima, incontaminada i vertadera, reduint la resta a pura superxeria. Com destacava fa poc un lector d’El País, es tracta d’una esquerra més obsessionada en tindre raó que en construir un futur. El drama —o l’esperpent— és que, en aquesta ocasió, tampoc tenen raó.

La tercera idea remet a l’origen del conflicte. La història de les acarnissades relacions entre les diverses forces de l’esquerra dita transformadora o alternativa no va començar amb la convocatòria d’eleccions. Existeix un immens quadern de queixes acumulat durant anys i panys, i els insults i les desqualificacions anotades en eixe quadern han xiulat de manera imparable en els caps dels qui tenien la responsabilitat de pactar acords.

En eixes taules de negociacions, lamentablement, no s’ha dedicat ni un sol minut a debatre què fer amb l’habitatge, les pensions, els salaris, la sanitat o l’escola pública: precisament les qüestions centrals que realment importen a la immensa majoria de la ciutadania. La tragèdia col·lectiva és que la penitència per aquest pecat de personalismes i venjances no la pagaran els i les responsables directes de la manca d’unitat, sinó el conjunt dels votants progressistes.

Ara la quarta i darrera. No obstant això que s’ha dit més amunt, enmig d’aquesta immensa decepció partidària i del desassossec generalitzat, ha emergit una notícia que convindria saludar amb les campanes tocant a glòria: la confirmació d’una candidatura conjunta per al Senat.

Façana Senat

Aquesta entesa demostra que, quan es deixa de banda l’egocentrisme dels lideratges i el patriotisme de partit, és possible articular espais de trobada pragmàtics i útils per a frenar, si més no, l’hegemonia abusiva de la dreta assilvestrada a la Cambra Alta. Eixe pacte ha sigut el resultat de negociacions entre persones assenyades que saben el que fan, que no estan pugnant per veure qui és més radical ni qui col·loca el titular més punyent a les xarxes; són persones que seuen a una taula i negocien i pacten cara a cara, mirant-se als ulls i no enviant-se notetes sovint insuportables a través dels mitjans de comunicació o les mateixes xarxes socials.

En qualsevol cas, ja s’ha acabat el temps de dir a ningú què i com havien d’haver negociat, o si ho han fet mal els uns o molt mal els altres. Encara menys d’embarcar-nos en buscar culpables. Ara no és moment de capficar-nos, com cantava aquell, en la Cofradía del Santo Reproche. Particularment al País València, on sí tenim una llista conjunta i ens hem de felicitar, com també tindrem una llista de progrés al Senat.

Tenim el que han estat capaços d’enllestir, i amb eixes eines els ciutadans i les ciutadanes hem de fer front a unes eleccions en les que s’ha de mobilitzar, malgrat tot, als i les votants mobilitzables. El repte a tot arreu és elevar al màxim la participació, conscients que cap votant de dretes es quedarà a casa.

La ciutadania progressista està obligada, sí, obligada, a tindre més coneixement del que han demostrat els seus representants i ha de votar el que millor considere, faltaria més, però amb una idea clara: que el seu vot tinga la màxima efectivitat per a que les urnes faculten formar un govern democràtic i amb eficàcia social; un govern que treballe de valent per les causes i els problemes que importen a la gran majoria de la ciutadania.

Així doncs, amics i amigues, de cara al dia 29, el cabet a la faena i les manetes que no paren.

Nervis i fantasmes de les dretes. Aznar i Feijóo davant el 29N

Anem a eleccions. Ves per on! El president Sánchez ens ha convocat el 29 de novembre a que votem. 

Sobre el què faran o deixaran de fer les esquerres, ja en parlarem un altre dia. Hui, tal i com ha fet Alfons Cervera a la peça dominical de Levante-EMV, amb una dosi no menor d'humor negre, un servidor s'acopla i vull fer quatre ratlles sobre les dretes; més en concret sobre el PP i, ajustant més encara el microscopi, sobre dos personatges que representen aquest partit polític. D'Aznar i Feijóo parle. 

Són els dos màxims responsables de la confrontació política i partidària que patim. No crec que això es puga discutir. El govern sorgit de les eleccions de 2023 va ser qualificat d'il·legítim pel fet que no els quadrava que Espanya poguera tindre un govern de coalició plural, com la que va se la majoria d'investidura. Des de llavors ençà, dia sí i dia també, amb Aznar i Feijóo com a solistes, el PP no ha fet més que demanar eleccions. 

Ara que el pervers Sánchez les ha convocat no semblen massa contents. Podríem dir que el fantasma d'una senyora de vuitanta set anys, desnonada i morta en cosa de dies, ha posat més que nerviosa la cúpula de Gènova 13, a Madrid.

La recent i inesperada mort de la senyora Maricarmen Abascal —un fet dolorós però no sorprenent si es té en compte l'impacte físic i emocional del recent desnonament de la que havia estat la seua llar durant setanta anys— ha esdevingut el combustible d'una onada de mobilitzacions multitudinàries per l'habitatge digne a tot el país. En aquest context, les dretes hispàniques han tornat veure com se'ls hi agiten fantasmes del passat. És molt probable que estiguen fent memòria de com de mal van gestionar els efectes dels atemptats de l'11M de 2004, quan el Partit Popular va perdre les eleccions davant el PSOE de Rodríguez Zapatero contra tot pronòstic. Llavors, com ara, la dreta donava per feta la victòria; però, el resultat de les urnes la va desmentir. 

Aquests dies, un nerviosisme creixent torna a tenallar-la davant el temor a que la mobilització al carrer acabe afavorint els socialistes i companyia tot deixant la suma de PP i VOX sense la majoria necessària.

El tractament reservat a la senyora Maricarmen, fins i tot després el seu traspàs,  recorda inevitablement la campanya patida en el seu moment per la senyora Pilar Manjón, mare d'una víctima mortal de l'11M, qui va ser objecte d'insults, amenaces i agressions indignes per part de sectors mediàtics i polítics afins a la dreta. Aquests darrers dies, en un exercici similar de deshumanització brutal, la senyora Abascal, fins i tot després de morir,  no sols ha sigut injuriada i insultada, sinó que se li ha negat fins i tot el mínim respecte institucional.

Des del PP, i també des de VOX, està fent-se un enorme esforç, secundat pel batalló d'afins i assalariats, per convertir l'anciana en una persona que en cap cas va ser una víctima, ni del sistema, ni dels fons voltors, ni de l'infern que és el mercat de la vivenda actual. No, la senyora va ser una profitosa, una veïna desagradable, amb uns comptes bancaris envejables i, fins i tot, una mercenària al servei del pèrfid Pedro Sánchez. 

Fa uns dies vaig escriure que les Plagues d’Egipte eren, a ulls del PP, una broma infantil comparades amb una hipotètica victòria electoral de Sánchez, una altra més. Hui, Cervera escriu: “La bomba atómica es una birria si la comparamos con los dos decretos sobre la vivienda que proponían las fuerzas comunistas y que felizmente han rechazado las extremas derechas: PP, Vox y Junts”. 

Conclusió: si el PP no guanya, si Feijóo no és president, anem de cap a l’Apocalipsi. 

Aznar i Feijóo són, més que probablement els dos personatges més tòxics de la política espanyola. El gallec no destaca precisament per la seua agudesa ni per les seues habilitats, ni orals ni escrites, de forma que de cara a eleccions és un d’aquells que no aporta ni un vot a la marca. Qui voldria Feijóo com a governant? Poca gent, si fem cas de les enquestes. 

Aznar, com evidencia allò de que la cara és l’espill de l’ànima, és letalment tòxic. Prou més que Feijóo, però de tant en tant també mou, als qui estem en les seues antípodes, més a la risa més que no a l’espant. 

Ha dit darrerament que si guanya Sánchez, Espanya s’acaba. Deixem de costat que les dretes hispàniques venen parlant de la desaparició d’Espanya des que es va generalitzar “el baile agarrao”. Oblidem que eixes dretes anuncien la destrucció d’Espanya cada cop que ells han perdut el govern. 

Ara anuncien l’Apocalipsi; és a dir que Espanya s’aboca al final més horrible: la instauració de la República. 

Ni a Sánchez, en la seua perfídia se li havia acudit: motivar votants amb l’adveniment de la República en cas de victòria. 

Acabe ja fent meues les darreres paraules de Cervera, en eixa columna carregada d’humor negre de hui: ¡Viva ese Apocalipsis pues, ¿no?! ¡Viva ese Apocalipsis! 

Ara que venen eleccions, més preguntes que diumenge passat.

 

Diumenge passat, al caliu d'un article del meu amic Joan Romero al diari Levante-EMV, escrivia jo unes ratlles per al meu mur de FB. 

El títol de la columna de Romero era ben explícit: "Vergüenza e indignación. ¿Cómo hemos llegado hasta aquí? Ara duc el text a aquest altre espai que és el meu bloc Escriure en l'aire, però no puc deixar de fer una petita introducció, imprescindible a parer meu, perquè s'ha produït una novetat d'enorme transcendència en la nostra realitat política: el president Pedro Sánchez, a resultes de que no prosperaren cap dels dos decrets relatius als problemes de la vivenda, ha decidit convocar eleccions per al proper dia 29 de novembre. 

Fa temps que la legislatura estava amb respiració assistida i, finalment, dilluns ha acabat els seus dies. Ara s'obri un escenari que va a ser dur: el d'una campanya electoral llarguísima i "a cara de perro", previsiblement amb amenaces, insults, provocacions, mentides i desqualificacions. D'una part molt més que de l'altra; compte no caiguem en el parany de repartir culpes i responsabilitats de manera igualitària. 

A més, patirem un catastrofisme majúscul, hiperbòlic [no cal més que escoltar a eixe personatge que és José María Aznar, per exemple]. L'ex president afirma sense el menor pudor alguna cosa així com que, si tornara a guanyar Pedro Sánchez, les plagues d'Egipte serien una broma comparades amb el que passaria a Espanya. 

Si la peça de diumenge acabava jo proposant pensar al lector, reflexionar, ara, després la convocatòria electoral, fer-ho és una necessitat, una obligació, en la mesura que hem de ser conscients del que estarà en joc el proper 29 de novembre. Conscients i conseqüents.

Ara, el text de diumenge. 

Com em sol passar cada vegada que llegeix la columna de Joan Romero a Levante-EMV, la seua reflexió m’ha mogut el sòl conceptual i m’ha obligat a ressituar algunes de les meues pròpies idees. Tanmateix, per un moment, he preferit deixar de banda la geopolítica, la distant ONU i l’entrellat de la Unió Europea, per mirar directament cap a la cosa domèstica, cap a la nostra pròpia quotidianitat. I és ací on me’n vaig directament a la pregunta fonamental que es faria el Zavalita que porte dins —i que Romero recupera tan encertadament—: «Cuándo se nos jodió la cosa?», com dimonis hem arribat fins a aquest punt d’atzucac i paràlisi democràtica?

Si algú em demanara una explicació, jo diria que el veritable take-off d'aquesta deriva es va produir el dia en què una majoria de la ciutadania, tant a Espanya com al conjunt d'Europa, va cometre un error fatal: confondre la política amb la mera gestió. Aquells que ja tenim una certa edat recordem perfectament què significava «fer política». Sabíem que, per a transformar la realitat i avançar cap a una societat veritablement més lliure, justa i solidària, no bastava amb administrar allò existent; calia pensar i actuar políticament. Ho feien uns des de l'organització partidària o sindical, amb programes i propostes col·lectives, i ho feien altres per lliure, sense etiquetes però amb una profunda consciència de les dinàmiques socials.

Però va arribar una època en què es van consolidar tres grans miratges. En primer lloc, la falsa creença que les conquestes socials assolides eren irreversibles. En segon lloc, la renúncia col·lectiva al desig de continuar progressant. I, en tercer lloc, la gran cessió: la idea que uns polítics professionals es farien càrrec de tot. Ells gestionarien —eixe és el verb: gestionar— els afers públics, mentre nosaltres els lliuràvem còmodament la nostra existència social, econòmica i cultural. D'aquells vents venen aquestes tempestes.

Ara, davant el buit que ha deixat la mera gestió, ens trobem amb dos camins igualment perillosos. Alguns, molts, apareixen amb la idea rovellada però efectiva de que si el poble amunt i el poble avall. Mentrimentres, altres insisteixen en que "això ho arregle jo en dos dies". Tonteries que no són innocents, no ens enganyem. Romero cita Tony Judt, al final de la peça. Coincidisc. Amb les meues paraules: quan més gros i complicat siga el problema, més camp s'obri a les propostes més radicals. La necessitat i la desesperació (pensem en la situació de l'habitatge) són motors molt potents, però no tenen per què ser més efectius.

Torne a la retòrica: si algú em preguntara, jo respondria tornem a fer política, amic, amiga. El tipus de societat en la que volem viure no és una qüestió dels gestors, dels administradors, sinó dels que pensen i actuen políticament. Valorem, simplement, on ens han conduit els gestors i pensem-ho.

Una manada ataca en Tavernes de la Valldigna

 

Text publicat el web de Massa Crítica Safor el passat 28 de setembre

Qui anant per l’autopista passa per la vora de la Vall de Tavernes veu una catifa verda i frondosa de tarongers, un bellíssim quadre agrícola al mig del qual emergeix una població: Tavernes de la Valldigna, un municipi d’uns 18.000 habitants. Podem veure una estampa quasi bucòlica de la València profunda: sembla amable, acollidora, pròspera. Més de la meitat del seu veïnat ha nascut al mateix poble, mentre que entre un 11 i un 12 per cent prové de l’estranger, en una part significativa del Magreb i de l’Àfrica subsahariana. Un espai de convivència quotidiana del que guarde uns records profundament agradables.

Tanmateix, la bellesa de la postal s’ha enfosquit aquests dies en obrir els noticiaris d’arreu de les Espanyes. Tavernes ha sigut primera plana per una raó abominable: la doble agressió racista patida per dos joves del poble, nascuts al municipi tot i que d’origen africà: un del Marroc i l’altre de Senegal. Les imatges dels fets fan estremir per la seua violència explícita i per la covardia d’uns agressors que van actuar en manada.

La reacció d’una part molt majoritària de la ciutadania, encapçalada per l’alcaldessa, ha sigut la que pertoca a una societat democràtica: la condemna sense pal·liatius de la violència i el suport incondicional a les víctimes i a les seues famílies. Però el colp està donat i el senyal d’alarma ha saltat, especialment quan tot indica que els agressors són gent jove del poble, alguns d’ells menors d’edat. Resulta difícil d’entendre que la seua detenció i posada a disposició judicial no s’hagen produït encara quan escric aquestes ratlles.

Si aquesta és la cara explícita del delicte, la més fosca i punible, n’hi ha una altra no tan explícita que emergeix a les pantalles. Només cal llegir els comentaris a les notícies en xarxes com ara, per exemple, la d’À Punt TV. Al costat de la repulsa majoritària, apareixen missatges de comprensió o acceptació cap als victimaris basats en dues idees recurrents: que les víctimes tenien un comportament incívic i pertorbador; i que l’apallisament va ser la conseqüència lògica d’eixa conducta.

Aquest és, en darrera instància i al meu parer, el vertader rovell de l’ou i el perill real que amenaça la pau social a la nostra terra. De la comprensió cap als agressors es pot passar sense solució de continuïtat a l’explicació i acceptació del seu comportament i, d’aquest, a la justificació directa de l’acció delictiva. Alguns pretenen convèncer a la ciutadania que la culpa de l’agressió racista i xenòfoba la tenen les víctimes per haver provocat la reacció dels violents. L’etapa següent d’eixa lògica perversa seria l’acció preventiva: si determinats individus —marcats per l’origen o el color de la pell— són considerats perillosos per a nosaltres els autòctons, es legitima l’ús de la violència preventiva contra ells. Abans fins i tot que facen res que poguem considerar denunciable.

Són conscients, els qui escriuen eixos comentaris exculpatoris de la deriva tan perillosa que estan alimentant? En un Estat de dret, davant qualsevol conducta censurable o il·legal, l’únic camí legitimat és la denúncia davant la Policia, la Guàrdia Civil o la Justícia. Qualsevol altra opció és la llei de la selva. Mostrar empatia o complicitat amb qui apallissa en grup no és una simple opinió respectable: és començar a caminar per una senda d’odi i barbàrie que ja sabem perfectament on condueix.

La senyora Maricarmen Abascal i el drama dels desnonaments

El problema de l'habitatge i els desnonaments ha tornat a instal·lar-se a les portades dels diaris i a obrir els noticiaris de ràdio i televisió. Sabem des de fa temps que és la gran assignatura pendent de la societat espanyola, una ferida oberta que s'agreuja mentre uns no saben o no poden i altres, senzillament, no volen posar-lo en vies de solució.

Les dretes hispàniques, agafades de bracet de la sacrosanta propietat privada, els empresaris i la dictadura dels mercats, es neguen rotundament a intervenir en el sector. Per la seua banda, les seues antagonistes, les esquerres de diversa classe i condició, es debaten impotents entre què fer i com fer-ho, incapaces de confluir en accions unitàries concretes.

La matèria legislativa és un trencaclosques gairebé impossible: per a canviar les coordenades de la crisi habitacional caldria l'efecte miracle que forces tan dispars com el PNB i Junts, d'una banda, i Sumar i Podem, de l'altra, votaren juntes una alternativa legal equilibrada, una nova legislació que no siga ni dura ni tova, sinó tot al contrari.

Mentrestant, l'habitatge continua sent un drama transversal que colpeja sense contemplacions totes les generacions. Els joves veuen la impossibilitat de qualsevol projecte de vida independent, mentre que moltes persones majors no poden ni tan sols dormir tranquiles davant l'amenaça constant d'un desnonament. D’això parla hui Alfons Cervera en la seua columna de Levante-EMV.

Entenc que, tot plegat, s’ha anat acumulant una immensa borsa de gas emocional, alimentada per la desesperació d'uns preus de compra inassolibles, uns lloguers abusius i la necessitat de moltes famílies de recórrer al relloguer, una estampa fosca que ens remunta directament a l'Espanya dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Una estampa, la de les famílies rellogades, que molts obliden ara que intenten convèncer els més incauts de l'alegria de viure a l'Espanya de Franco.

La borsa de gas ha acabat per explotar aquesta setmana. L'espurna la va encendre, molt al seu pesar, una anciana madrilenya de 87 anys i amb mobilitat reduïda: Maricarmen Abascal. Queda per vore si aquesta explosió és només un esclat fugaç de ràbia o l'inici d'una dinàmica de rebel·lia i pressió sostinguda per a revertir un sistema carregat d'injustícia. De moment, la Puerta del Sol torna a acollir una acampada que evoca de manera inevitable l'esperit del 15M.

El panorama polític ha entrat en combustió. Al Govern central li han entrat els nervis, conscient que si la seua continuïtat ja era complicada, pagar la factura de l'habitatge pot fer-la impossible. A la falca d'esquerres de la coalició el nerviosisme és similar i molts es pregunten si és l'hora de marcar distàncies amb Pedro Sánchez i el PSOE. Mentrestant, al PP i a VOX se'ls ha accelerat el pols: immersos i envalentonats en la seua comoditat amb el debat sobre Ceuta i veient-se ja als despatxos del poder, una explosió d'indignació popular pot capgirar-ho tot.

Caldrà comprovar quina canalització política tindrà el cas Abascal: si es traduirà en canvis legislatius reals o si quedarà diluït en el pròxim cicle electoral. Però la qüestió fons és una altra: el comú de la ciutadania hem de decidir si acceptem la crueltat del mercat immobiliari, la dels fons voltor, la dels responsables polítics, la de la policia i la de les lleis i els qui l’apliquen. Una crueltat compartida per tots els qui van ser capaços de desnonar en llitera una senyora de 87 anys per a dipositar-la en un hospital amb l'únic horitzó d'una residència —un purgatori d'ancians— a la qual esperar la mort amb santa paciència. Si davant d'aquesta inhumanitat no es produeix una reacció potent i definitiva, haurem d'assumir que la manca d'humanitat s'ha fet pandèmica i que tots nosaltres n'estem irremeiablement infectats.

Resistir i combatre en un món potes per amunt.

El món sembla haver perdut definitivament el nord, girant sense fre cap a una deriva d’absurditat i crueltat institucionalitzada. Quan un egòlatra carregat de patologies com Donald Trump es planta davant l’Assemblea General de les Nacions Unides per a insultar, amenaçar i menysprear persones, països e institucions davant la mirada impassible de més d’un centenar líders mundials, el silenci de l’auditori resulta tan eixordador com perillós. Té raó un bon amic quan diu que qui té la vara mana, i ningú s’atreveix a alçar la veu per a dir-li un parell de coses ben clares a qui actua sense la més mínima decència democràtica.

Aquesta mateixa violència, de formes diferents però de matriu idèntica, es reprodueix a escala quotidiana. Hui ens alcem amb la notícia del desnonament a Madrid d’una dona de 87 anys de la vivenda on ha residit des de 1957 [La foto correspon a l'acció judicial]. Tot és impecablement legal, ens diuen. Tanmateix, ¿quines lleis són eixes que emparen l’especulació selvàtica dels fons voltors per damunt del dret fonamental a un sostre i a la dignitat humana? És el triomf del mercat desfermat sobre l'Estat social, una dinàmica on l'ésser humà queda reduït a una xifra en un balanç de beneficis.

I per si no hi hagués prou, la batalla cultural i ideològica mostra la seua cara més ridícula i fosca a Portugal, on es pretén prohibir les obres de José Saramago a l’ensenyament secundari argumentant que l'escriptor no representa la cultura portuguesa. Pretendre esborrar l'únic Premi Nobel de Literatura en llengua portuguesa sota l’excusa del seu compromís polític comunista és un exercici d’estupidesa i censura que retrata perfectament qui el promou.

Com bé assenyala Alfons Cervera a la seua columna d'InfoLibre, ens trobem davant d'un panorama desolador. Però allò que resulta realment aterridor no són només els personatges grotescs com Trump, la voracitat dels mercats o els censors de torn. Allò que més espanta és l’avanç implacable del que Zygmunt Bauman va definir com a retrotopia, és a dir la tendència a buscar refugi en un nacionalisme excloent, de fronteres dures i identitats tancades, per part de col·lectius incapaços d’imaginar un horitzó de futur compartit i atrapats en una malenconia per un passat tan mitificat com absurd.

Aquest retrocés alimenta el posfeixisme sobre el qual ens adverteix l'historiador Enzo Traverso, una amenaça real que busca desmantellar les conquistes socials i democràtiques des de les mateixes institucions. Davant d’aquesta onada de reaccionarisme, insolidaritat i autoritarisme, la resignació no és una opció.

Molts més dels que ells volen i diuen, entenem que cal resistir i combatre els abusos de qui ostenta el poder, els dimonis de l'especulació financera i aquells que volen prohibir la cultura i el pensament crític. Com deien els clàssics de la revolta: per dura que estiga la situació, siguem realistes i demanem l'impossible. Prohibit prohibir.