Escriure en l'aire 2ª Època

Baixen més que turbulentes les aigües a la Coalició Compromís. Els votants, els simples votants ―que no militants― que viuen de forma relativament distanciada els problemes interns de l’aliança no guanyen per a espants. Les notícies són cada cop més alarmants. De la fase de reticències entre els socis va passar-se a la de distanciament, i ara hem arribat a la de les amenaces. Realment pot trencar-se Compromís? Tot i estar al govern del País per primera vegada en la història, tot i ser una proposta en ascens, tot i haver-se convertit en la gran esperança política valencianista d’esquerres, tot amb tot, ¿tan poca capacitat política van a tindre els seus dirigents? ¿No serà possible abandonar prejudicis i personalismes en benefici d’un projecte amb molt de futur si s’actua amb intel·ligència? El Bloc Nacionalista Valencià, com a partit sobirà dins la coalició, es nega [ ma non troppo ] a que l’aliança pacte amb Podem/ Podemos . No són difícils d’entendre les raons. Pablo Iglesias...

Impressiona comprovar com és de tossuda la realitat polític-ideològica espanyola atenent, per exemple, als baròmetres que publica regularment el Centre d'Investigacions Sociològiques [CIS]. Més enllà de la informació a propòsit de la intenció de vot, que presenta la seua pròpia dinàmica i que els experts connecten a la pura conjuntura de si l'enquesta s'ha fet en tal o qual moment, abans o després d'algun esdeveniment polític d'impacte, vull fixar-me en una variable que no ho és tant. Em referisc a les respostes dels enquestats a quan se'ls demana que es definisquen ideològicament.   Pel que fa al ventall ideològic, la realitat és sòlida i contundent. Parlem amb xifres arrodonides. Quasi un terç d'enquestats [entorn del 28 per cent] se situa en el que podem anomenar la dreta [en ella situem als que es defineixen com a conservadors, demòcrata-cristians i liberals]; ve després un grup que no arriba a una cinquena part [quasi el 18 per cent] als quals po...

Han passat tres quarts de segle des que va finalitzar la guerra d'Espanya, la que l'Església Catòlica va beneir, va recolzar i va batejar com a Croada; un dels majors drames humanitaris del segle XX europeu, una contesa que no desmereix el qualificatiu d'holocaust, com la va definir l'historiador britànic Paul Preston.   Milers de morts, desapareguts, empresonats, torturats, exiliats i una repressió que es va mantenir durant dècades pels vencedors de la contesa, i el PP és encara avui incapaç de sentir compassió per les víctimes d'aquella guerra i posterior dictadura. No és que ni tan sols alberguen un bri de pietat pels vençuts, sinó que se segueixen burlant-se del dolor de les víctimes i de les seues famílies. Com a hereus directes d'aquells que van omplir Espanya de sang, dolor i llàgrimes, molts d'ells se senten encara vencedors i renyeixen als vençuts i als seus familiars per obstinar-se [sic] a mirar cap al passat; persisteixen en la humiliació ...

Hem sabut aquests dies del calvari de la xiqueta gallega anomenada Andrea, i hem vist i escoltat als seus pares demanar que la deixen morir en pau. Davant la veritat incontestable que no hi ha res més antinatural i insuportable que veure morir a un fill, no es troben paraules per a descriure l'infern d'haver de lluitar perquè des del Poder [mèdic, jurídic, religiós,…] permeten morir al teu fill; perquè no l’obliguen a malviure, a seguir patint un sofriment continuat que no li condueix més que al sofriment mateix i, finalment, a la mort segura. Una xiqueta de dotze anys, que porta tota la seua vida faixant-se contra una malaltia degenerativa irreversible, està sent mantinguda amb vida per la tossuderia i el dogmatisme d'uns metges, -pediatres per a major vergonya-, que imposen les seues creences supersticioses a Andrea i a la seua família. Que enorme superba la d'aquells que resisteixen no solament els precs angoixats dels pares, sinó el dictamen de la Comissió de...