Vistas de página en total

sábado, 29 de diciembre de 2018

2018: A mode de balanç d’un any molt llarg.


Acaba un any que no serà recordat per la seua bonança, sinó més aviat per la seua adversitat. Tant a l’àmbit internacional com a l’intern, 2018 ha estat marcat per problemes de gran calat que amenacen amb agreujar-se en 2019. A risc de sintetitzar en excés, podríem dir que els problemes migratoris són el referent de fons a l’escenari mundial, mentre que al casolà ho és el Procés català.

La política migratòria, la por als estrangers, als pobres immigrants pobres, ha estat explotada amb èxit pels nous nacional-populismes de dreta i d’extrema dreta. Ahí està Donald Trump des de gener de 2017 agitant la bandera del rebuig als migrants, als que ha atorgat el paper de gran amenaça per a l’Amèrica WASP; un discurs que encara dos anys després d’accedir a la Casa Blanca sustenta el Tancament de Govern decretat pel president per la negativa del Partit Demòcrata a aprovar una partida de milers de milions de dòlars per a la construcció del mur a la frontera mexicana.

També a la Gran Bretanya o a Itàlia, com a d’altres països europeus, el mal anomenat problema migratori ha tingut –i continuarà tenint-ne- efectes importants. El BREXIT, a hores d’ara una moneda que gira en l’aire però que aviat eixirà cara o creu, també va estar al centre del resultat del referèndum de 2016, en el que una ajustada majoria de britànics va votar per abandonar la Unió Europea. En paral·lel, que una figura com Matteo Salvini haja arribat a ser vicepresident del govern italià n’és una altra mostra de com d’advers ha sigut el 2018. A Espanya, Pablo Casado vol emular-lo i insisteix, contra tota evidència, en fer bandera d’una suposada invasió d’africans que, per milions, cauran sobre Espanya cridats explícitament per Pedro Sánchez.

Veurem què passa en 2019, any d’eleccions al Parlament Europeu. Si l’euro escepticisme avança, si els enemics de l’Europa unida es consoliden, i si fan trontollar encara més els valors fundacionals de la més gran i atrevida aventura política superadora dels vells antagonismes que ha conegut el nostre continent. L’extrema dreta europea malda per traduir la por dels més vulnerables d’entre els europeus en xenofòbia que done cohesió al seu discurs nacionalista i supremacista. Ara per ara, la dreta convencional es limita a intentar tancar la via d’aigua de la pèrdua de vots assumint bona part del discurs ultra.

Alguna cosa semblant ha passat en 2018 a propòsit de la crisi d’Estat que patim a Espanya des de fa uns anys però, de manera molt més acusada des del darrer terç de 2017. Des de 2010, quan va produir-se la primera resposta massiva de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que va invalidar l’Estatut aprovat per la ciutadania de Catalunya en 2006, venim arrossegant un problema que el govern de Mariano Rajoy no sols no va saber enfrontar, sinó que encara va empitjorar-lo de valent. El govern de Rajoy i la seua incapacitat i el d’Artur Mas i la seua fugida cap endavant, com explica molt bé Lola García al seu llibre “El naufragio. La deconstrucción del sueño independentista”. Va ser al discurs d’investidura del president Mas, després les eleccions de 2012, quan va anunciar que fixava “rumb de col·lisió” [amb el govern d’Espanya].

L’any que ara finalitza ha estat condicionat completament per la crisi catalana, i els efectes que la seua perdurabilitat puga tindre en 2019 són encara difícils de calcular. Tota la política espanyola pivota sobre aquella, deixant en segon plànol qualsevol altre assumpte per important que aquest siga.

Després la moció de censura que va acabar amb Mariano Rajoy, l’alineació dels sobiranistes catalans amb els socialistes, Podem, Compromís, el PNB i d’altres grups menors va deslliurar tots els dimonis que habiten en les coves del nacionalisme espanyol.

L’entrada rotunda de l’extrema dreta al Parlament andalús i la més que previsible constitució d’un govern del PP i Ciudadanos, amb el suport imprescindible de Vox, no sols ha posat final a l’hegemonia del PSOE a la regió, sinó que s’ha convertit en una amenaça per a la democràcia espanyola. Les eleccions locals, autonòmiques i europees del maig vinent, més la imprevisible durada de la legislatura de Sánchez, han provocat ja a hores d’ara que les tres dretes espanyolistes premen l’accelerador per acorralar i atacar al govern amb l'objectiu declarat de fer-ho caure com més aviat, millor. Al preu que calga.

La celebració del judici als dirigents independentistes no farà –en unes dates molt coincidents amb la cita amb les urnes- sinó posar més carbó a la caldera política espanyola. És molt preocupant com els nacionalistes espanyols estan sobre excitats i decidits a explotar la qüestió catalana i l’amenaça a la unitat d’Espanya com els únics problemes que han d’interessar a la ciutadania. De la mateixa manera, amb una sobredosi emocional, des de l’independentisme es parla molt de negociar amb Madrid, però se li demanen impossibles al Govern de Sánchez. Dues posicions enrocades que deixen poc espai per als qui no participen ni de l’una ni de l’altra.

Són negres els núvols que anuncien el nou any. Si el 2018 que ara finalitza ha s’ha fet massa llarg i feixuc, 2019 no presagia un canvi a millor sinó, ans al contrari, dotze mesos sobrecarregats de tensió, polarització i confrontació política. La temptació autoritària de les dretes hispàniques constitueix una amenaça a la que caldrà estar atents. Els polítics responsables de les diverses organitzacions partidàries haurien de fer bondat amb aquella màxima popular valenciana: “el cabet a la faena, i les manetes que no paren”.

sábado, 22 de diciembre de 2018

Una premsa tòxica i partidària.


Les principals capçaleres periodístiques en paper, les més convencionals i de major tirada, estan clarament dividides entre les que evidencien, si més no, una pretensió d’objectivitat i les que han apostat per fer costat els interessos més foscos de la dreta política espanyola.

És cosa que fa temps pot comprovar-se a diari quant a dos ítems informatius: el dia a dia del govern de Pedro Sánchez i la situació a Catalunya. L’actuació de l’Executiu, amb freqüència vacil·lant i dubitativa, afectada d'una forta tendència a realitzar anuncis que no es compleixen o que els obliguen a rectificar sobre la marxa, és castigada sense pietat des de la premsa conservadora. La crisi catalana és el punt més dèbil de Sánchez i el seu gabinet, i com en un combat de boxa, el púgil que observa el deteriorament de l'ull del seu contrari es dedica a matxacar-li-lo sense misericòrdia buscant el K.O. d'aquest. Es tracta, clar, de perseverar en una línia d’actuació que els hi ha donat fruïts sucosos en Andalusia, així que la idea està clara: el palau de San Telmo ha de ser la nova Covadonga des d’on el trio de nous Don Pelayo –Casado, Rivera i Abascal- s’han llançat a la reconquesta del poder.

És cosa que pot comprovar-se amb facilitat: El Mundo, La Razón i l’ABC competeixen entre ells en fer servir els adjectius més durs, més des qualificadors, àdhuc més insultants, per a denigrar els intents de Sánchez de rebaixar la tensió a Catalunya tot intentant fer política amb els sectors més realistes de l’independentisme. El Govern que presideix vol treballar amb aquells que –com Sánchez, Iglesias, Urkullu o Junqueras- saben que de l’enfrontament total i sense concessions entre l’Estat i els sobiranistes no resultarà més que un desastre total de proporcions inassumibles.

Amb motiu del Consell de Ministres celebrat a Barcelona, el 21 de desembre, la campanya quasi militar contra el govern de Sánchez ha arribat al paroxisme: rendició, traïció, humiliació, claudicació, subordinació, segrest, etc., etc., són els bramits d’aquesta premsa que sap com pot afavorir els interessos partidaris amb els que combrega. El seu objectiu busca, també, mantindré mobilitzat i tronant l’electorat més conservador i espanyolista.

Treballen fonamentalment amb dues idees: Sánchez és un governant indigne que està disposat a vendre Espanya als enemics separatistes, amb la col·laboració dels comunistes de Podem i dels incorregibles secessionistes del Partit Nacionalista Basc, tots dos sempre en disposició de treballar pel mal d’Espanya. La segona és potenciar les contradiccions internes del partit dels socialistes, tan explícites i tant explotables gràcies a l’anacrònic jacobinisme d’alguns dels seus dirigents, molts dels quals podrien apuntar-se al PP sense haver de fer cap modificació substancial en els seus principis.

No és fàcil saber on va aquesta dreta nacionalista espanyola, que fa servir la premsa afí com l’artilleria que agrana les trinxeres enemigues abans que actue la infanteria. Objectivament no els importa res més que fer caure el govern a costa del que faça falta; ni tan sols els importen una bleda els milions de ciutadans de Catalunya, inclosos els no independentistes, que no accepten una voladura dalt o baix controlada de l’autonomia catalana. Com va dir Montoro en una intervenció programàtica com a poques s’han escoltat a la madrilenya Carrera de San Jerónimo: que s’enfonse Espanya, que ja l’aixecarem nosaltres. Eixa és l’estratègia del PP, a la que s’han sumat amb entusiasme Ciudadanos i Vox.

Encara que Torra, Artadi, Tardà, Puigdemont i companyia es deixaren caure per TV3 als compassos del Viva España o del Porompopero, ni la premsa de la caverna, ni el trio de Don Pelayos tindria prou. Voldrien que Pedro Sánchez instal·lés la guillotina a la Plaça de Catalunya i un darrere l’altre –ell inclòs-anaren passant.

Sánchez està intentant jugar a allò que hauria d’haver intentat jugar Rajoy fa dos o tres anys, si més no: a rebaixar la tensió fins a poder seure en una taula, a intentar convèncer una part del sobiranisme de que és possible assolir un marc competencial de convivència harmoniosa entre Catalunya i Espanya. Convindria dir-ho amb claredat: encara a hores d’ara, és possible seduir una part majoritària dels ciutadans de Catalunya, per a que siguen participants i beneficiaris d’una nova forma d’encaixar el seu país dins l’Estat plurinacional.

No n’hi ha més que llegir la premsa que vol informar i no intoxicar per a acceptar que el 21 de desembre, amb la presència del Govern espanyol a Barcelona i amb el fracàs dels sectors més radicals del separatisme s’ha obert una finestra a l’esperança de la distensió.

Més enllà de les interpretacions, de les formes –èpiques i encoratjadores- en que l’independentisme utilitze per a explicar què està passant a Catalunya; més enllà que Sánchez presente un balanç de resultats que puga pecar d’optimista; el ben cert és que el Govern de Madrid i el de la Generalitat catalana van emetre un comunicat segons el qual les dues administracions aposten "per un diàleg efectiu que vehicule una proposta que compte amb un ampli suport en la societat catalana".

Això és el que importa: un compromís de treball conjunt per tal de desenvolupar unes converses per arribar a un acord que compte amb el recolzament majoritari dels ciutadans de Catalunya, dels sobiranistes i dels que no ho són.

Ni la premsa ultradretana i tòxica ni els partits que l’aplaudeixen acceptaran fàcilment la situació que s’ha obert, i continuaran amb el foc d’artilleria. No convé esperar d’ells ni un respir. El que cal és veure com es respon i es treballa des dels sectors que aposten per una solució política a les demandes catalanes “en el marc de la seguretat jurídica”. Un gran pas, insuficient però gran, el que s’ha donat a Barcelona. No esperem, però, que la caverna mediàtica ho reconega. Convindria, això sí, que el govern de Sánchez neutralitzés el foc amic amb el que des d’algunes regions estan atacant-lo els seus barons.

sábado, 15 de diciembre de 2018

La prudència i el realisme no són traició. Ni a una ni a l’altra vora de l’Ebre.





Prudència i realisme són, tant en política com en altres circumstàncies de la vida, dues virtuts que convé tindre sempre en ment. Les circumstàncies excepcionals que vivim a propòsit de la crisi catalana les han convertit en imprescindibles, tant per al govern de Madrid com per al de Barcelona.

Que a Catalunya n’hi ha un sector que voldria ulsteritzar el Principat és una evidència, tal i com reconeix el diari ARA, un mitjà sobiranista que aposta per un catalanisme que ha sigut històricament inclusiu, profundament democràtic, convivencial i europeista. Però n’hi ha més, d’evidències. La de que el procés català ha fet ressorgir a Espanya, amb potència i sense complexos, una extrema dreta que estava electoralment ancorada sota les sigles PP, i que ara navega en solitari constituint una amenaça extraordinària per a les properes eleccions –totes elles- en la mesura que ha reviscolat la idea d’una Espanya inequívocament castellana, autoritària, centralista i enemiga de qualsevol interferència nacional que vaja més enllà del ”sano regionalismo”. També podem apuntar –com a tercera evidència- la reactivació de les tensions entre els socialistes respecte de la crisi catalana, propiciada pels barons territorials que acusen Pedro Sánchez de connivències amb els sobiranistes catalans i d’estar fent-los concessions que consideren traïció a la seua idea d’Espanya.

Ara, després de l’amarga derrota a Andalusia, els socialistes de Sánchez s’han vist obligats a canviar parcialment el discurs, endurint-lo, tant per oferir una imatge de major fermesa com per a intentar trencar el front independentista, obligant tant al que queda del PDCat com a ERC a desmarcar-se i a aïllar els partidaris dels avalots que volen donar raons als neofeixistes de Vox i als falcons del PP i de Ciudadanos per allò del quant que pitjor, millor.

Tanmateix, els socialistes espanyols cometrien un greu error, tàctic i estratègic, si es deixaren arrossegar per l’espanyolisme radical i abandonaren el difícil paper que han d’interpretar en l’escenari actual de les Espanyes. No n’hi ha més alternativa que una nova articulació de l’Estat –que encara està per definir- amb les diverses nacions hispàniques, però és clar que el nombre dels federalistes per kilòmetre quadrat a Espanya és molt baix a hores d’ara. Tot amb tot, caldria molta prudència i molt de realisme en el PSOE i, també, en la resta de les esquerres existents a Ibèria.

Per a l’independentisme català n’hi ha una frase mítica dels anys de la Transició: “Que la prudència no ens faci traïdors”. La va pronunciar un dirigent històric del republicanisme, Jordi Carbonell, en un acte de l’Assemblea de Catalunya a Sant Boi, l’11 de setembre de 1976. La màxima és magnífica com a encoratjadora en moments excepcionals en els què, com era el cas, el franquisme encara estava en condicions d’amenaçar i espantar els demòcrates –a Catalunya i arreu Espanya- que tenien la ferma intenció d’acabar amb ell. També darrerament s’ha fet servir la dita de Jordi Carbonell per recolzar i empentar el desafiament sobiranista que acaba de creuar una ratlla de la mà del president Torra; una ratlla, la de plantejar la via eslovena, que –malgrat haver sigut negada després- ve fer explícit que el Molt Honorable ha abandonat qualsevol mena de contacte amb la realitat.

No cal dedicar-li massa atenció a posar negre sobre blanc les diferències entre 1976 i 2018, i n’hi haurà prou en recordar que després la mort del dictador la voluntat democratitzadora de la ciutadania catalana era aclaparadora, total i completa, mentre que ara la societat del Principat està trencada per la meitat. A hores d’ara, la prudència i el realisme no sols no convertiran ningú en traïdor, sinó que ans al contrari el que cal és que bona part dels dirigents del sobiranisme tinguen el valor de plantar cara a aquells que, amb el president Torra al front, han decidit conduir Catalunya cap a l’abisme.

Seria bo i convenient que Torra i els que li fan costat llegiren l’article de Kepa Aulestia, un home lliure de tota sospita d’espanyolisme, qui va escriure a La Vanguàrdia: "L'independentisme ha traçat un arc inèdit en arquitectura, compost d'estructures disjuntes que per moments semblen la mateixa cosa. L'arc independentista no se suporta ni a si mateix, i molt menys està en condicions de sostenir la construcció d'una república pròpia. El més desconcertant del seu dibuix és que no se sap amb exactitud on comença i en què s'acaba". No seran pocs els qui estaran d’acord amb el basc des de les files sobiranistes a Catalunya.

És possible, encara que improbable, que Catalunya s’independitze d’Espanya en un futur, algun dia. Potser això passe, però no serà ni ara ni en un temps pròxim. Ni la força social de l’independentisme, ni la fractura que travessa la societat catalana, ni la realitat política espanyola, ni l’europea, fan que siga factible una declaració unilateral d’independència. Un Catexit a la valenta és inviable, ara per ara si més no, i els seus promotors haurien de preguntar-se moltes coses només observant el que està passant amb la senyora May i la seua gestió del resultat del que va ser una bogeria irresponsable del seu predecessor Cameron.

El diari ARA, que de vegades juga a la puta i la Ramoneta, editorialitzava dies arrere amb dues idees clares: una de crítica a Pedro Sánchez i al PSOE per no desmarcar-se de la dreta espanyolista, i altra tot cridant l’atenció del secessionistes a propòsit del pèssim negoci que podria resultar de fer caure el govern actual de Madrid.

Tot i entendre que per al govern de Sánchez la situació catalana és molt complicada, i darrere d’assumir que l’independentisme ha comés errors [“que són magnificats per la dreta”, diu el diari], l’ARA entén que Pedro Sánchez ha de resoldre un dilema: o intentar “consolidar una majoria de canvi a Espanya amb una aliança entre l'esquerra i els nacionalistes” o, contràriament, “fer d'escolanet d'una dreta que frisa per arribar al govern, acabar amb l'estat de les autonomies i imposar la seua agenda retrògrada i regressiva”. El que no diu l’ARA és què, ara per ara, eixa aliança de la que parla és impossible d’assumir per a l’esquerra d’àmbit estatal en la mesura que des de Catalunya no s’accepta cap altra cosa que no siga l’autodeterminació.

A més a més, el sobiranisme pateix una pugna a tres bandes entre l’heterogeni sector que constitueixen Crida/PDCat [amb Torra i Puigdemont més Artadi en un equilibri inestable], la més homogènia ERC [que té el seu líder a la presó des de fa massa] i la franja més radical i essencialista dels independentistes anti-sistema [CUP/CDR]. Tots tres estan patint, amb distinta intensitat, fortes contradiccions internes alhora que competeixen entre elles per ser la referència hegemònica en el camí cap a la república.

Des de la vora independentista alguns haurien d’afanyar-se a rectificar eixa estratègia del tot o res. Potser estan infravalorant els recursos de l'Estat i aquests són molts i poderosos. La societat està trencada al 50/50, la qual cosa nega qualsevol legitimitat en l’escenari internacional als secessionistes. A més, si realment volgueren una negociació amb l’Estat, haurien d’entendre que en una negociació mai s’ha de xifrar l’èxit en aconseguir una cosa que l'altra part no pot donar-ne. Ara bé, si no es vol negociar, sinó que allò que es vol és imposar-se, no es pot seure a la taula de negociació amb un recolzament de només eixa meitat de la ciutadania, sinó que s’ha d'anar amb una majoria incontestable al darrere que, ara per ara, està prou lluny. N’hi ha molts, entre els secessionistes, que fa temps que això ho tenen clar.

El diari ARA, al mateix editorial també sosté l’altra idea assenyalada, i diu que des de l'independentisme també s'ha de calcular el risc de fer caure Pedro Sánchez “i obrir la porta a una eventual majoria de dretes entre PP, Cs i Vox al Congrés espanyol”, i això perquè “aquest escenari seria molt pitjor per a Catalunya, ja que el 155 que va aplicar Rajoy seria una anècdota en comparació amb el que somien Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal”. L’editorialista de l’ARA entén, amb bon criteri que “la primera obligació dels independentistes és la defensa de les institucions i no posar-les en risc”. La prudència, i el realisme, comptat i debatut, haurien de fer-se explícits en els discursos i l’acció política efectiva de, si més no, els segments més assenyats dels partidaris de la independència de Catalunya. De cap manera preservar les institucions catalanes del risc efectiu de l’arribada al poder d’una dreta venjativa i re centralitzadora seria trair l’independentisme; seria, contràriament, un exercici virtuós de prudència i realisme.

Reconforta constatar que en un diari independentista es pose negre sobre blanc que, contràriament a allò que defensen els sectors més radicalitzats, no és ni paregut el que significa tindre Sánchez a La Moncloa del que significaria tindre Casado o Rivera i amb el suport de Vox. Haurien, llavors, de valorar i acollir les possibilitats d’entesa que pot oferir Madrid, analitzant els costos que la situació a Catalunya han tingut per a l’esquerra estatal en general i per al PSOE en particular en les recents eleccions andaluses; així com les que podrien tindre en les pròximes que van a desenvolupar-se durant 2019.

Les esquerres hispàniques, és a dir el PSOE, Podem i les seues confluències, però també ERC, Compromís i d’altres organitzacions de l’Espanya perifèrica haurien de parar compte en l’anàlisi que recentment realitzava Paul Mason –originalment a The Observer- a propòsit del Brexit i el Partit laborista britànic. Davant el laberint en el que, a propòsit del problema, es troba el partit de Jeremy Corbyn, fa una pregunta clara i concisa al propi partit i ofereix una resposta igualment explícita. Són una pregunta i una resposta que, en relació amb el problema a Catalunya, també podria formular-se al partit dels socialistes espanyols [i a la resta dels partits de l’esquerra hispana]. És aquesta: A qui representa el Partit Laborista avui? [A qui representa avui el PSOE?] La resposta hauria de ser evident, diu Mason: “Als que estan disposats a anteposar dades contrastables enfront de prejudicis, als que volen lluitar per la justícia social i salvar la globalització reduint la seua intensitat, als que no es presten a tirar als seus col·legues d’altres races sota el tren de la xenofòbia. El Partit Laborista representa les dones i no als misògins. Als internacionalistes i no als nacionalistes". Doncs sí, d’eixa mena hauria de ser la resposta de les esquerres al desafiament, al laberint de la crisi d’Estat que patim a Catalunya. Prudència i realisme també a les esquerres és el que fa falta.

A les dues vores de l’Ebre són imprescindibles.

sábado, 8 de diciembre de 2018

Davant la marató electoral de 2019, per a l’esquerra no serà prou agitar la por a l'extrema dreta.


La ressaca de les eleccions andaluses ha coincidit amb el 40 aniversari de la Constitució de 1978, amb les dificultats operatives del govern de Pedro Sánchez amb els pressupostos; amb la vaga de fam d’alguns dels presos independentistes catalans en el confús panorama del Procés; amb l’entrada en escena de Vox i el seu intent de fer tornar Espanya a 1975; i amb l’ansietat indissimulada del PP i de Ciudadanos per tombar Sánchez i anar a eleccions legislatives.

Quant a la Constitució de 1978 és molt el que es podria dir, però ens quedarem amb allò que cal subratllar en aquests moments: tot i que ha envellit malament, convé no oblidar que va ser el gran pacte civil que ha permés dècades de convivència abans no coneguda en Hispania. És cert que està demanant reformes amb urgència, como ho és que les dretes que per genètica s’oposen sempre als canvis no estan per la faena. Així i tot, cal perseverar en la seua actualització, en la seua sintonització amb l’Espanya del segle XXI.

No serà gens fàcil, però. PP i Ciudadanos diuen que no és el moment de cap revisió del text constitucional per manca de consensos, oblidant que aquests han de produir-se al final de les negociacions i no al principi. Mentrimentres, des del PSOE parlen de federalisme, però ni el defineixen ni expliquen quin model dels diversos existents en Occident tenen en ment. Podem, al seu torn, parla d’incloure al text compromisos socials avançats i vol obrir el debat sobre la república, la qual cosa irrita la dreta casadoriverista i la reforça en la seua negativa a modificar res.

Els nacionalistes perifèrics aspiren, com és comprensible, a eixamplar els seus marges de maniobra respecte de l’Estat. Però, aquí rau un dels grans obstacles per a la reforma de la Constitució de 1978: la situació catalana, en la mesura que polaritza bona part de l’atenció dels actors polítics i de la ciutadania en general. Tanmateix, siga com siga el camí de la reforma constitucional, la vida política continua i aviat entrarem en una marató d’eleccions.

En l’escenari que vivim les dretes [també l’extrema, que està per a actuar a demanda i amb mètodes contundents] sempre gaudeixen d’un avantatge: el seu objectiu és el poder, i estan disposades a fer el que més convinga per mantindre’l quan el tenen i aconseguir-lo quan l’han perdut. Ara no és distinta la cosa: volen fer caure Pedro Sánchez, siga com siga, i pactaran amb els neofeixistes de Vox tot el que siga menester. El preu d’eixe pacte, clar, el pagarem els demòcrates, també els conservadors.

Les esquerres, al seu tomb, sempre ho tenen més difícil: saben perfectament allò que no volen, però tenen dificultats gairebé insalvables per a definir allò que volen. Una indefinició que sovint les fa navegar entre la utopia i el possibilisme, entre els bons sentiments i la complexa gestió de la sempre crua realitat. A propòsit de l’esquerra del seu país, el filòsof i historiador nord-americà Mark Lilla diu que a "L'esquerra li agrada resistir, no governar, perquè té una visió teatral de la política". No és possible traslladar eixa sentència a Europa, però sí és cert que les nostres esquerres estan més preparades per a resistir que per governar.

A més, malauradament, les esquerres tenen en el seu ADN alguns automatismes que l’experiència històrica hauria d’haver-les fet abandonar. El més cridaner és la tendència a explicar-li a les dretes què haurien de fer i com haurien d’actuar, abans que no preguntar-se pels errors o les insuficiències pròpies. Una altra, no menor, és respondre a problemes del present amb receptes del passat, tot i que aquestes hagen estat fracassades. Manca, a parer meu, més anàlisi, més reflexió, més debat, més innovació en la praxis política dels partits d’esquerra.

La nova realitat oberta a Andalusia és un exemple recent del que diguem. No són pocs els dirigents de les esquerres als que hem escoltat aquests dies, després els inesperats resultats de les eleccions, exigir al PP i a Ciudadanos que facen o que no facen allò o allò altre amb Vox. La senyora Susana Díaz, per exemple, que en compte d’explicar el seu fracàs es dedica a pontificar sobre què han de fer els demés. Teresa Rodríguez, la cap de llista d’Adelante Andalucía, tampoc no explica com és que mentre el partit dels socialistes andalusos s’ha ensorrat (n’ha perdut vora de 400 mil vots), la seua coalició no n’han arreplegat ni un i, a més a més, n’ha perdut vora de 300 mil. Cap de les dues donen raó del per què el 40 per cent dels convocats a les urnes va quedar-se a casa, més enllà de parlar d’un electorat desmobilitzat. Per què estava desmobilitzat, l’electorat?

Preguntes sense resposta a banda, diversos analistes ja han avançat valoracions a tindre en consideració. Ignacio Escolar explicava, de manera molt pedagògica, la dimensió del problema: L'esquerra en el seu conjunt hauria de preguntar-se què ha passat perquè una important part del seu electorat l’haja abandonat. I afegia: qualificar a centenars de milers de votants de Vox simplement com feixistes serveix de poc per comprendre el que ha passat. A parer del periodista: una gran causa és el rebuig a l'Espanya interior a l'independentisme català. Una altra, el desgast de la representació política i la manca de resposta dels partits davant les conseqüències de la crisi, que encara no està resolta per a molts sectors de la societat. Al seu torn, el politòleg Antón Losada aportava una idea tan suggeridora com pertorbadora: L'esquerra segueix instal·lada en la idea que agitar la por a l'extrema dreta serà el seu millor combustible per a les eleccions que vénen. Si no pots mobilitzar-los amb les teues polítiques, mobilitza’ls amb les seues pors; aquesta sembla ser l'estratègia.

No tot és silenci o foscor entre els responsables polítics tanmateix. Cal valorar com mereix l’aportació d’Íñigo Errejón, que ha afirmat que cal aplicar-se una alta dosi d’humilitat en l'anàlisi de l'entrada de 12 diputats de Vox al parlament andalús. Afirma el jove dirigent de Podem que no és cert què, de cop i volta, hagen aparegut quatre centenars de milers de feixistes a Andalusia, i que els elements a considerar respecte d'aquest fenomen son molts i diversos.

Efectivament. És molt el que cal analitzar i debatre al sí de les esquerres hispàniques, les estatals i les de les diverses nacionalitats. Mentrimentres, convindria ser prudents amb la promoció de respostes emotives del segle passat davant l’amenaça de l’extrema dreta [com ara el No passaran o Andalusia serà la tomba del feixisme, per citar-ne dues], que van tindre un èxit més que discutible en el passat, quan no el fracàs més rotund.

A més d’això, posar al centre de les actuacions de les esquerres als neofeixistes de Vox és un error tàctic i estratègic. No és una bona idea atorgar-los tal dosi de protagonisme. Una part de la potència amb la que han emergit obeeix més a errors propis que a èxits d’ells, així que és necessari centrar-se en solucionar eixes mancances, eixos errors, eixes insuficiències de les propostes polítiques fetes des de l’esquerra. I no serà prou en fer crides a l’antifeixisme si aquestes no van acompanyades de propostes concretes davant els problemes reals i concrets dels ciutadans que s’ubiquen en la regió de l’esquerra partidària. Caldria tindre idees clares al respecte de cara la marató electoral que viurem al 2019.

lunes, 3 de diciembre de 2018

Eleccions andaluses: el neofeixisme ja no està ad portas, està dins.


La Unió Europea fa temps que està donant mostres inequívoques de la seua fragilitat i de la seua vulnerabilitat, tant que l’edifici comú dels europeus amenaçarà ruïna si no s’introdueixen canvis importants en la seua estructura. Les discrepàncies insalvables quant a les cessions de sobirania entre els països membres, la manca d’una política exterior conjunta, la pervivència de les desconfiances entre el nord i el sud, la burocràcia de vegades tan asfixiant com improductiva de Brusseŀles, la manca de voluntat de generar un sentiment veritablement europeu que contrareste l’euro escepticisme o el nacionalisme particularista, les ferides del Brexit que encara no sabem dimensionar, l’obsessió pel dèficit fiscal, la mala gestió del problema immigratori i, sobre tot la manca de sensibilitat social, l’absència d’eficàcia social de la democràcia europea, són causes a tindre en consideració per a explicar l’actual realitat que vivim.

Ara que coneguem els resultats de les eleccions a Andalusia, una de les regions perifèriques de la UE, que a més és frontera sud d’aquesta amb Àfrica, ens hem tirat les mans al cap, espantats. Quantes coses han fallat per a que el nou feixisme que representa VOX haja aconseguit gairebé 400 mil vots? ¿Han emergit del no res tants milers de feixistes a Andalusia dels que no teníem notícia de la seua existència? No, no és tan simple la cosa.

D’entrada haurem d’acceptar que les previsions de la sociologia electoral han fet sinistre total en la seua col·lisió amb la realitat. No sé a hores d’ara si l’inefable José Félix Tezanos ha dit la seua, però tot el que no siga la dimissió no interessa. Com la de Susana Díaz. Però no sols han fallat els sociòlegs i els politòlegs, als analistes i els experts electorals. El més greu, tanmateix, és que han fallat els polítics i els partits; com hem fallat els ciutadans. ¿Quina és l’explicació de tan escàs fervor democràtic que la meitat de l’electorat va quedar-se a casa?

Del PSOE, d’Esquerra Unida i de Podem [com també de Compromís a casa nostra], esperem explicacions que vagen més enllà de frases fetes i d’excuses buides de contingut, més enllà de jaculatòries del tipus del No passaran. Sempre convé recordar Eric Hobsbawm: és imprescindible no confondre l’activisme militant amb la transformació social. És a dir, tal i com jo entenc el mestre britànic: menys agitar banderes i aixecar els punys, i més reflexió i acció efectiva.

Esperem anàlisis seriosos i esperem respostes. Però també esperem altura de mires, estratègia democràtica, enfortiment de les institucions, abandó del càlcul partidari mesquí i miop. Alguna dimissió també estaria bé, però sobre tot esperem que sàpiguen mobilitzar la ciutadania demòcrata, que és majoritària, per a la qual cosa caldrà altes dosis d’innovació en els discursos, en les propostes i en la praxi política del dia a dia. Del PP i de Ciudadanos no esperem res, francament, per a què anem a enganyar-nos.

Calia veure anit a Casado i a Rivera, tan cofois ells, sense cap ombra de record a allò de que governe la llista més votada com a exercici de la màxima democràcia, ni de la coalició de perdedors, que repetien a tort i dret sense que ningú els preguntés. Els principis són extraordinàriament elàstics en aquests cavallers, i els exhibeixen o oculten, els afirmen o els neguen, els maquillen o els afaiten, segons els convinga. Així són, i així els accepten els seus votants. Per tant, tret que des d’Europa els seus correligionaris els apreten les cordes quant a exigir-los que no col·laboren amb VOX, no podem comptar amb ells per fer front als ultradretans.

Les esquerres hispanes, les moderades i les més radicals, les estatals i les regionals, estan a soles davant la nova conjuntura oberta a Andalusia. Els homes i les dones de progrés, els europeistes, els partidaris de l’Estat Social de Dret, els que no volem fer ni un pas enrere respecte dels avanços aconseguits en les últimes dècades, també estem a soles; no comptem més que amb les nostres forces per a fer malbé el desig involucionista que, per vertadera ideologia feixista d’alguns o per la por a la complexitat del temps que vivim d’altres, ha pres cos ahir a Andalusia.

Cal reflexionar, cal ser realistes però no conformistes i cal no dividir, no fragmentar ni enfrontar els demòcrates. Allò que ha passat a Andalusia és un fenomen nou a Espanya, però no a Europa. Ni a Amèrica. El populisme neofeixista ha assolit el poder, com sabem, a Washington i a Brasilia, a Sofia, a Viena, a Varsòvia i a Roma; i amenaça amb eixamplar-se.

Convindria que els demòcrates, organitzats i representats per les diverses opcions partidàries, repassarem algunes experiències històriques en les que es van cometre errors de coordinació, de col·laboració, de divisió. Errors que van obrir la porta, de bat a bat, al feixisme. És necessari distingir entre allò essencial i allò secundari. És la llibertat i la democràcia, els valors constitutius de la Unió dels europeus allò que està amenaçat.

S’ha obert, per tant, un temps de reflexió i canvi en les pautes de l’esquerra que coneguem. Han estat molts els errors, massa les insuficiències, massa els personalismes. Caldrà parlar menys i treballar més. I caldrà que molts ciutadans, molts, ens impliquem a fons en la defensa dels nostres valors, dels nostres principis de llibertat, igualtat i solidaritat.

sábado, 1 de diciembre de 2018

El policia, el jutge, el pallasso i la bandera



L’actor i humorista -pallasso s’ha auto-titulat ell- Dani Mateo ha sigut imputat per mocar-se amb una bandera d'Espanya en el programa El Intermedio, que dirigeix El Gran Wyoming en La Sexta. Un jutge d'Instrucció va admetre la denúncia que l'organització Alternativa Sindical de Policía [sic] va presentar davant el jutjat de guàrdia contra el còmic per "ofensa a Espanya, els seus símbols i, per tant, a tota la societat democràtica". Un portaveu d’aquest col·lectiu policial ha declarat que –en ser policies- estan "obligats a perseguir tot tipus de delictes".

El jutge Carretero va citar Mateo per decidir si el còmic va cometre un delicte d'ofenses o ultratge a símbols d'Espanya amb publicitat [article 543 del Codi Penal], castigat amb una multa i fins a 12 mesos de reclusió; i, a més a més, per un delicte d'odi, [article 510], penat amb fins a quatre anys de presó. L’humorista es va negar a declarar, acollint-se al seu dret. A les portes del jutjat, Mateo va dir: "Estem portant davant un jutge a un pallasso per fer la seua faena".

No és la primera vegada que Mateo ha de comparèixer en seu judicial per un sketch d'humor del programa El Intermedio. Ja va ocòrrer amb un altre sobre El Valle de los Caídos, en el que va ser imputat junt amb El Gran Wyoming; però, tots dos van ser finalment absolts. Veurem si en aquesta ocasió passa el mateix, que seria el més lògic i pertinent. L’assumpte, no obstant, hauria de fer-nos pensar en alguna cosa important. Anem a pams.

Tenim tres persones que intervenen en la seqüència: un policia, un jutge i un còmic. Sorprén que un agent de la llei que declara ser deutor de l’obligació de “perseguir tot tipus de delictes” comence per un que, presumptament, ha estat comés per un pallasso en un programa humorístic a la televisió. No n’hi ha altres delictes més importants per a Alternativa Sindical de Policía [sic], ni més urgents d’aturar o investigar, pel que sembla. S’ha ofès a Espanya i, per tant, diu el policia, “a tota la societat democràtica”. Si deixem de costat la hipèrbole, el que podem imaginar és que l’agent policial identifica afectivament eixa bandera amb Espanya, i allò que considera l’ofensa de Mateo la fa extensiva a tots els demòcrates espanyols. Una identificació excessiva, es mire com es mire. Però és la seua opinió, i la del seu col.lectiu; són els seus sentiments, o els seus interessos, ves a saber, allò que està al darrere de la denúncia.

Tot amb tot, més sorprenent és encara que el jutge, un funcionari de carrera, dels que formen l’elit dels funcionaris de l’Estat, que ha arribat on ha arribat després de molt d’estudiar, de molt de memoritzar articles i articles de tots els drets imaginables, de penal, de civil, d’internacional, d’administratiu, de constitucional, de processal, de laboral... confonga ficció i realitat. Allò d’El Intermedio era un sketch humorístic, en el que l’actor i pallasso Dani Mateo interpretava un gag ideat per l’equip de guionistes del programa. En qualsevol cas es tractaria d’un delicte de ficció, és a dir, no real; un hipotètic delicte al marge de la realitat, en un altre plànol distint del dels delictes concrets, tangibles, efectius. Algú podria pensar que poca faena tindrà el jutge Carretero si no despatxa la denúncia ràpidament i la desestima. Com que no ho ha fet, com que no l’ha arxivat, i és segur que té la taula plena de casos que jutjar, és lícit pensar que darrere de la decisió del magistrat n’hi ha alguna raó que potser se’ns escapa.

El tercer intervinent en la seqüència és l’actor, Dani Mateo. Va ser un sketch dolent, mancat de gràcia, inoportú, excessiu? És possible. És cosa de gustos i, com sabem, per a gustos, colors. El propi Wyoming fa sovint broma amb la mala qualitat dels seus guionistes, que no es mereixen allò que els paga. No és infreqüent què, com a part de l’acudit, de la broma, Wyoming reconega a càmera que allò que acaba de dir no té ninguna gràcia. També és recurrent que el propi Dani Mateo es burle del presentador, o que la pròpia Sandra Sabatés, que és l’única periodista del trio, faça carasses davant la gràcia inoportuna o fallida de Wyoming. Tot forma part de la ficció del programa. Un programa que obeeix a un lema que el jutge hauria de tindre en consideració: “Ja coneixen les notícies, ara els contarem la veritat”. Efectivament, la gràcia del programa està, en bona mesura, en pegar-li la volta a la notícia, en caricaturitzar-la, en interrogar-la, en treure-li punta amb afany de fer denúncia, sí, però també amb el desig de fer-ho amb humor, de vegades amb humor negre, de vegades amb burla i sarcasme, de vegades amb veritable acarnissament contra aquells a qui denuncien.

El quart element de la seqüència es la bandera i aquí és on, vertaderament, rau el problema. Quina bandera és aquesta i quin és el grau d’identificació que els ciutadans amb passaport espanyol senten per ella. No estaria mal que el CIS preguntés per això.

És en aquest context en el que Almudena Grandes va posar el dit en la nafra en la seua columna de veu a la Cadena SER. L’escriptora va dir: “Una bandera és en si mateixa un símbol de naturalesa fictícia, ja que un tros de tela no pot encarnar un país sencer, amb tot el seu territori i els seus habitants, sobretot quan, com a Espanya, una bona part de la població no s’identifica amb ella. Això és així, els agrade o no als jutges, ofenga o no a uns pocs policies”.

Vet aquí el problema: una bona part de la població no s’identifica amb eixa bandera, tot i que l’accepte –molts per imperatiu legal- com l’ensenya oficial d’Espanya. Acceptació no és afecte, no és identificació, no és assumpció d’aquesta representativitat amb caràcter universal. Fet i fet, és molt difícil que allò que provoca escàndol als membres d’Alternativa Sindical de Policía [sic] siga extensible, si més no, a una bona part de la ciutadania.

Qualsevol persona mínimament observadora constata que la bandera no juga en l’Espanya plurinacional el paper que juga en altres països europeus. Només el futbol, i no sempre, genera una proliferació de banderes en l’escenari públic. Però, si ho comparem amb el que passa als països veïns, és evident que alguna cosa no funciona respecte de la “banderita tu eres roja / banderita tu eres gualda”.

Si alcem la mirada i ens allunyem mar enllà, a Amèrica per exemple, ja siga al nord o al sud, als Estats Units o a les repúbliques llatinoamericanes, la respectiva bandera nacional està per tot arreu, en espais públics i privats, i és freqüent constatar una exhibició ad nauseam de les respectives banderes que no són, en cap cas, motiu de fricció o manca d’afecte, sinó tot el contrari.

No som pocs els que tenim clar per què no passa això a casa nostra; i podríem opinar sobre per què no existeix eixa identificació amb la bandera que el franquisme, els franquistes i els seus hereus patrimonialitzaren i continuen patrimonialitzant. Són aquests els que farien bé en reflexionar al voltant del per què eixa bandera no és el símbol universal que ells voldrien; per què els sentiments que desperta en una bona part de la ciutadania no són els dels policies de la denúncia a Dani Mateo.

Malauradament, sabem que aquests sectors són poc proclius a la reflexió. A bona part d’ells encara se’ls escauen els versos amargs d’Antonio Machado: “De diez cabezas, nueve / embisten y una piensa. / Nunca extrañéis que un bruto / se descuerne luchando por la idea”. En aquesta ocasió li ha tocat a Dani Mateo l'envestida. Esperem que el jutge dimensione adequadament la pretesa ofensa amb delicte d’odi afegit, i el pallasso puga continuar guanyant-se honradament la vida. Que la ficció és la ficció, i això ho saben Agamèmnon i el seu porquer.





sábado, 24 de noviembre de 2018

Un parlament aspre i incapaç davant una ciclogènesi política explosiva.


No recorde a qui vaig escoltar aquests dies que calia impedir que els xiquets veieren els informatius de televisió, i em va semblar una idea carregada de seny. Pot afectar-los greument en el seu creixement ciutadà. Venia la cosa a tomb del lamentable espectacle que hem hagut de patir aquesta setmana a la Carrera de San Jerónimo, de Madrid. El Parlament espanyol és el lloc –com tots els parlaments democràtics del món- per a que els representants polítics parlen, raonen, discuteixen tant com calga per a què, finalment, arriben a acords que convertiran en llei. És la seu del poder legislatiu, i haurien de fer poca broma amb això.

Contràriament a allò que hauria de ser el seu paper, com més va més, la Cambra dels Diputats del Regne d’Espanya és un territori aspre i desagradable, al que sembla que una bona part dels parlamentaris assisteixen com si fossen youtuber’s professionals, que no tenen més interès que generar vídeos curts i atractius per al consum dels fans que els segueixen, i per a que aquests els difonguen mitjançant les diverses plataformes audiovisuals. De fet, Raquel Martos parlava al diari Infolibre de l’”hemicirc de luxe”, per referir-se a l’hemicicle parlamentari i a un conegut programa de la telefem.

És obvi que no es tracta de comportaments individuals aliens a cap altra voluntat que la dels protagonistes. En cap cas. Són actuacions, posades en escena, performances, que obeeixen a una voluntat decidida d’enfangar l’escenari polític tot passant per la desqualificació i la deslegitimació dels adversaris. És allò que en diuen estratègia de la crispació.

Els cronistes parlamentaris estan d’acord en dues idees en aquest sentit: aquesta dinàmica de funcionament s’ha exacerbat, de la mà del Partit Popular i de Ciudadanos, des que va triomfar la moció de censura contra Rajoy. Tots dos van començar parlant-ne de govern Frankenstein per referir-se al de Pedro Sánchez i ara ja el qualifiquen directament de colpista. La segona idea de consens és que el diputat d’ERC Gabriel Rufián és el màxim exponent d’aquest tipus d’actuacions parlamentàries, sempre carregades d’insolència i mancades no ja de les mínimes formes parlamentàries sinó de simple educació.

És cert que Rufián no és l’excepció de la regla de la bona praxi parlamentària, que també d’altres il·lustres i no tan il·lustres diputats i diputades fan tot el que poden per fer que el microclima de la Cambra siga quan més tòrrid i insalubre, millor. Recordem noms com ara els de Rafael Hernando y Beatriz Escudero en el PP, Rafael Mayoral en Podemos, Rafael Simancas en el PSOE, Toni Cantó i Juan Carlos Girauta en Ciudadanos. Això per no parlar, clar, de Pablo Casado i Albert Rivera; els quals han protagonitzat darrerament intervencions carregades d’insults, acusacions no fonamentades i injúries envers la quasi totalitat dels partits polítics de la Cambra. La darrera setmana s’ha sumat un home del que calia esperar altres pautes, atesa la seua edat i, sobre tot, la seua experiència: Josep Borrell.

Després d’una intervenció de les seues, dura i desagradable, Rufián va qualificar Borrell de ser el "ministre d'Exteriors més indigne de la democràcia". El titular de la cartera va respondre al diputat tot acusant-lo d'abocar sobre el Congrés una barreja de "serradures i fems". Arran d’aquí, la bancada socialista, la del PP i la de Ciudadanos va carregar amb crits i insults contra Rufián, qui va respondre amb gestos de desconsideració envers els que l’increpaven, tot negant-se a seure davant la petició insistent de la presidenta de la Cambra. Després els pertinents avisos, Ana Pastor va expulsar el jove diputat republicà.

La resta del grup parlamentari d’ERC va abandonar també l’hemicicle, solidaritzats amb el seu company. Quan passaven per davant de Josep Borrell, dret en el banc blau del govern, el ministre va entendre que el diputat Jordi Salvador li va escopir, per la qual cosa el va intentar aturar a crits. Un espectacle ben lamentable i indicador del punt de degradació del clima polític en el que vivim.

Revisades les imatges una i altra vegada per totes les televisions, no s’aprecia si, efectivament, Salvador va escopir Borrell. Tampoc els diputats pròxims al ministre van poder afirmar que l’ofensa s’havia produït. Tot amb tot, el mal ja estava fet. El més probable –repassada la seqüència- és que Salvador fera un gest de menyspreu explícit a Borrell i que aquest, sobre excitat després la desqualificació i l’insult de Rufián, reaccionés de forma desmesurada. En realitat no importa tant l’anècdota sinó la categoria; és a dir, no tant l’escopinada com la tensió política i partidària que es respirava a la Cambra.

Dies arrere Joan Tarda, també d’ERC i un home que està molt per damunt de la capacitat i l’aptitud de la majoria dels diputats del congrés, havia anunciat des de la tribuna que cada vegada que algú titllés de colpistes als del seu grup, ells els respondrien tot diguent-los feixistes. Tardà va ser especialment dur amb Albert Rivera, al que va adjudicar-li la qualificació de manera expressa, deixant clar que no li la encomanava ni a la totalitat del grup parlamentari de Ciudadanos ni, encara menys, als seus votants. La presidenta del Congrés, Ana Pastor, amb una decisió que va causar sorpresa va afirmar, inicialment, que quan es facen servir aquestes desqualificacions –colpista i feixista- no figuraran al llibre de sessions. Després, amb un tweet, va aclarir què es farà una anotació en el marge del diari, en la que es dirà que la paraula ha desaparegut, així com que el seu ús va merèixer el retret de la Presidència.

Allò ocorregut aquesta setmana a la Carrera de San Jerónimo no és un llamp a la nit fosca. Està passant també als plenaris municipals i als parlaments autonòmics. Està passant àdhuc en les intervencions davant els mitjans de comunicació, en les tertúlies i les entrevistes als representants polítics. El Partit Popular i Ciudadanos, i tots aquells que de manera explícita o amagada defensen els seus interessos, estan decidits a exacerbar la tensió i l’enfrontament polític i partidari. Que estiguem a pocs dies de les eleccions a Andalusia no fa sinó afegir pressió a la caldera.

La cita andalusa passarà, però sense solució de continuïtat s’obriran les negociacions per a formar el nou govern de Sevilla, s’haurà vist el resultat de la distribució del vot conservador entre PP, C’s i els ultres de VOX, i entrarem en la recta que conduirà a les eleccions locals, autonòmiques i europees de finals de maig. Això si no n’hi ha cap sorpresa i tenim eleccions avançades a València o a Catalunya, que tot podria ser.

Mentrimentres, la decidida voluntat de la dreta hispana, que ha fet del nacionalisme espanyolista i de la deslegitimació dels adversaris els seus únics arguments polítics, ens augura que la cliogènesi explosiva va a mantindre’s ancorada durant els propers mesos sobre la Península Ibèrica. No cap esperar més que la ciutadania, si més no el seu segment més majoritari, els conservadors i els progressistes, tinguen el seny, la maduresa i la calma que no fan servir ses senyories. Uns bastant menys que altres, que tot s’ha de dir.



sábado, 17 de noviembre de 2018

Eixa Església impúdica i obscena.



José María Gil Tamayo és el secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola. En una roda de premsa recent, aquest senyor va reconèixer que l’Església Catòlica ha mantingut un "silenci còmplice" davant els casos de pederàstia que s’han produït dins la comunitat catòlica. Tanmateix, sense solució de continuïtat, va repartir les responsabilitats de la seua Institució amb el conjunt de ciutadans i ciutadanes, tot acusant-nos d’inacció davant els crims pederastes, i de ser còmplices d’una cultura compartida de silenci. Com és possible tan poca vergonya?

Arran d’aquest immoral repartiment de culpes, el jerarca episcopal va focalitzar la seua compareixença en la que ell considera una campanya mediàtica i política contra l’Església Catòlica; una campanya, diu, que pretén criminalitzar-la i desacreditar-la.

Accepte la tesi del portaveu dels bisbes i decidisc sumar-me a la missió, acció per a la qual em sobren els motius. ¿Per on podria començar a criminalitzar i desacreditar l’Església Catòlica, a més de per la pederàstia consentida i amagada? Per la seua connivència passada i actual amb l'extrema dreta franquista? Per la seua militància contra la igualtat de les dones? Pel seu afany secular d'acumular riqueses, que ha evidenciat darrerament amb les immatriculacions immobiliàries? Per l'absolut menyspreu i desqualificació absoluta a qualsevol altra moral que no siga la seua? Per la persecució de tota dissidència interna? Per la distància sideral que n'hi ha entre els Evangelis que predica i la seua praxi diària? Per on comence?

Deixeu-me dir, abans que algun lector s’ofenga, que ja sé que n’hi ha dins la comunitat catòlica éssers humans d’altíssima qualitat, que li semblen a Gil Tamayo com un ou a una castanya. No estic parlant exclusivament dels afins a l’església dels pobres, dalt o baix en sintonia amb l’anomenada Teologia de l’Alliberament; ni tan sols d’aquells sectors eclesials que viuen inspirats pels Evangelis que recullen les predicacions dels deixebles de Jesús de Natzaret. Sé que n’hi ha milers de sacerdots i seglars que des de les seues creences religioses es posen al servei dels més necessitats, dels més dèbils, dels més fràgils, dels més dependents, dels més oblidats. Això els honora i ens reconforta a la resta dels humans; també als que no tenim creences religioses. Del que parle avui és de la jerarquia eclesiàstica, d’aquella que entre molts altres representa el citat José María Gil Tamayo.

Què ha fet la jerarquia de l’Església davant la pederàstia? Segons explica Miguel Ángel López Muñoz, des de la plataforma Laicismo.org, si deixem de banda la decidida acció del bisbe de Mallorca, trobem que lluny de la defensa de les víctimes i la denúncia judicial, la majoria dels comentaris han estat fins ara a títol individual, com els del cardenal Antonio Cañizares que en 2007 va atribuir la "polèmica" [sic] sobre la pederàstia a l'"intent per part d'alguns de silenciar Déu en la societat". D’altres han arribat més lluny, com ara el bisbe de Tenerife, Bernardo Álvarez, que va afirmar en 2008 que" hi ha adolescents de 13 anys que són menors i estan perfectament d'acord (amb els abusos) i a més, desitjant-ho, fins i tot si et descuides et provoquen". Exculpació i comprensió envers els pederastes i repartiment de culpes entre els perversos, siguen els ateus anticlericals o els joves que busquen que abusen d’ells.

Connivència passada i present de l’Església catòlica amb l’extrema dreta i el franquisme? Durant la major part de la dictadura, els espanyols vam viure sota el Nacionalcatolicisme, una de les senyes d'identitat ideològica del règim de Franco. El general colpista va obtindré des del bell principi el suport absolut del Vaticà i de la jerarquia hispana, mentre que l'Estat posa en nòmina als clergues i va concedir l'Església una àmplia exempció d'impostos. A més, la jerarquia catòlica va gaudir d’una autonomia pràcticament plena quant a l'educació, convertint-la en l’antítesi del que havia sigut l'escola laica de la República. Tot i els efectes del Concili Vaticà II, un ample sector de l’Església espanyola va romandre en sintonia perfecta amb el règim i, posteriorment, està completament alineat amb el Partit Popular, del qual n’ha obtingut no poques prebendes i tractes de favor. Aquesta mateixa setmana, el número dos del partit, l’inefable Teodoro García Egea feia servir un poeta ultra-franquista i escrivia que “España es el Padre Nuestro que rezas por las mañanas, y el rojo y gualda que pone ese nudo en tu garganta”.

La Família Franco és propietària d’un panteó amb quatre tombes, dues de les quals estan lliures, a la madrilenya catedral de l’Almudena, i allí és on els seus néts volen traslladar les despulles del general si són exhumades de Cuelgamuros. L'arquebisbat –com sol passar amb l’Església en aquest país- es renta les mans, i afirma que no ho podria impedir perquè es tracta d'un panteó privat que van comprar els Franco. Veurem si la diplomàcia vaticana és capaç de maniobrar per a obtindré beneficis sensibles del govern de Pedro Sánchez, a canvi d’intervindre per impedir la barbaritat de convertir La Almudena en monument de peregrinació feixista.

Tot amb tot, si alguna cosa caracteritza l’Església Catòlica és la seua voluntat ferma i inalterable d’imposar els seus valors a tota la societat. Mai han acceptat que aquest conjunt de normes o pautes han de fer-los valdre entre els seus creients, i ahir, avui i demà han estat, estan i estaran decidits a imposar-los al conjunt de la ciutadania. Posem-ne un parell de botons de mostra: la croada permanent que mantenen en contra del dret de les dones a interrompre un embaràs no desitjat [per no parlar de la defensa del paper subordinat de la dona envers l’home, dins i fora de la societat eclesial] o l’oposició frontal i innegociable a acceptar el dret a morir dignament mitjançant l’eutanàsia o el suïcidi assistit.

El Comitè Episcopal per a la Defensa de la Vida, sosté que encara és temps de rectificar els errors i redreçar el perillós rumb que [a parer seu] han emprès alguns sectors, inclosos d’entre els dirigents de la nostra societat” i traslladen “al conjunt dels ciutadans, als legisladors i als governants, siguen quines siguen les seues creences o les seves conviccions [...] que la legislació en matèria d'avortament provocat ve a consentir una injustíssima mort d'innocents, les motivacions principals de la qual són la comoditat, la ignorància, la soledat i la desinformació”. Els catòlics, afirma el Comité Episcopal, “estem en condicions immillorables per a poder comprendre la naturalesa del problema de l'avortament. La nostra fe ens permet percebre d'una manera més plena i ens urgeix a proclamar davant de tots la grandesa i dignitat de l'home, la vida és un do de Déu, tal com ens ha mostrat Jesucrist, que és Camí, Veritat i també Vida”. Del per què els no catòlics han d’acceptar resignadament aquests dictàmens no se’n parla al document episcopal.

Això de que la vida és una concessió divina és una tesi que dóna per a molt. A propòsit de la lluita per aconseguir morir amb dignitat, l’Església s’oposa i considera que "la vida és un do de Déu i només Ell té poder per donar-la i treure-la. Sota aquesta idea, tota persona, institució o govern han de fer tot el possible per ajudar a conservar la vida pròpia i la dels altres ". Per això "no és possible que cap persona, institució o govern considere que té dret a treure la vida d'una altra persona". Perfecte. I què passa amb els que no tenen eixa creença, eixa fe catòlica? Doncs, segons eixa concepció segons la qual els valors catòlics són universals i superiors a qualsevol altre sistema moral, no tenen altra eixida que acceptar-los i resignar-se a patir el que faça falta. “Més va patir Crist en la creu”, apunten els més fanàtics.

És a dir, per concloure, que l’Església Catòlica estableix la línia moral correcta per a tots, creients i no creients. ¿Uns i altres hem d’acceptar-la, tot oblidant el seu encobriment de la pederàstia, la seua connivència amb el franquisme i el neo franquisme, la seua aposta per la subordinació de la dona, la seua cobdícia material i la seua intromissió repressiva en la vida dels que no combreguem amb els seus designis? Doncs no, de cap manera. Cal plantar cara a aquesta Església impúdica i obscena.

sábado, 10 de noviembre de 2018

Polítics d’alt risc i política com a espectacle: estem jugant amb foc.


Ha ocorregut aquesta setmana al Parlament de Catalunya, però està passant a d’altres instàncies institucionals d’arreu l’Estat. No sols a Espanya, és clar. Estem parlant d’un problema que afecta a les democràcies occidentals, com és la degradació en les formes de fer política i en les pautes d’actuació dels polítics. És cert que arreu el món estan donant-se amb intensitats diferenciades, òbviament, però s’ha de dir que les nostres són excessives.

“Els faig una crida a no degradar aquesta institució”. Això va dir Roger Torrent, president de la Cambra catalana, per intentar barrar l’ús creixent de desqualificacions entre els distints portaveus parlamentaris. “Va per tots”, va afegir-hi Torrent, perquè tots han practicat la perillosa actitud de des legitimar els adversaris arribant, àdhuc a l’insult. Destaca, quant als nivells de crispació que genera, el partit Ciutadans, però no és –com va emfatitzar Torrent- l’únic. Aquesta setmana, quan el diputat d’ERC Ruben Wagensberg li va dir a Carlos Carrizosa, de C’s, que era un feixista, aquest li va respondre que això li ho digués al carrer.

L’insuportable tensió dels 6 i 7 de desembre de 2016, amb la Declaració unilateral d’independència ha sigut recordada aquests dies, i els grups de JxCat, el PSC i el mateix C’s van demanar per escrit que Roger Torrent prenga mesures efectives per acabar amb aquests nivells insalubres a l’hemicicle.

És cert que no parle de res que no estiga passant a d’altres latituds, però això no és motiu com per a no reflexionar al voltant de la perillositat d’aquestes actuacions.

De vegades, sovint hauríem de dir, els representants polítics es comporten com si la seua activitat fos un espectacle qualsevol. Un espectacle amb exercicis teatrals, amb dramatitzacions, amb ficcions i enganys, amb sobreactuacions i, en ocasions, amb una incontinguda tendència a l’esperpent. La vicepresidenta del govern, Carmen Calvo, li va preguntar -incrèdula- a la portaveu del PP, Dolors Monserrat, si havia fet una performance després d’una intervenció surrealista de la catalana.

La ciutadania assisteix a aquests comportaments cada cop amb menys sorpresa. Cada vegada més, creix la consciència d’estar assistint a, efectivament, un espectacle, la qual cosa rebaixa fins a cotes preocupants la credibilitat i la confiança envers els representants polítics. A cotes que haurien d’alarmar-nos a tots, però especialment als propis responsables polítics.

La política és la gestió de la cosa pública, és la gestió de la vida en comú en societats cada cop més complexes. És per això que quan els representants dels ciutadans actuen d’aquesta forma estan oblidant que els codis que ells fan servir entre ells no són els que en la seua vida diària practiquen la immensa majoria dels ciutadans.

Sabem que en la representació teatral de la política els diversos actors s’acusen amb adjectius que per a un ciutadà convencional serien imperdonables si se’ls digués un veí o un company de treball. Per això, quan el ciutadà convencional assisteix a una confrontació d’aquest tipus sap que és espectador d’una representació quasi teatral; d’una degradació que rebaixa als seus ulls, encara més, la dignitat de la política i la dels polítics.

Un apunt, a mode de digressió, en aquest sentit: eixa degradació assoleix un nivell paroxístic quan molts polítics s’acusen, uns als altres, ¡d’estar fent política! i, a més, es desqualifiquen per això. Les més de les vegades estan confonent política amb partidisme, però el ciutadà convencional no té perquè saber-ho o entendre-ho així; el que eixa persona escolta és que es desqualifica una persona o es des legitima una proposta tot acusant-la de ser política quan, probablement és simplement partidària; inclús legítimament partidària.

La devaluació de la política i la degradació dels polítics és un càncer per a les institucions, i la pèrdua de confiança en aquestes és un risc elevadíssim per a la democràcia.

Estem assistint a una fractura en les nostres societats, amb la consolidació de posicions binàries i antagòniques, que tendeixen a representar-se com irreconciliables. En aquest brou de cultiu és en el que es gesten i creixen personatges com els Trump, Orban, Bolsonaro i d’altres que ja són i més que en vindran.

A les darreres eleccions als Estats Units, les anomenades Midterms, s’han consolidat encara més les diferències polítiques que han polaritzat el país en els últims anys. Com ha escrit Jaime de Ojeda, el món urbà i suburbà de les dues costes contra l'ampli sector geogràfic i rural del medi oest i del sud; la població educada contra la qual no ha passat del batxillerat; el temor dels blancs contra les minories negra, hispana i asiàtica; les dones, educades o no, contra els homes que veuen en Trump la seguretat del seu predomini; joves contra vells. Cada vegada s'allunya més la massa dels ciutadans dels veritables problemes que afecten el país, per enervar-se debatent qüestions d'identitat.

Una cosa semblant, salvant les distàncies, ha passat al Brasil que ha donat la victòria i la presidència de la república a un personatge de la catadura de Jair Bolsonaro. Un país escindit ha premiat amb més de 50 milions de vots a un home que és un compendi de defectes els quals, simplement, haurien d’haver-lo inhabilitat per a ser elegit com a responsable de cap activitat honorable.

Si això ha passat a Brasil no és perquè no estiguérem avisats.

Fa quinze anys, en 2003, en plena eufòria per la victòria de Lula da Silva, el professor Luiz Werneck Vianna, profesor del Instituto Universitario de Pesquisas de Río de Janeiro, advertia que el PT i Lula estaven desviant-se de la ruta que havien promès els seus votants, i això era perillosíssim perquè la societat havia cregut que la política podia canviar el país. Ja aleshores per a Werneck, la política estava dient-li a la ciutadania que no era capaç de fer-ho. Si això es confirmava -concloïa el professor... ¡en 2003!-, seria la pitjor pedagogia per als brasilers, ja que provocaria la pèrdua de credibilitat en les institucions democràtiques, i sense democràcia no hi hauria cap canvi de model com el que havia promès Lula.

Quinze anys després, Lula està a la presó i Bolsonaro està a les portes del Palau de Planalto, on entrarà amb l’inici de l’any.

La política, la gestió de la cosa pública, l’abordatge i la resolució dels problemes de la societat no és, no pot ser un espectacle de bons i dolents. Encara menys una representació en la que molts dels actors menteixen sense pudor, es desqualifiquen, s’amenacen o s’insulten. Haurien de saber que estan jugant amb foc. De la mateixa manera que els ciutadans de cap manera haurien de donar-los el seu vot.

sábado, 3 de noviembre de 2018

El fosc horitzó judicial allunya una solució política a la crisi d’Estat catalana.



Ha fet un any que Oriol Junqueras i d’altres dirigents de l’independentisme català són a la presó, mentre que Carles Puigdemont i d’altres continuen fugits a distints països europeus. Un temps que no es pot considerar judicialment raonable, sinó tot el contrari. No n’hi ha cap explicació convincent de per què els líders separatistes han de romandre en presó a l’espera del judici. La fiscalia de l’Estat demana 177 anys de presó per als empresonats, emparant-se en el delicte de rebel·lió, argumentant contra tota evidència que els acusats van actuar amb violència.

En els dotze mesos que han passat, si mirem de prop, sembla que no ha passat quasi res, en la mesura que l’enfrontament entre les posicions polítiques dominants a Catalunya és explícit i ni els separatistes ni els unionistes són capaços de seure a parlar sobre com eixir de l’atzucac i la paràlisi. El partit guanyador de les darreres eleccions catalanes, Ciudadanos, liderat per Inés Arrimadas, ha resultat d’una insolvència lamentable i ni ha fet ni dóna la impressió que farà cap moviment per la negociació amb els seus adversaris. L’heterogènia majoria parlamentaria que sustenta el govern de Quim Torra, pel seu costat, amb penes i treballs no ha arribat a les mans. Tret de la unanimitat que suscita l’existència de presos, la desconfiança entre ells és creixent i sols poden mantindré la ficció d’una unitat que ja ningú pot creure repetint les consignes més genèriques quant als seus objectius.

Des d’Espanya, la mirada de proximitat ens diu que han passat algunes coses importants, la principal de les quals és la jubilació forçada de Mariano Rajoy, un dels major responsables, si no el que més, de que el Procés haja causat els danys que encara no sabem ben bé avaluar. A més, l’arribada al poder de Pedro Sánchez, sols amb 84 diputats, ha posat els socialistes –per convicció democràtica en uns casos i, també, per necessitat en uns altres- en una lògica distinta de la que sustentava el sector més jacobí del partit fins a que Sánchez es fera amb la secretaria general. Quant a la dreta nacionalista espanyola, tant Casado com Rivera, han continuat amb la seua competició particular per aparèixer davant l’electorat com els més espanyolistes i, paral·lelament, com els més justiciers en contra dels separatistes catalans. Una competició que, com més va més, està convertint-se en el pal de paller únic del seu discurs polític, tant i més quan l’extrema dreta de Vox els amenaça, embolicada en la bandera bicolor.

No obstant això anterior, si prenem un poc de distància de l’objecte d’estudi –la crisi d’Estat a Catalunya-, és evident que durant les cinquanta dues setmanes que Junqueras i d’altres porten en presó han ocorregut algunes coses més que, ara per ara, és difícil saber quina incidència tindran a mitjan termini.

Els canvis que observem s’han produït són més explícits a Catalunya que no a Espanya, si deixem de costat les darreres notícies judicials. Mentre que el PP i Ciudadanos no tenen més objectius que fer caure el govern de Sánchez i castigar amb la major duresa els secessionistes, el PSOE intenta mantindré una certa apertura quant a l’abordatge del “problema català”. S’ha de dir que practica una posició de funàmbul que, a més, realitza els seus exercicis d’equilibri mentre li disparen per dalt i per baix; és a dir des de Castella i des de Catalunya. Si la dreta nacionalista no li’n dóna treva a Sánchez, tampoc des de l’independentisme se li ha deixat de fustigar dia rere dia amb exigències que, en bona mesura –i ho saben els peticionaris perfectament- no estan en la mà de Sánchez.

Contràriament, a l’interior de Catalunya s’ha produït un gir tàctic i, tant de bo fora així, també estratègic en Esquerra Republicana. Ara, els líders d’aquest partit afirmen sense rubor que la correlació de forces no permet proclamar unilateralment la independència i que cal eixamplar la base de l’independentisme. També al sector menys fonamentalista del separatisme, el que té dificultats serioses per a identificar-se amb la parella Puigdemont i Torra, s’admet amb idèntica absència de rubor, que allò que va passar al Parlament de Catalunya fa un poc més d’un any no va ser el que van dir que era i, a més a més, la gent [la gent independentista, cal entendre] ja sabia que la proclamació de la República Catalana no podia ser efectiva. La mirada candorosa de Toni Comín i la no tant d’Artur Mas mentre ho explicaven al programa de Jordi Évole van ser ben expressives. Dels partidaris de la Crida per la República, pocs canvis: tenen un manament del poble de Catalunya, etc., etc.,  i ho volen tot i quan més aviat, millor.

La Fiscalia n’ha demanat 25 anys de presó per a Oriol Junqueras i uns pocs menys per a la resta, argumentant que els fets a jutjar van ser violents. L’Advocacia de l’Estat, al seu tomb, no n’aprecia violència i rebaixa la petició de penes que, en qualsevol cas, són encara molt elevades. Mal pinta, llavors, la situació en l’àmbit judicial.

En una entrevista a la Cadena SER, el president del grup parlamentari d’ERC al Parlament de Catalunya, Sergi Sabrià, preguntat per la situació dels presos ha respost: "Són absolutament innocents perquè el que vam fer és exercir el nostre dret a l'autodeterminació que està reconegut internacionalment i que ens és negat per l'Estat".

És evident que les posicions no poden estar més allunyades. ERC, que és ara la veu més realista en el costat independentista, demana l’alliberament dels seus camarades exigint l’aplicació d’un dret que l’ONU sols reconeix en els territoris colonials. El realisme que aquest partit ha demostrat darrerament no està en consonància amb l’exigència de l’alliberament total i definitiu dels presos amb un argument tan feble, tant per a la justícia espanyola com per a l’europea. Respostes d’aquest tipus son d’aquelles que desitgen els qui no volen que s’arribe a cap acord per tal de superar la crisi d’Estat que tenim a Catalunya.

sábado, 27 de octubre de 2018

Votar per les promeses [falses o buides] que hem volgut escoltar.



És un fenomen planetari que afecta les democràcies, segurament un producte de la globalització, que s’ha estés com una pandèmia propagada per un virus: milions de ciutadans voten per aquells candidats que els ofereixen com a programa polític desenvolupar allò que entenen volen escoltar. Freqüentment la proposta ha estat sintetitzada al màxim en una o dues idees força que es converteixen en el pal de paller de l’èxit del polític que les transmet. Eixos propòsits tenen algunes característiques que són presents als diversos escenaris nacionals: són simples, aparentment fàcils d’implementar, responen a una visió binària de la realitat –els bons contra els dolents- i, finalment, van dirigits a un determinat tipus d’elector de baixa formació política i, per raons diverses, molt vulnerable en la conjuntura en la que viu.

Aquests missatges ja no circulen i es difonen majoritàriament pels conductes convencionals de fa una dècada, sinó que es transmeten amb gran agilitat i potència mitjançant les xarxes socials habituals [Facebook, Twitter, etc.], els xats dels telèfons, les potents xarxes de desinformació o de propaganda negra –falsa, tergiversada, i elaborada amb la voluntat d’enganyar-, per diaris o cadenes de televisió ad hoc, per esglésies sectàries o per comunitats d’altra índole.

És ara quan resulta evident que enfrontem una ona reaccionària, amb connexions àdhuc amb allò que podem dir neofeixisme, que és una segona generació d’aquella revolució conservadora dels anys vuitanta del segle passat, inaugurada per Ronald Reagan i Margaret Thatcher.

Ara, en Europa i Amèrica, ha arribat eixe nou tsunami ultraconservador, híper reaccionari, neofeixista fins i tot, i el trobem des de la Rússia de Vladimir Putin i la Turquia de Recep Tayyip Erdoğan, a la Hongria de Viktor Orban o la Polònia de Jaroslaw Kaczynski. En l’Europa occidental, la dreta extrema ha aparegut amb força –per exemple- amb Alternativa per a Alemanya [Alternative für Deutschland, AfD] o en Itàlia amb la Liga Norte [des de 2018, simplement Lega] de Matteo Salvini. En cinc països de la Unió Europea la dreta radical va superar el 20% dels vots en les últimes eleccions. En altres cinc, el percentatge va rondar el 15-17%. La tendència d'aquests partits és a l'alça en la majoria de la UE, on ja compten amb representació en 19 parlaments nacionals.

En Amèrica, Donald Trump ha aconseguit imposar-se –si més no ara per ara- a tots aquells que sostenien la versemblant idea de que la fortalesa de les institucions nord-americanes i la de la seua opinió pública reconduirien els excessos anunciats en campanya pel milionari sense experiència política, qui va ser electe gràcies a un sistema electorat anacrònic amb el recolzament de quasi 63 milions de vots [dos milions menys que Hillary Clinton]. Ara estem a poques hores que Brasil –la 4ª democràcia més poblada del planeta- vote en segona volta i valide [o no] el guanyador de la primera, Jair Bolsonaro, un neofeixista al que van recolzar més de 50 milions de brasilers.

A Europa els missatges que conciten l’adhesió d’aquells que donen suport a l’extrema dreta són simples: en un escenari encara afectat pels danys de la crisi econòmica de 2007, exploten la que en diuen nova amenaça per als pobles europeus, la que connecten al binomi immigració i islamització, amb l’afegida de l’amenaça terrorista jihadista. Als Estats Units, Trump va saber connectar amb un important segment de nord-americans, fonamentalment blancs empobrits, que es consideren víctimes de la ventada de la globalització, que han vist com la crisi de 2007 paralitzava l'ascensor social, i que es veuen en competència amb els afroamericans o els llatins, la qual cosa ha insuflat aire al racisme soterrat d’una societat que encara no ha superat completament ni l'esclavitud –abolida en la segona meitat del segle XIX- ni la segregació legalment vigent fins a la segona meitat del segle XX. A Brasil, Bolsonaro ha explotat amb èxit el trinomi corrupció, inseguretat pública i anti-petisme [pel PT de Lula da Silva] com a vectors principals d’una conjuntura electoral en la que destaca un sistema polític podrit, i està en discussió el paper que ha de jugar l’Estat en l’economia.

Des de Nova York, Trump va fer servir dues idees simples: America First i Make America Great Again, un slogan aquest darrer clarament procedent del Let's Make America Great Again de la campanya de Ronald Reagan en 1980; dues consignes que han estat suficients per a molts que van escoltar el que volien escoltar.

Bolsonaro, des de Rio de Janeiro, ha estat treballant amb dues idees també: Brasil acima de tudo i Deus acima de tudos. Per damunt de tot, el país, Brasil. I per damunt, encara, sols Deu. En un país força nacionalista, força, i amb una religiositat popular desbordada, així ha reafirmat la proposta de fer servir la mà dura, extremadament dura, contra la corrupció i contra la inseguretat. Suficient per al que volien escoltar més de 50 milions d’electors brasilers.

Un altre procés més pròxim a nosaltres, que ara està permanentment als mitjans, també ha anat per la mateixa ruta: el Brexit. Els arguments dels polítics i els partits partidaris de l’abandó de la UE era que aquest permetria un major control de la immigració, que es reduiria extraordinàriament, una millor posició britànica per negociar acords comercials internacionals, un allunyament de la feixuga burocràcia de la Unió, i l’alliberament de recursos econòmics [350 milions de lliures setmanals] per a dedicar-los a la sanitat pública per als britànics. Quatre idees falses que milions de ciutadans volien escoltar i per les quals van votar per eixir-se’n de la Unió.

Falta saber què passarà pròximament a casa nostra. El Partit Popular, amb Pablo Casado al front, ha decidit –com durant l’època del pitjor Aznar- pujar al màxim la pressió de la caldera política contra el govern en general i contra Pedro Sánchez en particular, i desgastar-lo tot el possible de cara als diversos processos electorals que s'acosten. Si van començar aferrant-se a la [falsa] il·legitimitat de la moció de censura contra Rajoy, passaren a parlar del govern Frankestein, per després abordar les dues idees bàsiques de la seua proposta política actual: la immigració, amb milions d'africans disposats a envair Espanya; i el cop d'Estat a Catalunya, del qual Sánchez ha arribat a ser acusat per Casado de participant. Dues autèntiques barbaritats indignes d’un partit de govern com és el PP.

Veurem si a Espanya allò que ha funcionat al Brexit, a Trump o a Bolsonaro també és efectiu. Les enquestes diuen que no, i que el PP continua perdent suport electoral, però convindria no baixar la guàrdia. La intoxicació política, tot i que semble massa grollera, està causant estralls en molts països democràtics. N’hi ha molta gent que vota per allò que líders irresponsables els prometen.

sábado, 20 de octubre de 2018

Pablo Casado i els seus pròxims, entre el friquisme i l'Enciclopèdia Álvarez.


El Partit Popular viu moments nefastos, i dóna tombs de mal en pitjor com a resultat de la fragilitat i l'extrema vulnerabilitat del seu líder, de la seua manca de propostes de govern, de la seua improvisació, i del seu jugar a la contra disparant a ràfega contra tot i contra tots. És molt preocupant que el principal partit de la dreta espanyola evidencie que no proposa res més que destruir qualsevol cosa que procedeixca dels seus adversaris polítics i, per això, s'encastella darrere d'alguns dels elements fundacionals del nacionalisme espanyol més ranci, com el mite de la nació més antiga d'Europa, la sacrosanta unitat d'Espanya o les reminiscències d'aquell imperi en el qual mai es posava el sol.

El PP segueix patint la pèssima digestió de la moció de censura i del desallotjament de La Moncloa, que porta mesos intentant fer. Després de la derrota imprevista van decidir matar el pare, Mariano, i ressuscitar l'avi José Maria. Sembla que el resultat ha estat desigual: el pare està mort i escassament plorat; i l'avi no ha funcionat, en haver-se convertit en una caricatura per la seua insofrible supèrbia de perdonavides de fulletó. Amb el cadàver polític de Rajoy encara calent, els seus fills [Soraya, María Dolores, Pablo] es van barallar a mort fins que la parentela del partit, que no la militància, va designar hereu al més fotogènic dels cadells. És ara quan l'elegit està mostrant totes les seues mancances, polítiques i ètiques. Ell i el seu cercle més proper s'acceleren cada vegada més en una hiperactivitat que els obliga a llançar un titular rere l'altre, dia rere dia, cadascú més incendiari, més catastrofista, més amenaçant, més malastruc, més infamant i més irresponsable.

A primera vista la impressió és que van de sketch en sketch, de performance en performance, lluitant amb força contra tot i contra tots, contra els gegants i contra els molins de vent, ja siga el maligne Pedro Sánchez, el pèrfid Pablo Iglesias, el traïdor Albert Rivera o les amistats desitjades però perilloses de Vox.

Cada compareixença davant la premsa, en cada ple al Parlament, davant de cada micròfon i cada càmera que se'ls ofereix, la direcció del PP respon segons un protocol que se sustenta en consignes i sentències dels publicistes del partit, que s'esvaeixen en poques hores superades per noves declaracions explosives que no deixen canya dreta. Pablo Casado rugeix en contra de la proposta de la Llei d'Eutanàsia com una metralladora: aquest problema no existeix a Espanya, és una llei que només persegueix dividir la societat i Ramón Sampedro mai va existir [sic]. I el gran líder segueix corrent i passa -sense solució de continuïtat- a l'anunci de l'enfonsament definitiu d'Espanya si s'aproven els Pressupostos de Sánchez i Iglesias o a la urgència d'aplicar el 155 de nou a Catalunya, una complicada realitat política, social i cultural que es nega a reconèixer i a comprendre.

Al costat de la seua gent més propera, el secretari general del partit, Teodoro García Egea, i la portaveu al Congrés, Dolors Montserrat, han viscut una setmana horribilis en què han provocat sorpresa, hilaritat i preocupació. Això últim no només entre la dreta, perquè un lideratge tan rom com el que dirigeix el masteritzat per la URJC és un problema seriós per al funcionament institucional d'Espanya.

Se'ls uneixen també espontanis com l'ex portaveu Martínez Maillo [ "Pablo Iglesias és el puto amo" [sic]] o l'exministra García Tejerina. Aquesta es va sumar a l'ardor guerrer de Casado i, d'entrada, li va donar una puntada de peu al cel de la boca al seu company Moreno Bonilla a pocs dies de l'inici de la campanya electoral andalusa. Tejerina, en menysprear per comparació als xiquets andalusos, així, de cop i volta, va evidenciar, a més de la seua immensa malaptesa política, aquest rictus de menyspreu de senyoreta castellana [Valladolid] de classe alta cap als naturals d'Andalusia. Aquest classisme insofrible, aquesta altivesa i aquesta petulància són, com sabem, elements que els andalusos no poden oblidar a l'hora d'acudir a les urnes. Se li perdonen moltes coses al PSOE andalús, el de Cháves, Griñán i Díaz, senzillament perquè aquesta gent fa por. Encara es recorda altra ministra, la despistada Ana Mato, que ni compte es donava dels cotxes que tenia al garatge, qui va afirmar amb el seu rictus de senyoreta castellana [Madrid] que els xavals andalusos eren tots analfabets.

Deia aquests dies Antón Losada que Pablo Casado és un friqui, i amb ell els seus més pròxims. Extravagant, rar, pintoresc, excèntric, desmesurat, obsessiu són adjectius que defineixen aquest préstec adquirit de l'anglès freaky. Pablo Casado ha exhibit un currículum immerescut i trampós, i no perdona ocasió d'evidenciar la seua pobra preparació acadèmica. García Egea, amb millor expedient curricular, és un campió en el llançament de pinyols d'oliva en la seua Múrcia natal capaç de declarar el primer que se li ve a la boca... com un pinyol. Així, per exemple, va afirmar que la Junta d'Andalucia gasta més en prostitució que en educació [sic]. La seua col·lega Dolors Montserrat, una Pierre-no-done-una de Sant Sadurní d'Anoia, va tindre una vesprada nefasta al congrés el dimecres, acusant al govern de Sánchez de "tindre desconcertades a les prostitutes espanyoles" [sic], i de barrejar en la mateixa frase -per a sorpresa dels diputats sensats del seu partit i festa grossa dels altres- La Moncloa [Sánchez], Waterloo [els separatistes catalans], la datxa de Galapagar [la casa de Pablo Iglesias i Irene Montero] i l'herriko taberna [metàfora burda del suport a Sánchez dels diputats bascos de Bildu i el PNB].

Per descomptat és fàcil admetre aquesta qualificació per als dirigents peperos, la de friquis. Però aquesta és una impressió que pogués ser fins i tot benèvola per simplificadora.

Hi ha alguna cosa més seriosa sota d'aquestes actuacions risibles i ridícules. Per davall hi ha altres coses més greus: no tenen més programa que des-legitimar i neutralitzar als seus adversaris polítics, immobilitzar-los, anul·lar-los, atacant-los per tots els flancs, utilitzant fins i tot la mentida i la desqualificació grollera, subvertint així el sistema de valors propis d'una democràcia avançada.

Espanta, a més, que bona part del seu activisme polític estiga servint-se, en gran mesura, d'un nacionalisme rudimentari de clara ascendència franquista. Com a mostra, l'últim botó: el soliloqui amb tints d'epopeia de Casado el passat 12 d'octubre. "¿Quin altre país pot dir que un nou món va ser descobert per ells?" es preguntava retòricament el dirigent, per passar a afirmar que "La Hispanitat celebra la fita més important de la humanitat, sol o comparable a la romanització" [sic]. La rematada va estar a l'alçada: "Espanya és l'únic país que pot dir que un nou món va ser descobert per ells" [sic].

A l'Espanya franquista dels anys seixanta molts milers d’infants vam estudiar els cursos previs al batxillerat amb l'Enciclopèdia Álvarez ["Intuïtiva, Sintètica i Pràctica"], i amb ella ens ensenyaven que: "Cap nació del món pot presentar un full de serveis tan net com la que Espanya pot exhibir, referent a la conquesta, civilització i evangelització d'Amèrica. Tot i això, els nostres tradicionals i implacables enemics ens acusen de cruels i de no haver fet al Nou Món res que mereixca la pena de ser recordat. Aquestes acusacions, injustes de tot punt, constitueixen la famosa llegenda negra, que certs països estrangers, recolzats per alguns mals espanyols, han vingut abocant sobre Espanya a través dels segles".

Ni tan sols li ha calgut a Pablo Casado llegir l'exitós però insostenible llibre d'Elvira Roca Barea, que ha fet furor entre nacionalistes espanyols de diversa ubicació partidària. La senyora, que s'ha fet un enorme espai mediàtic afirmant coses de la mida i el desvergonyiment de "Els republicans no van ser els vençuts en la Guerra Civil" [sic], ha escrit que l’imperi espanyol a Amèrica va ser un període d'extraordinària placidesa: en tres-cents anys "no hi va haver ni conflictes importants ni grans convulsions socials, ni res que pogués comparar-se a la rebel·lió dels sipais en l'Imperi britànic. La convivència de les races diferents va ser en general bastant pacífica i va haver prosperitat ". Comptat i debatut, està clar que no només Pablo Casado segueix el camí de l'Enciclopèdia Álvarez.

sábado, 13 de octubre de 2018

Brasil, entre la catàstrofe i el desastre o la contradictòria percepció de la realitat.


A la primera volta de les eleccions presidencials brasileres ha vençut Jair Bolsonaro, un exmilitar neofeixista, racista, masclista, xenòfob, homòfob i nostàlgic de la guerra bruta i de les massives violacions dels drets humans practicada per les dictadures de seguretat nacional del segle passat. La notícia ha commocionat els demòcrates del món, i s'ha aixecat un clam a favor d'un front democràtic que tanque el pas al militar i se salve amb això la democràcia brasilera. Sorprenentment, aquest crit no és tan unànime al Brasil i són molts els demòcrates acreditats que es neguen a formar part de res amb el PT de Haddad i de Lula da Silva. Ni tan sols per frenar l'ascens de Bolsonaro.

Malgrat el seu histrionisme violent, més de 49 milions de brasilers li han donat el seu suport; 18 milions més que a Fernando Haddad, el candidat que substituïa el venerat per uns i odiat per altres Lula -empresonat per corrupció- al capdavant de la candidatura del Partit dels Treballadors. 30 dels 147 milions d'electors convocats a les urnes optaren per l'abstenció tot i que la participació electoral és obligatòria al país, sota pena de multa. El proper dia 28 aquesta immensa massa electoral del gegantí país sud-americà haurà d'acudir de nou a les urnes per fer president a Bolsonaro, el més probable; o a Haddad, una cosa que ara per ara s'augura pràcticament impossible.

Efectivament, sembla que una majoria de brasilers estan decidits a situar en la més alta magistratura de la República a un home que es troba més a prop de Donald Trump o, encara pitjor si és possible, del filipí Rodrigo Duterte, que d'un mandatari occidental homologable .

A Europa s'està vivint l'actual conjuntura brasilera amb una barreja d'estupefacció, d'incredulitat i, també, de por. Que Amèrica puga tindre al gener de 2019 a un home com Trump a la Casa Blanca i a un altre com Jair Bolsonaro al Palau de Planalto posa, literalment, els pèls de punta a mig món. Fa temps que els processos electorals a Europa ofereixen resultats preocupants, el Brexit britànic, Orban a Hongria, Salvini a Itàlia, o l'avanç de l'extrema dreta a Àustria, a Alemanya o a Suècia.

La conjuntura brasilera ha provocat paral·lelismes amb l'Alemanya de 1933 o, des de posicions més optimistes, amb la França de 2002, quan la ultradreta de Le Pen va ser derrotada en la segona volta per Jacques Chirac, que va passar del modest 19.88 dels vots de la primera a recollir un magnífic 82.21 en la segona, gràcies a una resposta de la França democràtica unida enfront del neofeixisme del Front Nacional de Jean Marie Le Pen. No sembla probable que alguna cosa semblant vaja a passar al Brasil d'aquí a un parell de setmanes.

Com és possible que el Brasil es trobe davant d’aquest desafiament a la democràcia propiciat per tants i tants milions de brasilers?

Una primera aproximació analítica ofereix sis elements a desenvolupar per entendre la situació: la corrupció, la violència urbana, la situació econòmica, el descrèdit dels polítics i els partits tradicionals, la desconfiança creixent cap a les institucions i el rebuig radical al binomi Lula/PT d'una ingent quantitat de brasilers. Es tracta d'una espècie de tempesta perfecta davant la qual la meitat dels electors probablement decidiran donar suport a un candidat que promet solucions senzilles, dures, ràpides i efectives. Paral·lelament, de l'altra meitat d'electors només una part donarà suport a Haddad/PT amb entusiasme; altres ho faran com a mal menor i un tercer grup -que es declara neutral perquè considera que els dos candidats són horribles-, s'abstindrà o votarà en blanc.

La corrupció i el rebuig a Haddad, considerat un titella de Lula, són dues cares de la mateixa moneda. Encara que no només el Partit dels Treballadors està enfangat en la corrupció, fa ja anys que la podridura l'ha des legitimat absolutament davant bona part de la ciutadania. La violència urbana, endèmica a Amèrica Llatina, aconsegueix les seues xifres més insofribles al Brasil: 17 de les 50 ciutats més violentes del planeta estan en aquell país. Després dels primers anys brillants de Lula, quan l'economia brasilera va viure anys de bonança, va arribar un canvi brusc en el mercat internacional de les matèries primeres i de créixer al 5% (2007-2010) es va passar al 2% (2010-2014), la moneda es va depreciar, va augmentar la inflació, les empreses estatals van perdre valor (singularment la gegantina Petrobras) i es van reduir sensiblement les inversions estrangeres, especialment les de Xina.

El descrèdit de la política i dels polítics ha estat paral·lel a l'anterior, i ja en les vespres del Campionat Mundial de futbol de 2014 i el 2015, davant les Olimpíades de Rio de Janeiro de 2016, la gent va eixir als carrers per protestar pels fastos esportius mentre el comú de la ciutadania patia mancances de tot tipus. La tradicional desconfiança cap a les institucions, des de la judicatura a la policia passant per l'administració política -la de Brasília i la dels diversos estats- ha crescut exponencialment des que el PT i els seus portaveus van començar a desenvolupar la teoria del colp [de nou tipus ] com a explicació de les actuacions que van acabar amb la destitució de la presidenta Dilma Rousseff i l'empresonament de Lula da Silva.

La tesi del petisme és que les classes dominants, recolzades per uns mitjans de comunicació monopolistes, i les classes mitjanes reaccionàries van perpetrar un colp d'estat mitjançant accions de comunicació, jurídiques i parlamentàries. El desenvolupament d'aquest argument ha portat a una devaluació de la idea de democràcia, en un procés en el qual des del PT s'ha argumentat que el que ells entenen com una conspiració contra Lula i Dilma exigeix substituir aquesta democràcia per un altre règim a la imatge de l'existent en la Veneçuela bolivariana. En aquest crescendo, el PT ha exacerbat la polarització de la societat brasilera al voltant de la consigna "Nosaltres contra ells" que va llançar fa anys el mateix Lula per desactivar les denúncies de suborns i corrupteles de tota mena durant el seu govern. De fet, quan el jutge Sergio Moro va aixecar el secret del sumari del procés contra l'exministre d'hisenda Antonio Palocci, qui va pactar amb el magistrat una reducció en la seua condemna, es va saber que el 90 per cent de les lleis aprovades durant els governs del PT ho van ser gràcies a suborns. El principi de la fi de Lula i el seu carisma va ser el descobriment que l'anomenat Mensalão [assignació mensual] no era sinó això: la compra de vots al Parlament per tirar endavant els projectes del seu govern.

Quan Lula va ser empresonat i els jutges li van negar la possibilitat de ser candidat presidencial, va designar l'alcalde de São Paulo, Fernando Haddad, com el seu representant. Lluny de crear-se un perfil propi, el designat s'ha mostrat submís i dependent del gran líder, l'ha visitat a la presó setmanalment per rebre instruccions i fer explícita la seua provisionalitat a l'espera de la llibertat del líder. Això, ara, fa pràcticament impossible que l'electorat democràtic no petista li done suport a la segona volta. Com ha escrit José Roberto de Toledo, la gran majoria dels votants no coneix Haddad prou com per odiar-lo ni per témer-lo, així que el rebuig cap a la seua persona i la seua candidatura és la manifestació de la por i el rebuig al PT de Lula.

A hores d'ara, quan el PT ha passat del "nosaltres contra ells" al "tots contra ell" [Bolsonaro], sembla massa tard i poc creïble. Josias de Souza ha escrit aquests dies que el PT arriba a la segona volta de l'elecció presidencial una mica com aquell personatge d'un conte, que mata el seu pare i la seua mare i, el dia del judici, demana misericòrdia per a un pobre orfe. El PT, diu de Souza, vol la comprensió de tots per formar un "front democràtic" de combat a Bolsonaro, personatge que el seu mateix partit va ajudar a crear amb la seua cleptomania i els seus excessos polaritzadors. La diferència entre el PT i l’"orfe" de l'acudit és que el PT desitja que el perdonen sense demanar perdó.

Malgrat tot, des de fora del Brasil es veuen les coses d'una altra manera. Més enllà de les imatges distorsionades que es tenen sobre el PT i sobre el propi Lula, vistos de manera simplificada com un partit socialdemòcrata i un carismàtic obrer aixecat pel seu poble a la presidència de la República, la por al feixisme aconsella negociar i pactar alguna fórmula que propicïe una opció unitària per la democràcia per al pròxim dia 28. És veritat que la fugida cap al bolivarianisme antidemocràtic i el que avui se sap sobre el Lula recent fan gairebé impossible la missió, però caldria intentar-ho amb generositat política per totes les parts, especialment pel PT.

Manuel Castells ha difós un text que ha suscitat innombrables suports a les xarxes socials. En ell, el sociòleg fa una crida a tots els compromesos amb la democràcia, i adverteix que el Brasil està en perill, i amb el Brasil, el món. En una situació així, prossegueix Castells, cap demòcrata, cap persona responsable del món en què vivim podem quedar-nos en una indiferència generalitzada cap al sistema polític brasiler, perquè si Brasil, el país decisiu d'Amèrica Llatina, cau en mans d'aquest menyspreable i perillós personatge, i dels poders fàctics que li donen suport, ens haurem precipitat encara més baix en la desintegració de l'ordre moral i social del planeta. També en una línia similar, el diari El País editorialitzava: "En aquesta cruïlla els qui van ser rivals de Haddad a la primera volta faran bé a abandonar l’exasperant plantejament que presenta al candidat del PT i a Bolsonaro com dos extrems equiparables".

Em sorprèn i em preocupa el que percep en els meus contactes personals, que va en un sentit radicalment diferent. De les moltes i llargues converses d'aquests dies intensos amb diversos amics brasilers he deduït que ni aquestes ni altres crides van a tindre èxit. Crec que no estan avaluant bé la situació, però sóc conscient que els meus interlocutors són gent molt formada, així que m'alegraré si són ells els que, com l'admirat ex president Fernando Henrique Cardoso, tenen raó. FHC ha dit: "Les xarxes divulguen que donaré suport a Haddad. Mentida: ni el PT ni Bolsonaro van explicitar compromís amb el que crec. Per què hauria de pronunciar-me sobre candidatures que o estan contra o no es defineixen sobre temes que valore per al país i el poble? ".

Contràriament, a molts de nosaltres la situació ens recorda l'Europa dels trenta amb aquell "millor Hitler que el Front Popular" o, més recentment, l'assetjament de la Democràcia Cristiana xilena a Salvador Allende el 1973, que quallaria en el colp de Pinochet .

Brasil està escindit i transpira odi, m'ha escrit una amiga abatuda pel pessimisme. Una altra, m'explicava que moltíssims dels electors de Bolsonaro tenen educació superior, però també compta amb habitants de faveles, pobres i negres que són colpejats per la violència. Una tercera, insistia a deixar-m'ho clar: el candidat és Lula, no és Haddad. Bolsonaro és un idiota. Sense partit fort al darrere. Ell va vèncer amb propostes estrepitoses, però no podrà implementar-les. A més, la meua amiga, historiadora de professió, afirma: s’enganya qui transfereix al Brasil del segle XXI el que va succeir en l'Alemanya dels anys 1930. Un últim testimoni, una quarta amiga, en altre temps en sintonia amb el PT, molt irritada em deia: Aquí hi ha feixisme per les dues parts. No es pot oblidar el joc brut del PT, l'arrogància i els atacs a la nostra Constitució. Pagaran el preu per no haver creat líders i apostar només pel projecte personal de Lula. Això mereix una anàlisi clínica!

Totes elles són col·legues universitàries i em mereixen tot el respecte intel·lectual i polític des de fa molts anys.

Una estimada amiga nordestina [l’única regió a la qual ha vençut Haddad], antiga partidària del PT, em responia al preguntar-li com havíem arribat fins aquí: eixa és la pregunta que ens fem. Bolsonaro presenta una agenda mínima anti petista, de combat a la corrupció i d'aposta per la seguretat. Això és tot el que el brasiler vol sentir. Per una educació sense ideologies, contra la ideologia de gènere, per la família, contra l'escola que ensenya que ser gai pot ser normal, que els militars podran portar la pau... Això, i un suport molt efectiu dels Evangèlics. La gent -insisteix la meua amiga- està molt cansada de Lula i de la corrupció i "el capità" [així li diuen els seus partidaris] és com un mite, com el personatge d'una nova sèrie de Netflix. Però -conclou- no perceben les conseqüències que tindrà tot això per a la vida quotidiana.

Un altre estimat col·lega i amic, Alberto Aggio, publicava ahir un article a O Estado de São Paulo, del qual he pres prestat una part del títol per a aquesta columna, en la què concloïa dient: "Entre la catàstrofe i el desastre, la nostra fràgil democràcia haurà de resistir per seguir respirant i guanyar la seua supervivència. És un moment difícil, en el qual només ens serveix el "pessimisme de la raó". I el més tràgic és que no hi ha locus fàcilment recognoscible que expresse algun "optimisme de la voluntat". Atònits, els brasilers segueixen els signes d'alerta buscant evitar, d'alguna manera, una aproximació a la mort de la democràcia". Núvols negres cobreixen el futur pròxim del Brasil.