Escriure en l'aire 2ª Època

El jove líder de Más Madrid i l’ex primer ministre francès, eixe inesperat candidat a l’alcaldia de Barcelona, acaben de fer sengles propostes que han desconcertat a molts i n’han posat dels nervis encara a més. Tant que han estat primera plana a tots els mitjans. Estem molt mal acostumats en aquest país a confondre política amb partidisme. Els primers que es confonen, sovint de manera deliberada, són els propis polítics professionals. La ciutadania, en general, no diferencia amb claredat entre una cosa i l’altra.   Aquesta és una de les raons –en cap cas l’única- del descrèdit de la pròpia política i, encara més, de la desconfiança envers els que s’hi dediquen. No és que resulte esperpèntic que en ocasions es desqualifiquen els uns als altres acusant-se “de fer política”, sinó que col·laboren així a estendre la idea de que la política és una activitat deshonesta, pròpia de brivalls, vividors i, en general, de gent malfaenera i aprofitada. El més greu és que d’eixa co...

La llei electoral espanyola estableix que durant les vint-i-quatre hores anteriors a l’apertura dels col·legis electorals no es pot fer cap activitat tendent a la captació del vot dels ciutadans. És allò que en diuen la “jornada de reflexió”, un anacronisme absurd que prové d’una concepció paternalista de la política. Suposava el legislador, fa quaranta anys, que el ciutadà del comú havia de realitzar un profund procés introspectiu per a decidir el seu vot. La mesura es complementa amb la prohibició de difondre enquestes electorals des d’una setmana abans dels comicis. Una altra evidència de la voluntat de posar-li portes al camp digital en el que vivim. La bona qüestió és què, anacronismes i paternalismes a banda, la jornada prèvia a l’electoral és un dia estrany. Tant i més quan, com avui passa, es tracta de veure si va a confirmar-se que el sector majoritari dels electors tornarà a recolzar opcions polítiques de progrés com va passar el 28 d’abril passat, o si, pel contrari, donar...

Esquerra Republicana de Catalunya ha fet malbé la intenció del PSOE de convertir Miquel Iceta en president del Senat. Ha sigut una maniobra, més enllà d’altres valoracions, més que discutible si atenem als seus interessos estratègics. A més a més, i contràriament al que podria semblar a primera vista, ha significat una mostra de debilitat d’aquest partit. ERC corre el risc, una vegada més, de confondre l’activisme i l’agitació permanent amb la capacitat de transformació política efectiva. El nou home fort de l’esquerra independentista a Madrid, després la retirada de l’històric Joan Tardà, el jove Gabriel Rufián, qui s'ha fet un nom per les seues poc convencionals formes parlamentàries, no ha pogut dissimular la seua incomoditat pel veto a Iceta al Parlament de Catalunya. El diputat Rufián ha declarat tres coses en un intent de desdramatitzar la situació: que havia estat una decisió del grup d’ERC al Parlament de Catalunya; que el no al primer secretari del PSC no té res a veure ...

Tot i que alguns actors polítics rellevants pretenguen enganyar conscientment a la ciutadania, la crisi d’Estat que fa anys arrosseguem pel que ha passat a Catalunya, des de 2012 ençà, no serà resolta amb policia, jutges i restriccions i retalls dels drets individuals. Encara que el Partit Popular, Ciudadanos i Vox no tinguen cap altra resposta al desafiament independentista que una tan boirosa com amenaçadora aplicació de l’article 155 de la Constitució sense data de caducitat; i encara que determinats sectors de l’esquerra hispana, singularment en el PSOE, mantinguen idees anacrònicament jacobines, la realitat, la tossuda realitat és que –agrade més, menys, poc o gens- Espanya és un Estat plurinacional que no cap en l’ordenament constitucional de 1978. Les darreres eleccions, les del 28 d’abril passat, han tornat a demostrar que més de tres milions de ciutadans han votat per partits nacionalistes o regionalistes, i això vol dir que constitueixen el 12 per cent de l’electorat tota...

El Partit Popular, amb Pablo Casado al front, però comandat de manera efectiva per José María Aznar des del seu despatx a FAES, anuncia ara, poques hores després del seu desastre electoral, que vol ser la gran referència del centre polític espanyol. Preguntats els seus portaveus pel significat real d’aquest canvi de ruta, neguen que es tracte d’una modificació substancial, perquè el partit sempre ha sigut –afirmen amb vehemència excessiva- el vertader i únic partit centrista d’Espanya. Interpel·lats per les seues relacions amb l’extrema dreta de Vox a la que Casado va oferir ministeris la vespra electoral, ara reneguen -amb més tebior que una altra cosa- dels d’Abascal i companyia, però no sols mantenen el pacte a Andalusia, sinó que cap dirigent territorial o local s’atrevís a negar que pactarà amb Vox després les eleccions locals i  autonòmiques  [en dotze comunitats]  del proper dia 26. El desconcert entre la parròquia popular és majúscul. No diguem ja entre els sim...